EL COLP DE PRIMO DE RIVERA
El colp que va donar el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, tingué lloc el matí del 13 de setembre de 1923. en aquell moment, el president del Consell de Ministres era el liberal García Prieto, i, com ja sabem, el rei era el monarca Alfons XIII.
Quan el general va decidir-se a donar aquell pas tan transcendental, ningú no sabia que s’havia de fer. De fet, tot el país estava pendent de l’actitud del cap de l’Estat, que era, en virtut de la Constitució de 1876, el citat sobirà.
Per exemple, mentre que la guarnició de Saragossa s’havia inclinat a favor dels insurrectes, tota la marina se situava al costat del govern de García Prieto. Al mateix temps, la resta de l’Exèrcit esperava les instruccions del seu cap constitucional, Alfons XIII. Recordem que el colp d’Estat s’havia dirigit en contra d’aquesta institució, i no en contra de la monarquia, per la qual cosa es respectava l’única institució política que estava per damunt de tot, la Corona.
El dia 14 de setembre Alfons XIII, per fi, es pronuncià, i decidí encarregar la formació d’un nou executiu a aquell general que, amb aires regeneracionistes es presentava com a la única possibilitat de salvar el país.
L’únic que era cert és que Espanya estava sofrint una crisi institucional de dimensions impressionants. L’espiral revolució- contrarevolució a què estaven assistint els carrers de les més importants ciutats; els nacionalismes perifèrics que pressionaven a favor d’una progressiva descentralizació de l’Estat (recordem l’Assemblea de Parlamentaris, per no anar més lluny); els xocs entre el poder militar i el poder civil, ja des de la Llei de Jurisdiccions, continuant-hi amb la Setmana Tràgica, les Juntes de Defensa o la repressió del moviment obrer arran de la crisi de 1917 o el Trienni Bolxevic, i el problema del Desastre d’Annual.
Davant aquests problemes, van desenvolupar-se diverses conjures. La primera d’elles va ser la protagonitzada per les Juntes de Defensa, però també la del general Francisco Aguilera (que es barallà amb el conservador Sánchez Guerra al Congrés), els africanistes, i, per descomptat, la dissenyada pel general Miguel Primo de Rivera.
Sobre el paper d’Alfons XIII en el colp, la historiografia ha debatut molt. Així, mentre alguns com ara Maria Teresa González Calvet l’han culpat, altres com ara Carlos Seco Serrano, l’han alliberat de tota responsabilitat. És necessari remarcar, però, que, d’acord amb el text constitucional de 1876, el monarca designava i substituïa lliurement els ministres, i, a més a més, era el cap de l’Exèrcit. Per tant, des d’un punt de vista constitucional, perfectament podria haver adoptat la decisió de prescindir del cap del consell de Ministres, García Prieto, i, en el seu lloc, haver designat el capità general Miguel Primo de Rivera. A banda de tot això, cal recordar que ja al juliol de 1923, Alfons XIII confessà a Antoni Maura que li agradaria una Junta de Defensa Nacional, de caire militar.
Tanmateix, també cal remarcar l’actitud de les institucions polítiques, institucionals i culturals del país. Ningú no va protestar, i, de fet, van adoptar-hi una mena d’indiferència benevolent.
Respecte als suports de Primo de Rivera, aquests hi foren les dretes antiliberals (com ara els mauristes), els tradicionalistes carlistes, els catòlics, els bisbes, fins i tot els vinculats amb la Lliga Regionalista, la patronal, i els mitjans de comunicació reformistes progressistes, com ara el diari El Sol.
Respecte als opositors, entre ells cal citar, per descomptat, els partits dinàstics, als que estaven desposseint del poder, o els sindicats d’esquerres, com ara el PSOE i la UGT, o el PCE i la CNT. No obstant això, l’actitud de les forces obreristes va ser més bé tèbia.
L’objectiu del general, per la seua banda, va ser escometre una tasca de neteja política profunda. No modificaria la Constitució inicialment, i les seues mesures s’hi prendrien al llarg d’un període de només 90 dies. A més a més, no serien de caire feixista, com passava a Itàlia, on Mussolini va implantar, en aquell moment, un règim autoritari feixista. Més bé serien mesures d’un tarannà autoritari, conservador i nacionalista, en la línia d’Hongria amb l’almirant Horthy, de Polònia amb el mariscal Pilsudski, de Portugal entre 1917 i 1926, de Bulgària, de Grècia, del Regne dels Servis, Croats i Eslovens...
Mostrando entradas con la etiqueta LA RESTAURACIÓ I PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta LA RESTAURACIÓ I PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX. Mostrar todas las entradas
viernes, 4 de febrero de 2011
ECONOMIA, SOCIETAT I ESTRUCTURA DE L'ESTAT AMB PRIMO DE RIVERA
ECONOMIA I SOCIETAT I ESTRUCTURA DE L’ESTAT
La dictadura de Primo de Rivera va rebre, inicialment, el suport inicial dels industrials bascos i catalans. Les seues promeses d’ordre van afavorir el recolzament de la burgesia, i burgesia hi havia a Catalunya i a les províncies basques. No obstant, el règim va ser fonamentalment centralista, i en aquest punt caldria reflexionar sobre el tarannà real del possibilisme polític català i basc.
Respecte a les mesures concretes, la dictadura va perseguir la CNT. Així, al llarg de 1924 tingueren lloc una sèrie de proscripcions i detencions que decapitaren l’organització. Com a reacció, el 1927 els àcrates purs fundaren la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) perquè el vessant sindicalista de la CNT, per tal de reconstruir el sindicat, va plantejar-se acceptar el sistema.
Pel que fa a la política social, dissenyada per Eduardo Aunós, es construïren cases barates, s’estengué el sistema de jubilacions, es creà la nova Sanitat nacional (el 1927), es respectaren les vagues (sota determinades condicions) i es dissenyaren les relacions laborals sobre un sistema corporatiu, de la mateixa manera que el sistema electoral. Aquest últim punt és relativament lògic: pensem que la dictadura, de caire paternalista, no deixava de banda el món obrer però negant amb fermesa la lluita de classes. Així, des d’una perspectiva integradora, va crear-se el 1926 l’Organització Corporativa Nacional.
Aquesta organització es basava en un sistema jeràrquic de baix a dalt. Baix del tot es trobaven, en les empreses industrials i comercials, els Comitès Paritaris de Patrons i Obrers, el president dels quals era un delegat del Govern. Aquests Comitès enviaven delegats a les Corporacions de Sectors professionals, configurant així un sistema en què es trobaven representats, per cossos professionals, tant els patrons burgesos, com els assalariats treballadors i obrers.
Aquestes organitzacions estaven suportats en els sindicats lliures i els sindicats catòlics, i també la UGT, que, sobretot arran de la mort de Pablo Iglesias el 1925, va estar dirigida per Largo Caballero, qui va arribar a ser vocal del Consell d’Estat el 1924. com a conseqüència, van créixer els sindicats legals, és a dir, els sindicats que acceptaven el sistema. Evidentment, la CNT, no.
Respecte a la política econòmica, el règim es va caracteritzar, com a sistema conservador que era, per un important intervencionisme de l’Estat, i per un acusat nacionalisme econòmic, tot en correlació amb el seu caire anti-liberal i nacionalista espanyolista. Per tant, les seues característiques foren la intervenció pública i el corporativisme, el nacionalisme proteccionista i l’antiliberalisme.
El corporativisme es materialitzà en organitzacions com ara el Consell d’Economia Nacional, més endavant Ministeri d’Economia. Aquesta institució estava organitzada per sectors econòmics, i, de forma vertical, per juntes i comitès, per tal de decidir sobre l’obertura de noves empreses...
La intervenció es feu palesa mitjançant una política de manteniment dels preus, de forma artificial. Així, es van mantenir a un nivell molt alt. A més a més, l’Estat va intervenir mitjançant la creació de monopolis, com ara la CTNE per a les comunicacions telefòniques, la CAMPSA per a l’explotació de derivats del petroli... i a través d’inversions en regs, carreteres (es va avançar en el disseny d’un traçat radial) i infrastructures hidràuliques (es van crear moltes Confederacions Hidrogràfiques).
Aquesta política d’intervenció de l’Estat no va poder desenvolupar-se sense una modificació dels impostos. D’aquesta manera, es van crear uns de nou, establerts directament sobre el nivell de riquesa personal.
Com a conseqüència d’aquestes inversions, la indústria va créixer considerablement (sobretot els ciments, per les obres públiques; la química i la elèctrica...) així com la banca privada i els bancs estatals. És a dir, es van transformar l’estructura econòmica del país, en un procés que, no obstant, ja venia d’abans. Tanmateix, no es va alterar l’estructura de la propietat de la terra, amb la qual cosa va quedar irresolt un dels problemes més greus de la societat, tot i el pretés caire paternalista del règim.
La societat sí que va experimentar canvis en altres aspectes. D’aquesta manera, va créixer la població, es va fomentar l’emigració i va augmentar la taxa d’urbanització. També es van desenvolupar noves pautes socials i familiars, i van aparèixer noves formes d’oci: es van generalitzar el cinema, els esports (el 1928 es va fundar la Lliga de futbol) els bous...
Respecte al paper de l’Església, l’Estat no estava sacralitzat, però el clergat rebia el suport de les institucions estatals, i aquestes rebien el recolzament del segment eclesiàstic de la societat. A més, el règim es caracteritzava pel seua caire conservador...i catòlic, és clar. Així, les ordes religioses van augmentar la seua influència en l’ensenyament universitari, per la qual cosa es va trencar el monopoli estatal en aquest nivell de l’ensenyament.
Tanmateix, va descendir el sindicalisme catòlic (per la pujada de la UGT) i el règim va donar suport a l’ensenyament secundari públic, a més de xocar amb el clergat nacionalista.
Pel que fa a l’estructura de l’Estat, com és lògic suposar, les estructures es van centralitzar encara més, sota un paraigües castellanista, i es van augmentar les competències determinades en la llei de jurisdiccions, el 1923. En aquesta línia centralitzadora, es van prohibir les manifestacions nacionalistes perifèriques, com ara les banderes no espanyoles.
Respecte a l’ensenyament, el règim, en la línia del regeneracionisme, va lluitar amb duresa contra l’analfabetisme. Així, van construir-se més escoles nacionals i va augmentar el nombre de mestres nacionals. No obstant, el centralisme del règim també es va fer notar en la manipulació de la història d’Espanya que s’ensenyava a les aules, i el 1926 es va reformar el batxillerat dotant els instituts de textos únics i continguts homogeneïtzats.
La dictadura de Primo de Rivera va rebre, inicialment, el suport inicial dels industrials bascos i catalans. Les seues promeses d’ordre van afavorir el recolzament de la burgesia, i burgesia hi havia a Catalunya i a les províncies basques. No obstant, el règim va ser fonamentalment centralista, i en aquest punt caldria reflexionar sobre el tarannà real del possibilisme polític català i basc.
Respecte a les mesures concretes, la dictadura va perseguir la CNT. Així, al llarg de 1924 tingueren lloc una sèrie de proscripcions i detencions que decapitaren l’organització. Com a reacció, el 1927 els àcrates purs fundaren la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) perquè el vessant sindicalista de la CNT, per tal de reconstruir el sindicat, va plantejar-se acceptar el sistema.
Pel que fa a la política social, dissenyada per Eduardo Aunós, es construïren cases barates, s’estengué el sistema de jubilacions, es creà la nova Sanitat nacional (el 1927), es respectaren les vagues (sota determinades condicions) i es dissenyaren les relacions laborals sobre un sistema corporatiu, de la mateixa manera que el sistema electoral. Aquest últim punt és relativament lògic: pensem que la dictadura, de caire paternalista, no deixava de banda el món obrer però negant amb fermesa la lluita de classes. Així, des d’una perspectiva integradora, va crear-se el 1926 l’Organització Corporativa Nacional.
Aquesta organització es basava en un sistema jeràrquic de baix a dalt. Baix del tot es trobaven, en les empreses industrials i comercials, els Comitès Paritaris de Patrons i Obrers, el president dels quals era un delegat del Govern. Aquests Comitès enviaven delegats a les Corporacions de Sectors professionals, configurant així un sistema en què es trobaven representats, per cossos professionals, tant els patrons burgesos, com els assalariats treballadors i obrers.
Aquestes organitzacions estaven suportats en els sindicats lliures i els sindicats catòlics, i també la UGT, que, sobretot arran de la mort de Pablo Iglesias el 1925, va estar dirigida per Largo Caballero, qui va arribar a ser vocal del Consell d’Estat el 1924. com a conseqüència, van créixer els sindicats legals, és a dir, els sindicats que acceptaven el sistema. Evidentment, la CNT, no.
Respecte a la política econòmica, el règim es va caracteritzar, com a sistema conservador que era, per un important intervencionisme de l’Estat, i per un acusat nacionalisme econòmic, tot en correlació amb el seu caire anti-liberal i nacionalista espanyolista. Per tant, les seues característiques foren la intervenció pública i el corporativisme, el nacionalisme proteccionista i l’antiliberalisme.
El corporativisme es materialitzà en organitzacions com ara el Consell d’Economia Nacional, més endavant Ministeri d’Economia. Aquesta institució estava organitzada per sectors econòmics, i, de forma vertical, per juntes i comitès, per tal de decidir sobre l’obertura de noves empreses...
La intervenció es feu palesa mitjançant una política de manteniment dels preus, de forma artificial. Així, es van mantenir a un nivell molt alt. A més a més, l’Estat va intervenir mitjançant la creació de monopolis, com ara la CTNE per a les comunicacions telefòniques, la CAMPSA per a l’explotació de derivats del petroli... i a través d’inversions en regs, carreteres (es va avançar en el disseny d’un traçat radial) i infrastructures hidràuliques (es van crear moltes Confederacions Hidrogràfiques).
Aquesta política d’intervenció de l’Estat no va poder desenvolupar-se sense una modificació dels impostos. D’aquesta manera, es van crear uns de nou, establerts directament sobre el nivell de riquesa personal.
Com a conseqüència d’aquestes inversions, la indústria va créixer considerablement (sobretot els ciments, per les obres públiques; la química i la elèctrica...) així com la banca privada i els bancs estatals. És a dir, es van transformar l’estructura econòmica del país, en un procés que, no obstant, ja venia d’abans. Tanmateix, no es va alterar l’estructura de la propietat de la terra, amb la qual cosa va quedar irresolt un dels problemes més greus de la societat, tot i el pretés caire paternalista del règim.
La societat sí que va experimentar canvis en altres aspectes. D’aquesta manera, va créixer la població, es va fomentar l’emigració i va augmentar la taxa d’urbanització. També es van desenvolupar noves pautes socials i familiars, i van aparèixer noves formes d’oci: es van generalitzar el cinema, els esports (el 1928 es va fundar la Lliga de futbol) els bous...
Respecte al paper de l’Església, l’Estat no estava sacralitzat, però el clergat rebia el suport de les institucions estatals, i aquestes rebien el recolzament del segment eclesiàstic de la societat. A més, el règim es caracteritzava pel seua caire conservador...i catòlic, és clar. Així, les ordes religioses van augmentar la seua influència en l’ensenyament universitari, per la qual cosa es va trencar el monopoli estatal en aquest nivell de l’ensenyament.
Tanmateix, va descendir el sindicalisme catòlic (per la pujada de la UGT) i el règim va donar suport a l’ensenyament secundari públic, a més de xocar amb el clergat nacionalista.
Pel que fa a l’estructura de l’Estat, com és lògic suposar, les estructures es van centralitzar encara més, sota un paraigües castellanista, i es van augmentar les competències determinades en la llei de jurisdiccions, el 1923. En aquesta línia centralitzadora, es van prohibir les manifestacions nacionalistes perifèriques, com ara les banderes no espanyoles.
Respecte a l’ensenyament, el règim, en la línia del regeneracionisme, va lluitar amb duresa contra l’analfabetisme. Així, van construir-se més escoles nacionals i va augmentar el nombre de mestres nacionals. No obstant, el centralisme del règim també es va fer notar en la manipulació de la història d’Espanya que s’ensenyava a les aules, i el 1926 es va reformar el batxillerat dotant els instituts de textos únics i continguts homogeneïtzats.
EL SISTEMA POLÍTIC DE PRIMO DE RIVERA
EL SISTEMA POLÍTIC
Tot i la pretesa temporalitat del règim, amb el temps Primo de Rivera intentà institucionalitzar-lo, encara que va fracassar-hi. D’aquesta manera, el 1925 va substituir el Directori Militar per un Directori Civil, compost de diversos ministres i només cinc militars (el president, el sot-president, Governació, Guerra i Marina). Altra mesura va ser el increment del control dels jutges per part de l’executiu, mitjançant la suspensió de sentències dels tribunals si els ministres consideraven que allò era necessari.
En la línia amb el caire centralista, corporatiu i conservador de la dictadura, Primo de Rivera va convocar eleccions per a una Assemblea Nacional Corporativa. Evidentment, no es tractava d’una institució amb poder legislatiu, ja que no aprovava lleis, ni controlava el govern, ni era sobirana.
A ella van acudir representants dels municipis i diputacions, de l’Estat...però, al final, els procuradors que s’hi van asseure van ser, majoritàriament, designats per l’executiu.
Bàsicament, la seua tasca va consistir a redactar un avantprojecte de lleis constituents. Amb això, el dictador va tractar d’institucionalitzar, i de perllongar-se en el poder.
Aquestes lleis contenien les següents característiques: monarquia inviolable, estat militar, oficialització de la religió catòlica, intervenció de l’Estat en les relacions econòmiques, corporativisme en la representació política i laboral, sobirania de l’Estat (no de la Nació), restricció en la potestat legislativa del Parlament, i creació del Consell del Regne (òrgan assessor del Rei, qui, a més a més, el controlava sense restriccions). Com a conseqüència, es creava un nou sistema polític, una mena de dictadura monàrquica, amb la qual el dictador no va estar d’acord.
Aquest sistema, que no va poder desenvolupar-se, va haver d’enfrontar-se a diverses insurreccions, moltes d’elles com a resultat de la confluència de civils i militars. La primera va ser la Sanjuanada de 1926. Alguns militars (general Aguilera) i alguns civils (Comte de Romanones, Melquíades Álvarez, Sánchez Guerra...) van conspirar per tal de tornar a l’ordre constitucional de 1876. però van fracassar.
La segona, en la línia de l’anterior va datar de 1929, i va ser un intent de Sánchez Guerra, amb el suport d’altres militars, per tal d’implantar unes Corts Constituents que dugueren a terme una reforma de les estructures en un sentit democràtic de debò.
Els intel•lectuals, per la seua banda, també van protagonitzar diversos intents de manifestació de postures opositores. Unamuno, Blasco Ibáñez, Marañón, Ortega y Gasset, els professors i els alumnes de la Universitat... que van enfortir les fileres del republicanisme. D’aquesta forma, alguns d’ells van fundar partits polítics republicans com ara l’Acció Republicana de Manuel Azaña, o l’Aliança Republicana (formada pel Partit Republicà Radical, els federals, i els catalanistes d’esquerra).
Els socialistes també s’hi van oposar al règim. De fet, decidiren no entrar en l’Assemblea Nacional Consultiva, tot i el seu suport inicial.
Per últim, l’exèrcit, disconforme amb el sistema d’ascensos i per la fundació de l’Acadèmia General Militar de Saragossa (que posava fi als privilegis d’Artilleria...) també s’hi va oposar, per la qual cosa al dictador ja no li quedaven suports. D’aquesta forma, el 28 de gener de 1930 dimití, i el rei va cridar al poder el general Dámaso Berenguer, un africanista.
La funció d’aquest militar va ser, fonamentalment, preparar el país per a la tornada al règim de llibertats de la Restauració, i per a tal objectiu, la convocatòria d’unes noves Corts. D’aquesta forma, va decretar una important amnistia, va derogar la legislació anticatalanista i va posar fi a la construcció d’obres públiques (per tal de no endeutar-se més). També va renovar els ajuntaments tornant-hi als majors contribuents de les localitats i als regidors elegits entre 1917 i 1923. no obstant això, trigà excessivament a reimplantar un règim de llibertats.
El republicanisme estava creixent, i alguns polítics monàrquics van passar-se al bàndol republicà. Exemples com el de Sánchez Guerra, Alcalá Zamora, Miguel Maura o Ortega y Gasset demostraren l’escàs suport del rei i de les seues solucions. Molt prompte se signà el Pacte de Sant Sebastià per part d’un grapat important de republicans i de catalanistes, que decidiren com passar a l’acció, i quin tipus de règim implantar. I, en aquesta situació d’oposició política creixent, va sumar-se el grapat de conseqüències socials i econòmiques del Crack de 1929: atur, crisi econòmica...i el PSOE, la UGT i la CNT es pronunciaren a favor d’una república.
El 12 de desembre de 1930 va tenir lloc la sublevació dels capitans republicans Galán i García Hernández. Foren afusellats. La crispació política arribà a un nivell insostenible, i en gener es programaren eleccions. Davant el retraïment de moltes forces polítiques, el general Berenguer dimití, i fou substituït per l’almirant Aznar, qui formà un govern de concentració monàrquica, com el de 1918.
Aquest militar ideà un procés de retorn a la normalitat constitucional de 1876 mitjançant un cadenat de convocatòries electorals que s’encetaria amb eleccions municipals el 12 d’abril de 1931, seguint amb eleccions provincials per al 3 de maig, i, per acabar, eleccions generals, que es podrien plantejar com a constituents, el 7 i el 14 de juny. Fins i tot prometé un sistema d’autonomia per a Catalunya, però no va ser suficient.
Tot i la pretesa temporalitat del règim, amb el temps Primo de Rivera intentà institucionalitzar-lo, encara que va fracassar-hi. D’aquesta manera, el 1925 va substituir el Directori Militar per un Directori Civil, compost de diversos ministres i només cinc militars (el president, el sot-president, Governació, Guerra i Marina). Altra mesura va ser el increment del control dels jutges per part de l’executiu, mitjançant la suspensió de sentències dels tribunals si els ministres consideraven que allò era necessari.
En la línia amb el caire centralista, corporatiu i conservador de la dictadura, Primo de Rivera va convocar eleccions per a una Assemblea Nacional Corporativa. Evidentment, no es tractava d’una institució amb poder legislatiu, ja que no aprovava lleis, ni controlava el govern, ni era sobirana.
A ella van acudir representants dels municipis i diputacions, de l’Estat...però, al final, els procuradors que s’hi van asseure van ser, majoritàriament, designats per l’executiu.
Bàsicament, la seua tasca va consistir a redactar un avantprojecte de lleis constituents. Amb això, el dictador va tractar d’institucionalitzar, i de perllongar-se en el poder.
Aquestes lleis contenien les següents característiques: monarquia inviolable, estat militar, oficialització de la religió catòlica, intervenció de l’Estat en les relacions econòmiques, corporativisme en la representació política i laboral, sobirania de l’Estat (no de la Nació), restricció en la potestat legislativa del Parlament, i creació del Consell del Regne (òrgan assessor del Rei, qui, a més a més, el controlava sense restriccions). Com a conseqüència, es creava un nou sistema polític, una mena de dictadura monàrquica, amb la qual el dictador no va estar d’acord.
Aquest sistema, que no va poder desenvolupar-se, va haver d’enfrontar-se a diverses insurreccions, moltes d’elles com a resultat de la confluència de civils i militars. La primera va ser la Sanjuanada de 1926. Alguns militars (general Aguilera) i alguns civils (Comte de Romanones, Melquíades Álvarez, Sánchez Guerra...) van conspirar per tal de tornar a l’ordre constitucional de 1876. però van fracassar.
La segona, en la línia de l’anterior va datar de 1929, i va ser un intent de Sánchez Guerra, amb el suport d’altres militars, per tal d’implantar unes Corts Constituents que dugueren a terme una reforma de les estructures en un sentit democràtic de debò.
Els intel•lectuals, per la seua banda, també van protagonitzar diversos intents de manifestació de postures opositores. Unamuno, Blasco Ibáñez, Marañón, Ortega y Gasset, els professors i els alumnes de la Universitat... que van enfortir les fileres del republicanisme. D’aquesta forma, alguns d’ells van fundar partits polítics republicans com ara l’Acció Republicana de Manuel Azaña, o l’Aliança Republicana (formada pel Partit Republicà Radical, els federals, i els catalanistes d’esquerra).
Els socialistes també s’hi van oposar al règim. De fet, decidiren no entrar en l’Assemblea Nacional Consultiva, tot i el seu suport inicial.
Per últim, l’exèrcit, disconforme amb el sistema d’ascensos i per la fundació de l’Acadèmia General Militar de Saragossa (que posava fi als privilegis d’Artilleria...) també s’hi va oposar, per la qual cosa al dictador ja no li quedaven suports. D’aquesta forma, el 28 de gener de 1930 dimití, i el rei va cridar al poder el general Dámaso Berenguer, un africanista.
La funció d’aquest militar va ser, fonamentalment, preparar el país per a la tornada al règim de llibertats de la Restauració, i per a tal objectiu, la convocatòria d’unes noves Corts. D’aquesta forma, va decretar una important amnistia, va derogar la legislació anticatalanista i va posar fi a la construcció d’obres públiques (per tal de no endeutar-se més). També va renovar els ajuntaments tornant-hi als majors contribuents de les localitats i als regidors elegits entre 1917 i 1923. no obstant això, trigà excessivament a reimplantar un règim de llibertats.
El republicanisme estava creixent, i alguns polítics monàrquics van passar-se al bàndol republicà. Exemples com el de Sánchez Guerra, Alcalá Zamora, Miguel Maura o Ortega y Gasset demostraren l’escàs suport del rei i de les seues solucions. Molt prompte se signà el Pacte de Sant Sebastià per part d’un grapat important de republicans i de catalanistes, que decidiren com passar a l’acció, i quin tipus de règim implantar. I, en aquesta situació d’oposició política creixent, va sumar-se el grapat de conseqüències socials i econòmiques del Crack de 1929: atur, crisi econòmica...i el PSOE, la UGT i la CNT es pronunciaren a favor d’una república.
El 12 de desembre de 1930 va tenir lloc la sublevació dels capitans republicans Galán i García Hernández. Foren afusellats. La crispació política arribà a un nivell insostenible, i en gener es programaren eleccions. Davant el retraïment de moltes forces polítiques, el general Berenguer dimití, i fou substituït per l’almirant Aznar, qui formà un govern de concentració monàrquica, com el de 1918.
Aquest militar ideà un procés de retorn a la normalitat constitucional de 1876 mitjançant un cadenat de convocatòries electorals que s’encetaria amb eleccions municipals el 12 d’abril de 1931, seguint amb eleccions provincials per al 3 de maig, i, per acabar, eleccions generals, que es podrien plantejar com a constituents, el 7 i el 14 de juny. Fins i tot prometé un sistema d’autonomia per a Catalunya, però no va ser suficient.
LES MESURES REGENERACIONISTES DE PRIMO DE RIVERA
LES MESURES REGENERACIONISTES DE PRIMO DE RIVERA
Les mesures que el general Primo de Rivera va adoptar en el moment del colp d’Estat van ser, com ja hem explicat abans, d’un caire conservador, autoritari i nacionalista espanyolista. El general es considerava hereter de 25 anys de regeneracionisme militar, i, d’aquesta manera, considerava que la institució militar encarnava les virtuts nacionals del país, i els polítics professionals eren una mena de pou de fem.
Totes elles eren molt semblants a les idees de Joaquim Costa, qui va parlar de la necessitat, temporal, d’un cirurgià de ferro que implantara una mena de règim dictatorial per tal d’extirpar els oligarques i cacics.
En aquesta línia, va redactar un manifest al país i a l’Exèrcit, en què manifestava els seus punts de vista del colp i de la situació de la nació. Aquests punts de vista eren fonamentalment masclistes i patriòtics, però poc més.
Tot seguit, va dissenyar un directori militar que, a l’estil d’una Junta de Defensa nacional, estiguera format per un general de brigada procedent de cada regió militar (no el cap de cadascuna d’elles) i un contraalmirant. Tots ells actuarien com a vocals, perquè no més hi havia un ministre responsable, Primo de Rivera.
Respecte a l’administració provincial, va cessar els governadors civils, i els va substituir per governadors militars, però tan sols per set mesos. Dins del control dels mitjans de comunicació, des de 1923 va adoptar una fèrria censura de la premsa i de les comunicacions telefòniques, però no la de llibres.
Pel que fa a l’administració en general, va establir amb rigidesa els horaris dels funcionaris, per tal d’evitar la pèrdua d’hores de treball públic. Així mateix, va legislar contra la simultaneïtat dels llocs de treball públic, una cosa molt comuna en l’època, i es va lluitar contra les recomanacions per a la provisió d’aquestes ocupacions.
Sobre l’administració de justícia, va depurar els jutges i va abolir els jurats populars, però va augmentar les intromissions del govern en el treball dels jutges, pel qual la el poder executiu es va solapar amb el judicial, tot limitant la de per sí dubtosa separació de poders.
Referent al caciquisme rural, va dissoldre els ajuntaments i va substituir els regidors per vocals associats, triats per sorteig entre els majors contribuents de la localitat. Així mateix, va designar un delegat del govern al front de cadascú dels partits judicials en què es dividien les províncies. Aquests delegats del govern serien militars, per la qual cosa l’Exèrcit, no sols a nivell central, sinó també a nivell provincial, passava a controlar els ressorts de l’administració. Així, esdevenia el principal instrument del regeneracionisme que encapçalava Primo de Rivera.
A l’altura de 1924, ja es feia palès que el pretés regeneracionisme temporal podia durar més temps del que s’havia pensat en un primer moment. D’aquesta manera, es definí una nova forma d’administració local i provincial, a través dels Estatuts Municipal de 1924, i Provincial de 1925. Aquests estatuts preveien una nova estructura i un nou paper, molt més autònom en les coses referents a l’autonomia financera i gestora, i que es basava en el projecte de Maura de 1907. com a conseqüència, es contemplava que un terç dels regidors dels ajuntaments serien triats mitjançant un sistema de sufragi corporatiu, i dos terços per sufragi universal (per als majors de 23 anys, incloses les dones que eren caps de família).
Respecte als diputats provincials, alguns serien triats per sufragi universal, mentre que altres, pel citat sufragi corporatiu.
Tanmateix, cap d’aquests projectes va tenir lloc, i les eleccions no van desenvolupar-se.
Pel que fa a l’altre dels instruments del caciquisme, el sistema de partits de la Restauració, va declarar dissolts els partits polítics dinàstics, i va fundar un de nou, el 1926, la Unió Patriòtica. Aquesta formació va incloure individus procedents de la burgesia mitjana ascendent, membres d’Acció Catòlica, membres dels Cercles d’Obrers, membres de l’antic Partit Social Popular...
Altre instrument en la seua tasca regeneracionista va ser el Somatén. L’origen d’aquesta institució va ser la guàrdia cívica d’origen burgés i voluntari, i ideologia conservadora, que va lluitar contra el moviment obrer a causa de l’efervescència social de finals de la segona dècada del segle.
La conseqüència de tot això és que, efectivament, el general va dissenyar un sistema administratiu centralista de caire conservador, però, a l’hora, regeneracionista. Era la seua versió del regeneracionisme. Efectivament pensava que el poble espanyol, d’essència naturalment conservadora, estava d’acord amb un sistema que intentava, des d’una perspectiva conservadora i centralista, arrencar els mals del sistema oligàrquic de la Restauració. No obstant això, bé per la pròpia idiosincràsia de la dictadura, bé perquè es van aprofitar d’ella les classes burgeses, estructuralment no va comportar el canvi quirúrgic que necessitava el país.
Les mesures que el general Primo de Rivera va adoptar en el moment del colp d’Estat van ser, com ja hem explicat abans, d’un caire conservador, autoritari i nacionalista espanyolista. El general es considerava hereter de 25 anys de regeneracionisme militar, i, d’aquesta manera, considerava que la institució militar encarnava les virtuts nacionals del país, i els polítics professionals eren una mena de pou de fem.
Totes elles eren molt semblants a les idees de Joaquim Costa, qui va parlar de la necessitat, temporal, d’un cirurgià de ferro que implantara una mena de règim dictatorial per tal d’extirpar els oligarques i cacics.
En aquesta línia, va redactar un manifest al país i a l’Exèrcit, en què manifestava els seus punts de vista del colp i de la situació de la nació. Aquests punts de vista eren fonamentalment masclistes i patriòtics, però poc més.
Tot seguit, va dissenyar un directori militar que, a l’estil d’una Junta de Defensa nacional, estiguera format per un general de brigada procedent de cada regió militar (no el cap de cadascuna d’elles) i un contraalmirant. Tots ells actuarien com a vocals, perquè no més hi havia un ministre responsable, Primo de Rivera.
Respecte a l’administració provincial, va cessar els governadors civils, i els va substituir per governadors militars, però tan sols per set mesos. Dins del control dels mitjans de comunicació, des de 1923 va adoptar una fèrria censura de la premsa i de les comunicacions telefòniques, però no la de llibres.
Pel que fa a l’administració en general, va establir amb rigidesa els horaris dels funcionaris, per tal d’evitar la pèrdua d’hores de treball públic. Així mateix, va legislar contra la simultaneïtat dels llocs de treball públic, una cosa molt comuna en l’època, i es va lluitar contra les recomanacions per a la provisió d’aquestes ocupacions.
Sobre l’administració de justícia, va depurar els jutges i va abolir els jurats populars, però va augmentar les intromissions del govern en el treball dels jutges, pel qual la el poder executiu es va solapar amb el judicial, tot limitant la de per sí dubtosa separació de poders.
Referent al caciquisme rural, va dissoldre els ajuntaments i va substituir els regidors per vocals associats, triats per sorteig entre els majors contribuents de la localitat. Així mateix, va designar un delegat del govern al front de cadascú dels partits judicials en què es dividien les províncies. Aquests delegats del govern serien militars, per la qual cosa l’Exèrcit, no sols a nivell central, sinó també a nivell provincial, passava a controlar els ressorts de l’administració. Així, esdevenia el principal instrument del regeneracionisme que encapçalava Primo de Rivera.
A l’altura de 1924, ja es feia palès que el pretés regeneracionisme temporal podia durar més temps del que s’havia pensat en un primer moment. D’aquesta manera, es definí una nova forma d’administració local i provincial, a través dels Estatuts Municipal de 1924, i Provincial de 1925. Aquests estatuts preveien una nova estructura i un nou paper, molt més autònom en les coses referents a l’autonomia financera i gestora, i que es basava en el projecte de Maura de 1907. com a conseqüència, es contemplava que un terç dels regidors dels ajuntaments serien triats mitjançant un sistema de sufragi corporatiu, i dos terços per sufragi universal (per als majors de 23 anys, incloses les dones que eren caps de família).
Respecte als diputats provincials, alguns serien triats per sufragi universal, mentre que altres, pel citat sufragi corporatiu.
Tanmateix, cap d’aquests projectes va tenir lloc, i les eleccions no van desenvolupar-se.
Pel que fa a l’altre dels instruments del caciquisme, el sistema de partits de la Restauració, va declarar dissolts els partits polítics dinàstics, i va fundar un de nou, el 1926, la Unió Patriòtica. Aquesta formació va incloure individus procedents de la burgesia mitjana ascendent, membres d’Acció Catòlica, membres dels Cercles d’Obrers, membres de l’antic Partit Social Popular...
Altre instrument en la seua tasca regeneracionista va ser el Somatén. L’origen d’aquesta institució va ser la guàrdia cívica d’origen burgés i voluntari, i ideologia conservadora, que va lluitar contra el moviment obrer a causa de l’efervescència social de finals de la segona dècada del segle.
La conseqüència de tot això és que, efectivament, el general va dissenyar un sistema administratiu centralista de caire conservador, però, a l’hora, regeneracionista. Era la seua versió del regeneracionisme. Efectivament pensava que el poble espanyol, d’essència naturalment conservadora, estava d’acord amb un sistema que intentava, des d’una perspectiva conservadora i centralista, arrencar els mals del sistema oligàrquic de la Restauració. No obstant això, bé per la pròpia idiosincràsia de la dictadura, bé perquè es van aprofitar d’ella les classes burgeses, estructuralment no va comportar el canvi quirúrgic que necessitava el país.
lunes, 3 de mayo de 2010
martes, 16 de marzo de 2010
Breus anotacions sobre l'evolució del liberalisme
EL NOU LIBERALISME I EL PROBLEMA SOCIAL
Arran de la industrialització, va aparèixer allò que es va conèixer com a el problema social. En realitat, va ser la conseqüència del que va denominar Karl Marx com a lluita de classes, i que consistia en la configuració d’un grup social pobre de necessitat, que vivia a l’ombra de la burgesia capitalista que donava nom al sistema.
A Espanya, encara que la revolució industrial no va ser evident en gran part del país, a algunes zones hi es va trobar un proletariat que vivia en condicions lamentables. I, atès que el liberalisme era una ideologia que deixava de banda les qüestions socials, va convertir-se en un problema de dimensions molt importants.
Tanmateix, a les darreries del segle XIX, i arran de la doctrina social de l’Església, va aparèixer una nova forma d’entendre l’Estat liberal, un nou liberalisme. Aquesta nova ideologia tractava de donar atribucions i responsabilitats a l’Estat, per tal de llimar, d’alguna manera, les enormes desigualtats socials que hi existien. L’Estat passava de ser abstencionista, a interventor.
No obstant, també es va desenvolupar un corrent que, des de posicions intel•lectuals més radicals, defenien mesures com ara la nacionalització dels sectors econòmics més estratègics, de la mateixa manera que ho feien els laboristes britànics, o la resta de la socialdemocràcia europea. Eren persones com ara Ramiro de Maeztu, Fernando de los Ríos o Julián Besteiro.
Aquesta vessant intel•lectual, molt identificada amb un regeneracionisme radical, va provocar que l’Estat liberal esdevinguera un Estat intervencionista, com ja hem esmentat abans, però des d’una perspectiva reformista. Així, a la Comissió de Reformes Socials va succeir l’Institut de Reformes Socials, creat el 1903 i presidit per Azcárate, un antic kraussista membre més endavant del Partit Republicà Reformista.
Aquest Institut depenia del Ministeri de la Governació, per la qual cosa l’Estat controlava els ressorts i intents de reforma de les relacions laborals. Per tal motiu, només disposava de tasques consultives, d’arbitratge, estadística i inspecció de les relacions laborals entre treballadors i empresaris. D’aquesta forma, sense deixar de banda les diferències entre totes dues classes socials, es tractava de cercar punts d’unió i interès comú, i es posava els arrels per a la implantació, més endavant, d’un sistema de regulació de les relacions laborals basat en el corporativisme.
Com és lògic, els anarquistes i els socialistes s’hi van oposar amb energia, perquè no podien acceptar que l’Estat, el veritable enemic, fóra el que s’encarregara de la tutela de les relacions a les empreses.
També es van oposar amb energia les velles classes burgeses. No podien acceptar que els sindicats, que estaven regulats, d’acord amb les seues idees, per la Llei d’Associacions de 1887, pogueren viure en igualtat. D’aquesta manera, arran de la crisi de 1917, moment caracteritzat per la duresa de les mesures desenvolupades per ambdós bàndols, la reforma social intentada des de dalt, des de l’Estat, quedà en no-res.
Arran de la industrialització, va aparèixer allò que es va conèixer com a el problema social. En realitat, va ser la conseqüència del que va denominar Karl Marx com a lluita de classes, i que consistia en la configuració d’un grup social pobre de necessitat, que vivia a l’ombra de la burgesia capitalista que donava nom al sistema.
A Espanya, encara que la revolució industrial no va ser evident en gran part del país, a algunes zones hi es va trobar un proletariat que vivia en condicions lamentables. I, atès que el liberalisme era una ideologia que deixava de banda les qüestions socials, va convertir-se en un problema de dimensions molt importants.
Tanmateix, a les darreries del segle XIX, i arran de la doctrina social de l’Església, va aparèixer una nova forma d’entendre l’Estat liberal, un nou liberalisme. Aquesta nova ideologia tractava de donar atribucions i responsabilitats a l’Estat, per tal de llimar, d’alguna manera, les enormes desigualtats socials que hi existien. L’Estat passava de ser abstencionista, a interventor.
No obstant, també es va desenvolupar un corrent que, des de posicions intel•lectuals més radicals, defenien mesures com ara la nacionalització dels sectors econòmics més estratègics, de la mateixa manera que ho feien els laboristes britànics, o la resta de la socialdemocràcia europea. Eren persones com ara Ramiro de Maeztu, Fernando de los Ríos o Julián Besteiro.
Aquesta vessant intel•lectual, molt identificada amb un regeneracionisme radical, va provocar que l’Estat liberal esdevinguera un Estat intervencionista, com ja hem esmentat abans, però des d’una perspectiva reformista. Així, a la Comissió de Reformes Socials va succeir l’Institut de Reformes Socials, creat el 1903 i presidit per Azcárate, un antic kraussista membre més endavant del Partit Republicà Reformista.
Aquest Institut depenia del Ministeri de la Governació, per la qual cosa l’Estat controlava els ressorts i intents de reforma de les relacions laborals. Per tal motiu, només disposava de tasques consultives, d’arbitratge, estadística i inspecció de les relacions laborals entre treballadors i empresaris. D’aquesta forma, sense deixar de banda les diferències entre totes dues classes socials, es tractava de cercar punts d’unió i interès comú, i es posava els arrels per a la implantació, més endavant, d’un sistema de regulació de les relacions laborals basat en el corporativisme.
Com és lògic, els anarquistes i els socialistes s’hi van oposar amb energia, perquè no podien acceptar que l’Estat, el veritable enemic, fóra el que s’encarregara de la tutela de les relacions a les empreses.
També es van oposar amb energia les velles classes burgeses. No podien acceptar que els sindicats, que estaven regulats, d’acord amb les seues idees, per la Llei d’Associacions de 1887, pogueren viure en igualtat. D’aquesta manera, arran de la crisi de 1917, moment caracteritzat per la duresa de les mesures desenvolupades per ambdós bàndols, la reforma social intentada des de dalt, des de l’Estat, quedà en no-res.
jueves, 11 de marzo de 2010
La Barcelona del anarquisme i del modernisme. L'attemptat del Liceu
Acabe de trobar aquest video sobre el anarquisme, el modernisme com a moviment cultural propi de la burgesia barcelonesa de les darreries del segle XIX, en
http://www.youtube.com/watch?v=Gs7CV0fWaLM
Està bé. Aleshores, us aconselle veure'l.
http://www.youtube.com/watch?v=Gs7CV0fWaLM
Està bé. Aleshores, us aconselle veure'l.
martes, 16 de febrero de 2010
El paper de la guerra del Marroc en la Setmana Tràgica de 1909 segons l'historiador Ferran Aisa.
Ací teniu un altre vídeo de la Setmana Tràgica, que he trobat a http://www.youtube.com/watch?v=9QOBJ1xsVuY. En aquest cas, en català. Espere que us agrade.
L'ENSENYAMENT EN EL PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX
Amb el regnat d'Alfons XIII, van materialitzar-se diverses postures regeneracionistes. De fet, el seu regnat, entre d'altres coses, es caracteritza precissament per això, per les mesures tendents a regenerar el país.
L'ensenyament va ser un dels elements fonamentals d'aquest regeneracionisme. De fet, per a molts intel·lectuals imbuïts d'aquesta corrent, la causa estructural del Desastre del 98 no va ser la deficitària situació de l'exèrcit espanyol, sinó la situació cultural i pedagògica de la societat espanyola. Així, no serien els soldats nord-americans els que destrossaren l'esquadra a Cavite, sinó els mestres, de la mateixa manera que, d'acord amb les idees de molts intel·lectualls francesos, la causa de la seua derrota a la Guerra Franco-prusiana de 1871 va ser la superioritat de l'ensenyament alemany.
Així es pronuncià, per exemple, Santiago Alba en el pròleg que va escriure, del llibre d'Edmund Demolins En qué consiste la superioridad de los Anglo-Sajones (1901), que va seguir la línia marcada per Joaquim Costa (escuela y despensa), o Bartolomé Cossío.
La conseqüència pràctica d'aquesta postura va ser un grapat de mesures dels diferents governs del regnat d'Alfons XIII, per tal de millorar l'ensenyament. Un ensenyament que mancava de moltes coses. De fet, la taxa d'analfabetisme era de les més elevades d'Europa, juntament amb Portugal, o Grècia. A dures penes s'escolaritzava el 47% de la població infantil (la qual cosa depenia de zones, ja que a Castilla la Vieja el percentatge d'alfabetització era més elevat, i de sexes, ja que les nenes gairebé no es formaven).
Pel que fa als mestres, aquestos sofrien uns salaris (quan hi existien) molt baixos, i que depenien de l'administració municipal, llastrada per les desamortitzacions (que havien eliminat una font d'ingressos molt important dels ajuntaments) i molt corrupta.
L'ensenyament secundari estava en una millor situació que el primari, però, encara així i tot, sofria enormes mancances, sobretot si es comparava amb l'ensenyament secundari que s'oferia als col·legis religiosos, que estaven molt més abastats.
La causa d'aquesta situació tan deficitària va ser, com ja sabem, l'escàs interés de l'Estat liberal a involucrar-se en qüestions socials, més enllà del govern i de l'administració interior (Governació i Foment), la percepció d'ingressos (Hisenda), o la política exterior i el prestigi (Guerra, Marina, Estat). No existia, per tant, un Ministeri dedicat específicament a l'ensenyament. Recordem que el Pla Pidal va ser desenvolupat pel ministre de Foment, com també va ser el titular d'aquesta cartera ministerial l'autor de la Llei Moyano, o el de les mesures educatives de finals del regnat d'Isabel II, que va ser, per cert, el mateix que va tallar la llibertat de càtedra a principis de la Restauració (el ministre de Foment, Orovio).
Amb l'adopció, per part dels conservadors, de la doctrina social de l'Església, i de la inclusió del Partit Liberal en el joc polític, a més de la influència dels regeneracionistes, aquesta situació va variar en canviar de segle. D'aquesta forma, el 1900 es cregué el Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts, dins del govern conservador de Francisco Silvela, encapçalat pel jurista Antonio García Alix. Tanmateix, la partida pressupostària de què va gaudir, va ser molt reduïda. Per a alguns, va ser, fins i tot, inferior a la dotació de la Villa de París.
Qui va interessar-se més per la situació va ser el liberal comte de Romanones, el següent titular del ministeri. Sota la seua gestió, i la dels seus successors, molt influïts pels ideals de la ILE, l'ensenyament va millorar. Els mestres van rebre el seu salari (encara molt baix, per cert) de l'Estat, per la qual cosa els ajuntaments van poder dedicar-se a la construcció de les escoles (tal i com preveïa la Llei Moyano de 1857) i el 1901 va estendre's l'ensenyament obligatori des dels 9 anys, als 12, i es va adoptar un pla d'estudis cíclic i integrat, i idèntic per als nens i les nenes.
Com a conseqüència, la taxa d'alfabetització va pujar, encara que molt gradualment. El país va encetar un procés de modernització, tot i que fou incomplet, i, per això, en la II República el problema educatiu va ser un dels assumptes nodals de la política reformista.
A més de tot això, cal destacar que l'ensenyament va ser un dels camps de lluita entre els conservadors i els liberals, que, d'aquesta manera, fan començar a trencar el pacte que donava solidesa al sistema. Quan els liberals estaven en el poder, exigien als col·legis religiosos que demostraren la qualificació científica dels seus docents, i materialitzaven la llibertat de càtedra però, quan els conservadors els succeïen, liquidaven les mesures dels liberals. Tot això, dins de la lluita entre obrir noves ordes religioses, tancar les ja existents, aplicar el Concordat de 1851 en tota la seua extensió, o la Llei d'Associacions liberal.
Respecte als aspectes pedagògics, en el període es tractaren d'imposar les teories més en boga a Europa i als Estats Units, com ara aquelles que defenien el respecte per la personalitat de l'alumne contra la repressió i la imposició. Així, es va rebre l'influix de Maria Montessori, o d'Olive Decroly, o les idees de la Institució Lliure d'Ensenyament (aprenentatge intuïtiu i global...). D'aquesta forma, de manera paral·lela a l'ensenyament religiós, es va desenvolupar tot un grapat de noves experiències educatives, com ara escoles laiques i racionalistes, l'Escola Moderna de Francisco Ferrer y Guardia... Aquesta última va desenvolupar una interessant tasca editorial (Compendio de Historia Universal apareguda el 1902, de Clémence Jacquiret; novel·les com ara Las aventuras de Nono...) i educativa dirigida a les classes mitjanes...
No obstant, als col·legis de religiosos, on imperava un tipus d'ensenyament més memorístic i autoritar (denunciat per intel·lectuals com Pérez de Ayala o Azorín) es desenvolupà, també, tot un grapat d'experiències renovadores: les Escoles de l'Ave Maria, als barris pobres de Granada, on s'implantà una pedagogia integral...
Es tractava, per tant, de japonitzar Espanya. És a dir, de desenvolupar amb rapidesa un país molt mancat per problemes de molt ampli abast en el camp de l'ensenyament (i en altres, és clar), com va fer el Japó, que va arribar, en pocs anys, de ser un país medieval, a derrotar a tota una potència militar com ara Rússia, a la Guerra del 1905.
En el camp de la cultura, el país es va modernitzar clarament. Així, entre el 1907 i el 1936, va tenir un paper molt important la Junta d'Ampliació d'Estudis i Investigacions Científiques, encarregada d'abastar els alumnes més brillants, amb beques a l'estranger. Depenent d'ella, va sorgir el 1910 la Residencia de Estudiantes, on van desenvolupar una tasca intel·lectual de relleu importants escriptors i artistes de tota classe.
El 1910 va aparèixer el Centro de Estudios Históricos, presidit per ramón Menéndez Pidal, que es centrava en el conreu de les Humanitats. D'altres foren la Escuela Española de Roma de Arqueología e Historia, el Instituto Nacional de Ciencias Físico-Naturales, el Museo Nacional de Ciencias Naturales o el Jardín Botánico. El 1915, la Residencia de Señoritas, i el 1918, el Instituto-Escuela, institució que devia tutelar la transformació de l'ensenyament secundari.
Per tant, el primer terç del segle XX va ser molt prolífic en l'intent de reformar un sistema que era, òbviament, insuficient, en un intent imbuït per l'ideal il·lustrat d'utilitzar la raó científica com a base per al desenvolupament i l'extensió del coneixement.
L'ensenyament va ser un dels elements fonamentals d'aquest regeneracionisme. De fet, per a molts intel·lectuals imbuïts d'aquesta corrent, la causa estructural del Desastre del 98 no va ser la deficitària situació de l'exèrcit espanyol, sinó la situació cultural i pedagògica de la societat espanyola. Així, no serien els soldats nord-americans els que destrossaren l'esquadra a Cavite, sinó els mestres, de la mateixa manera que, d'acord amb les idees de molts intel·lectualls francesos, la causa de la seua derrota a la Guerra Franco-prusiana de 1871 va ser la superioritat de l'ensenyament alemany.
Així es pronuncià, per exemple, Santiago Alba en el pròleg que va escriure, del llibre d'Edmund Demolins En qué consiste la superioridad de los Anglo-Sajones (1901), que va seguir la línia marcada per Joaquim Costa (escuela y despensa), o Bartolomé Cossío.
La conseqüència pràctica d'aquesta postura va ser un grapat de mesures dels diferents governs del regnat d'Alfons XIII, per tal de millorar l'ensenyament. Un ensenyament que mancava de moltes coses. De fet, la taxa d'analfabetisme era de les més elevades d'Europa, juntament amb Portugal, o Grècia. A dures penes s'escolaritzava el 47% de la població infantil (la qual cosa depenia de zones, ja que a Castilla la Vieja el percentatge d'alfabetització era més elevat, i de sexes, ja que les nenes gairebé no es formaven).
Pel que fa als mestres, aquestos sofrien uns salaris (quan hi existien) molt baixos, i que depenien de l'administració municipal, llastrada per les desamortitzacions (que havien eliminat una font d'ingressos molt important dels ajuntaments) i molt corrupta.
L'ensenyament secundari estava en una millor situació que el primari, però, encara així i tot, sofria enormes mancances, sobretot si es comparava amb l'ensenyament secundari que s'oferia als col·legis religiosos, que estaven molt més abastats.
La causa d'aquesta situació tan deficitària va ser, com ja sabem, l'escàs interés de l'Estat liberal a involucrar-se en qüestions socials, més enllà del govern i de l'administració interior (Governació i Foment), la percepció d'ingressos (Hisenda), o la política exterior i el prestigi (Guerra, Marina, Estat). No existia, per tant, un Ministeri dedicat específicament a l'ensenyament. Recordem que el Pla Pidal va ser desenvolupat pel ministre de Foment, com també va ser el titular d'aquesta cartera ministerial l'autor de la Llei Moyano, o el de les mesures educatives de finals del regnat d'Isabel II, que va ser, per cert, el mateix que va tallar la llibertat de càtedra a principis de la Restauració (el ministre de Foment, Orovio).
Amb l'adopció, per part dels conservadors, de la doctrina social de l'Església, i de la inclusió del Partit Liberal en el joc polític, a més de la influència dels regeneracionistes, aquesta situació va variar en canviar de segle. D'aquesta forma, el 1900 es cregué el Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts, dins del govern conservador de Francisco Silvela, encapçalat pel jurista Antonio García Alix. Tanmateix, la partida pressupostària de què va gaudir, va ser molt reduïda. Per a alguns, va ser, fins i tot, inferior a la dotació de la Villa de París.
Qui va interessar-se més per la situació va ser el liberal comte de Romanones, el següent titular del ministeri. Sota la seua gestió, i la dels seus successors, molt influïts pels ideals de la ILE, l'ensenyament va millorar. Els mestres van rebre el seu salari (encara molt baix, per cert) de l'Estat, per la qual cosa els ajuntaments van poder dedicar-se a la construcció de les escoles (tal i com preveïa la Llei Moyano de 1857) i el 1901 va estendre's l'ensenyament obligatori des dels 9 anys, als 12, i es va adoptar un pla d'estudis cíclic i integrat, i idèntic per als nens i les nenes.
Com a conseqüència, la taxa d'alfabetització va pujar, encara que molt gradualment. El país va encetar un procés de modernització, tot i que fou incomplet, i, per això, en la II República el problema educatiu va ser un dels assumptes nodals de la política reformista.
A més de tot això, cal destacar que l'ensenyament va ser un dels camps de lluita entre els conservadors i els liberals, que, d'aquesta manera, fan començar a trencar el pacte que donava solidesa al sistema. Quan els liberals estaven en el poder, exigien als col·legis religiosos que demostraren la qualificació científica dels seus docents, i materialitzaven la llibertat de càtedra però, quan els conservadors els succeïen, liquidaven les mesures dels liberals. Tot això, dins de la lluita entre obrir noves ordes religioses, tancar les ja existents, aplicar el Concordat de 1851 en tota la seua extensió, o la Llei d'Associacions liberal.
Respecte als aspectes pedagògics, en el període es tractaren d'imposar les teories més en boga a Europa i als Estats Units, com ara aquelles que defenien el respecte per la personalitat de l'alumne contra la repressió i la imposició. Així, es va rebre l'influix de Maria Montessori, o d'Olive Decroly, o les idees de la Institució Lliure d'Ensenyament (aprenentatge intuïtiu i global...). D'aquesta forma, de manera paral·lela a l'ensenyament religiós, es va desenvolupar tot un grapat de noves experiències educatives, com ara escoles laiques i racionalistes, l'Escola Moderna de Francisco Ferrer y Guardia... Aquesta última va desenvolupar una interessant tasca editorial (Compendio de Historia Universal apareguda el 1902, de Clémence Jacquiret; novel·les com ara Las aventuras de Nono...) i educativa dirigida a les classes mitjanes...
No obstant, als col·legis de religiosos, on imperava un tipus d'ensenyament més memorístic i autoritar (denunciat per intel·lectuals com Pérez de Ayala o Azorín) es desenvolupà, també, tot un grapat d'experiències renovadores: les Escoles de l'Ave Maria, als barris pobres de Granada, on s'implantà una pedagogia integral...
Es tractava, per tant, de japonitzar Espanya. És a dir, de desenvolupar amb rapidesa un país molt mancat per problemes de molt ampli abast en el camp de l'ensenyament (i en altres, és clar), com va fer el Japó, que va arribar, en pocs anys, de ser un país medieval, a derrotar a tota una potència militar com ara Rússia, a la Guerra del 1905.
En el camp de la cultura, el país es va modernitzar clarament. Així, entre el 1907 i el 1936, va tenir un paper molt important la Junta d'Ampliació d'Estudis i Investigacions Científiques, encarregada d'abastar els alumnes més brillants, amb beques a l'estranger. Depenent d'ella, va sorgir el 1910 la Residencia de Estudiantes, on van desenvolupar una tasca intel·lectual de relleu importants escriptors i artistes de tota classe.
El 1910 va aparèixer el Centro de Estudios Históricos, presidit per ramón Menéndez Pidal, que es centrava en el conreu de les Humanitats. D'altres foren la Escuela Española de Roma de Arqueología e Historia, el Instituto Nacional de Ciencias Físico-Naturales, el Museo Nacional de Ciencias Naturales o el Jardín Botánico. El 1915, la Residencia de Señoritas, i el 1918, el Instituto-Escuela, institució que devia tutelar la transformació de l'ensenyament secundari.
Per tant, el primer terç del segle XX va ser molt prolífic en l'intent de reformar un sistema que era, òbviament, insuficient, en un intent imbuït per l'ideal il·lustrat d'utilitzar la raó científica com a base per al desenvolupament i l'extensió del coneixement.
lunes, 15 de febrero de 2010
LA REVOLUCIÓ DES DE DALT
La vida política al llarg des primers quinze anys del segle XX es va caracteritzar pels intents de dur a terme els plantejaments regeneracionistes. Tots els polítics, i, fins i tot, el mateix Alfons XIII, estaven adscrits al corrent regenerador.
Com sabem, arran de la Crisi del 98, va sorgir el regeneracionisme. Aquest era una postura intel·lectual caracteritzada per intentar canviar el païs, donat que necessitava un canvi profund. Ara bé, podia desenvolupar-se des d'una perspectiva conservadora (Silvela, Maura), liberal-demòcrata (Canalejas), republicana i democràtica (Costa), nacionalista i regionalista, el mateix Alfons XIII... Per tant, amb el canvi de segle, tots els protagonistes de la vida política s'afegiren eren regeneracionistes.
Des d'una perspectiva conservadora, el regeneracionista més important va ser el nou cap del Partit Conservador, Antoni Maura. Successor de Silvela, intentà desenvolupar una política econòmica equilibrada, una important tasca social i un intent de purificació del sistema electoral. Per tal d'assolir aquest últim objectiu, intentà descentralitzar el règim polític, i, d'aquesta manera, adoptà postures en ocasions sorprenents per a ser un polític conservador.
Va estar en el poder durant el perdíode de major intervencionisme en la política per part del Rei, i, sobretot, durant el Govern Llarg (a banda dels governs de concentració de les darreires del règim).
Entre 1907 i 1909 (el citat Govern Llarg), Maura desenvolupà un programa en què imposà les seues idees sobre el intervencionisme en economia (Llei de protecció de la indústria nacional, Foment d'indústries i comunicacions marítimes, l'Institu Nacional de Previsió...) i en les relacions socials, seguint el tarannà regenerador del seu antecessor, Francisco Silvela, que es basà en l'Encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII (Llei de descans dominical, Llei de colonització interior, Llei d'emigració, Llei de tribunals industrials...).
No obstant, també va fer palesa la seua inclinació cap l'autoritarisme, amb mesures com ara la Llei de repressió del terrorisme. Era un producte, entre altres motius, de la seua ideología conservadora, i del seu caràcter en ocasions arrogant i autoritari.
Sobre el sistema electoral, que, com sabem, estava marcat per la corrupció i l'adulteració, va intentar purificar-lo a través de la Llei Electoral de 1907. Amb ella imposà el vot masculí obligatori, i eliminà els sufragis poc clars. Però, no obstante, no aconseguí millorar i purificar el sistema. De fet, per a això, necessitava dotar de major autonomia les institucions locals, per tal de traure-les del binomi Govern-cacics. Amb aquest objectiu, projectà una llei d'administració local en la qual dotaria els ajuntaments d'un sistema d'elecció corporatiu, de caire evidentment conservador. També els permeté associarse en mancomunitats, arran de la pressió exercida per Solidaritat Catalana a causa de la Llei de Jurisdiccions. Tanmateix, aquesta llei fou refusada, i el projecte de mancomunitats no es posaria en marxa fins el període de José Canalejas.
Rere la seua caiguda, esdevenida el 1909 a causa de la Setmana Tràgica, va succeir-lo Moret durant un breu període de temps, i, després, Canalejas. Ambdós eren membres del Partit Liberal i es disputaren el lideratge.
José Canalejas, amb una sòlida formació intel·lectual, desenvolupà un liberalisme intervencionista en matèries socials, en una línia molt propera al liberalisme democràtic que estava desenvolupant-se a Europa. En aquesta línia, va encetar un procés de nacionalització de la monarquia, és a dir, d'incloure dins del sistema monàrquic totes les forces polítiques possibles.
Sobre les seues mesures, el regeneracionsime que va desenvolupar es va basar en un aperspectiva més reformista que la de Maura, molt més ostentosa. Així, va reformar la situació social, abolint els impostos de consum i substituïnt-los per impostos progressius. També va intentar separar l'Església de l'Estat mitjançant la Llei del Cadenat de 1910, per la qual va impedir que s'obriren noves ordes religioises, si no estaven abans aprovades pel Govern.
Sobre el greu problema militar, va intentar democratitzar el reclutament a través de soldat de quota, que va acabar amb la redempció en metàl·lic pròpia del període liberal. No obstant, no va establir-hi en el reclutament una veritable igualtat.
Sobre l'estructura de l'Estat, va intentar impulsar la descentralització, amb les Mancomunitats provincials, arreplegant el legat de Maura, però de forma menys àmplia que el projecte que hi tenien els catalans.
Amb la seua mort, el 1912, s'inicià un nou període, ja menys regeneracionista, en el qual el sistema va mostrar les seues dificultats intrínseques, encara que va perviure fins el 1923.
Com sabem, arran de la Crisi del 98, va sorgir el regeneracionisme. Aquest era una postura intel·lectual caracteritzada per intentar canviar el païs, donat que necessitava un canvi profund. Ara bé, podia desenvolupar-se des d'una perspectiva conservadora (Silvela, Maura), liberal-demòcrata (Canalejas), republicana i democràtica (Costa), nacionalista i regionalista, el mateix Alfons XIII... Per tant, amb el canvi de segle, tots els protagonistes de la vida política s'afegiren eren regeneracionistes.
Des d'una perspectiva conservadora, el regeneracionista més important va ser el nou cap del Partit Conservador, Antoni Maura. Successor de Silvela, intentà desenvolupar una política econòmica equilibrada, una important tasca social i un intent de purificació del sistema electoral. Per tal d'assolir aquest últim objectiu, intentà descentralitzar el règim polític, i, d'aquesta manera, adoptà postures en ocasions sorprenents per a ser un polític conservador.
Va estar en el poder durant el perdíode de major intervencionisme en la política per part del Rei, i, sobretot, durant el Govern Llarg (a banda dels governs de concentració de les darreires del règim).
Entre 1907 i 1909 (el citat Govern Llarg), Maura desenvolupà un programa en què imposà les seues idees sobre el intervencionisme en economia (Llei de protecció de la indústria nacional, Foment d'indústries i comunicacions marítimes, l'Institu Nacional de Previsió...) i en les relacions socials, seguint el tarannà regenerador del seu antecessor, Francisco Silvela, que es basà en l'Encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII (Llei de descans dominical, Llei de colonització interior, Llei d'emigració, Llei de tribunals industrials...).
No obstant, també va fer palesa la seua inclinació cap l'autoritarisme, amb mesures com ara la Llei de repressió del terrorisme. Era un producte, entre altres motius, de la seua ideología conservadora, i del seu caràcter en ocasions arrogant i autoritari.
Sobre el sistema electoral, que, com sabem, estava marcat per la corrupció i l'adulteració, va intentar purificar-lo a través de la Llei Electoral de 1907. Amb ella imposà el vot masculí obligatori, i eliminà els sufragis poc clars. Però, no obstante, no aconseguí millorar i purificar el sistema. De fet, per a això, necessitava dotar de major autonomia les institucions locals, per tal de traure-les del binomi Govern-cacics. Amb aquest objectiu, projectà una llei d'administració local en la qual dotaria els ajuntaments d'un sistema d'elecció corporatiu, de caire evidentment conservador. També els permeté associarse en mancomunitats, arran de la pressió exercida per Solidaritat Catalana a causa de la Llei de Jurisdiccions. Tanmateix, aquesta llei fou refusada, i el projecte de mancomunitats no es posaria en marxa fins el període de José Canalejas.
Rere la seua caiguda, esdevenida el 1909 a causa de la Setmana Tràgica, va succeir-lo Moret durant un breu període de temps, i, després, Canalejas. Ambdós eren membres del Partit Liberal i es disputaren el lideratge.
José Canalejas, amb una sòlida formació intel·lectual, desenvolupà un liberalisme intervencionista en matèries socials, en una línia molt propera al liberalisme democràtic que estava desenvolupant-se a Europa. En aquesta línia, va encetar un procés de nacionalització de la monarquia, és a dir, d'incloure dins del sistema monàrquic totes les forces polítiques possibles.
Sobre les seues mesures, el regeneracionsime que va desenvolupar es va basar en un aperspectiva més reformista que la de Maura, molt més ostentosa. Així, va reformar la situació social, abolint els impostos de consum i substituïnt-los per impostos progressius. També va intentar separar l'Església de l'Estat mitjançant la Llei del Cadenat de 1910, per la qual va impedir que s'obriren noves ordes religioises, si no estaven abans aprovades pel Govern.
Sobre el greu problema militar, va intentar democratitzar el reclutament a través de soldat de quota, que va acabar amb la redempció en metàl·lic pròpia del període liberal. No obstant, no va establir-hi en el reclutament una veritable igualtat.
Sobre l'estructura de l'Estat, va intentar impulsar la descentralització, amb les Mancomunitats provincials, arreplegant el legat de Maura, però de forma menys àmplia que el projecte que hi tenien els catalans.
Amb la seua mort, el 1912, s'inicià un nou període, ja menys regeneracionista, en el qual el sistema va mostrar les seues dificultats intrínseques, encara que va perviure fins el 1923.
jueves, 11 de febrero de 2010
SOBRE LA CRISI DEL 98
ENTRE LA GUERRA DELS DEU ANYS I LA PÈRDUA DE LES COLÒNIES
Les línies següents versen sobre el més fonamental que va ocórrer entre la Pau de Zanjón, el 1878, i la Guerra Cubana que va portar a la pèrdua de les últimes colònies.
Com sabem, la Pau de Zanjón es va signar el 12 de febrer de 1878, per tal de posar fi a la Guerra dels Deu Anys, encetada rere el Grito de Yara. Tanmateix, aquest tractat de pau, en realitat, va ser només una treva en el conflicte.
L’armistici va comportar la llibertat per als esclaus, tant per als que van participar en un bàndol, com per als que van participar en l’altre. A més a més, va implantar a l’illa el sistema de províncies que ja existia a Puerto Rico. No obstant això, aquestes mesures es van activar de forma molt limitada. Així, pel que fa a la implantació del sistema provincial, és veritat que Cuba va dividir-se en sis províncies, d’on van eixir diputats i senadors a les Corts espanyoles, però el sistema, molt centralitzat, va impedir desenvolupar totes les propostes com s’hauria desitjat. A més a més, era una mesura insuficient, donada l’enorme distància que separava Cuba de la península i la situació propera dels Estats Units.
Sumat a aquesta situació, l’altra reivindicació que va conduir al conflicte, l’abolició de l’esclavitud, no va ser completa, i es va necessitar un segon conflicte, la Guerra Chiquita, per tal d’obligar el govern espanyol a promulgar una llei, el 1880, que conduïra a l’emancipació.
La implantació del sistema provincial es va reforçar mitjançant la fundació de dos partits polítics, el Partit Unió Constitucional o partit conservador, format pels indians i peninsulars amb interessos a l’illa, i partidaris del manteniment de la situació de colònia, o, en el seu defecte, de província només, i el Partit Liberal Autonomista, o partit liberal, més obert, i construït pels criolls que desitjaven la implantació d’un sistema més autònom del que hi existia per a l’administració illenca.
A partir de 1891, dins del Partit Unió Constitucional, va esclatar una secessió protagonitzada per la branca més esquerrana, que tenia com a objectiu l’enteniment amb els criolls autonomistes, com va ser el Partit Reformista. La causa d’aquesta escissió va ser la presa de consciència del fet que la situació econòmica caminava cap a una progressiva vinculació amb els Estats Units, per a la qual cosa es feia necessari un sistema que permetera més llibertat alhora que continuava amb els lligams amb la metròpoli.
La qüestió és que, des del 1880, Cuba venia el 80% de la seua producció de sucre a la potència nord-americana, la qual intentava signar algun tipus d’acord comercial amb Espanya per tal de regularitzar la situació. Això es va assolir, per influència del Partit Liberal, el 1892, amb el resultat d’enfortir els lligams econòmics de l’illa amb els Estats Units. De fet, pràcticament, arran d’aquests acords, Cuba era part de la potència del Nord.
Aqueix 1892, José Martí va fundar un partit, el Partit Revolucionari Cubà, que fomentà el secessionisme i la independència. És veritat que l’esclavitud s’havia abolit el 1886 (rere un període d’assaig de formes intermèdies, com ara el sistema del patronat), però, en realitat, els esclaus no havien aconseguit la completa integració en la societat. Per exemple, cal recordar que, quan la Societat Antropològica Cubana definia el cubà, es referia a ell com l’home blanc nascut a Cuba. És a dir, els negres no eren res. Però els antics esclaus no hi estaven d’acord. D’aquesta manera, encetaren un procés de reivindicació dels seus arrels culturals, com eren tot un grapat de revistes i diaris, i de danses pròpies i una música pròpia, el danzón, ple de trets africans.
A causa d’aquesta reivindicació cultural d’una població que era molt més nombrosa que els peninsulars, o que els criolls, el govern espanyol va decidir incrementar el percentatge de blancs, i va fomentar la immigració, la conseqüència d’aquesta política demogràfica va ser l’increment de les tensions socials, afegides a les polítiques i econòmiques.
En aquest context, Antoni Maura, aleshores membre del Partit Liberal, i com a ministre d’Ultramar, va intentar desenvolupar el primer sistema autonomista de la nostra història constitucional. Va consistir en la implantació d’una constitució, d’una Assemblea Provincial, d’un govern i d’un poder judicial propis. No obstant, com que va ser substituït per Manuel Becerra, aquest projecte es va abandonar, i, quan el següent ministre de la Governació, rere Becerra, el va intentar implantar, el conflicte va esclatar. Ja era massa tard. El Grito de Baire va encetar una lluita entre els espanyols i els cubans, als quals es van afegir els nord-americans.
Les línies següents versen sobre el més fonamental que va ocórrer entre la Pau de Zanjón, el 1878, i la Guerra Cubana que va portar a la pèrdua de les últimes colònies.
Com sabem, la Pau de Zanjón es va signar el 12 de febrer de 1878, per tal de posar fi a la Guerra dels Deu Anys, encetada rere el Grito de Yara. Tanmateix, aquest tractat de pau, en realitat, va ser només una treva en el conflicte.
L’armistici va comportar la llibertat per als esclaus, tant per als que van participar en un bàndol, com per als que van participar en l’altre. A més a més, va implantar a l’illa el sistema de províncies que ja existia a Puerto Rico. No obstant això, aquestes mesures es van activar de forma molt limitada. Així, pel que fa a la implantació del sistema provincial, és veritat que Cuba va dividir-se en sis províncies, d’on van eixir diputats i senadors a les Corts espanyoles, però el sistema, molt centralitzat, va impedir desenvolupar totes les propostes com s’hauria desitjat. A més a més, era una mesura insuficient, donada l’enorme distància que separava Cuba de la península i la situació propera dels Estats Units.
Sumat a aquesta situació, l’altra reivindicació que va conduir al conflicte, l’abolició de l’esclavitud, no va ser completa, i es va necessitar un segon conflicte, la Guerra Chiquita, per tal d’obligar el govern espanyol a promulgar una llei, el 1880, que conduïra a l’emancipació.
La implantació del sistema provincial es va reforçar mitjançant la fundació de dos partits polítics, el Partit Unió Constitucional o partit conservador, format pels indians i peninsulars amb interessos a l’illa, i partidaris del manteniment de la situació de colònia, o, en el seu defecte, de província només, i el Partit Liberal Autonomista, o partit liberal, més obert, i construït pels criolls que desitjaven la implantació d’un sistema més autònom del que hi existia per a l’administració illenca.
A partir de 1891, dins del Partit Unió Constitucional, va esclatar una secessió protagonitzada per la branca més esquerrana, que tenia com a objectiu l’enteniment amb els criolls autonomistes, com va ser el Partit Reformista. La causa d’aquesta escissió va ser la presa de consciència del fet que la situació econòmica caminava cap a una progressiva vinculació amb els Estats Units, per a la qual cosa es feia necessari un sistema que permetera més llibertat alhora que continuava amb els lligams amb la metròpoli.
La qüestió és que, des del 1880, Cuba venia el 80% de la seua producció de sucre a la potència nord-americana, la qual intentava signar algun tipus d’acord comercial amb Espanya per tal de regularitzar la situació. Això es va assolir, per influència del Partit Liberal, el 1892, amb el resultat d’enfortir els lligams econòmics de l’illa amb els Estats Units. De fet, pràcticament, arran d’aquests acords, Cuba era part de la potència del Nord.
Aqueix 1892, José Martí va fundar un partit, el Partit Revolucionari Cubà, que fomentà el secessionisme i la independència. És veritat que l’esclavitud s’havia abolit el 1886 (rere un període d’assaig de formes intermèdies, com ara el sistema del patronat), però, en realitat, els esclaus no havien aconseguit la completa integració en la societat. Per exemple, cal recordar que, quan la Societat Antropològica Cubana definia el cubà, es referia a ell com l’home blanc nascut a Cuba. És a dir, els negres no eren res. Però els antics esclaus no hi estaven d’acord. D’aquesta manera, encetaren un procés de reivindicació dels seus arrels culturals, com eren tot un grapat de revistes i diaris, i de danses pròpies i una música pròpia, el danzón, ple de trets africans.
A causa d’aquesta reivindicació cultural d’una població que era molt més nombrosa que els peninsulars, o que els criolls, el govern espanyol va decidir incrementar el percentatge de blancs, i va fomentar la immigració, la conseqüència d’aquesta política demogràfica va ser l’increment de les tensions socials, afegides a les polítiques i econòmiques.
En aquest context, Antoni Maura, aleshores membre del Partit Liberal, i com a ministre d’Ultramar, va intentar desenvolupar el primer sistema autonomista de la nostra història constitucional. Va consistir en la implantació d’una constitució, d’una Assemblea Provincial, d’un govern i d’un poder judicial propis. No obstant, com que va ser substituït per Manuel Becerra, aquest projecte es va abandonar, i, quan el següent ministre de la Governació, rere Becerra, el va intentar implantar, el conflicte va esclatar. Ja era massa tard. El Grito de Baire va encetar una lluita entre els espanyols i els cubans, als quals es van afegir els nord-americans.
miércoles, 6 de febrero de 2008
APROXIMACIÓ A LA CONSTITUCIÓ DE 1876
DOCUMENT 2: LA CONSTITUCIÓ DE 1876.
EN ALFONS XII, per la gràcia de Deu Rei Constitucional d’Espanya […] sabeu: que en unió i d’acord amb les Corts del Regne actualment reunides, hem vingut a decretar i sancionar la següent Constitució de la Monarquia Espanyola.Art 3 Tot espanyol està obligat a defendre la pàtria amb les armes, quan siga cridat per la llei, i a contribuir, em proporció dels seus habers, per a les despeses de l’Estat, de la Província i del Municipi. Ningú està obligat a pagar contribució que no estiga votada per les Corts o per Corporacions legalment autoritzades per a imposar-la. Art 4 Ningú espanyol, ni estranger, podrà ser detingut sinó en els casos i en la forma que les lleis prescriguen. Tot detingut serà posat en llibertat o lliurat a l’Autoritat judicial, dintre de les vint-i-quatre hores següents a l’acte de la detenció. […]Art 5 Ningú espanyol podrà ser pres sinó en virtut de manament de Jutge competent. […] La llei determinarà la forma de procedir sumàriament en aquest cas.Art 6 Ningú podrà entrar en el domicili d’un espanyol, o estranger resident a Espanya, sense el seu consentiment, excepte en els casos i en la forma expressament previstos en les lleis. […]Art 7 No podrà detenir-se ni obrir-se per l’Autoritat governativa la correspondència. […]Art 8 Tot auto de presó, de registre de morada o de detenció de la correspondència, serà motivat.Art 9 Ningú espanyol podrà ser compel·lit a mudar de domicili o residència sinó en virtut de mandat d’Autoritat competent, i en els casos previstos per les lleis.Art 10 No s’imposarà mai la pena de confiscació de bens, i ningú podrà ser privat de la seua propietat sinó per Autoritat competent i per causa justificada d’utilitat pública, prèvia sempre la corresponent indemnització.Art 11 La Religió catòlica, apostòlica, romana, és la de l’Estat. La Nació s’obliga a mantenir el culte i els seus ministres. Ningú serà molestat en el territori espanyol per les seues opinions religioses, ni per l’exercici del seu respectiu culte, llevat del respecte degut a la moral cristiana. No es permetran, tanmateix, altres cerimònies ni manifestacions públiques que les de la Religió de l’Estat. Art 12 Cada qual és lliure d’elegir la seua professió i d’aprendre-la com millor li semble. Tot espanyol podrà fundar i sostenir establiments d’instrucció o d’educació, segons les lleis. […] Una llei especial determinarà els deures dels Professors i les regles a les que ha de sotmetre’s l’ensenyament en els establiments d’instrucció pública costejats per l’Estat, les províncies o els pobles.Art 13 Tot espanyol té dret: D’emetre lliurement les seues idees i opinions, ja de paraula, ja per escrit, valent-se de la impremta o d’altre procediment semblant, sense subjecció a la censura prèvia. De reunir-se pacíficament. D’associar-se per als fins de la vida humana. De dirigir peticions individualment o col·lectiva al Rei, a les Corts i a les Autoritats. […]
Art 14 Les lleis dictaran les regles oportunes per a assegurar els espanyols en el respecte recíproc dels drets que aquest títol els reconeix, sense menyspreu dels drets de la Nació, ni dels atributs essencials del poder públic. Art 15 Tots els espanyols són admissibles a les ocupacions i càrrecs públics, segons el seu mèrit i capacitat.Art 16 Ningú espanyol pot ser processat ni sentenciat sinó pel Jutge o Tribunal competent, en virtut de lleis anteriors al delicte, i en la forma que aquestes prescriguen.Art 17 Les garanties expressades en els articles 4t, 5é, 6é y 9é, i paràgrafs primer, segon i tercer del 13, no podran suspendre’s en tota la Monarquia, ni en part d’ella, sinó temporalment i per mitjà d’una llei, quan així ho exigisca la seguretat de l’Estat, en circumstàncies extraordinàries. Només no estant reunides les Corts i sent el cas greu i de notòria urgència, podrà el Govern, sota la seua responsabilitat, acordar la suspensió de garanties a que es refereix el paràgraf anterior, sotmetent el seu acord a l’aprovació d’aquelles com més prompte possible. Però en cap cas se suspendran més garanties que les expressades en el primer paràgraf d’aquest article. Tampoc els Caps militars o civils podran establir altra penalitat que la prescrita prèviament per la llei.Art 18 La potestat de fer les lleis resideix en les Corts amb el Rei.Art 19 Les Corts es composen de dos Cossos Colegisladors, iguals en facultats: el Senat i el Congrés dels Diputats.Art 20 El Senat es compon: Primer. De Senadors per dret propi. Segon. De Senadors vitalicis anomenats per la Corona. Tercer. De Senadors elegits per les Corporacions de l’Estat i majors contribuents en la forma que determine la llei. El nombre dels Senadors per dret propi i vitalicis no podrà excedir de cent vuitanta. Aquest nombre serà el dels Senadors electius. […] Art 27 El Congrés dels Diputats es compondrà dels que designen les Juntes electorals, en la forma que determine la llei. Es designarà un Diputat com a mínim per cada cinquanta mil ànimes de població.Art 28 Els Diputats s’elegiran i podran ser reelegits indefinidament, pel mètode que determine la llei. […]Art 30 Els Diputats seran elegits per cinc anys. […] Art 32 Les Corts es reuneixen tots els anys. Correspon al Rei convocar-les, suspendre, tancar les seues sessions i dissoldre simultàniament o separada la part electiva del Senat i el Congrés de los Diputats […] Art 41 El Rei i cadascú dels Cossos Colegisladors tenen la iniciativa de les lleis. […]
Art 43 Les resolucions en cadascun dels Cossos Colegisladors es prenen a pluralitat de vots; però per a votar les lleis es requereix la presència de la meitat més un del nombre total dels individus que el componen. […]
Art. 44. Si un dels Cossos Colegisladors rebutjare algú projecte de llei o li negare el Rei la sanció, no podrà tornar-se a proposar altre projecte de llei sobre el mateix objecte en aquella legislatura. Art 45 A més de la potestat legislativa que exerceixen les Corts amb el Rei, els pertanyen les facultats següents: […] Tercera. Fer efectiva la responsabilitat dels Ministres, els quals seran acusats pel Congrés i judicats pel Senat.Art 46 Els Senadors i Diputats són inviolables. […]Art 48 La persona del Rei és sagrada i inviolable.Art 49 Són responsables els Ministres. Cap mandat del Rei pot portar-se a efecte si no està referenat per un Ministre, que per només aquest fet, es fa responsable.Art 50 La potestat de fer executar les lleis resideix en el Rei, i la seua autoritat s’estén a tot quant condueix a la conservació de l’ordre públic en l’interior i a la seguretat de l’Estat en l’exterior, segons a la Constitució i a les lleis.Art 51 El Rei sanciona i promulga les lleis.Art 52 Té el comandament suprem de l’Exèrcit i Armada, i disposa de les forces de mar i terra. […]Art 54 Correspon a més al Rei: Primer. Expedir els decrets, reglaments i instruccions que siguen condüents per a l’execució de les lleis. Segon. Curar que en tot el Regne s’administre promptament i complida la justícia. […] Novè. Anomenar i separar lliurement els Ministres. […] Art 59 El Rei legítim de Espanya és En Alfons XII de Borbó. […] Art 74 La justícia s’administra en nom del Rei.Art 75 Uns mateixos Codis regiran en tota la Monarquia, sense perjudici de les variacions que per particulars circumstàncies determinen les lleis. En ells no s’establirà més que un sol fur per a tots els espanyols en els judicis comuns, civils i criminals.Art 76 Als Tribunals i Jutjats pertany exclusivament la potestat d’aplicar les lleis en els judicis civils i criminals, sense que puguen exercir altres funcions que les ha de judicar i fer que s’execute el jutjat. […]Art 78 Les lleis determinaran els Tribunals i Jutjats que ha de haver-hi, l’organització de cadascú, les seues facultats, el modus d’exercir-les i les qualitats que han de tenir els seus individus. […]Art 82 En cada província haurà una Diputació provincial, elegida en la forma que determine la llei i composta del nombre d’individus que aquesta assenyale.Art 83 Hi haurà en els pobles Alcaldes i Ajuntaments. Els Ajuntaments seran anomenats pels veïns a quins la llei confira aquest dret.Art 84 L’organització i atribucions de les Diputacions provincials i Ajuntaments es regiran per les seues respectives lleis. Aquestes s’ajustaren als principis següents: Primer. Govern i direcció dels interessos peculiars de la província o del poble per les respectives Corporacions. […] Tercer. Intervenció del Rei, i en el seu cas de les Corts, per a impedir que les Diputacions provincials i els Ajuntaments s’extralimiten de les seues atribucions en perjudici dels interessos generals i permanents. I quart. Determinació de les seues facultats en matèria d’impostos, a fi que els provincials i municipals no s’alien mai en oposició amb el sistema tributari de l’Estat. […] Art 89 Les províncies d’Ultramar seran governades per lleis especials; però el Govern queda autoritzat per a aplicar a les mateixes, amb les modificacions que judique convenients i donant compte les Corts, les lleis promulgades o que es promulguen per a la Península.Cuba i Puerto Rico seran representades en les Corts del Regne en la forma que determine una llei especial, que podrà ser diversa per a cada una de les dues províncies.Article transitori El Govern determinarà quan i en quina forma seran elegits els Representants a Corts de l’illa de Cuba. […]
NOTES SOBRE LA CONSTITUCIÓ DE 1876.
Aquestes notes sobre el document que hem seleccionat, com en altres ocasions, pivotaran al voltant de tres punts fonamentals. En primer lloc, identificarem la font i el tipus de font i la ubicarem en el context històric i en l’eix temàtic més adient. També extraurem els elements més importants del contingut del text proposat. En segon lloc, passarem a explicar els elements abans citats, relacionant-los amb el context històric que hem identificat amb anterioritat. Per últim, establirem les connexions, relacions i canvis de l’essència del text triat amb altres moments històrics.
Com en altres comentaris, hem de ressaltar una vegada més que en aquest cas, el que plantegem és una forma de fer-ho, però no és la única que considerem. De fet, cada comentari respon al moment en què l’escrivim, i a la persona que escriu. Fins i tot, en altre moment podríem redactar altre text. Per tal motiu sostenim que aquesta aproximació a la Constitució de 1876 no mostra un esquema tancat, sinó que mitjançant aquest text tractem d’encetar un debat no sols historiogràfic, sinó metodològic. Així, hem de recordar que el que estem plantejant és una via mitjana entre un sistema més clàssic de comentari de text històric, i el sistema adoptat actualment a la Comunitat Valenciana, que utilitza dos documents per tal de mostrar un problema o procés històric. A partir d’aquest punt, el sistema valencià insta a redactar un escrit sobre el procés reflectit en les fonts proposades. Nosaltres, actualment, davant la dificultat d’abordar l’extracció d’informació de dues fonts, i tenint en compte que fins l’any passat l’alumnat està més acostumat a comentaris de text clàssics, proposem aquesta via d’anàlisi, que, tornem a afirmar, no ha de ser la única ni la més adient.
Sobre la identificació del document, el que hem triat és un fragment més o menys ampli de la Constitució de 1876. És tan ampli perquè hem volgut reflectir els elements més importants del document constitucional, tal i com considerem que hem de ressaltar. Així, el resultat és una selecció que s’aparta de la extensió que tradicionalment es proposa per aquestos tipus de comentaris.
Com ja hem assenyalat, es tracta d’un fragment molt extens de la Constitució de 1876. Per tant, ens trobem davant un document primari, històric, de caire jurídic i polític. De fet, aquest text estableix el marc jurídic i polític fonamental que va estendre’s al llarg d’un període molt ampli de la història d’Espanya, la Restauració. Així, podem incloure’l dintre de l’eix temàtic La Restauració i primer terç del segle XX. Més concretament, hem d’ubicar-lo dintre del primer període de l’etapa, el regnat d’Alfons XII.
El període s’enceta amb el pronunciament del general Martínez Campos el 29 de desembre de 1874. Gràcies a ell, i als suports que Antoni Cánovas del Castillo havia anat aconseguint des de feia temps, el príncep Borbó, que vivia exiliat en virtut del destronament de la seua mare en setembre de 1868, pot tornar com a rei d’Espanya. I això, tot i els intents de Cánovas de deixar l’exèrcit a banda del procés de canvi polític.
El període anterior, el Sexenni Democràtic, o revolucionari, es va caracteritzar per la lluita pels drets polítics i civils, i per la democràcia com a sistema de govern, tant en la seua forma monàrquica i més o menys centralista, com en la seua vessant republicana unitària, federal orgànica o federal sinalagmàtica. Encara que aquesta etapa va ser molt convulsa, els avanços que es van aconseguir van tenir una important influència, com després veurem, en la configuració del règim posterior, el de la Restauració dels Borbons.
Rere el cop de Martínez Campos i la proclamació d’Alfons XII com a rei d’Espanya, Antoni Cánovas del Castillo va dirigir el ministeri regència fins que el nou monarca tornara a la península. Quan ho va fer, va confirmar Cánovas al front del Govern, i va encarregar-lo convocar eleccions a Corts Constituents, donat que al llarg del període anterior, la República de Serrano, no hi havia cap document constitucional de referència (encara que l’esperit de la Constitució de 1869 presidira l’actuació governamental).
Aquestes eleccions van desenvolupar-se segons la llei electoral del sexenni, és dir, segons el sufragi universal, per tal que les noves Corts no perderen legitimitat en comparació amb les del període democràtic anterior. No obstant, com que van manipular-se convenientment, el Govern va assolir la majoria en les Corts.
Aquestes noves Corts van redactar una Constitució, la de 1876, que va assentar les bases del nou sistema. Un sistema que també va fonamentar-se en les mesures que va escometre Cánovas del Castillo, com ara l’abolició del matrimoni civil (que s’havia aprovat en el període anterior), el control de la premsa i dels intel·lectuals, la supressió del judici per jurats i de la llibertat de càtedra, etc. Per tant, el nou règim passava a virar a la dreta, com comprovarem després.
Les bases del nou sistema es fonamentarien en els següents punts: n primer lloc, el turnisme dels partits polítics dinàstics, en segon lloc, com es comporten les forces contràries al sistema, en tercer lloc el paper de la Corona, definit institucionalment en la Constitució de 1876, i en quart lloc el recurs al frau electoral.
Pel que fa al turnisme, Antoni Cánovas del Castillo, seguint el model britànic, va dissenyar un sistema polític essencialment molt similar a l’isabelí, però amb diferències notòries. Entre elles, l’acceptació del sistema per dos partits polítics que es tornen en el poder. En aquest cas, sembla que el sistema del torn va pactar-se el 1885, davant la prematura mort del rei i davant la possibilitat d’un cop d’estat pels carlistes, o pels republicans radicals. Així, en el palau de El Pardo, va signar-se, segons sembla, un pacte entre Sagasta i Cánovas, mitjançant el qual els partits polítics que acceptaven la monarquia dels Borbons i la Constitució en què se sustentava, la de 1876, acordaven no impacientar-se si no estaven en el poder, perquè el partit en el govern hauria de deixar pas a l’altre després d’un temps relativament prudencial.
Per tal de fer efectiu el pacte, el partit del poder no havia de desfer en allò més substancial les mesures adoptades pel partit que havia governat amb anterioritat. És veritat que en algun moment els canvis van ser notoris (llei d’associacions de 1887, llei electoral de sufragi universal de 1890...) però en essència, els canvis no eren estructurals. D’aquesta manera, era molt senzilla l’alternança i la tasca de govern.
Ara bé, per tal de fer efectiu el pacte, abans calia dissenyar un sistema electoral que, tot mantenint la ficció de les eleccions, en el fons prediguera amb total seguretat i garantira la victòria i la composició del parlament per tal que no hi haguera sorpreses. Així, es recorria al frau electoral. Un frau que es desenvolupava a través de diferents mètodes començant per l’encasellat, és a dir, la configuració de les caselles electorals per tal que eixiren les comptes de qui havia d’estar en el poder, qui havia d’estar en l’oposició i com es configuraria la resta del Parlament sense deixar de banda a cap aliat polític. Altres sistemes podien ser fer una tupinada, fer votar els morts, o recórrer a la violència en períodes més tardius, amb el sufragi universal.
Però, perquè això es produïra es necessitava el concurs del monarca, que, al igual que en el període isabelí, podia separar i designar lliurement els ministres i convocar i dissoldre les Corts, de manera que existia un sistema de doble confiança i el procediment de gestació de les institucions polítiques procedia de la voluntat de la Corona, i no de la voluntat del poble. Per tant, no existia la sobirania nacional, sinó la compartida, com a expressió de la voluntat de la Nació i de la del Monarca. Recordem que les lleis s’encapçalaven amb una expressió que feia referència al fet que la monarqui, la Corona es devia a la gràcia de Déu i a les Corts del Regne. Aquest sistema és el que s’especifica en la Constitució de 1876.
Una Corona que, a més dels papers tradicionals del doctrinarisme polític, disposava de la capçalera de l’exèrcit. Això es devia a l’intent de subjectar-lo a les institucions polítiques del sistema i d’evitar que es pronunciara com va passar en el període isabelí.
Les forces contràries van adoptar diferents posicions sobre el règim. D’aquesta manera, els partits dinàstics van intentar integrar des de la dreta a l’esquerra, la màxima quantitat d’aliats possibles. D’aquesta forma, mentre que els liberals (el partit dinàstic d’esquerra) integrava els republicans possibilistes de Castelar gràcies a l’aprovació de la llei de judici per jurats, de la llei d’associacions i sobretot de la llei de sufragi universal, el partit conservador integrava els moderats isabelins i els carlistes moderats dels neocatòlics. D’aquesta manera, el sistema integrava i desactivava opcions polítiques que, si s’hagueren ubicat fora del sistema, haurien conspirat i l’haurien desestabilitzat. No obstant, cal destacar que sí que van constituir-se noves opcions polítiques radicals que van contribuir a la crisi de la restauració, com ara els marxistes, els anarquistes o els nacionalistes i regionalistes.
Pel que fa a les conseqüències socials i econòmiques de la configuració d’un sistema constitucional doctrinari com aquest, cal esmentar la profundització en el procés de construcció del liberalisme capitalista. Amb una sobirania compartida, les mesures socials i econòmiques òbviament haurien de ser conservadores, i d’aquesta forma beneficiarien els més poderosos. Així, mesures de caire proteccionista i poc respectuoses amb la classe treballadora van produir espectaculars beneficis als burgesos, que van veure incrementades molt les seues fortunes. Així van poder escometre’s processos de concentració propis d’una segona revolució industrial. El capital va sentir-se molt afavorit i beneficiat per lleis i aranzels de caire proteccionista i les classes treballadores no van veure millorades les seues condicions de vida i treball. No es va qüestionar el procés desamortitzador ni l’industrialitzador, i les diferències socials fins i tot es van eixamplar.
En aquest context històric és en el que es va gestar i redactar la Constitució de 1876, el contingut de la qual és el següent:
Sobre la forma d’estat, el document constitucional de 1876 determina la monarquia parlamentària, com es comprova, per exemple, en el Preàmbul. No obstant, una monarquia parlamentària que desenvolupa la sobirania compartida, com es veu en el mateix Preàmbul, i en la resta de l’articulat, com més endavant comprovarem, configurant així un règim doctrinari.
La confessionalitat de l’Estat, en la línia abans determinada, és clarament catòlica, encara que accepta altres confessions dintre de l’àmbit privat, sempre que estiguen subjectes a les regles de la moral catòlica, com s’especifica en l’article 11. I pel que fa a la resta de drets fonamentals i llibertats públiques, es mantenen els típics del liberalisme clàssic (l’habeas corpus, la inviolabilitat del domicili, la privacitat de la correspondència, la no confiscació de béns...) i alguns com el de llibertat d’expressió (article 13) i de reunió i associació. No obstant, aquestos drets i llibertats es mediatitzaran mitjançant lleis posteriors (article 14).
Pel que fa a la separació de poders, aquesta no queda determinada de forma molt clara. D’aquesta manera, el pder legislatiu és desenvolupat per les Corts i el Rei (article 18) i a més és bicameral (article 19), amb un Senat en què trobem tres tipus de senadors (senadors de dret propi, senadors designats per la Corona i senadors elegits per les corporacions). Però, a més, el poder legislatiu també està desenvolupat de forma compartida pel Rei i les Corts donat que ambdues institucions tenen la iniciativa de les lleis (article 41) i el dret de veto absolut (article 44).
El poder executiu, tot seguint la línia marcada per constitucions anteriors, és desenvolupat pel monarca en exclusiva, i els ministres designats per ell (article 50). Però, a més, i això és innovador, el Rei és el cap de l’Exèrcit i de l’Armada (article 52).
El poder judicial sí que està desenvolupat per unes institucions separades de la resta, com són els tribunals i els jutjats.
Respecte a l’administració local i provincial, existeixen institucions elegides pel poble, de la forma que es concretarà més endavant, mitjançant institucions com ara la Diputació Provincial per a l’administració provincial (article 82), i els ajuntaments elegits també pel poble i que tenen una certa autonomia (article 83). No obstant, si s’extralimiten en les seues atribucions, la Corona pot intervindre en els assumptes interns.
Tot el que hem exposat ens confirma que es tracta d’un document constitucional de caire doctrinari, però que, com justificarem més endavant, conté elements propis de la democràcia de 1869. Per tant, ens trobem davant la Constitució de la Restauració Borbònica.
Arran del Manifest de Sandhurst, document signat per Alfons XII des de l’Acadèmia Militar de Sandhurst, a Gran Bretanya, es van assentar les bases polítiques del nou règim. Bases que es materialitzarien en el document constitucional de 1876. El text de Sandhurst plantejava que sobre textos constitucionals hi havia a Espanya una constitució interna per damunt de les diferències doctrinals. Aquesta constitució es basava en la sobirania compartida de les Corts, com a institució representativa del poble, i de la Corona. Com a conseqüència, les conquistes polítiques de la revolució de 1868 i de la Constitució de 1869, anaven a perdre’s.
La conseqüència del Manifest de Sandhurst i de l’experiència fracassada del període isabelí, així com de l’etapa democràtica i revolucionària de 1868-1874, van fer als teòrics del doctrinarisme moderantista replantejar-se les bases del liberalisme doctrinari. El resultat va ser un document constitucional que plantejava de la mateixa manera una sobirania compartida, però amb elements nous per tal de conferir-li l’estabilitat de què va mancar al llarg del període isabelí. Per aquest motiu, alguns elements del doctrinarisme de l’era isabelina es van matissar. Un exemple d’això va ser la confessionalitat de l’Estat. Així, metre que en constitucions anteriors va ser molt clara i evident (recordem l’article 11 de la Constitució de 1845), en aquest cas es permet el culte, dins de l’àmbit privat i sempre respectant la moral catòlica, d’altres religions (La Religió catòlica, apostòlica, romana, és la de l’Estat. La Nació s’obliga a mantenir el culte i els seus ministres. Ningú serà molestat en el territori espanyol per les seues opinions religioses, ni per l’exercici del seu respectiu culte, llevat del respecte degut a la moral cristiana. No es permetran, tanmateix, altres cerimònies ni manifestacions públiques que les de la Religió de l’Estat). Per tant, va rebre, de forma molt matisada, la llibertat de cultes de la Constitució de 1869, tot i que es posiciona a favor del manteniment de clergat i del culte.
Respecte als drets individuals i llibertats públiques, a més dels típics del liberalisme del segle XIX, hi apareixen altres elements hereters de la Constitució de 1869, com ara la llibertat d’expressió i de reunió i associació (Tot espanyol té dret: D’emetre lliurement les seues idees i opinions, ja de paraula, ja per escrit, valent-se de la impremta o d’altre procediment semblant, sense subjecció a la censura prèvia. De reunir-se pacíficament. D’associar-se per als fins de la vida humana. De dirigir peticions individualment o col·lectiva al Rei, a les Corts i a les Autoritats. […]), però de forma controlada, ja que això dependrà de la redacció de lleis posteriors.
Però, a més, els drets més importants podien suspendre’s en condicions especials, la qual circumstància va tenir lloc en massa situacions, com s’especifica en l’article 17 (Les garanties expressades en els articles 4t, 5é, 6é y 9é, i paràgrafs primer, segon i tercer del 13, no podran suspendre’s en tota la Monarquia, ni en part d’ella, sinó temporalment i per mitjà d’una llei, quan així ho exigisca la seguretat de l’Estat, en circumstàncies extraordinàries. Només no estant reunides les Corts i sent el cas greu i de notòria urgència, podrà el Govern, sota la seua responsabilitat, acordar la suspensió de garanties a que es refereix el paràgraf anterior, sotmetent el seu acord a l’aprovació d’aquelles com més prompte possible. Però en cap cas se suspendran més garanties que les expressades en el primer paràgraf d’aquest article. Tampoc els Caps militars o civils podran establir altra penalitat que la prescrita prèviament per la llei.). Per tant, ens trobem davant un sistema polític autoritari, molt en la línia del doctrinarisme.
La separació de poders, al igual que en el doctrinarisme més pur del període isabelí, no està molt clara, ja que el poder legislatiu és desenvolupat per institució, la Corona, que desenvolupa de forma exclusiva el poder executiu. El fet de desenvolupar la tasca legislativa es materialitza en els articles 18, 19, 41 i 44. A través d’ells, el rei té dret de veto, de iniciativa legislativa, de designació de part dels senadors, etc. Tot això es remet, com expressa el Manifest de Sandhurst, a la constitució interna de la nació espanyola, que està per damunt de codis polítics i d’ideologies. Per tant, aquest dret de mantenir la sobirania compartida procedeix de l’essència del poble espanyol i de la tradició. Com a conseqüència, el règim polític a què dóna lloc aquest document és clarament doctrinari i conservador. Hem de recordar, una vegada més, que a mesura que es separen més les funcions polítiques en institucions separades, el règim resultant és més obert, més democràtic. Per altra banda, a mesura que hi existeixen institucions que interfereixen en diferents funcions o poders polítics, el règim subsegüent és més paregut, més semblant, a sistemes polítics autoritaris, conservadors, i, fins i tot, més propers a la monarquia absoluta de períodes pretèrits.
A més, cal destacar que, pel que fa al poder legislatiu, hi existeixen dues cambres, la primera de les quals, com ja hem assenyalat, està formada per diputats elegits, des de 1878, per sufragi censitari, i des de 1890, per sufragi universal. Això es permet gràcies al fet que la Constitució no especifica el tipus de vot, i el deixa per a lleis posteriors. Però, a més, el rei pot dissoldre i convocar les Corts, la qual cosa, afegida al fet que pot separar i designar lliurement els ministres, el confereix un paper molt important en la creació de les institucions representatives. Però, a més, cal afegir que aquestes institucions representatives tenen una vigència de cinc anys. Per aquest motiu, estan molt allunyades de ser controlades per l’electorat. Així es dóna al sistema una estabilitat política important, però crea una forta separació entre els governants i els governats.
Com a conseqüència de la separació de poders que es defineix en la Constitució de 1876, podem afirmar que ens trobem davant un sistema polític autoritari i doctrinari, entés com a un sistema a mig camí entre el liberalisme pur, que comportaria una separació nítida de les funcions polítiques, de l’Antic Règim.
Sobre l’administració local i provincial, el document constitucional de 1876 planteja un sistema que en principi manté l’autonomia de les diferents institucions locals i provincials. No obstant, en aquest punt hem de recordar que, rere el final de la carlistada, el règim de la Restauració va retallar els privilegis forals que encara es mantenien (Conveni d’Amorebieta...). No obstant, pel que fa a la gestió i presa de decisions de les institucions locals i provincials, es mantenen aspectes que s’arrepleguen de la Constitució de 1869, és a dir, elecció per part dels ciutadans (en funció de lleis electorals posteriors, no cal oblidar-ho) i fins i tot capacitat decisòria. Tanmateix, si les institucions locals i provincials s’extralimiten i entren en contradicció amb les institucions centrals, aquestes poden intervenir-hi. D’aquesta manera, es mantenen principis de centralisme matisat propis de la Constitució de 1869, de la qual rep influències, com en molts altres àmbits. La conclusió òbvia és la configuració d’un estat, ja ho hem assenyalat abans, a mig camí entre el doctrinarisme més extrem de la Constitució de 1845, i el sistema democràtic del text fonamental de 1869.
De tot el que hem exposat podem extraure diferents conclusions, i podem també establir les canvis i permanències que aquest document ha implicat en la història d’Espanya. Així, tenint en compte que ens trobem davant un text de caire polític i jurídic, haurem d’establir les citades connexions tot considerant aquest caràcter. Per tant, com que hem de partir de la idea que es tracta d’un document doctrinari en essència, hem de ressaltar que arreplega la tradició moderada de la Constitució de 1845. per tant, estableix una línia de continuïtat amb la Constitució de 1837 (si la considerem com a representant de la sobirania compartida) en diversos aspectes.
En primer lloc, encara que la sobirania apareix com a nacional en el preàmbul del text de 1837, la podem considerar com a compartida. L’elecció en part reial d’alguns membres del Senat, així com el dret de vato absolut del monarca, la lliure designació i separació dels ministres, la dissolució i convocatòria de les Corts i la iniciativa legislativa reial configuren un sistema doctrinari que anticipa el que després es va a dibuixar el 1845, amb la Constitució que millor reflecteix el pensament d’autors com ara Andrés Borrego o Donoso Cortés. En aquest cas, fins i tot la segona cambra és designada completament pel monarca, de manera que el sistema doctrinari que dissenya és encara més radical.
No obstant, no va ser aquest l’intent més radical de plantejar la sobirania compartida, sinó que per exemple Bravo Murillo va tractar d’aprovar un projecte constitucional encara més dretà.
Aquest procés de dretanització o doctrinarització de les estructures polítiques va tenir un punt d’inflexió en la revolució de 1854, que va donar lloc a una Constitució, la Non Nata, que no va ser promulgada, i que va implicar un intent de respectar la sobirania nacional, però com que no va tenir vigència, no la podem considerar més que un intent. Molt prompte, i rere el parèntesi de l’Acta Adicional afegida a la Constitució de 1845, es torna al doctrinarisme pur d’aquest últim text constitucional.
Aquest sistema es prolonga fins el 1868, quan la revolució Gloriosa que va enderrocar Isabel II va donar lloc a diversos intents i projectes democràtics, el més real dels quals va ser la Constitució de 1869, veritable intent d’implantar un sistema democràtic i de reforma de les estructures polítiques. Sobirania nacional, eliminació del dret de veto del monarca, Senat de caire territorial, uns drets fonamentals i unes llibertats públiques més definides, àmplies i protegides, un sufragi universal, etc, configuren un sistema jurídic i polític que enceta un procés de democratització de les estructures jurídiques i polítiques. Aquest procés continua amb els intents de configuració d’una república federal al llarg de la I República, però que no van aprovar-se, i fins i tot ni van arribar alguns a discutir-se.
Amb la Restauració monàrquica, i rere aquesta experiència reformadora i democràtica, va resorgir el doctrinarisme en el document constitucional de 1876. Un document que va implantar un sistema de sobirania compartida a l’estil de 1845, però amb afegits democratitzadores en aspectes fàcilment manipulables, per tal de legitimar el règim i així dotar-li d’estabilitat.
La sobirania compartida, el dret de veto absolut (encara que no monopolitzat per la Corona, com va passar el 1837 i el 1845), la possibilitat d’elegir part dels senadors, mentre que altre dels terços d’aquesta cambra gaudeix de la seua condició per dret natural, configuren un tipus de sobirania molt allunyada de la sobirania nacional de sistemes més democràtics. I això tot i l’aprovació del sufragi universal el 1890, que no contribueix a democratitzar el sistema, ja que les eleccions van ser convenientment manipulades. A tot estirar, la conseqüència més important d’aquesta llei de sufragi universal va ser la integració en el sistema dels republicans possibilistes. Així es dóna més estabilitat al règim, perquè es desactiva un element opositor important, però no es dóna més legitimitat democràtica. La sobirania, per tant, continua sent compartida, i el sistema de la doble confiança de períodes com ara l’isabelí, perviu. Per tant, el text de 1876 planteja una òbvia continuïtat amb el doctrinarisme encetat el 1837 de forma tímida, i més clarament amb el document de 1845. A més, representa un canvi i un refluix respecte de l’experiència de 1868-1874, i en relació al republicanisme de 1931, molt més democràtic.
Aquest doctrinarisme, en ser més madur i atenuat, pot perpetuar-se al cim de la societat al llarg de moltes dècades, sobretot si considerem el període 1923-1931 com a un lapse que pertany al mateix règim. No obstant, encara que no considerem aquest període com a tal, el règim de la Restauració dibuixat i institucionalitzat en el document de 1876, és el més llarg de la nostra història constitucional, gràcies a les experiències de doctrinarisme anteriors. I a més podem afirmar que, en la nostra història constitucional, i gràcies a aquest document, el sistema de la sobirania compartida ha estat el més comú i el més prolongat. L’actual sistema polític de la Constitució monàrquica i democràtica de 1978 representa un clar canvi respecte dels períodes a què hem fet referència. És tasca nostra intentar que el sistema polític democràtic pervisca i perdure al llarg del temps, inclinant la balança en favor de la sobirania nacional i de la sobirania popular, en lloc de la compartida de períodes pretèrits.
EN ALFONS XII, per la gràcia de Deu Rei Constitucional d’Espanya […] sabeu: que en unió i d’acord amb les Corts del Regne actualment reunides, hem vingut a decretar i sancionar la següent Constitució de la Monarquia Espanyola.Art 3 Tot espanyol està obligat a defendre la pàtria amb les armes, quan siga cridat per la llei, i a contribuir, em proporció dels seus habers, per a les despeses de l’Estat, de la Província i del Municipi. Ningú està obligat a pagar contribució que no estiga votada per les Corts o per Corporacions legalment autoritzades per a imposar-la. Art 4 Ningú espanyol, ni estranger, podrà ser detingut sinó en els casos i en la forma que les lleis prescriguen. Tot detingut serà posat en llibertat o lliurat a l’Autoritat judicial, dintre de les vint-i-quatre hores següents a l’acte de la detenció. […]Art 5 Ningú espanyol podrà ser pres sinó en virtut de manament de Jutge competent. […] La llei determinarà la forma de procedir sumàriament en aquest cas.Art 6 Ningú podrà entrar en el domicili d’un espanyol, o estranger resident a Espanya, sense el seu consentiment, excepte en els casos i en la forma expressament previstos en les lleis. […]Art 7 No podrà detenir-se ni obrir-se per l’Autoritat governativa la correspondència. […]Art 8 Tot auto de presó, de registre de morada o de detenció de la correspondència, serà motivat.Art 9 Ningú espanyol podrà ser compel·lit a mudar de domicili o residència sinó en virtut de mandat d’Autoritat competent, i en els casos previstos per les lleis.Art 10 No s’imposarà mai la pena de confiscació de bens, i ningú podrà ser privat de la seua propietat sinó per Autoritat competent i per causa justificada d’utilitat pública, prèvia sempre la corresponent indemnització.Art 11 La Religió catòlica, apostòlica, romana, és la de l’Estat. La Nació s’obliga a mantenir el culte i els seus ministres. Ningú serà molestat en el territori espanyol per les seues opinions religioses, ni per l’exercici del seu respectiu culte, llevat del respecte degut a la moral cristiana. No es permetran, tanmateix, altres cerimònies ni manifestacions públiques que les de la Religió de l’Estat. Art 12 Cada qual és lliure d’elegir la seua professió i d’aprendre-la com millor li semble. Tot espanyol podrà fundar i sostenir establiments d’instrucció o d’educació, segons les lleis. […] Una llei especial determinarà els deures dels Professors i les regles a les que ha de sotmetre’s l’ensenyament en els establiments d’instrucció pública costejats per l’Estat, les províncies o els pobles.Art 13 Tot espanyol té dret: D’emetre lliurement les seues idees i opinions, ja de paraula, ja per escrit, valent-se de la impremta o d’altre procediment semblant, sense subjecció a la censura prèvia. De reunir-se pacíficament. D’associar-se per als fins de la vida humana. De dirigir peticions individualment o col·lectiva al Rei, a les Corts i a les Autoritats. […]
Art 14 Les lleis dictaran les regles oportunes per a assegurar els espanyols en el respecte recíproc dels drets que aquest títol els reconeix, sense menyspreu dels drets de la Nació, ni dels atributs essencials del poder públic. Art 15 Tots els espanyols són admissibles a les ocupacions i càrrecs públics, segons el seu mèrit i capacitat.Art 16 Ningú espanyol pot ser processat ni sentenciat sinó pel Jutge o Tribunal competent, en virtut de lleis anteriors al delicte, i en la forma que aquestes prescriguen.Art 17 Les garanties expressades en els articles 4t, 5é, 6é y 9é, i paràgrafs primer, segon i tercer del 13, no podran suspendre’s en tota la Monarquia, ni en part d’ella, sinó temporalment i per mitjà d’una llei, quan així ho exigisca la seguretat de l’Estat, en circumstàncies extraordinàries. Només no estant reunides les Corts i sent el cas greu i de notòria urgència, podrà el Govern, sota la seua responsabilitat, acordar la suspensió de garanties a que es refereix el paràgraf anterior, sotmetent el seu acord a l’aprovació d’aquelles com més prompte possible. Però en cap cas se suspendran més garanties que les expressades en el primer paràgraf d’aquest article. Tampoc els Caps militars o civils podran establir altra penalitat que la prescrita prèviament per la llei.Art 18 La potestat de fer les lleis resideix en les Corts amb el Rei.Art 19 Les Corts es composen de dos Cossos Colegisladors, iguals en facultats: el Senat i el Congrés dels Diputats.Art 20 El Senat es compon: Primer. De Senadors per dret propi. Segon. De Senadors vitalicis anomenats per la Corona. Tercer. De Senadors elegits per les Corporacions de l’Estat i majors contribuents en la forma que determine la llei. El nombre dels Senadors per dret propi i vitalicis no podrà excedir de cent vuitanta. Aquest nombre serà el dels Senadors electius. […] Art 27 El Congrés dels Diputats es compondrà dels que designen les Juntes electorals, en la forma que determine la llei. Es designarà un Diputat com a mínim per cada cinquanta mil ànimes de població.Art 28 Els Diputats s’elegiran i podran ser reelegits indefinidament, pel mètode que determine la llei. […]Art 30 Els Diputats seran elegits per cinc anys. […] Art 32 Les Corts es reuneixen tots els anys. Correspon al Rei convocar-les, suspendre, tancar les seues sessions i dissoldre simultàniament o separada la part electiva del Senat i el Congrés de los Diputats […] Art 41 El Rei i cadascú dels Cossos Colegisladors tenen la iniciativa de les lleis. […]
Art 43 Les resolucions en cadascun dels Cossos Colegisladors es prenen a pluralitat de vots; però per a votar les lleis es requereix la presència de la meitat més un del nombre total dels individus que el componen. […]
Art. 44. Si un dels Cossos Colegisladors rebutjare algú projecte de llei o li negare el Rei la sanció, no podrà tornar-se a proposar altre projecte de llei sobre el mateix objecte en aquella legislatura. Art 45 A més de la potestat legislativa que exerceixen les Corts amb el Rei, els pertanyen les facultats següents: […] Tercera. Fer efectiva la responsabilitat dels Ministres, els quals seran acusats pel Congrés i judicats pel Senat.Art 46 Els Senadors i Diputats són inviolables. […]Art 48 La persona del Rei és sagrada i inviolable.Art 49 Són responsables els Ministres. Cap mandat del Rei pot portar-se a efecte si no està referenat per un Ministre, que per només aquest fet, es fa responsable.Art 50 La potestat de fer executar les lleis resideix en el Rei, i la seua autoritat s’estén a tot quant condueix a la conservació de l’ordre públic en l’interior i a la seguretat de l’Estat en l’exterior, segons a la Constitució i a les lleis.Art 51 El Rei sanciona i promulga les lleis.Art 52 Té el comandament suprem de l’Exèrcit i Armada, i disposa de les forces de mar i terra. […]Art 54 Correspon a més al Rei: Primer. Expedir els decrets, reglaments i instruccions que siguen condüents per a l’execució de les lleis. Segon. Curar que en tot el Regne s’administre promptament i complida la justícia. […] Novè. Anomenar i separar lliurement els Ministres. […] Art 59 El Rei legítim de Espanya és En Alfons XII de Borbó. […] Art 74 La justícia s’administra en nom del Rei.Art 75 Uns mateixos Codis regiran en tota la Monarquia, sense perjudici de les variacions que per particulars circumstàncies determinen les lleis. En ells no s’establirà més que un sol fur per a tots els espanyols en els judicis comuns, civils i criminals.Art 76 Als Tribunals i Jutjats pertany exclusivament la potestat d’aplicar les lleis en els judicis civils i criminals, sense que puguen exercir altres funcions que les ha de judicar i fer que s’execute el jutjat. […]Art 78 Les lleis determinaran els Tribunals i Jutjats que ha de haver-hi, l’organització de cadascú, les seues facultats, el modus d’exercir-les i les qualitats que han de tenir els seus individus. […]Art 82 En cada província haurà una Diputació provincial, elegida en la forma que determine la llei i composta del nombre d’individus que aquesta assenyale.Art 83 Hi haurà en els pobles Alcaldes i Ajuntaments. Els Ajuntaments seran anomenats pels veïns a quins la llei confira aquest dret.Art 84 L’organització i atribucions de les Diputacions provincials i Ajuntaments es regiran per les seues respectives lleis. Aquestes s’ajustaren als principis següents: Primer. Govern i direcció dels interessos peculiars de la província o del poble per les respectives Corporacions. […] Tercer. Intervenció del Rei, i en el seu cas de les Corts, per a impedir que les Diputacions provincials i els Ajuntaments s’extralimiten de les seues atribucions en perjudici dels interessos generals i permanents. I quart. Determinació de les seues facultats en matèria d’impostos, a fi que els provincials i municipals no s’alien mai en oposició amb el sistema tributari de l’Estat. […] Art 89 Les províncies d’Ultramar seran governades per lleis especials; però el Govern queda autoritzat per a aplicar a les mateixes, amb les modificacions que judique convenients i donant compte les Corts, les lleis promulgades o que es promulguen per a la Península.Cuba i Puerto Rico seran representades en les Corts del Regne en la forma que determine una llei especial, que podrà ser diversa per a cada una de les dues províncies.Article transitori El Govern determinarà quan i en quina forma seran elegits els Representants a Corts de l’illa de Cuba. […]
NOTES SOBRE LA CONSTITUCIÓ DE 1876.
Aquestes notes sobre el document que hem seleccionat, com en altres ocasions, pivotaran al voltant de tres punts fonamentals. En primer lloc, identificarem la font i el tipus de font i la ubicarem en el context històric i en l’eix temàtic més adient. També extraurem els elements més importants del contingut del text proposat. En segon lloc, passarem a explicar els elements abans citats, relacionant-los amb el context històric que hem identificat amb anterioritat. Per últim, establirem les connexions, relacions i canvis de l’essència del text triat amb altres moments històrics.
Com en altres comentaris, hem de ressaltar una vegada més que en aquest cas, el que plantegem és una forma de fer-ho, però no és la única que considerem. De fet, cada comentari respon al moment en què l’escrivim, i a la persona que escriu. Fins i tot, en altre moment podríem redactar altre text. Per tal motiu sostenim que aquesta aproximació a la Constitució de 1876 no mostra un esquema tancat, sinó que mitjançant aquest text tractem d’encetar un debat no sols historiogràfic, sinó metodològic. Així, hem de recordar que el que estem plantejant és una via mitjana entre un sistema més clàssic de comentari de text històric, i el sistema adoptat actualment a la Comunitat Valenciana, que utilitza dos documents per tal de mostrar un problema o procés històric. A partir d’aquest punt, el sistema valencià insta a redactar un escrit sobre el procés reflectit en les fonts proposades. Nosaltres, actualment, davant la dificultat d’abordar l’extracció d’informació de dues fonts, i tenint en compte que fins l’any passat l’alumnat està més acostumat a comentaris de text clàssics, proposem aquesta via d’anàlisi, que, tornem a afirmar, no ha de ser la única ni la més adient.
Sobre la identificació del document, el que hem triat és un fragment més o menys ampli de la Constitució de 1876. És tan ampli perquè hem volgut reflectir els elements més importants del document constitucional, tal i com considerem que hem de ressaltar. Així, el resultat és una selecció que s’aparta de la extensió que tradicionalment es proposa per aquestos tipus de comentaris.
Com ja hem assenyalat, es tracta d’un fragment molt extens de la Constitució de 1876. Per tant, ens trobem davant un document primari, històric, de caire jurídic i polític. De fet, aquest text estableix el marc jurídic i polític fonamental que va estendre’s al llarg d’un període molt ampli de la història d’Espanya, la Restauració. Així, podem incloure’l dintre de l’eix temàtic La Restauració i primer terç del segle XX. Més concretament, hem d’ubicar-lo dintre del primer període de l’etapa, el regnat d’Alfons XII.
El període s’enceta amb el pronunciament del general Martínez Campos el 29 de desembre de 1874. Gràcies a ell, i als suports que Antoni Cánovas del Castillo havia anat aconseguint des de feia temps, el príncep Borbó, que vivia exiliat en virtut del destronament de la seua mare en setembre de 1868, pot tornar com a rei d’Espanya. I això, tot i els intents de Cánovas de deixar l’exèrcit a banda del procés de canvi polític.
El període anterior, el Sexenni Democràtic, o revolucionari, es va caracteritzar per la lluita pels drets polítics i civils, i per la democràcia com a sistema de govern, tant en la seua forma monàrquica i més o menys centralista, com en la seua vessant republicana unitària, federal orgànica o federal sinalagmàtica. Encara que aquesta etapa va ser molt convulsa, els avanços que es van aconseguir van tenir una important influència, com després veurem, en la configuració del règim posterior, el de la Restauració dels Borbons.
Rere el cop de Martínez Campos i la proclamació d’Alfons XII com a rei d’Espanya, Antoni Cánovas del Castillo va dirigir el ministeri regència fins que el nou monarca tornara a la península. Quan ho va fer, va confirmar Cánovas al front del Govern, i va encarregar-lo convocar eleccions a Corts Constituents, donat que al llarg del període anterior, la República de Serrano, no hi havia cap document constitucional de referència (encara que l’esperit de la Constitució de 1869 presidira l’actuació governamental).
Aquestes eleccions van desenvolupar-se segons la llei electoral del sexenni, és dir, segons el sufragi universal, per tal que les noves Corts no perderen legitimitat en comparació amb les del període democràtic anterior. No obstant, com que van manipular-se convenientment, el Govern va assolir la majoria en les Corts.
Aquestes noves Corts van redactar una Constitució, la de 1876, que va assentar les bases del nou sistema. Un sistema que també va fonamentar-se en les mesures que va escometre Cánovas del Castillo, com ara l’abolició del matrimoni civil (que s’havia aprovat en el període anterior), el control de la premsa i dels intel·lectuals, la supressió del judici per jurats i de la llibertat de càtedra, etc. Per tant, el nou règim passava a virar a la dreta, com comprovarem després.
Les bases del nou sistema es fonamentarien en els següents punts: n primer lloc, el turnisme dels partits polítics dinàstics, en segon lloc, com es comporten les forces contràries al sistema, en tercer lloc el paper de la Corona, definit institucionalment en la Constitució de 1876, i en quart lloc el recurs al frau electoral.
Pel que fa al turnisme, Antoni Cánovas del Castillo, seguint el model britànic, va dissenyar un sistema polític essencialment molt similar a l’isabelí, però amb diferències notòries. Entre elles, l’acceptació del sistema per dos partits polítics que es tornen en el poder. En aquest cas, sembla que el sistema del torn va pactar-se el 1885, davant la prematura mort del rei i davant la possibilitat d’un cop d’estat pels carlistes, o pels republicans radicals. Així, en el palau de El Pardo, va signar-se, segons sembla, un pacte entre Sagasta i Cánovas, mitjançant el qual els partits polítics que acceptaven la monarquia dels Borbons i la Constitució en què se sustentava, la de 1876, acordaven no impacientar-se si no estaven en el poder, perquè el partit en el govern hauria de deixar pas a l’altre després d’un temps relativament prudencial.
Per tal de fer efectiu el pacte, el partit del poder no havia de desfer en allò més substancial les mesures adoptades pel partit que havia governat amb anterioritat. És veritat que en algun moment els canvis van ser notoris (llei d’associacions de 1887, llei electoral de sufragi universal de 1890...) però en essència, els canvis no eren estructurals. D’aquesta manera, era molt senzilla l’alternança i la tasca de govern.
Ara bé, per tal de fer efectiu el pacte, abans calia dissenyar un sistema electoral que, tot mantenint la ficció de les eleccions, en el fons prediguera amb total seguretat i garantira la victòria i la composició del parlament per tal que no hi haguera sorpreses. Així, es recorria al frau electoral. Un frau que es desenvolupava a través de diferents mètodes començant per l’encasellat, és a dir, la configuració de les caselles electorals per tal que eixiren les comptes de qui havia d’estar en el poder, qui havia d’estar en l’oposició i com es configuraria la resta del Parlament sense deixar de banda a cap aliat polític. Altres sistemes podien ser fer una tupinada, fer votar els morts, o recórrer a la violència en períodes més tardius, amb el sufragi universal.
Però, perquè això es produïra es necessitava el concurs del monarca, que, al igual que en el període isabelí, podia separar i designar lliurement els ministres i convocar i dissoldre les Corts, de manera que existia un sistema de doble confiança i el procediment de gestació de les institucions polítiques procedia de la voluntat de la Corona, i no de la voluntat del poble. Per tant, no existia la sobirania nacional, sinó la compartida, com a expressió de la voluntat de la Nació i de la del Monarca. Recordem que les lleis s’encapçalaven amb una expressió que feia referència al fet que la monarqui, la Corona es devia a la gràcia de Déu i a les Corts del Regne. Aquest sistema és el que s’especifica en la Constitució de 1876.
Una Corona que, a més dels papers tradicionals del doctrinarisme polític, disposava de la capçalera de l’exèrcit. Això es devia a l’intent de subjectar-lo a les institucions polítiques del sistema i d’evitar que es pronunciara com va passar en el període isabelí.
Les forces contràries van adoptar diferents posicions sobre el règim. D’aquesta manera, els partits dinàstics van intentar integrar des de la dreta a l’esquerra, la màxima quantitat d’aliats possibles. D’aquesta forma, mentre que els liberals (el partit dinàstic d’esquerra) integrava els republicans possibilistes de Castelar gràcies a l’aprovació de la llei de judici per jurats, de la llei d’associacions i sobretot de la llei de sufragi universal, el partit conservador integrava els moderats isabelins i els carlistes moderats dels neocatòlics. D’aquesta manera, el sistema integrava i desactivava opcions polítiques que, si s’hagueren ubicat fora del sistema, haurien conspirat i l’haurien desestabilitzat. No obstant, cal destacar que sí que van constituir-se noves opcions polítiques radicals que van contribuir a la crisi de la restauració, com ara els marxistes, els anarquistes o els nacionalistes i regionalistes.
Pel que fa a les conseqüències socials i econòmiques de la configuració d’un sistema constitucional doctrinari com aquest, cal esmentar la profundització en el procés de construcció del liberalisme capitalista. Amb una sobirania compartida, les mesures socials i econòmiques òbviament haurien de ser conservadores, i d’aquesta forma beneficiarien els més poderosos. Així, mesures de caire proteccionista i poc respectuoses amb la classe treballadora van produir espectaculars beneficis als burgesos, que van veure incrementades molt les seues fortunes. Així van poder escometre’s processos de concentració propis d’una segona revolució industrial. El capital va sentir-se molt afavorit i beneficiat per lleis i aranzels de caire proteccionista i les classes treballadores no van veure millorades les seues condicions de vida i treball. No es va qüestionar el procés desamortitzador ni l’industrialitzador, i les diferències socials fins i tot es van eixamplar.
En aquest context històric és en el que es va gestar i redactar la Constitució de 1876, el contingut de la qual és el següent:
Sobre la forma d’estat, el document constitucional de 1876 determina la monarquia parlamentària, com es comprova, per exemple, en el Preàmbul. No obstant, una monarquia parlamentària que desenvolupa la sobirania compartida, com es veu en el mateix Preàmbul, i en la resta de l’articulat, com més endavant comprovarem, configurant així un règim doctrinari.
La confessionalitat de l’Estat, en la línia abans determinada, és clarament catòlica, encara que accepta altres confessions dintre de l’àmbit privat, sempre que estiguen subjectes a les regles de la moral catòlica, com s’especifica en l’article 11. I pel que fa a la resta de drets fonamentals i llibertats públiques, es mantenen els típics del liberalisme clàssic (l’habeas corpus, la inviolabilitat del domicili, la privacitat de la correspondència, la no confiscació de béns...) i alguns com el de llibertat d’expressió (article 13) i de reunió i associació. No obstant, aquestos drets i llibertats es mediatitzaran mitjançant lleis posteriors (article 14).
Pel que fa a la separació de poders, aquesta no queda determinada de forma molt clara. D’aquesta manera, el pder legislatiu és desenvolupat per les Corts i el Rei (article 18) i a més és bicameral (article 19), amb un Senat en què trobem tres tipus de senadors (senadors de dret propi, senadors designats per la Corona i senadors elegits per les corporacions). Però, a més, el poder legislatiu també està desenvolupat de forma compartida pel Rei i les Corts donat que ambdues institucions tenen la iniciativa de les lleis (article 41) i el dret de veto absolut (article 44).
El poder executiu, tot seguint la línia marcada per constitucions anteriors, és desenvolupat pel monarca en exclusiva, i els ministres designats per ell (article 50). Però, a més, i això és innovador, el Rei és el cap de l’Exèrcit i de l’Armada (article 52).
El poder judicial sí que està desenvolupat per unes institucions separades de la resta, com són els tribunals i els jutjats.
Respecte a l’administració local i provincial, existeixen institucions elegides pel poble, de la forma que es concretarà més endavant, mitjançant institucions com ara la Diputació Provincial per a l’administració provincial (article 82), i els ajuntaments elegits també pel poble i que tenen una certa autonomia (article 83). No obstant, si s’extralimiten en les seues atribucions, la Corona pot intervindre en els assumptes interns.
Tot el que hem exposat ens confirma que es tracta d’un document constitucional de caire doctrinari, però que, com justificarem més endavant, conté elements propis de la democràcia de 1869. Per tant, ens trobem davant la Constitució de la Restauració Borbònica.
Arran del Manifest de Sandhurst, document signat per Alfons XII des de l’Acadèmia Militar de Sandhurst, a Gran Bretanya, es van assentar les bases polítiques del nou règim. Bases que es materialitzarien en el document constitucional de 1876. El text de Sandhurst plantejava que sobre textos constitucionals hi havia a Espanya una constitució interna per damunt de les diferències doctrinals. Aquesta constitució es basava en la sobirania compartida de les Corts, com a institució representativa del poble, i de la Corona. Com a conseqüència, les conquistes polítiques de la revolució de 1868 i de la Constitució de 1869, anaven a perdre’s.
La conseqüència del Manifest de Sandhurst i de l’experiència fracassada del període isabelí, així com de l’etapa democràtica i revolucionària de 1868-1874, van fer als teòrics del doctrinarisme moderantista replantejar-se les bases del liberalisme doctrinari. El resultat va ser un document constitucional que plantejava de la mateixa manera una sobirania compartida, però amb elements nous per tal de conferir-li l’estabilitat de què va mancar al llarg del període isabelí. Per aquest motiu, alguns elements del doctrinarisme de l’era isabelina es van matissar. Un exemple d’això va ser la confessionalitat de l’Estat. Així, metre que en constitucions anteriors va ser molt clara i evident (recordem l’article 11 de la Constitució de 1845), en aquest cas es permet el culte, dins de l’àmbit privat i sempre respectant la moral catòlica, d’altres religions (La Religió catòlica, apostòlica, romana, és la de l’Estat. La Nació s’obliga a mantenir el culte i els seus ministres. Ningú serà molestat en el territori espanyol per les seues opinions religioses, ni per l’exercici del seu respectiu culte, llevat del respecte degut a la moral cristiana. No es permetran, tanmateix, altres cerimònies ni manifestacions públiques que les de la Religió de l’Estat). Per tant, va rebre, de forma molt matisada, la llibertat de cultes de la Constitució de 1869, tot i que es posiciona a favor del manteniment de clergat i del culte.
Respecte als drets individuals i llibertats públiques, a més dels típics del liberalisme del segle XIX, hi apareixen altres elements hereters de la Constitució de 1869, com ara la llibertat d’expressió i de reunió i associació (Tot espanyol té dret: D’emetre lliurement les seues idees i opinions, ja de paraula, ja per escrit, valent-se de la impremta o d’altre procediment semblant, sense subjecció a la censura prèvia. De reunir-se pacíficament. D’associar-se per als fins de la vida humana. De dirigir peticions individualment o col·lectiva al Rei, a les Corts i a les Autoritats. […]), però de forma controlada, ja que això dependrà de la redacció de lleis posteriors.
Però, a més, els drets més importants podien suspendre’s en condicions especials, la qual circumstància va tenir lloc en massa situacions, com s’especifica en l’article 17 (Les garanties expressades en els articles 4t, 5é, 6é y 9é, i paràgrafs primer, segon i tercer del 13, no podran suspendre’s en tota la Monarquia, ni en part d’ella, sinó temporalment i per mitjà d’una llei, quan així ho exigisca la seguretat de l’Estat, en circumstàncies extraordinàries. Només no estant reunides les Corts i sent el cas greu i de notòria urgència, podrà el Govern, sota la seua responsabilitat, acordar la suspensió de garanties a que es refereix el paràgraf anterior, sotmetent el seu acord a l’aprovació d’aquelles com més prompte possible. Però en cap cas se suspendran més garanties que les expressades en el primer paràgraf d’aquest article. Tampoc els Caps militars o civils podran establir altra penalitat que la prescrita prèviament per la llei.). Per tant, ens trobem davant un sistema polític autoritari, molt en la línia del doctrinarisme.
La separació de poders, al igual que en el doctrinarisme més pur del període isabelí, no està molt clara, ja que el poder legislatiu és desenvolupat per institució, la Corona, que desenvolupa de forma exclusiva el poder executiu. El fet de desenvolupar la tasca legislativa es materialitza en els articles 18, 19, 41 i 44. A través d’ells, el rei té dret de veto, de iniciativa legislativa, de designació de part dels senadors, etc. Tot això es remet, com expressa el Manifest de Sandhurst, a la constitució interna de la nació espanyola, que està per damunt de codis polítics i d’ideologies. Per tant, aquest dret de mantenir la sobirania compartida procedeix de l’essència del poble espanyol i de la tradició. Com a conseqüència, el règim polític a què dóna lloc aquest document és clarament doctrinari i conservador. Hem de recordar, una vegada més, que a mesura que es separen més les funcions polítiques en institucions separades, el règim resultant és més obert, més democràtic. Per altra banda, a mesura que hi existeixen institucions que interfereixen en diferents funcions o poders polítics, el règim subsegüent és més paregut, més semblant, a sistemes polítics autoritaris, conservadors, i, fins i tot, més propers a la monarquia absoluta de períodes pretèrits.
A més, cal destacar que, pel que fa al poder legislatiu, hi existeixen dues cambres, la primera de les quals, com ja hem assenyalat, està formada per diputats elegits, des de 1878, per sufragi censitari, i des de 1890, per sufragi universal. Això es permet gràcies al fet que la Constitució no especifica el tipus de vot, i el deixa per a lleis posteriors. Però, a més, el rei pot dissoldre i convocar les Corts, la qual cosa, afegida al fet que pot separar i designar lliurement els ministres, el confereix un paper molt important en la creació de les institucions representatives. Però, a més, cal afegir que aquestes institucions representatives tenen una vigència de cinc anys. Per aquest motiu, estan molt allunyades de ser controlades per l’electorat. Així es dóna al sistema una estabilitat política important, però crea una forta separació entre els governants i els governats.
Com a conseqüència de la separació de poders que es defineix en la Constitució de 1876, podem afirmar que ens trobem davant un sistema polític autoritari i doctrinari, entés com a un sistema a mig camí entre el liberalisme pur, que comportaria una separació nítida de les funcions polítiques, de l’Antic Règim.
Sobre l’administració local i provincial, el document constitucional de 1876 planteja un sistema que en principi manté l’autonomia de les diferents institucions locals i provincials. No obstant, en aquest punt hem de recordar que, rere el final de la carlistada, el règim de la Restauració va retallar els privilegis forals que encara es mantenien (Conveni d’Amorebieta...). No obstant, pel que fa a la gestió i presa de decisions de les institucions locals i provincials, es mantenen aspectes que s’arrepleguen de la Constitució de 1869, és a dir, elecció per part dels ciutadans (en funció de lleis electorals posteriors, no cal oblidar-ho) i fins i tot capacitat decisòria. Tanmateix, si les institucions locals i provincials s’extralimiten i entren en contradicció amb les institucions centrals, aquestes poden intervenir-hi. D’aquesta manera, es mantenen principis de centralisme matisat propis de la Constitució de 1869, de la qual rep influències, com en molts altres àmbits. La conclusió òbvia és la configuració d’un estat, ja ho hem assenyalat abans, a mig camí entre el doctrinarisme més extrem de la Constitució de 1845, i el sistema democràtic del text fonamental de 1869.
De tot el que hem exposat podem extraure diferents conclusions, i podem també establir les canvis i permanències que aquest document ha implicat en la història d’Espanya. Així, tenint en compte que ens trobem davant un text de caire polític i jurídic, haurem d’establir les citades connexions tot considerant aquest caràcter. Per tant, com que hem de partir de la idea que es tracta d’un document doctrinari en essència, hem de ressaltar que arreplega la tradició moderada de la Constitució de 1845. per tant, estableix una línia de continuïtat amb la Constitució de 1837 (si la considerem com a representant de la sobirania compartida) en diversos aspectes.
En primer lloc, encara que la sobirania apareix com a nacional en el preàmbul del text de 1837, la podem considerar com a compartida. L’elecció en part reial d’alguns membres del Senat, així com el dret de vato absolut del monarca, la lliure designació i separació dels ministres, la dissolució i convocatòria de les Corts i la iniciativa legislativa reial configuren un sistema doctrinari que anticipa el que després es va a dibuixar el 1845, amb la Constitució que millor reflecteix el pensament d’autors com ara Andrés Borrego o Donoso Cortés. En aquest cas, fins i tot la segona cambra és designada completament pel monarca, de manera que el sistema doctrinari que dissenya és encara més radical.
No obstant, no va ser aquest l’intent més radical de plantejar la sobirania compartida, sinó que per exemple Bravo Murillo va tractar d’aprovar un projecte constitucional encara més dretà.
Aquest procés de dretanització o doctrinarització de les estructures polítiques va tenir un punt d’inflexió en la revolució de 1854, que va donar lloc a una Constitució, la Non Nata, que no va ser promulgada, i que va implicar un intent de respectar la sobirania nacional, però com que no va tenir vigència, no la podem considerar més que un intent. Molt prompte, i rere el parèntesi de l’Acta Adicional afegida a la Constitució de 1845, es torna al doctrinarisme pur d’aquest últim text constitucional.
Aquest sistema es prolonga fins el 1868, quan la revolució Gloriosa que va enderrocar Isabel II va donar lloc a diversos intents i projectes democràtics, el més real dels quals va ser la Constitució de 1869, veritable intent d’implantar un sistema democràtic i de reforma de les estructures polítiques. Sobirania nacional, eliminació del dret de veto del monarca, Senat de caire territorial, uns drets fonamentals i unes llibertats públiques més definides, àmplies i protegides, un sufragi universal, etc, configuren un sistema jurídic i polític que enceta un procés de democratització de les estructures jurídiques i polítiques. Aquest procés continua amb els intents de configuració d’una república federal al llarg de la I República, però que no van aprovar-se, i fins i tot ni van arribar alguns a discutir-se.
Amb la Restauració monàrquica, i rere aquesta experiència reformadora i democràtica, va resorgir el doctrinarisme en el document constitucional de 1876. Un document que va implantar un sistema de sobirania compartida a l’estil de 1845, però amb afegits democratitzadores en aspectes fàcilment manipulables, per tal de legitimar el règim i així dotar-li d’estabilitat.
La sobirania compartida, el dret de veto absolut (encara que no monopolitzat per la Corona, com va passar el 1837 i el 1845), la possibilitat d’elegir part dels senadors, mentre que altre dels terços d’aquesta cambra gaudeix de la seua condició per dret natural, configuren un tipus de sobirania molt allunyada de la sobirania nacional de sistemes més democràtics. I això tot i l’aprovació del sufragi universal el 1890, que no contribueix a democratitzar el sistema, ja que les eleccions van ser convenientment manipulades. A tot estirar, la conseqüència més important d’aquesta llei de sufragi universal va ser la integració en el sistema dels republicans possibilistes. Així es dóna més estabilitat al règim, perquè es desactiva un element opositor important, però no es dóna més legitimitat democràtica. La sobirania, per tant, continua sent compartida, i el sistema de la doble confiança de períodes com ara l’isabelí, perviu. Per tant, el text de 1876 planteja una òbvia continuïtat amb el doctrinarisme encetat el 1837 de forma tímida, i més clarament amb el document de 1845. A més, representa un canvi i un refluix respecte de l’experiència de 1868-1874, i en relació al republicanisme de 1931, molt més democràtic.
Aquest doctrinarisme, en ser més madur i atenuat, pot perpetuar-se al cim de la societat al llarg de moltes dècades, sobretot si considerem el període 1923-1931 com a un lapse que pertany al mateix règim. No obstant, encara que no considerem aquest període com a tal, el règim de la Restauració dibuixat i institucionalitzat en el document de 1876, és el més llarg de la nostra història constitucional, gràcies a les experiències de doctrinarisme anteriors. I a més podem afirmar que, en la nostra història constitucional, i gràcies a aquest document, el sistema de la sobirania compartida ha estat el més comú i el més prolongat. L’actual sistema polític de la Constitució monàrquica i democràtica de 1978 representa un clar canvi respecte dels períodes a què hem fet referència. És tasca nostra intentar que el sistema polític democràtic pervisca i perdure al llarg del temps, inclinant la balança en favor de la sobirania nacional i de la sobirania popular, en lloc de la compartida de períodes pretèrits.
domingo, 3 de febrero de 2008
IMÁGENES DE LA SEMANA TRÁGICA DE 1909
Estas imágenes de la Semana Trágica de 1909 muestran algunas de las consecuencias de los hechos acaecidos en la Barcelona de la época. En este caso, se trata de unas momias que fueron extraídas de los sepulcros de algunos conventos. Los revolucionario las expusieron al público. Como es evidente, gran parte de las iras de las clases trabajadoras se centraron en la Iglesia como representante del orden establecido, que les mantenía en una situación de pauperización. IMÁGENES DE LA SEMANA TRÁGICA DE 1909
Estas imágenes de la Semana Trágica de 1909 muestran las consecuencias de los hechos que acaecieron en Barcelona en aquellas fechas.
IMÁGENES DE LA SEMANA TRÁGICA DE 1909
Estas imágenes de la Semana Trágica de 1909 muestran las consecuencias de los hechos que acaecieron en Barcelona en aquellas fechas.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
