lunes, 28 de febrero de 2011

Primeros conflictos durante la II República

Este video 


muestra las dificultades del período constiuyente o inicial. Un período que muestra un anticipo de las medidas que posteriormente se desarrollarán durante el primer bienio.

Como en períodos anteriores, el proceso se diseña iniciando la creación de un Gobierno  provisional que, amparado en los principios firmados en el Pacto de San Sebastián de 1930, y en el Estatuto Jurídico de la República, gobierna el país y prepara la convocatoria de elecciones a Cortes Constituyentes, que deberán legislar y promulgar un nuevo texto constitucional.

Electoralmente hablando, para las citadas elecciones a Cortes, los firmantes del Gobierno provisional, en su mayor parte, forman la Coalición republicano-socialista. Es la que resulta ganadora, y, de esta forma, se inicia el período legislativamente normalizado que se conoce como Bienio Azañista. Las medidas que se desarrollan en él, como es lógico, responden a la línea iniciada durante el período provisional y constituyente. Es decir, medidas que ahondan en el establecimiento de un sistema democrático, de derecho, y laico.

Reformas laborales de la II República

Aquí tenéis un video sobre las medidas sociales de Largo Caballero durante su período al frente del Gobierno Provisional.

El video simplemente enumera estas medidas, y no entra a explicarlas o interpretarlas, pero es un interesante complemento de las clases.

Sobre la Constitución de la II República

Aquí tenéis unos videos sobre la Constitución de 1931. Se trata, como sabemos, de un texto que implanta un sistema político democrático, laico, de soberanía popular, que propone medidas de calado social, que prevé la implantación de una cierta descentralización administrativa y política, etc.



martes, 22 de febrero de 2011

Proclamación de la II República

Aquí tenéis un video sobre la proclamación de la II República. Lo he encontrado en
http://www.youtube.com/watch?v=VoDMcvP43iY.



Aquí tenéis otro. Lo he encontrado en
http://www.youtube.com/watch?v=3JSI2gTtetQ&feature=related


Resume bastante bien los objetivos de los políticos republicanos burgueses. Es el caso de la legislación sociolaboral, desarrollada fundamentalmente por el socialista Largo Caballero, quien continua las medidas regeneracionistas en materia social de la dictadura de Primo de Rivera.


En
http://www.youtube.com/watch?v=1vzCNPzFuo4&NR=1&feature=fvwp he encontrado este otro video. En él aparecen diferentes personalidades políticas pronunciando discursos. Es bastante interesante, en mi opinión. 









martes, 8 de febrero de 2011

Video sobre la Dictadura de Primo de Rivera

El 13 de septiembre de 1923, el capitán general de Cataluña, Miguel Primo de Rivera, da un golpe de Estado que acaba con el régimen oligárquico de la Restauración.

La sociedad entera, incluidos algunos políticos como Romanones, apoyan el golpe. El objetivo es implantar un gobierno militar, durante 30 días. Disuelve el Parlamento y los ayuntamientos elegidos, así como suspende la Constitución de 1876.

Estos videos, que he encontrado en http://www.youtube.com/watch?v=1sybEJR0uHI nos hablan de este sistema.

Son una visión muy particular del asunto. Pensemos que proceden del programa España en la memoria, que tiene una ideología política muy concreta. Pero puede resultarnos muy interesante. 



Sobre Joaquín Costa

Acabo de encontrar, en la edición de EL PAÍS del 8 de febrero de 2011, un artículo sobre Joaquín Costa.
Me parece muy interesante su lectura. Plantea, de forma muy somera, quién fue ese intelectual, de talante regeneracionista, que tanta influencia ejerció sobre gran parte de los políticos españoles del primer tercio del siglo XX.

Pensemos que, por ejemplo, llegó a ser profesor de la Institución Libre de Enseñanza, esa institución educativa que trató de diseñar un sistema paralelo al oficial, y que se basaba en la autonomía de aprendizaje y en el rechazo de todo dogma, fuera el que fuera.

Como nos indica el artículo que os propongo, Costa defendió, por encima de todo, la modernización del país. Para ello era necesario regenerar las estructuras políticas y sociales, utilizando como modelo lo que se estaba haciendo en Europa. Y, como medios más concretos para esto, se tenía que potenciar la producción agrícola, y se tenía que alfabetizar a la población. Escuela y despensa, como decía el aragonés. Escuela y despensa, en la más genuina tradición ilustrada.

Para conseguir lo segundo, para fomentar la formación intelectual del pueblo, Costa defendía que eran los padres los que tenían que imbuir en sus hijos el interés por el conocimiento. La familia, por tanto, tenía un papel fundamental.

La cuestión no es qué hizo entonces Costa. La cuestión es si en este momento sus ideas se deben recuperar. Bien es cierto que todo ha cambiado mucho en un siglo. Las tasas de analfabetismo, por ejemplo, se han reducido hasta casi dejarlas en niveles irrisorios, y la estructura económica y política se ha modernizado. No obstante, a nivel educativo, funcionalmente el analfabetismo sigue existiendo.

Quizás deberíamos recordar a este intelectual aragonés y lo que pensaba, y rescatar lo que de su ideario aún está vigente, porque, aunque los accidentes sean diferentes, la sustancia sigue siendo la misma.

viernes, 4 de febrero de 2011

EL COLP D'ESTAT DE PRIMO DE RIVERA

EL COLP DE PRIMO DE RIVERA

El colp que va donar el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, tingué lloc el matí del 13 de setembre de 1923. en aquell moment, el president del Consell de Ministres era el liberal García Prieto, i, com ja sabem, el rei era el monarca Alfons XIII.

Quan el general va decidir-se a donar aquell pas tan transcendental, ningú no sabia que s’havia de fer. De fet, tot el país estava pendent de l’actitud del cap de l’Estat, que era, en virtut de la Constitució de 1876, el citat sobirà.

Per exemple, mentre que la guarnició de Saragossa s’havia inclinat a favor dels insurrectes, tota la marina se situava al costat del govern de García Prieto. Al mateix temps, la resta de l’Exèrcit esperava les instruccions del seu cap constitucional, Alfons XIII. Recordem que el colp d’Estat s’havia dirigit en contra d’aquesta institució, i no en contra de la monarquia, per la qual cosa es respectava l’única institució política que estava per damunt de tot, la Corona.

El dia 14 de setembre Alfons XIII, per fi, es pronuncià, i decidí encarregar la formació d’un nou executiu a aquell general que, amb aires regeneracionistes es presentava com a la única possibilitat de salvar el país.

L’únic que era cert és que Espanya estava sofrint una crisi institucional de dimensions impressionants. L’espiral revolució- contrarevolució a què estaven assistint els carrers de les més importants ciutats; els nacionalismes perifèrics que pressionaven a favor d’una progressiva descentralizació de l’Estat (recordem l’Assemblea de Parlamentaris, per no anar més lluny); els xocs entre el poder militar i el poder civil, ja des de la Llei de Jurisdiccions, continuant-hi amb la Setmana Tràgica, les Juntes de Defensa o la repressió del moviment obrer arran de la crisi de 1917 o el Trienni Bolxevic, i el problema del Desastre d’Annual.

Davant aquests problemes, van desenvolupar-se diverses conjures. La primera d’elles va ser la protagonitzada per les Juntes de Defensa, però també la del general Francisco Aguilera (que es barallà amb el conservador Sánchez Guerra al Congrés), els africanistes, i, per descomptat, la dissenyada pel general Miguel Primo de Rivera.

Sobre el paper d’Alfons XIII en el colp, la historiografia ha debatut molt. Així, mentre alguns com ara Maria Teresa González Calvet l’han culpat, altres com ara Carlos Seco Serrano, l’han alliberat de tota responsabilitat. És necessari remarcar, però, que, d’acord amb el text constitucional de 1876, el monarca designava i substituïa lliurement els ministres, i, a més a més, era el cap de l’Exèrcit. Per tant, des d’un punt de vista constitucional, perfectament podria haver adoptat la decisió de prescindir del cap del consell de Ministres, García Prieto, i, en el seu lloc, haver designat el capità general Miguel Primo de Rivera. A banda de tot això, cal recordar que ja al juliol de 1923, Alfons XIII confessà a Antoni Maura que li agradaria una Junta de Defensa Nacional, de caire militar.

Tanmateix, també cal remarcar l’actitud de les institucions polítiques, institucionals i culturals del país. Ningú no va protestar, i, de fet, van adoptar-hi una mena d’indiferència benevolent.

Respecte als suports de Primo de Rivera, aquests hi foren les dretes antiliberals (com ara els mauristes), els tradicionalistes carlistes, els catòlics, els bisbes, fins i tot els vinculats amb la Lliga Regionalista, la patronal, i els mitjans de comunicació reformistes progressistes, com ara el diari El Sol.

Respecte als opositors, entre ells cal citar, per descomptat, els partits dinàstics, als que estaven desposseint del poder, o els sindicats d’esquerres, com ara el PSOE i la UGT, o el PCE i la CNT. No obstant això, l’actitud de les forces obreristes va ser més bé tèbia.

L’objectiu del general, per la seua banda, va ser escometre una tasca de neteja política profunda. No modificaria la Constitució inicialment, i les seues mesures s’hi prendrien al llarg d’un període de només 90 dies. A més a més, no serien de caire feixista, com passava a Itàlia, on Mussolini va implantar, en aquell moment, un règim autoritari feixista. Més bé serien mesures d’un tarannà autoritari, conservador i nacionalista, en la línia d’Hongria amb l’almirant Horthy, de Polònia amb el mariscal Pilsudski, de Portugal entre 1917 i 1926, de Bulgària, de Grècia, del Regne dels Servis, Croats i Eslovens...

ECONOMIA, SOCIETAT I ESTRUCTURA DE L'ESTAT AMB PRIMO DE RIVERA

ECONOMIA I SOCIETAT I ESTRUCTURA DE L’ESTAT

La dictadura de Primo de Rivera va rebre, inicialment, el suport inicial dels industrials bascos i catalans. Les seues promeses d’ordre van afavorir el recolzament de la burgesia, i burgesia hi havia a Catalunya i a les províncies basques. No obstant, el règim va ser fonamentalment centralista, i en aquest punt caldria reflexionar sobre el tarannà real del possibilisme polític català i basc.

Respecte a les mesures concretes, la dictadura va perseguir la CNT. Així, al llarg de 1924 tingueren lloc una sèrie de proscripcions i detencions que decapitaren l’organització. Com a reacció, el 1927 els àcrates purs fundaren la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) perquè el vessant sindicalista de la CNT, per tal de reconstruir el sindicat, va plantejar-se acceptar el sistema.

Pel que fa a la política social, dissenyada per Eduardo Aunós, es construïren cases barates, s’estengué el sistema de jubilacions, es creà la nova Sanitat nacional (el 1927), es respectaren les vagues (sota determinades condicions) i es dissenyaren les relacions laborals sobre un sistema corporatiu, de la mateixa manera que el sistema electoral. Aquest últim punt és relativament lògic: pensem que la dictadura, de caire paternalista, no deixava de banda el món obrer però negant amb fermesa la lluita de classes. Així, des d’una perspectiva integradora, va crear-se el 1926 l’Organització Corporativa Nacional.

Aquesta organització es basava en un sistema jeràrquic de baix a dalt. Baix del tot es trobaven, en les empreses industrials i comercials, els Comitès Paritaris de Patrons i Obrers, el president dels quals era un delegat del Govern. Aquests Comitès enviaven delegats a les Corporacions de Sectors professionals, configurant així un sistema en què es trobaven representats, per cossos professionals, tant els patrons burgesos, com els assalariats treballadors i obrers.

Aquestes organitzacions estaven suportats en els sindicats lliures i els sindicats catòlics, i també la UGT, que, sobretot arran de la mort de Pablo Iglesias el 1925, va estar dirigida per Largo Caballero, qui va arribar a ser vocal del Consell d’Estat el 1924. com a conseqüència, van créixer els sindicats legals, és a dir, els sindicats que acceptaven el sistema. Evidentment, la CNT, no.

Respecte a la política econòmica, el règim es va caracteritzar, com a sistema conservador que era, per un important intervencionisme de l’Estat, i per un acusat nacionalisme econòmic, tot en correlació amb el seu caire anti-liberal i nacionalista espanyolista. Per tant, les seues característiques foren la intervenció pública i el corporativisme, el nacionalisme proteccionista i l’antiliberalisme.

El corporativisme es materialitzà en organitzacions com ara el Consell d’Economia Nacional, més endavant Ministeri d’Economia. Aquesta institució estava organitzada per sectors econòmics, i, de forma vertical, per juntes i comitès, per tal de decidir sobre l’obertura de noves empreses...

La intervenció es feu palesa mitjançant una política de manteniment dels preus, de forma artificial. Així, es van mantenir a un nivell molt alt. A més a més, l’Estat va intervenir mitjançant la creació de monopolis, com ara la CTNE per a les comunicacions telefòniques, la CAMPSA per a l’explotació de derivats del petroli... i a través d’inversions en regs, carreteres (es va avançar en el disseny d’un traçat radial) i infrastructures hidràuliques (es van crear moltes Confederacions Hidrogràfiques).

Aquesta política d’intervenció de l’Estat no va poder desenvolupar-se sense una modificació dels impostos. D’aquesta manera, es van crear uns de nou, establerts directament sobre el nivell de riquesa personal.

Com a conseqüència d’aquestes inversions, la indústria va créixer considerablement (sobretot els ciments, per les obres públiques; la química i la elèctrica...) així com la banca privada i els bancs estatals. És a dir, es van transformar l’estructura econòmica del país, en un procés que, no obstant, ja venia d’abans. Tanmateix, no es va alterar l’estructura de la propietat de la terra, amb la qual cosa va quedar irresolt un dels problemes més greus de la societat, tot i el pretés caire paternalista del règim.

La societat sí que va experimentar canvis en altres aspectes. D’aquesta manera, va créixer la població, es va fomentar l’emigració i va augmentar la taxa d’urbanització. També es van desenvolupar noves pautes socials i familiars, i van aparèixer noves formes d’oci: es van generalitzar el cinema, els esports (el 1928 es va fundar la Lliga de futbol) els bous...

Respecte al paper de l’Església, l’Estat no estava sacralitzat, però el clergat rebia el suport de les institucions estatals, i aquestes rebien el recolzament del segment eclesiàstic de la societat. A més, el règim es caracteritzava pel seua caire conservador...i catòlic, és clar. Així, les ordes religioses van augmentar la seua influència en l’ensenyament universitari, per la qual cosa es va trencar el monopoli estatal en aquest nivell de l’ensenyament.

Tanmateix, va descendir el sindicalisme catòlic (per la pujada de la UGT) i el règim va donar suport a l’ensenyament secundari públic, a més de xocar amb el clergat nacionalista.

Pel que fa a l’estructura de l’Estat, com és lògic suposar, les estructures es van centralitzar encara més, sota un paraigües castellanista, i es van augmentar les competències determinades en la llei de jurisdiccions, el 1923. En aquesta línia centralitzadora, es van prohibir les manifestacions nacionalistes perifèriques, com ara les banderes no espanyoles.

Respecte a l’ensenyament, el règim, en la línia del regeneracionisme, va lluitar amb duresa contra l’analfabetisme. Així, van construir-se més escoles nacionals i va augmentar el nombre de mestres nacionals. No obstant, el centralisme del règim també es va fer notar en la manipulació de la història d’Espanya que s’ensenyava a les aules, i el 1926 es va reformar el batxillerat dotant els instituts de textos únics i continguts homogeneïtzats.

EL SISTEMA POLÍTIC DE PRIMO DE RIVERA

EL SISTEMA POLÍTIC

Tot i la pretesa temporalitat del règim, amb el temps Primo de Rivera intentà institucionalitzar-lo, encara que va fracassar-hi. D’aquesta manera, el 1925 va substituir el Directori Militar per un Directori Civil, compost de diversos ministres i només cinc militars (el president, el sot-president, Governació, Guerra i Marina). Altra mesura va ser el increment del control dels jutges per part de l’executiu, mitjançant la suspensió de sentències dels tribunals si els ministres consideraven que allò era necessari.

En la línia amb el caire centralista, corporatiu i conservador de la dictadura, Primo de Rivera va convocar eleccions per a una Assemblea Nacional Corporativa. Evidentment, no es tractava d’una institució amb poder legislatiu, ja que no aprovava lleis, ni controlava el govern, ni era sobirana.

A ella van acudir representants dels municipis i diputacions, de l’Estat...però, al final, els procuradors que s’hi van asseure van ser, majoritàriament, designats per l’executiu.

Bàsicament, la seua tasca va consistir a redactar un avantprojecte de lleis constituents. Amb això, el dictador va tractar d’institucionalitzar, i de perllongar-se en el poder.

Aquestes lleis contenien les següents característiques: monarquia inviolable, estat militar, oficialització de la religió catòlica, intervenció de l’Estat en les relacions econòmiques, corporativisme en la representació política i laboral, sobirania de l’Estat (no de la Nació), restricció en la potestat legislativa del Parlament, i creació del Consell del Regne (òrgan assessor del Rei, qui, a més a més, el controlava sense restriccions). Com a conseqüència, es creava un nou sistema polític, una mena de dictadura monàrquica, amb la qual el dictador no va estar d’acord.

Aquest sistema, que no va poder desenvolupar-se, va haver d’enfrontar-se a diverses insurreccions, moltes d’elles com a resultat de la confluència de civils i militars. La primera va ser la Sanjuanada de 1926. Alguns militars (general Aguilera) i alguns civils (Comte de Romanones, Melquíades Álvarez, Sánchez Guerra...) van conspirar per tal de tornar a l’ordre constitucional de 1876. però van fracassar.

La segona, en la línia de l’anterior va datar de 1929, i va ser un intent de Sánchez Guerra, amb el suport d’altres militars, per tal d’implantar unes Corts Constituents que dugueren a terme una reforma de les estructures en un sentit democràtic de debò.

Els intel•lectuals, per la seua banda, també van protagonitzar diversos intents de manifestació de postures opositores. Unamuno, Blasco Ibáñez, Marañón, Ortega y Gasset, els professors i els alumnes de la Universitat... que van enfortir les fileres del republicanisme. D’aquesta forma, alguns d’ells van fundar partits polítics republicans com ara l’Acció Republicana de Manuel Azaña, o l’Aliança Republicana (formada pel Partit Republicà Radical, els federals, i els catalanistes d’esquerra).

Els socialistes també s’hi van oposar al règim. De fet, decidiren no entrar en l’Assemblea Nacional Consultiva, tot i el seu suport inicial.

Per últim, l’exèrcit, disconforme amb el sistema d’ascensos i per la fundació de l’Acadèmia General Militar de Saragossa (que posava fi als privilegis d’Artilleria...) també s’hi va oposar, per la qual cosa al dictador ja no li quedaven suports. D’aquesta forma, el 28 de gener de 1930 dimití, i el rei va cridar al poder el general Dámaso Berenguer, un africanista.

La funció d’aquest militar va ser, fonamentalment, preparar el país per a la tornada al règim de llibertats de la Restauració, i per a tal objectiu, la convocatòria d’unes noves Corts. D’aquesta forma, va decretar una important amnistia, va derogar la legislació anticatalanista i va posar fi a la construcció d’obres públiques (per tal de no endeutar-se més). També va renovar els ajuntaments tornant-hi als majors contribuents de les localitats i als regidors elegits entre 1917 i 1923. no obstant això, trigà excessivament a reimplantar un règim de llibertats.

El republicanisme estava creixent, i alguns polítics monàrquics van passar-se al bàndol republicà. Exemples com el de Sánchez Guerra, Alcalá Zamora, Miguel Maura o Ortega y Gasset demostraren l’escàs suport del rei i de les seues solucions. Molt prompte se signà el Pacte de Sant Sebastià per part d’un grapat important de republicans i de catalanistes, que decidiren com passar a l’acció, i quin tipus de règim implantar. I, en aquesta situació d’oposició política creixent, va sumar-se el grapat de conseqüències socials i econòmiques del Crack de 1929: atur, crisi econòmica...i el PSOE, la UGT i la CNT es pronunciaren a favor d’una república.

El 12 de desembre de 1930 va tenir lloc la sublevació dels capitans republicans Galán i García Hernández. Foren afusellats. La crispació política arribà a un nivell insostenible, i en gener es programaren eleccions. Davant el retraïment de moltes forces polítiques, el general Berenguer dimití, i fou substituït per l’almirant Aznar, qui formà un govern de concentració monàrquica, com el de 1918.

Aquest militar ideà un procés de retorn a la normalitat constitucional de 1876 mitjançant un cadenat de convocatòries electorals que s’encetaria amb eleccions municipals el 12 d’abril de 1931, seguint amb eleccions provincials per al 3 de maig, i, per acabar, eleccions generals, que es podrien plantejar com a constituents, el 7 i el 14 de juny. Fins i tot prometé un sistema d’autonomia per a Catalunya, però no va ser suficient.

LES MESURES REGENERACIONISTES DE PRIMO DE RIVERA

LES MESURES REGENERACIONISTES DE PRIMO DE RIVERA

Les mesures que el general Primo de Rivera va adoptar en el moment del colp d’Estat van ser, com ja hem explicat abans, d’un caire conservador, autoritari i nacionalista espanyolista. El general es considerava hereter de 25 anys de regeneracionisme militar, i, d’aquesta manera, considerava que la institució militar encarnava les virtuts nacionals del país, i els polítics professionals eren una mena de pou de fem.

Totes elles eren molt semblants a les idees de Joaquim Costa, qui va parlar de la necessitat, temporal, d’un cirurgià de ferro que implantara una mena de règim dictatorial per tal d’extirpar els oligarques i cacics.

En aquesta línia, va redactar un manifest al país i a l’Exèrcit, en què manifestava els seus punts de vista del colp i de la situació de la nació. Aquests punts de vista eren fonamentalment masclistes i patriòtics, però poc més.

Tot seguit, va dissenyar un directori militar que, a l’estil d’una Junta de Defensa nacional, estiguera format per un general de brigada procedent de cada regió militar (no el cap de cadascuna d’elles) i un contraalmirant. Tots ells actuarien com a vocals, perquè no més hi havia un ministre responsable, Primo de Rivera.

Respecte a l’administració provincial, va cessar els governadors civils, i els va substituir per governadors militars, però tan sols per set mesos. Dins del control dels mitjans de comunicació, des de 1923 va adoptar una fèrria censura de la premsa i de les comunicacions telefòniques, però no la de llibres.

Pel que fa a l’administració en general, va establir amb rigidesa els horaris dels funcionaris, per tal d’evitar la pèrdua d’hores de treball públic. Així mateix, va legislar contra la simultaneïtat dels llocs de treball públic, una cosa molt comuna en l’època, i es va lluitar contra les recomanacions per a la provisió d’aquestes ocupacions.

Sobre l’administració de justícia, va depurar els jutges i va abolir els jurats populars, però va augmentar les intromissions del govern en el treball dels jutges, pel qual la el poder executiu es va solapar amb el judicial, tot limitant la de per sí dubtosa separació de poders.

Referent al caciquisme rural, va dissoldre els ajuntaments i va substituir els regidors per vocals associats, triats per sorteig entre els majors contribuents de la localitat. Així mateix, va designar un delegat del govern al front de cadascú dels partits judicials en què es dividien les províncies. Aquests delegats del govern serien militars, per la qual cosa l’Exèrcit, no sols a nivell central, sinó també a nivell provincial, passava a controlar els ressorts de l’administració. Així, esdevenia el principal instrument del regeneracionisme que encapçalava Primo de Rivera.

A l’altura de 1924, ja es feia palès que el pretés regeneracionisme temporal podia durar més temps del que s’havia pensat en un primer moment. D’aquesta manera, es definí una nova forma d’administració local i provincial, a través dels Estatuts Municipal de 1924, i Provincial de 1925. Aquests estatuts preveien una nova estructura i un nou paper, molt més autònom en les coses referents a l’autonomia financera i gestora, i que es basava en el projecte de Maura de 1907. com a conseqüència, es contemplava que un terç dels regidors dels ajuntaments serien triats mitjançant un sistema de sufragi corporatiu, i dos terços per sufragi universal (per als majors de 23 anys, incloses les dones que eren caps de família).

Respecte als diputats provincials, alguns serien triats per sufragi universal, mentre que altres, pel citat sufragi corporatiu.

Tanmateix, cap d’aquests projectes va tenir lloc, i les eleccions no van desenvolupar-se.

Pel que fa a l’altre dels instruments del caciquisme, el sistema de partits de la Restauració, va declarar dissolts els partits polítics dinàstics, i va fundar un de nou, el 1926, la Unió Patriòtica. Aquesta formació va incloure individus procedents de la burgesia mitjana ascendent, membres d’Acció Catòlica, membres dels Cercles d’Obrers, membres de l’antic Partit Social Popular...

Altre instrument en la seua tasca regeneracionista va ser el Somatén. L’origen d’aquesta institució va ser la guàrdia cívica d’origen burgés i voluntari, i ideologia conservadora, que va lluitar contra el moviment obrer a causa de l’efervescència social de finals de la segona dècada del segle.

La conseqüència de tot això és que, efectivament, el general va dissenyar un sistema administratiu centralista de caire conservador, però, a l’hora, regeneracionista. Era la seua versió del regeneracionisme. Efectivament pensava que el poble espanyol, d’essència naturalment conservadora, estava d’acord amb un sistema que intentava, des d’una perspectiva conservadora i centralista, arrencar els mals del sistema oligàrquic de la Restauració. No obstant això, bé per la pròpia idiosincràsia de la dictadura, bé perquè es van aprofitar d’ella les classes burgeses, estructuralment no va comportar el canvi quirúrgic que necessitava el país.