APROXIMACIÓ A LA CONSTITUCIÓ DE 1876

DOCUMENT 2: LA CONSTITUCIÓ DE 1876.
EN ALFONS XII, per la gràcia de Deu Rei Constitucional d’Espanya […] sabeu: que en unió i d’acord amb les Corts del Regne actualment reunides, hem vingut a decretar i sancionar la següent Constitució de la Monarquia Espanyola.Art 3 Tot espanyol està obligat a defendre la pàtria amb les armes, quan siga cridat per la llei, i a contribuir, em proporció dels seus habers, per a les despeses de l’Estat, de la Província i del Municipi. Ningú està obligat a pagar contribució que no estiga votada per les Corts o per Corporacions legalment autoritzades per a imposar-la. Art 4 Ningú espanyol, ni estranger, podrà ser detingut sinó en els casos i en la forma que les lleis prescriguen. Tot detingut serà posat en llibertat o lliurat a l’Autoritat judicial, dintre de les vint-i-quatre hores següents a l’acte de la detenció. […]Art 5 Ningú espanyol podrà ser pres sinó en virtut de manament de Jutge competent. […] La llei determinarà la forma de procedir sumàriament en aquest cas.Art 6 Ningú podrà entrar en el domicili d’un espanyol, o estranger resident a Espanya, sense el seu consentiment, excepte en els casos i en la forma expressament previstos en les lleis. […]Art 7 No podrà detenir-se ni obrir-se per l’Autoritat governativa la correspondència. […]Art 8 Tot auto de presó, de registre de morada o de detenció de la correspondència, serà motivat.Art 9 Ningú espanyol podrà ser compel·lit a mudar de domicili o residència sinó en virtut de mandat d’Autoritat competent, i en els casos previstos per les lleis.Art 10 No s’imposarà mai la pena de confiscació de bens, i ningú podrà ser privat de la seua propietat sinó per Autoritat competent i per causa justificada d’utilitat pública, prèvia sempre la corresponent indemnització.Art 11 La Religió catòlica, apostòlica, romana, és la de l’Estat. La Nació s’obliga a mantenir el culte i els seus ministres. Ningú serà molestat en el territori espanyol per les seues opinions religioses, ni per l’exercici del seu respectiu culte, llevat del respecte degut a la moral cristiana. No es permetran, tanmateix, altres cerimònies ni manifestacions públiques que les de la Religió de l’Estat. Art 12 Cada qual és lliure d’elegir la seua professió i d’aprendre-la com millor li semble. Tot espanyol podrà fundar i sostenir establiments d’instrucció o d’educació, segons les lleis. […] Una llei especial determinarà els deures dels Professors i les regles a les que ha de sotmetre’s l’ensenyament en els establiments d’instrucció pública costejats per l’Estat, les províncies o els pobles.Art 13 Tot espanyol té dret: D’emetre lliurement les seues idees i opinions, ja de paraula, ja per escrit, valent-se de la impremta o d’altre procediment semblant, sense subjecció a la censura prèvia. De reunir-se pacíficament. D’associar-se per als fins de la vida humana. De dirigir peticions individualment o col·lectiva al Rei, a les Corts i a les Autoritats. […]
Art 14 Les lleis dictaran les regles oportunes per a assegurar els espanyols en el respecte recíproc dels drets que aquest títol els reconeix, sense menyspreu dels drets de la Nació, ni dels atributs essencials del poder públic. Art 15 Tots els espanyols són admissibles a les ocupacions i càrrecs públics, segons el seu mèrit i capacitat.Art 16 Ningú espanyol pot ser processat ni sentenciat sinó pel Jutge o Tribunal competent, en virtut de lleis anteriors al delicte, i en la forma que aquestes prescriguen.Art 17 Les garanties expressades en els articles 4t, 5é, 6é y 9é, i paràgrafs primer, segon i tercer del 13, no podran suspendre’s en tota la Monarquia, ni en part d’ella, sinó temporalment i per mitjà d’una llei, quan així ho exigisca la seguretat de l’Estat, en circumstàncies extraordinàries. Només no estant reunides les Corts i sent el cas greu i de notòria urgència, podrà el Govern, sota la seua responsabilitat, acordar la suspensió de garanties a que es refereix el paràgraf anterior, sotmetent el seu acord a l’aprovació d’aquelles com més prompte possible. Però en cap cas se suspendran més garanties que les expressades en el primer paràgraf d’aquest article. Tampoc els Caps militars o civils podran establir altra penalitat que la prescrita prèviament per la llei.Art 18 La potestat de fer les lleis resideix en les Corts amb el Rei.Art 19 Les Corts es composen de dos Cossos Colegisladors, iguals en facultats: el Senat i el Congrés dels Diputats.Art 20 El Senat es compon: Primer. De Senadors per dret propi. Segon. De Senadors vitalicis anomenats per la Corona. Tercer. De Senadors elegits per les Corporacions de l’Estat i majors contribuents en la forma que determine la llei. El nombre dels Senadors per dret propi i vitalicis no podrà excedir de cent vuitanta. Aquest nombre serà el dels Senadors electius. […] Art 27 El Congrés dels Diputats es compondrà dels que designen les Juntes electorals, en la forma que determine la llei. Es designarà un Diputat com a mínim per cada cinquanta mil ànimes de població.Art 28 Els Diputats s’elegiran i podran ser reelegits indefinidament, pel mètode que determine la llei. […]Art 30 Els Diputats seran elegits per cinc anys. […] Art 32 Les Corts es reuneixen tots els anys. Correspon al Rei convocar-les, suspendre, tancar les seues sessions i dissoldre simultàniament o separada la part electiva del Senat i el Congrés de los Diputats […] Art 41 El Rei i cadascú dels Cossos Colegisladors tenen la iniciativa de les lleis. […]
Art 43 Les resolucions en cadascun dels Cossos Colegisladors es prenen a pluralitat de vots; però per a votar les lleis es requereix la presència de la meitat més un del nombre total dels individus que el componen. […]
Art. 44. Si un dels Cossos Colegisladors rebutjare algú projecte de llei o li negare el Rei la sanció, no podrà tornar-se a proposar altre projecte de llei sobre el mateix objecte en aquella legislatura. Art 45 A més de la potestat legislativa que exerceixen les Corts amb el Rei, els pertanyen les facultats següents: […] Tercera. Fer efectiva la responsabilitat dels Ministres, els quals seran acusats pel Congrés i judicats pel Senat.Art 46 Els Senadors i Diputats són inviolables. […]Art 48 La persona del Rei és sagrada i inviolable.Art 49 Són responsables els Ministres. Cap mandat del Rei pot portar-se a efecte si no està referenat per un Ministre, que per només aquest fet, es fa responsable.Art 50 La potestat de fer executar les lleis resideix en el Rei, i la seua autoritat s’estén a tot quant condueix a la conservació de l’ordre públic en l’interior i a la seguretat de l’Estat en l’exterior, segons a la Constitució i a les lleis.Art 51 El Rei sanciona i promulga les lleis.Art 52 Té el comandament suprem de l’Exèrcit i Armada, i disposa de les forces de mar i terra. […]Art 54 Correspon a més al Rei: Primer. Expedir els decrets, reglaments i instruccions que siguen condüents per a l’execució de les lleis. Segon. Curar que en tot el Regne s’administre promptament i complida la justícia. […] Novè. Anomenar i separar lliurement els Ministres. […] Art 59 El Rei legítim de Espanya és En Alfons XII de Borbó. […] Art 74 La justícia s’administra en nom del Rei.Art 75 Uns mateixos Codis regiran en tota la Monarquia, sense perjudici de les variacions que per particulars circumstàncies determinen les lleis. En ells no s’establirà més que un sol fur per a tots els espanyols en els judicis comuns, civils i criminals.Art 76 Als Tribunals i Jutjats pertany exclusivament la potestat d’aplicar les lleis en els judicis civils i criminals, sense que puguen exercir altres funcions que les ha de judicar i fer que s’execute el jutjat. […]Art 78 Les lleis determinaran els Tribunals i Jutjats que ha de haver-hi, l’organització de cadascú, les seues facultats, el modus d’exercir-les i les qualitats que han de tenir els seus individus. […]Art 82 En cada província haurà una Diputació provincial, elegida en la forma que determine la llei i composta del nombre d’individus que aquesta assenyale.Art 83 Hi haurà en els pobles Alcaldes i Ajuntaments. Els Ajuntaments seran anomenats pels veïns a quins la llei confira aquest dret.Art 84 L’organització i atribucions de les Diputacions provincials i Ajuntaments es regiran per les seues respectives lleis. Aquestes s’ajustaren als principis següents: Primer. Govern i direcció dels interessos peculiars de la província o del poble per les respectives Corporacions. […] Tercer. Intervenció del Rei, i en el seu cas de les Corts, per a impedir que les Diputacions provincials i els Ajuntaments s’extralimiten de les seues atribucions en perjudici dels interessos generals i permanents. I quart. Determinació de les seues facultats en matèria d’impostos, a fi que els provincials i municipals no s’alien mai en oposició amb el sistema tributari de l’Estat. […] Art 89 Les províncies d’Ultramar seran governades per lleis especials; però el Govern queda autoritzat per a aplicar a les mateixes, amb les modificacions que judique convenients i donant compte les Corts, les lleis promulgades o que es promulguen per a la Península.Cuba i Puerto Rico seran representades en les Corts del Regne en la forma que determine una llei especial, que podrà ser diversa per a cada una de les dues províncies.Article transitori El Govern determinarà quan i en quina forma seran elegits els Representants a Corts de l’illa de Cuba. […]
NOTES SOBRE LA CONSTITUCIÓ DE 1876.

Aquestes notes sobre el document que hem seleccionat, com en altres ocasions, pivotaran al voltant de tres punts fonamentals. En primer lloc, identificarem la font i el tipus de font i la ubicarem en el context històric i en l’eix temàtic més adient. També extraurem els elements més importants del contingut del text proposat. En segon lloc, passarem a explicar els elements abans citats, relacionant-los amb el context històric que hem identificat amb anterioritat. Per últim, establirem les connexions, relacions i canvis de l’essència del text triat amb altres moments històrics.

Com en altres comentaris, hem de ressaltar una vegada més que en aquest cas, el que plantegem és una forma de fer-ho, però no és la única que considerem. De fet, cada comentari respon al moment en què l’escrivim, i a la persona que escriu. Fins i tot, en altre moment podríem redactar altre text. Per tal motiu sostenim que aquesta aproximació a la Constitució de 1876 no mostra un esquema tancat, sinó que mitjançant aquest text tractem d’encetar un debat no sols historiogràfic, sinó metodològic. Així, hem de recordar que el que estem plantejant és una via mitjana entre un sistema més clàssic de comentari de text històric, i el sistema adoptat actualment a la Comunitat Valenciana, que utilitza dos documents per tal de mostrar un problema o procés històric. A partir d’aquest punt, el sistema valencià insta a redactar un escrit sobre el procés reflectit en les fonts proposades. Nosaltres, actualment, davant la dificultat d’abordar l’extracció d’informació de dues fonts, i tenint en compte que fins l’any passat l’alumnat està més acostumat a comentaris de text clàssics, proposem aquesta via d’anàlisi, que, tornem a afirmar, no ha de ser la única ni la més adient.

Sobre la identificació del document, el que hem triat és un fragment més o menys ampli de la Constitució de 1876. És tan ampli perquè hem volgut reflectir els elements més importants del document constitucional, tal i com considerem que hem de ressaltar. Així, el resultat és una selecció que s’aparta de la extensió que tradicionalment es proposa per aquestos tipus de comentaris.

Com ja hem assenyalat, es tracta d’un fragment molt extens de la Constitució de 1876. Per tant, ens trobem davant un document primari, històric, de caire jurídic i polític. De fet, aquest text estableix el marc jurídic i polític fonamental que va estendre’s al llarg d’un període molt ampli de la història d’Espanya, la Restauració. Així, podem incloure’l dintre de l’eix temàtic La Restauració i primer terç del segle XX. Més concretament, hem d’ubicar-lo dintre del primer període de l’etapa, el regnat d’Alfons XII.

El període s’enceta amb el pronunciament del general Martínez Campos el 29 de desembre de 1874. Gràcies a ell, i als suports que Antoni Cánovas del Castillo havia anat aconseguint des de feia temps, el príncep Borbó, que vivia exiliat en virtut del destronament de la seua mare en setembre de 1868, pot tornar com a rei d’Espanya. I això, tot i els intents de Cánovas de deixar l’exèrcit a banda del procés de canvi polític.

El període anterior, el Sexenni Democràtic, o revolucionari, es va caracteritzar per la lluita pels drets polítics i civils, i per la democràcia com a sistema de govern, tant en la seua forma monàrquica i més o menys centralista, com en la seua vessant republicana unitària, federal orgànica o federal sinalagmàtica. Encara que aquesta etapa va ser molt convulsa, els avanços que es van aconseguir van tenir una important influència, com després veurem, en la configuració del règim posterior, el de la Restauració dels Borbons.

Rere el cop de Martínez Campos i la proclamació d’Alfons XII com a rei d’Espanya, Antoni Cánovas del Castillo va dirigir el ministeri regència fins que el nou monarca tornara a la península. Quan ho va fer, va confirmar Cánovas al front del Govern, i va encarregar-lo convocar eleccions a Corts Constituents, donat que al llarg del període anterior, la República de Serrano, no hi havia cap document constitucional de referència (encara que l’esperit de la Constitució de 1869 presidira l’actuació governamental).

Aquestes eleccions van desenvolupar-se segons la llei electoral del sexenni, és dir, segons el sufragi universal, per tal que les noves Corts no perderen legitimitat en comparació amb les del període democràtic anterior. No obstant, com que van manipular-se convenientment, el Govern va assolir la majoria en les Corts.

Aquestes noves Corts van redactar una Constitució, la de 1876, que va assentar les bases del nou sistema. Un sistema que també va fonamentar-se en les mesures que va escometre Cánovas del Castillo, com ara l’abolició del matrimoni civil (que s’havia aprovat en el període anterior), el control de la premsa i dels intel·lectuals, la supressió del judici per jurats i de la llibertat de càtedra, etc. Per tant, el nou règim passava a virar a la dreta, com comprovarem després.

Les bases del nou sistema es fonamentarien en els següents punts: n primer lloc, el turnisme dels partits polítics dinàstics, en segon lloc, com es comporten les forces contràries al sistema, en tercer lloc el paper de la Corona, definit institucionalment en la Constitució de 1876, i en quart lloc el recurs al frau electoral.

Pel que fa al turnisme, Antoni Cánovas del Castillo, seguint el model britànic, va dissenyar un sistema polític essencialment molt similar a l’isabelí, però amb diferències notòries. Entre elles, l’acceptació del sistema per dos partits polítics que es tornen en el poder. En aquest cas, sembla que el sistema del torn va pactar-se el 1885, davant la prematura mort del rei i davant la possibilitat d’un cop d’estat pels carlistes, o pels republicans radicals. Així, en el palau de El Pardo, va signar-se, segons sembla, un pacte entre Sagasta i Cánovas, mitjançant el qual els partits polítics que acceptaven la monarquia dels Borbons i la Constitució en què se sustentava, la de 1876, acordaven no impacientar-se si no estaven en el poder, perquè el partit en el govern hauria de deixar pas a l’altre després d’un temps relativament prudencial.

Per tal de fer efectiu el pacte, el partit del poder no havia de desfer en allò més substancial les mesures adoptades pel partit que havia governat amb anterioritat. És veritat que en algun moment els canvis van ser notoris (llei d’associacions de 1887, llei electoral de sufragi universal de 1890...) però en essència, els canvis no eren estructurals. D’aquesta manera, era molt senzilla l’alternança i la tasca de govern.

Ara bé, per tal de fer efectiu el pacte, abans calia dissenyar un sistema electoral que, tot mantenint la ficció de les eleccions, en el fons prediguera amb total seguretat i garantira la victòria i la composició del parlament per tal que no hi haguera sorpreses. Així, es recorria al frau electoral. Un frau que es desenvolupava a través de diferents mètodes començant per l’encasellat, és a dir, la configuració de les caselles electorals per tal que eixiren les comptes de qui havia d’estar en el poder, qui havia d’estar en l’oposició i com es configuraria la resta del Parlament sense deixar de banda a cap aliat polític. Altres sistemes podien ser fer una tupinada, fer votar els morts, o recórrer a la violència en períodes més tardius, amb el sufragi universal.

Però, perquè això es produïra es necessitava el concurs del monarca, que, al igual que en el període isabelí, podia separar i designar lliurement els ministres i convocar i dissoldre les Corts, de manera que existia un sistema de doble confiança i el procediment de gestació de les institucions polítiques procedia de la voluntat de la Corona, i no de la voluntat del poble. Per tant, no existia la sobirania nacional, sinó la compartida, com a expressió de la voluntat de la Nació i de la del Monarca. Recordem que les lleis s’encapçalaven amb una expressió que feia referència al fet que la monarqui, la Corona es devia a la gràcia de Déu i a les Corts del Regne. Aquest sistema és el que s’especifica en la Constitució de 1876.

Una Corona que, a més dels papers tradicionals del doctrinarisme polític, disposava de la capçalera de l’exèrcit. Això es devia a l’intent de subjectar-lo a les institucions polítiques del sistema i d’evitar que es pronunciara com va passar en el període isabelí.

Les forces contràries van adoptar diferents posicions sobre el règim. D’aquesta manera, els partits dinàstics van intentar integrar des de la dreta a l’esquerra, la màxima quantitat d’aliats possibles. D’aquesta forma, mentre que els liberals (el partit dinàstic d’esquerra) integrava els republicans possibilistes de Castelar gràcies a l’aprovació de la llei de judici per jurats, de la llei d’associacions i sobretot de la llei de sufragi universal, el partit conservador integrava els moderats isabelins i els carlistes moderats dels neocatòlics. D’aquesta manera, el sistema integrava i desactivava opcions polítiques que, si s’hagueren ubicat fora del sistema, haurien conspirat i l’haurien desestabilitzat. No obstant, cal destacar que sí que van constituir-se noves opcions polítiques radicals que van contribuir a la crisi de la restauració, com ara els marxistes, els anarquistes o els nacionalistes i regionalistes.

Pel que fa a les conseqüències socials i econòmiques de la configuració d’un sistema constitucional doctrinari com aquest, cal esmentar la profundització en el procés de construcció del liberalisme capitalista. Amb una sobirania compartida, les mesures socials i econòmiques òbviament haurien de ser conservadores, i d’aquesta forma beneficiarien els més poderosos. Així, mesures de caire proteccionista i poc respectuoses amb la classe treballadora van produir espectaculars beneficis als burgesos, que van veure incrementades molt les seues fortunes. Així van poder escometre’s processos de concentració propis d’una segona revolució industrial. El capital va sentir-se molt afavorit i beneficiat per lleis i aranzels de caire proteccionista i les classes treballadores no van veure millorades les seues condicions de vida i treball. No es va qüestionar el procés desamortitzador ni l’industrialitzador, i les diferències socials fins i tot es van eixamplar.

En aquest context històric és en el que es va gestar i redactar la Constitució de 1876, el contingut de la qual és el següent:

Sobre la forma d’estat, el document constitucional de 1876 determina la monarquia parlamentària, com es comprova, per exemple, en el Preàmbul. No obstant, una monarquia parlamentària que desenvolupa la sobirania compartida, com es veu en el mateix Preàmbul, i en la resta de l’articulat, com més endavant comprovarem, configurant així un règim doctrinari.

La confessionalitat de l’Estat, en la línia abans determinada, és clarament catòlica, encara que accepta altres confessions dintre de l’àmbit privat, sempre que estiguen subjectes a les regles de la moral catòlica, com s’especifica en l’article 11. I pel que fa a la resta de drets fonamentals i llibertats públiques, es mantenen els típics del liberalisme clàssic (l’habeas corpus, la inviolabilitat del domicili, la privacitat de la correspondència, la no confiscació de béns...) i alguns com el de llibertat d’expressió (article 13) i de reunió i associació. No obstant, aquestos drets i llibertats es mediatitzaran mitjançant lleis posteriors (article 14).

Pel que fa a la separació de poders, aquesta no queda determinada de forma molt clara. D’aquesta manera, el pder legislatiu és desenvolupat per les Corts i el Rei (article 18) i a més és bicameral (article 19), amb un Senat en què trobem tres tipus de senadors (senadors de dret propi, senadors designats per la Corona i senadors elegits per les corporacions). Però, a més, el poder legislatiu també està desenvolupat de forma compartida pel Rei i les Corts donat que ambdues institucions tenen la iniciativa de les lleis (article 41) i el dret de veto absolut (article 44).

El poder executiu, tot seguint la línia marcada per constitucions anteriors, és desenvolupat pel monarca en exclusiva, i els ministres designats per ell (article 50). Però, a més, i això és innovador, el Rei és el cap de l’Exèrcit i de l’Armada (article 52).

El poder judicial sí que està desenvolupat per unes institucions separades de la resta, com són els tribunals i els jutjats.

Respecte a l’administració local i provincial, existeixen institucions elegides pel poble, de la forma que es concretarà més endavant, mitjançant institucions com ara la Diputació Provincial per a l’administració provincial (article 82), i els ajuntaments elegits també pel poble i que tenen una certa autonomia (article 83). No obstant, si s’extralimiten en les seues atribucions, la Corona pot intervindre en els assumptes interns.

Tot el que hem exposat ens confirma que es tracta d’un document constitucional de caire doctrinari, però que, com justificarem més endavant, conté elements propis de la democràcia de 1869. Per tant, ens trobem davant la Constitució de la Restauració Borbònica.

Arran del Manifest de Sandhurst, document signat per Alfons XII des de l’Acadèmia Militar de Sandhurst, a Gran Bretanya, es van assentar les bases polítiques del nou règim. Bases que es materialitzarien en el document constitucional de 1876. El text de Sandhurst plantejava que sobre textos constitucionals hi havia a Espanya una constitució interna per damunt de les diferències doctrinals. Aquesta constitució es basava en la sobirania compartida de les Corts, com a institució representativa del poble, i de la Corona. Com a conseqüència, les conquistes polítiques de la revolució de 1868 i de la Constitució de 1869, anaven a perdre’s.

La conseqüència del Manifest de Sandhurst i de l’experiència fracassada del període isabelí, així com de l’etapa democràtica i revolucionària de 1868-1874, van fer als teòrics del doctrinarisme moderantista replantejar-se les bases del liberalisme doctrinari. El resultat va ser un document constitucional que plantejava de la mateixa manera una sobirania compartida, però amb elements nous per tal de conferir-li l’estabilitat de què va mancar al llarg del període isabelí. Per aquest motiu, alguns elements del doctrinarisme de l’era isabelina es van matissar. Un exemple d’això va ser la confessionalitat de l’Estat. Així, metre que en constitucions anteriors va ser molt clara i evident (recordem l’article 11 de la Constitució de 1845), en aquest cas es permet el culte, dins de l’àmbit privat i sempre respectant la moral catòlica, d’altres religions (La Religió catòlica, apostòlica, romana, és la de l’Estat. La Nació s’obliga a mantenir el culte i els seus ministres. Ningú serà molestat en el territori espanyol per les seues opinions religioses, ni per l’exercici del seu respectiu culte, llevat del respecte degut a la moral cristiana. No es permetran, tanmateix, altres cerimònies ni manifestacions públiques que les de la Religió de l’Estat). Per tant, va rebre, de forma molt matisada, la llibertat de cultes de la Constitució de 1869, tot i que es posiciona a favor del manteniment de clergat i del culte.

Respecte als drets individuals i llibertats públiques, a més dels típics del liberalisme del segle XIX, hi apareixen altres elements hereters de la Constitució de 1869, com ara la llibertat d’expressió i de reunió i associació (Tot espanyol té dret: D’emetre lliurement les seues idees i opinions, ja de paraula, ja per escrit, valent-se de la impremta o d’altre procediment semblant, sense subjecció a la censura prèvia. De reunir-se pacíficament. D’associar-se per als fins de la vida humana. De dirigir peticions individualment o col·lectiva al Rei, a les Corts i a les Autoritats. […]), però de forma controlada, ja que això dependrà de la redacció de lleis posteriors.

Però, a més, els drets més importants podien suspendre’s en condicions especials, la qual circumstància va tenir lloc en massa situacions, com s’especifica en l’article 17 (Les garanties expressades en els articles 4t, 5é, 6é y 9é, i paràgrafs primer, segon i tercer del 13, no podran suspendre’s en tota la Monarquia, ni en part d’ella, sinó temporalment i per mitjà d’una llei, quan així ho exigisca la seguretat de l’Estat, en circumstàncies extraordinàries. Només no estant reunides les Corts i sent el cas greu i de notòria urgència, podrà el Govern, sota la seua responsabilitat, acordar la suspensió de garanties a que es refereix el paràgraf anterior, sotmetent el seu acord a l’aprovació d’aquelles com més prompte possible. Però en cap cas se suspendran més garanties que les expressades en el primer paràgraf d’aquest article. Tampoc els Caps militars o civils podran establir altra penalitat que la prescrita prèviament per la llei.). Per tant, ens trobem davant un sistema polític autoritari, molt en la línia del doctrinarisme.

La separació de poders, al igual que en el doctrinarisme més pur del període isabelí, no està molt clara, ja que el poder legislatiu és desenvolupat per institució, la Corona, que desenvolupa de forma exclusiva el poder executiu. El fet de desenvolupar la tasca legislativa es materialitza en els articles 18, 19, 41 i 44. A través d’ells, el rei té dret de veto, de iniciativa legislativa, de designació de part dels senadors, etc. Tot això es remet, com expressa el Manifest de Sandhurst, a la constitució interna de la nació espanyola, que està per damunt de codis polítics i d’ideologies. Per tant, aquest dret de mantenir la sobirania compartida procedeix de l’essència del poble espanyol i de la tradició. Com a conseqüència, el règim polític a què dóna lloc aquest document és clarament doctrinari i conservador. Hem de recordar, una vegada més, que a mesura que es separen més les funcions polítiques en institucions separades, el règim resultant és més obert, més democràtic. Per altra banda, a mesura que hi existeixen institucions que interfereixen en diferents funcions o poders polítics, el règim subsegüent és més paregut, més semblant, a sistemes polítics autoritaris, conservadors, i, fins i tot, més propers a la monarquia absoluta de períodes pretèrits.

A més, cal destacar que, pel que fa al poder legislatiu, hi existeixen dues cambres, la primera de les quals, com ja hem assenyalat, està formada per diputats elegits, des de 1878, per sufragi censitari, i des de 1890, per sufragi universal. Això es permet gràcies al fet que la Constitució no especifica el tipus de vot, i el deixa per a lleis posteriors. Però, a més, el rei pot dissoldre i convocar les Corts, la qual cosa, afegida al fet que pot separar i designar lliurement els ministres, el confereix un paper molt important en la creació de les institucions representatives. Però, a més, cal afegir que aquestes institucions representatives tenen una vigència de cinc anys. Per aquest motiu, estan molt allunyades de ser controlades per l’electorat. Així es dóna al sistema una estabilitat política important, però crea una forta separació entre els governants i els governats.

Com a conseqüència de la separació de poders que es defineix en la Constitució de 1876, podem afirmar que ens trobem davant un sistema polític autoritari i doctrinari, entés com a un sistema a mig camí entre el liberalisme pur, que comportaria una separació nítida de les funcions polítiques, de l’Antic Règim.

Sobre l’administració local i provincial, el document constitucional de 1876 planteja un sistema que en principi manté l’autonomia de les diferents institucions locals i provincials. No obstant, en aquest punt hem de recordar que, rere el final de la carlistada, el règim de la Restauració va retallar els privilegis forals que encara es mantenien (Conveni d’Amorebieta...). No obstant, pel que fa a la gestió i presa de decisions de les institucions locals i provincials, es mantenen aspectes que s’arrepleguen de la Constitució de 1869, és a dir, elecció per part dels ciutadans (en funció de lleis electorals posteriors, no cal oblidar-ho) i fins i tot capacitat decisòria. Tanmateix, si les institucions locals i provincials s’extralimiten i entren en contradicció amb les institucions centrals, aquestes poden intervenir-hi. D’aquesta manera, es mantenen principis de centralisme matisat propis de la Constitució de 1869, de la qual rep influències, com en molts altres àmbits. La conclusió òbvia és la configuració d’un estat, ja ho hem assenyalat abans, a mig camí entre el doctrinarisme més extrem de la Constitució de 1845, i el sistema democràtic del text fonamental de 1869.

De tot el que hem exposat podem extraure diferents conclusions, i podem també establir les canvis i permanències que aquest document ha implicat en la història d’Espanya. Així, tenint en compte que ens trobem davant un text de caire polític i jurídic, haurem d’establir les citades connexions tot considerant aquest caràcter. Per tant, com que hem de partir de la idea que es tracta d’un document doctrinari en essència, hem de ressaltar que arreplega la tradició moderada de la Constitució de 1845. per tant, estableix una línia de continuïtat amb la Constitució de 1837 (si la considerem com a representant de la sobirania compartida) en diversos aspectes.

En primer lloc, encara que la sobirania apareix com a nacional en el preàmbul del text de 1837, la podem considerar com a compartida. L’elecció en part reial d’alguns membres del Senat, així com el dret de vato absolut del monarca, la lliure designació i separació dels ministres, la dissolució i convocatòria de les Corts i la iniciativa legislativa reial configuren un sistema doctrinari que anticipa el que després es va a dibuixar el 1845, amb la Constitució que millor reflecteix el pensament d’autors com ara Andrés Borrego o Donoso Cortés. En aquest cas, fins i tot la segona cambra és designada completament pel monarca, de manera que el sistema doctrinari que dissenya és encara més radical.

No obstant, no va ser aquest l’intent més radical de plantejar la sobirania compartida, sinó que per exemple Bravo Murillo va tractar d’aprovar un projecte constitucional encara més dretà.

Aquest procés de dretanització o doctrinarització de les estructures polítiques va tenir un punt d’inflexió en la revolució de 1854, que va donar lloc a una Constitució, la Non Nata, que no va ser promulgada, i que va implicar un intent de respectar la sobirania nacional, però com que no va tenir vigència, no la podem considerar més que un intent. Molt prompte, i rere el parèntesi de l’Acta Adicional afegida a la Constitució de 1845, es torna al doctrinarisme pur d’aquest últim text constitucional.

Aquest sistema es prolonga fins el 1868, quan la revolució Gloriosa que va enderrocar Isabel II va donar lloc a diversos intents i projectes democràtics, el més real dels quals va ser la Constitució de 1869, veritable intent d’implantar un sistema democràtic i de reforma de les estructures polítiques. Sobirania nacional, eliminació del dret de veto del monarca, Senat de caire territorial, uns drets fonamentals i unes llibertats públiques més definides, àmplies i protegides, un sufragi universal, etc, configuren un sistema jurídic i polític que enceta un procés de democratització de les estructures jurídiques i polítiques. Aquest procés continua amb els intents de configuració d’una república federal al llarg de la I República, però que no van aprovar-se, i fins i tot ni van arribar alguns a discutir-se.

Amb la Restauració monàrquica, i rere aquesta experiència reformadora i democràtica, va resorgir el doctrinarisme en el document constitucional de 1876. Un document que va implantar un sistema de sobirania compartida a l’estil de 1845, però amb afegits democratitzadores en aspectes fàcilment manipulables, per tal de legitimar el règim i així dotar-li d’estabilitat.

La sobirania compartida, el dret de veto absolut (encara que no monopolitzat per la Corona, com va passar el 1837 i el 1845), la possibilitat d’elegir part dels senadors, mentre que altre dels terços d’aquesta cambra gaudeix de la seua condició per dret natural, configuren un tipus de sobirania molt allunyada de la sobirania nacional de sistemes més democràtics. I això tot i l’aprovació del sufragi universal el 1890, que no contribueix a democratitzar el sistema, ja que les eleccions van ser convenientment manipulades. A tot estirar, la conseqüència més important d’aquesta llei de sufragi universal va ser la integració en el sistema dels republicans possibilistes. Així es dóna més estabilitat al règim, perquè es desactiva un element opositor important, però no es dóna més legitimitat democràtica. La sobirania, per tant, continua sent compartida, i el sistema de la doble confiança de períodes com ara l’isabelí, perviu. Per tant, el text de 1876 planteja una òbvia continuïtat amb el doctrinarisme encetat el 1837 de forma tímida, i més clarament amb el document de 1845. A més, representa un canvi i un refluix respecte de l’experiència de 1868-1874, i en relació al republicanisme de 1931, molt més democràtic.

Aquest doctrinarisme, en ser més madur i atenuat, pot perpetuar-se al cim de la societat al llarg de moltes dècades, sobretot si considerem el període 1923-1931 com a un lapse que pertany al mateix règim. No obstant, encara que no considerem aquest període com a tal, el règim de la Restauració dibuixat i institucionalitzat en el document de 1876, és el més llarg de la nostra història constitucional, gràcies a les experiències de doctrinarisme anteriors. I a més podem afirmar que, en la nostra història constitucional, i gràcies a aquest document, el sistema de la sobirania compartida ha estat el més comú i el més prolongat. L’actual sistema polític de la Constitució monàrquica i democràtica de 1978 representa un clar canvi respecte dels períodes a què hem fet referència. És tasca nostra intentar que el sistema polític democràtic pervisca i perdure al llarg del temps, inclinant la balança en favor de la sobirania nacional i de la sobirania popular, en lloc de la compartida de períodes pretèrits.