Breus anotacions sobre l'evolució del liberalisme

EL NOU LIBERALISME I EL PROBLEMA SOCIAL

Arran de la industrialització, va aparèixer allò que es va conèixer com a el problema social. En realitat, va ser la conseqüència del que va denominar Karl Marx com a lluita de classes, i que consistia en la configuració d’un grup social pobre de necessitat, que vivia a l’ombra de la burgesia capitalista que donava nom al sistema.

A Espanya, encara que la revolució industrial no va ser evident en gran part del país, a algunes zones hi es va trobar un proletariat que vivia en condicions lamentables. I, atès que el liberalisme era una ideologia que deixava de banda les qüestions socials, va convertir-se en un problema de dimensions molt importants.

Tanmateix, a les darreries del segle XIX, i arran de la doctrina social de l’Església, va aparèixer una nova forma d’entendre l’Estat liberal, un nou liberalisme. Aquesta nova ideologia tractava de donar atribucions i responsabilitats a l’Estat, per tal de llimar, d’alguna manera, les enormes desigualtats socials que hi existien. L’Estat passava de ser abstencionista, a interventor.

No obstant, també es va desenvolupar un corrent que, des de posicions intel•lectuals més radicals, defenien mesures com ara la nacionalització dels sectors econòmics més estratègics, de la mateixa manera que ho feien els laboristes britànics, o la resta de la socialdemocràcia europea. Eren persones com ara Ramiro de Maeztu, Fernando de los Ríos o Julián Besteiro.

Aquesta vessant intel•lectual, molt identificada amb un regeneracionisme radical, va provocar que l’Estat liberal esdevinguera un Estat intervencionista, com ja hem esmentat abans, però des d’una perspectiva reformista. Així, a la Comissió de Reformes Socials va succeir l’Institut de Reformes Socials, creat el 1903 i presidit per Azcárate, un antic kraussista membre més endavant del Partit Republicà Reformista.

Aquest Institut depenia del Ministeri de la Governació, per la qual cosa l’Estat controlava els ressorts i intents de reforma de les relacions laborals. Per tal motiu, només disposava de tasques consultives, d’arbitratge, estadística i inspecció de les relacions laborals entre treballadors i empresaris. D’aquesta forma, sense deixar de banda les diferències entre totes dues classes socials, es tractava de cercar punts d’unió i interès comú, i es posava els arrels per a la implantació, més endavant, d’un sistema de regulació de les relacions laborals basat en el corporativisme.

Com és lògic, els anarquistes i els socialistes s’hi van oposar amb energia, perquè no podien acceptar que l’Estat, el veritable enemic, fóra el que s’encarregara de la tutela de les relacions a les empreses.

També es van oposar amb energia les velles classes burgeses. No podien acceptar que els sindicats, que estaven regulats, d’acord amb les seues idees, per la Llei d’Associacions de 1887, pogueren viure en igualtat. D’aquesta manera, arran de la crisi de 1917, moment caracteritzat per la duresa de les mesures desenvolupades per ambdós bàndols, la reforma social intentada des de dalt, des de l’Estat, quedà en no-res.