ECONOMIA, SOCIETAT I ESTRUCTURA DE L'ESTAT AMB PRIMO DE RIVERA

ECONOMIA I SOCIETAT I ESTRUCTURA DE L’ESTAT

La dictadura de Primo de Rivera va rebre, inicialment, el suport inicial dels industrials bascos i catalans. Les seues promeses d’ordre van afavorir el recolzament de la burgesia, i burgesia hi havia a Catalunya i a les províncies basques. No obstant, el règim va ser fonamentalment centralista, i en aquest punt caldria reflexionar sobre el tarannà real del possibilisme polític català i basc.

Respecte a les mesures concretes, la dictadura va perseguir la CNT. Així, al llarg de 1924 tingueren lloc una sèrie de proscripcions i detencions que decapitaren l’organització. Com a reacció, el 1927 els àcrates purs fundaren la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) perquè el vessant sindicalista de la CNT, per tal de reconstruir el sindicat, va plantejar-se acceptar el sistema.

Pel que fa a la política social, dissenyada per Eduardo Aunós, es construïren cases barates, s’estengué el sistema de jubilacions, es creà la nova Sanitat nacional (el 1927), es respectaren les vagues (sota determinades condicions) i es dissenyaren les relacions laborals sobre un sistema corporatiu, de la mateixa manera que el sistema electoral. Aquest últim punt és relativament lògic: pensem que la dictadura, de caire paternalista, no deixava de banda el món obrer però negant amb fermesa la lluita de classes. Així, des d’una perspectiva integradora, va crear-se el 1926 l’Organització Corporativa Nacional.

Aquesta organització es basava en un sistema jeràrquic de baix a dalt. Baix del tot es trobaven, en les empreses industrials i comercials, els Comitès Paritaris de Patrons i Obrers, el president dels quals era un delegat del Govern. Aquests Comitès enviaven delegats a les Corporacions de Sectors professionals, configurant així un sistema en què es trobaven representats, per cossos professionals, tant els patrons burgesos, com els assalariats treballadors i obrers.

Aquestes organitzacions estaven suportats en els sindicats lliures i els sindicats catòlics, i també la UGT, que, sobretot arran de la mort de Pablo Iglesias el 1925, va estar dirigida per Largo Caballero, qui va arribar a ser vocal del Consell d’Estat el 1924. com a conseqüència, van créixer els sindicats legals, és a dir, els sindicats que acceptaven el sistema. Evidentment, la CNT, no.

Respecte a la política econòmica, el règim es va caracteritzar, com a sistema conservador que era, per un important intervencionisme de l’Estat, i per un acusat nacionalisme econòmic, tot en correlació amb el seu caire anti-liberal i nacionalista espanyolista. Per tant, les seues característiques foren la intervenció pública i el corporativisme, el nacionalisme proteccionista i l’antiliberalisme.

El corporativisme es materialitzà en organitzacions com ara el Consell d’Economia Nacional, més endavant Ministeri d’Economia. Aquesta institució estava organitzada per sectors econòmics, i, de forma vertical, per juntes i comitès, per tal de decidir sobre l’obertura de noves empreses...

La intervenció es feu palesa mitjançant una política de manteniment dels preus, de forma artificial. Així, es van mantenir a un nivell molt alt. A més a més, l’Estat va intervenir mitjançant la creació de monopolis, com ara la CTNE per a les comunicacions telefòniques, la CAMPSA per a l’explotació de derivats del petroli... i a través d’inversions en regs, carreteres (es va avançar en el disseny d’un traçat radial) i infrastructures hidràuliques (es van crear moltes Confederacions Hidrogràfiques).

Aquesta política d’intervenció de l’Estat no va poder desenvolupar-se sense una modificació dels impostos. D’aquesta manera, es van crear uns de nou, establerts directament sobre el nivell de riquesa personal.

Com a conseqüència d’aquestes inversions, la indústria va créixer considerablement (sobretot els ciments, per les obres públiques; la química i la elèctrica...) així com la banca privada i els bancs estatals. És a dir, es van transformar l’estructura econòmica del país, en un procés que, no obstant, ja venia d’abans. Tanmateix, no es va alterar l’estructura de la propietat de la terra, amb la qual cosa va quedar irresolt un dels problemes més greus de la societat, tot i el pretés caire paternalista del règim.

La societat sí que va experimentar canvis en altres aspectes. D’aquesta manera, va créixer la població, es va fomentar l’emigració i va augmentar la taxa d’urbanització. També es van desenvolupar noves pautes socials i familiars, i van aparèixer noves formes d’oci: es van generalitzar el cinema, els esports (el 1928 es va fundar la Lliga de futbol) els bous...

Respecte al paper de l’Església, l’Estat no estava sacralitzat, però el clergat rebia el suport de les institucions estatals, i aquestes rebien el recolzament del segment eclesiàstic de la societat. A més, el règim es caracteritzava pel seua caire conservador...i catòlic, és clar. Així, les ordes religioses van augmentar la seua influència en l’ensenyament universitari, per la qual cosa es va trencar el monopoli estatal en aquest nivell de l’ensenyament.

Tanmateix, va descendir el sindicalisme catòlic (per la pujada de la UGT) i el règim va donar suport a l’ensenyament secundari públic, a més de xocar amb el clergat nacionalista.

Pel que fa a l’estructura de l’Estat, com és lògic suposar, les estructures es van centralitzar encara més, sota un paraigües castellanista, i es van augmentar les competències determinades en la llei de jurisdiccions, el 1923. En aquesta línia centralitzadora, es van prohibir les manifestacions nacionalistes perifèriques, com ara les banderes no espanyoles.

Respecte a l’ensenyament, el règim, en la línia del regeneracionisme, va lluitar amb duresa contra l’analfabetisme. Així, van construir-se més escoles nacionals i va augmentar el nombre de mestres nacionals. No obstant, el centralisme del règim també es va fer notar en la manipulació de la història d’Espanya que s’ensenyava a les aules, i el 1926 es va reformar el batxillerat dotant els instituts de textos únics i continguts homogeneïtzats.