miércoles, 26 de diciembre de 2007

ALGUNES APORTACIONS SOBRE LA CONSTITUCIÓ NON NATA DE 1856

LA CONSTITUCIÓ NON NATA DE 1856.
Art.1 Tots els poders públics emanen de la Nació, en la qual resideix essencialment la sobirania, i pel mateix pertany exclusivament a la Nació el dret d’establir les seues lleis fonamentals. […]
Art.3 Tots els espanyols poden publicar lliurement les seues idees sense prèvia censura, segons les lleis. No es podrà segrestar cap imprés fins després d’haver començat a circular. La qualificació dels delictes d’impremta correspon als jurats.
Art.4 Tot espanyol té dret de dirigir peticions per escrit a les Corts i al Rei, com determinen les lleis.
Art.5 Uns mateixos Codis regiran en tota la Monarquia, i en ells no s’establirà més que un sol fur per a tots els espanyols en els judicis comuns, civils i criminals.
Art.6 Tots els espanyols són admissibles a les ocupacions i càrrecs públics, segons el seu mèrit i capacitat. Per a cap distinció ni ocupació pública es requereix la qualitat de noblesa.
Art.7 Tot espanyol està obligat a defendre la Pàtria amb les armes quan siga cridat per la llei i a contribuir en proporció dels seus habers per a les despeses de l’Estat.
Art.8 No pot ser detingut, ni pres, ni separat del seu domicili cap espanyol, ni aplanada seua casa, sinó en els casos i en la forma que les lleis prescriguen. [...]
Art.9 Si la seguretat de l’Estat exigira en circumstàncies extraordinàries la suspensió temporal en tota la Monarquia, o en part d’ella, d’allò disposat en l’article anterior, es determinarà per una llei. […]
Art.10 Ningú espanyol pot ser processat ni sentenciat sinó pel jutge o tribunal competent, en virtut de lleis anteriors al delicte i en la forma que aquestes prescriguen.
Art.11 No es podrà imposar la pena capital per delictes merament polítics.
Art.12 Tampoc s’imposarà per cap delicte la pena de confiscació de bens.
Art.13 Ningú espanyol serà privat de seua propietat sinó per causa justificada d’utilitat comú, prèvia la corresponent indemnització.
Art. 14 La Nació s’obliga a mantenir i protegir el culte i els ministres de la religió catòlica que professen els espanyols.
Però ningú espanyol ni estranger podrà ser perseguit per les seues opinions o creences religioses, mentre no les manifeste per actes públics contraris a la religió.
Art.15 La potestat de fer les lleis resideix en les Corts amb el Rei.
Art.16 Les Corts es composen de dos Cossos Colegisladors iguals en facultats: el Senat i el Congrés dels Diputats. […]
Art.18 Els senadors són elegits del mateix modus i pels mateixos electors que els diputats de les Corts. […]
Art. 23 Els fills del Rei i de l’immediat successor a la Corona són senadors a l’edat de vint-i-cinc anys. […]
Art.25 […] L’elecció serà directa i per províncies. […]
Art.37 El Rei i cadascú dels Cossos Colegisladors tenen la iniciativa de les lleis. [...]
Art.40 Si u dels Cossos Colegisladors rebutjare algú projecte de llei o li negare el Rei la sanció no podrà tornar-se a proposar altre projecte de llei sobre el mateix objecte en aquella legislatura.
Art.41 A més de la potestat legislativa que exerceixen les Corts amb el Rei, les pertanyen les facultats següents: [...]
4. Fer efectiva la responsabilitat dels ministres, […]
Art.48 La persona del Rei és sagrada i inviolable, i no està subjecta a responsabilitat. Són responsables els ministres.
Art.49. La potestat de fer executar les lleis resideix en el Rei [...].
Art.50. El Rey sanciona i promulga les lleis. […]
Art.52 A més de les prerrogatives que la Constitució assenyala al Rei, li correspon:
1º Expedir els decrets, reglaments i instruccions [...] per a l’execució de les lleis. […]
9° Designar i separar lliurement els ministres […]
Art.55 La Reina legítima de les Espanyes és Na Isabel II de Borbó. […]
Art.67 Als Tribunals i Jutjats pertany exclusivament la potestat d’aplicar les lleis en els judicis civils i criminals, sense que puguen exercir altres que les de jutjar […]
Art.72 La justícia s’administra en nom del Rei.
Art.73 Les lleis determinaran l’època i el modus en que ha de establir-se el judici per jurats per a tota classe de delictes i quantes garanties siguen eficaces per a impedir els atemptats contra la seguretat individual dels espanyols.
Art.74 En cada província hi haurà una Diputació composta del nombre d’individus que determine la llei, designats pels mateixos electors que els diputats a Corts. [...]
Art.75 Per al govern interior dels pobles no haurà més que Ajuntaments compostos d’alcaldes o regidors, designats uns i altres directa i indirectament pels veïns que paguen contribució directa per a les despeses generals, provincials o municipals en la quantitat que, segons l’escala de població, establisca la llei.
Art.76 La llei determinarà l’organització i atribucions de les Diputacions provincials i dels Ajuntaments.
Art.77 […] Els individus d’aquestes Corporacions i els funcionaris públics de totes classes que cometen abusos, faltes o delictes en la formació de les llistes, o en qualsevol altre acte electoral, podran ser acusats per acció popular, i jutjats sense necessitat d’autorització del Govern. […]
Art.85 Hi haurà en cada província Cossos de Milícia nacional, [...].
Art.86 Les províncies d’Ultramar seran governades per lleis especials. […]

BREU COMENTARI

Al llarg de les següents línies tractarem d’esbossar un breu comentari del text de la Constitució Non Nata de 1856. Només es tracta d’oferir un breu anàlisi del document que hem seleccionat, establint algunes connexions amb aspectes amb què es puga vincular.

Per tant, encetarem el nostre escrit exposant identificant el document i exposant els continguts fonamentals. Així mateix, ubicarem el text en una etapa i en un procés històric concret, les característiques del qual plasmarem de forma somera. Més endavant, en un apartat a banda, explicarem el contingut concret del text i finalitzarem el nostre escrit proposant una possible valoració històrica, per a la qual cosa haurem de comparar, per exemple, aquest document constitucional amb altres documents del mateix caire, o de caire contrari. En aquest punt tractarem d’explicar les continuïtats i pervivències que l’esperit d’aquest document ha tingut al llarg del temps, així com els moments en els quals l’esperit d’aquest document va eliminar-se.

Pel que fa al caràcter del text, com es pot observar, ens trobem davant d’un document històric, és a dir, primari, jurídico-polític, i de caire públic. Públic perquè està dedicat i dirigit al poble, a la nació de fet, es tracta d’un document legislatiu, de la qual circumstància es dedueix que s’ha redactar per tal de fixar normes d’obligat compliment per tot el país. Concretament ens referim a un fragment de la Constitució de 1856.

La selecció que hem proposat és molt extensa, ho sabem, però hem decidit fer servir aquesta selecció per tal de reflectir el sentit sencer del document. Considerem que, com que en els apunts tenim arreplegades les característiques d’aquest document constitucional, preferim que totes elles es puguen reflectir en un text. Ara bé, el problema amb què ens trobem és que com a conseqüència, la selecció d’articles ha de ser necessàriament molt àmplia.

En altre ordre de coses, pel que fa a l’etapa en què es pot incloure, parlem de l’època isabelina, i més concretament al final del Bienni progressista.

Del període isabelí, ja n’hem parlat. Es tracta d’un lapse de temps en què la ideologia doctrinària, entesa com una tercera via entre el liberalisme i l’absolutisme, és la predominant. El paper de la Corona, massa involucrada en els poders públics, a més del poder de l’església, i de l’adopció de mesures polítiques, socials i econòmiques poc concessives en qüestions socials, configuren el caire d’un sistema caracteritzat per l’exclusió del poble dels centres de decisió política tot i els matisos propis de les diferents èpoques. Sufragis censitaris, segones cambres que, elegides en part o sencerament per la Corona, són un residu de l’antic règim i contribueixen a configurar el caràcter de les lleis que s’aproven en les Corts, confessionalitat de l’Estat... tot contribueix a crear sistemes polítics conservadors i restringits. Sistemes basats en la defensa de l’ordre social, entés com la defensa dels interessos de la classe dominant, la burgesia, que depenent del grau d’obertura del sistema, és la més alta la que gaudeix del poder, o sectors un poc més amplis. Però, al cap i a la fi, una burgesia, que és una part reduïda de la població.

Aquestes característiques es donen al llarg del període isabelí (però no exclusivament), principalment en els períodes de preponderància del Partit Moderat. Tot i això, el 1854 va tenir lloc una revolució, la que va acabar amb la dècada moderada. En un primer moment, alguns moderats descontents amb l’actuació del govern van alçar-se en els camps de Vicálvaro (la Vicalvarada). Eren militars com O’Donnell o Dulce, que no acceptaven la pràctica política tan corrupta del període 1853-1854. En ell la corrupció i la intervenció de la Corona i del seu entorn en la política, si bé havien sigut un element constant en tota la dècada moderada, en aquest període van assolir un nivell extraordinari.

Davant el descontent que estava encenent-se, el govern va reaccionar segrestant publicacions, depurant els funcionaris de l’administració i de l’exèrcit, etc. És a dir, va reaccionar incrementant la pressió que ja hi existia i augmentant l’autoritarisme d’un sistema ja molt autoritari, i fins i tot corrupte.

Com a conseqüència d’aquest ambient, tant els moderats de la branca puritana com els progressistes i els demòcrates van revoltar-se en un procés revolucionari que va tenir com a conseqüència la pujada a la capçalera del govern del general Espartero i dels progressistes. De fet, el nou període va encetar-se amb la designació d’un govern en què estaven representats sobretot els progressistes, encara que també hi havia moderats com O’Donnell. És a dir, s’havien deixat de banda els demòcrates, sense els quals la victòria en la revolució hauria sigut impossible. Aquest fet va determinar considerablement el caire del període que s’acabava d’encetar.

La primera mesura va ser l’adopció de la llei electoral de 1837 per tal d’elegir unes noves Corts que haurien de redactar i aprovar una nova Constitució. Però, a més van haver de legislar segons l’esperit progressista. Així es van adoptar mesures econòmiques que desembocaren en la construcció de línies de ferrocarril, que facilitaren la creació de bancs, que desamortitzaren bens de l’església i dels ajuntaments, etc. Mesures que tingueren com a conseqüència l’enfortiment de les classes burgeses i no de les classes baixes.

Les noves Corts, unicamerals curiosament, com que van ser elegides per capes més àmplies de la població arran d’un sufragi més obert (que permetia votar els que pagaren 200 reials de contribució directa, o 1.500 de renda anual, o que gaudiren de propietats que tingueren un valor de 2.500 reials o bé disposaren de 3.000 reials anuals de beneficis procedents de contractes d’arrendament), van produir una legislació més progressista però no popular o democràtica. Eren classes burgeses, i, per aquest motiu, amb interessos doctrinaris. I així va ser la legislació subsegüent. Un cas paradigmàtic va ser la Constitució de 1856, la Constitució Non Nata. Per tant, la teòrica revolució progressista va dissenyar-se com una revolució que en realitat no va substituir les estructures imperants per altres més democràtiques, sinó que les ja existents, sobretot pel que fa a la pràctica política, van ser eixamplades per tal de bastir a sectors socials més amplis, sectors socials burgesos, però poc més. Així s’explica que la massa del poble, al final del Bienni, va recòrrer a opcions polítiques més radicals, com ara les demòcrates i les republicanes, o que fins i tot la Milícia Nacional s’opose al govern teòricament progressista.

Pel que fa al document en particular, es tracta d’un recull d’articles de la Constitució progressista del Bienni. En aquest cas, la sobirania és nacional i així apareix en l’article 1, és a dir, dintre de l’articulat (Art.1 Tots els poders públics emanen de la Nació, en la que resideix essencialment la sobirania, i pel mateix pertany exclusivament a la Nació el dret d’establir les seues lleis fonamentals. […]). Per tant, en principi podem pensar en un sistema liberal més pur a causa de la sobirania nacional explícita. Una sobirania nacional de la qual emana la resta de poders i institucions, fins i tot la Corona. Aquest element confereix un caire més democràtic a la Constitució. No obstant això, de la descripció de la resta d’elements deduirem que no va ser exactament així.

Un exemple d’aquest afirmació és la descripció dels drets individuals i llibertats públiques. Així, la declaració de drets és més àmplia que la de 1837, però no hi apareixen drets socials. Sí polítics (Arts. 3, 11, 12, etc.) perquè s’anul·la la possibilitat d’imposar pena capital per delictes polítics, a més que es permet més llibertat d’impremta (amb un jurat, com en la Constitució de 1837 i l’Acta Adicional). El motiu d’aquesta declaració va ser tractar d’impedir l’arbitrarietat del govern en la dècada anterior, en què van governar els moderats amb pràctiques molt autoritàries. Tanmateix, la desaparició de drets de caire més social, el fet d’eixamplar, però no plantejar una ampliació que comportara un canvi més estructural, configura un sistema polític que, encara que siga més obert, ha d’incloure’s dintre del liberalisme doctrinari, i no dintre de la democràcia, entesa com a la versió més esquerrana i més radical d’aquest procés.

Dintre dels drets individuals tornen a aparèixer elements propis de la revolució liberal, com ara el respecte per la propietat individual (articles 12 i 13) o la igualtat de furs. Pel que fa al primer element, el respecte per la propietat individual, va ser un element essencial en la configuració de la societat del segle XIX, basada en la riquesa personal i en la propietat privada. Una diferència molt important amb els privilegis de l’antic règim i amb la propietat col·lectiva que es donava en ell. Com a conseqüència, podem deduir que va ser una peça dintre del procés de creació d’una societat basada

A nivell religiós, continua el manteniment de culte i clergat, encara que ningú espanyol ni estranger podrà ser perseguit per les seues opinions o creences religioses, mentre no les manifeste per actes públics contraris a la religió (article 14). Per tant, major obertura a nivell religiós que en constitucions anteriors (sobretot la de 1845 i el projecte de 1852 de Bravo Murillo). Per tant, instal·lava, per primera vegada a espanya, el principi de tolerància religiosa. Això és un element important. Pensem que en els documents constitucionals en què l’Església tinga un poder i un reconeixement excessiu, on un Concordat signat reconega la possibilitat del clergat de desenvolupar tasques de control de les publicacions i de les consciències, són documents constitucionals molt conservadors, a mig camí entre el liberalisme pur i el absolutisme. En aquest cas, aquesta posició de llibertat de consciència trenca la monopolització i el control eclesiàstic definits en el Concordat de 1851.

Pel que fa a la separació de poders, en aquest cas sí que trobem una separació més clara que el 1845, però encara no l’hem de considerar coma tal. Podem suposar que el règim que dibuixa és més clarament liberal i s’acosta més a les disposicions de 1812, però, no obstant, el rei disposa de la potestat legislativa juntament amb les Corts (La potestat de fer les lleis resideix en les Corts amb el Rei, article 15) i existeix un Senat, encara que, de la mateixa manera que el Congrés, és elegit pel poble (article 18) tot i que els fills del rei també són senadors, i, per tant, no estan sotmesos a l’elecció de la nació.

El poder legislatiu de la Corona es completa mitjançant la possibilitat de veto al llarg de la legislatura, possibilitat que, per cert, comparteix amb els dos Cossos Colegisladors. Per tant, no és un dret exclusiu del monarca. (Si u dels Cossos Colegisladors rebutjare algú projecte de llei o li negare el Rei la sanció no podrà tornar-se a proposar altre projecte de llei sobre el mateix objecte en aquella legislatura.), com passava en el document del 37 (i, per descomptat, en el de 1845 i en el projecte de 1852).

A banda de tot això, el poder executiu, per descomptat, descansa en els ministres, que són designats (lliurement, com veurem després) pel rei. Per tant, en la Constitució de 1856 el poder executiu pertany al rei, i part del legislatiu, encara que en menor mesura que en constitucions anteriors, la qual circumstància li confereix un caràcter més obert i esquerrà.

El poder judicial es manté independent, al contrari que en la Constitució de 1845, on trobàvem una administració de justícia, i per tant una funció judicial molt controlada per l’executiu, i per tant per la Corona. Als Tribunals i Jutjats pertany exclusivament la potestat d’aplicar les lleis en els judicis civils i criminals, sense que puguen exercir altres que les de jutjar […] (article 67). Aquest article expressa la separació clara i nítida d’aquestes institucions, que tenen específicament una funció diferent de la resta de poders.

Con a conseqüència podem deduir que la separació de poders en aquest cas és més nítida que en períodes més típicament moderats i doctrinaris. Aquest element és un aspecte molt important de cara a avaluar el grau de democratització d’un document constitucional, i del règim que implanta. No obstant això, el monarca pot designar i separar lliurement els ministres (article 52.9), la qual funció li permet dissoldre les Corts, designar un nou cap de govern, que manipulant les eleccions pot guanyar-les i governar amb tranquil·litat. Per tant, encara que a nivell formal sembla ser molt més democràtic el sistema, hi apareixen determinats aspectes, prerrogatives i funcions que inclouen aquesta Constitució dintre del doctrinarisme, encara que matisat. Per tant, apareixen institucions com ara la Corona, que gaudeixen de diversos poders. La separació de poders tan necessària en un sistema liberal, no està tan marcada, i així es pot parlar d’un doctrinarisme, és tímid, és cert, però un cert doctrinarisme.

Referent a l’organització local, els ajuntaments i diputacions seran elegits segons el mateix procediment que per a les institucions centrals. Per tant, el centralisme dur de la dècada moderada serà superat. A més, la reaparició de la Milícia Nacional va incidir en l’autonomia de les institucions locals, i va salvaguardar el ideari progressista. Era un canvi molt important sobre tot si tenim la referència de l’anterior document constitucional, el de 1845, i el projecte de 1852, àmpliament centralistes.

Com es pot deduir, la Constitució de 1856 va ser un document constitucional que podria ubicar-se entre 1845 i 1812. Fins i tot, estaria més a l’esquerra que la Constitució de 1837, en la qual el Senat era elegit de forma mixta entre la Corona i els electors i la declaració de drets polítics estava menys desenvolupada, a més del fet que el rei disposa d’atribucions menors o en ocasions compartides amb les Corts, que, com a dipositàries de la sobirania nacional, les seues atribucions afecten a l’àmbit de la Corona fins i tot, que com a institució del sistema, deu la seua existència a l’acord i a la decisió de la institució bàsica del règim, el Parlament.

No obstant això, el Parlament pot ser elegit mitjançant un sufragi censitari, perquè dintre de la Constitució no s’especifica el tipus de sufragi a utilitzar. Com a conseqüència, encara que parlem de sobirania nacional, i que els drets polítics estan més desenvolupats que en documents anteriors, no es tractaria d’un liberalisme democràtic ja que, a diferència del document constitucional de Cadis, no especifica el tipus de sufragi. Això podria esdevenir en un sufragi censitari, típic del doctrinarisme. Per tant, i al igual que es considera la Constitució de 1837, la Constitució de 1856 és doctrinaria, i si haguera arribat a aplicar-se, hauria donat lloc a un sistema doctrinari.

El període en què s’inclou, per tant, el bienni progressista, va ser un període doctrinari. No va ser una etapa en què es van imposar canvis estructurals, sinó que va significar una obertura del liberalisme doctrinari, però sense eixir d’ell. Exemples d’això, les normes de 1855 i 1856, que definien i afavorien l’aparició i el desenvolupament de la construcció de ferrocarrils, en realitat van terni com a conseqüència social l’enriquiment d’una classe social pujant, la burgesia, que va beneficiar-se d’aquesta obertura.

La llei de Societat Anònimes de Crèdit de 1856 i les normes que afavoriren la creació de bancs d’emissió de paper moneda en diferents localitats també van tenir una relació important amb la Constitució de 1856. Parlem del seu caire. Aquestes lleis van facilitar l’aparició d’un grup social financer i capitalista, molt en la línia de la Constitució de 1856.

Altres mesures també van redundar en un enfortiment de la burgesia, encara que des d’una perspectiva més oberta, i per aquest motiu es poden relacionar amb la Constitució que va eixir de les mateixes Corts. Un exemple d’elles va ser la desamortització de Pasqual Madoz. Aquesta mesura, de 1855, afectava a les propietats de l’església, pel qual es trencava el Concordat de 1851, i a les propietats dels ajuntaments, els bens de propis i de comuns. Aquest últim aspecte va tenir com a conseqüència la inclusió dintre de la burgesia rendista dels elements més adinerats de la societat rural i urbana amb capacitat econòmica. Però, a més, també va tenir com a conseqüència l’empitjorament de la situació dels camperols que abans disposaven d’un complement alimentici i d’ajut als animals amb els quals treballaven i s’alimentaven, però que amb la privatització conseqüència de la desamortització, van veure’s impedits per a accedir a aquestes propietats.

Aquesta constitució, encara que va ser aprovada el 1856, no va tenir lloc de promulgar-se ja que el president del Consell de Ministres el 1856, el general O’Donnell, va dissoldre les Corts Constituents elegides el 1854, i va convocar unes de nou, tornant a la Constitució de 1845 encara que amb un Acta Adicional que l’endolçava considerablement. Aquest Acta Adicional en principi arreplegava alguns dels elements de l’ideari progressista, o més bé limitava alguns elements doctrinaris. És a dir, d’alguna manera no plantejava una ruptura total amb el progressisme de les Corts de 1854-1856, encara que gran part de la seua obra política s’eliminara. No obstant, en aqueix 1856 va haver-hi una ruptura de nou, amb la designació del general Narváez com a nou president del Consell de Ministres. En aquest moment es va tornar a la Constitució de 1845 ja sense l’Acta Adicional. El moderantisme pur tornava, fins 1858, quan de nou O’Donnell i una nova força política, la Unió Liberal, arribaran al poder i matisaran el doctrinarisme. Així i tot, l’esperit de la Constitució de 1856 (tot i que, com ja sabem, no va ser un esperit massa allunyat del doctrinarisme) va abandonar-se. La Unió Liberal va representar una versió més matisada del Partit Moderat, tot i les seues intencions inicials. I, després del seu govern llarg, de nou va tornar el moderantisme pur (encara que en els seixanta, per exemple, va modificar-se el llindar electoral de 1845 i va utilitzar-se el de 1837) fins el 1868, quan les perspectives progressistes van materialitzar-se en una revolució que va desembocar en un nou període, el sexenni revolucionari o sexenni democràtic.

En el sexenni democràtic, el règim que es va adoptar va ser un règim democràtic de llibertats més obertes encara que les de 1856. En aquest cas va desbordar-se el que s’havia adoptat a la Constitució Non nata. La democràcia es va implantar, encara que la pràctica política demostraria més endavant que les pràctiques doctrinàries d’adulteració i falsejament de les eleccions encara continuaven utilitzant-se. D’aquesta manera, s’allunyava el poble, el país real, del país formal o governants.

Dintre d’aquest període va donar-se un pas més endavant amb l’abdicació d’Amadeu I i l’adveniment de la I República. Al llarg d’ella, els pressupostos progressistes de la Constitució de 1856 van veure’s superats de nou mitjançant uns projectes de constitució republicana que, en major o menor mesura, van incidir en la democratització del sistema.

Amb la tornada dels Borbons el 1875 i la nova Constitució doctrinària de 1876, encara que no pot considerar-se tan dretana com la de 1845, és cert que no es va acostar a la de 1837 i va mantenir un esperit liberal doctrinari que va allunyar-se del de 1856. No serà fins 1931, amb la nova Constitució republicana, quan les llibertats pròpies de la democràcia van poder desenvolupar-se. Però, amb l’alçament de juliol de 1936 i la victòria dels sublevats en la Guerra Civil, aquestes llibertats es van perdre, però aquesta és una altra història.

Com a conclusió final, la Constitució de 1856 va ser un dels exemples d’intents fallits d’implantar un règim de llibertats (al menys relatives) dintre del procés de construcció de l’Estat liberal. Per aquest motiu, aquest procés va pivotar bàsicament al voltant de les opcions més dretanes i doctrinàries del liberalisme. Un liberalisme que, en deixar sense resoldre determinades qüestions socials i econòmiques, va provocar desigualtats importants que van desembocar en la Guerra Civil i en un règim com el del general Franco.

lunes, 17 de diciembre de 2007

DIVISIÓN PROVINCIAL DE JAVIER DE BURGOS respetando un tanto las "regiones"


La división provincial de Javier de Burgos de 30 de noviembre de 1833, basada a su vez en la del Trienio liberal, tuvo como modelo la de Bauzá de 1813 de 44 provincias, que no se llegó a aplicar.
La división que programó el geógrafo mallorquín no tuvo casi vigencia por la restauración del Antiguo Régimen que acometió Fernando VII en 1814.
Posteriormente, con la vuelta del régimen liberal a raíz del pronunciamiento de Riego de 1820, se programó una nueva división provincial que también se encargó a Bauzá. En este caso no se respetó demasiado la historia y los nombres que adquirieron las provincias fueron en casi todos los casos los de la capital de dicha circunscripción. Además, tampoco se respetaron los límites tradicionales. Estaban primando unos criterios de eficacia administrativa sobre criterios de respeto por la historia de los territorios.
También en ese 1822 se restablecieron los intendentes provinciales. Estos cargos facilitaron el proceso de centralización administrativa del régimen liberal, ya que funcionaron como delegados de Hacienda. Sin embargo, este proyecto fracasó con la invasión de los Cien Mil Hijos de San Luis en 1823, y la reimplantación del Antiguo Régimen.
Ya en 1833, con la reconsideración de los criterios de eficacia administrativa antes aludidos, Javier de Burgos programó la división que tenemos delante. En este caso sí que respetó un tanto ciertos criterios históricos a la hora de delimitar las provincias, pero el criterio ordenador fundamental no dejó de ser la búsqueda de la racionalización administrativa. Este proyecto sí que cuajó y pervivió con el tiempo.

domingo, 16 de diciembre de 2007

BREU COMENTARI SOBRE EL PROJECTE DE CONSTITUCIÓ DE BRAVO MURILLO DE 1852

DOCUMENT 12: PROJECTE DE CONSTITUCIÓ DE BRAVO MURILLO.
Art 1.- La religió de la Nació espanyola és exclusivament la Catòlica, Apostòlica, Romana.
Art 2.- Les relacions entre l’Església i l’Estat es fixaran per la Corona i el Sumo Pontífex en virtut de Concordats que tindran caràcter i força de llei.
Art 3.- El Rei exerceix en les Corts la potestat de fer les lleis.
Art 4.- La iniciativa de les lleis pertany al Rei i a cadascun dels Cossos Colegisladors.
Art 5.- No podran imposar-se ni cobrar-se contribució ni arbitri algú que no estiguen autoritzats per una llei. […]
Art 9.- Les Corts es composen de dos Cossos Colegisladors iguals en facultats: el Senat i el Congrés dels Diputats.
Art 10.- El Senat es composa de senadors hereditaris, senadors nats i senadors vitalicis: la seua designació pertany al Rei. […]
Art 12.- Els fills del Rei i de l’immediat hereter a la Corona són senadors nats a l’edat de vint-i-cinc anys. […]
Art 14.- El Congrés dels Diputats es composarà dels que foren elegits per les Juntes electorals en la forma que determine la llei, el qual fet prefixarà també les condicions i circumstàncies relatives a l’elecció i al càrrec de Diputat. […]
Art 19.- La persona del Rei és sagrada i inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Són responsables els seus ministres.
Art 20.- La potestat de fer executar les lleis resideix en el Rei; la seua autoritat s’estén a tot el que forma la governació de l’Estat en l’interior i en l’exterior, per al qual fet exercirà totes les atribucions i expedirà els decrets, ordres i instruccions oportunes.
En casos urgents, el Rei podrà anticipar disposicions legislatives, escoltant prèviament els respectius Cossos de l’alta administració de l’Estat, i donant en la legislatura immediata compte a les Corts per al seu examen i resolució. […]
Art 22.- Correspon al Rei convocar les Corts, suspendre i tancar les seues sessions i dissoldre el Congrés dels Diputats: en aquest últim cas deurà convocar i reunir altres Corts en el terme de sis mesos. Les Corts deuen reunir-se tots els anys. […]
Art 24.- El Rey sanciona i promulga les lleis.
Art 25.- La Justícia s’administra en nom del Rei pels tribunals i jutges, els càrrecs dels quals no podran perdre’s sinó en la forma i pels motius que determinen les lleis orgàniques i especials de la matèria.
Art 26.- Correspon també al Rei:
1. Concedir amnisties;
2. Indultar els delinqüents segons les lleis;
3. Declarar la guerra i fer ratificar la pau, donant després compte documentada a les Corts;
4. Curar de la fabricació de la moneda, en la que posaran el seu bust i nom;
5. Designar tots els empleats públics i concedir honors i distincions de totes classes;
6. Designar i separar lliurement els seus ministres. […].


BREU COMENTARI O REFLEXIÓ:

El text objecte de la nostra reflexió és el projecte de Constitució de 1852 de Bravo Murillo. Per a realitzar-la ens basarem en l’esquema que ja hem proposat alguna vegada a classe. És a dir: en primer lloc, haurem d’identificar el text i de determinar el seu tipus. Més endavant, passarem a identificar el seu contingut, i així deduirem a quina etapa pertany, la qual haurem d’explicar de forma somera. Més exactament, explicarem els aspectes més importants del període en què s’inclou per tal d’explicar el contingut. Òbviament, els aspectes que destacarem a nivell general de l’etapa, hauran d’estar en relació amb el contingut del document.

Posteriorment, passarem a explicar el contingut del document, per a la qual cosa deurem recórrer al text i al bagatge conceptual de què disposem. Per motius d’espai i d’adequació al marc a què estan dedicades aquestes senzilles notes (el blog destinat als alumnes de segon curs de batxillerat), el suport conceptual, les dades i la resta d’elements a què recorrerem, seran senzills i no excessivament profunds.

Per últim, tractarem d’establir relacions amb altres fets històrics i documents que puguen ajudar-nos a explicar el document i el seu contingut. També en aquest punt haurem de tenir en compte que està dedicat a estudiants d’ensenyament mitjà. És per aquest motiu pel qual l’anàlisi no ha de ser massa profund. Fins i tot es tracta d’oferir unes senzilles notes que servisquen de suport al material de classe i a les explicacions. D’aquest manera, encetarem aquesta senzilla conversa.

Pel que fa a la identificació del text triat, òbviament, es tracta d’un document constitucional de caire polític i jurídic dirigit al poble espanyol, tenint en compte el que significa poble espanyol en aquesta època, és a dir, una minoria que sap llegir, i per tant que pot comprendre el que significa un document d’aquesta naturalesa, i dintre d’ella, una minoria encara més reduïda amb drets polítics. Com a conseqüència, estem davant d’un document constitucional públic molt restrictiu que pot incloure’s dintre de la dècada moderada, i més concretament dintre del govern de Bravo Murillo. Per tant, un document ple de doctrinarisme.

Per altra banda, ens trobem davant d’un text molt extens, molt més del que solen ser els documents històrics proposats per a comentaris. La raó per la qual hem decidit configurar una selecció tan àmplia, com sempre que triem un text constitucional, és perquè considerem important plantejar i mostrar de primera mà els elements constitucionals fonamentals del text. Encara així i tot, som conscients de la inadequació d’aquesta extensió, per exemple per a un examen, o fins i tot per a un comentari clàssic. No obstant, en aquest cas considerem que pot ser important aportar tot un plegat d’articles per tal d’analitzar el sentit general del document de la forma més representativa possible. El resultat ha estat aquest recull tan ampli d’articles.

Respecte a l’etapa en què s’inclou, aquesta és la Construcció de l’estat liberal, i més concretament dintre de la dècada moderada que transcorreix entre 1844 i 1854, on encara que els moderats monopolitzen en exclusiva el poder, es pot constatar una certa turbulència en la política. Així, trobem diversos governs en aquest període, perquè assistim a una certa inestabilitat ministerial.

La causa, el sistema, molt doctrinari, permetia a la Reina designar i separar lliurement els ministres, per la qual circumstància quan un govern dificultava els capritxos de la Monarca, o quan senzillament la camarilla que l’envoltava influïa en ella, aquesta es limitava a fer desaparèixer el govern i a fabricar unes noves Corts on el grup polític o facció, que havia sigut apartat, podia ubicar-se en l’oposició. Això era d’aquesta manera perquè encara que el Partit Moderat fóra el que gaudia del poder, com que estava fragmentat en diverses opcions (per a simplificar, els vilumistes o seguidors del marquès de Viluma; els seguidors de Narváez i de Mon o els puritans, més propers al Partit progressista), moltes vegades quan una facció gaudia del poder, l’altra s’ubicava en l’oposició. Respecte al Partit Progressista, aquest, davant la impossibilitat d’accedir al poder polític, va decidir dedicar-se a planificar cops d’estat i sublevacions. Per aquest motiu, dintre de les Corts hi havia pocs progressistes.

Així mateix, el doctrinarisme, com a versió més dretana del liberalisme, permetia a les antigues elits de l’Antic Règim, si no uns privilegis socials i jurídics, sí una certa preponderància política. Tot això estava legalitzat constitucionalment. Exemples d’això són l’article 11 de la Constitució de 1845 (i de la Constitució de 1837 si la considerem com a una versió més lleugera d’aquest doctrinarisme, encara que fóra aprovat per unes Corts progressistes), l’article dos del mateix document, la iniciativa legislativa de la Corona, la designació reial del senadors, la declaració amb molts matisos dels drets individuals i llibertats públiques, etc. També altres mesures com ara la congelació de la desamortització, la permissió d’adquisició de bens a l’Església, la llei de manteniment de culte i clergat, el control de la impremta i de les publicacions (article 2 de la Constitució de 1845), noves lleis d’impremta, el pla Pidal d’ensenyament, la llei electoral de 1846 i la d’administració local, etc. Un doctrinarisme que es constitueix com a una versió del liberalisme tan dretana que en ocasions s’esdevé una nova forma política, quasi una tercera línia. Exemple d’allò és el fet de la supressió de la desamortització, quan aquesta important mesura jurídico- econòmica és un dels pilars del liberalisme i al llarg del període ferrandí va ser una mesura paral·lela a la implantació de la constitució.

Per altra banda, pel que fa a la pràctica política, el període de deu anys de domini moderat entre 1844 i 1854 es va caracteritzar, entre altres aspectes, per una important corrupció. Els governs se succeïen segons ballava el capritx de la Reina, que a més exercia el seu poder molt influïda per l’entorn de la camarilla de palau com ja sabem,. Tanmateix, hem de tornar a incidir en el fet que això ho podia fer perquè constitucionalment podia designar i separar lliurement els ministres i dissoldre i convocar noves Corts. A més, els governs estaven controlats majoritàriament per generals sense formació política i extremadament corruptes. Fins i tot una de les causes de la revolució de 1854, al menys pel que respecta als vicalvaristes que van alçar-se a Vicálvaro, va ser l’oposició a una concreta mesura del govern al voltant dels ascensos de determinats oficials. Per tant, no va ser una qüestió ideològica, encara que hem d’admetre la composició puritana del colpistes. Evidentment, un sistema que era molt corrupte. Calia regenerar-lo, i així ho va intentar Bravo Murillo, però des d’una perspectiva dretana. És a dir, mantenint les estructures i conferint molt de poder a l’Església i a la Corona.

En aquest context històric es va desenvolupar la tasca administrativa de Bravo Murillo, un civil que va accedir a la presidència del Consell Ministres el 1851, i que va dissenyar un programa de modernització administrativa i econòmica (el 1851 es va promulgar una nova llei de ferrocarrils que va permetre l’Estat intervenir en la construcció de les infraestructures ferroviàries, i incorporà un pla de distribució de les vies, es va continuar la construcció del Canal de Castilla, i el 1851 s’inicià la del Canal de Lozoya, s’inicià el Canal de Isabel II i es promulgà la Llei de Ports). Per tant, va ser un breu parèntesi modernitzador en una dinàmica general de corrupció i de dretanització de les estructures polítiques.

No obstant, cal destacar que en aquest període es va signar també el Concordat amb la Santa Seu de 1851, que donava molt suport a l’Església dintre de la construcció del liberalisme. D’aquesta manera, la modernització a què hem fet referència va programar-se, però dintre del marc del respecte a les estructures socials més conservadores.

Pel que fa al contingut del text, aquesta constitució s’enceta amb articles referits a la religió, dedicant a ella la part que teòricament hauria d’estar destinada a la declaració de drets individuals i llibertats públiques, com passaria en qualsevol altra constitució.

Més endavant, en l’article 3 i posteriors, trobem referències al poder legislatiu, que descansa en el Rei i en les Corts, així com la iniciativa legislativa, que també pertany al monarca. D’aquest forma, encara que no es parla obertament del dipositari de la sobirania, és obvi que és compartida, però en gran part gaudida pel Monarca quasi en exclusiva.

El títol III ja parla de les Corts, que són bicamerals, amb un Senat designat pel rei i un Congrés format per diputats elegits segons la forma que determinen les lleis, la qual cosa implica un sufragi censitari. A més, en aquest títol també es fa referència a la potestat legislativa compartida entre les Corts i el Rei.

El títol IV es dedica a la figura del monarca, que disposa del poder executiu en exclusiva (article 26) i, fins i tot pot, en casos urgents, anticipar disposicions legislatives. Però és que, a més, pot convocar i dissoldre les Corts (article 22) i sancionar i promulgar les lleis (article 24). Fins i tot la justícia s’administra en nom del monarca, que designa i separa lliurement els ministres (article 26.6) Amb això es completa els poders polítics del cap de l’Estat, molt complets i extensos.

De tot el que hem exposat podem deduir que el projecte de Constitució de Bravo Murillo de 1852 era un document més conservador fins i tot que el de 1845. Sembla va idear-se per tal d’acabar amb les traves que havia de suportar el poder executiu per a poder governar, tot i haver format part el 1845 del grup que va defendre la creació d’una constitució diferenciada de l’Estatut Reial i de la Constitució de 1837. No obstant això, també van poder tenir-hi influència els successos de França, on Lluís Napoleó Bonaparte des de 1851 va modificar la República democràtica que hi havia a França, convertint-la en una República presidencialista on l’executiu gaudia d’àmplies atribucions. La qüestió és que va proposar la creació d’una constitució que girava cap a la dreta. Un exemple d’això és l’inici del document constitucional, perquè dóna molta importància a la religió, en un apartat en què haurien d’aparèixer drets i llibertats dels ciutadans, que per cert no tornen a aparèixer en cap lloc i es deixen per a unes lleis orgàniques posteriors (que apareixen en la Gaceta de Madrid el 3 d’octubre de 1852), de la qual cosa suposem la importància que confereix a les llibertats ciutadanes, i la que concedeix a l’Església. És per aquest motiu pel que es pot afirmar que, encara que Bravo Murillo era modernitzador en un sentit administratiu, en un sentit ideològic va conferir un poder molt important i una importància de primer ordre a una institució essencialment dretana i conservadora, l’Església.

Pel que fa al pensament polític d’aquell president del Govern, aquest polític estava molt preocupat per un règim en què poguera aplicar-se una sobirania efectiva. Pensem que encara que en teoria la sobirania era compartida, en realitat la Corona pugnava per fer-se amb el poder en exclusiva, i la pràctica política així ho va demostrar. No obstant, l’executiu no sempre podia desenvolupar les seues atribucions constitucionals perquè constitucionalment el parlament havia de prendre part en determinades decisions. Per aquest motiu Bravo Murillo va abandonar la hipòcrita declaració de sobirania compartida de la Constitució de 1845 que en la pràctica implicava un desenvolupament del poder i una constitució de les institucions des de la Corona.

No obstant, aquest poder polític efectiu en moltes ocasions es veia impedit pel Congrés, encara que aquest fóra controlat pel govern. Calia eliminar impediments per a la pràctica política, quan en realitat a l’altura de 1852, després de la signatura del Concordat de 1851, el poder descansava majoritàriament en les antigues elits de l’Antic Règim: la Corona, la noblesa i l’Església. És aquí on es constata la intenció modernitzadora del president del Consell de Ministres.

Altre element que li va influir molt era el pensament de pacte entre la Corona i els súbdits del pare Suárez, de Covarrubias o de Domingo Schram. Per aquest motiu, el document no expressa clarament que és el depositari de la sobirania, ni reconeix les llibertats i els drets. És clar que es preocupa molt per la practicitat de la pràctica política. D’allí la supressió dels cessants (que implicava un intent de solució de la corrupció dintre de l’administració) i la determinació de les legislatures als cinc anys. Amb aquesta determinació, els diputats moltes vegades es col·locaven en una situació molt allunyada de la població. Unes Corts elegides cada cinc anys (com en la Constitució de 1845 però no com en la de 1837, en què les legislatures consistien en períodes de tres anys) en realitat estaven molt lluny de ser controlades pel poble. Sobretot si tenim en compte que els diputats, arran de la llei electoral, i de les prerrogatives constitucionals del rei, que li permetien influir en la composició dels governs. D’aquesta manera, el procés de construcció de l’Estat liberal es caracteritza, entre altres elements, per la distinció entre una Espanya real i una Espanya formal. No obstant, deixava les mans lliures al govern, que a més havia fabricat les Corts rere intervenir en les eleccions.

El resultat de les reflexions del govern de Bravo Murillo va ser un document que conferia molt de poder a l’Església (articles 1 i 2), la qual circumstància és lògica si tenim en compte el Concordat que acabava de signar-se, i al Rei. La Corona, en la Constitució de 1845, gaudia del poder executiu (articles 43, 44 i 45) i part del legislatiu (articles 12, 14 per la designació reial dels senadors, 35 per la iniciativa legislativa, 31 per la capacitat d’obrir i tancar les Corts, 38 pel dret de veto...) i part del judicial, que en realitat era una administració de justícia. No obstant, en el projecte de 1852 s’especificava que era el Monarca el que exercia en les Corts el poder de fer les lleis (article 3) i així eliminava un obstacle en el desenvolupament del poder executiu. A més, disposava de la iniciativa legislativa. Fins i tot podia emetre lleis en casos d’urgent necessitat mitjançant decrets de llei sense que les Corts estigueren reunides (article 20). Com a conseqüència, el poder reial augmentava respecte al document constitucional vigent en aquell moment, la Constitució de 1845. Evidentment, aquest aspecte confereix al projecte un caire de màxim doctrinarisme dintre del constitucionalisme històric espanyol.

Per tant, dintre del procés de construcció de l’Estat liberal, el projecte de 1852 és un pas més cap a la dretanització del poder i del sistema. Un pas d’un camí encetat en la Constitució de 1837, que tot i ser un pas a l’esquerra respecte a l’Estatut Reial de 1834, va situar-se entre ell i la Constitució de 1812. Aquest camí va tenir una continuació amb la Constitució de 1845, i, consolidat el règim després de la signatura del Concordat amb la Santa Seu el 1851, un pas lògic va ser aquest projecte. No obstant, els mateixos diputats no van acceptar-lo i Bravo Murillo va haver de dimitir, donant lloc a un període convuls entre 1853 i 1854 que va concloure amb la Revolució de 1854 i el subsegüent canvi de govern.

No obstant, tot i el seu tarannà dretà, no es tracta d’una Carta Atorgada, com podria ser l’Estatut Reial. En aquest cas és un projecte que es va proposar a les Corts, les quals no el van acceptar perquè realment alterava l’equilibri de poders del sistema polític. Si ho hagueren fet, haurien donat la legitimació necessària per a parlar de constitució.

Per què Bravo Murillo va proposar aquest canvi constitucional? El seu govern estava compost essencialment per administradors. Molt doctrinaris, és cert, però administradors al cap i a la fi. És més, eren fonamentalment civils famosos per la seua honestitat (per la qual raó era un govern conegut com l’Honest Concell de la Mesta) en contraposició a la composició pròpia dels governs dels generals, tant els moderats (Narváez, Cleonard) o fins i tot progressistes (Espartero). És veritat que al llarg del seu període es va signar el Concordat amb la Santa Seu, com ja hem comentat, i que aquest document era molt conservador (conferia un poder molt important a l’Església en la formació de les consciències i en l’ensenyament, etc.). Òbviament, aquest document va tenir una important relació i coherència en la redacció dels primers articles del projecte de Bravo Murillo, com ja sabem. Nogensmenys, hauria de considerar-se també la necessitat de governar amb facilitat. Per a ell, una excessiva separació de poders podria dificultar el desenvolupament del govern. Aquesta tasca també era una preocupació seua. Recordem que va suprimir els cessants i que es va preocupar molt per la creació d’infraestructures que facilitaren la creació d’un sistema econòmic nacional.

Com a conclusió de tot el que hem vist, podem deduir que el que va intentar Bravo Murillo amb aquest document, va ser facilitar una pràctica política des d’una perspectiva molt més sincera del que s’estava plantejant en aquella època. D’aquesta manera, va idear un sistema legislatiu compost pel document proposat i per unes lleis orgàniques complementàries que desenvolupaven determinats aspectes del text constitucional. L’objectiu era una regeneració administrativa, que no de les estructures, i, com a conseqüència, una regeneració dretana.

El resultat va ser l’oposició d’aquelles elits que preferien continuar amb un sistema, el de la Constitució de 1845, que encara que parlava de sobirania del poble i de la Corona, en realitat amagava la intenció de determinats grups socials de gaudir del poder polític però legitimant-se concedint a nivell teòric determinades llibertats i drets a la nació. L’oposició d’aquestos grups va ser molt important i Bravo Murillo, com ja sabem, va haver de dimitir.

Després d’ell van succeir-se alguns governs molt corruptes que van desembocar en la Revolució de 1854, la qual va obligar a la reina a un canvi de govern, de Corts i de Constitució, encara que després de dos anys va tornar el doctrinarisme més pur. Un doctrinarisme que va prolongar-se al llarg del govern unionista de Leopold O’Donnell, qui va estar en el poder fins 1863, any en què va tornar la inestabilitat pròpia dels moderats més purs. L’esgotament del model doctrinari dels moderats va acabar per enfonsar-se i amb la seua caiguda va caure també la monarquia el 1868. era l’hora de noves solucions polítiques.

domingo, 9 de diciembre de 2007





EVOLUCIÓN CRONOLÓGICA DE LOS HECHOS BÉLICOS DE LA GUERRA CIVIL ESPAÑOLA (MAPA I)






EVOLUCIÓN CRONOLÓGICA DE LOS HECHOS BÉLICOS DE LA GUERRA CIVIL ESPAÑOLA (MAPA II)

viernes, 7 de diciembre de 2007

División en prefecturas de 1810


Este mapa muestra el sistema de prefecturas que los reformistas de José I Bonaparte idearon para articular el territorio español. Paralelamente, desarrollaron también una división militar que aparece en la parte inferior de la imagen.



División provincial de Javier de Burgos

Ésta es la división provincial de Javier de Burgos. Su importancia en el proceso de construcción del Estado liberal radica, entre otros motivos, en la centralización que supone, ya que al frente de cada una de ellas se coloca la figura de un subdelegado del ministerio de Fomento.

La consecuencia de la creación de las provincias fue la institución de una demarcación territorial que facilitaría la gobernación del territorio, y la aplicación de ulteriores medidas administrativas.
Desde una perspectiva nacionalista, no obstante, la creación de este sistema de división del territorios, redujo a una expresión meramente sentimental a las aspiraciones particularistas de determinados territorios.

Respecto a la relación que se establece entre estas medidas y la ideología política liberal, tengamos en cuenta que el liberalismo trata de eliminar todo tipo de privilegios, tanto de índole económica, social o personal, como territorioal. Por este motivo, la creación de las provincias deshaciendo la institucionalización de ciertos territorios con aspiraciones particularistas y/o fueristas, fue una pieza esencial en la creación del Estado liberal.

División provincial de 1822

Ésta es la división provincial de 1822 sobre la que se basó Javier de Burgos.

Como podremos comprobar, si la comparamos con la división en prefecturas de los reformistas de José I, no detectaremos demasiadas diferencias.

jueves, 6 de diciembre de 2007

PROYECTO DE LEY DE MEMORIA HISTÓRICA

MINISTERIO
DE LA PRESIDENCIA
PROYECTO DE LEY POR LA QUE SE RECONOCEN Y AMPLIAN DERECHOS Y SE
ESTABLECEN MEDIDAS EN FAVOR DE QUIENES PADECIERON PERSECUCIÓN O
VIOLENCIA DURANTE LA GUERRA CIVIL Y LA DICTADURA
EXPOSICIÓN DE MOTIVOS
El espíritu de reconciliación y concordia, y de respeto al pluralismo y a la defensa pacífica de todas las ideas, que guió la Transición, nos permitió dotarnos de una Constitución, la de 1978, que tradujo jurídicamente esa voluntad de reencuentro de los españoles articulando un Estado social y democrático de derecho con clara vocación integradora.
El espíritu de la Transición da sentido, de este modo, al modelo constitucional de convivenciamás fecundo que los españoles hayamos disfrutado nunca. Y es ese mismo espíritu el que explica también las diversas medidas y derechos que se han ido reconociendo, desde el origen mismo de todo el período democrático, en favor de las personas que, durante los decenios anteriores a la Constitución, sufrieron las consecuencias de
nuestra devastadora guerra civil y del régimen dictatorial que la sucedió.
Pese a ese esfuerzo legislativo, quedan aún iniciativas por adoptar para dar cumplida y definitiva respuesta a las demandas de esos ciudadanos, planteadas tanto en el ámbito parlamentario como por distintas asociaciones cívicas. Se trata de peticiones legítimas y justas, que nuestra democracia, apelando de nuevo a su espíritu fundacional de concordia, y en el marco de la Constitución, no puede dejar de atender.
Es la hora, así, de que la democracia española, y las generaciones vivas que hoy disfrutan de ella, honren y recuperen para siempre a todos los que directamente padecieron las injusticias y agravios producidos, por unos u otros motivos políticos o ideológicos, en aquellos dolorosos períodos de nuestra historia. Desde luego, a quienes perdieron la vida. Con ellos, a sus familias. También a quienes perdieron su libertad, al padecer prisión, trabajos forzosos o internamientos en campos de concentración dentro o fuera de nuestras fronteras. También, en fin, a quienes perdieron la patria al ser empujados a un largo, desgarrador y, en tantos casos, irreversible, exilio.
La presente Ley parte de la consideración de que los diversos aspectos relacionados con la memoria personal y familiar, especialmente cuando se han visto afectados por conflictos de carácter público, forman parte del estatuto jurídico de la ciudadanía democrática, y como tales son abordados en el texto. Se reconoce, en este sentido, un derecho individual a la memoria personal y familiar de cada ciudadano, que encuentra su primera manifestación en la Ley en el reconocimiento general que en la misma se proclama en su artículo 2.
En efecto, en dicho precepto se hace una proclamación general del carácter injusto de todas las condenas, sanciones y expresiones de violencia personal producidas, por motivos inequívocamente políticos o ideológicos, durante la Guerra Civil, así como las que, por las mismas razones, tuvieron lugar en la Dictadura posterior.
Esta declaración general, contenida en el artículo 2, se complementa con la previsión de un procedimiento específico para obtener una Declaración personal, de contenido rehabilitador y reparador, que se abre como un derecho a todos los perjudicados, y que podrán ejercer ellos mismos o sus familiares.
Se ha considerado conveniente, dado su importante valor simbólico, atribuir la emisión de estas
Declaraciones, que serán publicadas en el Boletín Oficial del Estado, a un Consejo de designación
parlamentaria, creado ad hoc, e integrado por personalidades de reconocido prestigio cuya elección se vea respaldada, además, por una mayoría cualificada del Congreso de los Diputados (arts. 3 a 7).
En los artículos 8 a 12 se establece el reconocimiento de diversas mejoras de derechos económicos ya recogidos en nuestro Ordenamiento. Y en la Disposición adicional segunda se prevé, en esta misma dirección, el derecho a una indemnización en favor de todas aquellas personas que perdieron la vida en defensa de la democracia, de la democracia que hoy todos disfrutamos, y que no habían recibido hasta ahora la compensación debida.
A continuación, se recogen diversos preceptos (arts. 13 a 16) que, atendiendo también en este ámbito una muy legítima demanda de no pocos ciudadanos, que ignoran aún el paradero de sus familiares, prevén medidas e instrumentos para que las Administraciones públicas faciliten, a los interesados que lo soliciten, las tareas de localización, y, en su caso, identificación de los desaparecidos, como una última prueba de respeto hacia ellos. Y ello se hace tratando de atender, con sentido de la ponderación y del equilibrio, los diferentes derechos, intereses, y respetables opciones morales que resultan potencialmente concurrentes al
respecto.
Se establecen, asimismo, una serie de medidas (arts. 17 y 18) en relación con los símbolos y monumentos conmemorativos de la Guerra Civil o de la Dictadura que sean de titularidad estatal, sustentadas en el principio de evitar toda exaltación del conflicto entre españoles, y en el convencimiento de que los ciudadanos tienen derecho a que así sea, a que los símbolos públicos sean ocasión de encuentro y no de enfrentamiento, ofensa o agravio.
El legislador considera de justicia hacer un doble reconocimiento singularizado. En primer lugar, a los voluntarios integrantes de las Brigadas internacionales, a los que se les permitirá acceder a la nacionalidad española sin necesidad de que renuncien a la que ostenten hasta este momento (art. 20); y, también, a las Asociaciones ciudadanas que se hayan significado en la defensa de la dignidad de las víctimas de la violencia política a que se refiere esta Ley, a las que podrá concederse la Gran Cruz del Mérito Civil de tipo colectivo como testimonio de este reconocimiento (art. 21).
Con el fin de facilitar la recopilación y el derecho de acceso a la información histórica sobre la Guerra Civil, la Ley refuerza el papel del actual Archivo General de la Guerra Civil Española, con sede en Salamanca, estableciendo que se le dé traslado de toda la documentación existente en otros centros estatales (arts. 22 a 25).
En definitiva, la presente Ley quiere contribuir a cerrar heridas todavía abiertas en los españoles y a dar satisfacción a los ciudadanos que sufrieron, directamente o en la persona de sus familiares, las consecuencias de la tragedia de la Guerra Civil o de la represión de la Dictadura.
Quiere contribuir a ello desde el pleno convencimiento de que, profundizando de este modo en el espíritu del reencuentro y de la concordia de la Transición, no son sólo esos ciudadanos los que resultan reconocidos y honrados sino también la Democracia española en su conjunto.
Y quiere contribuir a ello, por último, con la convicción de que no es tarea de la ley, o de las normas jurídicas en general, fijarse el objetivo de implantar una determinada “memoria histórica”, de que no le corresponde al legislador construir o reconstruir una supuesta “memoria colectiva”. Pero sí es deber del legislador, y cometido de la ley, consagrar y proteger, con el máximo vigor normativo, el derecho a la memoria personal y familiar como expresión de plena ciudadanía democrática. Este es el compromiso al que el texto legal responde.
Artículo 1. Objeto de la Ley.
La presente Ley tiene por objeto reconocer y ampliar derechos en favor de quienes padecieron persecución o violencia, por razones políticas o ideológicas, durante la Guerra Civil y la Dictadura, promover su reparación moral y la recuperación de su memoria personal y familiar, y adoptar medidas complementarias destinadas a suprimir elementos de división entre los ciudadanos, todo ello con el fin de fomentar la cohesión y solidaridad entre las diversas generaciones de españoles en torno a los principios, valores y libertades constitucionales.
Artículo 2. Reconocimiento general.
1. Como expresión del derecho de todos los ciudadanos a la reparación de su memoria personal y familiar, se reconoce y declara el carácter injusto de las condenas, sanciones y cualquier forma de violencia personal producidas, por razones políticas o ideológicas, durante la Guerra Civil, cualquiera que fuera el bando o la zona en la que se encontraran quienes las padecieron, así como las sufridas por las mismas causas durante la dictadura que, a su término, se prolongó hasta 1975.
2. Las razones políticas o ideológicas a que se refiere el apartado anterior incluyen la pertenencia o colaboración con partidos políticos, sindicatos, organizaciones religiosas o militares, minorías étnicas, sociedades secretas, logias masónicas y grupos de resistencia, así como el ejercicio de conductas vinculadas con opciones culturales, lingüísticas o de orientación sexual.
Artículo 3. Declaración de reparación y reconocimiento personal.
1. Se reconoce el derecho a obtener una Declaración de reparación y reconocimiento personal a quienes durante la Guerra Civil y la Dictadura padecieron los efectos a que se refiere el artículo anterior.
2. Esta Declaración será de aplicación respecto de las penas y sanciones de carácter personal impuestas durante la Guerra Civil por Juzgados, Tribunales u órganos administrativos de cualquier naturaleza y respecto de todas las ejecuciones llevadas a cabo por cualquier organización o grupo durante el mismo período, siempre que, en uno y otro supuesto, se vinculen, directa o indirectamente, con motivaciones políticas o ideológicas, en los términos del artículo 2.2 de esta Ley.
3. También será de aplicación en relación con las ejecuciones, penas y sanciones de carácter personal que se hubiesen producido tras el fin de la Guerra Civil, cuando hubiesen tenido como objeto la represión o persecución de quienes defendieron la legalidad institucional anterior al 18 de julio de 1936, pretendieron el restablecimiento en España de un régimen democrático o intentaron vivir conforme a opciones amparadas por derechos y libertades hoy reconocidos por la Constitución. En todos los casos, será necesario que los comportamientos en su día enjuiciados o sancionados resulten conformes a los principios y valores constitucionales hoy vigentes.
Artículo 4. Tramitación de la solicitud.
1. Tendrán derecho a solicitar la Declaración las personas afectadas y, en su defecto, su cónyuge o persona ligada por análoga relación de afectividad, sus ascendientes, sus descendientes y sus colaterales hasta el segundo grado.
2. Asimismo podrán solicitar la Declaración las instituciones públicas, previo acuerdo de su órgano colegiado de gobierno, respecto de quienes, careciendo de cónyuge o de los familiares mencionados en el apartado anterior, hubiesen desempeñado cargo o actividad relevante en las mismas.
3. Las personas o instituciones previstas en los apartados anteriores dirigirán su solicitud a la Comisión Interministerial a que se refiere la Disposición adicional primera de la presente Ley, en el plazo máximo de un año a partir de la entrada en vigor de esta Ley.
4. La solicitud se acompañará de la documentación que, sobre los hechos y sobre el proceso o
procedimiento originario, obre en poder de los solicitantes, así como de todos los antecedentes que se consideren oportunos.
5. La Comisión podrá inadmitir la solicitud por no encontrarse el peticionario en alguno de los supuestos de los apartados 1 y 2 del presente artículo o por haberla formulado fuera de plazo.
6. La Comisión, de oficio o a instancia de parte, podrá recabar de las distintas Administraciones públicas yde los órganos judiciales, de acuerdo con la legislación vigente, los documentos o la información que resulten procedentes para resolver. A estos efectos, podrá suspender la tramitación durante un plazo nosuperior a seis meses. Una vez recibida la documentación o información, la Comisión la pondrá en conocimiento del solicitante para que, en el plazo de veinte días, manifieste lo que considere oportuno.
7. A la vista de la documentación e información aportada, la Comisión, en el plazo máximo de un año a contar desde la presentación de la solicitud, elevará su propuesta al Consejo previsto en el artículo siguiente.
Artículo 5. Órgano de resolución.
1. Al objeto de resolver sobre las solicitudes de Declaración a que se refieren los artículos precedentes, se constituye un Consejo integrado por cinco personalidades de reconocido prestigio en el ámbito de las ciencias sociales, elegidas por mayoría de tres quintos del Congreso de los Diputados.
2. Sus miembros no estarán sujetos a mandato imperativo, ni recibirán instrucciones de ninguna autoridad.
Desempeñarán sus funciones con autonomía y libertad de criterio, conforme a lo previsto en la presente Ley, y guardarán reserva sobre cuanto conozcan en el ejercicio de aquéllas. No podrán ejercer ningún otro cargo de representación o designación políticas.
3. Cesarán por alguna de las siguientes causas:
a) Renuncia
b) Finalización de sus funciones
c) Fallecimiento o incapacitación sobrevenida
d) Haber sido condenado mediante sentencia firme por delito doloso
4. Los miembros del Consejo elegirán de entre ellos a su Presidente. Será Secretario del Consejo, con voz pero sin voto, el que lo sea de la Comisión Interministerial a que se refiere la Disposición adicional primera de esta Ley.
5. El Ministerio de la Presidencia facilitará al Consejo los medios personales y materiales necesarios para su adecuado funcionamiento.
Artículo 6. Funciones del Consejo.
Corresponden al Consejo las siguientes funciones:
a) Resolver, en el plazo máximo de seis meses, las propuestas elevadas por la Comisión
Interministerial, emitiendo Declaración favorable o denegándola, en los términos previstos en el artículo siguiente.
b) Reclamar de la Comisión Interministerial que complete la información necesaria para pronunciarse antes de emitir la Declaración, y con suspensión del plazo para emitirla.
c) Elaborar un informe anual sobre su actividad, que remitirá al Congreso de los Diputados
Artículo 7. Contenido de la Declaración.
1. Las Declaraciones de reparación y reconocimiento personal tendrán por único objeto la constatación de que las ejecuciones, condenas o sanciones sufridas son manifiestamente injustas por contrarias a los derechos y libertades que constituyen el fundamento del orden constitucional hoy vigente y son la base de la convivencia de la sociedad.
2. En ningún caso la Declaración a que se refiere este artículo constituirá título para el reconocimiento de responsabilidad patrimonial del Estado ni de cualquier Administración Pública, ni dará lugar a efecto, reparación o indemnización de índole económica o profesional.
3. La Declaración omitirá toda referencia a la identidad de cuantas personas hubiesen intervenido en los hechos o en las actuaciones jurídicas que dieron lugar a las sanciones o condenas.
4. La fórmula de reparación regulada en esta Ley será compatible con cualquier otra ya instada por el interesado y prevista en el ordenamiento jurídico.
5. Las Declaraciones de reparación y reconocimiento personal se publicarán en el Boletín Oficial del Estado para su general conocimiento.
Artículo 8. Mejora de las prestaciones reconocidas por la Ley 5/1979, de 18 de septiembre, de
reconocimiento de pensiones, asistencia medico-farmacéutica y asistencia social a favor de las viudas, hijos y demás familiares de los españoles fallecidos como consecuencia o con ocasión de la pasada Guerra Civil.
1. Con el fin de completar la acción protectora establecida por la Ley 5/1979, de 18 de septiembre, de reconocimiento de pensiones, asistencia medico-farmacéutica y asistencia social a favor de las viudas, hijos y demás familiares de los españoles fallecidos como consecuencia o con ocasión de la pasada Guerra Civil, se modifican las letras a) y c) del número 2 de su artículo primero, que quedan redactadas como sigue:
“a) Por heridas, enfermedad o lesión accidental originadas como consecuencia de la guerra.
c) Como consecuencia de actuaciones u opiniones políticas y sindicales, cuando pueda establecerse asimismo una relación de causalidad personal y directa entre la guerra civil y el fallecimiento.”
2. Las pensiones que se reconozcan al amparo de lo dispuesto en el apartado anterior tendrán efectos económicos desde el primer día del mes siguiente a la fecha de entrada en vigor de la presente Ley, siendo de aplicación, en su caso, las normas que regulan la caducidad de efectos en el Régimen de Clases Pasivas del Estado.
Artículo 9. Importe de determinadas pensiones de orfandad.
1. La cuantía de las pensiones de orfandad en favor de huérfanos no incapacitados mayores de veintiún años causadas por personal no funcionario al amparo de las Leyes 5/1979, de 18 de septiembre, y 35/1980, de 26 de junio, se establece en 132,86 euros mensuales.
2. A las pensiones de orfandad a que se refiere el presente artículo les será de aplicación el sistema de complementos económicos vigentes y experimentarán las revalorizaciones que establezcan las Leyes de Presupuestos Generales del Estado para cada año.
3. Lo dispuesto en los dos apartados anteriores tendrá efectividad económica desde el primer día del mes siguiente a la fecha de entrada en vigor de la presente Ley, sin perjuicio de las normas que sobre caducidad de efectos rigen en el Régimen de Clases Pasivas del Estado.
Artículo 10. Modificación del ámbito de aplicación de las indemnizaciones a favor de quienes
sufrieron prisión como consecuencia de los supuestos contemplados en la Ley 46/1977, de 15 de
octubre, de amnistía.
1. Con el fin de incorporar supuestos en su día excluidos de la concesión de indemnizaciones por
tiempos de estancia en prisión durante la Dictadura, se modifican los apartados uno y dos de la Disposición adicional decimoctava de la Ley 4/1990, de 29 de junio, de Presupuestos Generales del Estado para el año 1990, que quedan redactados como sigue:
“Uno. Quienes acrediten haber sufrido privación de libertad en establecimientos penitenciarios o en Batallones Disciplinarios, en cualquiera de sus modalidades, durante tres o más años, como consecuencia de los supuestos contemplados en la Ley 46/1977, de 15 de octubre, y tuvieran cumplida la edad de sesenta años en 31 de diciembre de 1990, tendrán derecho a percibir por una sola vez una indemnización de acuerdo con la siguiente escala: Euros
Tres o más años de prisión............................... 6.010,12
Por cada tres años completos adicionales........ 1.202,02
Dos. Si el causante del derecho a esta indemnización hubiese fallecido, y en 31 de diciembre de 1990 hubiera podido tener cumplidos sesenta años de edad tendrá derecho a la misma el cónyuge supérstite, que sea pensionista de viudedad por tal causa o que, aun no teniendo esta condición, acredite ser cónyuge viudo del causante.”
2. Se añade un apartado siete a la Disposición adicional decimoctava de la Ley 4/1990, de 29 de junio de Presupuestos del Estado con la siguiente redacción:
“Siete. Quienes se consideren con derecho a los beneficios establecidos en los apartados uno y dos anteriores, ya sean los propios causantes o sus cónyuges supérstites o pensionistas de viudedad por tal causa, deberán solicitarlos expresamente ante la citada Dirección General de Costes de Personal y Pensiones Públicas.”
Artículo 11. Tributación en el Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas de las indemnizaciones a favor de quienes sufrieron privación de libertad como consecuencia de los supuestos contemplados en la Ley 46/1977, de 15 de octubre, de Amnistía.
Con efectos desde el 1 de enero de 2005, se añade una nueva letra u) al artículo 7 del texto refundido de la Ley del Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas, aprobado por el Real Decreto Legislativo 3/2004, de 5 de marzo, que quedará redactada de la siguiente manera:
“u) Las indemnizaciones previstas en la legislación del Estado y de las Comunidades Autónomas para compensar la privación de libertad en establecimientos penitenciarios como consecuencia de los supuestos contemplados en la Ley 46/1977, de 15 de octubre, de Amnistía”.
Artículo 12. Ayudas para compensar la carga tributaria de las indemnizaciones percibidas desde el 1 de enero de 1999 por privación de libertad como consecuencia de los supuestos contemplados en la Ley 46/1977, de 15 de octubre, de Amnistía.
1. Las personas que hubieran percibido desde el 1 de enero de 1999 hasta el 31 de diciembre de 2004 las indemnizaciones previstas en la legislación del Estado y de las Comunidades Autónomas para compensar la privación de libertad en establecimientos penitenciarios como consecuencia de los supuestos contemplados en la Ley 46/1977, de 15 de octubre, de Amnistía, podrán solicitar, en la forma y plazos que se determinen, el abono de una ayuda cuantificada en el 15 por ciento de las cantidades que, por tal concepto, hubieran consignado en la declaración del Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas de cada uno de dichos períodos impositivos.
2. Si las personas a que se refiere el apartado 1 anterior hubieran fallecido, el derecho a la ayuda
corresponderá a sus herederos, quienes podrán solicitarla.
3. Las ayudas percibidas en virtud de lo dispuesto en el presente artículo estarán exentas del Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas.
4. Por Orden del Ministro de Economía y Hacienda se determinará el procedimiento, las condiciones para su obtención y el órgano competente para el reconocimiento y abono de esta ayuda.
Artículo 13. Colaboración de las administraciones públicas con los particulares para la localización e identificación de víctimas.
1. Las Administraciones públicas, en el marco de sus competencias, facilitarán a los descendientes directos de las víctimas que así lo soliciten las actividades de indagación, localización e identificación de las personas desaparecidas violentamente durante la guerra civil o la represión política posterior y cuyo paradero se ignore.
Lo previsto en el párrafo anterior podrá aplicarse respecto de las entidades que, constituidas antes de 1 de junio de 2004, incluyan el desarrollo de tales actividades entre sus fines.
2. Conforme a su normativa reguladora, podrán arbitrarse subvenciones para contribuir a sufragar los gastos derivados de las actividades contempladas en este artículo.
Artículo 14. Mapas de localización.
1. Las Administraciones públicas competentes elaborarán y pondrán a disposición de los interesados a que se refiere el artículo 13, dentro de su respectivo ámbito territorial de actuación, mapas en que consten los terrenos en que se localicen los restos de las personas a las que se refiere el artículo anterior incluyendo la información complementaria disponible sobre los mismos.
2. El Gobierno determinará el procedimiento de elaboración de un mapa integrado que comprenda todo el territorio español, que será igualmente accesible para los interesados y al que se incorporarán los datos que, en los términos que se establezcan, deberán ser remitidos por las distintas Administraciones públicas competentes.
3. Las áreas incluidas en los mapas serán objeto de especial preservación por parte de sus titulares, en los términos que reglamentariamente se establezca.
Artículo 15. Autorizaciones administrativas para actividades de localización e identificación.
1. Las Administraciones públicas competentes autorizarán las tareas de prospección encaminadas a la localización de restos de las víctimas referidas en el apartado 1 del artículo 13, de acuerdo con la normativa sobre patrimonio histórico.
2. Las Administraciones públicas, en el ejercicio de sus competencias, establecerán el procedimiento y las condiciones en que los descendientes directos de las víctimas referidas en el apartado 1 del artículo 13, o las entidades que actúen en su nombre, puedan recuperar los restos enterrados en las fosas correspondientes, para su identificación y eventual traslado a otro lugar.
3. En cualquier caso, la exhumación se someterá a autorización administrativa por parte de la autoridad competente, en la que deberá ponderarse especialmente la existencia de oposición por cualquiera de los descendientes directos de las personas cuyos restos deban ser trasladados. A tales efectos, y con carácter previo a la correspondiente resolución, la administración competente deberá dar adecuada publicidad a las solicitudes presentadas, comunicando en todo caso su existencia a la Administración General del Estado para su inclusión en el mapa referido en el apartado primero del artículo anterior.
4. Los restos que hayan sido objeto de traslado y no fuesen reclamados serán inhumados en el cementerio correspondiente al término municipal en que se encontraran, a cargo de los solicitantes de la exhumación.
Artículo 16. Acceso a los terrenos afectados por trabajos de localización e identificación.
1. La realización de las actividades de localización y eventual identificación o traslado de los restos de las personas referidas en el apartado 1 del artículo 13 se constituye en fin de utilidad pública e interés social, a los efectos de permitir, en su caso y de acuerdo con los artículos 108 a 119 de la Ley de Expropiación Forzosa, la ocupación temporal de los terrenos donde deban realizarse.
2. Para las actividades determinadas en los apartados anteriores, las administraciones autorizarán, salvo causa justificada de interés público, la ocupación temporal de los terrenos de su titularidad por parte de los descendientes directos de las víctimas o de las organizaciones que asuman su realización.
3. En el caso de terrenos de titularidad privada, los descendientes, o las organizaciones legitimadas de acuerdo con el apartado anterior, deberán solicitar el consentimiento de los titulares de derechos afectados sobre los terrenos en que se hallen los restos. Si no se obtuviere dicho consentimiento, las Administraciones públicas podrán autorizar la ocupación temporal, siempre tras audiencia de los titulares de derechos afectados, con consideración de sus alegaciones, y fijando la correspondiente indemnización a cargo de los ocupantes.
Artículo 17. Símbolos y monumentos públicos.
Los órganos que tengan atribuida la titularidad o conservación de los monumentos, edificios y lugares de titularidad estatal, tomarán las medidas oportunas para la retirada de los escudos, insignias, placas y otras menciones conmemorativas de la Guerra Civil, existentes en los mismos, cuando exalten a uno sólo de los bandos enfrentados en ella o se identifiquen con el régimen instaurado en España a su término.
Lo previsto en el párrafo anterior no será de aplicación cuando concurran razones artísticas,
arquitectónicas u otras de interés general que lo hagan improcedente. En estos casos, podrá
considerarse, de acuerdo con las circunstancias, la forma de dar testimonio de homenaje y
recuerdo a todas las víctimas de la Guerra Civil.
Artículo 18. Valle de los Caídos.
1. El Valle de los Caídos se regirá estrictamente por las normas aplicables con carácter general a los lugares de culto y a los cementerios públicos.
2. En ningún lugar del recinto podrán llevarse a cabo actos de naturaleza política ni exaltadores de la Guerra Civil, de sus protagonistas, o del franquismo.
3. La Fundación gestora del Valle de los Caídos incluirá entre sus objetivos honrar la memoria de todas las personas fallecidas a consecuencia de la Guerra Civil de 1936-1939 y de la represión política que la siguió, con el objeto de profundizar en el conocimiento de ese período histórico y en la exaltación de la paz y de los valores democráticos.
Artículo 19. Edificaciones y obras públicas realizadas mediante trabajos forzosos.
Conforme a su normativa reguladora, las Administraciones públicas podrán prever subvenciones para la confección de censos de edificaciones y obras públicas realizadas por miembros de los Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores, así como por prisioneros en campos de concentración, Batallones de Trabajadores y prisioneros en Colonias Penitenciarias Militarizadas.
Artículo 20. Concesión de la nacionalidad española a los voluntarios integrantes de las Brigadas
Internacionales.
1. Con el fin de hacer efectivo el derecho que reconoció el Real Decreto 39/1996, de 19 de enero, a los voluntarios integrantes de las Brigadas Internacionales que participaron en la guerra civil de 1936 a 1939, no les será de aplicación la exigencia de renuncia a su anterior nacionalidad requerida en el artículo 23, letra b, del Código civil, en lo que se refiere a la adquisición por carta de naturaleza de la nacionalidad española.
2. Mediante Real Decreto aprobado por el Consejo de Ministros, se determinarán los requisitos y el procedimiento a seguir para la adquisición de la nacionalidad española por parte de las personas mencionadas en el apartado anterior.
Artículo 21. Reconocimiento a las Asociaciones de víctimas. El Gobierno, mediante Real Decreto acordado en Consejo de Ministros, podrá conceder la Gran Cruz del Mérito Civil de tipo colectivo a las Asociaciones, Fundaciones y Organizaciones que se hayan destacado en la defensa de la dignidad de las víctimas de la violencia política a que se refiere esta Ley y en la contribución a la recuperación de la memoria histórica.
Artículo 22. Creación del Centro Documental de la Memoria Histórica.
1. De conformidad con lo previsto en la Ley 21/2005, de 17 de noviembre, se constituye el Centro Documental de la Memoria Histórica, con sede en la ciudad de Salamanca.
2. Son funciones del Centro Documental de la Memoria Histórica:
a) Mantener y desarrollar el Archivo General de la Guerra Civil Española, y proceder a la actualización de las técnicas para su uso y conservación.
b) Recuperar, reunir, organizar y poner a disposición de los interesados, los fondos documentales y las fuentes secundarias que puedan resultar de interés para el estudio de la Guerra civil, la dictadura franquista, la resistencia guerrillera contra ella, el exilio, el internamiento de españoles en campos de concentración durante la Segunda Guerra Mundial y la transición.
c) Fomentar la investigación histórica sobre la Guerra civil, el franquismo, el exilio y la transición, y contribuir a la difusión de sus resultados.
d) Impulsar la difusión de los fondos del Centro, y facilitar la participación activa de los usuarios y de sus organizaciones representativas.
3. La estructura y funcionamiento del Centro Documental de la Memoria Histórica se establecerá mediante Real Decreto acordado en Consejo de Ministros.
Artículo 23. Archivo General de la Guerra Civil Española.
1. Los documentos originales, o copias fidedignas de los mismos, referidos a la Guerra Civil de 1936-1939 y a la represión política subsiguiente sitos en Archivos, Museos o Bibliotecas de titularidad estatal, se integrarán en el Archivo General de la Guerra Civil Española, de titularidad estatal y con sede en la ciudadde Salamanca, creado por Real Decreto 426/1999, de 12 de marzo, en la forma y mediante el procedimiento que reglamentariamente se determinen.
2. Se arbitrarán los medios necesarios para que la Administración General del Estado proceda a la recopilación de los testimonios orales relevantes sobre la Guerra Civil española y la represión política subsiguiente y a su integración en el Archivo General de la Guerra Civil Española.
Artículo 24. Adquisición y protección de documentos sobre la Guerra Civil y la Dictadura.
1. La Administración General del Estado aprobará, con carácter anual y con la dotación que en cada caso se establezca en los Presupuestos Generales del Estado, un programa de convenios para la adquisición de documentos referidos a la Guerra Civil o a la represión política subsiguiente que obren en archivos públicos o privados, nacionales o extranjeros, ya sean en versión original o a través de cualquier instrumento que permita archivar, conocer o reproducir palabras, datos o cifras con fidelidad al original. Los mencionados fondos documentales se incorporarán al Archivo General de la Guerra Civil Española.
2. De conformidad con lo dispuesto en la Ley 16/1985, de 25 de junio, de Patrimonio Histórico Español, los documentos obrantes en archivos privados y públicos relativos a la Guerra Civil y la Dictadura se declaran, a todos los efectos, constitutivos del Patrimonio Documental y Bibliográfico.
Artículo 25. Derecho de acceso a los fondos de los Archivos públicos y privados.
1. A los efectos de lo previsto en esta Ley, se garantizará a los interesados y a sus herederos el derecho de acceso a los fondos documentales depositados en los archivos públicos y la obtención de la copia que soliciten de los documentos que les conciernan.
2. Lo previsto en el apartado anterior será de aplicación, en sus propios términos, a los Archivos privados sostenidos, total o parcialmente, con fondos públicos.
3. El acceso a los documentos contenidos en los Archivos a que se refieren los apartados anteriores se regirá por lo previsto en el artículo 57 de la Ley 16/1985, de 25 de junio, del Patrimonio Histórico Español. Lo dispuesto en el apartado 3 del citado artículo 57 será de especial aplicación cuando los documentos identifiquen a los autores o a otras personas intervinientes en los hechos o en las actuaciones jurídicas sobre los mismos, en cuyo caso los responsables de los archivos públicos sustituirán la entrega de una copia de los
mismos por un certificado sobre su contenido, con el fin de preservar la identidad de aquellos.
Disposición adicional primera.- Comisión Interministerial para la atención a quienes padecieron las consecuencias de la Guerra Civil y de la Dictadura.
1. Se crea una Comisión Interministerial para la atención a quienes padecieron las consecuencias de la Guerra Civil y de la Dictadura, con la composición, organización y funciones que se determinen reglamentariamente.
2. La norma reglamentaria a que se refiere el apartado anterior dispondrá la disolución y el cese en sus funciones de la Comisión Interministerial para el estudio de la situación de las víctimas de la guerra civil y del franquismo, creada por Real Decreto 1891/2004, de 10 de septiembre.
3. Antes de comenzar sus trabajos, la Comisión Interministerial para la atención a quienes padecieron las consecuencias de la Guerra Civil y de la Dictadura dictará una resolución organizativa por la que se crearán las subcomisiones de apoyo que considere oportunas, integradas por personal al servicio de las Administraciones públicas. La existencia y composición de las mismas se reflejará en la correspondiente relación de puestos de trabajo del Ministerio de la Presidencia.
Disposición adicional segunda.- Reconocimiento en favor de personas fallecidas en defensa de la
democracia durante el período comprendido entre 1 de enero de 1968 y 6 de octubre de 1977.
1. En atención a las circunstancias excepcionales que concurrieron en su muerte, se reconoce el derecho a una indemnización, por una cuantía de 135.000 €, a los beneficiarios de quienes fallecieron durante el período comprendido entre el 1 de enero de 1968 y el 6 de octubre de 1977, en defensa y reivindicación de las libertades y derechos democráticos.
2. Serán beneficiarios de la indemnización a que se refiere el apartado primero de esta disposición los hijos y el cónyuge de la persona fallecida, si no estuviere separado legalmente ni en proceso de separación o nulidad matrimonial, o la persona que hubiere venido conviviendo con ella de forma permanente con análoga relación de afectividad a la del cónyuge durante, al menos, los dos años inmediatamente anteriores al momento del fallecimiento, salvo que hubieren tenido descendencia en común, en cuyo caso bastará la mera convivencia.
Subsidiariamente, si no existieran los anteriores, serán beneficiarios, por orden sucesivo y excluyente, los padres, nietos, los hermanos de la persona fallecida y los hijos de la persona conviviente, cuando dependieren económicamente del fallecido.
Cuando se produzca la concurrencia de diversas personas que pertenezcan a un grupo de los que tienen derecho a la indemnización, la cuantía total máxima se repartirá por partes iguales entre todos los que tengan derecho por la misma condición, excepto cuando concurran el cónyuge o persona con análoga relación afectiva y los hijos del fallecido, en cuyo caso la ayuda se distribuirá al 50 por ciento entre el cónyuge o la persona con análoga relación de afectividad y el conjunto de los hijos.
3. Procederá el abono de la indemnización siempre que por los mismos hechos no se haya recibido indemnización o compensación económica alguna o, habiéndose recibido, sea de cuantía inferior a la determinada en esta disposición.
4. El Gobierno, mediante Real Decreto, determinará las condiciones y el procedimiento para la concesión de la indemnización prevista en esta disposición. Corresponderá la tramitación de este procedimiento a la Comisión prevista en la Disposición adicional primera de esta Ley y al Consejo de Ministros su resolución definitiva.
5. Los beneficiarios de la indemnización establecida en esta disposición dispondrán del plazo de un año, a contar desde la entrada en vigor del Real Decreto a que se refiere el apartado anterior, para presentar su solicitud ante la Comisión en él mencionada.
Disposición adicional tercera.- Protección de datos.
1. La recogida, cesión y tratamiento de datos de carácter personal de las personas implicadas en los expedientes contemplados en la presente Ley sólo podrán realizarse en ficheros informáticos de titularidad pública y se regirá por lo dispuesto en la Ley Orgánica 15/1999, de 13 de diciembre, de Protección de Datos de Carácter Personal.
2. El acceso a los documentos obrantes en los archivos públicos referidos a víctimas de la Guerra Civil y de la Dictadura estará sometido a los plazos y condiciones establecidos en el artículo 37 de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre, de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común, y en el artículo 37 de la Ley 16/1985, de 25 de junio, del Patrimonio Histórico Español.
Disposición adicional cuarta.- Adecuación del Archivo General de la Guerra Civil Española.
Se autoriza al Gobierno a que lleve a cabo las acciones necesarias en orden a organizar y reestructurar el Archivo General de la Guerra Civil Española.
Disposición final primera.- Aplicación supletoria. Será aplicable supletoriamente al procedimiento regulado en los artículos 3 a 7 de la presente Ley lo previsto en la Ley 30/1992, de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común.
Disposición final segunda.- Habilitación para el desarrollo.
Se habilita al Gobierno y a sus miembros, en el ámbito de sus respectivas competencias, para dictar cuantas disposiciones sean necesarias para el desarrollo y aplicación de lo establecido en esta Ley.
Disposición final tercera.- Entrada en vigor.
La presente Ley entrará en vigor al día siguiente de su publicación en el Boletín Oficial del
Estado.
ELÉVESE AL CONSEJO DE MINISTROS
Madrid, a 28 de julio de 2006
LA VICEPRESIDENTA PRIMERA DEL GOBIERNO
Y MINISTRA DE LA PRESIDENCIA
Maria Teresa Fernández de la Vega Sanz

CONTENIDOS DE LA ASIGNATURA "EDUCACIÓN PARA LA CIUDADANÍA"

CONTENIDOS DE LA ASIGNATURA
“EDUCACIÓN PARA LA CIUDADANÍA Y LOS DERECHOS HUMANOS”
LOS CONTENIDOS EN EDUCACIÓN PRIMARIA SE ORGANIZAN EN 3 BLOQUES:
(EXTRACCIÓN LITERAL DEL REAL DECRETO 1513/2006, DE 7 DE DICIEMBRE)
Bloque 1:
INDIVIDUOS Y RELACIONES INTERPERSONALES Y SOCIALES

􀂃 Propone un modelo de relaciones basado en el reconocimiento de la dignidad de todas las personas, del respeto al otro aunque mantenga opiniones y creencias distintas a las propias, de la diversidad y los derechos de las personas.

􀂃 A partir de situaciones cotidianas, se aborda la igualdad de hombres y mujeres en la familia y en el mundo laboral.

􀂃 Un aspecto prioritario, relacionado con la autonomía personal, es siempre la asunción de las propias responsabilidades.

Bloque 2:
LA VIDA EN COMUNIDAD

􀂃 Trata de la convivencia en las relaciones con el entorno, de los valores cívicos en que se fundamenta la sociedad democrática: respeto, tolerancia, solidaridad, justicia, igualdad, ayuda mutua, cooperación y cultura de la paz.

􀂃 Trata de la forma de abordar la convivencia y el conflicto en los grupos de pertenencia (familia, centro escolar, amigos, localidad) y del ejercicio de los derechos y deberes que corresponden a cada persona en el seno de esos grupos, identificando la diversidad, rechazando la discriminación y valorando la participación y sus cauces.

􀂃 Asimismo, desde el reconocimiento de la diversidad cultural y religiosa presente en el entorno inmediato y asumiendo la igualdad de todas las mujeres y hombres en cuanto a derechos y deberes, se puede trabajar el respeto crítico por las costumbres y modos de vida distintos al propio y permite proporcionar elementos para identificar y rechazar situaciones de marginación, discriminación e injusticia social.

Bloque 3:
VIVIR EN SOCIEDAD

􀂃 Propone un planteamiento social más amplio: la necesidad y el conocimiento de las normas y principios de convivencia establecidos por la Constitución.

􀂃 El conocimiento y la valoración de los servicios públicos y de los bienes comunes.

o Las obligaciones de las administraciones públicas y de los ciudadanos en su mantenimiento.

o Algunos de los servicios públicos y de los bienes comunes reciben un tratamiento específico adecuado a la edad de este alumnado, es el caso de la protección civil, la seguridad, la defensa al servicio de la paz y la educación vial.

LOS CONTENIDOS EN EDUCACIÓN SECUNDARIA SE ORGANIZAN EN 5 BLOQUES :
En Educación Secundaria se desarrollan y amplían, atendiendo a la mayor edad de los alumnos, todos los contenidos de la asignatura en Educación Primaria, añadiendo algunos otros, como los siguientes:
Bloque 1:
APROXIMACIÓN RESPETUOSA A LA DIVERSIDAD

􀂃 Entrenamiento en el diálogo, el debate y la aproximación respetuosa a la diversidad personal y cultural.

Bloque 2:
RELACIONES INTERPERSONALES Y PARTICIPACIÓN

􀂃 Trata aspectos relativos a las relaciones humanas, desde el respeto a la dignidad personal y la igualdad de derechos individuales, el reconocimiento de las diferencias, el rechazo a las discriminaciones y el fomento de la solidaridad.

􀂃 Se aborda la participación y representación en el Centro escolar

Bloque 3:
DEBERES Y DERECHOS CIUDADANOS

􀂃 Conocimiento de los principios recogidos en los textos internacionales.

􀂃 Identificación de situaciones de violación de los derechos humanos.

􀂃 Actuación que corresponde a los tribunales ordinarios y a los Tribunales Internacionales, cuando se producen situaciones de violación de derechos humanos.

Bloque 4:
LAS SOCIEDADES DEMOCRÁTICAS DEL SIGLO XXI

􀂃 Funcionamiento de los Estados democráticos, centrándose particularmente en el modelo político español.

Se analiza el papel de los distintos servicios públicos
Bloque 5:
CIUDADANÍA EN UN MUNDO GLOBAL

􀂃 Aborda alguna de las características de la sociedad actual: la desigualdad en sus diversas manifestaciones, el proceso de globalización e interdependencia, los principales conflictos del mundo actual, así como el papel de los organismos internacionales en su prevención y resolución.

(más información en el Real Decreto 1631/2006, de 29 de diciembre)