jueves, 31 de enero de 2008

ALGUNES ANOTACIONS SOBRE EL MANIFEST VISCA ESPANYA AMB HONRA!

DOCUMENT 27: VISCA ESPAÑA AMB HONRA!
La ciutat de Cadis, posada en armes amb tota la seua província, amb l’armada ancorada en el seu port […] declara solemnement que nega la seua obediència al govern que resideix a Madrid, segura que és fidel intèrpret dels ciutadans que en el dilatat exercici de la paciència no hagen perdut el sentiment de la dignitat, i resolta a no deposar les armes fins que la Nació recobre la seua sobirania, manifeste la seua voluntat i s’acomplega. […]

Trepitjada la llei fonamental; convertida sempre, abans en celada que en defensa del ciutadà; corromput el sufragi per l’amenaça i el suborn; depenent la seguretat individual, no del dret propi, sinó de la irresponsable voluntat de qualsevol de les autoritats; mort el municipi; pasto l’Administració i la Hisenda de la immoralitat […]; tiranitzada l’ensenyament; muda la premsa i sols interromput l’universal silenci per les freqüentes notícies de les noves improvisacions, del nou negoci, de la nova reial ordre encaminada a defraudar el tresor públic; de títols de Castella vilment prodigats, de l’alt preu [...] a que aconsegueixen la seua venda la deshonra i el vici. Tal és l’Espanya de hui. […]
No; no serà. Ja basta d’escàndols.

Des d’aquestes muralles, sempre fidels a la nostra llibertat i independència; deposat tot interès de partit, atents només al ben general, us cridem tots a que sapigueu partícips de la glòria de realitzar-ho.

La nostra heroica Marina, que sempre ha romàs estranya a les nostres diferències interiors, en llançar la primera el crit de protesta, ben clarament demostra que no és un partit el que es queixa, sinó que els clamors ixen de les entranyes mateixes de la pàtria. No tractem de delimitar els camps polítics. La nostra empresa és més alta i més senzilla. Lluitem per l’existència i el decoro. Volem que una legalitat comuna, per tots creada, tinga implícit i constant el desig de tots. Volem que l’encarregat d’observar i fer observar la Constitució no siga un enemic irreconciliable.

Volem […] viure la vida de l’honra i de la llibertat. Volem que un govern provisional que represente totes les forces vives del país assegure l’ordre, en tant que el sufragi universal posa els ciments de la nostra regeneració social i política.

Comptem per a realitzar el nostre inviolable propòsit amb el concurs de tots els liberals, unànimes i compactes davant el comú perill: amb el recolzament de les classes acomodades, que no voldran que el fruit dels seus suors siga enriquint la interminable sèrie de[...] favorits; amb els amants de l’ordre, si volen veure-ho establert sobre les fermíssimes bases de la moralitat i del dret; amb els ardents partidaris de les llibertats individuals, les aspiracions del qual posarem sota l’empar de la llei; amb el recolzament dels ministres de l’Altar, interessats abans que ningú a cegar en el seu origen les fonts del vici del mal exemple; amb el poble tot i amb l’aprovació, [...] de l’Europa sencera; ja que no és possible que en consell de les nacions s’haja decretat ni es decrete que Espanya ha de viure envilecida. […]

Espanyols: acudiu tots a les armes, únic mitjà d’economitzar l’efusió de sang; i no oblideu que en aquestes circumstàncies en què les poblacions van successivament exercint el govern de sí mateixes, deixen escrits en la història tots els seus instints i qualitats amb caràcters indelebles. Haveu de ser, com sempre, valents i generosos. L’única esperança dels nostres enemics consisteix ja en els excessos a què desitgen veure’ns lliurats. Hem de desesperar-los des del primer moment, manifestant amb la nostra conducta que sempre vam ser dignes de la llibertat que tan iniquament ens han arrabassat.
Acudiu a les armes, no amb l’impuls de la rancúnia, sempre funest; no amb la fúria de la ira, sempre feble, sinó amb la solemne i poderosa serenitat amb què la justícia empunya la seua espasa.
Visca Espanya amb honra! Cadis, 19 de setembre de 1868.
RODRÍGUEZ ALONSO, Manuel (1998): Los manifiestos políticos en el siglo XIX. (1808-1874). Barcelona, Ariel. Págs. 173-176 (Traducció pròpia).


BREU COMENTARI DEL DOCUMENT

Per tal de redactar unes breus notes sobre el document que hem seleccionat, haurem de proposar un senzill esquema de comentari. En aquest aspecte, hem de ressaltar que no ens interessa el tipus de comentari clàssic. Pensem que aquestes notes estan pensades per a la Prova d’Accés a la Universitat (PAU), que, en el moment de la redacció del text, no consta d’un comentari clàssic, a l’estil de l’esquema que sol aparèixer en els manuals dedicats a aquesta tasca. No obstant, opinem que pot ser necessari per a la seua comprensió la utilització d’alguns punts de dit sistema d’anàlisi.

En primer lloc, haurem d’identificar i d’ubicar el text en el seu context històric. A més, serà necessari extraure el contingut del document i per últim, en aquest primer apartat d’ubicació i identificació, haurem de vincular-lo amb algun dels grans eixos temàtics de què consta el temari. Però a més serà important també concretar de forma més específica el moment concret i les circumstàncies generals del període en què hem decidit incloure’l.

En un segon moment haurem d’explicar el contingut del document que ja hem exposat. En aquest cas no es tracta només d’exposar-lo, sinó d’explicar-lo en funció de les coordenades històriques. És a dir, caldrà explicar el perquè i les conseqüències del contingut del text seleccionat.

Per últim, acabarem el document tractant de fer una exposició de les reminiscències, paral·lelismes, canvis i pervivències que observem, tenint en compte el caire del procés històric en què hem inclós el document. En aquest punt hem de ressaltar que es tracta d’un aspecte molt obert. No hi ha receptes per tal de realitzar aquesta última tasca, de forma que plantegem només que una proposta, que evidentment no és l’única ni segurament la més adient, sinó una més. De fet, fins i tot podríem plantejar diverses propostes, però l’espai d’aquest escrit ens obliga a ser breus.

Pel que fa al primer punt, el text seleccionat per tal de realitzar l’anàlisi històric és un document primari, ja que procedeix d’un moment pretèrit. Més concretament, es tracta del manifest Visca Espanya amb honra!, que l’almirall Topete va signar a Cadis el 19 de setembre de 1868.

Per tant, ens trobem davant un text que es troba en les darreries del període isabelí. Com a conseqüència, es troba dintre de l’eix temàtic de El segle XVIII i la construcció de l’Estat liberal, i més concretament dintre del tema La construcció de l’Estat liberal i els primers intents democratitzadors. Amb més exactitud, podríem centrar-lo al final del període isabelí. Quan terminem d’exposar el contingut del document podrem justificar aquesta ubicació.

Per tant, pel que fa al contingut del document, el text ens diu que la flota que està ancorada a Cadis es pronuncia contra el govern de Madrid per tal que la nació puga recobrar la seua sobirania. I això ho fa perquè la llei fonamental, és a dir, la Constitució, no es respecta. També perquè el sufragi està corromput i els processos electorals estan plens d’amenaces i suborns. Fins i tot no es respecten els drets individuals. Però és que, a més, els municipis no tenen vida. I, com que la premsa no pot denunciar aquestes situacions i l’ensenyament està controlat, el sistema no pot continuar, està esgotat.

De tots aquests fets no es queixa, segons el manifest, un partit o una organització política, sinó la nació sencera. És a dir, se senten representats per tot el poble, per totes les classes socials, incloent-hi les més prestigioses, com les classes acomodades o els sacerdots. Per això els signants del document demanen un govern provisional format per totes les forces vives del país, que haurà de mantenir l’ordre i de convocar eleccions mitjançant el sufragi universal.

Per tant, l’objectiu dels revolucionaris és garantir les llibertats individuals mitjançant les lleis, i també els drets de la religió, dels religiosos. Per tal d’aconseguir-ho, arenguen els espanyols a anar a les armes, encara que sempre mantenint l’ordre, perquè si hi haguera desordres, perdrien legitimitat.

Òbviament, el document s’inclou dintre d’un període convuls i crític de la història d’Espanya. Aquest període és la part final del regnat d’Isabel II i l’inici del Sexenni Revolucionari o Democràtic.

Ja des de l’arribada de nou dels moderats al poder després del període de la Unió Liberal, va observar-se que el seu projecte polític ja estava acabat. De fet, hi aparegueren noves idees polítiques de tendència més esquerrana, que van estendre’s amb relativa facilitat gràcies a les noves condicions econòmiques i d’imfraestructures (pensem en el telègraf o en el ferrocarril). A més, ja a principis dels anys seixanta va aparèixer-hi una forta crisi econòmica que va empitjorar considerablement la vida dels espanyols.

El projecte polític moderat no podia satisfer les noves necessitats arran d’aquesta crisi. I en aquell context, va promulgar-se una nova llei mitjançant la qual la Corona vendria unes joies i propietats, el producte de les quals es dividiria deixant un 25% per a la Corona, i el 75% restant, per a les despeses de l’Estat. Això va provocar un fort moviment d’oposició que va materialitzar-se en un recull d’articles periodístics contra el doctrinarisme i contra el domini del Partit Moderat. Com a conseqüència, el règim va reaccionar suprimint i expedientant els autors dels articles. Però el germen de la discòrdia ja estava sembrat.

El 1866 va esclatar un intent d’insurrecció en el quarter de Sant Gil, sota el comandament del general Pierrad, d’ideologia demòcrata. Però va ser suprimit. No obstant, l’oposició contra el sistema doctrinari de la monarquia isabelina estava creixent. De fet, el mateix 1866 va signar-se a Ostende un pacte entre els progressistes i els demòcrates per tal d’enderrocar la reina i convocar eleccions a Corts Constituents mitjançant sufragi universal. Nous pronunciaments l’any següent mostraven el grau d’inaceptació del règim, i al final, rere la mort d’O’Donnell, la Unió Liberal, sota el comandament del general Serrano, també va incorporar-se al Pacte d’Ostende. A Isabel II només li quedava el suport de Narváez, però va morir el 1868. Es quedava, així, sola davant els revolucionaris.

El 18 de setembre de 1868 l’almirall Topete es pronunciava a Cadis amb el manifest objecte del nostre anàlisi. Aquest manifest comentava les raons per les quals els revolucionaris s’havien revoltat i els objectius que pretenien assolir. Tanmateix, no feia al·lusió a cap forma de govern, amb la qual declaració incloïa el màxim d’opcions polítiques contràries a Isabel II possible. Així s’iniciava un moviment revolucionari que va concloure amb la batalla del pont d’Alcolea entre el general Novaliches i el general Serrano, en la qual va guanyar aquest últim. La reina va haver de fugir cap a França i a Espanya va encetar-se un nou període de sis anys en què van assajar-se noves formes polítiques, molt més democràtiques.

Per tant, el document objecte del nostre anàlisi és el manifest amb què s’encetava la revolució Gloriosa de 1868. I s’encetava a Cadis, ciutat tradicionalment vinculada amb la defensa de les llibertats davant sistemes polítics autoritaris, i, com ja sabem, el règim isabelí ho era. Així, el text s’enceta amb el desig que el poble recobre la sobirania. És a dir, es tracta d’un al·legat a favor de la sobirania nacional. Recordem que les constitucions doctrinàries del període isabelí es caracteritzaven per les sobiranies compartides. Iniciatives legislatives entre la Corona i les Corts, parlaments bicamerals que estaven formats per un Congrés elegit per sufragi censitari (llei de 1846 que fins i tot parlava del sufragi capacitari defensat per Donoso Cortés) i un Senat elegit sencerament o en part per la Corona (en la Constitució de 1845, de forma sencera), dret de veto absolut del monarca i lliure designació i separació dels ministres, a més de dret de dissoldre les Corts, etc. Totes aquestes característiques van comportar que la sobirania no fóra nacional sinó compartida.

Els motius al·legats pels autors del manifest eren el control de l’ensenyament, la manca d’autonomia dels municipis, el control de la premsa, el sufragi corromput, la falta de garanties en el desenvolupament dels drets individuals... és a dir, totes les característiques del doctrinarisme abans esmentat. Els municipis estaven elegits, segons la legislació moderada (1840 i 1845) pel govern o per la Corona, de forma més o menys indirecta. Per això es diu que estava mort el municipi. Els autors del document denuncien aquest fet i defensen que els ajuntaments han de tenir autonomia.

El control de l’ensenyament i de la premsa, fets també denunciats pel document, eren una conseqüència, entre d’altres, del Concordat amb la Santa Seu de 1851, que proporcionava a l’Església la capacitat de censurar llibres i escrits. A més, estava relacionat amb la Constitució de 1845, que en el seu articulat garantia un tímid dret de llibertat d’expressió però amb les restriccions que marcara la llei. I la legislació moderada era molt dura al respecte. En contra d’aquesta legislació clamava el document.

Sobre l’ensenyament, al igual que la premsa, cal assenyalar que estava controlat pel Concordat que s’havia signat el 1851. Però, a més, la Llei Moyano, basada en el Pla Pidal, coartava la llibertat d’ensenyament i determinava com i què s’havia d’ensenyar. Per tant, tallava un altre dret del poble.

Però, a més, el text denunciava la corrupció en el sistema electoral. Pensem que els moderats, a la Llei de 1846 havien dissenyat un sistema en què les circumscripcions electorals eren petites, i només que s’elegia una persona per cada districte. No eren circumscripcions electorals grans. Això tenia com a conseqüència que era molt fàcil falsejar els processos electorals perquè es podia influir en la votació. Evidentment, els resultats electorals es falsejaven i així s’explica que el govern guanyara sempre en les eleccions. La reina dissolia les Corts, designava un nou cap de Govern, i aquest anomenava un ministre de la Governació. Aquest últim s’encarregava de posar-se en contacte amb cacics locals i amics polítics per tal d’adulterar el procés electoral i que el seu partit, o en el període isabelí, més bé la seua facció del Partit Moderat, guanyara. Així el poder legislatiu sortia de l’executiu, i no a l’inrevés. Era tota una mena de corrupció.

Contra aquesta situació s’alçaren els revolucionaris, que no pertanyien a un partit en concret, sinó que representaven la voluntat de la nació. Era la nació en armes la que s’alçava contra l’arbitrarietat i la corrupció.

Com a solució a aquesta situació, com ja hem assenyalat, proposaven la formació d’un Govern provisional que representara les forces vives del país, és a dir, els diferents grups polítics i d’interessos, per tal d’imposar l’ordre i el sufragi universal. Per tant, el que estaven intentant era imposar un sistema democràtic, sí, però dintre d’un marc d’ordre. No era, per tant, una proposat radical i extremada. Era un intent de subvertir l’ordre establert, però sense radicalitzacions. De fet, el règim a què va donar lloc aquest manifest va ser així, democràtic però amb ordre. El general Serrano va ser el president del Govern provisional que va encarregar-se de dirigir el país fins que s’elegiren unes Corts Constituents. No obstant, també van existir-hi unes juntes revolucionàries que constituïen la versió més radical de la revolució. Evidentment, els autors del document ja havien anticipat el que podia ocórrer. I de fet és el que ocorregué. Van coexistir, per tant, dos poders paral·lels, el del Govern provisional, més moderat i controlat pels unionistes i els progressistes, i el de les juntes revolucionàries, controlades pels demòcrates i els republicans. Només quan van prendre’s mesures de caire democràtic, com ara el sufragi universal o l’abolició de les quintes i dels consums, es van dissoldre.

Rere aquesta primera etapa provisional, es van convocar eleccions a Corts Constituents que van ser guanyades per la Coalició Monàrquico-democràtica, és a dir, per una coalició formada pels unionistes, els progressistes i els demòcrates cimbris, els que propugnaven un sistema democràtic però dintre d’una monarquia (fet que va comportar la separació de l’ala esquerrana del Partit Demòcrata, i es van configurar el Partit Republicà i el Partit Republicà Federal, el 1868).

El partit majoritari rere aquestes eleccions va ser, com ja hem esmentat, la Coalició Monàrquico-democràtica, que també va ser qui va formar govern. La Constitució que van redactar va ser monàrquica i democràtica, la de 1869, i, com que no tenien monarca, va necessitar-se designar un regent, que va ser el general Serrano (de l’antiga Unió Liberal), mentre que el cap del govern seria el general Prim (del Partit Progressista).

Les mesures que escometrien serien democràtiques, és cert, però tendents a mantenir l’ordre. Per tant, aquest paràgraf va tenir un significat, i va determinar el tipus de revolució que s’havia de desenvolupar. No calia desbordar-se. Així, el règim de la Constitució de 1869, el règim de la regència del general Serrano i de la monarquia d’Amadeu I, va ser un règim de mesures innovadores, però al final va tendre a l’ordre i la mesura. Un exemple d’això pot ser l’inicial intent de substituir les petites circumscripcions moderades uninominals, molt més fàcils de controlar per tal d’adulterar les eleccions, per circumscripcions provincials i llistes de diversos candidats, com jan sabem. Però, amb el pas dels esdeveniments, aquest sistema va canviar-se i es va tornar al sistema anterior. La conseqüència és òbvia: calia mantenir l’ordre i contenir la revolució.

Pel que fa a la significació històrica del text, si considerem que el que pretén és afavorir l’esclat d’un procés revolucionari però dintre d’un marc de contenció i de mesura, el document aconsegueix complir el que defén. Les seues posicions són les dels elements més moderats de la revolució de 1868. d’aquesta manera, mentre que els membres de la Junta Superior Revolucionària, expressió del radicalisme revolucionari en la seua versió demòcrata i, fins i tot, revolucionària, en són desplaçats, els membres del Govern provisional, procedents del unionisme i del progressisme moderat, són els que imposen les seus tesis. Així es convoquen eleccions a Corts Constituents, segons sufragi universal, sí, però amb la finalitat de constituir un règim monàrquic. És aquest el primer pas cap a un sistema d’ordre. Sí que és veritat que el govern adopta els principis del liberalisme democràtic, com ara la llibertat de cultes, l’extinció dels convents i de cases de religiosos i la dissolució de la companya de Jesús, però també adopta mesures de manteniment d’ordre i de dissolució de les juntes.

El sistema polític a què dóna lloc, la monarquia de la Constitució de 1869, en principi, davant l’absència de rei, es manifesta mitjançant la regència del general Serrano. En aquest període, les mesures democràtiques són les que s’adopten, com ara la reforma del poder judicial mitjançant una llei orgànica (que delimita les jurisdiccions religiosa i militar, retallant la seua influència). També es reforma el Codi Penal el 1870, democratitzant-se més el contingut i alleugerant-se les penes, i s’adopta per llei el sufragi universal masculí per a homes de més de 25 anys. Fins i tot es promulga una llei de matrimoni civil. Com es pot observar, es tracta de mesures laiques i democràtiques. Però no són molt radicals, per la qual cosa el republicanisme es divideix en una branca moderada partidària d’entrar en el joc polític, i en una revolucionària i insurreccional, que tendeix als cops d’estat. Només es pot justificar l’existència d’aquesta branca radical del republicanisme si es té en compte el caire relativament moderat i mesurat del govern i del poder establert, en consonància amb el que s’ha defensat en el document objecte del nostre anàlisi.

Més endavant, amb el regnat d’Amadeu I, les mesures encara es moderen més. Fins i tot es torna, com ja hem assenyalat, als districtes uninominals propis del sistema electoral moderat, contràriament al que s’havia establert en la llei de 1870. Per tant, continuem en la línia de democràcia, però continguda.

Al llarg de la I República, les mesures escomeses en els diferents períodes demostren que va ser un sistema democràtic, sí, i més encara que el de la Constitució de 1869, però amb una certa mesura. Fins i tot en el període de Pi i Margall es van adoptar mesures que tendien a mantenir l’ordre. Per descomptat, en altres etapes més conservadores, com ara les de Figueres, o de Salmerón i Castelar, el concepte de democràcia, però amb ordre que es dedueix del manifest Visca Espanya amb honra!, continua vigent.

El període de Serrano, l’etapa indefinida de 1874, també respon als pressupostos del manifest (encara que podria considerar-se un període dictatorial). És a dir, bases democràtiques però sense excedir-se. És lògic, tenint en compte que es tracta d’un antic unionista i que a més, va ser el president del Govern provisional que va dur a terme els principis de manifest.

La democràcia del període conclou amb la Restauració dels Borbons en la persona d’Alfons XII. En aquest període els principis defensats en el manifest, es dilueixen, tot i que el 1890 es promulga el sufragi universal masculí de nou. Un altre manifest, el de Sandhurst, defendrà una monarquia de caire doctrinari, molt allunyada de la monarquia que donaran lloc els principis exposats en el manifest dels revolucionaris de setembre de 1868. Per tant, en aquest cas assistim a un canvi en els plantejaments polítics de dos documents públics de naturalesa política, però que són molt diferents entre ells.

lunes, 21 de enero de 2008

BREUS ANOTACIONS SOBRE EL PROJECTE DE CONSTITUCIÓ DE 1873

DOCUMENT 32: CONSTITUCIÓ DE 1873.
Tota persona troba assegurats en la República, sense que cap poder tinga facultats per a cohibir-los, ni cap llei autoritat per a minvar-los, tots els drets naturals.
1º El dret a la vida, i a la seguretat i a la dignitat de la vida.
2º El dret al lliure exercici del seu pensament i a la lliure expressió de la seua consciència.
3º El dret a la difusió de les seues idees mitjançant l’ensenyament.
4º El dret de reunió i d’associació pacífiques.
5° La llibertat del treball, de la indústria, del comerç interior, del crèdit.
6º El dret de propietat, sense facultat de vinculació ni amortització.
7° La igualtat davant la llei.
8° El dret a ser jurat i ser jutjat pels Jurats; el dret a la defensa [...] en judici; el dret, en cas de caure en culpa o delicte, a la correcció i a la purificació a través de la pena. Aquestos drets són anteriors i superiors a tota legislació positiva.
Art.1 Composen la Nació espanyola els Estats d’Andalusia Alta, Andalusia Baixa, Aragó, Astúries, Balears, Canàries, Castella la Nova, Castella la Vella, Catalunya, Cuba, Extremadura, Galícia, Múrcia, Navarra, Puerto Rico, València, Regions Bascongades. […]
Art.2 Les Illes Filipines, de Ferran Poo, Annobón, Corisco, i els establiments d’Àfrica, composen territoris que […] s’alçaran a Estat pels poders públics. […]
Art.4 Ningú espanyol ni estranger podrà ser detingut ni pres sinó per causa de delicte. […]
Art.6 Ningú espanyol podrà ser pres sinó en virtut de manament de Jutge competent. […]
Art.7 Ningú no podrà entrar en el domicili d’un espanyol o estranger resident a Espanya sense el seu consentiment, excepte en els casos urgents d’incendi, inundació o altre perill igual […] Fora d’aquestos casos […] sols podrà decretar-se per Jutge competent. El registre de papers i efectes tindrà sempre lloc en presència de l’interessat o d’un individu de la seua família, i en el seu defecte de dos testimoni veïns del mateix poble. […]
Art.9 En cap cas podrà detenir-se ni obrir-se per l’autoritat governativa la correspondència confiada al correu, ni tampoc detenir-se la telegràfica. […]
Art.10 Tot auto de presó, de registre de morada o de detenció de la correspondència escrita o telegràfica, serà motivat. […]
Art.13 Ningú espanyol podrà ser processat ni sentenciat sinó pel Jutge o Tribunal a qui […] competa al coneixement i en la forma que aquestos prescriguen. No podran crear-se tribunals extraordinaris ni comissions especials per a coneixement de cap delicte.
Art.14 Tota persona detinguda o presa sense les formalitats legals o fora de los casos previstos en aquesta Constitució serà posada en llibertat […]
Art.15 Ningú podrà ser privat temporal o perpètuament dels seus bens i drets, ni torbat en la possessió d’ells, sinó en virtut d’auto o sentència judicial. […]
Art.16 Ningú podrà ser expropiat dels seus bens sinó per causa d’utilitat comuna i en virtut de manament judicial, que no s’executarà sense prèvia indemnització […]
Art.17 Ningú està obligat a pagar contribució que no s’haja votat per les Corts, o per les corporacions populars legalment autoritzades a imposar-la, i el cobrament de la qual no es faça en la forma prescrita per la llei. […]
Art.18 Ningú espanyol que es trobe en el ple gaudiment dels seus drets civils podrà ser privat del dret de votar en les eleccions.
Art.19 Tampoc podrà ser privat ningú espanyol: Del dret d’emetre lliurement les seues idees i opinions […]Del dret de reunir-se i associar-se pacíficament per a tots els fins […] que no siguen contraris a la moral pública. Del dret de dirigir peticions individualment o col·lectiva a les Corts i a les demés autoritats de la República. […]
Art.21 No s’establirà […] disposició alguna preventiva que es referira a l’exercici dels drets definits en aquest títol. Tampoc podran establir-se la censura, el dipòsit ni l’editor responsable per als diaris. […]
Art.23 Les autoritats municipals poden prohibir els espectacles que ofenen el decoro, els costums i la decència pública. […]
Art.25 Ningú impedirà, suspendrà ni dissoldrà cap associació […] els individus de la qual no contraiguen obligacions clandestines.
Art.26 Tot espanyol podrà fundar i mantenir establiments d’instrucció o d’educació sense prèvia llicència, llevat de la inspecció de l’autoritat competent per raons d’higiene i de moralitat. […]
Art.29 Tots els espanyols són admissibles a les ocupacions i càrrecs públics, segons el seu mèrit i capacitat provada. […]
Art.30 Tot espanyol està obligat a defendre la Pàtria amb les armes, quan siga cridat per la llei, i a contribuir a les despeses de l’Estat en proporció dels seus habers. […]
Art.34 L’exercici de tots els cultes és lliure a Espanya.
Art.35 Queda separada l’Església de l’Estat.
Art.36 Queda prohibit a la Nació o Estat federal, als Estats regionals i als Municipis gestionar directament ni indirecta cap culte. […]
Art.38 Queden abolits los títols de noblesa.
Art.39 La forma de govern de la Nació espanyola és la República federal.
Art.40 En l’organització política de la Nació espanyola tot l’individual és de la pura competència de l’individu; totes les coses municipals són del Municipi; totes les regionals són de l’Estat, i totes les nacionals, de la Federació.
Art.41 Tots els Poders són electius, amovibles i responsables.
Art.42 La sobirania resideix en tots els ciutadans, i s’exerceix en representació seua pels organismes polítics de la República constituïda mitjançant sufragi universal.
Art.43 Aquestos organismes són: El Municipi. L’Estat regional. L’Estat federal o Nació.
La sobirania de cada organisme reconeix per límits els drets de la personalitat humana. […] el Municipi reconeix els drets de l’Estat, i l’Estat els drets de la Federació.
Art.44 A Àfrica i a Àsia poseeix la República espanyola territoris en què no s’han desenvolupat encara suficientment els organismes polítics, i que, per tant, se regiran per lleis especials, destinades a implantar allí els drets naturals de l’home i a procurar una educació humana i progressiva.
Art.45 El poder de la Federació es divideix en Poder legislatiu, Poder executiu, Poder judicial i Poder de relació entre aquestos Poders.
Art.46 El Poder legislatiu serà exercit exclusivament per les Corts.
Art.47 El Poder executiu serà exercit pels ministres.
Art.48 El Poder judicial serà exercit per Jurats i Jutges, la designació dels quals no dependrà mai més d’altres Poders públics.
Art.49 El Poder de relació serà exercit pel President de la República. […]
Art.50 Les Corts es compondran de dos Cossos: Congrés i Senat.
Art.51 El Congrés es compondrà de diputats, devent haver-hi un per cada 50.000 ànimes, i sent tots elegits per sufragi universal directe.
Art.52 Els senadors seran elegits per les Corts dels seus respectius Estats, que enviaran quatre per cada Estat, siga qualsevol la seua importància y el número dels seus habitants.
Art.53 Les Corts es renovaran en la seua totalitat cada dos anys. […]
Art.55 […] Els diputats i senadors seran renovats en la seua totalitat cada dos anys. […]
Art.60 Totes les lleis seran presentades al Congrés o per iniciativa d’aquest, o per iniciativa del President, o per iniciativa del Poder executiu. […]
Art.66 El Congrés té el dret d’acusar davant el Senat al President i els ministres; el Senat té el dret a declarar que ha lloc o no a la formació de causa, i el Tribunal Suprem a jutjar-los i sentenciar-los. […]
Art.68 Els senadors i diputats són inviolables per les opinions i vots que emeten en l’exercici del seu càrrec. […]
Art.70 El Senat no té la iniciativa de les lleis. Correspon al Senat exclusivament examinar si les lleis del Congrés desconeixen els drets de la personalitat humana, o els poders dels organismes polítics o les facultats de la Federació, o el Codi fonamental. […] Tanmateix, al Poder judicial, representat pel Tribunal Suprem de la Federació, li queda la facultat sempre de declarar en la seua aplicació si la llei és o no constitucional.
Art.71 El Poder executiu serà exercit pel Congrés de Ministres, sota la direcció d’un President, el qual serà designat pel President de la República. […]
Art.77 En el cas que el Poder legislatiu done alguna llei contrària a la Constitució, el Tribunal Suprem en ple tindrà facultat de suspendre els efectes d’aquesta llei.
Art.78 En els litigis entre els Estats entendrà i decidirà el Tribunal Suprem de la Federació.
Art.79 També entendran en les funcions jurídiques ordinàries que determinen les lleis; en els conflictes que se susciten sobre intel·ligència dels tractats; en els conflictes entre els Poders públics d’un Estat; en les causes formades al President, als ministres en l’exercici dels seus càrrecs, en els assumptes en què la Nació siga part. […]
Art.81 El Poder de relació serà exercit pel […] President de la República Federal, i el càrrec del qual sols durarà quatre anys, no sent immediatament reelegible. […]
Art.83 Els electores votaran en cada Estat una Junta composta de doble nombre d’individus del que envien al Congrés i al Senat federals. […]
Art.85 Reunida la Junta en la capital de l’Estat, procedirà a la designació del President i Vice-president de la República, […].
Art.92 Els Estats tenen completa autonomia econòmic-administrativa i tota l’autonomia política compatible amb l’existència de la Nació.
Art.93 Els Estats tenen la facultat de donar-se una Constitució política, que no podrà en cap cas contradir a la present Constitució.
Art.94 Els Estats designen els seus Governs respectius i les seues assemblees legislatives per sufragi universal.
Art.95 En l’elecció dels Governs, dels legisladors i dels empleats dels Estats no podrà mai intervenir ni directament ni indirecta el poder federal.
Art.96 Els Estats regiran la seua política pròpia, la seua indústria, la seua hisenda, les seues obres públiques, els seus camins regionals, la seua beneficència, la seu instrucció i tots els assumptes civils i socials que no hagen sigut per aquesta Constitució remesos al Poder federal. […]
Art.99 Els Estats no podran legislar ni contra los drets individuals, ni contra la forma democràtica republicana, ni contra la unitat i la integritat de la Pàtria ni contra la Constitució federal. […]
Art.101 Els Estats no podran mantenir més força pública que la necessària per a la seua política i seguretat interior. La pau general dels Estats es troba garantida per la Federació […] Els Estats constituiran els seus Poders amb entera llibertat, però amb analogia al tipus federal, i dividint-los en els tres fonamentals de legislatiu, executiu i judicial.
Art.102 Els Estats subjectaran les seues Constitucions respectives al judici i sanció de les Corts federals, que examinaran si estan respectats o no en elles els drets de la personalitat humana, els límits de cada Poder i els preceptes de la Constitució federal. […]
Art.105 Cap nou Estat serà format de la reunió de dos o més Estats sense el consentiment de les Corts dels Estats interessats i sense la sanció de les Corts federals.
Art.106 Els Municipis tenen en totes les coses municipals autonomia administrativa econòmica i política. […] designaran por sufragi universal seus governs o els seus alcaldes, que exerciran el poder executiu municipal. Designaran també per sufragi universal els seus Ajuntaments […] Designaran per sufragi universal els seus jutges, que entendran en les faltes i en els judicis verbals i actes de conciliació. […]
Art.108 Els alcaldes i Ajuntaments no podran ser separats sinó per sentència del Tribunal competent, ni substituïts sinó per sufragi universal.
[…] [Està] en poder dels Municipis l’administració de la justícia civil i criminal […] la policia de ordre i de seguretat i de neteja. […] La Constitució dels Estats deu exigir de tot Municipi: Que sostinguen escoles de nens i d’adults, donant la instrucció primària gratuïta i obligatòria. […]
Art.110 Tot espanyol es troba obligat a servir la seua Pàtria amb les armes. […]
Art.112 S’estableix una Reserva Nacional forçosa.
Art.113 Tots els ciutadans de 20 a 40 anys pertanyen a la Reserva. […]Els caps i oficials de la Reserva de la Nació seran designats pel Govern federal. […](Traducció pròpia).

BREU COMENTARI SOBRE EL PROJECTE DE CONSTITUCIÓ DE 1873.

Aquest text és un breu comentari sobre el projecte de constitució republicana de 1873. Per tal de fer-ho, haurem de desenvolupar una sèrie de punts. No obstant, cal esmentar que aquests punts no són els únics que s'han d'abordar, sinó que es pot fer d'altres maneres. Nosaltres ens hem decidit per aquest sistema, però tornem a insistir en què no és l'única forma.

Pel que fa als aspectes que nosaltres abordarem, en primer lloc identificarem de forma somera el document. És a dir, haurem d'exposar quin document és i de quin tipus. Posteriorment, identificarem l'etapa en què s'inclou i explicarem els aspectes més notoris d'ella. També haurem d'exposar el contingut del text seleccionat.

El segon aspecte que haurem d'abordar és precisament l'explicació del contingut del document objecte del nostre anàlisi. En aquest punt seleccionarem els continguts conceptuals que ens poden servir per tal de desenvolupar aquesta tasca. És molt important fer referències contínues al document, ja que es tracta d'un comentari de text, i el text ha de ser el centre de la nostra argumentació, no un pretext per a escriure sobre un tema.

Per últim, després d'esbrinar l'essència del document i explicar el seu contingut, caldria establir les oportunes vinculacions i relacions amb altres moments històrics. És a dir, caldria explicar els canvis i permanències que l'essència del text ha tingut més endavant, i les influències anteriors, així com els canvis que ha implicat tenint com a referència moments històrics previs. Aquest punt és molt obert i ampli, de manera que oferirem una possible forma de dur-lo a terme, però sóm conscients que no és l'única.

Respecte al primer punt de la nostra exposició, hem de comentar que el document objecte del nostre anàlisi és el projecte de Constitució republicana de 1873. És a dir, es tracta d'un document públic de naturalesa històrico-jurídica que va ser redactat per Castelar, el mateix catedràtic d'Història d'Espanya de la Universitat Central de Madrid que va escriure una sèrie d'articles els quals van tenir com a conseqüència l'expulsió de la seua càtedra el 1865 (la primera qüestió universitària).

Per tant, es tracta d'un document primari d'una importància capital per a la comprensió del període en què s'inclou. Aquest període (o més bé eix temàtic) és El Segle XVIII i el procés de construcció de l'Estat liberal, més concretament el procés de construcció de l'Estat liberal i els primers intents democratitzadors. I dintre d'aquest període, s'ha d'incloure dins de la I República, un règim que va aparèixer després de l'abdicació d'Amadeu I l'11 de febrer de 1873 i la posterior formació de l'Assemblea Nacional. Aquesta institució va ser la unió del diputats i senadors que, assumint la sobirania nacional, van decidir, davant la impossibilitat d'altre sistema polític, la instauració de la I República.

Aquesta I República va desenvolupar-se al llarg de diferents etapes. La primera d’elles va ser una etapa d'indecisió. Això era lògic, tot tenint en compte que els propis republicans, sorgits el 1868 quan el Partit Demòcrata va possicionar-se a favor d'una monarquia, i el partit es van dividir entre els demòcrates cimbris o monàrquics, i els demòcrates republicans. Però aquestos últims es van dividir, a la seua vegada, en republicans unitaris i en republicans federals. En aquest primer període d'indecisió, no se sabia què s'havia de fer amb l'estructura de l'Estat, encara que hi havia posicions més o menys clares.

Però és que, a més, dintre dels republicans federals, hi havia dos tipus diferents de federalisme: el federalisme dels intransigents, partidari d'un pacte sinalagmàtic des de baix, inspirat en les doctrines de Pi I Margall que pretenien un pacte entre els municipis i el Cantó, i entre el Cantó i l'Estat central; i el federalisme orgànic des de dalt, dissenyat des d'un Estat definit i constituït que en un moment donat decideix descentralitzar-se. Com a conseqüència es pot deduir que la desunió era una característica important en els protagonistes de la política del període.

En aquest primer període d'indefinició, el president del Govern va ser Estanislau Figueras, qui va basar-se en la tasca legislativa de l'Assemblea Nacional. Entre els problemes amb què es va trobar cal citar, a banda de la guerra carlista i la guerra de Cuba, els alçaments de camperols davant les mesures d'ordre del govern, i l'intent de Catalunya de configurar un sistema federal abans que es decidira en una Constitució.

El període va concloure quan es varen convocar eleccions a Corts Constituents després de dissoldre's l'Assemblea Nacional. Com que quasi totes les forces polítiques es van retraure, i només que van concórrer els federals, les Corts Constituents van tenir un marcat signe federal.

Després d'Estanislau Figueras, el següent president del Govern va ser Francesc Pi i Margall, que no obstant, no va aconseguir implantar el seu ideari basat en un pacte sinalagmàtic (que era el fonament del seu pensament polític). D'aquesta manera, el sistema federal que es va imposar va ser el federalisme orgànic que plantejava Castelar, un republicà molt més moderat pel que fa a l’estructura de l’Estat. Per tant, es va dur a terme un projecte fonamentat en l'organicisme que no va arribar a ser discutit, i es va quedar en això, en projecte. Pi i Margall va perdre el poder i va ser substituït per Salmerón i després per Castelar, que van donar-li a la República un cert caire dretà.

L'experiència republicana va acabar quan estava intentant arribar al poder Eduard Palanca, de signe més obert. En aquell moment el general Pavía va entrar en les Corts i les va dissoldre, lliurant el poder al seu superior jeràrquic, el general Serrano.

Aquest militar va controlar el poder executiu al llarg de 1874, i va acabar amb l'experiència republicana. No obstant, el seu règim no ha de considerar-se com a una dictadura, ja que encara que es governava mitjançant decrets, els principis polítics que se seguien eren els de la Constitució de 1869, i els protagonistes eren fonamentalment liberals. Per tant, cal parlar de la República de Serrano, o d'un règim híbrid sense Constitució.

Aquest sistema, molt ambigu i sense definició possible, va acabar amb el pronunciament del general Martínez Campos a Sagunt, que va donar lloc a la Restauració dels Borbons en la persona d'Alfons XII.

Referent al contingut del text, s'observa des del primer moment una declaració de drets molt àmplia i desenvolupada: el dret a la vida, al lliure exercici de pensament, el dret de reunió i d'associació, el de treball, el de propietat, el d'igualtat davant la llei, l'habeas corpus, la inviolabilitat del domicili..., és a dir, els drets democràtics de la Constitució de 1869 però més desenvolupats i concretats.

Pel que fa a la confessionalitat de l'Estat, en el projecte federal de 1873 (com es veu en l'article 39, que defineix l'Estat espanyol com a Estat federal) apareix una total separació de l'Estat i l'Església, un avenç molt important en el procés de creació d'un Estat constitucional (article 35).

Molt connectat amb això és la definició que el document fa de la sobirania, que en aquest cas pot considerar-se fins i tot popular (en tots els ciutadans que la exerceixen mitjançant les institucions representatives, com s'especifica en l'article 42).

La divisió de poders és molt clara, la qual cosa ens fa suposar que ens trobem davant una constitució molt democràtica, al menys en aquest aspecte. Així, el poder legislatiu només (article 46) és desenvolupat per un Congrés i un Senat (article 50). Aquest Senat funciona com a una cambra territorial ja que planteja quatre senadors per estat (article 52). També dintre del poder legislatiu cal esmentar que la iniciativa legislativa pot desenvolupar-se mitjançant el president del Govern, el mateix Govern o el Congrés, però no el Senat (article 60).

El poder executiu és competència dels ministres (article 47) i del president elegit pel President de la República (article 71), i el poder judicial, per jurats i jutges totalment independents dels poders públics (article 48). A més, dintre de la divisió de poders hi trobem un altre poder més, el poder de relació, que és competència del President de la República.

Pel que fa a l’administració territorial de l’Estat, la nació espanyola es compon d’estats independents econòmicament i administrativa (article 92), que a més disposen d’autonomia política. De fet, poden redactar una Constitució política que no ha de ser incompatible amb la de l’Estat central (article 93), i poden establir assemblees legislatives i governs (article 94) per tal de desenvolupar una política pròpia, un sistema industrial i hisendístic propi (article 96)... però mai poden entrar en contradicció amb el poder federal central (article 99) i les seues constitucions hauran d’estar sotmeses a les Corts federals (article 102). També s’han de constituir municipis, que disposen d’autonomia administrativa, econòmica i política (article 106) i disposen, fins i tot, dels seus jutges.

De tot el que s’ha exposat es pot deduir que ens trobem davant una constitució molt progressista, no sols per la forma de govern, que és la republicana, ni per l’estructura de l’estat, clarament descentralitzat, sinó per la declaració de drets i per la divisió de poders, així com per la sobirania, del poble, i per la separació de l’Església de l’Estat.

Pel que fa a l’explicació d’aquestes idees, és evident que els principis rectors d’aquest projecte són els propis de l’etapa en què apareix. D’aquesta manera, el projecte de Castelar es basa en l’iusnaturalisme racionalista, de la mateixa manera que la Constitució de 1869, i encara més enllà. També, al igual que aquest document, es basa en la democràcia, i, com a un pas mé endavant, en la república i en el federalisme. És lògic, tenint en compte que la I República pot considerar-se com a el cim del procés democratitzador del sexenni. I com a tal cim, aquest projecte de constitució, que sense ser el més avançat, és més progressista que el de 1869, constitueix el cim del procés democratitzador al menys en el que es refereix a les constitucions. No sols per la formulació dels drets individuals i les llibertats públiques, o per la separació de poders i la relació entre ells, o per la qüestió religiosa, sinó per la forma federal de l’Estat.

No obstant, ha de destacar-se que el pensament federal a Espanya va nàixer anteriorment, en els anys cinquanta, amb els escrits de Fernando Garrido arreplegats en La república democrática federal, de 1855, i La reacción y la revolución de 1854 de Pi i Margall. Més endavant, aquestes idees federals van evolucionar i el 1864 es va publicar El principio federativo, de Proudhon, que també parla, al igual que Pi i Margall, de federalisme pactista. Aquest federalisme madurarà més endavant amb Las nacionalidades de Pi i Margall, ja el 1876.

Per tant, el pensament federal no era una novetat. Sí la plasmació en un document constitucional, encara que sabem que el federalisme que es va plasmar en aquest document era un federalisme orgànic, de dalt a baix. De fet, els projectes constitucionals de la I República plantejaren diferents possibilitats.

La primera d’elles, del Partit Republicà Federal, va ser obra de Salmerón i Chao. Aquest projecte no es va arribar a debatre’s en les Corts Constituents. Plantejava una reacció envers el pactisme de Pi i Margall i per tant imprimia una certa superioritat a l’Estat central. Per això era un tant centralista i en ell es detectaven les influències de Giner de los Ríos i dels kraussistes. Per això es podria considerar com a una via intermitjana entre el federalisme i l’unitarisme.

El segon projecte era el de la minoria intransigent de les Corts Constituents. Aquest projecte tampoc va arribar a discutir-se. En contraposició amb l’anterior, plantejava un federalisme de baix a dalt, sinalagmàtic i pactista i estava inspirat en el pensament de Pi i Margall. Fins i tot va servir d’inspiració per al moviment cantonal. De fet, en el seu article 60 es pronunciava a favor del fet que la sobirania residia en el poble, qui l’exercia mitjançant el cantó, defenent que el cantó era sobirà.

El tercer projecte, el que va ser debatut en les Corts però no va ser votat (per la tremenda inestabilitat en què es trobava el país), plantejava un poder federal fort. Per tant, aquest projecte, que és el que hem seleccionat per tal d’analitzar el pensament federal en la I República, era certament centralitzador, comparant-lo amb el projecte de la minoria intransigent. En els articles 92, 93, 94, 95 i 96 el projecte determinava una divisió territorial fonamentada en els estats, que disposaven d’importantíssimes capacitats, però mai havien de legislar, ni executar ni jutjar de forma contrària als interessos de l’Estat central. Per tant, era un projecte allunyat dels pressupostos del federalisme pactista.

Com a conseqüència d’aquest projecte, que tallava un tant el plantejament sinalagmàtic abans ressenyat, van esclatar moviments cantonals, de caire intransigent, disconformes amb la forma de disseny de l’Estat federal. El cantonalisme, per tant, va ser la conseqüència de la creació d’un Estat federal des de dalt. I aquest moviment, sumat al problema carlista, i a la Guerra de Cuba, va comportar una fortíssima inestabilitat que va dificultar enormement la tasca de govern.

El cantonalisme va esclatar fonamentalment a Llevant i al Sud i va tenir en general un caire de reivindicació territorial. No obstant això, en localitats com Alcoi, va unir-se a reivindicacions socials de les classes obreres, insatisfetes amb mesures socials que consideraven massa febles i poc adients. Em de recordar que la I República, encara que pel que fa a la forma d’Estat i a l’estructuració del territori fóra molt avançada (comparada amb els sistemes monàrquics i territorials anteriors), a nivell de mesures socials va ser un règim burgés, tot i l’actuació de Pi i Margall, que pretenia mesures més esquerranes. Això va implicar ja des del principi insurreccions desl insatisfets, per exemple a Andalusia. Aquest clima d’insatisfacció dels treballadors va mesclar-se en algun cas amb les reivindicacions de pactisme, com ja hem vist.

Com a conseqüència d’aquest conjuntura, va necessitar-se un exèrcit més nombrós que el que proporcionaven els Voluntaris de la Llibertat, cos de voluntaris que tractava de substituir l’exèrcit regular i les quintes forçoses. Tres guerres a la vegada era massa per a un cos poc nombrós. Per això els governants que seguiren Pi i Margall, Salmerón i Castelar, van adoptar mesures d’ordre i van recórrer a l’estament castrens. Un estament que desitjava la tornada dels Borbons. És a dir, la república basava la seua supervivència en una institució naturalment monàrquica i borbònica. No podia sobreviure.

Pel que fa a altre ordre de coses, la forma d’Estat, la república, per a alguns autors i per a Alfons XII (com va exposar en el Manifest de Sandhurst) va decidir-se de forma il·legal en una reunió conjunta dels diputats i senadors, en Assemblea Nacional, fórmula que no es contemplava en cap article de cap document legislatiu. Per tant, la decisió d’implantar una república hauria estat fora de lloc. No obstant, nosaltres no pensem així. En la nostra opinió, va ser el poble, mitjançant els seus representants, el que, després d’assumir la sobirania nacional, va decidir el canvi de sistema empentat per les circumstàncies (la impossibilitat de tornar als Borbons, l’abdicació del llavors rei d’Espanya Amadeu I, la dificultat de tornar a cercar un monarca...), només quedava la possibilitat de la república. I aquest forma d’Estat va ser la que va decidir l’Assemblea Nacional. Un acte, per tant, revolucionari en sí mateix però motivat per les circumstàncies.

Sobre la sobirania, com s’especifica en l’article 42, descansava en tots els ciutadans que l’exerceixen mitjançant les institucions representatives. És a dir, sobirania del poble, sobirania popular. D’aquesta manera, la sobirania popular es diferencia de la sobirania nacional en què la nació, terme que podia manipular-se, podia implicar un cos abstracte exemplificat i encarnat en les classes més elevades, i per tant podia donar lloc a un sufragi censitari o a diferents formes de manipulació de la pràctica política que contribuïren al fet que les classes elevades controlaren les institucions de poder. Amb la sobirania popular s’indicava que el poder radicava en el poble, en les classes més baixes, populars, i d’alguna manera es tallava la possibilitat de les classes elevades de dissenyar algun mecanisme per tal d’aprofitar-se de les institucions.

La relació de drets individuals i llibertats públiques és molt àmplia. De fet, fins i tot en el preàmbul es fa una exposició d’aquestos drets que després es desenvoluparan en l’articulat, com a símptoma de la importància que es dóna a aquest element de la constitució. Com a referent, al igual que en la Constitució de 1869, està el iusnaturalisme racionalista. Per tant, hi apareixen el dret a la vida, el lliure exercici del pensament, el dret de reunió i associació, el dret a la propietat (principi fonamental del liberalisme), la igualtat davant la llei (igualment bàsic per a la construcció del sistema liberal), l’habeas corpus, o la inviolabilitat del domicili. Tots ells configuren un sistema de drets i llibertats molt democràtic, juntament amb els articles 34, 35 i 36 (que desenvolupen la separació de l’Església i de l’Estat, i la llibertat en l’exercici del culte religiós), que beu del document constitucional de 1869. Per tant, la llibertat personal és garantida en aquest document, però com que va ser discutit però no votat, aquestos pressupostos com a màxim es van aplicar al llarg del breu període de Pi i Margall, ja que les mesures tant de Salmerón com de Castelar, com que van ser molt més autoritàries, no sempre van basar-se en aquesta declaració, que no oblidem que no va promulgar-se. Tot i això, cal recordar que Salmerón va dimitir com a president perquè va negar-se a signar algunes sentències de mort. Per tant, el principi del dret a la vida sí que el va defensar (Preàmbul Tota persona troba assegurats en la República, sense que cap poder tinga facultats per a cohibir-los, ni cap llei autoritat per a minvar-los, tots els drets naturals. 1º El dret a la vida, i a la seguretat i a la dignitat de la vida.).

La divisió de poders és un dels elements que diferencia aquest document dels anteriors i del posterior. En aquest cas es tracta d’una divisió efectiva i real, com ja hem exposat anteriorment. Aquest element és fonamental per a dissenyar un sistema democràtic. En un sistema doctrinari, la divisió de poders és més matisada, o fins i tot no existeix-hi. No obstant, els articles 46, 47 i 48 ens indiquen que les diferents variants del poder polític són desenvolupades per institucions diferents. En les constitucions doctrinàries anteriors el poder executiu, exercit per la Corona, intervenia molt en el legislatiu i fins i tot controlava el judicial, però no és així en aquest cas, ja que fins i tot la institució capçalera de l’Estat, la Presidència de la República, desenvolupa un poder privatiu i propi, el relacional, i no l’executiu. Tot això és molt propi d’un sistema que procedeix de l’assumpció de la sobirania nacional en l’Assemblea Nacional de l’11 de febrer de 1873, dintre d’un procés de democratització de les estructures polítiques que va iniciar-se en setembre-octubre de 1868. No podia ser d’altra manera.

L’administració territorial, igualment, en circumscriure’s a un període democràtic, com estem veient, no sols permet el desenvolupament de la llibertat de gestió dels municipis i la lliure elecció dels càrrecs municipals (a diferència d’altres constitucions anteriors i la immediatament posterior, sinó que fins i tot planteja, com ja sabem, una estructura federal.

Tot i el que hem exposat, el projecte de 1873 tenia un defecte evident i clar: no incloïa un procediment per a l’accés de les regions a l’estatus d’estat federal. Tampoc contemplava un règim transitori d’assumpció de competències per als nous estats federats, ni el paper de la Federació en el procés de creació de dits estats.

Aquest projecte de constitució, com hem vist, és un projecte imbuït per la ideologia democràtica, des de la definició de la sobirania, passant per la forma d’estat, l’exposició de drets individuals i llibertats públiques, la relació de l’Església amb l’Estat, fins a la separació de poders, l’administració local, etc. Evidentment, estableix una continuïtat amb la Constitució de 1869, clarament democràtica, encara que fóra una monarquia i encara que es tractara d’un sistema unitari, molt en la línia del liberalisme del segle XIX.

Respecte a altres constitucions anteriors, com poden ser la de 1845 o la de 1837 (o el projecte de Bravo Murillo de 1852), és clarament rupturista. Aquestes altres exemplificaven el doctrinarisme (sobretot la de 1845) entés, com ja sabem, com a una ideologia a mig camí entre l’absolutisme i el liberalisme de la Constitució de 1812. Plantejaven una separació de poders molt incompleta, una sobirania compartida (encara que en el cas de 1837 ho podem discutir), la confessionalitat de l’Estat més o menys marcada, un sufragi censitari, la configuració d’una estructura estatal centralitzada, etc. Tots aquests elements no hi apareixen en el model de 1873, que és una demostració del liberalisme radical.

El projecte de 1873 proposa i desenvolupa la sobirania ja no sols nacional (com en la Constitució de 1812) sinó popular. Una sobirania que es fonamenta en l’utilització del sufragi universal en totes les eleccions de les institucions estatals, des de l’Estat central a les institucions més locals.

La separació de poders és, com ja hem reflectit abans, un element bàsic per a la configuració d’un sistema democràtic. En el cas de la Constitució de 1869 si existia, com en el cas de 1812 (encara que matisat, ja que hem de recordar el dret de veto suspensiu del monarca), però no així en la Constitució de 1837 (amb dret de veto absolut, designació i separació lliure de ministres, iniciativa legislativa, dissolució del Congrés, elecció indirecta del Senat...) ni en la de 1845 (dret de veto absolut, designació sencera dels membres del Senat, administració de justícia en lloc de poder judicial...) o en el projecte de 1852.

La declaració de drets fonamentals i llibertats públiques és molt àmplia en el projecte de 1873. Es basa en la Constitució de 1869, i manifesta una ruptura en la línia seguida fins aleshores en la història del constitucionalisme a Espanya, llevat de la Constitució de 1812 (on hi havia una declaració de drets molt àmplia però desordenada). Per tant, plantejaria el rescat dels principis de 1812, que havien desaparegut el 1837, el 1845 i el 1852. Això es deu al fet que tractem d’un període democràtic, l’inici del qual és la Constitució de 1869. Un exemple d’això és la llibertat de cultes, plantejada per primera volta a Espanya en el document constitucional fill de la revolució de setembre de 1868.

Pel que fa a l’estructura de l’Estat, el projecte de 1873 planteja, per primera vegada, un sistema federal. No obstant, com ja sabem aquest principi ja va aparèixer en els anys cinquanta (amb els escrits de Fernando Garrido i de Pi i Margall). Tanmateix, hem de ressaltar que el federalisme que ací apareix és un federalisme orgànic, de dalt a baix. Encara així i tot, configura una ruptura important respecte al pensament oficial i constitucional anterior. Fins i tot comparant-lo amb la Constitució de 1869. per tant, és un pas endavant i el cim del sexenni revolucionari.

Tots aquestos principis van ser deixats de banda en la Constitució de 1876, la de la Restauració, que imposa de nou un règim doctrinari, si bé és cert que més matisat que el de la Constitució de 1845.

Molts aspectes com poden ser la sobirania popular, la declaració de drets fonamentals i llibertats públiques tan extensa, el sufragi universal, etc. es van perdre i es va tornar al sufragi censitari (universal des de 1890), declaració de drets i llibertats més restrictiva, separació de poders més atenuada i matisada, forma monàrquica, i, per descomptat, un sistema d’administració local centralitzat ja que es va tornar a les províncies i a institucions locals elegides en part per la Corona.

Com a conseqüència, podem afirmar que el projecte de Constitució federal de 1873 va exemplificar el cim, com ja hem dit, del procés de democratització del sexenni democràtic, tot i materialitzar la branca orgànica del federalisme, i no la branca pactista.

Els seus pressupostos no es van recuperar fins 1931, amb la Constitució republicana de l’Estat integral, la qual, per cert, no va durar molt i va experimentar un reflux important (la dictadura del general Franco). Tanmateix, alguns dels seus elements es van recuperar amb la Constitució monàrquica, sí, però democràtica, de 1978, la nostra.

martes, 15 de enero de 2008

BREU COMENTARI DE LA CONSTITUCIÓ DE 1869

DOCUMENT 29: LA CONSTITUCIÓ DE 1869.
LA NACIÓ ESPANYOLA, i en el seu nom las Cortes Constituents, elegides per sufragi universal, desitjant fiançar la justícia, la llibertat i la seguretat, i proveure al ben de quants viuen a Espanya, decreten i sancionen la següent Constitució:
Art. 2 Ningú espanyol ni estranger podrà ser detingut ni pres sinó per causa de delicte.
Art. 3 Tot detingut serà posat en llibertat o lliurat a l’autoritat judicial dintre de les vint-i-quatre hores següents a l’acte de la detenció. […]
Art.4 Ningú espanyol podrà ser pres sinó en virtut de manament de Jutge competent. L’auto […] se ratificarà o reposarà […] dintre de les seixanta i dos hores següents a l’acte de presó.
Art.5 Ningú podrà entrar en el domicili d’un espanyol o estranger resident a Espanya sense el seu consentiment, excepte els casos urgents de […]
Art.6 Ningú espanyol podrà ser compel·lit a mudar de domicilio o de residència sinó en virtut de sentència executòria.
Art.7 En cap cas podrà detenir-se ni obrir-se per l’autoritat governativa la correspondència confiada al correu, ni tampoc detenir-se la telegràfica. […]
Art.8 Tot auto de presó, de registre de morada o de detenció de la correspondència escrita o telegràfica, serà motivat. […]
Art.9 L’autoritat governativa que infringisca el prescrit en els articles 2, 3, 4 i 5, incorrerà […] en delicte de detenció arbitrària o de violació de domicili, i quedarà a més subjecta a la indemnització prescrita […]
Art.10 Tindrà així mateix dret a indemnització, regulada pel Jutge, tot detingut que dintre del terme assenyalat en l’article 3er no hi haja sigut lliurat, i l’Autoritat judicial. […]
Art.11 Ningú espanyol podrà ser processat ni sentenciat sinó pel Jutge o Tribunal a qui, en virtut de lleis anteriors al delicte, competa el coneixement i en la forma que aquestes prescriguen. No podran crear-se Tribunals extraordinaris ni comissions especials para conèixer de cap delicte.
Art.12 Tota persona detinguda o presa sense les formalitats legals, o fora dels casos previstos en aquesta Constitució, serà posada en llibertat […]
Art.13 Ningú podrà ser privat temporalment o perpetua dels seus bens i drets, ni torbat en la possessió d’ells sinó en virtut de sentència judicial. […]
Art.14 Ningú podrà ser expropiat dels seus bens sinó per causa d’utilitat comuna i en virtut de manament judicial, que no s’executarà sense prèvia indemnització […]
Art.15 Ningú està obligat a pagar contribució que no haja sigut votada en Cortes, […] i cobrament no es faça en la forma prescrita per la llei. […]
Art.16 Ningú espanyol que es trobe ple gaudiment dels seus drets civils podrà ser privat del dret de votar en eleccions de senadors, diputats a Corts, diputats provincials i regidors.
Art.17 Tampoc podrà ser privat ningú espanyol: Del dret d’emetre lliurement les seues idees i opinions, ja de paraula, ja per escrit, valent-se de la impremta o d’altre procediment semblant, dret a reunir-se pacíficament, dret d’associar-se per a tots els fins de la vida humana que no siguen contraris a la moral pública; i per últim, dret de dirigir peticions individualment o col·lectiva a les Corts, al Rei, i a les autoritats.
Art.18 Tota reunió pública estarà subjecta a les disposicions generales de policia. Les reunions a l’aire lliure i les manifestacions polítiques sols podran celebrar-se de dia.
Art.19 A tota associació els individus de la qual delinquiren pels mitjans que la mateixa els proporcione, podrà imposar-li la pena de dissolució. […] Tota associació l’objecte de la qual o els mitjans de la qual comprometen la seguretat de l’Estat podrà ser dissolta per una llei. […]
Art.21 La Nació s’obliga a mantenir el culte i els ministres de la religió catòlica. L’exercici públic o privat de qualsevol altre culte queda garantit a tots els estrangers residents a Espanya, sense més limitacions que les regles universals de la moral i del dret. Si algú dels espanyols professaren altra religió que la catòlica, és aplicable als mateixos tot el dispost en el paràgraf anterior.
Art.22 No s’establirà ni per les lleis ni per les autoritats disposició alguna preventiva que se referira a l’exercici dels drets definits en aquest títol. Tampoc podran establir-se la censura, el dipòsit ni l’editor responsable per als diaris. […]
Art.24 Tot espanyol podrà fundar i mantenir establiments d’instrucció o d’educació sense prèvia llicència, llevat de la inspecció de l’autoritat competent per raons d’higiene i moralitat. […]
Art.27 Tots els espanyols són admissibles en les ocupacions i càrrecs públics segons el seu mèrit i capacitat. L’obtenció i el desenvolupament d’aquestos ocupacions i càrrecs, així com l’adquisició i l’exercici dels drets civils i polítics, són independents de la religió que professen els espanyols. […]
Art. 28 Tot espanyol està obligat a defendre la Pàtria amb les armes quan siga cridat per la llei, i a contribuir a les despeses de l’Estat en proporció dels seus habers.
Art. 29 L’enumeració dels drets consignats en aquest títol no implica la prohibició de qualsevol altre no consignat expressament. […]
Art. 31 Les garanties consignades en els articles 2é, 5é i 6.a i paràgrafs 1er, 2n i 3er del 17, no podran suspendre’s en tota la Monarquia ni en part d’ella sinó temporalment i mitjançant una llei, quan així ho exigisca la seguretat de l’Estat en circumstàncies extraordinàries. […] Però ni en una ni en altra llei es podran suspendre més garanties que les consignades en el primer paràgraf d’aquest article, ni autoritzar el Govern per a alienar del Regno, ni deportar els espanyols, ni per a desterrar-los a distància de més de 250 k¡lómetros del seu domicili. […]
Art.32 La sobirania resideix essencialment en la Nació, de la qual emanen tots els poders.
Art.33 La forma de govern de la Nació espanyola és la Monarquia.
Art.34 La potestat de fer les lleis resideix en les Corts. El Rei sanciona i promulga les lleis.
Art.35 El poder executiu resideix en el Rei, que l’exerceix mitjançant els seus ministres.
Art.36 Els Tribunals exerceixen el poder judicial.
Art.37 La gestió dels interessos peculiars dels pobles i de les províncies correspon respectivament als Ajuntaments i Diputacions provincials, segons les lleis.
Art.38 Les Corts es composen de dos Cossos Colegisladors, a saber: Senat i Congrés […] iguals en facultats, excepte en els casos previstos en la Constitució.
Art.39 El Congrés es renovarà totalment cada tres anys. El Senat es renovarà per quartes parts cada tres anys. […]
Art.41 Ningú senador ni diputat podrà admetre dels seus electors mandat algú imperatiu.
Art.42 Les Corts es reuneixen tots els anys. Correspon al Rei convocar-les, suspendre-les i tancar les seues sessions i dissoldre un dels Cossos Colegisladors, o ambdós a la vegada. [...]
Art.49 Cap projecte podrà arribar a ser llei sense que abans siga votat en los dos Cossos Colegisladors. [...]
Art.54 La iniciativa de les lleis correspon al Rei i a cadascú dels Cossos Colegisladors. […]
Art.57 Els senadors i diputats són inviolables per les opinions que emeten en l’exercici del seu càrrec.
Art. 58 A més de la potestat legislativa, correspon a les Corts: [...] 4° Fer efectiva la responsabilitat dels ministres; [...]
Art.60 Els senadors s’elegiran per províncies. Al efecte, cada districte municipal elegirà per sufragi universal un nombre de compromissaris igual a la sexta part del de regidors que deuen composar el seu Ajuntament. [...]
Art. 61 Qualsevol que siga en endavant la divisió territorial, mai s’alterarà el nombre total de senadors que […] resulta de la demarcació actual de províncies. [...]
Art.63 Seran a més elegibles els 50 majors contribuents per contribució territorial i els 20 majors per subsidi industrial i comercial de cada província. [...]
Art.65 El Congrés es compondrà d’un diputat al menys per cada 40.000 ànimes de població elegit segons la llei electoral. [...]
Art.67 La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Són responsables els ministres.
Art.68 El Rei designa i separa lliurement els seus ministres.
Art.69 La potestat de fer executar les lleis resideix en el Rei, i la seua autoritat s’estén […] a la conservació de l’ordre públic en l’interior i a la seguretat de l’Estat en l’exterior, segons la Constitució i les lleis. […]
Art.71 Una sola vegada en cada legislatura podrà el Rei suspendre les Corts sense el consentiment d’aquestes. [...]
Art.78 Si arribare a extingir-se la dinastia que siga cridada a la possessió de la Corona, les Corts faran noves crides com més convinga a la Nació. [...]
Art.89 Els ministres són responsables davant les Corts dels delictes que cometen en l’exercici de les seues funcions. Al Congrés correspon acusar-los i al Senat jutjar-los. [...]
Art.91 Als Tribunals correspon exclusivament la potestat d’aplicar les lleis als judicis civils i criminals. [...] Uns mateixos Codis regiran en tota la Monarquia, sense perjudici de les variacions que per particulars circumstàncies determinen les lleis. En ells no s’establirà més que un sol fur per a tots els espanyols en els judicis comuns, civils i criminals.
Art.92 Els Tribunals no aplicaran els reglaments generals, provincials i locals sinó en quant estiguen conformes amb les lleis.
Art.93 S’establirà el judici per jurats per a tots els delictes polítics i per als comuns que determine la llei. [...]
Art.98 Els jutges són responsables personalment de tota infracció de llei que cometen, segons el que determine la llei de responsabilitat judicial. […]
Art.99 L’organització i atribucions de les Diputacions provincials i Ajuntaments es regiran pels seues respectives lleis. Aquestes s’ajustaran als principis següents: [...]
4° Intervenció del Rei, i en el seu cas de les Corts, per a impedir que les Diputacions provincials i els Ajuntaments s’extralimiten de les seues atribucions en perjudici dels interessos generals i permanents;
5° Determinació de les seues facultats en matèria d’impostos perquè els provincials i municipals no es troben mai en oposició amb el sistema tributari. [...]
Art.108 Les Corts Constituents reformaran el sistema actual del govern de les províncies d’Ultramar, quan hagen pres seient els diputats de Cuba o Puerto Rico, per a fer extensius a les mateixes, amb les modificacions que es creguen necessàries, els drets consignats en la Constitució.
Art.109 El règim pel que es governen les províncies espanyoles situades en l’arxipèlag filipí serà reformat per una llei. [...] (Traducció i adaptació pròpies).


BREUS NOTES SOBRE LA CONSTITUCIÓ DE 1869.

Com en altres anotacions, l'esquema que seguirem constarà de diverses parts. En un primer apartat començarem per identificar el document i realitzar una senzilla classificació taxonòmica. Prosseguirem amb una exposició smera i concisa del contingut del text i, com a conclusió, deduirem la ubicació temporal del moment en què es va escriure. Per a concloure aquest primer apartat exposarem les característiques fonamentals del període en què s'inclou.

En un segon moment passarem a explicar el contingut del text que ja haurem exposat abans utilitzant els coneixements de què disposem i fent contínues referències al text.

Per últim, haurem de concloure el nostre escrit plantejant una possible significació històrica de la font seleccionada. En aquest aspecte hem de ressaltar que es tracta d'un apartat molt obert, en el qual haurem de fer referències a moments anteriors i posteriors, per tal de ressenyar les pervivències i els canvis que han tingut lloc e relació amb l'essència del contingut del document.

Pel que fa a la identificació del text, el que hem seleccionat és un conjunt molt extens d’articles. Per tant, podem deduir que es tracta d’un text legislatiu i de naturalesa jurídico-política. A més, podem definir-lo com a una font primària ja que procedeix del moment en què està escrit i reflecteix de forma directa unes realitats jurídiques i polítiques pròpies del període. Concretament ens referim a la Constitució de 1869.

Aquest document és un exemple del radicalisme plural de la revolució de 1868, que es manifestà mitjançant aquest element, netam,ent democràtic. 

La democràcia es fa palesa en el reconeixement de la sobirania nacional i en el seu element bàsic, que va ser el sufragi universal. Aquests dos elements, sufragi universal i sobirania nacional es van reivindicar com a els fonaments de la revolució gloriosa de 1868, in en el Pacte d'Ostende que agrupà els unionistes, els progressistes i els demòcrates. 

Pel que fa a la sobirania nacional, aquesta es manifesta en el preàmbul i en l'article 32, fonamentalment, encara que la resta d'elements de la Constitució són la plasmació d'aquests principis. Per exemple, l'article 16 garantia el dret de tot espanyol a exercir el dret de sufragi. 

Un altre element cabdal va ser la declaració de drets fonamentals i llibertats públiques, com ara el dret de reunió i d'associació, formulats per primera vegada explícitament en un text constitucional. 

Respecte al contingut del text, en el document constitucional de 1869 la forma d'Estat és una monarquia constitucional, com es constata en l'article 33 (La forma de govern de la Nació espanyola és la Monarquia.). Però, a diferència de documents constitucionals anteriors, la sobirania és nacional. Així es veu en el preàmbul (LA NACIÓ ESPANYOLA, i en el seu nom las Cortes Constituents, elegides per sufragi universal, desitjant fiançar la justícia, la llibertat i la seguretat, i proveure al ben de quants viuen a Espanya, decreten i sancionen la següent Constitució:) i en l'article 32.

La relació de drets individuals i llibertats públiques és molt extensa i àmplia, al menys en comparació amb altres documents constitucionals anteriors. Entre elles destaquen l'habeas corpus, la inviolabilitat del domicili, el respecte per la propietat individual, el dret de votar de tots els espanyols (art 16), llibertats públiques com ara la llibertat d'expressió (article 17), d'associació (amb matisos) i de reunió (article 18, també amb matisos). Aquests últims elements, com ja em comentat adès, van ser formulats palesament per primera vegada. 

Respecte a la confessionalitat de l'Estat, és cert que aquest es compromet a mantenir i sufragar les despeses de culte i de clergat, però es pot desenvolupar el culte a altres religions (article 21). Per tant, ens trobem per primera vegada davant la llibertat religiosa, encara que es detecten elements propis de períodes doctrinaris anteriors. Un trencament massa radical no era oportú en aquell moment. 

Pel que fa a la divisió de poders, la Constitució de 1869 presenta una separació molt més clara que en constitucions anteriors. Aquesta es defineix de forma que el poder legislatiu el desenvolupen les Corts, que són bicamerals, però no en el rei, encara que s’admet que sancione i signe les lleis (article 34) però de forma obligatòria. Tanmateix, el rei, juntament amb les Corts, disposa de la iniciativa legislativa (article 54) i pot dissoldre i convocar les Corts (article 42) encara que una vegada per legislatura (article 71).

Per altra banda, cal destacar que el legislatiu, desenvolupat per les Corts, és bicameral, però amb un Senat que no és un residu de l’Antic Règim, como ocorreria en un sistema doctrinari, sinó que funciona com a una cambra territorial, ja que els senadors són elegits pel poble amb un nombre concret per cada província.

El poder executiu l’exerceixen el rei i els ministres (article 35), que a més poden ser separats i designats lliurement pel monarca (article 68) i el judicial els tribunals (article 36) i a més es contempla l’existència de judici per jurats per a delictes polítics i comuns (article 93).

Per últim, cal destacar que referent a l’administració territorial, existeixen diputacions provincials i ajuntaments que són tan autònoms que poden estar regits per les seues pròpies lleis, encara que sempre tenint com a referència la constitució central, aquesta constitució. De fet tant les Corts com el rei poden intervenir en els assumptes interns de les institucions locals i provincials si en les seues legislacions trepitgen alguns dels principis del conjunt de l’Estat, o perjudiquen els interessos generals (article 99).

De tot el que hem exposat podem deduir que el document objecte del nostre anàlisi pertany a un període diferent al doctrinarisme d’etapes anteriors. No obstant això, es pot incloure dintre del procés de construcció de l’Estat liberal i els primers intents democratitzadors. De fet, és un d’aquestos intents democratitzadors. Concretament, de la monarquia democràtica que va establir-se després de la revolució de 1868, la Revolució Gloriosa.

Rere aquesta revolució que va obligar Isabel II a exiliar-se, en un primer moment el poder el tenien les juntes revolucionàries que van formar-se de forma espontània. D’elles va elegir-se la Junta Superior Revolucionària, com a coordinadora de totes elles, i que fou elegida per sufragi universal. En aquest moment ja aquest fet implicava un caire democràtic del fenomen junter. De fet, els revolucionaris defenien canvis radicals importants que trencaren el sistema doctrinari imperant fins aquell moment.

Canvis com el sufragi universal (contra el censitari del sistema anterior), la llibertat d’impremta (oposada al control de la premsa de la constitució moderada i del Concordat amb la Santa Seu de 1851), i de cultes (contra el citat Concordat i contra l’article 11 de la Constitució de 1845), la llibertat d’indústria i de comerç (oposada al proteccionisme moderat), una única contribució (reivindicació tradicional de les masses populars, molt perjudicades `per un sistema de quintes que descansava quasi en exclusiva en ells), drets de reunió i associació (per primera vegada), una descentralització administrativa (front la centralització de la legislació moderada)... tots aquestos canvis van ser defensats per aquesta Junta i van ser represos pel Govern Provisional encapçalat pel general Serrano i que va estar format pels més moderats dels que van sublevar-se contra la reina.

Aquest govern va coexistir amb les juntes fins que aquestes es dissolgueren quan els primers adoptaren mesures democràtiques. No obstant, com que els membres del govern provisional eren monàrquics, i van defensar la fórmula de la monarquia per al nou sistema polític, van esclatar insurreccions de persones més radicals que preferien una República, i el Partit Demòcrata va perdre la seua branca esquerra, els republicans, que van donar lloc al Partit Republicà i al Partit Republicà Federal.

En aquest 1868 també va esclatar la Guerra de Cuba, la Guerra dels Deu Anys, que va tenir una important incidència en el desenvolupament polític posterior, ja que va enrarir molt el clima del país, juntament amb altres problemes, i va fer inviable el nou sistema. De fet, per tal de fer front al conflicte cubà, el govern va haver de convocar de nou les impopulars quintes, si bé és cert que ja havia abolit els consums, que eren les dues reivindicacions clàssiques de les classes populars.

Aquest nou sistema es va institucionalitzar amb la convocatòria d’eleccions a Corts Constituents, i amb la redacció i aprovació d’un nou document constitucional, el de 1868, de caire monàrquic i democràtic. Però, com que no hi havia un monarca, provisionalment la capçalera de l’Estat va estar desenvolupada pel general Serrano, fins que per fi es va decidir per Amadeu de Saboia, el fill del rei d’Itàlia, com a nou rei espanyol.

Aquest nou monarca va haver d’enfrontar-se a problemes molt greus. En principi, la guerra de Cuba, però també l’oposició per la dreta dels carlistes, que van declarar una nova carlistada, dels moderats alfonsins (partidaris d’Alfons XII, el fill d’Isabel II després de l’abdicació d’aquest última el 1870), i per l’esquerra dels republicans unitaris, dels republicans federals i del moviment obrer organitzat. Però és que a més dintre del propi sistema polític els partits que l’havien acceptat, els constitucionalistes i els radicals, van lluitar enconadament entre ells i van provocar una forta inestabilitat política. No es podia governar, i, davant tantes dificultats, Amadeu I va haver d’abdicar l’11 de febrer de 1873.

En principi el sistema d’Amadeu I, el sistema de la Constitució de 1869, era molt diferent del sistema anterior. Es tractava d’un sistema democràtic, amb escasses concessions a les antigues elites de l’Antic Règim, amb un respecte important per les llibertats individuals i pels drets públics, i estava dissenyat per tal de fer efectiva la democràcia. Fins ni tot, les circumscripcions electorals mitjançant les quals havia de desenvolupar-se el sufragi universal (per als homes majors de 25 anys) eren més grans que en el període anterior, i en elles s’aplicaven un sistema de llistes, i s’elegien les més votades. Això tenia com a fonament l’intent d’evitar la influència dels cacics en els processos electorals. No obstant, amb el temps va modificar-se i es va tornar als districtes més petits pels quals s’eligirien no llistes, sinó persones. És a dir, districtes uninominals, molt més fàcils de controlar pels cacics. Estava tornant-se al sistema isabelí.

Tot i això, els principis en què es fonamentava el sistema de la Constitució de 1869 eren la democràcia (pel sufragi universal i la sobirania nacional abans esmentats), la descentralització administrativa (per la capacitat de les institucions locals de decidir i d’organitzar les seus lleis) i el iusnaturalisme racionalista (per la declaració de drets, que era molt més llarga, completa i intensa que en altres documents constitucionals).

La sobirania nacional que apareix en el preàmbul i en l’article 32 és un element fonamental en la definició del nou règim. Pensem que la ideologia democràtica des de mitjans dels seixanta va ser un element ideològic que es va propagar amb facilitat gràcies al telègraf i als ferrocarrils, i va ser una de les reivindicacions de les juntes. Per tal d’eliminar la seua influència política, el govern provisional, controlat per la coalició monàrquico-democràtica (és a dir, pels partits més moderats que havien signat el Pacte d’Ostende el 1866), va haver de fer concessions als demòcrates.

Pel que fa a la forma de l’Estat, la monarquia, com es veu en l’article 33, va ser un element consubstancial als antics unionistes, als progressistes i als demòcrates cimbris (els demòcrates monàrquics) però va comportar l’escissió del Partit Demòcrata dels republicans, tant en la seua versió unitària com en la versió federal.

Els drets individuals eren molt extensos. Pensem que, com més doctrinària siga una constitució, menys drets individuals i llibertats públiques hi apareixen. És el cas de la de 1845 o el projecte de Bravo Murillo de 1852 (on no hi apareixen), o en menor mesura la de 1837 o fins i tot 1856. En aquest cas fins i tot es parla de dret d’associació, reunió i una llibertat d’expressió molt més àmplia (típica de l’ideari kraussista que va influir en la revolució se setembre de 1868) que en períodes anteriors, en què estava determinada per les lleis, és a dir, per la censura.

La divisió de poders s’estableix molt clarament. En un sistema constitucional amb trets democràtics, aquest aspecte és fonamental. Pensem que el doctrinarisme, com a sistema polític a mig camí entre l’absolutisme de l’Antic Règim i el liberalisme del segle XIX, amb una sobirania compartida, una de les característiques del important paper concedit a la Corona era la potestat d’aquesta institució d’exercir el poder executiu i part del legislatiu mitjançant el dret de veto, la iniciativa legislativa i la designació en tot o en part del Senat, a més del control de les eleccions per part del ministeri de la Governació, designat amb anterioritat a la celebració del procés electoral. No obstant, en el cas de la Constitució de 1869, a més de la sobirania nacional definida així en el Preàmbul i en l’article 32, la separació de poders més clara i evident posava de manifest l’aplicació real d’aquest principi. El rei ja no disposava del dret de veto i només que signava i sancionava les lleis. Sí que és veritat que, juntament amb les Corts, que a més encara que foren bicamerals eren elegides pel poble sencerament, disposava de la iniciativa legislativa. Però, pel que fa al poder judicial, aquest era completament independent dels altres. En la Constitució de 1845, per exemple, el poder judicial no era tal, sinó que la funció de jutjar era desenvolupada per l’administració de justícia.

Tot i el que hem explicat, el rei podia designar i separar lliurement els ministres, motiu pel qual al final d’alguna manera estava caient-se en el mateix defecte del sistema isabelí, és a dir, la possibilitat de crear un govern abans de formar-se les Corts, pel qual motiu el legislatiu d’alguna manera passava a dependre de l’executiu, que era el poder de què disposava el rei. Si a tot això afegim el canvi en el sistema electoral, que de circumscripcions electorals grans es passava a circumscripcions electorals petites, més fàcils de controlar per tal d’adulterar el resultat electoral, estem davant un sistema que en la pràctica podia assimilar-se al doctrinarisme isabelí. Ara bé, només que en la variant electoral, perquè els principis polítics eren netament diferents, eren democràtics.

Aquestos principis polítics democràtics no van poder-se aplicar i desenvolupar si no hi existira una legislació complementària que contribuïra a materialitzar-los. D’aquesta manera, al llarg de 1870 va a aprovar-se tot un recull de lleis de caire clarament democràtic. Entre elles destacaren la llei electoral de juny de 1870, que consolidava el sufragi universal masculí, una llei d’ordre públic per tal de regular situacions excepcionals, una llei orgànica del poder judicial, el Codi Penal de 1870, que alleugerava les penes que havien d’imposar-se en el judicis, la llei d’administració municipal i local, la llei de matrimoni civil, etc. Dos anys més tard va promulgar-se una llei per als judicis criminals el 1872, que restablia el judici per jurats.

Totes elles, com es pot deduir, plantejaven un sistema democràtic, que no obstant, no va quallar. Entre els problemes que afectaren el sistema de la Constitució de 1869 cal esmentar els interns propis de la Coalició Monàrquico-democràtica del govern, que es va dividir en dos partits, el Constitucionalista de Sagasta, i el Radical de Ruiz Zorrilla, massa oposats entre ells.

Però és que també va haver-hi pressions des de la dreta, entre les classes socials que defenien els moderats alfonsins, favorables al sistema esclavista que existia en les colònies, i que semblava que la monarquia d’Amadeu I pretenia alterar. Però més a la dreta els neocatòlics carlistes. I també per l’esquerra, els republicans de diferents tendències i l’incipient moviment obrer organitzat. I a tot això s’afegia el conflicte carlista i el conflicte de Cuba, que implicaven la necessitat de reclutar soldats, quan les quintes eren molt impopulars i havien estat una de les reivindicacions clàssiques de les masses populars que havien creat juntes revolucionàries. Aquestes juntes revolucionàries s’havien dissolt per les mesures avançades del govern provisional. Però davant la conjuntura, eren necessàries mesures d’urgència, que eren molt impopulars, com el recurs a les quintes. Així la població no va acceptar el govern.

Davant la manca de suports, el rei no va poder desenvolupar la seua tasca i va haver d’abdicar l’11 de febrer de 1873. com a resultat, el Congrés i el Senat, reunits en Assemblea Nacional, van decidir implantar la primera experiència republicana a Espanya.

Pel que fa a la significació històrica del document, podem comentar que, encara que va rebre la tradició de la Constitució Non Nata de 1856, ha de considerar-se com a pionera en la democratització de les estructures.

Fins aleshores no s’havia dissenyat un sistema de llibertats públiques tan ampli. A més, en desaparèixer el dret de veto del monarca, la sobirania nacional avançava molt. És veritat que la Constitució de 1812 va declarar-la obertament, però hi existia un veto suspensiu que donava molt de poder a la Corona.

La iniciativa legislativa (Art.54 La iniciativa de les lleis correspon al Rei i a cadascú dels Cossos Colegisladors. […]) descansava no sols en la Corona, sinó en el rei i cadascú dels cossos colegisladors, que a més estaven elegits pel poble. Pensem que en la Constitució de 1845, amb matisos, i fins i tot en la de 1837, el Senat era un cos colegislador elegit pel monarca en tot o en part. Amb aquesta mesura, la Constitució de 1869 plantejava una reducció molt important de la potestat d’influir en l’elaboració de les lleis que fins aleshores havia tingut el monarca. Per tant, era un altre avenç en la creació d’un sistema més democràtic.

En altre ordre de coses també va haver-hi un important avenç. És el cas de la possibilitat de gaudir de llibertat per a desenvolupar les pròpies creences. És veritat que, com s’especifica en l’article 21, l’Estat havia de comprometre’s en el manteniment del culte i del clergat, però no hem d’oblidar la tradició que en aquest sentit tenia el liberalisme espanyol, i el fet que la majoria de la població era creient. De fet, els noms amb què es batejava la gent eren els noms, en general, del Sant que coincidia amb el naixement. Però és que la cultura religiosa implicava que els moments més importants de la vida d’una persona estaven regits per criteris religiosos. Per això no ha de sorprendre aquesta mesura en la Constitució de 1869. i tampoc implica un demèrit en la constitució d’un sistema democràtic. És més, el citat article 21 plantejava una llibertat de creences de caire kraussista i lliure-pensant que reafirma el tarannà democràtic del text constitucional, abans no vist.

La relació entre els poders també va ser un element dintre del procés de democratització de les estructures. Pensem que fins aleshores les diferents institucions definides en les constitucions experimentaven una mescla de poders. Per exemple, en la Constitució de 1845 la Corona, que tenia la iniciativa legislativa i elegia un dels dos cossos colegisladors, podia separar i designar lliurement els ministres. A més, el poder judicial no era tal, sinó que es tractava, com ja hem vist, d’una administració de justícia, i per tant les institucions judicials depenien del govern. Com a conseqüència, l’executiu, desenvolupat pel monarca, era el poder més important.

En la Constitució de 1845 aquest fet no es donava tan clarament, però sí era així. Com a conclusió podem afirmar que la separació de poders no hi existia en realitat. No obstant, en la Constitució de 1869 sí que existeix més clarament, encara que és cert que el rei podia separar i designar lliurement els ministres (article 68) però en general els poders estan molt definits i expressament separats (articles 33, 34 i 35). Va ser la primera vegada que això va ocórrer i va ser un antecedent molt important de sistemes polítics democràtics com ara el del projecte de 1873, la Constitució de 1931 o la de 1978.

L’administració local i provincial va experimentar també un avenç important en la democratització del seu funcionament. Així, l’àmplia llibertat de decisió d’aquestes institucions mostrava un canvi molt important amb la legislació moderada (lleis de 1840, 1845, Constitució de 1845...) que tallava la seua capacitat decisòria. La Constitució de 1869 permetia fins i tot l’elaboració de lleis pròpies, si bé és cert que mentre que no posaren en perill els interessos generals de l’Estat, la qual cosa, per cert, és lògica si tenim en compte que un tracte diferenciat pel que fa a drets i possibilitats pot implicar el manteniment o aparició de privilegis poc desitjables. De qualsevol manera, va suposar un important canvi en l’estructura de l’estat que després va donar un pas endavant amb el projecte de Constitució de 1873, i sobretot el 1931 i el 1978.

No obstant, aquestos principis, que al llarg del Sexenni van experimentar una important empenta amb el projecte de 1873, amb la Constitució de la Restauració de 1876, fins aleshores la que més temps ha estat en vigor, van retallar-se. La Constitució de 1876, doctrinària com la de 1845 (si bé és cert que no tant) va donar un pas enrere en el procés de democratització de les estructures. Aquest pas enrere es va accentuar amb el franquisme, tot i l’intent de la II República.

Com a conclusió, si observem els períodes en què els principis democràtics van imposar-se, podem afirmar que van ser períodes molt breus, encara que hui en dia han tingut la seua influència en el nostre sistema. Però, no obstant, en general han predominat els principis doctrinaris, com es veu en la vigència de les Constitucions de 1845 i 1876.

viernes, 11 de enero de 2008

BREUS ANOTACIONS SOBRE "EL RASGO", DE CASTELAR

DOCUMENT 24: FRAGMENT DE EL RASGO. Castelar.
“[…] En els països constitucionals el Rei deu comptar per única renda […] l’estipendi que les Corts li decreten per a sostenir la seua dignitat. Impedint al Rei tenir una existència a banda, una propietat, com a Rei, a banda dels pressupostos generals del país.” […]
“Fa molt de temps que es veu encarint quant podien servir per a traure de compromisos a l’Erari els bens patrimonials de la Corona. […]
La Reina es reserva els tresors de les nostres arts, els territoris d’Aranjuez, el Pardo, la Casa de Camp, la Moncloa, Sant Llorenç, el Retir, Sant Ildefons: més de cent llegües quadrades, on no podrà donar els seus fruits el treball lliure, on l’amortització estendrà la seua lepra cancerosa. La Vall d’Alcúdia, que és la principal riquesa del Patrimoni, [...] no podrà ser desamortitzat […]. En igual cas es troba la molt rica finca de l’Albufera, […] Si després d’això es transmet a la Corona el vint-i-cinc per cent de quant ha de vendre’s, volguerem que ens digueren els periòdics reaccionaris, què resta sinó un gran i terrible desencant”.
“Els bens que es reserva el Patrimoni són immensos; el vint-i-cinc per cent, desproporcionat; la Comissió que ha de fer les divisions i la delimitació de les terres, tant de temps tarda com les que delimiten els bens del Clergat; i, en últim resultat, el que reste del botí que acapara sense dret el Patrimoni vindrà a engrosar una dotzena de traficants, d’usurers, en lloc de cedir en benefici del poble. Ha de veure’s, doncs, si tenim raó; [...] si tenim dret per a protestar contra aqueix projecte de Llei, que, des del punt de vista polític, és un engany; des del punt de vista legal, un gran desacatament a la llei; des del punt de vista popular, una amenaça als interessos del poble, i des de tots els punts de vista un d’aqueixos mànecs de què el partit moderat es val per tal de sostenir-se en un Poder que la voluntat de la nació rebutja; que la consciència de la nació maldiu”.
FONT: GÓMEZ URDÁNEZ, TUÑÓN DE LARA, MAINER, GARCÍA DELGADO (1985) Textos y documentos de historia moderna y contemporánea (siglos XVIII-XX). Madrid. Labor. Págs. 207-208 (Traducció i adaptació pròpies).


BREUS ANOTACIONS SOBRE EL DOCUMENT.

Aquest escrit és un intent d’oferir a l’abast dels lectors unes breus anotacions sobre el document que hem seleccionat. Per tal de redactar aquestes breus anotacions, en primer lloc tractarem d’ubicar el text en un moment concret, així com d’identificar l’autor i el destinatari. Així mateix, més endavant passarem a exposar el contingut del text. Tot això pertany a un primer nivell d’ubicació i identificació temporal i espacial del document. En aquest punt és important explicar a grans trets les característiques històriques del moment en què el text es troba, per tal d’aplicar-les després quan passem a explicar el seu contingut.

Referent a l’explicació del contingut, fent referències al document seleccionarem aquestos fets històrics que ens ajuden a explicar el que suposem que el text vol dir-nos.

Per últim, tractarem d’establir relacions amb altres períodes tenint en compte l’essència del document, el seu veritable sentit i objectiu. És molt important aprehendre el veritable sentit del document per tal de relacionar-lo amb moments i fets del passat i del futur, que tinguen alguna relació i que suposen pervivències o canvis. Aquest apartat és molt obert i en ell es pot afrontar la significació històrica de molt diverses maneres.

Pel que fa a la identificació del document, del seu contingut i del període en què es pot incloure, el document seleccionat és un fragment que En Emili Castelar va publicar en un diari de l’època, i que s’intitula El Rasgo.

Òbviament, es tracta d’un text públic perquè està dirigit al públic lector, i qui el signa va ser un catedràtic d’Història de la Universitat Central de Madrid. Més concretament podem afirmar que es tracta d’un document de caire periodístic publicat en el diari del professor, La Democracia. Per tant, és una font primària i històrica de primer ordre, com després observarem.

Respecte al contingut del text, l’autor es queixa d’una nova legislació que apareix el 1865, mitjançant la qual el govern ven una part de les possessions de la Corona, reservant per a ella el 25% del producte de la venda, i deixant per a l’Estat el 75% restant. L’autor afirma que en els països constitucionals la Corona viu de la part dels pressupostos de l’Estat que les Corts decideixen, però que en el cas espanyol no és així. De fet, la Corona disposa d’àmplies extensions de terreny que estan amortitzades. Si es té en compte que el 1865 el país pateix un important problema de Deute Públic, Castelar considera desproporcionat un percentatge d’un 25% per a la Corona. És més, l’autor denuncia que aquesta és una de les maniobres del Partit Moderat per tal de perpetuar un sistema polític i social en què monopolitza el poder en exclusiva.

De l’exposició del contingut del document podem deduir que el document es pot incloure dintre de l’eix temàtic del Segle XVIII i la construcció de l’Estat liberal, i més concretament dintre del procés de construcció de l’Estat liberal que succeeix en l’època isabelina.

En aquest període de la història d’Espanya el sistema polític que està construint-se és el doctrinarisme, entés, com ja hem dit altres vegades, com el sistema a mig camí entre el liberalisme pur que podia identificar-se amb la Constitució de 1812 i les Corts de Cadis, i l’Antic Règim. D’aquesta manera, tant a nivell polític com social i econòmic, les antigues elites de l’Antic règim, en un entorn com ara el doctrinarisme, continuen gaudint de unes quotes de poder i preeminència que en un sistema liberal pur no podrien tenir, com és el cas de propietats que no es desamortitzen, capacitat d’intervenció en la creació de les lleis, una concentració de poders que encara que no arriba a ser el que era en l’Antic Règim és massa densa com per a parlar de liberalisme, unes eleccions sotmeses a uns sistemes de sufragi massa restringits i censitaris que a més estan sent sistemàticament manipulades, etc.

Aquest sistema és el que va construir-se al llarg del període isabelí. No obstant això, en el cas que ens ocupa, en l’etapa més concreta en què s’inclou, el doctrinarisme està en declivi ja que el Partit Moderat, el més clar exemple d’aquesta ideologia i d’aquesta pràctica política, ja està molt desgastat. Massa temps en el poder, i adoptant mesures i pràctiques polítiques ja molt allunyades de l’evolució social i econòmica del país, creen les condicions per a un canvi de sistema. Es tracta del període entre 1863 i 1868.

Noves idees filosòfiques i polítiques estan començant a estendre’s pel país, com ara el krausisme, la democràcia, les teories republicanes (federalistes i unitàries) i fins i tot el marxisme i l’anarquisme (les idees que estan gestant-se dintre de la I Internacional). Totes elles comencen a arrelar més o menys en la població gràcies a les noves condicions econòmiques i al desenvolupament tècnic del país: la xarxa de telègrafs i ferrocarrils s’estén pel territori i contribueix a propagar les noves idees que estan desenvolupant-se en l’Europa del moment. El doctrinarisme tal i com està dissenyat en l’etapa isabelina té els seus dies comptats. És veritat que aquestes idees ja existien abans moltes d’elles, però no van arrelar tant. Les noves condicions econòmiques i socials van ser un camp abonat per a elles. A més, la ideologia política dels progressistes, que anteriorment havia sigut el refugi de les classes populars, després de l’assaig del Bienni Progressista, va demostrar que no defenia els interessos de les classes baixes.

Per altra banda, és aquesta una època en què la crisi econòmica contribueix així mateix a desgastar el sistema polític. Una crisi que té diferents variants i nivells. Així, a nivell alimentici es constata una manca d’aliments. La causa d’aquesta manca, que esdevé en crisi de subsistències, és, a més dels problemes estructurals del sistema econòmic espanyol, una política econòmica inadequada. Això s’explica perquè ja que en anys anteriors l’Estat espanyol va decidir exportar aliments, i en un moment de carestia i de baixes collites no va disposar de recursos alimenticis. A Espanya els mitjans de producció eren molt rudimentaris i obsolets, i per tant la productivitat era molt baixa. Per aquest motiu no es va poder afrontar un període de baixes collites, i va aparèixer la fam.

A tot això s’afegeix una important crisi industrial. L’escassa i obsoleta indústria espanyola va caure en una espiral descendent perquè a nivell internacional, arran de la Guerra de Secessió americana, les importacions de cotó van minvar i la indústria cotonera catalana va arruïnar-se. Com a conseqüència, els que van patir els efectes de la crisi van ser els treballadors. Uns obrers que van a poc a poc decantant-se per opcions polítiques més radicals, com ara el republicanisme i el moviment obrer exemplificat, com ja hem esmentat abans, en la I Internacional. També la indústria siderúrgica va patir els efectes de la crisi. La conseqüència social d’aquest conjuntura tan roïna va ser l’empitjorament de la situació laboral i vital dels treballadors, de les classes menys pudents, que comencen a radicalitzar el seu discurs polític.

Altra branca de la crisi que també va incidir en el proletariat va ser la crisi del ferrocarril, tot i la legislació que havia afavorit l’aparició d’una xarxa viària important, que depenia massa del capital estranger. Com a conseqüència de la crisi ferroviària, els productes es van encarir i el consum es va constrènyer. Si a això afegim els efectes de la crisi alimentícia i industrial, tenim un panorama econòmic difícil.

La caiguda i la ruïna d’alguns bancs europeus va contribuir també a la crisi financera del sistema bancari espanyol, de manera que aquest element va coadjuvar a l’empitjorament de la situació econòmica i social.

Per altra banda, com que el sistema impositiu des de la reforma de Mon es basava en els impostos indirectes, en els maleïts consums, que gravaven sobretot el poble ja molt perjudicat per la conjuntura econòmica del moment, el clima social començava a enrarir-se. A més, cal tenir en compte la crisi de l’Erari públic, que no podia recaptar recursos financers d’una població en una situació econòmica penosa. Evidentment no es podia esperar recaptar impostos indirectes basats en el consum si les classes populars perdien el seu treball per la conjuntura econòmica de crisi imperant. I tot això dintre d’un sistema polític que beneficiava massa les classes pudents i perjudicava les classes obreres, en una conjuntura com la descrita no podia sobreviure.

En aquest moment el govern va decidir desamortitzar algunes propietats de la Corona i la reina decidí vendre algunes joies. Per la llei que permetia aquesta venda, la monarquia percebia el 25% del producte, quedant el 75% restant per a l’Estat. Aquesta llei, de 12 de maig de 1865 determinava els bens que eren de la Corona i els que l’Estat podia vendre. Com a resultat, un catedràtic d’Història d’Espanya de la Universitat Central de Madrid, Castelar, va escriure una important sèrie d’articles per tal de denunciar no sols la mesura legislativa, sinó la situació d’un sistema polític caduc i obsolet, a més de repressiu.

El catedràtic defensava que una monarquia (sistema que per cert no criticava encara que va ser el que més endavant redactara el projecte de Constitució federal de la I República), en un país constitucional (línia 1) no havia de viure d’altres ingressos que l’estipendi que les Corts hagueren decidit per a ella. Però a Espanya els mitjans de vida de la Corona incloïen unes territoris massa extensos, com s’especifica en el paràgraf tres, en què enumera les possessions de la monarquia, que estan afectades per la seua lepra cancerosa, i siga, per l’amortització. És aquesta una de les característiques del doctrinarisme, entés no sols com a una ideologia d’un partit concret, sinó com a l’aplicació pràctica d’uns principis que no estan monopolitzats sols pel Partit Moderat.

Per tant, l’autor del text defensa un dels principis econòmics que començaven a estendre’s per la societat espanyola, el lliurecanvisme. Aquest terme, si bé és cert que ja s’havia plantejat com a un dels principis econòmics fonamentals dintre de la revolució liberal, al llarg del domini del Partit Moderat s’havia deixat de banda en recórrer-se a aranzels i en abandonar-se la desamortització. Aquest últim element era un instrument fonamental per tal de dissenyar un sistema econòmic liberal, com ja sabem.

En aquest moment, quan ja les propietats de l’Església havien sigut massivament privatitzades, i les dels municipis estaven venent-se, la desamortització de les propietats de la Corona era altre element important, però no s’havia discutit. Per a Castelar aquest instrument era molt important ja que tenia com a objectiu evitar que la monarquia continuara gaudint d’extensions de terres que podrien privatitzar-se, incloure’s dintre dels circuits comercials, i conrear-se. D’aquesta manera, augmentaria la producció agrícola, la qual cosa era molt important ja que en aquell moment, com ja sabem, estava patint-se una forta manca d’aliments. Però és que a més es donaria treball a camperols que vivien en situació de misèria. Per tant, l’autor defensava l’aplicació d’un principi bàsic de la revolució liberal. En el seu article no estava mostrant una postura republicana, que seria més radical, i que era precisament la seua ideologia. Estava defensant un principi elemental en la construcció d’un estat veritablement liberal, i no com el que estava construint-se a Espanya, que era doctrinari.

L’autor quan critica en el text, com ja hem exposat, la propietat d’extenses propietats per part de la Monarquia, en realitat no està propugnant només un aspecte econòmic, sinó el rerefons ideològic i polític d’aquesta mesura. Està propugnant que les Corts, com a representants legítims de la nació, haurien de ser les que decideixen els mitjans de vida de la Corona (l’estipendi que les Corts li decreten per a sostenir la seua dignitat. Impedint al Rei tenir una existència a banda, una propietat, com a Rei, a banda dels pressupostos generals del país). És a dir, en realitat està defensant la sobirania nacional entesa no sols com a un principi polític abstracte, sinó com a la potestat de la Nació d’utilitzar els seus recursos, que són seus, i no de la Corona. Aquest residu de propietat de la Corona és en realitat una reminiscència de l’Antic Règim, sistema en què la monarquia era la propietària de tots els recursos del territori. Un sistema en què la nació no era tal, sinó un patrimoni de la Corona.

Un altre aspecte que desenvolupa aquest article és l’especificat en l’últim paràgraf, on denuncia que el projecte de llei del Partit Moderat en què especifica que el producte de la venda del patrimoni de la Corona es dividiria en dues parts (el ja citat 25%, que seria per a la reina, i el 75%). En ell conclou que, a banda de ser il·legítim, en realitat contribueix a mantenir el Partit Moderat en el Poder (des de tots els punts de vista un d’aqueixos mànecs de què el partit moderat es val per tal de sostenir-se en un Poder que la voluntat de la nació rebutja; que la consciència de la nació maldiu), ja que, com que segons la Constitució de 1845, vigent fins el 1868, la Corona pot designar i separar lliurement els ministres, els governants, per tal d’assegurar-se que la reina sempre decidira recórrer a ells per a formar l’executiu, havien d’aconseguir la seua confiança. És el que es coneix com a la doble confiança, és a dir, la teòrica necessitat del govern de disposar de la confiança de les Corts i de la Corona per a governar, en un sistema de sobirania compartida. No obstant això, sabem que aquesta doble confiança era més bé una confiança simple, en la Corona, perquè les Corts eren fabricades pel Partit en el govern, i no el govern per les Corts.

De tot el que hem exposat podem deduir que l’objectiu del document no és només la denúncia d’una llei en particular (la de 12 de maig de 1865), sinó la denúncia d’un sistema, el moderat doctrinari, que retalla la llibertat del poble, que trepitja la seua sobirania, i que li condemna a la pobresa i a la misèria.

La conseqüència d’aquest escrit va ser l’intent per part del ministre de Foment, del fet que Castelar fóra separat de la seua càtedra en la Universitat. No obstant, el rector de la mateixa, Montalbán, es va negar. Per aquest motiu va perdre el seu treball i va ser substituït pel marquès de Zafra. Com a resposta, els dies 9 i 10 d’abril de 1865 alguns estudiants i companys de Castelar i de Montalbán es van reunir a la Porta del Sol de Madrid per tal de manifestar-se en contra. El govern va respondre traient la Guàrdia Civil al carrer, i va haver hi un conjunt de morts i de ferits. És el que es coneix com a la Nit de Sant Daniel, que va ser la primera manifestació dels intel·lectuals contra el règim polític. Va ser la primera qüestió universitària. La repressió d’intel·lectuals iniciada aquell 1865 va continuar, i el ministre de Foment anys més tard, el 1867, Orovio, va depurar altres catedràtics universitaris que estaven vinculats amb la ideologia kraussista, demòcrata i republicana. Aquestos intel·lectuals van iniciar el camí de posicionament polític de la intel·lectualitat en les darreries del règim, que va donar suport a plantejaments demòcrates i fins i tot republicans.

Però no sols això, també aquest fet va ser, juntament amb alguns intents de pronunciaments progressistes i demòcrates, l’inici de la formació d’una oposició general al sistema d’Isabel II que va desembocar en la revolució Gloriosa de setembre de 1868. D’aquesta manera, el Pacte d’Ostende (pacte entre els progressistes i els demòcrates per tal d’enderrocar Isabel II) i la Quarterada de Sant Gil a càrrec del general Pierrad, un demòcrata que es va revoltar, van continuar el procés iniciat en la Nit de Sant Daniel i van erosionar un règim ja molt deslegitimat. Aquest i altres fets van acabar de decidir i decantar l’actitud dels demòcrates. A més, les morts de O’Donnell i de Narváez van acabar d’eliminar els últims suports de la monarquia dels Borbons. La revolució acabaria esclatant en setembre de 1868. Isabel II, rere la formació per tot el país de juntes revolucionàries i rere la pèrdua de la Batalla d’Alcolea a mans del sublevats, va haver d’exiliar-se. Era l’oportunitat de la democràcia.

En altre ordre de coses, cal destacar que l’article de Castelar denunciava un fet que estava molt vinculat al caire del règim. D’aquesta forma, la tinença de propietats a banda dels pressupostos de l’Estat, en un sistema de propietat a mig camí entre el liberalisme i l’absolutisme, com ja hem explicat abans, és molt propi de sistemes polítics reaccionaris. No obstant, l’abolició d’aquest tipus de propietat i la definició de la sobirania nacional no sols com a un principi polític abstracte, sinó com a un principi d’ordenament econòmic, es va dur a terme en períodes més oberts. Per aquest motiu, el 19 de desembre de 1869, aprovada la Constitució democràtica de 1869, va aprovar-se una llei que declarava extingit el patrimoni de la Corona i que transferia els seus béns a l’Estat (deixant de banda algunes excepcions, és cert). Aquesta mesura era lògica tenint en compte el nou període, en el qual la sobirania nacional i l’assumpció de les propietats nacionals per part de l’Estat era una constant i una de les bases del sistema.

El 24 de juliol de 1873, ja dintre de l’experiment de la I República, les Corts van aprovar una llei per tal de confiscar tots els béns que quedaren en propietat de la monarquia. Lògica aquesta mesura pel caire republicà del sistema polític imperant en aquella època.

Continuant amb aquesta línia d’argumentació, en tornar al sistema monàrquic amb la Restauració dels Borbons, i amb un sistema, a més, doctrinari, encara que en una versió més perfeccionada i completa, van restituir-se a la Corona els béns no venuts el 14 de gener de 1875. Més endavant, el 26 de juny de 1876 va aprovar-se una llei que disposava que es tornara a constituir el patrimoni dels Borbons.

De tot el que hem exposat, podem afirmar que el document objecte del nostre anàlisi fa referència a la lluita per la sobirania nacional i per la democràcia, en un sistema que mancava d’aquestos principis. D’aquesta manera, les circumstàncies que denuncia es fan vigents en moments en què el sistema polític és més tancat i la sobirania és compartida. Per tant, el plantejament paral·lel a la sobirania compartida a nivell polític, és un sistema que a nivell econòmic i social siga també un sistema a mig camí entre l’Antic Règim i el liberalisme. Així, tornarà a ocórrer, com ja hem vist, al llarg de la Restauració dels Borbons, que comporta també la restauració de la sobirania compartida i del doctrinarisme. No obstant, s’eliminarà quan els principis polítics siguen democràtics, és a dir, al llarg de la monarquia democràica de la Constitució de 1869, i al llarg de la I República, períodes en què la sobirania és realment nacional (i en el cas de la I República, segons el projecte de Constitució de Castelar, precisament, de 1873, fins i tot popular).

Altre element que cal destacar és la reivindicació de la llibertat d’expressió de Castelar, que en el seu diari La Democracia tracta de desenvolupar. Només en els períodes democràtics abans al·ludits podrà materialitzar-se, perquè amb la Restauració dels Borbons tornen els mateixos protagonistes. De fet, de nou el ministre de Foment Orovio va atacar els professors que no apliquen els criteris i els conceptes de la doctrina catòlica en les seues classes, i va provocar així la segona qüestió universitària. A conseqüència d’ella, va crear-se una de les institucions més importants en la vida cultural i política de l’Espanya del segle XX, la Institució Lliure d’Ensenyament, on els criteris i principis kraussistes i democràtics van aplicar-se amb èxit. De fet, els governants i molts dels protagonistes de la II República van ser hereters d’aquesta institució d’ensenyament lliure.

Aquest document, per a concloure, no és sols la denúncia d’una mesura legislativa o l’inici de l’oposició dels intel·lectuals al sistema doctrinari isabelí. Tampoc és només l’inici d’una sèrie de fets que van desembocar uns anys més tard en la Revolució Gloriosa de 1868. Aquest document és la personificació de la llibertat d’impremta i d’expressió, la lluita per la sobirania nacional i pels principis de la democràcia, i l’inici de la presa de postura política dels intel·lectuals que va prolongar-se fins 1931.