EL SISTEMA POLÍTIC DE PRIMO DE RIVERA

EL SISTEMA POLÍTIC

Tot i la pretesa temporalitat del règim, amb el temps Primo de Rivera intentà institucionalitzar-lo, encara que va fracassar-hi. D’aquesta manera, el 1925 va substituir el Directori Militar per un Directori Civil, compost de diversos ministres i només cinc militars (el president, el sot-president, Governació, Guerra i Marina). Altra mesura va ser el increment del control dels jutges per part de l’executiu, mitjançant la suspensió de sentències dels tribunals si els ministres consideraven que allò era necessari.

En la línia amb el caire centralista, corporatiu i conservador de la dictadura, Primo de Rivera va convocar eleccions per a una Assemblea Nacional Corporativa. Evidentment, no es tractava d’una institució amb poder legislatiu, ja que no aprovava lleis, ni controlava el govern, ni era sobirana.

A ella van acudir representants dels municipis i diputacions, de l’Estat...però, al final, els procuradors que s’hi van asseure van ser, majoritàriament, designats per l’executiu.

Bàsicament, la seua tasca va consistir a redactar un avantprojecte de lleis constituents. Amb això, el dictador va tractar d’institucionalitzar, i de perllongar-se en el poder.

Aquestes lleis contenien les següents característiques: monarquia inviolable, estat militar, oficialització de la religió catòlica, intervenció de l’Estat en les relacions econòmiques, corporativisme en la representació política i laboral, sobirania de l’Estat (no de la Nació), restricció en la potestat legislativa del Parlament, i creació del Consell del Regne (òrgan assessor del Rei, qui, a més a més, el controlava sense restriccions). Com a conseqüència, es creava un nou sistema polític, una mena de dictadura monàrquica, amb la qual el dictador no va estar d’acord.

Aquest sistema, que no va poder desenvolupar-se, va haver d’enfrontar-se a diverses insurreccions, moltes d’elles com a resultat de la confluència de civils i militars. La primera va ser la Sanjuanada de 1926. Alguns militars (general Aguilera) i alguns civils (Comte de Romanones, Melquíades Álvarez, Sánchez Guerra...) van conspirar per tal de tornar a l’ordre constitucional de 1876. però van fracassar.

La segona, en la línia de l’anterior va datar de 1929, i va ser un intent de Sánchez Guerra, amb el suport d’altres militars, per tal d’implantar unes Corts Constituents que dugueren a terme una reforma de les estructures en un sentit democràtic de debò.

Els intel•lectuals, per la seua banda, també van protagonitzar diversos intents de manifestació de postures opositores. Unamuno, Blasco Ibáñez, Marañón, Ortega y Gasset, els professors i els alumnes de la Universitat... que van enfortir les fileres del republicanisme. D’aquesta forma, alguns d’ells van fundar partits polítics republicans com ara l’Acció Republicana de Manuel Azaña, o l’Aliança Republicana (formada pel Partit Republicà Radical, els federals, i els catalanistes d’esquerra).

Els socialistes també s’hi van oposar al règim. De fet, decidiren no entrar en l’Assemblea Nacional Consultiva, tot i el seu suport inicial.

Per últim, l’exèrcit, disconforme amb el sistema d’ascensos i per la fundació de l’Acadèmia General Militar de Saragossa (que posava fi als privilegis d’Artilleria...) també s’hi va oposar, per la qual cosa al dictador ja no li quedaven suports. D’aquesta forma, el 28 de gener de 1930 dimití, i el rei va cridar al poder el general Dámaso Berenguer, un africanista.

La funció d’aquest militar va ser, fonamentalment, preparar el país per a la tornada al règim de llibertats de la Restauració, i per a tal objectiu, la convocatòria d’unes noves Corts. D’aquesta forma, va decretar una important amnistia, va derogar la legislació anticatalanista i va posar fi a la construcció d’obres públiques (per tal de no endeutar-se més). També va renovar els ajuntaments tornant-hi als majors contribuents de les localitats i als regidors elegits entre 1917 i 1923. no obstant això, trigà excessivament a reimplantar un règim de llibertats.

El republicanisme estava creixent, i alguns polítics monàrquics van passar-se al bàndol republicà. Exemples com el de Sánchez Guerra, Alcalá Zamora, Miguel Maura o Ortega y Gasset demostraren l’escàs suport del rei i de les seues solucions. Molt prompte se signà el Pacte de Sant Sebastià per part d’un grapat important de republicans i de catalanistes, que decidiren com passar a l’acció, i quin tipus de règim implantar. I, en aquesta situació d’oposició política creixent, va sumar-se el grapat de conseqüències socials i econòmiques del Crack de 1929: atur, crisi econòmica...i el PSOE, la UGT i la CNT es pronunciaren a favor d’una república.

El 12 de desembre de 1930 va tenir lloc la sublevació dels capitans republicans Galán i García Hernández. Foren afusellats. La crispació política arribà a un nivell insostenible, i en gener es programaren eleccions. Davant el retraïment de moltes forces polítiques, el general Berenguer dimití, i fou substituït per l’almirant Aznar, qui formà un govern de concentració monàrquica, com el de 1918.

Aquest militar ideà un procés de retorn a la normalitat constitucional de 1876 mitjançant un cadenat de convocatòries electorals que s’encetaria amb eleccions municipals el 12 d’abril de 1931, seguint amb eleccions provincials per al 3 de maig, i, per acabar, eleccions generals, que es podrien plantejar com a constituents, el 7 i el 14 de juny. Fins i tot prometé un sistema d’autonomia per a Catalunya, però no va ser suficient.