martes, 23 de febrero de 2010

ASESINATO Y ENTIERRO DE JOSÉ CANALEJAS

Acabo de encontrar este vídeo sobre el asesinato y entierro de José Canalejas, en http://www.youtube.com/watch?v=7SR2dw73vIU. Os lo recomiendo


martes, 16 de febrero de 2010

El paper de la guerra del Marroc en la Setmana Tràgica de 1909 segons l'historiador Ferran Aisa.

Ací teniu un altre vídeo de la Setmana Tràgica, que he trobat a http://www.youtube.com/watch?v=9QOBJ1xsVuY. En aquest cas, en català. Espere que us agrade.

VÍDEO SOBRE LA SEMANA TRÁGICA I

Aquí tenéis un vídeo breve sobre la Semana Trágica de 1909. Lo he encontrado en http://www.youtube.com/watch?v=SFNSZ9rX9Jo

L'ENSENYAMENT EN EL PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX

Amb el regnat d'Alfons XIII, van materialitzar-se diverses postures regeneracionistes. De fet, el seu regnat, entre d'altres coses, es caracteritza precissament per això, per les mesures tendents a regenerar el país.

L'ensenyament va ser un dels elements fonamentals d'aquest regeneracionisme. De fet, per a molts intel·lectuals imbuïts d'aquesta corrent, la causa estructural del Desastre del 98 no va ser la deficitària situació de l'exèrcit espanyol, sinó la situació cultural i pedagògica de la societat espanyola. Així, no serien els soldats nord-americans els que destrossaren l'esquadra a Cavite, sinó els mestres, de la mateixa manera que, d'acord amb les idees de molts intel·lectualls francesos, la causa de la seua derrota a la Guerra Franco-prusiana de 1871 va ser la superioritat de l'ensenyament alemany.

Així es pronuncià, per exemple, Santiago Alba en el pròleg que va escriure, del llibre d'Edmund Demolins En qué consiste la superioridad de los Anglo-Sajones (1901), que va seguir la línia marcada per Joaquim Costa (escuela y despensa), o Bartolomé Cossío.

La conseqüència pràctica d'aquesta postura va ser un grapat de mesures dels diferents governs del regnat d'Alfons XIII, per tal de millorar l'ensenyament. Un ensenyament que mancava de moltes coses. De fet, la taxa d'analfabetisme era de les més elevades d'Europa, juntament amb Portugal, o Grècia. A dures penes s'escolaritzava el 47% de la població infantil (la qual cosa depenia de zones, ja que a Castilla la Vieja el percentatge d'alfabetització era més elevat, i de sexes, ja que les nenes gairebé no es formaven).

Pel que fa als mestres, aquestos sofrien uns salaris (quan hi existien) molt baixos, i que depenien de l'administració municipal, llastrada per les desamortitzacions (que havien eliminat una font d'ingressos molt important dels ajuntaments) i molt corrupta.

L'ensenyament secundari estava en una millor situació que el primari, però, encara així i tot, sofria enormes mancances, sobretot si es comparava amb l'ensenyament secundari que s'oferia als col·legis religiosos, que estaven molt més abastats.

La causa d'aquesta situació tan deficitària va ser, com ja sabem, l'escàs interés de l'Estat liberal a involucrar-se en qüestions socials, més enllà del govern i de l'administració interior (Governació i Foment), la percepció d'ingressos (Hisenda), o la política exterior i el prestigi (Guerra, Marina, Estat). No existia, per tant, un Ministeri dedicat específicament a l'ensenyament. Recordem que el Pla Pidal va ser desenvolupat pel ministre de Foment, com també va ser el titular d'aquesta cartera ministerial l'autor de la Llei Moyano, o el de les mesures educatives de finals del regnat d'Isabel II, que va ser, per cert, el mateix que va tallar la llibertat de càtedra a principis de la Restauració (el ministre de Foment, Orovio).

Amb l'adopció, per part dels conservadors, de la doctrina social de l'Església, i de la inclusió del Partit Liberal en el joc polític, a més de la influència dels regeneracionistes, aquesta situació va variar en canviar de segle. D'aquesta forma, el 1900 es cregué el Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts, dins del govern conservador de Francisco Silvela, encapçalat pel jurista Antonio García Alix. Tanmateix, la partida pressupostària de què va gaudir, va ser molt reduïda. Per a alguns, va ser, fins i tot, inferior a la dotació de la Villa de París.

Qui va interessar-se més per la situació va ser el liberal comte de Romanones, el següent titular del ministeri. Sota la seua gestió, i la dels seus successors, molt influïts pels ideals de la ILE, l'ensenyament va millorar. Els mestres van rebre el seu salari (encara molt baix, per cert) de l'Estat, per la qual cosa els ajuntaments van poder dedicar-se a la construcció de les escoles (tal i com preveïa la Llei Moyano de 1857) i el 1901 va estendre's l'ensenyament obligatori des dels 9 anys, als 12, i es va adoptar un pla d'estudis cíclic i integrat, i idèntic per als nens i les nenes.

Com a conseqüència, la taxa d'alfabetització va pujar, encara que molt gradualment. El país va encetar un procés de modernització, tot i que fou incomplet, i, per això, en la II República el problema educatiu va ser un dels assumptes nodals de la política reformista.

A més de tot això, cal destacar que l'ensenyament va ser un dels camps de lluita entre els conservadors i els liberals, que, d'aquesta manera, fan començar a trencar el pacte que donava solidesa al sistema. Quan els liberals estaven en el poder, exigien als col·legis religiosos que demostraren la qualificació científica dels seus docents, i materialitzaven la llibertat de càtedra però, quan els conservadors els succeïen, liquidaven les mesures dels liberals. Tot això, dins de la lluita entre obrir noves ordes religioses, tancar les ja existents, aplicar el Concordat de 1851 en tota la seua extensió, o la Llei d'Associacions liberal.

Respecte als aspectes pedagògics, en el període es tractaren d'imposar les teories més en boga a Europa i als Estats Units, com ara aquelles que defenien el respecte per la personalitat de l'alumne contra la repressió i la imposició. Així, es va rebre l'influix de Maria Montessori, o d'Olive Decroly, o les idees de la Institució Lliure d'Ensenyament (aprenentatge intuïtiu i global...). D'aquesta forma, de manera paral·lela a l'ensenyament religiós, es va desenvolupar tot un grapat de noves experiències educatives, com ara escoles laiques i racionalistes, l'Escola Moderna de Francisco Ferrer y Guardia... Aquesta última va desenvolupar una interessant tasca editorial (Compendio de Historia Universal apareguda el 1902, de Clémence Jacquiret; novel·les com ara Las aventuras de Nono...) i educativa dirigida a les classes mitjanes...

No obstant, als col·legis de religiosos, on imperava un tipus d'ensenyament més memorístic i autoritar (denunciat per intel·lectuals com Pérez de Ayala o Azorín) es desenvolupà, també, tot un grapat d'experiències renovadores: les Escoles de l'Ave Maria, als barris pobres de Granada, on s'implantà una pedagogia integral...

Es tractava, per tant, de japonitzar Espanya. És a dir, de desenvolupar amb rapidesa un país molt mancat per problemes de molt ampli abast en el camp de l'ensenyament (i en altres, és clar), com va fer el Japó, que va arribar, en pocs anys, de ser un país medieval, a derrotar a tota una potència militar com ara Rússia, a la Guerra del 1905.

En el camp de la cultura, el país es va modernitzar clarament. Així, entre el 1907 i el 1936, va tenir un paper molt important la Junta d'Ampliació d'Estudis i Investigacions Científiques, encarregada d'abastar els alumnes més brillants, amb beques a l'estranger. Depenent d'ella, va sorgir el 1910 la Residencia de Estudiantes, on van desenvolupar una tasca intel·lectual de relleu importants escriptors i artistes de tota classe.

El 1910 va aparèixer el Centro de Estudios Históricos, presidit per ramón Menéndez Pidal, que es centrava en el conreu de les Humanitats. D'altres foren la Escuela Española de Roma de Arqueología e Historia, el Instituto Nacional de Ciencias Físico-Naturales, el Museo Nacional de Ciencias Naturales o el Jardín Botánico. El 1915, la Residencia de Señoritas, i el 1918, el Instituto-Escuela, institució que devia tutelar la transformació de l'ensenyament secundari.

Per tant, el primer terç del segle XX va ser molt prolífic en l'intent de reformar un sistema que era, òbviament, insuficient, en un intent imbuït per l'ideal il·lustrat d'utilitzar la raó científica com a base per al desenvolupament i l'extensió del coneixement.

lunes, 15 de febrero de 2010

LA REVOLUCIÓ DES DE DALT

La vida política al llarg des primers quinze anys del segle XX es va caracteritzar pels intents de dur a terme els plantejaments regeneracionistes. Tots els polítics, i, fins i tot, el mateix Alfons XIII, estaven adscrits al corrent regenerador.

Com sabem, arran de la Crisi del 98, va sorgir el regeneracionisme. Aquest era una postura intel·lectual caracteritzada per intentar canviar el païs, donat que necessitava un canvi profund. Ara bé, podia desenvolupar-se des d'una perspectiva conservadora (Silvela, Maura), liberal-demòcrata (Canalejas), republicana i democràtica (Costa), nacionalista i regionalista, el mateix Alfons XIII... Per tant, amb el canvi de segle, tots els protagonistes de la vida política s'afegiren eren regeneracionistes.

Des d'una perspectiva conservadora, el regeneracionista més important va ser el nou cap del Partit Conservador, Antoni Maura. Successor de Silvela, intentà desenvolupar una política econòmica equilibrada, una important tasca social i un intent de purificació del sistema electoral. Per tal d'assolir aquest últim objectiu, intentà descentralitzar el règim polític, i, d'aquesta manera, adoptà postures en ocasions sorprenents per a ser un polític conservador.

Va estar en el poder durant el perdíode de major intervencionisme en la política per part del Rei, i, sobretot, durant el Govern Llarg (a banda dels governs de concentració de les darreires del règim).

Entre 1907 i 1909 (el citat Govern Llarg), Maura desenvolupà un programa en què imposà les seues idees sobre el intervencionisme en economia (Llei de protecció de la indústria nacional, Foment d'indústries i comunicacions marítimes, l'Institu Nacional de Previsió...) i en les relacions socials, seguint el tarannà regenerador del seu antecessor, Francisco Silvela, que es basà en l'Encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII (Llei de descans dominical, Llei de colonització interior, Llei d'emigració, Llei de tribunals industrials...).

No obstant, també va fer palesa la seua inclinació cap l'autoritarisme, amb mesures com ara la Llei de repressió del terrorisme. Era un producte, entre altres motius, de la seua ideología conservadora, i del seu caràcter en ocasions arrogant i autoritari.

Sobre el sistema electoral, que, com sabem, estava marcat per la corrupció i l'adulteració, va intentar purificar-lo a través de la Llei Electoral de 1907. Amb ella imposà el vot masculí obligatori, i eliminà els sufragis poc clars. Però, no obstante, no aconseguí millorar i purificar el sistema. De fet, per a això, necessitava dotar de major autonomia les institucions locals, per tal de traure-les del binomi Govern-cacics. Amb aquest objectiu, projectà una llei d'administració local en la qual dotaria els ajuntaments d'un sistema d'elecció corporatiu, de caire evidentment conservador. També els permeté associarse en mancomunitats, arran de la pressió exercida per Solidaritat Catalana a causa de la Llei de Jurisdiccions. Tanmateix, aquesta llei fou refusada, i el projecte de mancomunitats no es posaria en marxa fins el període de José Canalejas.

Rere la seua caiguda, esdevenida el 1909 a causa de la Setmana Tràgica, va succeir-lo Moret durant un breu període de temps, i, després, Canalejas. Ambdós eren membres del Partit Liberal i es disputaren el lideratge.

José Canalejas, amb una sòlida formació intel·lectual, desenvolupà un liberalisme intervencionista en matèries socials, en una línia molt propera al liberalisme democràtic que estava desenvolupant-se a Europa. En aquesta línia, va encetar un procés de nacionalització de la monarquia, és a dir, d'incloure dins del sistema monàrquic totes les forces polítiques possibles.

Sobre les seues mesures, el regeneracionsime que va desenvolupar es va basar en un aperspectiva més reformista que la de Maura, molt més ostentosa. Així, va reformar la situació social, abolint els impostos de consum i substituïnt-los per impostos progressius. També va intentar separar l'Església de l'Estat mitjançant la Llei del Cadenat de 1910, per la qual va impedir que s'obriren noves ordes religioises, si no estaven abans aprovades pel Govern.

Sobre el greu problema militar, va intentar democratitzar el reclutament a través de soldat de quota, que va acabar amb la redempció en metàl·lic pròpia del període liberal. No obstant, no va establir-hi en el reclutament una veritable igualtat.

Sobre l'estructura de l'Estat, va intentar impulsar la descentralització, amb les Mancomunitats provincials, arreplegant el legat de Maura, però de forma menys àmplia que el projecte que hi tenien els catalans.

Amb la seua mort, el 1912, s'inicià un nou període, ja menys regeneracionista, en el qual el sistema va mostrar les seues dificultats intrínseques, encara que va perviure fins el 1923.

jueves, 11 de febrero de 2010

SOBRE LA CRISI DEL 98

ENTRE LA GUERRA DELS DEU ANYS I LA PÈRDUA DE LES COLÒNIES

Les línies següents versen sobre el més fonamental que va ocórrer entre la Pau de Zanjón, el 1878, i la Guerra Cubana que va portar a la pèrdua de les últimes colònies.

Com sabem, la Pau de Zanjón es va signar el 12 de febrer de 1878, per tal de posar fi a la Guerra dels Deu Anys, encetada rere el Grito de Yara. Tanmateix, aquest tractat de pau, en realitat, va ser només una treva en el conflicte.

L’armistici va comportar la llibertat per als esclaus, tant per als que van participar en un bàndol, com per als que van participar en l’altre. A més a més, va implantar a l’illa el sistema de províncies que ja existia a Puerto Rico. No obstant això, aquestes mesures es van activar de forma molt limitada. Així, pel que fa a la implantació del sistema provincial, és veritat que Cuba va dividir-se en sis províncies, d’on van eixir diputats i senadors a les Corts espanyoles, però el sistema, molt centralitzat, va impedir desenvolupar totes les propostes com s’hauria desitjat. A més a més, era una mesura insuficient, donada l’enorme distància que separava Cuba de la península i la situació propera dels Estats Units.

Sumat a aquesta situació, l’altra reivindicació que va conduir al conflicte, l’abolició de l’esclavitud, no va ser completa, i es va necessitar un segon conflicte, la Guerra Chiquita, per tal d’obligar el govern espanyol a promulgar una llei, el 1880, que conduïra a l’emancipació.

La implantació del sistema provincial es va reforçar mitjançant la fundació de dos partits polítics, el Partit Unió Constitucional o partit conservador, format pels indians i peninsulars amb interessos a l’illa, i partidaris del manteniment de la situació de colònia, o, en el seu defecte, de província només, i el Partit Liberal Autonomista, o partit liberal, més obert, i construït pels criolls que desitjaven la implantació d’un sistema més autònom del que hi existia per a l’administració illenca.

A partir de 1891, dins del Partit Unió Constitucional, va esclatar una secessió protagonitzada per la branca més esquerrana, que tenia com a objectiu l’enteniment amb els criolls autonomistes, com va ser el Partit Reformista. La causa d’aquesta escissió va ser la presa de consciència del fet que la situació econòmica caminava cap a una progressiva vinculació amb els Estats Units, per a la qual cosa es feia necessari un sistema que permetera més llibertat alhora que continuava amb els lligams amb la metròpoli.

La qüestió és que, des del 1880, Cuba venia el 80% de la seua producció de sucre a la potència nord-americana, la qual intentava signar algun tipus d’acord comercial amb Espanya per tal de regularitzar la situació. Això es va assolir, per influència del Partit Liberal, el 1892, amb el resultat d’enfortir els lligams econòmics de l’illa amb els Estats Units. De fet, pràcticament, arran d’aquests acords, Cuba era part de la potència del Nord.

Aqueix 1892, José Martí va fundar un partit, el Partit Revolucionari Cubà, que fomentà el secessionisme i la independència. És veritat que l’esclavitud s’havia abolit el 1886 (rere un període d’assaig de formes intermèdies, com ara el sistema del patronat), però, en realitat, els esclaus no havien aconseguit la completa integració en la societat. Per exemple, cal recordar que, quan la Societat Antropològica Cubana definia el cubà, es referia a ell com l’home blanc nascut a Cuba. És a dir, els negres no eren res. Però els antics esclaus no hi estaven d’acord. D’aquesta manera, encetaren un procés de reivindicació dels seus arrels culturals, com eren tot un grapat de revistes i diaris, i de danses pròpies i una música pròpia, el danzón, ple de trets africans.

A causa d’aquesta reivindicació cultural d’una població que era molt més nombrosa que els peninsulars, o que els criolls, el govern espanyol va decidir incrementar el percentatge de blancs, i va fomentar la immigració, la conseqüència d’aquesta política demogràfica va ser l’increment de les tensions socials, afegides a les polítiques i econòmiques.

En aquest context, Antoni Maura, aleshores membre del Partit Liberal, i com a ministre d’Ultramar, va intentar desenvolupar el primer sistema autonomista de la nostra història constitucional. Va consistir en la implantació d’una constitució, d’una Assemblea Provincial, d’un govern i d’un poder judicial propis. No obstant, com que va ser substituït per Manuel Becerra, aquest projecte es va abandonar, i, quan el següent ministre de la Governació, rere Becerra, el va intentar implantar, el conflicte va esclatar. Ja era massa tard. El Grito de Baire va encetar una lluita entre els espanyols i els cubans, als quals es van afegir els nord-americans.

miércoles, 10 de febrero de 2010

La crisis del 98 y la pérdida de las colonias

Aquí os ofrezco otro vídeo sobre la crisis del 98 y la pérdida de las colonias. Lo podéis encontrar en http://www.youtube.com/watch?v=jn8yPii8TXk


¿Quién fue María Cristina de Habsburgo-Lorena?

Aquí os ofrezco un video sobre la Regente, viuda de Alfonso XII. Puede ser interesante. Lo encontraréis en http://www.youtube.com/watch?v=wr5OSNOYyoQ.

García-Trevijano establece una serie de comentarios sobre el sistema de la Constitución de 1876 que puede que os suenen bastante, ¿no? Espero que os guste el vídeo.

martes, 9 de febrero de 2010

Sobre la voladura del Maine

En este vídeo aparece la voladura del acorazado Maine, que, como sabéis, fue la causa de la entrada de USA en la Guerra de Cuba, y la subsiguiente derrota de los españoles.

SOBRE LA CRISIS DE 1898

Aquí tenéis un vídeo sobre la crisis de 1898. Espero que os resulte ilustrativo.