LA REVOLUCIÓ DES DE DALT

La vida política al llarg des primers quinze anys del segle XX es va caracteritzar pels intents de dur a terme els plantejaments regeneracionistes. Tots els polítics, i, fins i tot, el mateix Alfons XIII, estaven adscrits al corrent regenerador.

Com sabem, arran de la Crisi del 98, va sorgir el regeneracionisme. Aquest era una postura intel·lectual caracteritzada per intentar canviar el païs, donat que necessitava un canvi profund. Ara bé, podia desenvolupar-se des d'una perspectiva conservadora (Silvela, Maura), liberal-demòcrata (Canalejas), republicana i democràtica (Costa), nacionalista i regionalista, el mateix Alfons XIII... Per tant, amb el canvi de segle, tots els protagonistes de la vida política s'afegiren eren regeneracionistes.

Des d'una perspectiva conservadora, el regeneracionista més important va ser el nou cap del Partit Conservador, Antoni Maura. Successor de Silvela, intentà desenvolupar una política econòmica equilibrada, una important tasca social i un intent de purificació del sistema electoral. Per tal d'assolir aquest últim objectiu, intentà descentralitzar el règim polític, i, d'aquesta manera, adoptà postures en ocasions sorprenents per a ser un polític conservador.

Va estar en el poder durant el perdíode de major intervencionisme en la política per part del Rei, i, sobretot, durant el Govern Llarg (a banda dels governs de concentració de les darreires del règim).

Entre 1907 i 1909 (el citat Govern Llarg), Maura desenvolupà un programa en què imposà les seues idees sobre el intervencionisme en economia (Llei de protecció de la indústria nacional, Foment d'indústries i comunicacions marítimes, l'Institu Nacional de Previsió...) i en les relacions socials, seguint el tarannà regenerador del seu antecessor, Francisco Silvela, que es basà en l'Encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII (Llei de descans dominical, Llei de colonització interior, Llei d'emigració, Llei de tribunals industrials...).

No obstant, també va fer palesa la seua inclinació cap l'autoritarisme, amb mesures com ara la Llei de repressió del terrorisme. Era un producte, entre altres motius, de la seua ideología conservadora, i del seu caràcter en ocasions arrogant i autoritari.

Sobre el sistema electoral, que, com sabem, estava marcat per la corrupció i l'adulteració, va intentar purificar-lo a través de la Llei Electoral de 1907. Amb ella imposà el vot masculí obligatori, i eliminà els sufragis poc clars. Però, no obstante, no aconseguí millorar i purificar el sistema. De fet, per a això, necessitava dotar de major autonomia les institucions locals, per tal de traure-les del binomi Govern-cacics. Amb aquest objectiu, projectà una llei d'administració local en la qual dotaria els ajuntaments d'un sistema d'elecció corporatiu, de caire evidentment conservador. També els permeté associarse en mancomunitats, arran de la pressió exercida per Solidaritat Catalana a causa de la Llei de Jurisdiccions. Tanmateix, aquesta llei fou refusada, i el projecte de mancomunitats no es posaria en marxa fins el període de José Canalejas.

Rere la seua caiguda, esdevenida el 1909 a causa de la Setmana Tràgica, va succeir-lo Moret durant un breu període de temps, i, després, Canalejas. Ambdós eren membres del Partit Liberal i es disputaren el lideratge.

José Canalejas, amb una sòlida formació intel·lectual, desenvolupà un liberalisme intervencionista en matèries socials, en una línia molt propera al liberalisme democràtic que estava desenvolupant-se a Europa. En aquesta línia, va encetar un procés de nacionalització de la monarquia, és a dir, d'incloure dins del sistema monàrquic totes les forces polítiques possibles.

Sobre les seues mesures, el regeneracionsime que va desenvolupar es va basar en un aperspectiva més reformista que la de Maura, molt més ostentosa. Així, va reformar la situació social, abolint els impostos de consum i substituïnt-los per impostos progressius. També va intentar separar l'Església de l'Estat mitjançant la Llei del Cadenat de 1910, per la qual va impedir que s'obriren noves ordes religioises, si no estaven abans aprovades pel Govern.

Sobre el greu problema militar, va intentar democratitzar el reclutament a través de soldat de quota, que va acabar amb la redempció en metàl·lic pròpia del període liberal. No obstant, no va establir-hi en el reclutament una veritable igualtat.

Sobre l'estructura de l'Estat, va intentar impulsar la descentralització, amb les Mancomunitats provincials, arreplegant el legat de Maura, però de forma menys àmplia que el projecte que hi tenien els catalans.

Amb la seua mort, el 1912, s'inicià un nou període, ja menys regeneracionista, en el qual el sistema va mostrar les seues dificultats intrínseques, encara que va perviure fins el 1923.