lunes, 26 de noviembre de 2007

Constitució de 1845

DOCUMENT 5: LA CONSTITUCIÓ DE 1845
Na Isabel II. Per la gràcia de Deu i de la Constitució de la Monarquia espanyola, Reina de les Espanyes […], SABEU: […] que la intervenció que les seues Corts han tingut […] modificant […] la Constitució […] de 1837, hem vingut, en unió i d’acord amb les Corts […] en decretar i sancionar la següent CONSTITUCIÓ ESPANYOLA
Art.2 Tots els espanyols poden imprimir i publicar lliurement les seues idees sense prèvia censura, amb subjecció a les lleis.
Art.3 Tot espanyol té dret de dirigir peticions per escrit a les Corts i al Rei com determinen les lleis.
Art.4 Uns mateixos codis regiran en tota la Monarquia.
Art.5 Tots els espanyols són admissibles en les ocupacions i càrrecs públics, segons el seu mèrit i capacitat.
Art.6 Tot espanyol està obligat a defendre la Pàtria amb les armes quan siga cridat per la llei i contribuir en proporció dels seus habers per a les despeses de l’Estat.
Art.7 No pot ser detingut, ni pres, ni separat del seu domicili ningú espanyol, ni violada la seua casa, sinó en els casos i en la forma que les lleis prescriuen.
Art.8 Si la seguretat de l’Estat exigira en circumstàncies extraordinàries la suspensió temporal en tota la Monarquia o en part d’ella del dispost en l’article anterior, es determinarà per una llei.
Art.9 Ningú espanyol pot ser processat ni sentenciat sinó pel Jutge o Tribunal competent, en virtut de lleis anteriors al delicte i en la forma en què aquestes prescriguen.
Art.10 No s’imposarà mai més la pena de confiscació de bens, i ningú espanyol serà privat de la seua propietat sinó per causa justificada d’utilitat comuna, prèvia la corresponent indemnització.
Art.11 La Religió de la Nació espanyola és la Catòlica, Apostòlica i Romana. L’Estat s’obliga a mantenir el culte i els seus ministres.
Art.12 La potestat de fer les lleis resideix en les Corts amb el Rei.
Art.13 Les Corts es composen de dos Cossos Colegisladors, iguals en facultats: el Senat i el Congrés dels Diputats.
Art.14 El nombre de senadors és il·limitat; la seua designació pertany al Rei.
Art.15 Sols podran ser designats senadors els espanyols que, a més de tenir trenta anys sencers, romanguen a les classes següents: Presidents d’algú dels Cossos Colegisladors. […] Ministres de la Corona. Consellers d’Estat. Arquebisbes. […] Grans d’Espanya. Capitans generales […] deuran a més gaudir 30.000 reals de renda, procedents de bens propis o de sous de les ocupacions […]. Títols de Castella que gaudeixen de 60.000 reals de renda. Els que paguen amb un any d’antelació 8.000 reals de contribucions directes i hagen sigut senadors o diputats a Corts o diputats provincials o alcaldes en pobles de 30.000 ànimes, o presidents de Juntes o Tribunals de Comerci. […]
Art.17 El càrrec de senador és vitalici. […]
Art.20 El Congrés dels Diputats es composarà dels que designen les Juntes electorals en la forma que determine la llei. Es designarà un diputat com a mínim per cinquanta mil ànimes de població.
Art.21 Els diputats s’elegiran per mètode directe i podran ser reelegits indefinidament. [...]
Art.24 Els diputats seran elegits per cinc anys. […]
Art.26 Les Corts es reuneixen tots els anys. Correspon al Rei convocar-les, suspendre-les i tancar les seues sessions i dissoldre el Congrés dels Diputats, però amb l’obligació, en aquest últim cas, de convocar altres Corts i reunir-les dintre de tres mesos. […]
Art.31 El Rei obri i tanca les Corts, en persona o mitjançant els ministres. […]
Art.35 El Rei i cadascun dels Cossos Colegisladors tenen la iniciativa de les lleis.
Art.38 Si un dels Cossos Colegisladors rebutgés algun projecte de llei, o li negare el Rei la sanció, no podrà tornar-se a proposar un projecte de llei sobre el mateix objecte en aquella legislatura.
Art.39 A més de la potestat legislativa que exerceixen les Corts amb el Rei, pertanyen les facultats següents: […] 3º Fer efectiva la responsabilitat dels Ministres, els quals seran acusats pel Congrés i jutjats pel Senat.
Art.40 Els senadors i els diputats són inviolables per les seues opinions i vots en l’exercici del seu càrrec. […]
Art.42 La persona del Rei és sagrada i inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Són responsables els ministres.
Art.43 La potestat de fer executar les lleis resideix en el Rei, i la seua autoritat s’estén a tot quant condueix a la conservació de l’ordre públic en l’interior i a la seguretat de l’Estat en l’exterior, segons la Constitució i les lleis.
Art.44 El Rei sanciona i promulga les lleis.
Art.45 A més de les prerrogatives que la Constitució assenyala el Rei, li correspon:
1° Expedir els decrets, […] 10º Designar i separar lliurement als ministres. […]
Art.49 La Reina legítima de les Espanyes és Na Isabel II de Borbó. […].
Art.66 Als Tribunals i Jutjats pertany exclusivament la potestat d’aplicar les lleis en els judicis civils i criminals; sense que puguen exercir altres funcions que la de jutjar i fer que s’execute allò jutjat. […]
Art.71 La justícia s’administra en nom del Rei.
Art.72 En cada província hi haurà una Diputació provincial elegida en la forma que determine la llei i composta pel nombre d’individus que aquesta assenyale.
Art.73 Hi haurà en els pobles alcaldes i Ajuntaments. Els Ajuntaments seran designats pels veïns a quins la llei conferisca aquest dret.
Art.74 La llei determinarà l’organització i atribucions de les Diputacions i dels Ajuntaments, i la intervenció que hagen de tenir en ambdues corporacions els delegats del Govern. […]
Art.76 No podrà imposar-se ni cobrar-se cap contribució ni arbitri que no estiga autoritzat per la llei de pressupostos o altra especial. […]
Art.79 Les Corts fixaran tots els anys, a proposta del Rei, la força militar.
ACTA ADICIONAL a la Constitució […] (Reial Decret de 15 de setembre de 1856)
Art.1 La qualificació dels delictes d’impremta correspon als jurats, llevat de les excepcions que determinen les lleis.[...]
Art.3 La primera creació de Senadors no podrà excedir de cent quaranta. Feta aquesta, sols podrà el rei designar senadors quan estiguen obertes les Corts.
Art.4 La llei electoral de diputats a Corts determinarà si aquestos han d’acreditar o no el pagament de contribució o la possessió de renda. […]
Art.9 A més dels casos en l’article 46 de la Constitució el rei necessitarà estar autoritzat per una llei especial: 2° Per a alienar en tot o en part el patrimoni de la Corona. […]
Art.13 El rei sols podrà designar alcaldes en els pobles que tinguen quaranta mil ànimes, i en els demés exercirà en les designacions dels alcaldes la intervenció que determine la llei. […]
REIAL DECRET DE 14 D’OCTUBRE DE 1856 (anul·lant l’Acta Addicional)
[…] Art.1 Sols regirà i s’observarà la Llei Constitucional de la Monarquia, promulgada en unió i d’acord amb les Corts [...] reunides en 23 de maig de 1845. […] en Palau a 14 d’octubre de 1856. (Traducció pròpia).


Aquest document és una selecció d’articles de la Constitució de 1845, més l’Acta Adicional de 1856 i el decret d’anul·lació de dita Acta de 1856. Per tant, es tracta d’un document de caire històric i jurídic. Una font primària, per tant, que data de 1845 i 1856 com ja hem assenyalat.
La selecció d’articles proposada conté les característiques polítiques, jurídiques i socials del moderantisme, entés com la versió més conservadora del doctrinarisme. Així, és un text que pertany al procés de construcció de l’estat liberal, i més exactament als moments en què aquest moderantisme està vigent.

El Partit Moderat instaura un règim segons els seus pressupostos ideològics arran del pronunciament de 1843 que va enderrocar Espartero. En aquel moment es van revoltar una part del partit progressista i els moderats de Narváez, i van derrotar Espartero a Torrejón d’Ardoz. Amb aquest fet es dóna lloc a un període transitori en què Isabel II va arribar a la Corona sense regents. El govern que va designar va contenir els progressistes contraris a Espartero i els moderats. Però, tot i aquesta coexistència, van emprendre mesures de caire moderat. I així van encetar un procés de moderantització de les institucions. És el cas de la Guàrdia Civil, un element fonamental per a centralitzar l’administració militar interior (perquè va dependre del Ministeri de la Guerra) en lloc de la Milícia Nacional, els càrrecs de la qual eren elegits pels milicians. La Guàrdia Civil, creada el 1844, va ser un organisme capital per a la centralització i per a la jerarquització del manteniment de l’ordre públic.

En aquest període les eleccions van ser guanyades pels moderats, per la qual causa els progressistes es van retraure i d’aquesta manera el Congrés va estar dominat per les diverses faccions del Partit Moderat, que amb l’absència dels progressistes van desenvolupar tasques de govern i d’oposició, depenent de l’opció que estiguera al front del govern. Així van dominar tota una època, la dècada moderada, i altres etapes com ara el període de 1856 a 1858, el període des de 1863 a 1868, i, fins i tot, l’època de la Unió Liberal, tot i que aquest teòricament fóra un partit de centre entre els moderats i els progressistes.

En aquestos períodes, el sistema polític i social serà el del doctrinarisme en la seua versió més conservadora. És a dir, major poder de la Corona, congelació del procés desamortitzador, concessions a l’Església, centralització administrativa civil i militar, reducció dels drets individuals com ara el d’impremta i la configuració d’un sistema impositiu que va durar molt de temps. També l’adopció d’un sufragi el llindar del qual es va rebaixar des dels 600.000 que votaven amb la llei de 1837, fins els 100.000 que pogueren votar amb la de 1846 i que es va mantenir fins el bienni progressista, i amb el posterior canvi electoral de 1865, però ja a finals de l’era isabelina. També un sistema educatiu centralitzat i controlat per l’estat central i per una església que va assolir un paper rector fonamental arran del Concordat amb la Santa Seu de 1851. Per tant, va a ser un sistema polític en què les classes socials més pudents van assolir el poder i el van a mantenir sense traves, un sistema en què la Corona i l’Església van reconquerir quotes de poder, i un sistema en què es van fer importants concessions a les antigues elits de l’antic règim. Per tant, un sistema molt poc liberal.

El document objecte del nostre estudi va sorgir arran de l’arribada al poder dels moderats que va coincidir amb la pujada al trono d’Isabel II i amb la derrota d’Espartero. Els progressistes s’havien retret i no havien participat en les eleccions, encara que sí que hi havia alguns en les Corts, però de forma molt minoritària. Així, els moderats van tenir carta blanca per a reformar el sistema si ho hagueren desitjat. De fet, una branca d’ells, la més esquerrana, preferia continuar amb la Constitució de 1837. Eren Pacheco, Ríos Rosas...
Altra, la més dretana, desitjava una Carta Atorgada i pactar amb els carlistes. Fins i tot plantejaren casar Isabel II amb el fill de Carles Maria Isidre.

Per últim, l’element centrista propugnava una nova constitució. I va ser aquesta, una constitució plenament conservadora encara que no fóra una Carta Atorgada.

En aquest document, la forma d’Estat és clarament una monarquia constitucional, perquè els seus poders, molt amplis, estan definits i determinats per la Constitució. De fet, la sobirania ha de considerar-se clarament compartida per diverses raons: en el preàmbul exposa que Isabel II, reina d’Espanya per la gràcia de Déu i per les Corts ha decidit juntament amb dites Corts, modificar la Constitució de 1837. És un cas flagrant de sobirania compartida que més endavant es materialitza en la més que dubtosa separació de poders.

Pel que fa al legislatiu, és desenvolupat per unes Corts bicamerals formades per dos cossos co-legisladors iguals en funcions. Un d’ells, el Senat, és elegit pel Rei, els senadors són il·limitats (article 14) i disposen del seu càrrec per a tota la vida (article 17). I després, un congrés elegit de la forma que es dirà, i que serà la Llei de 1846 que reduïa el nombre d’electors en virtut del fet que només podien votar els electors amb una renda anual de 400 reials, o 200 si tenien títol universitari (el sufragi capacitari de què parlava Donoso Cortés, l’ideòleg del document). A més, el poder legislatiu explícitament pertany a les Corts però també al rei (article 12), que pot dissoldre i convocar el Congrés (article 26) i disposa també de la iniciativa de les lleis (article 35), del dret de veto (article 38 i 44) i pot emetre normes amb rang de llei mitjançant decrets (article 45.1).

L’executiu és un poder desenvolupat en exclusiva pel rei (article 43), que pot separar i designar lliurement els ministres (article 45.10). Com a conseqüència, el monarca pot designar el cap de govern, lliurar-li el decret de dissolució de les Corts i encarregar-li la convocatòria d’eleccions, que guanyarà en virtut d’un sufragi molt censitari i d’un sistema electoral en què es formen districtes petits per a controlar millor els electors. D’aquesta manera el govern sempre guanyarà les eleccions. I el rei, com a responsable últim de la designació del govern, gaudeix d’una important quota de poder. Així es pot afirmar que no existeix una separació real entre el poder legislatiu i l’executiu.

Respecte al judicial, la Constitució de 1845 parla d’administració de justícia, encara que el poder judicial el desenvolupen els tribunals i els jutges (article 66). No obstant, la justícia s’exerceix en nom del rei (article 71) i el Senat té també funcions judicial s en determinats casos. Un Senat que, com ja sabem, és elegit pel monarca per complet.

La conclusió de tot això és que la separació de poders no està gens clara i que hi ha una clara sobirania compartida entre el rei i unes Corts controlades indirectament per ell.
Un altre punt important és l’administració local i provincial, que al llarg dels articles 72 i 73 no especifica de quina manera van a materialitzar-se. Òbviament amb aquestos articles el legislador deixa espai perquè puga redactar-se una llei molt restrictiva al respecte, com passarà el 1845. Així, mitjançant la llei de gener de 1845 el govern passava a designar els alcaldes en els ajuntaments de més de 2000 habitants. L’autonomia local es veia d’aquesta forma clarament retallada.

Sobre l’administració militar, no es parla de la Milícia Nacional, lògic perquè ja s’havia creat la Guàrdia Civil el 1844, que havia de substituir-la. Amb l’eliminació de la Milícia Nacional el règim moderat va adoptar la Guàrdia Civil per a guardar l’ordre públic. Era aquest un cos d’ordre la natura del qual era mig militar i mig civil. De fet, el seu armament, la seua organització interna i el ministeri de què depenia, eren militars. En realitat, implicava la introducció de l’exèrcit en l’ordre interior. Fins i tot hi ha autors que sostenen que va ser una forma de declarar la guerra al poble.

A més, la introducció de la Guàrdia Civil i l’eliminació de la Milícia Nacional va ser un altre aspecte més en el procés de reducció de les llibertats democràtiques que poguera albergar el sistema liberal. Com que la seua organització no es basava en l’elecció dels comandaments pels milicians, com era el cas de la Milícia Nacional, sinó que la jerarquia estava imposada des de dalt, des del ministeri de Madrid, va implicar la reducció de l’autonomia administrativa dels diferents municipis, que fins aquell moment podien determinar quins eren els milicians (perquè eren voluntaris) i quins eren els comandaments. Amb la Guàrdia Civil, els comandaments i els guàrdies venien de fora. Així els municipis van perdre autonomia.

A banda de tot això, cal parlar de la confessionalitat de l’estat, que és clarament catòlica, com s'especifica en l’article 11, en què fins i tot s’indica l’obligatorietat del manteniment del clergat i del culte. Per tant, s’ha de considerar com una concessió a les postures més conservadores, actitud pròpia del doctrinarisme.

De tot el que hem exposat és obvi deduir que es tracta d’un document que va donar llum a un règim, el moderat, que es va imposar al llarg de la dècada moderada, després del bienni progressista, fins i tot incloent-hi l’etapa de la unió Liberal, com ja hem dit.

Les característiques d’aquest règim van ser la transacció amb les elits de l’antic règim. El Senat és un dels mitjans d’aquesta transacció, però també la política religiosa. Hem de recordar que l’article 11 diu La Religió de la Nació espanyola és la Catòlica, Apostòlica i Romana. L’Estat s’obliga a mantenir el culte i els seus ministres. És a dir, l’Estat està garantint la preponderància de la religió catòlica, que per descomptat és l’oficial de l’Estat, i a més es compromet a mantenir el clergat catòlic i a subvencionar les activitats de culte. Fins i tot la desamortització es paralitza i alguns moderats (Sáinz d’Andino...) es plantegen tornar a l’Església les seues propietats. Al final no serà així, però s’enceta un procés de transacció amb l’Església que es plasmarà el 1851 amb el Concordat amb la Santa Seu. Ara bé, les bases d’aquest Concordat es posen en la Constitució de 1845.

Pel que fa al Concordat amb la Santa Seu, aquest se signa el 1851, com ja hem dit, al llarg del govern de Bravo Murillo, un moderat molt conservador que fins i tot proposa un canvi de Constitució en un sentit encara més dretà.

El Concordat se signa rere lleis com la de 1845 que plasmava de forma concreta aquest article 11, rere un decret de 1845 que tornava als eclesiàstics els béns encara no venuts en el procés desamortitzador, i altres al final de la dècada dels quaranta. Es tracta d’una negociació molt dura i llarga que es culmina per fi el 1851 amb la signatura del Concordat. Aquest document, recolzat en la Constitució de 1845, permetia el govern intervenir en la designació dels bisbes (regi patronat), i obtenia de la Santa Seu el reconeixement que deixava a banda els carlistes, l’opció política i dinàstica que en principi més concordava amb el Vaticà. Però a canvi l’estat havia hagut de renunciar a la desamortització, havia de permetre adquirir béns a les institucions eclesiàstiques, i permetia els bisbes a exercir el control de la censura així coma les ordres religioses el desenvolupament de tasques educatives. Per tant, la Constitució de 1845 d’alguna manera dóna suport a una església que va interferir en la vida civil i en la mentalitat de la societat espanyola. Una conseqüència futura d’aquesta intervenció serà més endavant la formació d’un pensament anticlerical que marcarà la política de la Restauració i de la II República (crema de convents, la Setmana Tràgica, el problema de Nozaleda, les mesures de Canalejas...).

Altres lleis molt importants que es van a basar en la Constitució de 1845 i que van determinar-la són, per exemple, el sufragi capacitari concretat en la Llei de 1846, mitjançant el qual només que podia votar el que pagara una renda mínima de 400 reials i 200, si tinguera un títol universitari, tot en la línia del pensament de Donoso Cortés. No obstant, cal dir que a finals de l’era isabelina, el llindar moderat es va a relaxar i es va tornar al llindar progressista de 1837. no obstant això, no és suficient i encara s’ha de parlar d’un sistema censitari i oligàrquic.

Altre aspecte, la centralització educativa arran de Gil de Zárate i del Pla de Pidal, un ministre de la Governació (perquè encara els assumptes educatius no tenien un ministeri específic adscrit i dedicat a aquestes tasques). Mitjançant aquest pla, el govern determinava els graus de l’educació, quines institucions havien de fer-se càrrec, i com serien els plans d’estudi. Així, entre un govern molt conservador i entre les prerrogatives de l’Església en matèria educativa, es varen configurar les consciències dels espanyols.

Pel que fa a la legislació administrativa, a més de la Llei d’Ajuntaments de gener de 1845, que recollia els elements més essencials de la llei de 1840 (que havia provocat un conflicte que acabà amb la regència de Maria Cristina) van aparèixer els Consells Provincials, institucions formades per membres designats per la Corona i presidits pel Governador Civil. Per tant, una forma de controlar l’administració provincial i de obstaculitzar la tasca de la Diputació Provincial, tot i que fóra ja molt restringida.

Respecte a les llibertats individuals, el document constitucional de 1845 les talla clarament. És cert que les determina, però afegint la fórmula, amb subjecció a les lleis i com determinen les lleis. De fet, lleis posteriors com ara la d’impremta de 1845 terminen de limitar les poques possibilitats d’expressar-se lliurement. És més, amb el Concordat de 1851, fins i tot s’instal·la-hi una censura eclesiàstica, la qual circumstància, unida a la desaparició del judici per jurats per a delictes d’impremta, contribueix a configurar la manca de llibertats del règim liberal del 45.
A més, el 1848, amb el ressò de la revolució que esclata a Europa, s’inicien conflictes de caire més democràtic a Espanya. La resposta del govern de Narváez va a ser la suspensió de les garanties constitucionals, l’adopció de poders extraordinaris i la repressió.

De tot el que hem exposat podem deduir el tarannà tan conservador i reaccionari del règim de la Constitució de 1845. Només es trencarà amb la revolució de 1854 i la Constitució Non Nata de 1856, que no arribarà a nàixer per l’actuació copista d’un dels generals que van coadjuvar a eliminar el moderantisme, O’Donnell. Aquest militar va eliminar la Constitució de 1856 abans que poguera nàixer i va tornar a 1845, encara que amb un Acta Adicional que l’atenuava un tant. Nogensmenys, quan va tornar al poder el general Narváez el 1856, va eliminar l’Acta Adicional mitjançant un decret que reposava en tot el seu esplendor la Constitució de 1845.

El seu esperit, tot i la revolució de 1868 i el subsegüent període revolucionari i democràtic, va tornar amb la Constitució de 1876, la més duradera fins ara de la nostra història constitucional. Una constitució que arreplegava els principis de 1845, amb certes limitacions més pròpies de 1837, però encara dintre d’un sistema, el doctrinari, que és el que més temps ha tingut per a definir-se i madurar en la nostra història constitucional.

Com a conclusió final podem afirmar que, si no exactament la Constitució de 1845, que va durar el que va durar, el seu esperit, l’allunyament de la classe política de la resta de la societat i de les seues necessitats va mantenir-se tant de temps que de fet podria considerar-se una de les causes de la Guerra Civil, perquè aquest sistema va allunyar la classe política de la resta de la societat, que es va sentir menyspreada i insatisfeta.

La Constitució de 1837

DOCUMENT 4: LA CONSTITUCIÓ DE 1837.
[...] ISABEL II, per la gràcia de Deu i la Constitució de la Monarquia espanyola […] les Corts generales han decretat i sancionat, i Nos de conformitat acceptat el següent: Sent la voluntat de la Nació revisar, en ús de la seua sobirania, la Constitució promulgada a Cadis […] les Corts generals […] decreten i sancionen la següent Constitució de la Monarquia espanyola
Art.2Tots els espanyols poden publicar lliurement les seues idees sense prèvia censura, amb subjecció a les lleis. La qualificació dels delictes d’impremta correspon exclusivament als jurats.
Art.3 Tot espanyol té dret a dirigir peticions per escrit a les Corts i al Rei com determinen las lleis.
Art.4 Uns mateixos codis regiran en tota la Monarquia i en ells no s’establirà més que un sol fur per a tots els espanyols en els judicis comuns, civils i criminals.
Art.5 Tots els espanyols són admissibles a les ocupacions i càrrecs públics, segons el seu mèrit i capacitat.
Art.6 Tot espanyol està obligat a defendre la Pàtria amb les armes quan siga cridat per la llei, i a contribuir en proporció dels seus habers per a les despeses de l’Estat.
Art.7 No pot ser detingut, ni pres, ni separat del seu domicili cap espanyol, ni violada la seua casa, sinó en els casos i en la forma que les lleis prescriuen.
Art.8 Si la seguretat de l’Estat exigira en circumstàncies extraordinàries la suspensió temporal en tota la monarquia o en part d’ella, d’allò dispost en l’article anterior, es determinarà per una llei.
Art.9 Cap espanyol pot ser processat ni sentenciat sinó pel Jutge o Tribunal competent en virtut de lleis anteriors al delicte i en la forma que aquestes prescriuen.
Art.10 No s’imposarà mai la pena de confiscació de bens, i cap espanyol serà privat de la seua propietat, sinó per causa justificada d’utilitat comuna, prèvia la corresponent indemnització.
Art.11 La Nació s’obliga a mantenir el culte i els ministres de la Religió Catòlica que professen los espanyols.
Art.12 La potestat de fer les lleis resideix en les Cortes amb el Rei.
Art.13 Les Corts es composen de dos Cossos Colegisladors, iguals en facultats: el Senat i el Congrés dels Diputats [...]
Art.15 Els senadors són designats pel Rei a proposta en llista triple, dels electors que en cada província designen els diputats a Corts [...]
Art.20 Els fils del Rei i del hereter immediat de la Corona són senadors a la edat de vint-i-cinc anys.
Art.21 Cada província designarà un diputat al menys per cada cinquanta mil ànimes de la seua població.
Art.22 Els diputats s’elegiran pel mètode directe i podran ser reelegits indefinidament.
Art.23 Per a ser diputat es requereix ser espanyol, de l’estat seglar, haver complert vint-i-cinc anys i tenir les demés circumstàncies que exigisca la llei electoral.[...]
Art.25 Els diputats seran elegits per tres anys.
Art.26 Les Corts es reuneixen tots els anys. Correspon al Rei convocar-les, suspendre i tancar les sues sessions, i dissoldre el Congrés dels Diputats; però amb l’obligació, en aquest últim cas, de convocar altres Corts i reunir-les dintre de tres mesos.[...]
Art.36 El Rei i cadascú dels Cossos Colegisladors tenen la iniciativa de les lleis.
Art.37 Les lleis sobre contribucions i crèdit públic se presentaran primer al Congrés dels Diputats, i si en el Senat sofriren alguna alteració que aquell no admeta després, passarà a la sanció reial el que els diputats aprovaren definitivament.
Art.39 Si un dels Cossos Colegisladors rebutjare algun projecte de llei, o li negare el Rei la sanció, no podrà tornar-se a proposar un projecte de llei sobre el mateix objecte en aquella legislatura.
Art.40 A més de la potestat legislativa que exerciren les Corts amb el Rei […]
2. Resoldre qualsevol dubte de fet o de dret que ocorrega en ordre a la successió de la Corona.
3. Elegir Regent o Regència del Regne i designar tutor al Rei menor, quan ho preveu la Constitució.
4. Fer efectiva la responsabilitat dels ministres, els quals seran acusats pel Congrés i jutjats pel Senat.
Art.41 Els senadors i els diputats són inviolables per les seues opinions i vots en l’exercici del seu càrrec. […]
Art.44 La persona del Rei és sagrada i inviolable, i no està subjecta a responsabilitat. Són responsables els ministres.
Art.45 La potestat de fer executar les lleis resideix en el Rei, i la seua autoritat s’estén a tot quant condueix a la conservació de l’ordre públic en el interior, i a la seguretat de l’Estat en el exterior, segons la Constitució i les lleis.
Art.46 El Rei sanciona i promulga les lleis.
Art.47 A més de les prerrogatives que la Constitució assenyala al Rei, li correspon: […]
10. Designar i separar lliurement els ministres.
Art.48 El Rei necessita estar autoritzat per una llei especial: 1. Per a alienar, cedir o permutar qualsevol part del territori espanyol. […]
Art.50 La Reina legítima de les Espanyes és Na Isabel II de Borbó. […]
Art.55 Quan regne una femella, el seu home no tindrà cap part en el govern del Regne. […]
Art.63 Als Tribunals i Jutjats roman exclusivament la potestat d’aplicar les lleis en els judicis civils i criminals sense que poden exercir altres funcions que las de jutjar i fer que s’execute el jutjat.
Art.64 Les lleis determinaran els Tribunals i Jutjats que ha d’haver, l’organització de cadascú, les seues facultats, el modus de exercir-les, i les qualitats que han de tenir els seus individus.
Art.65 Els judicis en matèries criminals seran públics en la forma que determinen les lleis. […]
Art.69 En cada província haurà una Diputació provincial, composta del nombre d’individus que determine la llei, designats pels mateixos electors que els diputats a Corts.
Art.70 Per al govern interior dels pobles hi haurà Ajuntaments, designats pels veïns, a quins la llei concedís aquest dret. […]
Art.73 No podrà imposar-se ni cobrar-se cap contribució ni arbitri que no estiga autoritzat per la llei de pressupostos o altra especial. […]
Art.77 Hi haurà en cada província cossos de milícia nacional, l’organització i servei de la qual s’arreglarà per una llei especial; i el Rei podrà en cas necessari disposar d’aquesta força dintre de la respectiva província; però no podrà fer-la servir fora d’ella sense atorgament de les Corts.
ARTICLES ADICIONALS
Art 1º Les lleis determinaran l’època i el modus en què s’ha de establir el Judici per Jurats per a tota classe de delictes.
Art 2º Les províncies d’Ultramar governades per lleis especials.
Segons al dispost en aquesta Constitució m’afegeix a ella i l’accepte en nom de la meua augusta filla la Reina Na Isabel II. — MARIA CRISTINA, Reina Governadora. (Traducció pròpia).

El text objecte del nostre anàlisi és un conjunt d’articles que data de 1837. Concretament es tracta de la Constitució d’aquest any. Per tant, estem davant un document primari de caràcter històrico-jurídic i destinat al públic.

Qui va redactar-lo van ser les Corts que van sorgir el 1836, i per tant, es tracta d’un document que s’ha d’incloure dintre del procés de construcció de l’estat liberal, més concretament en la regència de Maria Cristina.

La regent, la reina governadora, arran de la guerra carlista, va haver de canviar de sistema polític i deixar de banda els ministres reformistes que va heretar dels seu marit. Eren aquestos personatges com a Cea Bermúdez i Javier de Burgos, tots ells molt conservadors a nivell ideològic però reformistes en els aspectes tècnics. Llavors va haver de confiar la formació de govern a liberals moderats com ara Martínez de la Rosa, el comte de Toreno o Istúriz. Tots ells van governar sota la cobertura jurídica de l’Estatut Reial, un document que no pot considerar-se una constitució en el sentit literal del terme, sinó una carta atorgada.

Com es pot suposar, tots ells eren liberals, però moderats. Per aquest motiu, un grup de sergents va revoltar-se a la Granja de Sant Ildefons i va obligar la regent a acceptar la Constitució de 1812. Així, unes noves Corts elegides per sufragi universal indirecte van sorgir i van decidir canviar la constitució de Cadis. D’aquesta forma es va encetar el canvi constitucional i va sorgir la constitució de 1837, les característiques de la qual poden concretar-se de la següent forma:
Pel que fa a la forma d’estat, podem parlar de monarquia constitucional, en part perquè per a ser parlamentària hauria d’haver desenvolupat un paper de simple àrbitre, però no va ser així, sinó que va prendre un paper quasi rector del nou règim, tot i que es considera liberal.
Sobre la sobirania, en principi hi ha autors com ara García Cárcel, que sostenen que es tracta de sobirania nacional, perquè ho diu en el preàmbul. No obstant això, hi ha altres que defenen que en realitat és una sobirania compartida, com és el cas de Torres del Moral o Josep Fontana. Aquestos últims es basen en la consideració que el preàmbul, tot i que diu […] les Corts generales han decretat i sancionat, i Nos de conformitat acceptat el següent: Sent la voluntat de la Nació revisar, en ús de la seua sobirania, la Constitució promulgada a Cadis […] les Corts generals […] decreten i sancionen la següent Constitució de la Monarquia espanyola, també fa referència a la sobirania per voluntat divina, com s’afirma afegint ISABEL II, per la gràcia de Deu i la Constitució de la Monarquia espanyola. A més, hi ha una segona cambra, el Senat, elegit per un sistema mixt entre elegit pel poble i elegit per designació reial.

Altre element que apareix en l’articulat i que determina el tipus de sobirania podria ser el dret de veto, és a dir, la capacitat del sobirà de no signar un projecte de llei, al igual que pot ocórrer si les Corts no l’aproven, circumstància que provoca la no discussió sobre aquest tema en tota la legislatura (article 39) . Com es pot veure, el poder legislatiu es comparteix entre el monarca i les Corts. Però és que, a més, el monarca disposa de la iniciativa legislativa al igual que el parlament (article 36), i de forma explícita s’accepta la capacitat d’ambdues institucions de desenvolupar la tasca legislativa, com apareix en l’article 12 i en el 40.

Si parlem del poder executiu, la corona desenvolupa en exclusiva aquesta tasca (Art.45 La potestat de fer executar les lleis resideix en el Rei, i la seua autoritat s’estén a tot quant condueix a la conservació de l’ordre públic en el interior, i a la seguretat de l’Estat en el exterior, segons la Constitució i les lleis) però, a més, el rei pot separar i designar lliurement els ministres, com es planteja en l’article 47. Fins i tot pot convocar i dissoldre les Corts (article 26). Òbviament, la capacitat d’intervenir en el legislatiu i en el judicial és molt extensa.
És cert que el poder judicial és independent, i en aquest cas està desenvolupat per tribunals independents i per jutges, i que fins i tot hi ha un jurat per a delictes d’impremta, la qual cosa determina una certa democratització del poder judicial, però tot el que hem exposat ens indica que es tracta d’una sobirania compartida i d’un doctrinarisme clar i evident, en la nostra opinió.
Altres aspectes sí que contribueixen a fixar el caire progressista de la Constitució. És el cas de l’administració local, que es materialitza al voltant de diputacions i ajuntaments, tots ells elegits pel sufragi que més endavant es concretarà. I la forma en què es concreta és mitjançant la llei de 1837, que determina que els ciutadans que poden votar són els que paguen una renda anual de 200 reials. Per tant, es tracta d’un sufragi censitari, tant per a l’administració local com provincial i central.

També pot considerar-se progressista aquesta constitució pel fet de crear un cos de milícia nacional (article 77). Aquest cos de manteniment de l’ordre és una institució que permet els ajuntaments una certa independència administrativa, a més que s’organitza de forma democràtica ja que els comandaments són elegits pels propis milicians. Per tant, la seua ideologia és liberal, però progressista, fonamentalment si tenim en compte que, com que l’armament i els uniformes són sufragats pels milicians, aquestos òbviament han de tenir uns determinats mitjans de vida. Però això no implica que la pertanyen a l’alta burgesia, sinó que són una burgesia mitjana, la classe social que nodreix sobretot els progressistes.

De tot el que hem esmentat, es pot deduir que es tracta d’un document a mig camí entre l’Estatut Reial i la Constitució de 1812. De fet, s’observen influències del doctrinarisme de Bentham i de Constant, que van donar lloc a textos constitucionals com ara el francés de 1814 o el belga de 1831.

Els principis rectors de Cadis es veuen salvaguardats en la divisió de poders clara i evident en tres institucions separades, no com en el cas de la futura Constitució de 1845, en què el poder judicial es veu reduït a una mera administració de justícia. No obstant, en el poder legislatiu s’observa un clar residu de l’Estatut Reial, i per tant del moderantisme, en e fet d’existir dues cambres, i un sufragi censitari per a l’elegida pel poble.

Pel que fa a la declaració de drets, en aquest cas tenim una declaració molt més sistemàtica que en el text de Cadis. És lògic, perquè es tracta d’un liberalisme ja més madur i menys ingenu. Però fins i tot en ella es veu el doctrinarisme propi de la sobirania, del poder polític compartit, ja que en l’article 3 es permet l’elevació de peticions a les Corts, però també a la Corona.

Altres drets són els típics del liberalisme: l’habeas corpus, la inviolabilitat del domicili, la protecció de la propietat, el jurat per a delictes d’impremta, la llibertat d’expressió, la contribució a les necessitats de l’estat segons la riquesa dels ciutadans, l’accés a les ocupacions públiques segons el mèrit i la capacitat, la igualtat de codis...tot això molt important, ja que cal distanciar-se ideològicament dels pressupostos carlistes, que és la ideologia a la qual s’està combatent en els camps de batalla.

De tot això podem deduir que es tracta d’un document basat per una banda en l’Estatut Reial, com ja hem afirmat, i en la Constitució de Cadis. Però és un liberalisme madur, sense els excessos revolucionaris dels liberals gaditans tot i que ha d’afirmar-se contra les idees absolutistes dels carlistes. Per aquest motiu es tracta d’un text doctrinari que contribueix a crear un tipus d’estat liberal que a poc a poc va allunyant-se del poble. Un poble que per a defensar els seus drets haurà d’acostar-se a un nou partit polític creat el 1849 per la insatisfacció de les masses populars davant l’experiència d’uns progressistes que, si bé són la versió més esquerrana del doctrinarisme, no per això deixen de ser-ho. És veritat, no obstant, que l’ordre polític creat arran de la Constitució de 1845 ja és definitòriament doctrinari, però aquesta constitució és progressista comparada amb l’Estatut Reial, la del 45 o la de 1876 (la de la Restauració). Si es compara amb la del 69, ja democràtica, o amb qualsevol dels projectes de constitució republicana de 1873, s’ha de considerar doctrinària i conservadora. No ha d’oblidar-se que, el 1837, quan va redactar-se, un teòric del doctrinarisme que pertanyia al Partit Moderat, com era Donoso Cortés, va afirmar que els arquitectes eren els moderats i que els paletes eren els progressistes, però que tots junts van treballar en una obra idea dels liberals més conservadors.

El Conveni de Bergara

DOCUMENT 19: EL CONVENI DE VERGARA.
Art 1.°. El capità general, en Baldomero Espartero, recomanarà amb interés al Govern el compliment de la seua oferta de comprometre’s formalment a proposar a les Corts la concessió o modificació dels furs.
Art 2.° Seran reconegudes les ocupacions, graus i condecoracions dels generales, caps, oficials i la resta d’individus dependents de l’exèrcit del Tinent general en Rafael Maroto, qui presentarà les relacions amb expressió de les armes a que pertanyen, quedant en llibertat de continuar servint, defenent la Constitució de 1837, el trono d’Isabel II i la regència de la seua augusta mare, o bé de retirar-se a les seues cases els que no volgueren seguir amb les armes en la mà.
Art 3.° Els que adopten el primer cas de continuar servint, tindran col·locació en els cossos d’exèrcit, ja d’efectius, ja de supernumeraris, segons l’ordre que ocupen en l’escala de les inspeccions a l’arma de la qual corresponguen.
Art 4.° Els que preferisquen retirar-se a les seues cases, sent generals o brigadiers obtindran el seu quarter per a on el demanen, amb el sou que pel reglament els corresponga: els caps i oficials obtindran llicència il·limitada o en retir segons el seu reglament. Si algú volguera llicència temporal, la sol·licitarà pel conducte de l’inspector de la seua arma respectiva i li serà concedida, sense exceptuar aquesta llicència per a l’estranger; i en aquest cas, feta la sol·licitud, pel conducte del capità general en Baldomero Espartero, aquest els donarà el passaport corresponent, al mateix temps que done curs a les sol·licituds recomanant l’aprovació de S. M.
Art 5.° Els articles precedents comprenen tots els empleats de l’exèrcit; fent-se extensius als empleats civils que es presenten als dotze dies de ratificat aquest conveni.
Art 6.° Si les divisions navarra i arabesa es presentaren en la mateixa forma que les divisions castellanes, biscaïna i guipuscoana, gaudiran de les condicions que s’expressen en els articles precedents.
Art 7.° Es posarà a disposició del capità general en Baldomero Espartero els parcs d’artilleria, maestrances, dipòsits d’armes de vestuaris i queviures que estiguen sota la dominació i arbitri del tinent general en Rafael Maroto.
Art 9.° Els presoners pertanyents als cossos de les províncies de Biscaia i Guipúscoa i els dels cossos de la divisió castellana que es conformen en un tot amb els articles del present conveni, quedaran en llibertat, gaudint de les advantatges que en ell mateix s’expressen per a la resta. Els que no se conviniren sofriran la sort dels Presoners.
Art 10.° El capità general en Baldomero Espartero farà present el Govern perquè aquest ho faça a les Corts, la consideració que se mereixen les viudes i horfens dels que han mort en la present guerra, corresponent als cossos a quins compren aquest conveni [...]

EL CONVENI DE BERGARA.

En aquest apartat tractarem d’exposar un possible model de comentari de text històric. Hem de ressaltar, no obstant, que no és l’única forma de fer-lo, sinó que n’hi ha moltes. Ara bé, el que proposem és un sistema que podria adaptar-se al model de selectivitat, que, òbviament, no és en puritat un comentari de text clàssic, sinó que consisteix a redactar un escrit en el qual mostrem els nostres coneixements històrics utilitzant com a base determinades fonts, bé històriques, bé historiogràfiques. No obstant això, hem d’assenyalar que mentre que a la prova de la PAU s’utilitzen dues fonts d’informació, nosaltres, en aquest moment del curs, en farem servir només una. La causa és òbvia: la dificultat de produir un text escrit basat en dos documents, moltes vegades fonts primàries. Per aquest motiu, per tal de fer una transició gradual al model d’examen proposat, hem plantejat començar per un text primari només. Opinem que és més assequible per las alumnes.
Pel que fa al sistema d’anàlisi, desenvoluparem el nostre escrit al voltant dels següents punts: en primer lloc, haurem de presentar-lo explicant el tipus de text, en què consisteix, etc. També extraurem les idees fonamentals del document per tal d’identificar el problema històric a què fan referència les fonts. Tot seguit tractarem de vincular-lo amb el context d’un nucli temàtic en particular, les característiques de qual haurem de comentar de forma molt somera.
En segon lloc, passarem a comentar el contingut de la font d’informació en concret, relacionant-lo amb el nucli temàtic en què l’hem inclós, sense deixar de banda el document que tenim a les mans.
Per últim, tractarem d’establir les oportunes connexions amb altres moments històrics i plantejarem les pervivències i canvis del procés en què s’inclou la font que estem fent servir.
No hem d’oblidar, és clar, la importància de la llibertat alhora de plantejar un escrit d’aquesta natura. De fet, quan comencem a fer servir dues fonts d’informació, plantejarem noves formes d’abordar aquesta tasca. Nogensmenys, totes elles hauran d’estar en consonància amb l’objectiu plantejat per l’actual sistema d’examen de les PAU.

Tot seguit, passarem a analitzar el document proposat, que és el conveni de Bergara.
Es tracta d’un document primari de caràcter jurídico-polític, el contingut del qual bàsicament és el reconeixement dels graus, sous, ocupacions, condecoracions (article 2), i vides dels militars de l’exèrcit del general Maroto, que és la branca del carlisme que va signar la pau el 1839. A més, va prometre sotmetre al debat de les Corts el futur dels furs dels territoris que es van alçar contra Isabel II (article 1).

De la lectura d’aquest document, per tant, es pot concloure que pertany al procés de construcció de l’estat liberal, que té en la Primera Guerra Carlista un moment d’importància capital. Aquest procés històric és el que transcorre entre un sistema, com ara el sistema absolutista, que estava edificat sobre el privilegi, tant des del punt de vista polític (monarquia absoluta) com des del punt de vista social (privilegis estamentals) i econòmic (propietat vinculada, propietat amortitzada, mayorazgos, gremis, Mesta, monopolis...), i un sistema com ara el liberal, que tractava, al menys teòricament, de trencar els privilegis de qualsevol tipus (centralització administrativa, igualtat davant la llei, separació de poders i sobirania nacional...).

El moment del procés de canvi entre un sistema i l’altre ja s’havia encetat al llarg del segle XVIII entre el partidaris de l’absolutisme i els partidaris dels canvis estructurals que portaren al liberalisme, els il·lustrats. Aquest procés va tenir un moment d’importància capital a la mort de Ferran VII, quan la seua filla, en virtut de la Pragmàtica Sanció de 1789, no publicada per Carles IV però sí pel seu fill, va heretar el trono. Tanmateix, no va ser acceptada per tots. Així, els partidaris del seu oncle, els absolutistes, van iniciar una guerra civil que no va acabar fins el 1840.

No obstant, en aquest punt hem de remarcar que el teòric liberalisme de la regent no va ser un liberalisme assumit i acceptat. De fet, la regent només va designar un ministeri liberal quan va encetar-se la guerra. El 1833 va heretar els ministres (Cea Bermúdez, Javier de Burgos...) que havia tingut el seu marit, i que si bé és cert que no eren absolutistes per complet, no eren més que una mena d’il·lustrats tècnics d’ideologia molt conservadora encara que reconegueren que era necessari un canvi administratiu. El 1834 ja va canviar de ministres designant liberals com ara Martínez de la Rosa. Liberals, per cert, molt moderats, que van traure endavant un text constitucional com ara l’Estatut Reial, una autèntica Carta Atorgada. Fins i tot els gremis van perviure fins el 1836, la qual cosa ens fa suposar el grau de liberalisme del govern. No serà fins el 1836 quan, arran del cop d’estat dels sergents a La Granja de Sant Ildefons, hi haja un canvi de govern i l’executiu d’Istúriz siga substituït per un altre més liberal, i la Constitució de 1812 recupere vigència. Com a mesures paral·leles d’aquesta reposició es va aprovar la llei de règim local de 1836, progressista, la desamortització de Mendizábal...etc. No obstant, un any més tard les Corts unicamerals van decidir un canvi de constitució i van aprovar el text de 1837, a mig camí entre el de 1812 i l’Estatut Reial. Òbviament, no es pot afirmar que la regent Maria Cristina fóra liberal, sinó que va veure’s empentada pels esdeveniments: la guerra carlista i el cop d’estat. I va ser en aquest context de guerra en el qual el liberalisme va eixir triomfant: arran de la desamortització (mitjançant una subhasta en què es pagava part en metàl·lic i part en paper de crèdit al seu valor nominal quan els títols de deute s’havien depreciat) va crear-se una capa social burgesa que va donar suport total a un règim les mesures econòmiques i socials del qual eren molt profitoses per als seus interessos. Així va començar a guanyar-se la guerra i els carlins van haver de retrocedir...i van haver de rendir-se. Una part d’ells, a Oñate, i l’altra, un any més tard, al Maestrat. I és aquest el moment del document objecte del nostre comentari.

Pel que fa al comentari concret del document en qüestió, cal dir que es tracta del Conveni de Bergara, més concretament el Conveni d’Oñate, signat a Bergara entre el general Espartero pels cristins (els seguidors de la regent Maria Cristina) i el general Maroto pels carlins.

La primera guerra carlista, que va esclatar el 1833 amb diverses partides reialistes entre els partidaris del pretendent Carles i la seua neboda Isabel II, va ser un conflicte molt més greu i profund que el provocat per la lluita entre els defensors d’un candidat o de l’altre, sinó una lluita per dues concepcions diferents de l’estat. Així, quan a l’article 1 el conveni fa referència a la promesa de sotmetre a discussió a les Corts la pervivència dels furs, és obvi recordar la lluita entre la concepció centralista de l’estat defensada pels liberals, contra la concepció foralista dels carlins. En aquest punt, tanmateix, cal fer una important matisació. Així, mentre que per a autors com ara Josep Carles Clemente, la guerra carlista era una guerra que fonamentalment defenia les llibertats foralistes i el poble postergat per les mesures liberals, altres com ara Jordi Canal admeten aquesta tesi però amb matisos, perquè segons ell, la defensa dels furs només va aparéixer al final de la guerra, quan estava perdent-se i calia obtenir suports. És més, per a Canal, aquest article 1 només podria explicar-se després de la desamortització i el subsegüent suport de la burgesia als cristins, així com rere el fracàs del setge de Bilbao diverses vegades (una de les quals va tenir com a resultat la mort de Zumalacárregui, un dels herois del carlisme), de les expedicions successives (la expedició del general Guergué, la del general Gómez o l’expedició Reial)...és a dir, seria un intent de justificar la seua causa en un context de pèrdua de posicions.

Pel que fa al respecte a les ocupacions civils i militars a què fan referència la resta d’articles (2, 3, 4, 5, 6...), cal esmentar que, rere l’alçament, el pretendent Carles V va organitzar una primigènia estructura estatal. Aquest estat disposava d’un exèrcit que incloïa els militars que s’havien alçat, sumats als nous que havien assolit un càrrec mitjançant les operacions bèl·liques; una Junta de Navarra i unes diputacions en les províncies basques; un executiu format per dos ministeris com ara el de Guerra i el d’Estat; i una Junta Consultiva. Tots ells, per tant, ocupacions desenvolupades per diversos funcionaris. I tots els que s’acolliren a la pau signada per una part dels carlins (els transaccionistes que havien escapat de les purgues comeses per Carles V després de 1837), podrien gaudir dels seus sous i ocupacions dintre de l’estat liberal. És a dir, s’assimilarien a l’estat isabelí. Per tant, l’article cinquè, que diu textualment els articles precedents comprenen tots els empleats de l’exèrcit, fent-se extensius als empleats civils [...] es refereix als funcionaris de l’estat carlista que, en perdre la guerra, han d’assimilar-se a l’estat liberal ja plenament, del règim de la Constitució de 1837, que és el que va guanyar en el conflicte civil.

Les conseqüències del conveni de Bergara van ser importants: una part del carlisme, la versió intransigent o apostòlica, és a dir, Carles V i alguns partidaris exaltats més, com ara el general Cabrera, van continuar lluitant al Maestrat fins al 1840, quan definitivament van ser derrotats per Espartero.

Altra conseqüència podria ser un dels inicis del procés de creació d’un exèrcit macrocefàlic amb un excés de comandaments i una manca de soldats. De fet, va ser un dels problemes que va tenir l’exèrcit espanyol al llarg de tot el segle XIX i gran part del XX. Fins i tot, alguns historiadors sostenen que una de les raons per les quals els militars van estar tan involucrats en la política al llarg de l’època isabelina, va ser l‘excés de militars en relació amb els reclutes. Tot l’articulat que va defendre la integració dels militars carlistes va coadjuvar a crear un cos d’oficials massa gran per a les necessitats i per als ingressos d’un sistema, com ara el liberal, que va descansar en els impostos directes, i els indirectes (els consums) arran de la reforma d’Alexandre Mon en la dècada moderada.

Per altra banda, una altra conseqüència d’aquest conveni va ser l’activació d’un carlisme intransigent que va lluitar al llarg del període isabelí mitjançant guerrilles i alçaments violents. Un exemple d’aquestos alçaments va ser, en la dècada dels quaranta, quan Carles V va abdicar en el seu fill, Carles VI (el comte de Montemolín), la guerra dels Matiners entre 1846 i 1849 (a Catalunya, Aragó, Navarra i Guipúscoa), i el 1860 a Sant Carles de la Ràpita. Tots ells van fracassar (fins i tot Carles VI va ser capturat rere l’intent de 1860 i va haver d’abdicar en el seu germà Joan III), però van contribuir a enrarir el clima polític. Aquest enrariment va durar fins el Sexenni Revolucionari, quan Carles VII va encetar una nova guerra que va concloure el 1876. I ja en la Restauració el carlisme va iniciar una nova via d’expressió, la lluita política i pacífica juntament amb els neocatòlics de Càndid Nocedal.

A més de tot això, caldria fer un comentari de l’article 1. En principi, un dels elements ideològics que va defendre el carlisme, va ser la defensa dels furs, encara que ja hem comentat que no tots els autors estan d’acord amb aquest punt de vista. Altre element és la defensa de la tradició. I tradició és per a ells la Llei Sàlica dels Borbons, però Felip V també va introduir un element important per a la configuració del nou, els Decrets de Nova Planta, que eren centralitzadors. Si es considera la legislació de Felip V, pel que fa a la primera de les mesures esmentades, el marc de referència a considerar com a justificació de les seues reivindicacions, la postura referent a l’estructura de l’estat hauria de ser centralista. No obstant, encara que els escrits de Carles V no reflecteixen res de l’estructura de l’estat allà per 1826 (una carta dirigida al seu germà recomanant-li pregar com a fórmula ideal per al bon govern), a finals de la guerra va assolir un caire autonomista. Òbviament, es tracta d’una postura incongruent, poc clara i ambigua, que per a alguns autors ha sigut la causa de la supervivència d’un moviment eminentment reaccionari, fins el moment actual. Hui en dia encara els carlistes acudeixen als processos electorals.
Respecte als antecedents, ja va haver-hi una sèrie de intents d’acord entre la branca transaccionista del carlisme, i els liberals. El primer va ser el conveni Elliot, que va establir les bases per a l’intercanvi de presoners. Altre va ser el 1839 el tractat de Lécera-Segura. I, l’últim anell de la cadena va ser el citat conveni de Bergara, sobretot, pel que fa a l’aspecte d’intercanvi de presoners, en el seu article novè.

De tot el que hem comentat podem concloure que el document citat va significar, per una banda, el trencament del carlisme en dues opcions, encara que no molt definides: per un costat els transaccionistes, i per altre els apostòlics o radicals. Per altra banda, va encetar un procés d’hipertròfia de l’exèrcit que s’arrossegarà al llarg de tota la història contemporània d’Espanya. Per últim, va significar la cristalització d’un element importantíssim, la defensa dels furs, que arribarà a una branca del nacionalisme basc i català predominantment, encara que aquest element no fóra en els seus inicis el més definitori del moviment. Un moviment molt indefinit, aspecte que l’ha permés perviure fins el moment actual.

sábado, 24 de noviembre de 2007

Comentarios de textos históricos de la transición al mundo contemporáneo y del proceso de construcción del Estado liberal.

En este apartado mostraremos algunos ejemplos de fuentes primarias para el estudio de la historia de España. Concretamente nos referiremos a la transición al mundo contemporáneo y a la construcción del Estado liberal.



Es importante destacar que los comentarios ofrecidos, así como las fuentes, pueden hallarse unas en castellano y otras en valenciano. Nuestra postura sobre la lengua es tratar de abarcar y satisfacer los intereses culturales y educativos planteados por el Estatuto de Autonomía de nuestra Comunidad Autónoma, así como por la Constitución española de 1978, nuestro actual marco legal fundamental.