LA CONSTITUCIÓ NON NATA DE 1856.
Art.1 Tots els poders públics emanen de la Nació, en la qual resideix essencialment la sobirania, i pel mateix pertany exclusivament a la Nació el dret d’establir les seues lleis fonamentals. […]
Art.3 Tots els espanyols poden publicar lliurement les seues idees sense prèvia censura, segons les lleis. No es podrà segrestar cap imprés fins després d’haver començat a circular. La qualificació dels delictes d’impremta correspon als jurats.
Art.4 Tot espanyol té dret de dirigir peticions per escrit a les Corts i al Rei, com determinen les lleis.
Art.5 Uns mateixos Codis regiran en tota la Monarquia, i en ells no s’establirà més que un sol fur per a tots els espanyols en els judicis comuns, civils i criminals.
Art.6 Tots els espanyols són admissibles a les ocupacions i càrrecs públics, segons el seu mèrit i capacitat. Per a cap distinció ni ocupació pública es requereix la qualitat de noblesa.
Art.7 Tot espanyol està obligat a defendre la Pàtria amb les armes quan siga cridat per la llei i a contribuir en proporció dels seus habers per a les despeses de l’Estat.
Art.8 No pot ser detingut, ni pres, ni separat del seu domicili cap espanyol, ni aplanada seua casa, sinó en els casos i en la forma que les lleis prescriguen. [...]
Art.9 Si la seguretat de l’Estat exigira en circumstàncies extraordinàries la suspensió temporal en tota la Monarquia, o en part d’ella, d’allò disposat en l’article anterior, es determinarà per una llei. […]
Art.10 Ningú espanyol pot ser processat ni sentenciat sinó pel jutge o tribunal competent, en virtut de lleis anteriors al delicte i en la forma que aquestes prescriguen.
Art.11 No es podrà imposar la pena capital per delictes merament polítics.
Art.12 Tampoc s’imposarà per cap delicte la pena de confiscació de bens.
Art.13 Ningú espanyol serà privat de seua propietat sinó per causa justificada d’utilitat comú, prèvia la corresponent indemnització.
Art. 14 La Nació s’obliga a mantenir i protegir el culte i els ministres de la religió catòlica que professen els espanyols.
Però ningú espanyol ni estranger podrà ser perseguit per les seues opinions o creences religioses, mentre no les manifeste per actes públics contraris a la religió.
Art.15 La potestat de fer les lleis resideix en les Corts amb el Rei.
Art.16 Les Corts es composen de dos Cossos Colegisladors iguals en facultats: el Senat i el Congrés dels Diputats. […]
Art.18 Els senadors són elegits del mateix modus i pels mateixos electors que els diputats de les Corts. […]
Art. 23 Els fills del Rei i de l’immediat successor a la Corona són senadors a l’edat de vint-i-cinc anys. […]
Art.25 […] L’elecció serà directa i per províncies. […]
Art.37 El Rei i cadascú dels Cossos Colegisladors tenen la iniciativa de les lleis. [...]
Art.40 Si u dels Cossos Colegisladors rebutjare algú projecte de llei o li negare el Rei la sanció no podrà tornar-se a proposar altre projecte de llei sobre el mateix objecte en aquella legislatura.
Art.41 A més de la potestat legislativa que exerceixen les Corts amb el Rei, les pertanyen les facultats següents: [...]
4. Fer efectiva la responsabilitat dels ministres, […]
Art.48 La persona del Rei és sagrada i inviolable, i no està subjecta a responsabilitat. Són responsables els ministres.
Art.49. La potestat de fer executar les lleis resideix en el Rei [...].
Art.50. El Rey sanciona i promulga les lleis. […]
Art.52 A més de les prerrogatives que la Constitució assenyala al Rei, li correspon:
1º Expedir els decrets, reglaments i instruccions [...] per a l’execució de les lleis. […]
9° Designar i separar lliurement els ministres […]
Art.55 La Reina legítima de les Espanyes és Na Isabel II de Borbó. […]
Art.67 Als Tribunals i Jutjats pertany exclusivament la potestat d’aplicar les lleis en els judicis civils i criminals, sense que puguen exercir altres que les de jutjar […]
Art.72 La justícia s’administra en nom del Rei.
Art.73 Les lleis determinaran l’època i el modus en que ha de establir-se el judici per jurats per a tota classe de delictes i quantes garanties siguen eficaces per a impedir els atemptats contra la seguretat individual dels espanyols.
Art.74 En cada província hi haurà una Diputació composta del nombre d’individus que determine la llei, designats pels mateixos electors que els diputats a Corts. [...]
Art.75 Per al govern interior dels pobles no haurà més que Ajuntaments compostos d’alcaldes o regidors, designats uns i altres directa i indirectament pels veïns que paguen contribució directa per a les despeses generals, provincials o municipals en la quantitat que, segons l’escala de població, establisca la llei.
Art.76 La llei determinarà l’organització i atribucions de les Diputacions provincials i dels Ajuntaments.
Art.77 […] Els individus d’aquestes Corporacions i els funcionaris públics de totes classes que cometen abusos, faltes o delictes en la formació de les llistes, o en qualsevol altre acte electoral, podran ser acusats per acció popular, i jutjats sense necessitat d’autorització del Govern. […]
Art.85 Hi haurà en cada província Cossos de Milícia nacional, [...].
Art.86 Les províncies d’Ultramar seran governades per lleis especials. […]
BREU COMENTARI
Al llarg de les següents línies tractarem d’esbossar un breu comentari del text de la Constitució Non Nata de 1856. Només es tracta d’oferir un breu anàlisi del document que hem seleccionat, establint algunes connexions amb aspectes amb què es puga vincular.
Per tant, encetarem el nostre escrit exposant identificant el document i exposant els continguts fonamentals. Així mateix, ubicarem el text en una etapa i en un procés històric concret, les característiques del qual plasmarem de forma somera. Més endavant, en un apartat a banda, explicarem el contingut concret del text i finalitzarem el nostre escrit proposant una possible valoració històrica, per a la qual cosa haurem de comparar, per exemple, aquest document constitucional amb altres documents del mateix caire, o de caire contrari. En aquest punt tractarem d’explicar les continuïtats i pervivències que l’esperit d’aquest document ha tingut al llarg del temps, així com els moments en els quals l’esperit d’aquest document va eliminar-se.
Pel que fa al caràcter del text, com es pot observar, ens trobem davant d’un document històric, és a dir, primari, jurídico-polític, i de caire públic. Públic perquè està dedicat i dirigit al poble, a la nació de fet, es tracta d’un document legislatiu, de la qual circumstància es dedueix que s’ha redactar per tal de fixar normes d’obligat compliment per tot el país. Concretament ens referim a un fragment de la Constitució de 1856.
La selecció que hem proposat és molt extensa, ho sabem, però hem decidit fer servir aquesta selecció per tal de reflectir el sentit sencer del document. Considerem que, com que en els apunts tenim arreplegades les característiques d’aquest document constitucional, preferim que totes elles es puguen reflectir en un text. Ara bé, el problema amb què ens trobem és que com a conseqüència, la selecció d’articles ha de ser necessàriament molt àmplia.
En altre ordre de coses, pel que fa a l’etapa en què es pot incloure, parlem de l’època isabelina, i més concretament al final del Bienni progressista.
Del període isabelí, ja n’hem parlat. Es tracta d’un lapse de temps en què la ideologia doctrinària, entesa com una tercera via entre el liberalisme i l’absolutisme, és la predominant. El paper de la Corona, massa involucrada en els poders públics, a més del poder de l’església, i de l’adopció de mesures polítiques, socials i econòmiques poc concessives en qüestions socials, configuren el caire d’un sistema caracteritzat per l’exclusió del poble dels centres de decisió política tot i els matisos propis de les diferents èpoques. Sufragis censitaris, segones cambres que, elegides en part o sencerament per la Corona, són un residu de l’antic règim i contribueixen a configurar el caràcter de les lleis que s’aproven en les Corts, confessionalitat de l’Estat... tot contribueix a crear sistemes polítics conservadors i restringits. Sistemes basats en la defensa de l’ordre social, entés com la defensa dels interessos de la classe dominant, la burgesia, que depenent del grau d’obertura del sistema, és la més alta la que gaudeix del poder, o sectors un poc més amplis. Però, al cap i a la fi, una burgesia, que és una part reduïda de la població.
Aquestes característiques es donen al llarg del període isabelí (però no exclusivament), principalment en els períodes de preponderància del Partit Moderat. Tot i això, el 1854 va tenir lloc una revolució, la que va acabar amb la dècada moderada. En un primer moment, alguns moderats descontents amb l’actuació del govern van alçar-se en els camps de Vicálvaro (la Vicalvarada). Eren militars com O’Donnell o Dulce, que no acceptaven la pràctica política tan corrupta del període 1853-1854. En ell la corrupció i la intervenció de la Corona i del seu entorn en la política, si bé havien sigut un element constant en tota la dècada moderada, en aquest període van assolir un nivell extraordinari.
Davant el descontent que estava encenent-se, el govern va reaccionar segrestant publicacions, depurant els funcionaris de l’administració i de l’exèrcit, etc. És a dir, va reaccionar incrementant la pressió que ja hi existia i augmentant l’autoritarisme d’un sistema ja molt autoritari, i fins i tot corrupte.
Com a conseqüència d’aquest ambient, tant els moderats de la branca puritana com els progressistes i els demòcrates van revoltar-se en un procés revolucionari que va tenir com a conseqüència la pujada a la capçalera del govern del general Espartero i dels progressistes. De fet, el nou període va encetar-se amb la designació d’un govern en què estaven representats sobretot els progressistes, encara que també hi havia moderats com O’Donnell. És a dir, s’havien deixat de banda els demòcrates, sense els quals la victòria en la revolució hauria sigut impossible. Aquest fet va determinar considerablement el caire del període que s’acabava d’encetar.
La primera mesura va ser l’adopció de la llei electoral de 1837 per tal d’elegir unes noves Corts que haurien de redactar i aprovar una nova Constitució. Però, a més van haver de legislar segons l’esperit progressista. Així es van adoptar mesures econòmiques que desembocaren en la construcció de línies de ferrocarril, que facilitaren la creació de bancs, que desamortitzaren bens de l’església i dels ajuntaments, etc. Mesures que tingueren com a conseqüència l’enfortiment de les classes burgeses i no de les classes baixes.
Les noves Corts, unicamerals curiosament, com que van ser elegides per capes més àmplies de la població arran d’un sufragi més obert (que permetia votar els que pagaren 200 reials de contribució directa, o 1.500 de renda anual, o que gaudiren de propietats que tingueren un valor de 2.500 reials o bé disposaren de 3.000 reials anuals de beneficis procedents de contractes d’arrendament), van produir una legislació més progressista però no popular o democràtica. Eren classes burgeses, i, per aquest motiu, amb interessos doctrinaris. I així va ser la legislació subsegüent. Un cas paradigmàtic va ser la Constitució de 1856, la Constitució Non Nata. Per tant, la teòrica revolució progressista va dissenyar-se com una revolució que en realitat no va substituir les estructures imperants per altres més democràtiques, sinó que les ja existents, sobretot pel que fa a la pràctica política, van ser eixamplades per tal de bastir a sectors socials més amplis, sectors socials burgesos, però poc més. Així s’explica que la massa del poble, al final del Bienni, va recòrrer a opcions polítiques més radicals, com ara les demòcrates i les republicanes, o que fins i tot la Milícia Nacional s’opose al govern teòricament progressista.
Pel que fa al document en particular, es tracta d’un recull d’articles de la Constitució progressista del Bienni. En aquest cas, la sobirania és nacional i així apareix en l’article 1, és a dir, dintre de l’articulat (Art.1 Tots els poders públics emanen de la Nació, en la que resideix essencialment la sobirania, i pel mateix pertany exclusivament a la Nació el dret d’establir les seues lleis fonamentals. […]). Per tant, en principi podem pensar en un sistema liberal més pur a causa de la sobirania nacional explícita. Una sobirania nacional de la qual emana la resta de poders i institucions, fins i tot la Corona. Aquest element confereix un caire més democràtic a la Constitució. No obstant això, de la descripció de la resta d’elements deduirem que no va ser exactament així.
Un exemple d’aquest afirmació és la descripció dels drets individuals i llibertats públiques. Així, la declaració de drets és més àmplia que la de 1837, però no hi apareixen drets socials. Sí polítics (Arts. 3, 11, 12, etc.) perquè s’anul·la la possibilitat d’imposar pena capital per delictes polítics, a més que es permet més llibertat d’impremta (amb un jurat, com en la Constitució de 1837 i l’Acta Adicional). El motiu d’aquesta declaració va ser tractar d’impedir l’arbitrarietat del govern en la dècada anterior, en què van governar els moderats amb pràctiques molt autoritàries. Tanmateix, la desaparició de drets de caire més social, el fet d’eixamplar, però no plantejar una ampliació que comportara un canvi més estructural, configura un sistema polític que, encara que siga més obert, ha d’incloure’s dintre del liberalisme doctrinari, i no dintre de la democràcia, entesa com a la versió més esquerrana i més radical d’aquest procés.
Dintre dels drets individuals tornen a aparèixer elements propis de la revolució liberal, com ara el respecte per la propietat individual (articles 12 i 13) o la igualtat de furs. Pel que fa al primer element, el respecte per la propietat individual, va ser un element essencial en la configuració de la societat del segle XIX, basada en la riquesa personal i en la propietat privada. Una diferència molt important amb els privilegis de l’antic règim i amb la propietat col·lectiva que es donava en ell. Com a conseqüència, podem deduir que va ser una peça dintre del procés de creació d’una societat basada
A nivell religiós, continua el manteniment de culte i clergat, encara que ningú espanyol ni estranger podrà ser perseguit per les seues opinions o creences religioses, mentre no les manifeste per actes públics contraris a la religió (article 14). Per tant, major obertura a nivell religiós que en constitucions anteriors (sobretot la de 1845 i el projecte de 1852 de Bravo Murillo). Per tant, instal·lava, per primera vegada a espanya, el principi de tolerància religiosa. Això és un element important. Pensem que en els documents constitucionals en què l’Església tinga un poder i un reconeixement excessiu, on un Concordat signat reconega la possibilitat del clergat de desenvolupar tasques de control de les publicacions i de les consciències, són documents constitucionals molt conservadors, a mig camí entre el liberalisme pur i el absolutisme. En aquest cas, aquesta posició de llibertat de consciència trenca la monopolització i el control eclesiàstic definits en el Concordat de 1851.
Pel que fa a la separació de poders, en aquest cas sí que trobem una separació més clara que el 1845, però encara no l’hem de considerar coma tal. Podem suposar que el règim que dibuixa és més clarament liberal i s’acosta més a les disposicions de 1812, però, no obstant, el rei disposa de la potestat legislativa juntament amb les Corts (La potestat de fer les lleis resideix en les Corts amb el Rei, article 15) i existeix un Senat, encara que, de la mateixa manera que el Congrés, és elegit pel poble (article 18) tot i que els fills del rei també són senadors, i, per tant, no estan sotmesos a l’elecció de la nació.
El poder legislatiu de la Corona es completa mitjançant la possibilitat de veto al llarg de la legislatura, possibilitat que, per cert, comparteix amb els dos Cossos Colegisladors. Per tant, no és un dret exclusiu del monarca. (Si u dels Cossos Colegisladors rebutjare algú projecte de llei o li negare el Rei la sanció no podrà tornar-se a proposar altre projecte de llei sobre el mateix objecte en aquella legislatura.), com passava en el document del 37 (i, per descomptat, en el de 1845 i en el projecte de 1852).
A banda de tot això, el poder executiu, per descomptat, descansa en els ministres, que són designats (lliurement, com veurem després) pel rei. Per tant, en la Constitució de 1856 el poder executiu pertany al rei, i part del legislatiu, encara que en menor mesura que en constitucions anteriors, la qual circumstància li confereix un caràcter més obert i esquerrà.
El poder judicial es manté independent, al contrari que en la Constitució de 1845, on trobàvem una administració de justícia, i per tant una funció judicial molt controlada per l’executiu, i per tant per la Corona. Als Tribunals i Jutjats pertany exclusivament la potestat d’aplicar les lleis en els judicis civils i criminals, sense que puguen exercir altres que les de jutjar […] (article 67). Aquest article expressa la separació clara i nítida d’aquestes institucions, que tenen específicament una funció diferent de la resta de poders.
Con a conseqüència podem deduir que la separació de poders en aquest cas és més nítida que en períodes més típicament moderats i doctrinaris. Aquest element és un aspecte molt important de cara a avaluar el grau de democratització d’un document constitucional, i del règim que implanta. No obstant això, el monarca pot designar i separar lliurement els ministres (article 52.9), la qual funció li permet dissoldre les Corts, designar un nou cap de govern, que manipulant les eleccions pot guanyar-les i governar amb tranquil·litat. Per tant, encara que a nivell formal sembla ser molt més democràtic el sistema, hi apareixen determinats aspectes, prerrogatives i funcions que inclouen aquesta Constitució dintre del doctrinarisme, encara que matisat. Per tant, apareixen institucions com ara la Corona, que gaudeixen de diversos poders. La separació de poders tan necessària en un sistema liberal, no està tan marcada, i així es pot parlar d’un doctrinarisme, és tímid, és cert, però un cert doctrinarisme.
Referent a l’organització local, els ajuntaments i diputacions seran elegits segons el mateix procediment que per a les institucions centrals. Per tant, el centralisme dur de la dècada moderada serà superat. A més, la reaparició de la Milícia Nacional va incidir en l’autonomia de les institucions locals, i va salvaguardar el ideari progressista. Era un canvi molt important sobre tot si tenim la referència de l’anterior document constitucional, el de 1845, i el projecte de 1852, àmpliament centralistes.
Com es pot deduir, la Constitució de 1856 va ser un document constitucional que podria ubicar-se entre 1845 i 1812. Fins i tot, estaria més a l’esquerra que la Constitució de 1837, en la qual el Senat era elegit de forma mixta entre la Corona i els electors i la declaració de drets polítics estava menys desenvolupada, a més del fet que el rei disposa d’atribucions menors o en ocasions compartides amb les Corts, que, com a dipositàries de la sobirania nacional, les seues atribucions afecten a l’àmbit de la Corona fins i tot, que com a institució del sistema, deu la seua existència a l’acord i a la decisió de la institució bàsica del règim, el Parlament.
No obstant això, el Parlament pot ser elegit mitjançant un sufragi censitari, perquè dintre de la Constitució no s’especifica el tipus de sufragi a utilitzar. Com a conseqüència, encara que parlem de sobirania nacional, i que els drets polítics estan més desenvolupats que en documents anteriors, no es tractaria d’un liberalisme democràtic ja que, a diferència del document constitucional de Cadis, no especifica el tipus de sufragi. Això podria esdevenir en un sufragi censitari, típic del doctrinarisme. Per tant, i al igual que es considera la Constitució de 1837, la Constitució de 1856 és doctrinaria, i si haguera arribat a aplicar-se, hauria donat lloc a un sistema doctrinari.
El període en què s’inclou, per tant, el bienni progressista, va ser un període doctrinari. No va ser una etapa en què es van imposar canvis estructurals, sinó que va significar una obertura del liberalisme doctrinari, però sense eixir d’ell. Exemples d’això, les normes de 1855 i 1856, que definien i afavorien l’aparició i el desenvolupament de la construcció de ferrocarrils, en realitat van terni com a conseqüència social l’enriquiment d’una classe social pujant, la burgesia, que va beneficiar-se d’aquesta obertura.
La llei de Societat Anònimes de Crèdit de 1856 i les normes que afavoriren la creació de bancs d’emissió de paper moneda en diferents localitats també van tenir una relació important amb la Constitució de 1856. Parlem del seu caire. Aquestes lleis van facilitar l’aparició d’un grup social financer i capitalista, molt en la línia de la Constitució de 1856.
Altres mesures també van redundar en un enfortiment de la burgesia, encara que des d’una perspectiva més oberta, i per aquest motiu es poden relacionar amb la Constitució que va eixir de les mateixes Corts. Un exemple d’elles va ser la desamortització de Pasqual Madoz. Aquesta mesura, de 1855, afectava a les propietats de l’església, pel qual es trencava el Concordat de 1851, i a les propietats dels ajuntaments, els bens de propis i de comuns. Aquest últim aspecte va tenir com a conseqüència la inclusió dintre de la burgesia rendista dels elements més adinerats de la societat rural i urbana amb capacitat econòmica. Però, a més, també va tenir com a conseqüència l’empitjorament de la situació dels camperols que abans disposaven d’un complement alimentici i d’ajut als animals amb els quals treballaven i s’alimentaven, però que amb la privatització conseqüència de la desamortització, van veure’s impedits per a accedir a aquestes propietats.
Aquesta constitució, encara que va ser aprovada el 1856, no va tenir lloc de promulgar-se ja que el president del Consell de Ministres el 1856, el general O’Donnell, va dissoldre les Corts Constituents elegides el 1854, i va convocar unes de nou, tornant a la Constitució de 1845 encara que amb un Acta Adicional que l’endolçava considerablement. Aquest Acta Adicional en principi arreplegava alguns dels elements de l’ideari progressista, o més bé limitava alguns elements doctrinaris. És a dir, d’alguna manera no plantejava una ruptura total amb el progressisme de les Corts de 1854-1856, encara que gran part de la seua obra política s’eliminara. No obstant, en aqueix 1856 va haver-hi una ruptura de nou, amb la designació del general Narváez com a nou president del Consell de Ministres. En aquest moment es va tornar a la Constitució de 1845 ja sense l’Acta Adicional. El moderantisme pur tornava, fins 1858, quan de nou O’Donnell i una nova força política, la Unió Liberal, arribaran al poder i matisaran el doctrinarisme. Així i tot, l’esperit de la Constitució de 1856 (tot i que, com ja sabem, no va ser un esperit massa allunyat del doctrinarisme) va abandonar-se. La Unió Liberal va representar una versió més matisada del Partit Moderat, tot i les seues intencions inicials. I, després del seu govern llarg, de nou va tornar el moderantisme pur (encara que en els seixanta, per exemple, va modificar-se el llindar electoral de 1845 i va utilitzar-se el de 1837) fins el 1868, quan les perspectives progressistes van materialitzar-se en una revolució que va desembocar en un nou període, el sexenni revolucionari o sexenni democràtic.
En el sexenni democràtic, el règim que es va adoptar va ser un règim democràtic de llibertats més obertes encara que les de 1856. En aquest cas va desbordar-se el que s’havia adoptat a la Constitució Non nata. La democràcia es va implantar, encara que la pràctica política demostraria més endavant que les pràctiques doctrinàries d’adulteració i falsejament de les eleccions encara continuaven utilitzant-se. D’aquesta manera, s’allunyava el poble, el país real, del país formal o governants.
Dintre d’aquest període va donar-se un pas més endavant amb l’abdicació d’Amadeu I i l’adveniment de la I República. Al llarg d’ella, els pressupostos progressistes de la Constitució de 1856 van veure’s superats de nou mitjançant uns projectes de constitució republicana que, en major o menor mesura, van incidir en la democratització del sistema.
Amb la tornada dels Borbons el 1875 i la nova Constitució doctrinària de 1876, encara que no pot considerar-se tan dretana com la de 1845, és cert que no es va acostar a la de 1837 i va mantenir un esperit liberal doctrinari que va allunyar-se del de 1856. No serà fins 1931, amb la nova Constitució republicana, quan les llibertats pròpies de la democràcia van poder desenvolupar-se. Però, amb l’alçament de juliol de 1936 i la victòria dels sublevats en la Guerra Civil, aquestes llibertats es van perdre, però aquesta és una altra història.
Com a conclusió final, la Constitució de 1856 va ser un dels exemples d’intents fallits d’implantar un règim de llibertats (al menys relatives) dintre del procés de construcció de l’Estat liberal. Per aquest motiu, aquest procés va pivotar bàsicament al voltant de les opcions més dretanes i doctrinàries del liberalisme. Un liberalisme que, en deixar sense resoldre determinades qüestions socials i econòmiques, va provocar desigualtats importants que van desembocar en la Guerra Civil i en un règim com el del general Franco.
miércoles, 26 de diciembre de 2007
lunes, 17 de diciembre de 2007
DIVISIÓN PROVINCIAL DE JAVIER DE BURGOS respetando un tanto las "regiones"
La división provincial de Javier de Burgos de 30 de noviembre de 1833, basada a su vez en la del Trienio liberal, tuvo como modelo la de Bauzá de 1813 de 44 provincias, que no se llegó a aplicar.
La división que programó el geógrafo mallorquín no tuvo casi vigencia por la restauración del Antiguo Régimen que acometió Fernando VII en 1814.
Posteriormente, con la vuelta del régimen liberal a raíz del pronunciamiento de Riego de 1820, se programó una nueva división provincial que también se encargó a Bauzá. En este caso no se respetó demasiado la historia y los nombres que adquirieron las provincias fueron en casi todos los casos los de la capital de dicha circunscripción. Además, tampoco se respetaron los límites tradicionales. Estaban primando unos criterios de eficacia administrativa sobre criterios de respeto por la historia de los territorios.
También en ese 1822 se restablecieron los intendentes provinciales. Estos cargos facilitaron el proceso de centralización administrativa del régimen liberal, ya que funcionaron como delegados de Hacienda. Sin embargo, este proyecto fracasó con la invasión de los Cien Mil Hijos de San Luis en 1823, y la reimplantación del Antiguo Régimen.
Ya en 1833, con la reconsideración de los criterios de eficacia administrativa antes aludidos, Javier de Burgos programó la división que tenemos delante. En este caso sí que respetó un tanto ciertos criterios históricos a la hora de delimitar las provincias, pero el criterio ordenador fundamental no dejó de ser la búsqueda de la racionalización administrativa. Este proyecto sí que cuajó y pervivió con el tiempo.
domingo, 16 de diciembre de 2007
BREU COMENTARI SOBRE EL PROJECTE DE CONSTITUCIÓ DE BRAVO MURILLO DE 1852
DOCUMENT 12: PROJECTE DE CONSTITUCIÓ DE BRAVO MURILLO.
Art 1.- La religió de la Nació espanyola és exclusivament la Catòlica, Apostòlica, Romana.
Art 2.- Les relacions entre l’Església i l’Estat es fixaran per la Corona i el Sumo Pontífex en virtut de Concordats que tindran caràcter i força de llei.
Art 3.- El Rei exerceix en les Corts la potestat de fer les lleis.
Art 4.- La iniciativa de les lleis pertany al Rei i a cadascun dels Cossos Colegisladors.
Art 5.- No podran imposar-se ni cobrar-se contribució ni arbitri algú que no estiguen autoritzats per una llei. […]
Art 9.- Les Corts es composen de dos Cossos Colegisladors iguals en facultats: el Senat i el Congrés dels Diputats.
Art 10.- El Senat es composa de senadors hereditaris, senadors nats i senadors vitalicis: la seua designació pertany al Rei. […]
Art 12.- Els fills del Rei i de l’immediat hereter a la Corona són senadors nats a l’edat de vint-i-cinc anys. […]
Art 14.- El Congrés dels Diputats es composarà dels que foren elegits per les Juntes electorals en la forma que determine la llei, el qual fet prefixarà també les condicions i circumstàncies relatives a l’elecció i al càrrec de Diputat. […]
Art 19.- La persona del Rei és sagrada i inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Són responsables els seus ministres.
Art 20.- La potestat de fer executar les lleis resideix en el Rei; la seua autoritat s’estén a tot el que forma la governació de l’Estat en l’interior i en l’exterior, per al qual fet exercirà totes les atribucions i expedirà els decrets, ordres i instruccions oportunes.
En casos urgents, el Rei podrà anticipar disposicions legislatives, escoltant prèviament els respectius Cossos de l’alta administració de l’Estat, i donant en la legislatura immediata compte a les Corts per al seu examen i resolució. […]
Art 22.- Correspon al Rei convocar les Corts, suspendre i tancar les seues sessions i dissoldre el Congrés dels Diputats: en aquest últim cas deurà convocar i reunir altres Corts en el terme de sis mesos. Les Corts deuen reunir-se tots els anys. […]
Art 24.- El Rey sanciona i promulga les lleis.
Art 25.- La Justícia s’administra en nom del Rei pels tribunals i jutges, els càrrecs dels quals no podran perdre’s sinó en la forma i pels motius que determinen les lleis orgàniques i especials de la matèria.
Art 26.- Correspon també al Rei:
1. Concedir amnisties;
2. Indultar els delinqüents segons les lleis;
3. Declarar la guerra i fer ratificar la pau, donant després compte documentada a les Corts;
4. Curar de la fabricació de la moneda, en la que posaran el seu bust i nom;
5. Designar tots els empleats públics i concedir honors i distincions de totes classes;
6. Designar i separar lliurement els seus ministres. […].
BREU COMENTARI O REFLEXIÓ:
El text objecte de la nostra reflexió és el projecte de Constitució de 1852 de Bravo Murillo. Per a realitzar-la ens basarem en l’esquema que ja hem proposat alguna vegada a classe. És a dir: en primer lloc, haurem d’identificar el text i de determinar el seu tipus. Més endavant, passarem a identificar el seu contingut, i així deduirem a quina etapa pertany, la qual haurem d’explicar de forma somera. Més exactament, explicarem els aspectes més importants del període en què s’inclou per tal d’explicar el contingut. Òbviament, els aspectes que destacarem a nivell general de l’etapa, hauran d’estar en relació amb el contingut del document.
Posteriorment, passarem a explicar el contingut del document, per a la qual cosa deurem recórrer al text i al bagatge conceptual de què disposem. Per motius d’espai i d’adequació al marc a què estan dedicades aquestes senzilles notes (el blog destinat als alumnes de segon curs de batxillerat), el suport conceptual, les dades i la resta d’elements a què recorrerem, seran senzills i no excessivament profunds.
Per últim, tractarem d’establir relacions amb altres fets històrics i documents que puguen ajudar-nos a explicar el document i el seu contingut. També en aquest punt haurem de tenir en compte que està dedicat a estudiants d’ensenyament mitjà. És per aquest motiu pel qual l’anàlisi no ha de ser massa profund. Fins i tot es tracta d’oferir unes senzilles notes que servisquen de suport al material de classe i a les explicacions. D’aquest manera, encetarem aquesta senzilla conversa.
Pel que fa a la identificació del text triat, òbviament, es tracta d’un document constitucional de caire polític i jurídic dirigit al poble espanyol, tenint en compte el que significa poble espanyol en aquesta època, és a dir, una minoria que sap llegir, i per tant que pot comprendre el que significa un document d’aquesta naturalesa, i dintre d’ella, una minoria encara més reduïda amb drets polítics. Com a conseqüència, estem davant d’un document constitucional públic molt restrictiu que pot incloure’s dintre de la dècada moderada, i més concretament dintre del govern de Bravo Murillo. Per tant, un document ple de doctrinarisme.
Per altra banda, ens trobem davant d’un text molt extens, molt més del que solen ser els documents històrics proposats per a comentaris. La raó per la qual hem decidit configurar una selecció tan àmplia, com sempre que triem un text constitucional, és perquè considerem important plantejar i mostrar de primera mà els elements constitucionals fonamentals del text. Encara així i tot, som conscients de la inadequació d’aquesta extensió, per exemple per a un examen, o fins i tot per a un comentari clàssic. No obstant, en aquest cas considerem que pot ser important aportar tot un plegat d’articles per tal d’analitzar el sentit general del document de la forma més representativa possible. El resultat ha estat aquest recull tan ampli d’articles.
Respecte a l’etapa en què s’inclou, aquesta és la Construcció de l’estat liberal, i més concretament dintre de la dècada moderada que transcorreix entre 1844 i 1854, on encara que els moderats monopolitzen en exclusiva el poder, es pot constatar una certa turbulència en la política. Així, trobem diversos governs en aquest període, perquè assistim a una certa inestabilitat ministerial.
La causa, el sistema, molt doctrinari, permetia a la Reina designar i separar lliurement els ministres, per la qual circumstància quan un govern dificultava els capritxos de la Monarca, o quan senzillament la camarilla que l’envoltava influïa en ella, aquesta es limitava a fer desaparèixer el govern i a fabricar unes noves Corts on el grup polític o facció, que havia sigut apartat, podia ubicar-se en l’oposició. Això era d’aquesta manera perquè encara que el Partit Moderat fóra el que gaudia del poder, com que estava fragmentat en diverses opcions (per a simplificar, els vilumistes o seguidors del marquès de Viluma; els seguidors de Narváez i de Mon o els puritans, més propers al Partit progressista), moltes vegades quan una facció gaudia del poder, l’altra s’ubicava en l’oposició. Respecte al Partit Progressista, aquest, davant la impossibilitat d’accedir al poder polític, va decidir dedicar-se a planificar cops d’estat i sublevacions. Per aquest motiu, dintre de les Corts hi havia pocs progressistes.
Així mateix, el doctrinarisme, com a versió més dretana del liberalisme, permetia a les antigues elits de l’Antic Règim, si no uns privilegis socials i jurídics, sí una certa preponderància política. Tot això estava legalitzat constitucionalment. Exemples d’això són l’article 11 de la Constitució de 1845 (i de la Constitució de 1837 si la considerem com a una versió més lleugera d’aquest doctrinarisme, encara que fóra aprovat per unes Corts progressistes), l’article dos del mateix document, la iniciativa legislativa de la Corona, la designació reial del senadors, la declaració amb molts matisos dels drets individuals i llibertats públiques, etc. També altres mesures com ara la congelació de la desamortització, la permissió d’adquisició de bens a l’Església, la llei de manteniment de culte i clergat, el control de la impremta i de les publicacions (article 2 de la Constitució de 1845), noves lleis d’impremta, el pla Pidal d’ensenyament, la llei electoral de 1846 i la d’administració local, etc. Un doctrinarisme que es constitueix com a una versió del liberalisme tan dretana que en ocasions s’esdevé una nova forma política, quasi una tercera línia. Exemple d’allò és el fet de la supressió de la desamortització, quan aquesta important mesura jurídico- econòmica és un dels pilars del liberalisme i al llarg del període ferrandí va ser una mesura paral·lela a la implantació de la constitució.
Per altra banda, pel que fa a la pràctica política, el període de deu anys de domini moderat entre 1844 i 1854 es va caracteritzar, entre altres aspectes, per una important corrupció. Els governs se succeïen segons ballava el capritx de la Reina, que a més exercia el seu poder molt influïda per l’entorn de la camarilla de palau com ja sabem,. Tanmateix, hem de tornar a incidir en el fet que això ho podia fer perquè constitucionalment podia designar i separar lliurement els ministres i dissoldre i convocar noves Corts. A més, els governs estaven controlats majoritàriament per generals sense formació política i extremadament corruptes. Fins i tot una de les causes de la revolució de 1854, al menys pel que respecta als vicalvaristes que van alçar-se a Vicálvaro, va ser l’oposició a una concreta mesura del govern al voltant dels ascensos de determinats oficials. Per tant, no va ser una qüestió ideològica, encara que hem d’admetre la composició puritana del colpistes. Evidentment, un sistema que era molt corrupte. Calia regenerar-lo, i així ho va intentar Bravo Murillo, però des d’una perspectiva dretana. És a dir, mantenint les estructures i conferint molt de poder a l’Església i a la Corona.
En aquest context històric es va desenvolupar la tasca administrativa de Bravo Murillo, un civil que va accedir a la presidència del Consell Ministres el 1851, i que va dissenyar un programa de modernització administrativa i econòmica (el 1851 es va promulgar una nova llei de ferrocarrils que va permetre l’Estat intervenir en la construcció de les infraestructures ferroviàries, i incorporà un pla de distribució de les vies, es va continuar la construcció del Canal de Castilla, i el 1851 s’inicià la del Canal de Lozoya, s’inicià el Canal de Isabel II i es promulgà la Llei de Ports). Per tant, va ser un breu parèntesi modernitzador en una dinàmica general de corrupció i de dretanització de les estructures polítiques.
No obstant, cal destacar que en aquest període es va signar també el Concordat amb la Santa Seu de 1851, que donava molt suport a l’Església dintre de la construcció del liberalisme. D’aquesta manera, la modernització a què hem fet referència va programar-se, però dintre del marc del respecte a les estructures socials més conservadores.
Pel que fa al contingut del text, aquesta constitució s’enceta amb articles referits a la religió, dedicant a ella la part que teòricament hauria d’estar destinada a la declaració de drets individuals i llibertats públiques, com passaria en qualsevol altra constitució.
Més endavant, en l’article 3 i posteriors, trobem referències al poder legislatiu, que descansa en el Rei i en les Corts, així com la iniciativa legislativa, que també pertany al monarca. D’aquest forma, encara que no es parla obertament del dipositari de la sobirania, és obvi que és compartida, però en gran part gaudida pel Monarca quasi en exclusiva.
El títol III ja parla de les Corts, que són bicamerals, amb un Senat designat pel rei i un Congrés format per diputats elegits segons la forma que determinen les lleis, la qual cosa implica un sufragi censitari. A més, en aquest títol també es fa referència a la potestat legislativa compartida entre les Corts i el Rei.
El títol IV es dedica a la figura del monarca, que disposa del poder executiu en exclusiva (article 26) i, fins i tot pot, en casos urgents, anticipar disposicions legislatives. Però és que, a més, pot convocar i dissoldre les Corts (article 22) i sancionar i promulgar les lleis (article 24). Fins i tot la justícia s’administra en nom del monarca, que designa i separa lliurement els ministres (article 26.6) Amb això es completa els poders polítics del cap de l’Estat, molt complets i extensos.
De tot el que hem exposat podem deduir que el projecte de Constitució de Bravo Murillo de 1852 era un document més conservador fins i tot que el de 1845. Sembla va idear-se per tal d’acabar amb les traves que havia de suportar el poder executiu per a poder governar, tot i haver format part el 1845 del grup que va defendre la creació d’una constitució diferenciada de l’Estatut Reial i de la Constitució de 1837. No obstant això, també van poder tenir-hi influència els successos de França, on Lluís Napoleó Bonaparte des de 1851 va modificar la República democràtica que hi havia a França, convertint-la en una República presidencialista on l’executiu gaudia d’àmplies atribucions. La qüestió és que va proposar la creació d’una constitució que girava cap a la dreta. Un exemple d’això és l’inici del document constitucional, perquè dóna molta importància a la religió, en un apartat en què haurien d’aparèixer drets i llibertats dels ciutadans, que per cert no tornen a aparèixer en cap lloc i es deixen per a unes lleis orgàniques posteriors (que apareixen en la Gaceta de Madrid el 3 d’octubre de 1852), de la qual cosa suposem la importància que confereix a les llibertats ciutadanes, i la que concedeix a l’Església. És per aquest motiu pel que es pot afirmar que, encara que Bravo Murillo era modernitzador en un sentit administratiu, en un sentit ideològic va conferir un poder molt important i una importància de primer ordre a una institució essencialment dretana i conservadora, l’Església.
Pel que fa al pensament polític d’aquell president del Govern, aquest polític estava molt preocupat per un règim en què poguera aplicar-se una sobirania efectiva. Pensem que encara que en teoria la sobirania era compartida, en realitat la Corona pugnava per fer-se amb el poder en exclusiva, i la pràctica política així ho va demostrar. No obstant, l’executiu no sempre podia desenvolupar les seues atribucions constitucionals perquè constitucionalment el parlament havia de prendre part en determinades decisions. Per aquest motiu Bravo Murillo va abandonar la hipòcrita declaració de sobirania compartida de la Constitució de 1845 que en la pràctica implicava un desenvolupament del poder i una constitució de les institucions des de la Corona.
No obstant, aquest poder polític efectiu en moltes ocasions es veia impedit pel Congrés, encara que aquest fóra controlat pel govern. Calia eliminar impediments per a la pràctica política, quan en realitat a l’altura de 1852, després de la signatura del Concordat de 1851, el poder descansava majoritàriament en les antigues elits de l’Antic Règim: la Corona, la noblesa i l’Església. És aquí on es constata la intenció modernitzadora del president del Consell de Ministres.
Altre element que li va influir molt era el pensament de pacte entre la Corona i els súbdits del pare Suárez, de Covarrubias o de Domingo Schram. Per aquest motiu, el document no expressa clarament que és el depositari de la sobirania, ni reconeix les llibertats i els drets. És clar que es preocupa molt per la practicitat de la pràctica política. D’allí la supressió dels cessants (que implicava un intent de solució de la corrupció dintre de l’administració) i la determinació de les legislatures als cinc anys. Amb aquesta determinació, els diputats moltes vegades es col·locaven en una situació molt allunyada de la població. Unes Corts elegides cada cinc anys (com en la Constitució de 1845 però no com en la de 1837, en què les legislatures consistien en períodes de tres anys) en realitat estaven molt lluny de ser controlades pel poble. Sobretot si tenim en compte que els diputats, arran de la llei electoral, i de les prerrogatives constitucionals del rei, que li permetien influir en la composició dels governs. D’aquesta manera, el procés de construcció de l’Estat liberal es caracteritza, entre altres elements, per la distinció entre una Espanya real i una Espanya formal. No obstant, deixava les mans lliures al govern, que a més havia fabricat les Corts rere intervenir en les eleccions.
El resultat de les reflexions del govern de Bravo Murillo va ser un document que conferia molt de poder a l’Església (articles 1 i 2), la qual circumstància és lògica si tenim en compte el Concordat que acabava de signar-se, i al Rei. La Corona, en la Constitució de 1845, gaudia del poder executiu (articles 43, 44 i 45) i part del legislatiu (articles 12, 14 per la designació reial dels senadors, 35 per la iniciativa legislativa, 31 per la capacitat d’obrir i tancar les Corts, 38 pel dret de veto...) i part del judicial, que en realitat era una administració de justícia. No obstant, en el projecte de 1852 s’especificava que era el Monarca el que exercia en les Corts el poder de fer les lleis (article 3) i així eliminava un obstacle en el desenvolupament del poder executiu. A més, disposava de la iniciativa legislativa. Fins i tot podia emetre lleis en casos d’urgent necessitat mitjançant decrets de llei sense que les Corts estigueren reunides (article 20). Com a conseqüència, el poder reial augmentava respecte al document constitucional vigent en aquell moment, la Constitució de 1845. Evidentment, aquest aspecte confereix al projecte un caire de màxim doctrinarisme dintre del constitucionalisme històric espanyol.
Per tant, dintre del procés de construcció de l’Estat liberal, el projecte de 1852 és un pas més cap a la dretanització del poder i del sistema. Un pas d’un camí encetat en la Constitució de 1837, que tot i ser un pas a l’esquerra respecte a l’Estatut Reial de 1834, va situar-se entre ell i la Constitució de 1812. Aquest camí va tenir una continuació amb la Constitució de 1845, i, consolidat el règim després de la signatura del Concordat amb la Santa Seu el 1851, un pas lògic va ser aquest projecte. No obstant, els mateixos diputats no van acceptar-lo i Bravo Murillo va haver de dimitir, donant lloc a un període convuls entre 1853 i 1854 que va concloure amb la Revolució de 1854 i el subsegüent canvi de govern.
No obstant, tot i el seu tarannà dretà, no es tracta d’una Carta Atorgada, com podria ser l’Estatut Reial. En aquest cas és un projecte que es va proposar a les Corts, les quals no el van acceptar perquè realment alterava l’equilibri de poders del sistema polític. Si ho hagueren fet, haurien donat la legitimació necessària per a parlar de constitució.
Per què Bravo Murillo va proposar aquest canvi constitucional? El seu govern estava compost essencialment per administradors. Molt doctrinaris, és cert, però administradors al cap i a la fi. És més, eren fonamentalment civils famosos per la seua honestitat (per la qual raó era un govern conegut com l’Honest Concell de la Mesta) en contraposició a la composició pròpia dels governs dels generals, tant els moderats (Narváez, Cleonard) o fins i tot progressistes (Espartero). És veritat que al llarg del seu període es va signar el Concordat amb la Santa Seu, com ja hem comentat, i que aquest document era molt conservador (conferia un poder molt important a l’Església en la formació de les consciències i en l’ensenyament, etc.). Òbviament, aquest document va tenir una important relació i coherència en la redacció dels primers articles del projecte de Bravo Murillo, com ja sabem. Nogensmenys, hauria de considerar-se també la necessitat de governar amb facilitat. Per a ell, una excessiva separació de poders podria dificultar el desenvolupament del govern. Aquesta tasca també era una preocupació seua. Recordem que va suprimir els cessants i que es va preocupar molt per la creació d’infraestructures que facilitaren la creació d’un sistema econòmic nacional.
Com a conclusió de tot el que hem vist, podem deduir que el que va intentar Bravo Murillo amb aquest document, va ser facilitar una pràctica política des d’una perspectiva molt més sincera del que s’estava plantejant en aquella època. D’aquesta manera, va idear un sistema legislatiu compost pel document proposat i per unes lleis orgàniques complementàries que desenvolupaven determinats aspectes del text constitucional. L’objectiu era una regeneració administrativa, que no de les estructures, i, com a conseqüència, una regeneració dretana.
El resultat va ser l’oposició d’aquelles elits que preferien continuar amb un sistema, el de la Constitució de 1845, que encara que parlava de sobirania del poble i de la Corona, en realitat amagava la intenció de determinats grups socials de gaudir del poder polític però legitimant-se concedint a nivell teòric determinades llibertats i drets a la nació. L’oposició d’aquestos grups va ser molt important i Bravo Murillo, com ja sabem, va haver de dimitir.
Després d’ell van succeir-se alguns governs molt corruptes que van desembocar en la Revolució de 1854, la qual va obligar a la reina a un canvi de govern, de Corts i de Constitució, encara que després de dos anys va tornar el doctrinarisme més pur. Un doctrinarisme que va prolongar-se al llarg del govern unionista de Leopold O’Donnell, qui va estar en el poder fins 1863, any en què va tornar la inestabilitat pròpia dels moderats més purs. L’esgotament del model doctrinari dels moderats va acabar per enfonsar-se i amb la seua caiguda va caure també la monarquia el 1868. era l’hora de noves solucions polítiques.
Art 1.- La religió de la Nació espanyola és exclusivament la Catòlica, Apostòlica, Romana.
Art 2.- Les relacions entre l’Església i l’Estat es fixaran per la Corona i el Sumo Pontífex en virtut de Concordats que tindran caràcter i força de llei.
Art 3.- El Rei exerceix en les Corts la potestat de fer les lleis.
Art 4.- La iniciativa de les lleis pertany al Rei i a cadascun dels Cossos Colegisladors.
Art 5.- No podran imposar-se ni cobrar-se contribució ni arbitri algú que no estiguen autoritzats per una llei. […]
Art 9.- Les Corts es composen de dos Cossos Colegisladors iguals en facultats: el Senat i el Congrés dels Diputats.
Art 10.- El Senat es composa de senadors hereditaris, senadors nats i senadors vitalicis: la seua designació pertany al Rei. […]
Art 12.- Els fills del Rei i de l’immediat hereter a la Corona són senadors nats a l’edat de vint-i-cinc anys. […]
Art 14.- El Congrés dels Diputats es composarà dels que foren elegits per les Juntes electorals en la forma que determine la llei, el qual fet prefixarà també les condicions i circumstàncies relatives a l’elecció i al càrrec de Diputat. […]
Art 19.- La persona del Rei és sagrada i inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Són responsables els seus ministres.
Art 20.- La potestat de fer executar les lleis resideix en el Rei; la seua autoritat s’estén a tot el que forma la governació de l’Estat en l’interior i en l’exterior, per al qual fet exercirà totes les atribucions i expedirà els decrets, ordres i instruccions oportunes.
En casos urgents, el Rei podrà anticipar disposicions legislatives, escoltant prèviament els respectius Cossos de l’alta administració de l’Estat, i donant en la legislatura immediata compte a les Corts per al seu examen i resolució. […]
Art 22.- Correspon al Rei convocar les Corts, suspendre i tancar les seues sessions i dissoldre el Congrés dels Diputats: en aquest últim cas deurà convocar i reunir altres Corts en el terme de sis mesos. Les Corts deuen reunir-se tots els anys. […]
Art 24.- El Rey sanciona i promulga les lleis.
Art 25.- La Justícia s’administra en nom del Rei pels tribunals i jutges, els càrrecs dels quals no podran perdre’s sinó en la forma i pels motius que determinen les lleis orgàniques i especials de la matèria.
Art 26.- Correspon també al Rei:
1. Concedir amnisties;
2. Indultar els delinqüents segons les lleis;
3. Declarar la guerra i fer ratificar la pau, donant després compte documentada a les Corts;
4. Curar de la fabricació de la moneda, en la que posaran el seu bust i nom;
5. Designar tots els empleats públics i concedir honors i distincions de totes classes;
6. Designar i separar lliurement els seus ministres. […].
BREU COMENTARI O REFLEXIÓ:
El text objecte de la nostra reflexió és el projecte de Constitució de 1852 de Bravo Murillo. Per a realitzar-la ens basarem en l’esquema que ja hem proposat alguna vegada a classe. És a dir: en primer lloc, haurem d’identificar el text i de determinar el seu tipus. Més endavant, passarem a identificar el seu contingut, i així deduirem a quina etapa pertany, la qual haurem d’explicar de forma somera. Més exactament, explicarem els aspectes més importants del període en què s’inclou per tal d’explicar el contingut. Òbviament, els aspectes que destacarem a nivell general de l’etapa, hauran d’estar en relació amb el contingut del document.
Posteriorment, passarem a explicar el contingut del document, per a la qual cosa deurem recórrer al text i al bagatge conceptual de què disposem. Per motius d’espai i d’adequació al marc a què estan dedicades aquestes senzilles notes (el blog destinat als alumnes de segon curs de batxillerat), el suport conceptual, les dades i la resta d’elements a què recorrerem, seran senzills i no excessivament profunds.
Per últim, tractarem d’establir relacions amb altres fets històrics i documents que puguen ajudar-nos a explicar el document i el seu contingut. També en aquest punt haurem de tenir en compte que està dedicat a estudiants d’ensenyament mitjà. És per aquest motiu pel qual l’anàlisi no ha de ser massa profund. Fins i tot es tracta d’oferir unes senzilles notes que servisquen de suport al material de classe i a les explicacions. D’aquest manera, encetarem aquesta senzilla conversa.
Pel que fa a la identificació del text triat, òbviament, es tracta d’un document constitucional de caire polític i jurídic dirigit al poble espanyol, tenint en compte el que significa poble espanyol en aquesta època, és a dir, una minoria que sap llegir, i per tant que pot comprendre el que significa un document d’aquesta naturalesa, i dintre d’ella, una minoria encara més reduïda amb drets polítics. Com a conseqüència, estem davant d’un document constitucional públic molt restrictiu que pot incloure’s dintre de la dècada moderada, i més concretament dintre del govern de Bravo Murillo. Per tant, un document ple de doctrinarisme.
Per altra banda, ens trobem davant d’un text molt extens, molt més del que solen ser els documents històrics proposats per a comentaris. La raó per la qual hem decidit configurar una selecció tan àmplia, com sempre que triem un text constitucional, és perquè considerem important plantejar i mostrar de primera mà els elements constitucionals fonamentals del text. Encara així i tot, som conscients de la inadequació d’aquesta extensió, per exemple per a un examen, o fins i tot per a un comentari clàssic. No obstant, en aquest cas considerem que pot ser important aportar tot un plegat d’articles per tal d’analitzar el sentit general del document de la forma més representativa possible. El resultat ha estat aquest recull tan ampli d’articles.
Respecte a l’etapa en què s’inclou, aquesta és la Construcció de l’estat liberal, i més concretament dintre de la dècada moderada que transcorreix entre 1844 i 1854, on encara que els moderats monopolitzen en exclusiva el poder, es pot constatar una certa turbulència en la política. Així, trobem diversos governs en aquest període, perquè assistim a una certa inestabilitat ministerial.
La causa, el sistema, molt doctrinari, permetia a la Reina designar i separar lliurement els ministres, per la qual circumstància quan un govern dificultava els capritxos de la Monarca, o quan senzillament la camarilla que l’envoltava influïa en ella, aquesta es limitava a fer desaparèixer el govern i a fabricar unes noves Corts on el grup polític o facció, que havia sigut apartat, podia ubicar-se en l’oposició. Això era d’aquesta manera perquè encara que el Partit Moderat fóra el que gaudia del poder, com que estava fragmentat en diverses opcions (per a simplificar, els vilumistes o seguidors del marquès de Viluma; els seguidors de Narváez i de Mon o els puritans, més propers al Partit progressista), moltes vegades quan una facció gaudia del poder, l’altra s’ubicava en l’oposició. Respecte al Partit Progressista, aquest, davant la impossibilitat d’accedir al poder polític, va decidir dedicar-se a planificar cops d’estat i sublevacions. Per aquest motiu, dintre de les Corts hi havia pocs progressistes.
Així mateix, el doctrinarisme, com a versió més dretana del liberalisme, permetia a les antigues elits de l’Antic Règim, si no uns privilegis socials i jurídics, sí una certa preponderància política. Tot això estava legalitzat constitucionalment. Exemples d’això són l’article 11 de la Constitució de 1845 (i de la Constitució de 1837 si la considerem com a una versió més lleugera d’aquest doctrinarisme, encara que fóra aprovat per unes Corts progressistes), l’article dos del mateix document, la iniciativa legislativa de la Corona, la designació reial del senadors, la declaració amb molts matisos dels drets individuals i llibertats públiques, etc. També altres mesures com ara la congelació de la desamortització, la permissió d’adquisició de bens a l’Església, la llei de manteniment de culte i clergat, el control de la impremta i de les publicacions (article 2 de la Constitució de 1845), noves lleis d’impremta, el pla Pidal d’ensenyament, la llei electoral de 1846 i la d’administració local, etc. Un doctrinarisme que es constitueix com a una versió del liberalisme tan dretana que en ocasions s’esdevé una nova forma política, quasi una tercera línia. Exemple d’allò és el fet de la supressió de la desamortització, quan aquesta important mesura jurídico- econòmica és un dels pilars del liberalisme i al llarg del període ferrandí va ser una mesura paral·lela a la implantació de la constitució.
Per altra banda, pel que fa a la pràctica política, el període de deu anys de domini moderat entre 1844 i 1854 es va caracteritzar, entre altres aspectes, per una important corrupció. Els governs se succeïen segons ballava el capritx de la Reina, que a més exercia el seu poder molt influïda per l’entorn de la camarilla de palau com ja sabem,. Tanmateix, hem de tornar a incidir en el fet que això ho podia fer perquè constitucionalment podia designar i separar lliurement els ministres i dissoldre i convocar noves Corts. A més, els governs estaven controlats majoritàriament per generals sense formació política i extremadament corruptes. Fins i tot una de les causes de la revolució de 1854, al menys pel que respecta als vicalvaristes que van alçar-se a Vicálvaro, va ser l’oposició a una concreta mesura del govern al voltant dels ascensos de determinats oficials. Per tant, no va ser una qüestió ideològica, encara que hem d’admetre la composició puritana del colpistes. Evidentment, un sistema que era molt corrupte. Calia regenerar-lo, i així ho va intentar Bravo Murillo, però des d’una perspectiva dretana. És a dir, mantenint les estructures i conferint molt de poder a l’Església i a la Corona.
En aquest context històric es va desenvolupar la tasca administrativa de Bravo Murillo, un civil que va accedir a la presidència del Consell Ministres el 1851, i que va dissenyar un programa de modernització administrativa i econòmica (el 1851 es va promulgar una nova llei de ferrocarrils que va permetre l’Estat intervenir en la construcció de les infraestructures ferroviàries, i incorporà un pla de distribució de les vies, es va continuar la construcció del Canal de Castilla, i el 1851 s’inicià la del Canal de Lozoya, s’inicià el Canal de Isabel II i es promulgà la Llei de Ports). Per tant, va ser un breu parèntesi modernitzador en una dinàmica general de corrupció i de dretanització de les estructures polítiques.
No obstant, cal destacar que en aquest període es va signar també el Concordat amb la Santa Seu de 1851, que donava molt suport a l’Església dintre de la construcció del liberalisme. D’aquesta manera, la modernització a què hem fet referència va programar-se, però dintre del marc del respecte a les estructures socials més conservadores.
Pel que fa al contingut del text, aquesta constitució s’enceta amb articles referits a la religió, dedicant a ella la part que teòricament hauria d’estar destinada a la declaració de drets individuals i llibertats públiques, com passaria en qualsevol altra constitució.
Més endavant, en l’article 3 i posteriors, trobem referències al poder legislatiu, que descansa en el Rei i en les Corts, així com la iniciativa legislativa, que també pertany al monarca. D’aquest forma, encara que no es parla obertament del dipositari de la sobirania, és obvi que és compartida, però en gran part gaudida pel Monarca quasi en exclusiva.
El títol III ja parla de les Corts, que són bicamerals, amb un Senat designat pel rei i un Congrés format per diputats elegits segons la forma que determinen les lleis, la qual cosa implica un sufragi censitari. A més, en aquest títol també es fa referència a la potestat legislativa compartida entre les Corts i el Rei.
El títol IV es dedica a la figura del monarca, que disposa del poder executiu en exclusiva (article 26) i, fins i tot pot, en casos urgents, anticipar disposicions legislatives. Però és que, a més, pot convocar i dissoldre les Corts (article 22) i sancionar i promulgar les lleis (article 24). Fins i tot la justícia s’administra en nom del monarca, que designa i separa lliurement els ministres (article 26.6) Amb això es completa els poders polítics del cap de l’Estat, molt complets i extensos.
De tot el que hem exposat podem deduir que el projecte de Constitució de Bravo Murillo de 1852 era un document més conservador fins i tot que el de 1845. Sembla va idear-se per tal d’acabar amb les traves que havia de suportar el poder executiu per a poder governar, tot i haver format part el 1845 del grup que va defendre la creació d’una constitució diferenciada de l’Estatut Reial i de la Constitució de 1837. No obstant això, també van poder tenir-hi influència els successos de França, on Lluís Napoleó Bonaparte des de 1851 va modificar la República democràtica que hi havia a França, convertint-la en una República presidencialista on l’executiu gaudia d’àmplies atribucions. La qüestió és que va proposar la creació d’una constitució que girava cap a la dreta. Un exemple d’això és l’inici del document constitucional, perquè dóna molta importància a la religió, en un apartat en què haurien d’aparèixer drets i llibertats dels ciutadans, que per cert no tornen a aparèixer en cap lloc i es deixen per a unes lleis orgàniques posteriors (que apareixen en la Gaceta de Madrid el 3 d’octubre de 1852), de la qual cosa suposem la importància que confereix a les llibertats ciutadanes, i la que concedeix a l’Església. És per aquest motiu pel que es pot afirmar que, encara que Bravo Murillo era modernitzador en un sentit administratiu, en un sentit ideològic va conferir un poder molt important i una importància de primer ordre a una institució essencialment dretana i conservadora, l’Església.
Pel que fa al pensament polític d’aquell president del Govern, aquest polític estava molt preocupat per un règim en què poguera aplicar-se una sobirania efectiva. Pensem que encara que en teoria la sobirania era compartida, en realitat la Corona pugnava per fer-se amb el poder en exclusiva, i la pràctica política així ho va demostrar. No obstant, l’executiu no sempre podia desenvolupar les seues atribucions constitucionals perquè constitucionalment el parlament havia de prendre part en determinades decisions. Per aquest motiu Bravo Murillo va abandonar la hipòcrita declaració de sobirania compartida de la Constitució de 1845 que en la pràctica implicava un desenvolupament del poder i una constitució de les institucions des de la Corona.
No obstant, aquest poder polític efectiu en moltes ocasions es veia impedit pel Congrés, encara que aquest fóra controlat pel govern. Calia eliminar impediments per a la pràctica política, quan en realitat a l’altura de 1852, després de la signatura del Concordat de 1851, el poder descansava majoritàriament en les antigues elits de l’Antic Règim: la Corona, la noblesa i l’Església. És aquí on es constata la intenció modernitzadora del president del Consell de Ministres.
Altre element que li va influir molt era el pensament de pacte entre la Corona i els súbdits del pare Suárez, de Covarrubias o de Domingo Schram. Per aquest motiu, el document no expressa clarament que és el depositari de la sobirania, ni reconeix les llibertats i els drets. És clar que es preocupa molt per la practicitat de la pràctica política. D’allí la supressió dels cessants (que implicava un intent de solució de la corrupció dintre de l’administració) i la determinació de les legislatures als cinc anys. Amb aquesta determinació, els diputats moltes vegades es col·locaven en una situació molt allunyada de la població. Unes Corts elegides cada cinc anys (com en la Constitució de 1845 però no com en la de 1837, en què les legislatures consistien en períodes de tres anys) en realitat estaven molt lluny de ser controlades pel poble. Sobretot si tenim en compte que els diputats, arran de la llei electoral, i de les prerrogatives constitucionals del rei, que li permetien influir en la composició dels governs. D’aquesta manera, el procés de construcció de l’Estat liberal es caracteritza, entre altres elements, per la distinció entre una Espanya real i una Espanya formal. No obstant, deixava les mans lliures al govern, que a més havia fabricat les Corts rere intervenir en les eleccions.
El resultat de les reflexions del govern de Bravo Murillo va ser un document que conferia molt de poder a l’Església (articles 1 i 2), la qual circumstància és lògica si tenim en compte el Concordat que acabava de signar-se, i al Rei. La Corona, en la Constitució de 1845, gaudia del poder executiu (articles 43, 44 i 45) i part del legislatiu (articles 12, 14 per la designació reial dels senadors, 35 per la iniciativa legislativa, 31 per la capacitat d’obrir i tancar les Corts, 38 pel dret de veto...) i part del judicial, que en realitat era una administració de justícia. No obstant, en el projecte de 1852 s’especificava que era el Monarca el que exercia en les Corts el poder de fer les lleis (article 3) i així eliminava un obstacle en el desenvolupament del poder executiu. A més, disposava de la iniciativa legislativa. Fins i tot podia emetre lleis en casos d’urgent necessitat mitjançant decrets de llei sense que les Corts estigueren reunides (article 20). Com a conseqüència, el poder reial augmentava respecte al document constitucional vigent en aquell moment, la Constitució de 1845. Evidentment, aquest aspecte confereix al projecte un caire de màxim doctrinarisme dintre del constitucionalisme històric espanyol.
Per tant, dintre del procés de construcció de l’Estat liberal, el projecte de 1852 és un pas més cap a la dretanització del poder i del sistema. Un pas d’un camí encetat en la Constitució de 1837, que tot i ser un pas a l’esquerra respecte a l’Estatut Reial de 1834, va situar-se entre ell i la Constitució de 1812. Aquest camí va tenir una continuació amb la Constitució de 1845, i, consolidat el règim després de la signatura del Concordat amb la Santa Seu el 1851, un pas lògic va ser aquest projecte. No obstant, els mateixos diputats no van acceptar-lo i Bravo Murillo va haver de dimitir, donant lloc a un període convuls entre 1853 i 1854 que va concloure amb la Revolució de 1854 i el subsegüent canvi de govern.
No obstant, tot i el seu tarannà dretà, no es tracta d’una Carta Atorgada, com podria ser l’Estatut Reial. En aquest cas és un projecte que es va proposar a les Corts, les quals no el van acceptar perquè realment alterava l’equilibri de poders del sistema polític. Si ho hagueren fet, haurien donat la legitimació necessària per a parlar de constitució.
Per què Bravo Murillo va proposar aquest canvi constitucional? El seu govern estava compost essencialment per administradors. Molt doctrinaris, és cert, però administradors al cap i a la fi. És més, eren fonamentalment civils famosos per la seua honestitat (per la qual raó era un govern conegut com l’Honest Concell de la Mesta) en contraposició a la composició pròpia dels governs dels generals, tant els moderats (Narváez, Cleonard) o fins i tot progressistes (Espartero). És veritat que al llarg del seu període es va signar el Concordat amb la Santa Seu, com ja hem comentat, i que aquest document era molt conservador (conferia un poder molt important a l’Església en la formació de les consciències i en l’ensenyament, etc.). Òbviament, aquest document va tenir una important relació i coherència en la redacció dels primers articles del projecte de Bravo Murillo, com ja sabem. Nogensmenys, hauria de considerar-se també la necessitat de governar amb facilitat. Per a ell, una excessiva separació de poders podria dificultar el desenvolupament del govern. Aquesta tasca també era una preocupació seua. Recordem que va suprimir els cessants i que es va preocupar molt per la creació d’infraestructures que facilitaren la creació d’un sistema econòmic nacional.
Com a conclusió de tot el que hem vist, podem deduir que el que va intentar Bravo Murillo amb aquest document, va ser facilitar una pràctica política des d’una perspectiva molt més sincera del que s’estava plantejant en aquella època. D’aquesta manera, va idear un sistema legislatiu compost pel document proposat i per unes lleis orgàniques complementàries que desenvolupaven determinats aspectes del text constitucional. L’objectiu era una regeneració administrativa, que no de les estructures, i, com a conseqüència, una regeneració dretana.
El resultat va ser l’oposició d’aquelles elits que preferien continuar amb un sistema, el de la Constitució de 1845, que encara que parlava de sobirania del poble i de la Corona, en realitat amagava la intenció de determinats grups socials de gaudir del poder polític però legitimant-se concedint a nivell teòric determinades llibertats i drets a la nació. L’oposició d’aquestos grups va ser molt important i Bravo Murillo, com ja sabem, va haver de dimitir.
Després d’ell van succeir-se alguns governs molt corruptes que van desembocar en la Revolució de 1854, la qual va obligar a la reina a un canvi de govern, de Corts i de Constitució, encara que després de dos anys va tornar el doctrinarisme més pur. Un doctrinarisme que va prolongar-se al llarg del govern unionista de Leopold O’Donnell, qui va estar en el poder fins 1863, any en què va tornar la inestabilitat pròpia dels moderats més purs. L’esgotament del model doctrinari dels moderats va acabar per enfonsar-se i amb la seua caiguda va caure també la monarquia el 1868. era l’hora de noves solucions polítiques.
domingo, 9 de diciembre de 2007
viernes, 7 de diciembre de 2007
División en prefecturas de 1810
Este mapa muestra el sistema de prefecturas que los reformistas de José I Bonaparte idearon para articular el territorio español. Paralelamente, desarrollaron también una división militar que aparece en la parte inferior de la imagen.
División provincial de Javier de Burgos
Ésta es la división provincial de Javier de Burgos. Su importancia en el proceso de construcción del Estado liberal radica, entre otros motivos, en la centralización que supone, ya que al frente de cada una de ellas se coloca la figura de un subdelegado del ministerio de Fomento.La consecuencia de la creación de las provincias fue la institución de una demarcación territorial que facilitaría la gobernación del territorio, y la aplicación de ulteriores medidas administrativas.
Desde una perspectiva nacionalista, no obstante, la creación de este sistema de división del territorios, redujo a una expresión meramente sentimental a las aspiraciones particularistas de determinados territorios.
Respecto a la relación que se establece entre estas medidas y la ideología política liberal, tengamos en cuenta que el liberalismo trata de eliminar todo tipo de privilegios, tanto de índole económica, social o personal, como territorioal. Por este motivo, la creación de las provincias deshaciendo la institucionalización de ciertos territorios con aspiraciones particularistas y/o fueristas, fue una pieza esencial en la creación del Estado liberal.
División provincial de 1822
Ésta es la división provincial de 1822 sobre la que se basó Javier de Burgos.Como podremos comprobar, si la comparamos con la división en prefecturas de los reformistas de José I, no detectaremos demasiadas diferencias.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
