ALGUNES APORTACIONS SOBRE LA CONSTITUCIÓ NON NATA DE 1856

LA CONSTITUCIÓ NON NATA DE 1856.
Art.1 Tots els poders públics emanen de la Nació, en la qual resideix essencialment la sobirania, i pel mateix pertany exclusivament a la Nació el dret d’establir les seues lleis fonamentals. […]
Art.3 Tots els espanyols poden publicar lliurement les seues idees sense prèvia censura, segons les lleis. No es podrà segrestar cap imprés fins després d’haver començat a circular. La qualificació dels delictes d’impremta correspon als jurats.
Art.4 Tot espanyol té dret de dirigir peticions per escrit a les Corts i al Rei, com determinen les lleis.
Art.5 Uns mateixos Codis regiran en tota la Monarquia, i en ells no s’establirà més que un sol fur per a tots els espanyols en els judicis comuns, civils i criminals.
Art.6 Tots els espanyols són admissibles a les ocupacions i càrrecs públics, segons el seu mèrit i capacitat. Per a cap distinció ni ocupació pública es requereix la qualitat de noblesa.
Art.7 Tot espanyol està obligat a defendre la Pàtria amb les armes quan siga cridat per la llei i a contribuir en proporció dels seus habers per a les despeses de l’Estat.
Art.8 No pot ser detingut, ni pres, ni separat del seu domicili cap espanyol, ni aplanada seua casa, sinó en els casos i en la forma que les lleis prescriguen. [...]
Art.9 Si la seguretat de l’Estat exigira en circumstàncies extraordinàries la suspensió temporal en tota la Monarquia, o en part d’ella, d’allò disposat en l’article anterior, es determinarà per una llei. […]
Art.10 Ningú espanyol pot ser processat ni sentenciat sinó pel jutge o tribunal competent, en virtut de lleis anteriors al delicte i en la forma que aquestes prescriguen.
Art.11 No es podrà imposar la pena capital per delictes merament polítics.
Art.12 Tampoc s’imposarà per cap delicte la pena de confiscació de bens.
Art.13 Ningú espanyol serà privat de seua propietat sinó per causa justificada d’utilitat comú, prèvia la corresponent indemnització.
Art. 14 La Nació s’obliga a mantenir i protegir el culte i els ministres de la religió catòlica que professen els espanyols.
Però ningú espanyol ni estranger podrà ser perseguit per les seues opinions o creences religioses, mentre no les manifeste per actes públics contraris a la religió.
Art.15 La potestat de fer les lleis resideix en les Corts amb el Rei.
Art.16 Les Corts es composen de dos Cossos Colegisladors iguals en facultats: el Senat i el Congrés dels Diputats. […]
Art.18 Els senadors són elegits del mateix modus i pels mateixos electors que els diputats de les Corts. […]
Art. 23 Els fills del Rei i de l’immediat successor a la Corona són senadors a l’edat de vint-i-cinc anys. […]
Art.25 […] L’elecció serà directa i per províncies. […]
Art.37 El Rei i cadascú dels Cossos Colegisladors tenen la iniciativa de les lleis. [...]
Art.40 Si u dels Cossos Colegisladors rebutjare algú projecte de llei o li negare el Rei la sanció no podrà tornar-se a proposar altre projecte de llei sobre el mateix objecte en aquella legislatura.
Art.41 A més de la potestat legislativa que exerceixen les Corts amb el Rei, les pertanyen les facultats següents: [...]
4. Fer efectiva la responsabilitat dels ministres, […]
Art.48 La persona del Rei és sagrada i inviolable, i no està subjecta a responsabilitat. Són responsables els ministres.
Art.49. La potestat de fer executar les lleis resideix en el Rei [...].
Art.50. El Rey sanciona i promulga les lleis. […]
Art.52 A més de les prerrogatives que la Constitució assenyala al Rei, li correspon:
1º Expedir els decrets, reglaments i instruccions [...] per a l’execució de les lleis. […]
9° Designar i separar lliurement els ministres […]
Art.55 La Reina legítima de les Espanyes és Na Isabel II de Borbó. […]
Art.67 Als Tribunals i Jutjats pertany exclusivament la potestat d’aplicar les lleis en els judicis civils i criminals, sense que puguen exercir altres que les de jutjar […]
Art.72 La justícia s’administra en nom del Rei.
Art.73 Les lleis determinaran l’època i el modus en que ha de establir-se el judici per jurats per a tota classe de delictes i quantes garanties siguen eficaces per a impedir els atemptats contra la seguretat individual dels espanyols.
Art.74 En cada província hi haurà una Diputació composta del nombre d’individus que determine la llei, designats pels mateixos electors que els diputats a Corts. [...]
Art.75 Per al govern interior dels pobles no haurà més que Ajuntaments compostos d’alcaldes o regidors, designats uns i altres directa i indirectament pels veïns que paguen contribució directa per a les despeses generals, provincials o municipals en la quantitat que, segons l’escala de població, establisca la llei.
Art.76 La llei determinarà l’organització i atribucions de les Diputacions provincials i dels Ajuntaments.
Art.77 […] Els individus d’aquestes Corporacions i els funcionaris públics de totes classes que cometen abusos, faltes o delictes en la formació de les llistes, o en qualsevol altre acte electoral, podran ser acusats per acció popular, i jutjats sense necessitat d’autorització del Govern. […]
Art.85 Hi haurà en cada província Cossos de Milícia nacional, [...].
Art.86 Les províncies d’Ultramar seran governades per lleis especials. […]

BREU COMENTARI

Al llarg de les següents línies tractarem d’esbossar un breu comentari del text de la Constitució Non Nata de 1856. Només es tracta d’oferir un breu anàlisi del document que hem seleccionat, establint algunes connexions amb aspectes amb què es puga vincular.

Per tant, encetarem el nostre escrit exposant identificant el document i exposant els continguts fonamentals. Així mateix, ubicarem el text en una etapa i en un procés històric concret, les característiques del qual plasmarem de forma somera. Més endavant, en un apartat a banda, explicarem el contingut concret del text i finalitzarem el nostre escrit proposant una possible valoració històrica, per a la qual cosa haurem de comparar, per exemple, aquest document constitucional amb altres documents del mateix caire, o de caire contrari. En aquest punt tractarem d’explicar les continuïtats i pervivències que l’esperit d’aquest document ha tingut al llarg del temps, així com els moments en els quals l’esperit d’aquest document va eliminar-se.

Pel que fa al caràcter del text, com es pot observar, ens trobem davant d’un document històric, és a dir, primari, jurídico-polític, i de caire públic. Públic perquè està dedicat i dirigit al poble, a la nació de fet, es tracta d’un document legislatiu, de la qual circumstància es dedueix que s’ha redactar per tal de fixar normes d’obligat compliment per tot el país. Concretament ens referim a un fragment de la Constitució de 1856.

La selecció que hem proposat és molt extensa, ho sabem, però hem decidit fer servir aquesta selecció per tal de reflectir el sentit sencer del document. Considerem que, com que en els apunts tenim arreplegades les característiques d’aquest document constitucional, preferim que totes elles es puguen reflectir en un text. Ara bé, el problema amb què ens trobem és que com a conseqüència, la selecció d’articles ha de ser necessàriament molt àmplia.

En altre ordre de coses, pel que fa a l’etapa en què es pot incloure, parlem de l’època isabelina, i més concretament al final del Bienni progressista.

Del període isabelí, ja n’hem parlat. Es tracta d’un lapse de temps en què la ideologia doctrinària, entesa com una tercera via entre el liberalisme i l’absolutisme, és la predominant. El paper de la Corona, massa involucrada en els poders públics, a més del poder de l’església, i de l’adopció de mesures polítiques, socials i econòmiques poc concessives en qüestions socials, configuren el caire d’un sistema caracteritzat per l’exclusió del poble dels centres de decisió política tot i els matisos propis de les diferents èpoques. Sufragis censitaris, segones cambres que, elegides en part o sencerament per la Corona, són un residu de l’antic règim i contribueixen a configurar el caràcter de les lleis que s’aproven en les Corts, confessionalitat de l’Estat... tot contribueix a crear sistemes polítics conservadors i restringits. Sistemes basats en la defensa de l’ordre social, entés com la defensa dels interessos de la classe dominant, la burgesia, que depenent del grau d’obertura del sistema, és la més alta la que gaudeix del poder, o sectors un poc més amplis. Però, al cap i a la fi, una burgesia, que és una part reduïda de la població.

Aquestes característiques es donen al llarg del període isabelí (però no exclusivament), principalment en els períodes de preponderància del Partit Moderat. Tot i això, el 1854 va tenir lloc una revolució, la que va acabar amb la dècada moderada. En un primer moment, alguns moderats descontents amb l’actuació del govern van alçar-se en els camps de Vicálvaro (la Vicalvarada). Eren militars com O’Donnell o Dulce, que no acceptaven la pràctica política tan corrupta del període 1853-1854. En ell la corrupció i la intervenció de la Corona i del seu entorn en la política, si bé havien sigut un element constant en tota la dècada moderada, en aquest període van assolir un nivell extraordinari.

Davant el descontent que estava encenent-se, el govern va reaccionar segrestant publicacions, depurant els funcionaris de l’administració i de l’exèrcit, etc. És a dir, va reaccionar incrementant la pressió que ja hi existia i augmentant l’autoritarisme d’un sistema ja molt autoritari, i fins i tot corrupte.

Com a conseqüència d’aquest ambient, tant els moderats de la branca puritana com els progressistes i els demòcrates van revoltar-se en un procés revolucionari que va tenir com a conseqüència la pujada a la capçalera del govern del general Espartero i dels progressistes. De fet, el nou període va encetar-se amb la designació d’un govern en què estaven representats sobretot els progressistes, encara que també hi havia moderats com O’Donnell. És a dir, s’havien deixat de banda els demòcrates, sense els quals la victòria en la revolució hauria sigut impossible. Aquest fet va determinar considerablement el caire del període que s’acabava d’encetar.

La primera mesura va ser l’adopció de la llei electoral de 1837 per tal d’elegir unes noves Corts que haurien de redactar i aprovar una nova Constitució. Però, a més van haver de legislar segons l’esperit progressista. Així es van adoptar mesures econòmiques que desembocaren en la construcció de línies de ferrocarril, que facilitaren la creació de bancs, que desamortitzaren bens de l’església i dels ajuntaments, etc. Mesures que tingueren com a conseqüència l’enfortiment de les classes burgeses i no de les classes baixes.

Les noves Corts, unicamerals curiosament, com que van ser elegides per capes més àmplies de la població arran d’un sufragi més obert (que permetia votar els que pagaren 200 reials de contribució directa, o 1.500 de renda anual, o que gaudiren de propietats que tingueren un valor de 2.500 reials o bé disposaren de 3.000 reials anuals de beneficis procedents de contractes d’arrendament), van produir una legislació més progressista però no popular o democràtica. Eren classes burgeses, i, per aquest motiu, amb interessos doctrinaris. I així va ser la legislació subsegüent. Un cas paradigmàtic va ser la Constitució de 1856, la Constitució Non Nata. Per tant, la teòrica revolució progressista va dissenyar-se com una revolució que en realitat no va substituir les estructures imperants per altres més democràtiques, sinó que les ja existents, sobretot pel que fa a la pràctica política, van ser eixamplades per tal de bastir a sectors socials més amplis, sectors socials burgesos, però poc més. Així s’explica que la massa del poble, al final del Bienni, va recòrrer a opcions polítiques més radicals, com ara les demòcrates i les republicanes, o que fins i tot la Milícia Nacional s’opose al govern teòricament progressista.

Pel que fa al document en particular, es tracta d’un recull d’articles de la Constitució progressista del Bienni. En aquest cas, la sobirania és nacional i així apareix en l’article 1, és a dir, dintre de l’articulat (Art.1 Tots els poders públics emanen de la Nació, en la que resideix essencialment la sobirania, i pel mateix pertany exclusivament a la Nació el dret d’establir les seues lleis fonamentals. […]). Per tant, en principi podem pensar en un sistema liberal més pur a causa de la sobirania nacional explícita. Una sobirania nacional de la qual emana la resta de poders i institucions, fins i tot la Corona. Aquest element confereix un caire més democràtic a la Constitució. No obstant això, de la descripció de la resta d’elements deduirem que no va ser exactament així.

Un exemple d’aquest afirmació és la descripció dels drets individuals i llibertats públiques. Així, la declaració de drets és més àmplia que la de 1837, però no hi apareixen drets socials. Sí polítics (Arts. 3, 11, 12, etc.) perquè s’anul·la la possibilitat d’imposar pena capital per delictes polítics, a més que es permet més llibertat d’impremta (amb un jurat, com en la Constitució de 1837 i l’Acta Adicional). El motiu d’aquesta declaració va ser tractar d’impedir l’arbitrarietat del govern en la dècada anterior, en què van governar els moderats amb pràctiques molt autoritàries. Tanmateix, la desaparició de drets de caire més social, el fet d’eixamplar, però no plantejar una ampliació que comportara un canvi més estructural, configura un sistema polític que, encara que siga més obert, ha d’incloure’s dintre del liberalisme doctrinari, i no dintre de la democràcia, entesa com a la versió més esquerrana i més radical d’aquest procés.

Dintre dels drets individuals tornen a aparèixer elements propis de la revolució liberal, com ara el respecte per la propietat individual (articles 12 i 13) o la igualtat de furs. Pel que fa al primer element, el respecte per la propietat individual, va ser un element essencial en la configuració de la societat del segle XIX, basada en la riquesa personal i en la propietat privada. Una diferència molt important amb els privilegis de l’antic règim i amb la propietat col·lectiva que es donava en ell. Com a conseqüència, podem deduir que va ser una peça dintre del procés de creació d’una societat basada

A nivell religiós, continua el manteniment de culte i clergat, encara que ningú espanyol ni estranger podrà ser perseguit per les seues opinions o creences religioses, mentre no les manifeste per actes públics contraris a la religió (article 14). Per tant, major obertura a nivell religiós que en constitucions anteriors (sobretot la de 1845 i el projecte de 1852 de Bravo Murillo). Per tant, instal·lava, per primera vegada a espanya, el principi de tolerància religiosa. Això és un element important. Pensem que en els documents constitucionals en què l’Església tinga un poder i un reconeixement excessiu, on un Concordat signat reconega la possibilitat del clergat de desenvolupar tasques de control de les publicacions i de les consciències, són documents constitucionals molt conservadors, a mig camí entre el liberalisme pur i el absolutisme. En aquest cas, aquesta posició de llibertat de consciència trenca la monopolització i el control eclesiàstic definits en el Concordat de 1851.

Pel que fa a la separació de poders, en aquest cas sí que trobem una separació més clara que el 1845, però encara no l’hem de considerar coma tal. Podem suposar que el règim que dibuixa és més clarament liberal i s’acosta més a les disposicions de 1812, però, no obstant, el rei disposa de la potestat legislativa juntament amb les Corts (La potestat de fer les lleis resideix en les Corts amb el Rei, article 15) i existeix un Senat, encara que, de la mateixa manera que el Congrés, és elegit pel poble (article 18) tot i que els fills del rei també són senadors, i, per tant, no estan sotmesos a l’elecció de la nació.

El poder legislatiu de la Corona es completa mitjançant la possibilitat de veto al llarg de la legislatura, possibilitat que, per cert, comparteix amb els dos Cossos Colegisladors. Per tant, no és un dret exclusiu del monarca. (Si u dels Cossos Colegisladors rebutjare algú projecte de llei o li negare el Rei la sanció no podrà tornar-se a proposar altre projecte de llei sobre el mateix objecte en aquella legislatura.), com passava en el document del 37 (i, per descomptat, en el de 1845 i en el projecte de 1852).

A banda de tot això, el poder executiu, per descomptat, descansa en els ministres, que són designats (lliurement, com veurem després) pel rei. Per tant, en la Constitució de 1856 el poder executiu pertany al rei, i part del legislatiu, encara que en menor mesura que en constitucions anteriors, la qual circumstància li confereix un caràcter més obert i esquerrà.

El poder judicial es manté independent, al contrari que en la Constitució de 1845, on trobàvem una administració de justícia, i per tant una funció judicial molt controlada per l’executiu, i per tant per la Corona. Als Tribunals i Jutjats pertany exclusivament la potestat d’aplicar les lleis en els judicis civils i criminals, sense que puguen exercir altres que les de jutjar […] (article 67). Aquest article expressa la separació clara i nítida d’aquestes institucions, que tenen específicament una funció diferent de la resta de poders.

Con a conseqüència podem deduir que la separació de poders en aquest cas és més nítida que en períodes més típicament moderats i doctrinaris. Aquest element és un aspecte molt important de cara a avaluar el grau de democratització d’un document constitucional, i del règim que implanta. No obstant això, el monarca pot designar i separar lliurement els ministres (article 52.9), la qual funció li permet dissoldre les Corts, designar un nou cap de govern, que manipulant les eleccions pot guanyar-les i governar amb tranquil·litat. Per tant, encara que a nivell formal sembla ser molt més democràtic el sistema, hi apareixen determinats aspectes, prerrogatives i funcions que inclouen aquesta Constitució dintre del doctrinarisme, encara que matisat. Per tant, apareixen institucions com ara la Corona, que gaudeixen de diversos poders. La separació de poders tan necessària en un sistema liberal, no està tan marcada, i així es pot parlar d’un doctrinarisme, és tímid, és cert, però un cert doctrinarisme.

Referent a l’organització local, els ajuntaments i diputacions seran elegits segons el mateix procediment que per a les institucions centrals. Per tant, el centralisme dur de la dècada moderada serà superat. A més, la reaparició de la Milícia Nacional va incidir en l’autonomia de les institucions locals, i va salvaguardar el ideari progressista. Era un canvi molt important sobre tot si tenim la referència de l’anterior document constitucional, el de 1845, i el projecte de 1852, àmpliament centralistes.

Com es pot deduir, la Constitució de 1856 va ser un document constitucional que podria ubicar-se entre 1845 i 1812. Fins i tot, estaria més a l’esquerra que la Constitució de 1837, en la qual el Senat era elegit de forma mixta entre la Corona i els electors i la declaració de drets polítics estava menys desenvolupada, a més del fet que el rei disposa d’atribucions menors o en ocasions compartides amb les Corts, que, com a dipositàries de la sobirania nacional, les seues atribucions afecten a l’àmbit de la Corona fins i tot, que com a institució del sistema, deu la seua existència a l’acord i a la decisió de la institució bàsica del règim, el Parlament.

No obstant això, el Parlament pot ser elegit mitjançant un sufragi censitari, perquè dintre de la Constitució no s’especifica el tipus de sufragi a utilitzar. Com a conseqüència, encara que parlem de sobirania nacional, i que els drets polítics estan més desenvolupats que en documents anteriors, no es tractaria d’un liberalisme democràtic ja que, a diferència del document constitucional de Cadis, no especifica el tipus de sufragi. Això podria esdevenir en un sufragi censitari, típic del doctrinarisme. Per tant, i al igual que es considera la Constitució de 1837, la Constitució de 1856 és doctrinaria, i si haguera arribat a aplicar-se, hauria donat lloc a un sistema doctrinari.

El període en què s’inclou, per tant, el bienni progressista, va ser un període doctrinari. No va ser una etapa en què es van imposar canvis estructurals, sinó que va significar una obertura del liberalisme doctrinari, però sense eixir d’ell. Exemples d’això, les normes de 1855 i 1856, que definien i afavorien l’aparició i el desenvolupament de la construcció de ferrocarrils, en realitat van terni com a conseqüència social l’enriquiment d’una classe social pujant, la burgesia, que va beneficiar-se d’aquesta obertura.

La llei de Societat Anònimes de Crèdit de 1856 i les normes que afavoriren la creació de bancs d’emissió de paper moneda en diferents localitats també van tenir una relació important amb la Constitució de 1856. Parlem del seu caire. Aquestes lleis van facilitar l’aparició d’un grup social financer i capitalista, molt en la línia de la Constitució de 1856.

Altres mesures també van redundar en un enfortiment de la burgesia, encara que des d’una perspectiva més oberta, i per aquest motiu es poden relacionar amb la Constitució que va eixir de les mateixes Corts. Un exemple d’elles va ser la desamortització de Pasqual Madoz. Aquesta mesura, de 1855, afectava a les propietats de l’església, pel qual es trencava el Concordat de 1851, i a les propietats dels ajuntaments, els bens de propis i de comuns. Aquest últim aspecte va tenir com a conseqüència la inclusió dintre de la burgesia rendista dels elements més adinerats de la societat rural i urbana amb capacitat econòmica. Però, a més, també va tenir com a conseqüència l’empitjorament de la situació dels camperols que abans disposaven d’un complement alimentici i d’ajut als animals amb els quals treballaven i s’alimentaven, però que amb la privatització conseqüència de la desamortització, van veure’s impedits per a accedir a aquestes propietats.

Aquesta constitució, encara que va ser aprovada el 1856, no va tenir lloc de promulgar-se ja que el president del Consell de Ministres el 1856, el general O’Donnell, va dissoldre les Corts Constituents elegides el 1854, i va convocar unes de nou, tornant a la Constitució de 1845 encara que amb un Acta Adicional que l’endolçava considerablement. Aquest Acta Adicional en principi arreplegava alguns dels elements de l’ideari progressista, o més bé limitava alguns elements doctrinaris. És a dir, d’alguna manera no plantejava una ruptura total amb el progressisme de les Corts de 1854-1856, encara que gran part de la seua obra política s’eliminara. No obstant, en aqueix 1856 va haver-hi una ruptura de nou, amb la designació del general Narváez com a nou president del Consell de Ministres. En aquest moment es va tornar a la Constitució de 1845 ja sense l’Acta Adicional. El moderantisme pur tornava, fins 1858, quan de nou O’Donnell i una nova força política, la Unió Liberal, arribaran al poder i matisaran el doctrinarisme. Així i tot, l’esperit de la Constitució de 1856 (tot i que, com ja sabem, no va ser un esperit massa allunyat del doctrinarisme) va abandonar-se. La Unió Liberal va representar una versió més matisada del Partit Moderat, tot i les seues intencions inicials. I, després del seu govern llarg, de nou va tornar el moderantisme pur (encara que en els seixanta, per exemple, va modificar-se el llindar electoral de 1845 i va utilitzar-se el de 1837) fins el 1868, quan les perspectives progressistes van materialitzar-se en una revolució que va desembocar en un nou període, el sexenni revolucionari o sexenni democràtic.

En el sexenni democràtic, el règim que es va adoptar va ser un règim democràtic de llibertats més obertes encara que les de 1856. En aquest cas va desbordar-se el que s’havia adoptat a la Constitució Non nata. La democràcia es va implantar, encara que la pràctica política demostraria més endavant que les pràctiques doctrinàries d’adulteració i falsejament de les eleccions encara continuaven utilitzant-se. D’aquesta manera, s’allunyava el poble, el país real, del país formal o governants.

Dintre d’aquest període va donar-se un pas més endavant amb l’abdicació d’Amadeu I i l’adveniment de la I República. Al llarg d’ella, els pressupostos progressistes de la Constitució de 1856 van veure’s superats de nou mitjançant uns projectes de constitució republicana que, en major o menor mesura, van incidir en la democratització del sistema.

Amb la tornada dels Borbons el 1875 i la nova Constitució doctrinària de 1876, encara que no pot considerar-se tan dretana com la de 1845, és cert que no es va acostar a la de 1837 i va mantenir un esperit liberal doctrinari que va allunyar-se del de 1856. No serà fins 1931, amb la nova Constitució republicana, quan les llibertats pròpies de la democràcia van poder desenvolupar-se. Però, amb l’alçament de juliol de 1936 i la victòria dels sublevats en la Guerra Civil, aquestes llibertats es van perdre, però aquesta és una altra història.

Com a conclusió final, la Constitució de 1856 va ser un dels exemples d’intents fallits d’implantar un règim de llibertats (al menys relatives) dintre del procés de construcció de l’Estat liberal. Per aquest motiu, aquest procés va pivotar bàsicament al voltant de les opcions més dretanes i doctrinàries del liberalisme. Un liberalisme que, en deixar sense resoldre determinades qüestions socials i econòmiques, va provocar desigualtats importants que van desembocar en la Guerra Civil i en un règim com el del general Franco.