BREU COMENTARI SOBRE EL PROJECTE DE CONSTITUCIÓ DE BRAVO MURILLO DE 1852

DOCUMENT 12: PROJECTE DE CONSTITUCIÓ DE BRAVO MURILLO.
Art 1.- La religió de la Nació espanyola és exclusivament la Catòlica, Apostòlica, Romana.
Art 2.- Les relacions entre l’Església i l’Estat es fixaran per la Corona i el Sumo Pontífex en virtut de Concordats que tindran caràcter i força de llei.
Art 3.- El Rei exerceix en les Corts la potestat de fer les lleis.
Art 4.- La iniciativa de les lleis pertany al Rei i a cadascun dels Cossos Colegisladors.
Art 5.- No podran imposar-se ni cobrar-se contribució ni arbitri algú que no estiguen autoritzats per una llei. […]
Art 9.- Les Corts es composen de dos Cossos Colegisladors iguals en facultats: el Senat i el Congrés dels Diputats.
Art 10.- El Senat es composa de senadors hereditaris, senadors nats i senadors vitalicis: la seua designació pertany al Rei. […]
Art 12.- Els fills del Rei i de l’immediat hereter a la Corona són senadors nats a l’edat de vint-i-cinc anys. […]
Art 14.- El Congrés dels Diputats es composarà dels que foren elegits per les Juntes electorals en la forma que determine la llei, el qual fet prefixarà també les condicions i circumstàncies relatives a l’elecció i al càrrec de Diputat. […]
Art 19.- La persona del Rei és sagrada i inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Són responsables els seus ministres.
Art 20.- La potestat de fer executar les lleis resideix en el Rei; la seua autoritat s’estén a tot el que forma la governació de l’Estat en l’interior i en l’exterior, per al qual fet exercirà totes les atribucions i expedirà els decrets, ordres i instruccions oportunes.
En casos urgents, el Rei podrà anticipar disposicions legislatives, escoltant prèviament els respectius Cossos de l’alta administració de l’Estat, i donant en la legislatura immediata compte a les Corts per al seu examen i resolució. […]
Art 22.- Correspon al Rei convocar les Corts, suspendre i tancar les seues sessions i dissoldre el Congrés dels Diputats: en aquest últim cas deurà convocar i reunir altres Corts en el terme de sis mesos. Les Corts deuen reunir-se tots els anys. […]
Art 24.- El Rey sanciona i promulga les lleis.
Art 25.- La Justícia s’administra en nom del Rei pels tribunals i jutges, els càrrecs dels quals no podran perdre’s sinó en la forma i pels motius que determinen les lleis orgàniques i especials de la matèria.
Art 26.- Correspon també al Rei:
1. Concedir amnisties;
2. Indultar els delinqüents segons les lleis;
3. Declarar la guerra i fer ratificar la pau, donant després compte documentada a les Corts;
4. Curar de la fabricació de la moneda, en la que posaran el seu bust i nom;
5. Designar tots els empleats públics i concedir honors i distincions de totes classes;
6. Designar i separar lliurement els seus ministres. […].


BREU COMENTARI O REFLEXIÓ:

El text objecte de la nostra reflexió és el projecte de Constitució de 1852 de Bravo Murillo. Per a realitzar-la ens basarem en l’esquema que ja hem proposat alguna vegada a classe. És a dir: en primer lloc, haurem d’identificar el text i de determinar el seu tipus. Més endavant, passarem a identificar el seu contingut, i així deduirem a quina etapa pertany, la qual haurem d’explicar de forma somera. Més exactament, explicarem els aspectes més importants del període en què s’inclou per tal d’explicar el contingut. Òbviament, els aspectes que destacarem a nivell general de l’etapa, hauran d’estar en relació amb el contingut del document.

Posteriorment, passarem a explicar el contingut del document, per a la qual cosa deurem recórrer al text i al bagatge conceptual de què disposem. Per motius d’espai i d’adequació al marc a què estan dedicades aquestes senzilles notes (el blog destinat als alumnes de segon curs de batxillerat), el suport conceptual, les dades i la resta d’elements a què recorrerem, seran senzills i no excessivament profunds.

Per últim, tractarem d’establir relacions amb altres fets històrics i documents que puguen ajudar-nos a explicar el document i el seu contingut. També en aquest punt haurem de tenir en compte que està dedicat a estudiants d’ensenyament mitjà. És per aquest motiu pel qual l’anàlisi no ha de ser massa profund. Fins i tot es tracta d’oferir unes senzilles notes que servisquen de suport al material de classe i a les explicacions. D’aquest manera, encetarem aquesta senzilla conversa.

Pel que fa a la identificació del text triat, òbviament, es tracta d’un document constitucional de caire polític i jurídic dirigit al poble espanyol, tenint en compte el que significa poble espanyol en aquesta època, és a dir, una minoria que sap llegir, i per tant que pot comprendre el que significa un document d’aquesta naturalesa, i dintre d’ella, una minoria encara més reduïda amb drets polítics. Com a conseqüència, estem davant d’un document constitucional públic molt restrictiu que pot incloure’s dintre de la dècada moderada, i més concretament dintre del govern de Bravo Murillo. Per tant, un document ple de doctrinarisme.

Per altra banda, ens trobem davant d’un text molt extens, molt més del que solen ser els documents històrics proposats per a comentaris. La raó per la qual hem decidit configurar una selecció tan àmplia, com sempre que triem un text constitucional, és perquè considerem important plantejar i mostrar de primera mà els elements constitucionals fonamentals del text. Encara així i tot, som conscients de la inadequació d’aquesta extensió, per exemple per a un examen, o fins i tot per a un comentari clàssic. No obstant, en aquest cas considerem que pot ser important aportar tot un plegat d’articles per tal d’analitzar el sentit general del document de la forma més representativa possible. El resultat ha estat aquest recull tan ampli d’articles.

Respecte a l’etapa en què s’inclou, aquesta és la Construcció de l’estat liberal, i més concretament dintre de la dècada moderada que transcorreix entre 1844 i 1854, on encara que els moderats monopolitzen en exclusiva el poder, es pot constatar una certa turbulència en la política. Així, trobem diversos governs en aquest període, perquè assistim a una certa inestabilitat ministerial.

La causa, el sistema, molt doctrinari, permetia a la Reina designar i separar lliurement els ministres, per la qual circumstància quan un govern dificultava els capritxos de la Monarca, o quan senzillament la camarilla que l’envoltava influïa en ella, aquesta es limitava a fer desaparèixer el govern i a fabricar unes noves Corts on el grup polític o facció, que havia sigut apartat, podia ubicar-se en l’oposició. Això era d’aquesta manera perquè encara que el Partit Moderat fóra el que gaudia del poder, com que estava fragmentat en diverses opcions (per a simplificar, els vilumistes o seguidors del marquès de Viluma; els seguidors de Narváez i de Mon o els puritans, més propers al Partit progressista), moltes vegades quan una facció gaudia del poder, l’altra s’ubicava en l’oposició. Respecte al Partit Progressista, aquest, davant la impossibilitat d’accedir al poder polític, va decidir dedicar-se a planificar cops d’estat i sublevacions. Per aquest motiu, dintre de les Corts hi havia pocs progressistes.

Així mateix, el doctrinarisme, com a versió més dretana del liberalisme, permetia a les antigues elits de l’Antic Règim, si no uns privilegis socials i jurídics, sí una certa preponderància política. Tot això estava legalitzat constitucionalment. Exemples d’això són l’article 11 de la Constitució de 1845 (i de la Constitució de 1837 si la considerem com a una versió més lleugera d’aquest doctrinarisme, encara que fóra aprovat per unes Corts progressistes), l’article dos del mateix document, la iniciativa legislativa de la Corona, la designació reial del senadors, la declaració amb molts matisos dels drets individuals i llibertats públiques, etc. També altres mesures com ara la congelació de la desamortització, la permissió d’adquisició de bens a l’Església, la llei de manteniment de culte i clergat, el control de la impremta i de les publicacions (article 2 de la Constitució de 1845), noves lleis d’impremta, el pla Pidal d’ensenyament, la llei electoral de 1846 i la d’administració local, etc. Un doctrinarisme que es constitueix com a una versió del liberalisme tan dretana que en ocasions s’esdevé una nova forma política, quasi una tercera línia. Exemple d’allò és el fet de la supressió de la desamortització, quan aquesta important mesura jurídico- econòmica és un dels pilars del liberalisme i al llarg del període ferrandí va ser una mesura paral·lela a la implantació de la constitució.

Per altra banda, pel que fa a la pràctica política, el període de deu anys de domini moderat entre 1844 i 1854 es va caracteritzar, entre altres aspectes, per una important corrupció. Els governs se succeïen segons ballava el capritx de la Reina, que a més exercia el seu poder molt influïda per l’entorn de la camarilla de palau com ja sabem,. Tanmateix, hem de tornar a incidir en el fet que això ho podia fer perquè constitucionalment podia designar i separar lliurement els ministres i dissoldre i convocar noves Corts. A més, els governs estaven controlats majoritàriament per generals sense formació política i extremadament corruptes. Fins i tot una de les causes de la revolució de 1854, al menys pel que respecta als vicalvaristes que van alçar-se a Vicálvaro, va ser l’oposició a una concreta mesura del govern al voltant dels ascensos de determinats oficials. Per tant, no va ser una qüestió ideològica, encara que hem d’admetre la composició puritana del colpistes. Evidentment, un sistema que era molt corrupte. Calia regenerar-lo, i així ho va intentar Bravo Murillo, però des d’una perspectiva dretana. És a dir, mantenint les estructures i conferint molt de poder a l’Església i a la Corona.

En aquest context històric es va desenvolupar la tasca administrativa de Bravo Murillo, un civil que va accedir a la presidència del Consell Ministres el 1851, i que va dissenyar un programa de modernització administrativa i econòmica (el 1851 es va promulgar una nova llei de ferrocarrils que va permetre l’Estat intervenir en la construcció de les infraestructures ferroviàries, i incorporà un pla de distribució de les vies, es va continuar la construcció del Canal de Castilla, i el 1851 s’inicià la del Canal de Lozoya, s’inicià el Canal de Isabel II i es promulgà la Llei de Ports). Per tant, va ser un breu parèntesi modernitzador en una dinàmica general de corrupció i de dretanització de les estructures polítiques.

No obstant, cal destacar que en aquest període es va signar també el Concordat amb la Santa Seu de 1851, que donava molt suport a l’Església dintre de la construcció del liberalisme. D’aquesta manera, la modernització a què hem fet referència va programar-se, però dintre del marc del respecte a les estructures socials més conservadores.

Pel que fa al contingut del text, aquesta constitució s’enceta amb articles referits a la religió, dedicant a ella la part que teòricament hauria d’estar destinada a la declaració de drets individuals i llibertats públiques, com passaria en qualsevol altra constitució.

Més endavant, en l’article 3 i posteriors, trobem referències al poder legislatiu, que descansa en el Rei i en les Corts, així com la iniciativa legislativa, que també pertany al monarca. D’aquest forma, encara que no es parla obertament del dipositari de la sobirania, és obvi que és compartida, però en gran part gaudida pel Monarca quasi en exclusiva.

El títol III ja parla de les Corts, que són bicamerals, amb un Senat designat pel rei i un Congrés format per diputats elegits segons la forma que determinen les lleis, la qual cosa implica un sufragi censitari. A més, en aquest títol també es fa referència a la potestat legislativa compartida entre les Corts i el Rei.

El títol IV es dedica a la figura del monarca, que disposa del poder executiu en exclusiva (article 26) i, fins i tot pot, en casos urgents, anticipar disposicions legislatives. Però és que, a més, pot convocar i dissoldre les Corts (article 22) i sancionar i promulgar les lleis (article 24). Fins i tot la justícia s’administra en nom del monarca, que designa i separa lliurement els ministres (article 26.6) Amb això es completa els poders polítics del cap de l’Estat, molt complets i extensos.

De tot el que hem exposat podem deduir que el projecte de Constitució de Bravo Murillo de 1852 era un document més conservador fins i tot que el de 1845. Sembla va idear-se per tal d’acabar amb les traves que havia de suportar el poder executiu per a poder governar, tot i haver format part el 1845 del grup que va defendre la creació d’una constitució diferenciada de l’Estatut Reial i de la Constitució de 1837. No obstant això, també van poder tenir-hi influència els successos de França, on Lluís Napoleó Bonaparte des de 1851 va modificar la República democràtica que hi havia a França, convertint-la en una República presidencialista on l’executiu gaudia d’àmplies atribucions. La qüestió és que va proposar la creació d’una constitució que girava cap a la dreta. Un exemple d’això és l’inici del document constitucional, perquè dóna molta importància a la religió, en un apartat en què haurien d’aparèixer drets i llibertats dels ciutadans, que per cert no tornen a aparèixer en cap lloc i es deixen per a unes lleis orgàniques posteriors (que apareixen en la Gaceta de Madrid el 3 d’octubre de 1852), de la qual cosa suposem la importància que confereix a les llibertats ciutadanes, i la que concedeix a l’Església. És per aquest motiu pel que es pot afirmar que, encara que Bravo Murillo era modernitzador en un sentit administratiu, en un sentit ideològic va conferir un poder molt important i una importància de primer ordre a una institució essencialment dretana i conservadora, l’Església.

Pel que fa al pensament polític d’aquell president del Govern, aquest polític estava molt preocupat per un règim en què poguera aplicar-se una sobirania efectiva. Pensem que encara que en teoria la sobirania era compartida, en realitat la Corona pugnava per fer-se amb el poder en exclusiva, i la pràctica política així ho va demostrar. No obstant, l’executiu no sempre podia desenvolupar les seues atribucions constitucionals perquè constitucionalment el parlament havia de prendre part en determinades decisions. Per aquest motiu Bravo Murillo va abandonar la hipòcrita declaració de sobirania compartida de la Constitució de 1845 que en la pràctica implicava un desenvolupament del poder i una constitució de les institucions des de la Corona.

No obstant, aquest poder polític efectiu en moltes ocasions es veia impedit pel Congrés, encara que aquest fóra controlat pel govern. Calia eliminar impediments per a la pràctica política, quan en realitat a l’altura de 1852, després de la signatura del Concordat de 1851, el poder descansava majoritàriament en les antigues elits de l’Antic Règim: la Corona, la noblesa i l’Església. És aquí on es constata la intenció modernitzadora del president del Consell de Ministres.

Altre element que li va influir molt era el pensament de pacte entre la Corona i els súbdits del pare Suárez, de Covarrubias o de Domingo Schram. Per aquest motiu, el document no expressa clarament que és el depositari de la sobirania, ni reconeix les llibertats i els drets. És clar que es preocupa molt per la practicitat de la pràctica política. D’allí la supressió dels cessants (que implicava un intent de solució de la corrupció dintre de l’administració) i la determinació de les legislatures als cinc anys. Amb aquesta determinació, els diputats moltes vegades es col·locaven en una situació molt allunyada de la població. Unes Corts elegides cada cinc anys (com en la Constitució de 1845 però no com en la de 1837, en què les legislatures consistien en períodes de tres anys) en realitat estaven molt lluny de ser controlades pel poble. Sobretot si tenim en compte que els diputats, arran de la llei electoral, i de les prerrogatives constitucionals del rei, que li permetien influir en la composició dels governs. D’aquesta manera, el procés de construcció de l’Estat liberal es caracteritza, entre altres elements, per la distinció entre una Espanya real i una Espanya formal. No obstant, deixava les mans lliures al govern, que a més havia fabricat les Corts rere intervenir en les eleccions.

El resultat de les reflexions del govern de Bravo Murillo va ser un document que conferia molt de poder a l’Església (articles 1 i 2), la qual circumstància és lògica si tenim en compte el Concordat que acabava de signar-se, i al Rei. La Corona, en la Constitució de 1845, gaudia del poder executiu (articles 43, 44 i 45) i part del legislatiu (articles 12, 14 per la designació reial dels senadors, 35 per la iniciativa legislativa, 31 per la capacitat d’obrir i tancar les Corts, 38 pel dret de veto...) i part del judicial, que en realitat era una administració de justícia. No obstant, en el projecte de 1852 s’especificava que era el Monarca el que exercia en les Corts el poder de fer les lleis (article 3) i així eliminava un obstacle en el desenvolupament del poder executiu. A més, disposava de la iniciativa legislativa. Fins i tot podia emetre lleis en casos d’urgent necessitat mitjançant decrets de llei sense que les Corts estigueren reunides (article 20). Com a conseqüència, el poder reial augmentava respecte al document constitucional vigent en aquell moment, la Constitució de 1845. Evidentment, aquest aspecte confereix al projecte un caire de màxim doctrinarisme dintre del constitucionalisme històric espanyol.

Per tant, dintre del procés de construcció de l’Estat liberal, el projecte de 1852 és un pas més cap a la dretanització del poder i del sistema. Un pas d’un camí encetat en la Constitució de 1837, que tot i ser un pas a l’esquerra respecte a l’Estatut Reial de 1834, va situar-se entre ell i la Constitució de 1812. Aquest camí va tenir una continuació amb la Constitució de 1845, i, consolidat el règim després de la signatura del Concordat amb la Santa Seu el 1851, un pas lògic va ser aquest projecte. No obstant, els mateixos diputats no van acceptar-lo i Bravo Murillo va haver de dimitir, donant lloc a un període convuls entre 1853 i 1854 que va concloure amb la Revolució de 1854 i el subsegüent canvi de govern.

No obstant, tot i el seu tarannà dretà, no es tracta d’una Carta Atorgada, com podria ser l’Estatut Reial. En aquest cas és un projecte que es va proposar a les Corts, les quals no el van acceptar perquè realment alterava l’equilibri de poders del sistema polític. Si ho hagueren fet, haurien donat la legitimació necessària per a parlar de constitució.

Per què Bravo Murillo va proposar aquest canvi constitucional? El seu govern estava compost essencialment per administradors. Molt doctrinaris, és cert, però administradors al cap i a la fi. És més, eren fonamentalment civils famosos per la seua honestitat (per la qual raó era un govern conegut com l’Honest Concell de la Mesta) en contraposició a la composició pròpia dels governs dels generals, tant els moderats (Narváez, Cleonard) o fins i tot progressistes (Espartero). És veritat que al llarg del seu període es va signar el Concordat amb la Santa Seu, com ja hem comentat, i que aquest document era molt conservador (conferia un poder molt important a l’Església en la formació de les consciències i en l’ensenyament, etc.). Òbviament, aquest document va tenir una important relació i coherència en la redacció dels primers articles del projecte de Bravo Murillo, com ja sabem. Nogensmenys, hauria de considerar-se també la necessitat de governar amb facilitat. Per a ell, una excessiva separació de poders podria dificultar el desenvolupament del govern. Aquesta tasca també era una preocupació seua. Recordem que va suprimir els cessants i que es va preocupar molt per la creació d’infraestructures que facilitaren la creació d’un sistema econòmic nacional.

Com a conclusió de tot el que hem vist, podem deduir que el que va intentar Bravo Murillo amb aquest document, va ser facilitar una pràctica política des d’una perspectiva molt més sincera del que s’estava plantejant en aquella època. D’aquesta manera, va idear un sistema legislatiu compost pel document proposat i per unes lleis orgàniques complementàries que desenvolupaven determinats aspectes del text constitucional. L’objectiu era una regeneració administrativa, que no de les estructures, i, com a conseqüència, una regeneració dretana.

El resultat va ser l’oposició d’aquelles elits que preferien continuar amb un sistema, el de la Constitució de 1845, que encara que parlava de sobirania del poble i de la Corona, en realitat amagava la intenció de determinats grups socials de gaudir del poder polític però legitimant-se concedint a nivell teòric determinades llibertats i drets a la nació. L’oposició d’aquestos grups va ser molt important i Bravo Murillo, com ja sabem, va haver de dimitir.

Després d’ell van succeir-se alguns governs molt corruptes que van desembocar en la Revolució de 1854, la qual va obligar a la reina a un canvi de govern, de Corts i de Constitució, encara que després de dos anys va tornar el doctrinarisme més pur. Un doctrinarisme que va prolongar-se al llarg del govern unionista de Leopold O’Donnell, qui va estar en el poder fins 1863, any en què va tornar la inestabilitat pròpia dels moderats més purs. L’esgotament del model doctrinari dels moderats va acabar per enfonsar-se i amb la seua caiguda va caure també la monarquia el 1868. era l’hora de noves solucions polítiques.