El 13 de septiembre de 1923, el capitán general de Cataluña, Miguel Primo de Rivera, da un golpe de Estado que acaba con el régimen oligárquico de la Restauración.
La sociedad entera, incluidos algunos políticos como Romanones, apoyan el golpe. El objetivo es implantar un gobierno militar, durante 30 días. Disuelve el Parlamento y los ayuntamientos elegidos, así como suspende la Constitución de 1876.
Estos videos, que he encontrado en http://www.youtube.com/watch?v=1sybEJR0uHI nos hablan de este sistema.
Son una visión muy particular del asunto. Pensemos que proceden del programa España en la memoria, que tiene una ideología política muy concreta. Pero puede resultarnos muy interesante.
martes, 8 de febrero de 2011
Sobre Joaquín Costa
Acabo de encontrar, en la edición de EL PAÍS del 8 de febrero de 2011, un artículo sobre Joaquín Costa.
Me parece muy interesante su lectura. Plantea, de forma muy somera, quién fue ese intelectual, de talante regeneracionista, que tanta influencia ejerció sobre gran parte de los políticos españoles del primer tercio del siglo XX.
Pensemos que, por ejemplo, llegó a ser profesor de la Institución Libre de Enseñanza, esa institución educativa que trató de diseñar un sistema paralelo al oficial, y que se basaba en la autonomía de aprendizaje y en el rechazo de todo dogma, fuera el que fuera.
Como nos indica el artículo que os propongo, Costa defendió, por encima de todo, la modernización del país. Para ello era necesario regenerar las estructuras políticas y sociales, utilizando como modelo lo que se estaba haciendo en Europa. Y, como medios más concretos para esto, se tenía que potenciar la producción agrícola, y se tenía que alfabetizar a la población. Escuela y despensa, como decía el aragonés. Escuela y despensa, en la más genuina tradición ilustrada.
Para conseguir lo segundo, para fomentar la formación intelectual del pueblo, Costa defendía que eran los padres los que tenían que imbuir en sus hijos el interés por el conocimiento. La familia, por tanto, tenía un papel fundamental.
La cuestión no es qué hizo entonces Costa. La cuestión es si en este momento sus ideas se deben recuperar. Bien es cierto que todo ha cambiado mucho en un siglo. Las tasas de analfabetismo, por ejemplo, se han reducido hasta casi dejarlas en niveles irrisorios, y la estructura económica y política se ha modernizado. No obstante, a nivel educativo, funcionalmente el analfabetismo sigue existiendo.
Quizás deberíamos recordar a este intelectual aragonés y lo que pensaba, y rescatar lo que de su ideario aún está vigente, porque, aunque los accidentes sean diferentes, la sustancia sigue siendo la misma.
Me parece muy interesante su lectura. Plantea, de forma muy somera, quién fue ese intelectual, de talante regeneracionista, que tanta influencia ejerció sobre gran parte de los políticos españoles del primer tercio del siglo XX.
Pensemos que, por ejemplo, llegó a ser profesor de la Institución Libre de Enseñanza, esa institución educativa que trató de diseñar un sistema paralelo al oficial, y que se basaba en la autonomía de aprendizaje y en el rechazo de todo dogma, fuera el que fuera.
Como nos indica el artículo que os propongo, Costa defendió, por encima de todo, la modernización del país. Para ello era necesario regenerar las estructuras políticas y sociales, utilizando como modelo lo que se estaba haciendo en Europa. Y, como medios más concretos para esto, se tenía que potenciar la producción agrícola, y se tenía que alfabetizar a la población. Escuela y despensa, como decía el aragonés. Escuela y despensa, en la más genuina tradición ilustrada.
Para conseguir lo segundo, para fomentar la formación intelectual del pueblo, Costa defendía que eran los padres los que tenían que imbuir en sus hijos el interés por el conocimiento. La familia, por tanto, tenía un papel fundamental.
La cuestión no es qué hizo entonces Costa. La cuestión es si en este momento sus ideas se deben recuperar. Bien es cierto que todo ha cambiado mucho en un siglo. Las tasas de analfabetismo, por ejemplo, se han reducido hasta casi dejarlas en niveles irrisorios, y la estructura económica y política se ha modernizado. No obstante, a nivel educativo, funcionalmente el analfabetismo sigue existiendo.
Quizás deberíamos recordar a este intelectual aragonés y lo que pensaba, y rescatar lo que de su ideario aún está vigente, porque, aunque los accidentes sean diferentes, la sustancia sigue siendo la misma.
viernes, 4 de febrero de 2011
EL COLP D'ESTAT DE PRIMO DE RIVERA
EL COLP DE PRIMO DE RIVERA
El colp que va donar el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, tingué lloc el matí del 13 de setembre de 1923. en aquell moment, el president del Consell de Ministres era el liberal García Prieto, i, com ja sabem, el rei era el monarca Alfons XIII.
Quan el general va decidir-se a donar aquell pas tan transcendental, ningú no sabia que s’havia de fer. De fet, tot el país estava pendent de l’actitud del cap de l’Estat, que era, en virtut de la Constitució de 1876, el citat sobirà.
Per exemple, mentre que la guarnició de Saragossa s’havia inclinat a favor dels insurrectes, tota la marina se situava al costat del govern de García Prieto. Al mateix temps, la resta de l’Exèrcit esperava les instruccions del seu cap constitucional, Alfons XIII. Recordem que el colp d’Estat s’havia dirigit en contra d’aquesta institució, i no en contra de la monarquia, per la qual cosa es respectava l’única institució política que estava per damunt de tot, la Corona.
El dia 14 de setembre Alfons XIII, per fi, es pronuncià, i decidí encarregar la formació d’un nou executiu a aquell general que, amb aires regeneracionistes es presentava com a la única possibilitat de salvar el país.
L’únic que era cert és que Espanya estava sofrint una crisi institucional de dimensions impressionants. L’espiral revolució- contrarevolució a què estaven assistint els carrers de les més importants ciutats; els nacionalismes perifèrics que pressionaven a favor d’una progressiva descentralizació de l’Estat (recordem l’Assemblea de Parlamentaris, per no anar més lluny); els xocs entre el poder militar i el poder civil, ja des de la Llei de Jurisdiccions, continuant-hi amb la Setmana Tràgica, les Juntes de Defensa o la repressió del moviment obrer arran de la crisi de 1917 o el Trienni Bolxevic, i el problema del Desastre d’Annual.
Davant aquests problemes, van desenvolupar-se diverses conjures. La primera d’elles va ser la protagonitzada per les Juntes de Defensa, però també la del general Francisco Aguilera (que es barallà amb el conservador Sánchez Guerra al Congrés), els africanistes, i, per descomptat, la dissenyada pel general Miguel Primo de Rivera.
Sobre el paper d’Alfons XIII en el colp, la historiografia ha debatut molt. Així, mentre alguns com ara Maria Teresa González Calvet l’han culpat, altres com ara Carlos Seco Serrano, l’han alliberat de tota responsabilitat. És necessari remarcar, però, que, d’acord amb el text constitucional de 1876, el monarca designava i substituïa lliurement els ministres, i, a més a més, era el cap de l’Exèrcit. Per tant, des d’un punt de vista constitucional, perfectament podria haver adoptat la decisió de prescindir del cap del consell de Ministres, García Prieto, i, en el seu lloc, haver designat el capità general Miguel Primo de Rivera. A banda de tot això, cal recordar que ja al juliol de 1923, Alfons XIII confessà a Antoni Maura que li agradaria una Junta de Defensa Nacional, de caire militar.
Tanmateix, també cal remarcar l’actitud de les institucions polítiques, institucionals i culturals del país. Ningú no va protestar, i, de fet, van adoptar-hi una mena d’indiferència benevolent.
Respecte als suports de Primo de Rivera, aquests hi foren les dretes antiliberals (com ara els mauristes), els tradicionalistes carlistes, els catòlics, els bisbes, fins i tot els vinculats amb la Lliga Regionalista, la patronal, i els mitjans de comunicació reformistes progressistes, com ara el diari El Sol.
Respecte als opositors, entre ells cal citar, per descomptat, els partits dinàstics, als que estaven desposseint del poder, o els sindicats d’esquerres, com ara el PSOE i la UGT, o el PCE i la CNT. No obstant això, l’actitud de les forces obreristes va ser més bé tèbia.
L’objectiu del general, per la seua banda, va ser escometre una tasca de neteja política profunda. No modificaria la Constitució inicialment, i les seues mesures s’hi prendrien al llarg d’un període de només 90 dies. A més a més, no serien de caire feixista, com passava a Itàlia, on Mussolini va implantar, en aquell moment, un règim autoritari feixista. Més bé serien mesures d’un tarannà autoritari, conservador i nacionalista, en la línia d’Hongria amb l’almirant Horthy, de Polònia amb el mariscal Pilsudski, de Portugal entre 1917 i 1926, de Bulgària, de Grècia, del Regne dels Servis, Croats i Eslovens...
El colp que va donar el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, tingué lloc el matí del 13 de setembre de 1923. en aquell moment, el president del Consell de Ministres era el liberal García Prieto, i, com ja sabem, el rei era el monarca Alfons XIII.
Quan el general va decidir-se a donar aquell pas tan transcendental, ningú no sabia que s’havia de fer. De fet, tot el país estava pendent de l’actitud del cap de l’Estat, que era, en virtut de la Constitució de 1876, el citat sobirà.
Per exemple, mentre que la guarnició de Saragossa s’havia inclinat a favor dels insurrectes, tota la marina se situava al costat del govern de García Prieto. Al mateix temps, la resta de l’Exèrcit esperava les instruccions del seu cap constitucional, Alfons XIII. Recordem que el colp d’Estat s’havia dirigit en contra d’aquesta institució, i no en contra de la monarquia, per la qual cosa es respectava l’única institució política que estava per damunt de tot, la Corona.
El dia 14 de setembre Alfons XIII, per fi, es pronuncià, i decidí encarregar la formació d’un nou executiu a aquell general que, amb aires regeneracionistes es presentava com a la única possibilitat de salvar el país.
L’únic que era cert és que Espanya estava sofrint una crisi institucional de dimensions impressionants. L’espiral revolució- contrarevolució a què estaven assistint els carrers de les més importants ciutats; els nacionalismes perifèrics que pressionaven a favor d’una progressiva descentralizació de l’Estat (recordem l’Assemblea de Parlamentaris, per no anar més lluny); els xocs entre el poder militar i el poder civil, ja des de la Llei de Jurisdiccions, continuant-hi amb la Setmana Tràgica, les Juntes de Defensa o la repressió del moviment obrer arran de la crisi de 1917 o el Trienni Bolxevic, i el problema del Desastre d’Annual.
Davant aquests problemes, van desenvolupar-se diverses conjures. La primera d’elles va ser la protagonitzada per les Juntes de Defensa, però també la del general Francisco Aguilera (que es barallà amb el conservador Sánchez Guerra al Congrés), els africanistes, i, per descomptat, la dissenyada pel general Miguel Primo de Rivera.
Sobre el paper d’Alfons XIII en el colp, la historiografia ha debatut molt. Així, mentre alguns com ara Maria Teresa González Calvet l’han culpat, altres com ara Carlos Seco Serrano, l’han alliberat de tota responsabilitat. És necessari remarcar, però, que, d’acord amb el text constitucional de 1876, el monarca designava i substituïa lliurement els ministres, i, a més a més, era el cap de l’Exèrcit. Per tant, des d’un punt de vista constitucional, perfectament podria haver adoptat la decisió de prescindir del cap del consell de Ministres, García Prieto, i, en el seu lloc, haver designat el capità general Miguel Primo de Rivera. A banda de tot això, cal recordar que ja al juliol de 1923, Alfons XIII confessà a Antoni Maura que li agradaria una Junta de Defensa Nacional, de caire militar.
Tanmateix, també cal remarcar l’actitud de les institucions polítiques, institucionals i culturals del país. Ningú no va protestar, i, de fet, van adoptar-hi una mena d’indiferència benevolent.
Respecte als suports de Primo de Rivera, aquests hi foren les dretes antiliberals (com ara els mauristes), els tradicionalistes carlistes, els catòlics, els bisbes, fins i tot els vinculats amb la Lliga Regionalista, la patronal, i els mitjans de comunicació reformistes progressistes, com ara el diari El Sol.
Respecte als opositors, entre ells cal citar, per descomptat, els partits dinàstics, als que estaven desposseint del poder, o els sindicats d’esquerres, com ara el PSOE i la UGT, o el PCE i la CNT. No obstant això, l’actitud de les forces obreristes va ser més bé tèbia.
L’objectiu del general, per la seua banda, va ser escometre una tasca de neteja política profunda. No modificaria la Constitució inicialment, i les seues mesures s’hi prendrien al llarg d’un període de només 90 dies. A més a més, no serien de caire feixista, com passava a Itàlia, on Mussolini va implantar, en aquell moment, un règim autoritari feixista. Més bé serien mesures d’un tarannà autoritari, conservador i nacionalista, en la línia d’Hongria amb l’almirant Horthy, de Polònia amb el mariscal Pilsudski, de Portugal entre 1917 i 1926, de Bulgària, de Grècia, del Regne dels Servis, Croats i Eslovens...
ECONOMIA, SOCIETAT I ESTRUCTURA DE L'ESTAT AMB PRIMO DE RIVERA
ECONOMIA I SOCIETAT I ESTRUCTURA DE L’ESTAT
La dictadura de Primo de Rivera va rebre, inicialment, el suport inicial dels industrials bascos i catalans. Les seues promeses d’ordre van afavorir el recolzament de la burgesia, i burgesia hi havia a Catalunya i a les províncies basques. No obstant, el règim va ser fonamentalment centralista, i en aquest punt caldria reflexionar sobre el tarannà real del possibilisme polític català i basc.
Respecte a les mesures concretes, la dictadura va perseguir la CNT. Així, al llarg de 1924 tingueren lloc una sèrie de proscripcions i detencions que decapitaren l’organització. Com a reacció, el 1927 els àcrates purs fundaren la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) perquè el vessant sindicalista de la CNT, per tal de reconstruir el sindicat, va plantejar-se acceptar el sistema.
Pel que fa a la política social, dissenyada per Eduardo Aunós, es construïren cases barates, s’estengué el sistema de jubilacions, es creà la nova Sanitat nacional (el 1927), es respectaren les vagues (sota determinades condicions) i es dissenyaren les relacions laborals sobre un sistema corporatiu, de la mateixa manera que el sistema electoral. Aquest últim punt és relativament lògic: pensem que la dictadura, de caire paternalista, no deixava de banda el món obrer però negant amb fermesa la lluita de classes. Així, des d’una perspectiva integradora, va crear-se el 1926 l’Organització Corporativa Nacional.
Aquesta organització es basava en un sistema jeràrquic de baix a dalt. Baix del tot es trobaven, en les empreses industrials i comercials, els Comitès Paritaris de Patrons i Obrers, el president dels quals era un delegat del Govern. Aquests Comitès enviaven delegats a les Corporacions de Sectors professionals, configurant així un sistema en què es trobaven representats, per cossos professionals, tant els patrons burgesos, com els assalariats treballadors i obrers.
Aquestes organitzacions estaven suportats en els sindicats lliures i els sindicats catòlics, i també la UGT, que, sobretot arran de la mort de Pablo Iglesias el 1925, va estar dirigida per Largo Caballero, qui va arribar a ser vocal del Consell d’Estat el 1924. com a conseqüència, van créixer els sindicats legals, és a dir, els sindicats que acceptaven el sistema. Evidentment, la CNT, no.
Respecte a la política econòmica, el règim es va caracteritzar, com a sistema conservador que era, per un important intervencionisme de l’Estat, i per un acusat nacionalisme econòmic, tot en correlació amb el seu caire anti-liberal i nacionalista espanyolista. Per tant, les seues característiques foren la intervenció pública i el corporativisme, el nacionalisme proteccionista i l’antiliberalisme.
El corporativisme es materialitzà en organitzacions com ara el Consell d’Economia Nacional, més endavant Ministeri d’Economia. Aquesta institució estava organitzada per sectors econòmics, i, de forma vertical, per juntes i comitès, per tal de decidir sobre l’obertura de noves empreses...
La intervenció es feu palesa mitjançant una política de manteniment dels preus, de forma artificial. Així, es van mantenir a un nivell molt alt. A més a més, l’Estat va intervenir mitjançant la creació de monopolis, com ara la CTNE per a les comunicacions telefòniques, la CAMPSA per a l’explotació de derivats del petroli... i a través d’inversions en regs, carreteres (es va avançar en el disseny d’un traçat radial) i infrastructures hidràuliques (es van crear moltes Confederacions Hidrogràfiques).
Aquesta política d’intervenció de l’Estat no va poder desenvolupar-se sense una modificació dels impostos. D’aquesta manera, es van crear uns de nou, establerts directament sobre el nivell de riquesa personal.
Com a conseqüència d’aquestes inversions, la indústria va créixer considerablement (sobretot els ciments, per les obres públiques; la química i la elèctrica...) així com la banca privada i els bancs estatals. És a dir, es van transformar l’estructura econòmica del país, en un procés que, no obstant, ja venia d’abans. Tanmateix, no es va alterar l’estructura de la propietat de la terra, amb la qual cosa va quedar irresolt un dels problemes més greus de la societat, tot i el pretés caire paternalista del règim.
La societat sí que va experimentar canvis en altres aspectes. D’aquesta manera, va créixer la població, es va fomentar l’emigració i va augmentar la taxa d’urbanització. També es van desenvolupar noves pautes socials i familiars, i van aparèixer noves formes d’oci: es van generalitzar el cinema, els esports (el 1928 es va fundar la Lliga de futbol) els bous...
Respecte al paper de l’Església, l’Estat no estava sacralitzat, però el clergat rebia el suport de les institucions estatals, i aquestes rebien el recolzament del segment eclesiàstic de la societat. A més, el règim es caracteritzava pel seua caire conservador...i catòlic, és clar. Així, les ordes religioses van augmentar la seua influència en l’ensenyament universitari, per la qual cosa es va trencar el monopoli estatal en aquest nivell de l’ensenyament.
Tanmateix, va descendir el sindicalisme catòlic (per la pujada de la UGT) i el règim va donar suport a l’ensenyament secundari públic, a més de xocar amb el clergat nacionalista.
Pel que fa a l’estructura de l’Estat, com és lògic suposar, les estructures es van centralitzar encara més, sota un paraigües castellanista, i es van augmentar les competències determinades en la llei de jurisdiccions, el 1923. En aquesta línia centralitzadora, es van prohibir les manifestacions nacionalistes perifèriques, com ara les banderes no espanyoles.
Respecte a l’ensenyament, el règim, en la línia del regeneracionisme, va lluitar amb duresa contra l’analfabetisme. Així, van construir-se més escoles nacionals i va augmentar el nombre de mestres nacionals. No obstant, el centralisme del règim també es va fer notar en la manipulació de la història d’Espanya que s’ensenyava a les aules, i el 1926 es va reformar el batxillerat dotant els instituts de textos únics i continguts homogeneïtzats.
La dictadura de Primo de Rivera va rebre, inicialment, el suport inicial dels industrials bascos i catalans. Les seues promeses d’ordre van afavorir el recolzament de la burgesia, i burgesia hi havia a Catalunya i a les províncies basques. No obstant, el règim va ser fonamentalment centralista, i en aquest punt caldria reflexionar sobre el tarannà real del possibilisme polític català i basc.
Respecte a les mesures concretes, la dictadura va perseguir la CNT. Així, al llarg de 1924 tingueren lloc una sèrie de proscripcions i detencions que decapitaren l’organització. Com a reacció, el 1927 els àcrates purs fundaren la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) perquè el vessant sindicalista de la CNT, per tal de reconstruir el sindicat, va plantejar-se acceptar el sistema.
Pel que fa a la política social, dissenyada per Eduardo Aunós, es construïren cases barates, s’estengué el sistema de jubilacions, es creà la nova Sanitat nacional (el 1927), es respectaren les vagues (sota determinades condicions) i es dissenyaren les relacions laborals sobre un sistema corporatiu, de la mateixa manera que el sistema electoral. Aquest últim punt és relativament lògic: pensem que la dictadura, de caire paternalista, no deixava de banda el món obrer però negant amb fermesa la lluita de classes. Així, des d’una perspectiva integradora, va crear-se el 1926 l’Organització Corporativa Nacional.
Aquesta organització es basava en un sistema jeràrquic de baix a dalt. Baix del tot es trobaven, en les empreses industrials i comercials, els Comitès Paritaris de Patrons i Obrers, el president dels quals era un delegat del Govern. Aquests Comitès enviaven delegats a les Corporacions de Sectors professionals, configurant així un sistema en què es trobaven representats, per cossos professionals, tant els patrons burgesos, com els assalariats treballadors i obrers.
Aquestes organitzacions estaven suportats en els sindicats lliures i els sindicats catòlics, i també la UGT, que, sobretot arran de la mort de Pablo Iglesias el 1925, va estar dirigida per Largo Caballero, qui va arribar a ser vocal del Consell d’Estat el 1924. com a conseqüència, van créixer els sindicats legals, és a dir, els sindicats que acceptaven el sistema. Evidentment, la CNT, no.
Respecte a la política econòmica, el règim es va caracteritzar, com a sistema conservador que era, per un important intervencionisme de l’Estat, i per un acusat nacionalisme econòmic, tot en correlació amb el seu caire anti-liberal i nacionalista espanyolista. Per tant, les seues característiques foren la intervenció pública i el corporativisme, el nacionalisme proteccionista i l’antiliberalisme.
El corporativisme es materialitzà en organitzacions com ara el Consell d’Economia Nacional, més endavant Ministeri d’Economia. Aquesta institució estava organitzada per sectors econòmics, i, de forma vertical, per juntes i comitès, per tal de decidir sobre l’obertura de noves empreses...
La intervenció es feu palesa mitjançant una política de manteniment dels preus, de forma artificial. Així, es van mantenir a un nivell molt alt. A més a més, l’Estat va intervenir mitjançant la creació de monopolis, com ara la CTNE per a les comunicacions telefòniques, la CAMPSA per a l’explotació de derivats del petroli... i a través d’inversions en regs, carreteres (es va avançar en el disseny d’un traçat radial) i infrastructures hidràuliques (es van crear moltes Confederacions Hidrogràfiques).
Aquesta política d’intervenció de l’Estat no va poder desenvolupar-se sense una modificació dels impostos. D’aquesta manera, es van crear uns de nou, establerts directament sobre el nivell de riquesa personal.
Com a conseqüència d’aquestes inversions, la indústria va créixer considerablement (sobretot els ciments, per les obres públiques; la química i la elèctrica...) així com la banca privada i els bancs estatals. És a dir, es van transformar l’estructura econòmica del país, en un procés que, no obstant, ja venia d’abans. Tanmateix, no es va alterar l’estructura de la propietat de la terra, amb la qual cosa va quedar irresolt un dels problemes més greus de la societat, tot i el pretés caire paternalista del règim.
La societat sí que va experimentar canvis en altres aspectes. D’aquesta manera, va créixer la població, es va fomentar l’emigració i va augmentar la taxa d’urbanització. També es van desenvolupar noves pautes socials i familiars, i van aparèixer noves formes d’oci: es van generalitzar el cinema, els esports (el 1928 es va fundar la Lliga de futbol) els bous...
Respecte al paper de l’Església, l’Estat no estava sacralitzat, però el clergat rebia el suport de les institucions estatals, i aquestes rebien el recolzament del segment eclesiàstic de la societat. A més, el règim es caracteritzava pel seua caire conservador...i catòlic, és clar. Així, les ordes religioses van augmentar la seua influència en l’ensenyament universitari, per la qual cosa es va trencar el monopoli estatal en aquest nivell de l’ensenyament.
Tanmateix, va descendir el sindicalisme catòlic (per la pujada de la UGT) i el règim va donar suport a l’ensenyament secundari públic, a més de xocar amb el clergat nacionalista.
Pel que fa a l’estructura de l’Estat, com és lògic suposar, les estructures es van centralitzar encara més, sota un paraigües castellanista, i es van augmentar les competències determinades en la llei de jurisdiccions, el 1923. En aquesta línia centralitzadora, es van prohibir les manifestacions nacionalistes perifèriques, com ara les banderes no espanyoles.
Respecte a l’ensenyament, el règim, en la línia del regeneracionisme, va lluitar amb duresa contra l’analfabetisme. Així, van construir-se més escoles nacionals i va augmentar el nombre de mestres nacionals. No obstant, el centralisme del règim també es va fer notar en la manipulació de la història d’Espanya que s’ensenyava a les aules, i el 1926 es va reformar el batxillerat dotant els instituts de textos únics i continguts homogeneïtzats.
EL SISTEMA POLÍTIC DE PRIMO DE RIVERA
EL SISTEMA POLÍTIC
Tot i la pretesa temporalitat del règim, amb el temps Primo de Rivera intentà institucionalitzar-lo, encara que va fracassar-hi. D’aquesta manera, el 1925 va substituir el Directori Militar per un Directori Civil, compost de diversos ministres i només cinc militars (el president, el sot-president, Governació, Guerra i Marina). Altra mesura va ser el increment del control dels jutges per part de l’executiu, mitjançant la suspensió de sentències dels tribunals si els ministres consideraven que allò era necessari.
En la línia amb el caire centralista, corporatiu i conservador de la dictadura, Primo de Rivera va convocar eleccions per a una Assemblea Nacional Corporativa. Evidentment, no es tractava d’una institució amb poder legislatiu, ja que no aprovava lleis, ni controlava el govern, ni era sobirana.
A ella van acudir representants dels municipis i diputacions, de l’Estat...però, al final, els procuradors que s’hi van asseure van ser, majoritàriament, designats per l’executiu.
Bàsicament, la seua tasca va consistir a redactar un avantprojecte de lleis constituents. Amb això, el dictador va tractar d’institucionalitzar, i de perllongar-se en el poder.
Aquestes lleis contenien les següents característiques: monarquia inviolable, estat militar, oficialització de la religió catòlica, intervenció de l’Estat en les relacions econòmiques, corporativisme en la representació política i laboral, sobirania de l’Estat (no de la Nació), restricció en la potestat legislativa del Parlament, i creació del Consell del Regne (òrgan assessor del Rei, qui, a més a més, el controlava sense restriccions). Com a conseqüència, es creava un nou sistema polític, una mena de dictadura monàrquica, amb la qual el dictador no va estar d’acord.
Aquest sistema, que no va poder desenvolupar-se, va haver d’enfrontar-se a diverses insurreccions, moltes d’elles com a resultat de la confluència de civils i militars. La primera va ser la Sanjuanada de 1926. Alguns militars (general Aguilera) i alguns civils (Comte de Romanones, Melquíades Álvarez, Sánchez Guerra...) van conspirar per tal de tornar a l’ordre constitucional de 1876. però van fracassar.
La segona, en la línia de l’anterior va datar de 1929, i va ser un intent de Sánchez Guerra, amb el suport d’altres militars, per tal d’implantar unes Corts Constituents que dugueren a terme una reforma de les estructures en un sentit democràtic de debò.
Els intel•lectuals, per la seua banda, també van protagonitzar diversos intents de manifestació de postures opositores. Unamuno, Blasco Ibáñez, Marañón, Ortega y Gasset, els professors i els alumnes de la Universitat... que van enfortir les fileres del republicanisme. D’aquesta forma, alguns d’ells van fundar partits polítics republicans com ara l’Acció Republicana de Manuel Azaña, o l’Aliança Republicana (formada pel Partit Republicà Radical, els federals, i els catalanistes d’esquerra).
Els socialistes també s’hi van oposar al règim. De fet, decidiren no entrar en l’Assemblea Nacional Consultiva, tot i el seu suport inicial.
Per últim, l’exèrcit, disconforme amb el sistema d’ascensos i per la fundació de l’Acadèmia General Militar de Saragossa (que posava fi als privilegis d’Artilleria...) també s’hi va oposar, per la qual cosa al dictador ja no li quedaven suports. D’aquesta forma, el 28 de gener de 1930 dimití, i el rei va cridar al poder el general Dámaso Berenguer, un africanista.
La funció d’aquest militar va ser, fonamentalment, preparar el país per a la tornada al règim de llibertats de la Restauració, i per a tal objectiu, la convocatòria d’unes noves Corts. D’aquesta forma, va decretar una important amnistia, va derogar la legislació anticatalanista i va posar fi a la construcció d’obres públiques (per tal de no endeutar-se més). També va renovar els ajuntaments tornant-hi als majors contribuents de les localitats i als regidors elegits entre 1917 i 1923. no obstant això, trigà excessivament a reimplantar un règim de llibertats.
El republicanisme estava creixent, i alguns polítics monàrquics van passar-se al bàndol republicà. Exemples com el de Sánchez Guerra, Alcalá Zamora, Miguel Maura o Ortega y Gasset demostraren l’escàs suport del rei i de les seues solucions. Molt prompte se signà el Pacte de Sant Sebastià per part d’un grapat important de republicans i de catalanistes, que decidiren com passar a l’acció, i quin tipus de règim implantar. I, en aquesta situació d’oposició política creixent, va sumar-se el grapat de conseqüències socials i econòmiques del Crack de 1929: atur, crisi econòmica...i el PSOE, la UGT i la CNT es pronunciaren a favor d’una república.
El 12 de desembre de 1930 va tenir lloc la sublevació dels capitans republicans Galán i García Hernández. Foren afusellats. La crispació política arribà a un nivell insostenible, i en gener es programaren eleccions. Davant el retraïment de moltes forces polítiques, el general Berenguer dimití, i fou substituït per l’almirant Aznar, qui formà un govern de concentració monàrquica, com el de 1918.
Aquest militar ideà un procés de retorn a la normalitat constitucional de 1876 mitjançant un cadenat de convocatòries electorals que s’encetaria amb eleccions municipals el 12 d’abril de 1931, seguint amb eleccions provincials per al 3 de maig, i, per acabar, eleccions generals, que es podrien plantejar com a constituents, el 7 i el 14 de juny. Fins i tot prometé un sistema d’autonomia per a Catalunya, però no va ser suficient.
Tot i la pretesa temporalitat del règim, amb el temps Primo de Rivera intentà institucionalitzar-lo, encara que va fracassar-hi. D’aquesta manera, el 1925 va substituir el Directori Militar per un Directori Civil, compost de diversos ministres i només cinc militars (el president, el sot-president, Governació, Guerra i Marina). Altra mesura va ser el increment del control dels jutges per part de l’executiu, mitjançant la suspensió de sentències dels tribunals si els ministres consideraven que allò era necessari.
En la línia amb el caire centralista, corporatiu i conservador de la dictadura, Primo de Rivera va convocar eleccions per a una Assemblea Nacional Corporativa. Evidentment, no es tractava d’una institució amb poder legislatiu, ja que no aprovava lleis, ni controlava el govern, ni era sobirana.
A ella van acudir representants dels municipis i diputacions, de l’Estat...però, al final, els procuradors que s’hi van asseure van ser, majoritàriament, designats per l’executiu.
Bàsicament, la seua tasca va consistir a redactar un avantprojecte de lleis constituents. Amb això, el dictador va tractar d’institucionalitzar, i de perllongar-se en el poder.
Aquestes lleis contenien les següents característiques: monarquia inviolable, estat militar, oficialització de la religió catòlica, intervenció de l’Estat en les relacions econòmiques, corporativisme en la representació política i laboral, sobirania de l’Estat (no de la Nació), restricció en la potestat legislativa del Parlament, i creació del Consell del Regne (òrgan assessor del Rei, qui, a més a més, el controlava sense restriccions). Com a conseqüència, es creava un nou sistema polític, una mena de dictadura monàrquica, amb la qual el dictador no va estar d’acord.
Aquest sistema, que no va poder desenvolupar-se, va haver d’enfrontar-se a diverses insurreccions, moltes d’elles com a resultat de la confluència de civils i militars. La primera va ser la Sanjuanada de 1926. Alguns militars (general Aguilera) i alguns civils (Comte de Romanones, Melquíades Álvarez, Sánchez Guerra...) van conspirar per tal de tornar a l’ordre constitucional de 1876. però van fracassar.
La segona, en la línia de l’anterior va datar de 1929, i va ser un intent de Sánchez Guerra, amb el suport d’altres militars, per tal d’implantar unes Corts Constituents que dugueren a terme una reforma de les estructures en un sentit democràtic de debò.
Els intel•lectuals, per la seua banda, també van protagonitzar diversos intents de manifestació de postures opositores. Unamuno, Blasco Ibáñez, Marañón, Ortega y Gasset, els professors i els alumnes de la Universitat... que van enfortir les fileres del republicanisme. D’aquesta forma, alguns d’ells van fundar partits polítics republicans com ara l’Acció Republicana de Manuel Azaña, o l’Aliança Republicana (formada pel Partit Republicà Radical, els federals, i els catalanistes d’esquerra).
Els socialistes també s’hi van oposar al règim. De fet, decidiren no entrar en l’Assemblea Nacional Consultiva, tot i el seu suport inicial.
Per últim, l’exèrcit, disconforme amb el sistema d’ascensos i per la fundació de l’Acadèmia General Militar de Saragossa (que posava fi als privilegis d’Artilleria...) també s’hi va oposar, per la qual cosa al dictador ja no li quedaven suports. D’aquesta forma, el 28 de gener de 1930 dimití, i el rei va cridar al poder el general Dámaso Berenguer, un africanista.
La funció d’aquest militar va ser, fonamentalment, preparar el país per a la tornada al règim de llibertats de la Restauració, i per a tal objectiu, la convocatòria d’unes noves Corts. D’aquesta forma, va decretar una important amnistia, va derogar la legislació anticatalanista i va posar fi a la construcció d’obres públiques (per tal de no endeutar-se més). També va renovar els ajuntaments tornant-hi als majors contribuents de les localitats i als regidors elegits entre 1917 i 1923. no obstant això, trigà excessivament a reimplantar un règim de llibertats.
El republicanisme estava creixent, i alguns polítics monàrquics van passar-se al bàndol republicà. Exemples com el de Sánchez Guerra, Alcalá Zamora, Miguel Maura o Ortega y Gasset demostraren l’escàs suport del rei i de les seues solucions. Molt prompte se signà el Pacte de Sant Sebastià per part d’un grapat important de republicans i de catalanistes, que decidiren com passar a l’acció, i quin tipus de règim implantar. I, en aquesta situació d’oposició política creixent, va sumar-se el grapat de conseqüències socials i econòmiques del Crack de 1929: atur, crisi econòmica...i el PSOE, la UGT i la CNT es pronunciaren a favor d’una república.
El 12 de desembre de 1930 va tenir lloc la sublevació dels capitans republicans Galán i García Hernández. Foren afusellats. La crispació política arribà a un nivell insostenible, i en gener es programaren eleccions. Davant el retraïment de moltes forces polítiques, el general Berenguer dimití, i fou substituït per l’almirant Aznar, qui formà un govern de concentració monàrquica, com el de 1918.
Aquest militar ideà un procés de retorn a la normalitat constitucional de 1876 mitjançant un cadenat de convocatòries electorals que s’encetaria amb eleccions municipals el 12 d’abril de 1931, seguint amb eleccions provincials per al 3 de maig, i, per acabar, eleccions generals, que es podrien plantejar com a constituents, el 7 i el 14 de juny. Fins i tot prometé un sistema d’autonomia per a Catalunya, però no va ser suficient.
LES MESURES REGENERACIONISTES DE PRIMO DE RIVERA
LES MESURES REGENERACIONISTES DE PRIMO DE RIVERA
Les mesures que el general Primo de Rivera va adoptar en el moment del colp d’Estat van ser, com ja hem explicat abans, d’un caire conservador, autoritari i nacionalista espanyolista. El general es considerava hereter de 25 anys de regeneracionisme militar, i, d’aquesta manera, considerava que la institució militar encarnava les virtuts nacionals del país, i els polítics professionals eren una mena de pou de fem.
Totes elles eren molt semblants a les idees de Joaquim Costa, qui va parlar de la necessitat, temporal, d’un cirurgià de ferro que implantara una mena de règim dictatorial per tal d’extirpar els oligarques i cacics.
En aquesta línia, va redactar un manifest al país i a l’Exèrcit, en què manifestava els seus punts de vista del colp i de la situació de la nació. Aquests punts de vista eren fonamentalment masclistes i patriòtics, però poc més.
Tot seguit, va dissenyar un directori militar que, a l’estil d’una Junta de Defensa nacional, estiguera format per un general de brigada procedent de cada regió militar (no el cap de cadascuna d’elles) i un contraalmirant. Tots ells actuarien com a vocals, perquè no més hi havia un ministre responsable, Primo de Rivera.
Respecte a l’administració provincial, va cessar els governadors civils, i els va substituir per governadors militars, però tan sols per set mesos. Dins del control dels mitjans de comunicació, des de 1923 va adoptar una fèrria censura de la premsa i de les comunicacions telefòniques, però no la de llibres.
Pel que fa a l’administració en general, va establir amb rigidesa els horaris dels funcionaris, per tal d’evitar la pèrdua d’hores de treball públic. Així mateix, va legislar contra la simultaneïtat dels llocs de treball públic, una cosa molt comuna en l’època, i es va lluitar contra les recomanacions per a la provisió d’aquestes ocupacions.
Sobre l’administració de justícia, va depurar els jutges i va abolir els jurats populars, però va augmentar les intromissions del govern en el treball dels jutges, pel qual la el poder executiu es va solapar amb el judicial, tot limitant la de per sí dubtosa separació de poders.
Referent al caciquisme rural, va dissoldre els ajuntaments i va substituir els regidors per vocals associats, triats per sorteig entre els majors contribuents de la localitat. Així mateix, va designar un delegat del govern al front de cadascú dels partits judicials en què es dividien les províncies. Aquests delegats del govern serien militars, per la qual cosa l’Exèrcit, no sols a nivell central, sinó també a nivell provincial, passava a controlar els ressorts de l’administració. Així, esdevenia el principal instrument del regeneracionisme que encapçalava Primo de Rivera.
A l’altura de 1924, ja es feia palès que el pretés regeneracionisme temporal podia durar més temps del que s’havia pensat en un primer moment. D’aquesta manera, es definí una nova forma d’administració local i provincial, a través dels Estatuts Municipal de 1924, i Provincial de 1925. Aquests estatuts preveien una nova estructura i un nou paper, molt més autònom en les coses referents a l’autonomia financera i gestora, i que es basava en el projecte de Maura de 1907. com a conseqüència, es contemplava que un terç dels regidors dels ajuntaments serien triats mitjançant un sistema de sufragi corporatiu, i dos terços per sufragi universal (per als majors de 23 anys, incloses les dones que eren caps de família).
Respecte als diputats provincials, alguns serien triats per sufragi universal, mentre que altres, pel citat sufragi corporatiu.
Tanmateix, cap d’aquests projectes va tenir lloc, i les eleccions no van desenvolupar-se.
Pel que fa a l’altre dels instruments del caciquisme, el sistema de partits de la Restauració, va declarar dissolts els partits polítics dinàstics, i va fundar un de nou, el 1926, la Unió Patriòtica. Aquesta formació va incloure individus procedents de la burgesia mitjana ascendent, membres d’Acció Catòlica, membres dels Cercles d’Obrers, membres de l’antic Partit Social Popular...
Altre instrument en la seua tasca regeneracionista va ser el Somatén. L’origen d’aquesta institució va ser la guàrdia cívica d’origen burgés i voluntari, i ideologia conservadora, que va lluitar contra el moviment obrer a causa de l’efervescència social de finals de la segona dècada del segle.
La conseqüència de tot això és que, efectivament, el general va dissenyar un sistema administratiu centralista de caire conservador, però, a l’hora, regeneracionista. Era la seua versió del regeneracionisme. Efectivament pensava que el poble espanyol, d’essència naturalment conservadora, estava d’acord amb un sistema que intentava, des d’una perspectiva conservadora i centralista, arrencar els mals del sistema oligàrquic de la Restauració. No obstant això, bé per la pròpia idiosincràsia de la dictadura, bé perquè es van aprofitar d’ella les classes burgeses, estructuralment no va comportar el canvi quirúrgic que necessitava el país.
Les mesures que el general Primo de Rivera va adoptar en el moment del colp d’Estat van ser, com ja hem explicat abans, d’un caire conservador, autoritari i nacionalista espanyolista. El general es considerava hereter de 25 anys de regeneracionisme militar, i, d’aquesta manera, considerava que la institució militar encarnava les virtuts nacionals del país, i els polítics professionals eren una mena de pou de fem.
Totes elles eren molt semblants a les idees de Joaquim Costa, qui va parlar de la necessitat, temporal, d’un cirurgià de ferro que implantara una mena de règim dictatorial per tal d’extirpar els oligarques i cacics.
En aquesta línia, va redactar un manifest al país i a l’Exèrcit, en què manifestava els seus punts de vista del colp i de la situació de la nació. Aquests punts de vista eren fonamentalment masclistes i patriòtics, però poc més.
Tot seguit, va dissenyar un directori militar que, a l’estil d’una Junta de Defensa nacional, estiguera format per un general de brigada procedent de cada regió militar (no el cap de cadascuna d’elles) i un contraalmirant. Tots ells actuarien com a vocals, perquè no més hi havia un ministre responsable, Primo de Rivera.
Respecte a l’administració provincial, va cessar els governadors civils, i els va substituir per governadors militars, però tan sols per set mesos. Dins del control dels mitjans de comunicació, des de 1923 va adoptar una fèrria censura de la premsa i de les comunicacions telefòniques, però no la de llibres.
Pel que fa a l’administració en general, va establir amb rigidesa els horaris dels funcionaris, per tal d’evitar la pèrdua d’hores de treball públic. Així mateix, va legislar contra la simultaneïtat dels llocs de treball públic, una cosa molt comuna en l’època, i es va lluitar contra les recomanacions per a la provisió d’aquestes ocupacions.
Sobre l’administració de justícia, va depurar els jutges i va abolir els jurats populars, però va augmentar les intromissions del govern en el treball dels jutges, pel qual la el poder executiu es va solapar amb el judicial, tot limitant la de per sí dubtosa separació de poders.
Referent al caciquisme rural, va dissoldre els ajuntaments i va substituir els regidors per vocals associats, triats per sorteig entre els majors contribuents de la localitat. Així mateix, va designar un delegat del govern al front de cadascú dels partits judicials en què es dividien les províncies. Aquests delegats del govern serien militars, per la qual cosa l’Exèrcit, no sols a nivell central, sinó també a nivell provincial, passava a controlar els ressorts de l’administració. Així, esdevenia el principal instrument del regeneracionisme que encapçalava Primo de Rivera.
A l’altura de 1924, ja es feia palès que el pretés regeneracionisme temporal podia durar més temps del que s’havia pensat en un primer moment. D’aquesta manera, es definí una nova forma d’administració local i provincial, a través dels Estatuts Municipal de 1924, i Provincial de 1925. Aquests estatuts preveien una nova estructura i un nou paper, molt més autònom en les coses referents a l’autonomia financera i gestora, i que es basava en el projecte de Maura de 1907. com a conseqüència, es contemplava que un terç dels regidors dels ajuntaments serien triats mitjançant un sistema de sufragi corporatiu, i dos terços per sufragi universal (per als majors de 23 anys, incloses les dones que eren caps de família).
Respecte als diputats provincials, alguns serien triats per sufragi universal, mentre que altres, pel citat sufragi corporatiu.
Tanmateix, cap d’aquests projectes va tenir lloc, i les eleccions no van desenvolupar-se.
Pel que fa a l’altre dels instruments del caciquisme, el sistema de partits de la Restauració, va declarar dissolts els partits polítics dinàstics, i va fundar un de nou, el 1926, la Unió Patriòtica. Aquesta formació va incloure individus procedents de la burgesia mitjana ascendent, membres d’Acció Catòlica, membres dels Cercles d’Obrers, membres de l’antic Partit Social Popular...
Altre instrument en la seua tasca regeneracionista va ser el Somatén. L’origen d’aquesta institució va ser la guàrdia cívica d’origen burgés i voluntari, i ideologia conservadora, que va lluitar contra el moviment obrer a causa de l’efervescència social de finals de la segona dècada del segle.
La conseqüència de tot això és que, efectivament, el general va dissenyar un sistema administratiu centralista de caire conservador, però, a l’hora, regeneracionista. Era la seua versió del regeneracionisme. Efectivament pensava que el poble espanyol, d’essència naturalment conservadora, estava d’acord amb un sistema que intentava, des d’una perspectiva conservadora i centralista, arrencar els mals del sistema oligàrquic de la Restauració. No obstant això, bé per la pròpia idiosincràsia de la dictadura, bé perquè es van aprofitar d’ella les classes burgeses, estructuralment no va comportar el canvi quirúrgic que necessitava el país.
jueves, 20 de enero de 2011
Alternancia política en la Restauración tras la ley electoral de 1890
-->
DISTRIBUCIÓN DE LOS PARTIDOS DEL TURNO EN EL CONGRESO DE LOS DIPUTADOS
AÑOS ELECTORALES
|
PARTIDO CONSERVADOR
|
PARTIDO LIBERAL
|
SUMA DE CONSERVADORES Y LIBERALES
|
TOTAL DE LA OPOSICIÓN DE FUERA DEL TURNISMO
|
1891
|
65’6
|
20’8
|
86’4
|
13’5
|
1893
|
15’2
|
70’2
|
85’5
|
14’5
|
1896
|
69’5
|
22
|
91’5
|
8’5
|
1898
|
21
|
66’3
|
87’3
|
12’8
|
1899
|
58’7
|
30’3
|
89’0
|
10’1
|
1901
|
21’7
|
61’1
|
82’8
|
17’2
|
1903
|
59’5
|
25’3
|
84’8
|
15’1
|
1905
|
30’2
|
56’6
|
86’9
|
13’1
|
1907
|
62’3
|
19’3
|
81’6
|
18’3
|
1910
|
25’2
|
54’2
|
82’7
|
17’3
|
1914
|
52’4
|
29’6
|
83’7
|
16’3
|
1916
|
27’6
|
56’2
|
84’9
|
15’1
|
1918
|
37’9
|
40’8
|
78’7
|
21’3
|
1919
|
49’3
|
32’5
|
83’1
|
16’9
|
1920
|
56’7
|
25’1
|
83’3
|
16’7
|
1923
|
26’4
|
54’5
|
84’9
|
15’1
|
FUENTE: MARTÍNEZ CUADRADO, Miguel (1973): La burguesía conservadora (1874-1931). Madrid. Alianza universidad. Pág. 413
En esta tabla vemos representados la distribución de los escaños conseguidos por las diferentes formaciones políticas en la etapa de la Restauración, desde 1891, hasta el inicio de la dictadura de Primo de Rivera. Para ello, se ha tomado una división en seis columnas que abarcan prácticamente todos los años del período, excepto los de la dictadura de Primo de Rivera, y los primeros años del sistema canovista.
Respecto a la descripción de la tabla, en la primera columna comenzando por la izquierda, observamos los años en los que tienen lugar las elecciones. En la siguiente, el porcentaje de escaños que el Partido Conservador consiguió en los procesos electorales, y en la siguiente, los logrados por el Partido liberal. Más a la derecha, la suma de los escaños obtenidos por conservadores y liberales, y, en la última columna de la derecha, los escaños obtenidos por los partidos opositores al turnismo. Nótese que las cifras en negrita corresponden a los resultados del partido que está en el gobierno a la hora de la convocatoria de las elecciones.
Como podemos observar, aunque los porcentajes varían, las mayorías logradas por unos y otros siempre son absolutas, de manera que los diferentes gobiernos pueden desarrollar su labor sin problemas. De hecho, el gobierno en el poder siempre gana las elecciones, incluso en las de 1918, cuando éstas son convocadas por un gobierno de concentración. Excepto en este caso, el gobierno ha obtenido el acta de disolución de las Cortes y ha convocado nuevas elecciones, las cuales, en virtud de una serie de pactos y de hábiles maniobras, son siempre ganadas por el partido al que los ministros pertenecen. No hay cambios, y las cómodas mayorías permiten a los ministros no sufrir obstrucciones en su labor.
En principio, y según marcaba la Constitución, un gobierno podía estar en el poder un máximo de cinco años, pero este período nunca se llegó a agotar. De todas formas, en principio se respetó una relativa igualdad en los períodos en los que los ejecutivos disfrutaban del poder, excepto en el período entre 1910 y 1914. Este caso fue un poco atípico, ya que los liberales habían ascendido en octubre de 1909 al gobierno tras la Semana Trágica (gobierno de Moret), pero mantuvieron unos meses las Cortes con mayoría conservadora (propias del turno conservador) hasta que convocaron, como es lógico, nuevas elecciones en febrero de 1910, que, por supuesto, ganaron. Pero, pese a este hecho, no debemos pensar que los partidos dinásticos ejercían una auténtica oposición entre ellos, aunque sí que se diferenciaban.
Los resultados electorales de las opciones políticas de fuera del turnismo, fueron sistemáticamente reducidos. Es cierto que conseguían escaños, como algunos republicanos y carlistas moderados, pero en estos casos se debía a que éstos también se apoyaban en cacicazgos para llegar al Congreso y a la parte electiva del Senado. En definitiva, todos de alguna manera se beneficiaban de un sistema adulterado en el que cada uno sabía qué papel jugaba, y qué obtenía a cambio de aceptar el guión marcado. Evidentemente, los intereses de las masas populares estaban totalmente obviados, pese a los intentos de avance en materia social.
El sistema fue muy estable, pero para ello se tuvieron que manipular las elecciones. En un primer momento, en virtud de la ley electoral de 1878, esto fue relativamente sencillo, pero cuando en el turno liberal de 1890 se aprobó la ley de sufragio universal, con el aumento de electores esta práctica necesitó incluso el recurso a la violencia para conseguir domesticar al electorado.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
