Acabo de encontrar, en la edición de EL PAÍS del 8 de febrero de 2011, un artículo sobre Joaquín Costa.
Me parece muy interesante su lectura. Plantea, de forma muy somera, quién fue ese intelectual, de talante regeneracionista, que tanta influencia ejerció sobre gran parte de los políticos españoles del primer tercio del siglo XX.
Pensemos que, por ejemplo, llegó a ser profesor de la Institución Libre de Enseñanza, esa institución educativa que trató de diseñar un sistema paralelo al oficial, y que se basaba en la autonomía de aprendizaje y en el rechazo de todo dogma, fuera el que fuera.
Como nos indica el artículo que os propongo, Costa defendió, por encima de todo, la modernización del país. Para ello era necesario regenerar las estructuras políticas y sociales, utilizando como modelo lo que se estaba haciendo en Europa. Y, como medios más concretos para esto, se tenía que potenciar la producción agrícola, y se tenía que alfabetizar a la población. Escuela y despensa, como decía el aragonés. Escuela y despensa, en la más genuina tradición ilustrada.
Para conseguir lo segundo, para fomentar la formación intelectual del pueblo, Costa defendía que eran los padres los que tenían que imbuir en sus hijos el interés por el conocimiento. La familia, por tanto, tenía un papel fundamental.
La cuestión no es qué hizo entonces Costa. La cuestión es si en este momento sus ideas se deben recuperar. Bien es cierto que todo ha cambiado mucho en un siglo. Las tasas de analfabetismo, por ejemplo, se han reducido hasta casi dejarlas en niveles irrisorios, y la estructura económica y política se ha modernizado. No obstante, a nivel educativo, funcionalmente el analfabetismo sigue existiendo.
Quizás deberíamos recordar a este intelectual aragonés y lo que pensaba, y rescatar lo que de su ideario aún está vigente, porque, aunque los accidentes sean diferentes, la sustancia sigue siendo la misma.
martes, 8 de febrero de 2011
viernes, 4 de febrero de 2011
EL COLP D'ESTAT DE PRIMO DE RIVERA
EL COLP DE PRIMO DE RIVERA
El colp que va donar el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, tingué lloc el matí del 13 de setembre de 1923. en aquell moment, el president del Consell de Ministres era el liberal García Prieto, i, com ja sabem, el rei era el monarca Alfons XIII.
Quan el general va decidir-se a donar aquell pas tan transcendental, ningú no sabia que s’havia de fer. De fet, tot el país estava pendent de l’actitud del cap de l’Estat, que era, en virtut de la Constitució de 1876, el citat sobirà.
Per exemple, mentre que la guarnició de Saragossa s’havia inclinat a favor dels insurrectes, tota la marina se situava al costat del govern de García Prieto. Al mateix temps, la resta de l’Exèrcit esperava les instruccions del seu cap constitucional, Alfons XIII. Recordem que el colp d’Estat s’havia dirigit en contra d’aquesta institució, i no en contra de la monarquia, per la qual cosa es respectava l’única institució política que estava per damunt de tot, la Corona.
El dia 14 de setembre Alfons XIII, per fi, es pronuncià, i decidí encarregar la formació d’un nou executiu a aquell general que, amb aires regeneracionistes es presentava com a la única possibilitat de salvar el país.
L’únic que era cert és que Espanya estava sofrint una crisi institucional de dimensions impressionants. L’espiral revolució- contrarevolució a què estaven assistint els carrers de les més importants ciutats; els nacionalismes perifèrics que pressionaven a favor d’una progressiva descentralizació de l’Estat (recordem l’Assemblea de Parlamentaris, per no anar més lluny); els xocs entre el poder militar i el poder civil, ja des de la Llei de Jurisdiccions, continuant-hi amb la Setmana Tràgica, les Juntes de Defensa o la repressió del moviment obrer arran de la crisi de 1917 o el Trienni Bolxevic, i el problema del Desastre d’Annual.
Davant aquests problemes, van desenvolupar-se diverses conjures. La primera d’elles va ser la protagonitzada per les Juntes de Defensa, però també la del general Francisco Aguilera (que es barallà amb el conservador Sánchez Guerra al Congrés), els africanistes, i, per descomptat, la dissenyada pel general Miguel Primo de Rivera.
Sobre el paper d’Alfons XIII en el colp, la historiografia ha debatut molt. Així, mentre alguns com ara Maria Teresa González Calvet l’han culpat, altres com ara Carlos Seco Serrano, l’han alliberat de tota responsabilitat. És necessari remarcar, però, que, d’acord amb el text constitucional de 1876, el monarca designava i substituïa lliurement els ministres, i, a més a més, era el cap de l’Exèrcit. Per tant, des d’un punt de vista constitucional, perfectament podria haver adoptat la decisió de prescindir del cap del consell de Ministres, García Prieto, i, en el seu lloc, haver designat el capità general Miguel Primo de Rivera. A banda de tot això, cal recordar que ja al juliol de 1923, Alfons XIII confessà a Antoni Maura que li agradaria una Junta de Defensa Nacional, de caire militar.
Tanmateix, també cal remarcar l’actitud de les institucions polítiques, institucionals i culturals del país. Ningú no va protestar, i, de fet, van adoptar-hi una mena d’indiferència benevolent.
Respecte als suports de Primo de Rivera, aquests hi foren les dretes antiliberals (com ara els mauristes), els tradicionalistes carlistes, els catòlics, els bisbes, fins i tot els vinculats amb la Lliga Regionalista, la patronal, i els mitjans de comunicació reformistes progressistes, com ara el diari El Sol.
Respecte als opositors, entre ells cal citar, per descomptat, els partits dinàstics, als que estaven desposseint del poder, o els sindicats d’esquerres, com ara el PSOE i la UGT, o el PCE i la CNT. No obstant això, l’actitud de les forces obreristes va ser més bé tèbia.
L’objectiu del general, per la seua banda, va ser escometre una tasca de neteja política profunda. No modificaria la Constitució inicialment, i les seues mesures s’hi prendrien al llarg d’un període de només 90 dies. A més a més, no serien de caire feixista, com passava a Itàlia, on Mussolini va implantar, en aquell moment, un règim autoritari feixista. Més bé serien mesures d’un tarannà autoritari, conservador i nacionalista, en la línia d’Hongria amb l’almirant Horthy, de Polònia amb el mariscal Pilsudski, de Portugal entre 1917 i 1926, de Bulgària, de Grècia, del Regne dels Servis, Croats i Eslovens...
El colp que va donar el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, tingué lloc el matí del 13 de setembre de 1923. en aquell moment, el president del Consell de Ministres era el liberal García Prieto, i, com ja sabem, el rei era el monarca Alfons XIII.
Quan el general va decidir-se a donar aquell pas tan transcendental, ningú no sabia que s’havia de fer. De fet, tot el país estava pendent de l’actitud del cap de l’Estat, que era, en virtut de la Constitució de 1876, el citat sobirà.
Per exemple, mentre que la guarnició de Saragossa s’havia inclinat a favor dels insurrectes, tota la marina se situava al costat del govern de García Prieto. Al mateix temps, la resta de l’Exèrcit esperava les instruccions del seu cap constitucional, Alfons XIII. Recordem que el colp d’Estat s’havia dirigit en contra d’aquesta institució, i no en contra de la monarquia, per la qual cosa es respectava l’única institució política que estava per damunt de tot, la Corona.
El dia 14 de setembre Alfons XIII, per fi, es pronuncià, i decidí encarregar la formació d’un nou executiu a aquell general que, amb aires regeneracionistes es presentava com a la única possibilitat de salvar el país.
L’únic que era cert és que Espanya estava sofrint una crisi institucional de dimensions impressionants. L’espiral revolució- contrarevolució a què estaven assistint els carrers de les més importants ciutats; els nacionalismes perifèrics que pressionaven a favor d’una progressiva descentralizació de l’Estat (recordem l’Assemblea de Parlamentaris, per no anar més lluny); els xocs entre el poder militar i el poder civil, ja des de la Llei de Jurisdiccions, continuant-hi amb la Setmana Tràgica, les Juntes de Defensa o la repressió del moviment obrer arran de la crisi de 1917 o el Trienni Bolxevic, i el problema del Desastre d’Annual.
Davant aquests problemes, van desenvolupar-se diverses conjures. La primera d’elles va ser la protagonitzada per les Juntes de Defensa, però també la del general Francisco Aguilera (que es barallà amb el conservador Sánchez Guerra al Congrés), els africanistes, i, per descomptat, la dissenyada pel general Miguel Primo de Rivera.
Sobre el paper d’Alfons XIII en el colp, la historiografia ha debatut molt. Així, mentre alguns com ara Maria Teresa González Calvet l’han culpat, altres com ara Carlos Seco Serrano, l’han alliberat de tota responsabilitat. És necessari remarcar, però, que, d’acord amb el text constitucional de 1876, el monarca designava i substituïa lliurement els ministres, i, a més a més, era el cap de l’Exèrcit. Per tant, des d’un punt de vista constitucional, perfectament podria haver adoptat la decisió de prescindir del cap del consell de Ministres, García Prieto, i, en el seu lloc, haver designat el capità general Miguel Primo de Rivera. A banda de tot això, cal recordar que ja al juliol de 1923, Alfons XIII confessà a Antoni Maura que li agradaria una Junta de Defensa Nacional, de caire militar.
Tanmateix, també cal remarcar l’actitud de les institucions polítiques, institucionals i culturals del país. Ningú no va protestar, i, de fet, van adoptar-hi una mena d’indiferència benevolent.
Respecte als suports de Primo de Rivera, aquests hi foren les dretes antiliberals (com ara els mauristes), els tradicionalistes carlistes, els catòlics, els bisbes, fins i tot els vinculats amb la Lliga Regionalista, la patronal, i els mitjans de comunicació reformistes progressistes, com ara el diari El Sol.
Respecte als opositors, entre ells cal citar, per descomptat, els partits dinàstics, als que estaven desposseint del poder, o els sindicats d’esquerres, com ara el PSOE i la UGT, o el PCE i la CNT. No obstant això, l’actitud de les forces obreristes va ser més bé tèbia.
L’objectiu del general, per la seua banda, va ser escometre una tasca de neteja política profunda. No modificaria la Constitució inicialment, i les seues mesures s’hi prendrien al llarg d’un període de només 90 dies. A més a més, no serien de caire feixista, com passava a Itàlia, on Mussolini va implantar, en aquell moment, un règim autoritari feixista. Més bé serien mesures d’un tarannà autoritari, conservador i nacionalista, en la línia d’Hongria amb l’almirant Horthy, de Polònia amb el mariscal Pilsudski, de Portugal entre 1917 i 1926, de Bulgària, de Grècia, del Regne dels Servis, Croats i Eslovens...
ECONOMIA, SOCIETAT I ESTRUCTURA DE L'ESTAT AMB PRIMO DE RIVERA
ECONOMIA I SOCIETAT I ESTRUCTURA DE L’ESTAT
La dictadura de Primo de Rivera va rebre, inicialment, el suport inicial dels industrials bascos i catalans. Les seues promeses d’ordre van afavorir el recolzament de la burgesia, i burgesia hi havia a Catalunya i a les províncies basques. No obstant, el règim va ser fonamentalment centralista, i en aquest punt caldria reflexionar sobre el tarannà real del possibilisme polític català i basc.
Respecte a les mesures concretes, la dictadura va perseguir la CNT. Així, al llarg de 1924 tingueren lloc una sèrie de proscripcions i detencions que decapitaren l’organització. Com a reacció, el 1927 els àcrates purs fundaren la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) perquè el vessant sindicalista de la CNT, per tal de reconstruir el sindicat, va plantejar-se acceptar el sistema.
Pel que fa a la política social, dissenyada per Eduardo Aunós, es construïren cases barates, s’estengué el sistema de jubilacions, es creà la nova Sanitat nacional (el 1927), es respectaren les vagues (sota determinades condicions) i es dissenyaren les relacions laborals sobre un sistema corporatiu, de la mateixa manera que el sistema electoral. Aquest últim punt és relativament lògic: pensem que la dictadura, de caire paternalista, no deixava de banda el món obrer però negant amb fermesa la lluita de classes. Així, des d’una perspectiva integradora, va crear-se el 1926 l’Organització Corporativa Nacional.
Aquesta organització es basava en un sistema jeràrquic de baix a dalt. Baix del tot es trobaven, en les empreses industrials i comercials, els Comitès Paritaris de Patrons i Obrers, el president dels quals era un delegat del Govern. Aquests Comitès enviaven delegats a les Corporacions de Sectors professionals, configurant així un sistema en què es trobaven representats, per cossos professionals, tant els patrons burgesos, com els assalariats treballadors i obrers.
Aquestes organitzacions estaven suportats en els sindicats lliures i els sindicats catòlics, i també la UGT, que, sobretot arran de la mort de Pablo Iglesias el 1925, va estar dirigida per Largo Caballero, qui va arribar a ser vocal del Consell d’Estat el 1924. com a conseqüència, van créixer els sindicats legals, és a dir, els sindicats que acceptaven el sistema. Evidentment, la CNT, no.
Respecte a la política econòmica, el règim es va caracteritzar, com a sistema conservador que era, per un important intervencionisme de l’Estat, i per un acusat nacionalisme econòmic, tot en correlació amb el seu caire anti-liberal i nacionalista espanyolista. Per tant, les seues característiques foren la intervenció pública i el corporativisme, el nacionalisme proteccionista i l’antiliberalisme.
El corporativisme es materialitzà en organitzacions com ara el Consell d’Economia Nacional, més endavant Ministeri d’Economia. Aquesta institució estava organitzada per sectors econòmics, i, de forma vertical, per juntes i comitès, per tal de decidir sobre l’obertura de noves empreses...
La intervenció es feu palesa mitjançant una política de manteniment dels preus, de forma artificial. Així, es van mantenir a un nivell molt alt. A més a més, l’Estat va intervenir mitjançant la creació de monopolis, com ara la CTNE per a les comunicacions telefòniques, la CAMPSA per a l’explotació de derivats del petroli... i a través d’inversions en regs, carreteres (es va avançar en el disseny d’un traçat radial) i infrastructures hidràuliques (es van crear moltes Confederacions Hidrogràfiques).
Aquesta política d’intervenció de l’Estat no va poder desenvolupar-se sense una modificació dels impostos. D’aquesta manera, es van crear uns de nou, establerts directament sobre el nivell de riquesa personal.
Com a conseqüència d’aquestes inversions, la indústria va créixer considerablement (sobretot els ciments, per les obres públiques; la química i la elèctrica...) així com la banca privada i els bancs estatals. És a dir, es van transformar l’estructura econòmica del país, en un procés que, no obstant, ja venia d’abans. Tanmateix, no es va alterar l’estructura de la propietat de la terra, amb la qual cosa va quedar irresolt un dels problemes més greus de la societat, tot i el pretés caire paternalista del règim.
La societat sí que va experimentar canvis en altres aspectes. D’aquesta manera, va créixer la població, es va fomentar l’emigració i va augmentar la taxa d’urbanització. També es van desenvolupar noves pautes socials i familiars, i van aparèixer noves formes d’oci: es van generalitzar el cinema, els esports (el 1928 es va fundar la Lliga de futbol) els bous...
Respecte al paper de l’Església, l’Estat no estava sacralitzat, però el clergat rebia el suport de les institucions estatals, i aquestes rebien el recolzament del segment eclesiàstic de la societat. A més, el règim es caracteritzava pel seua caire conservador...i catòlic, és clar. Així, les ordes religioses van augmentar la seua influència en l’ensenyament universitari, per la qual cosa es va trencar el monopoli estatal en aquest nivell de l’ensenyament.
Tanmateix, va descendir el sindicalisme catòlic (per la pujada de la UGT) i el règim va donar suport a l’ensenyament secundari públic, a més de xocar amb el clergat nacionalista.
Pel que fa a l’estructura de l’Estat, com és lògic suposar, les estructures es van centralitzar encara més, sota un paraigües castellanista, i es van augmentar les competències determinades en la llei de jurisdiccions, el 1923. En aquesta línia centralitzadora, es van prohibir les manifestacions nacionalistes perifèriques, com ara les banderes no espanyoles.
Respecte a l’ensenyament, el règim, en la línia del regeneracionisme, va lluitar amb duresa contra l’analfabetisme. Així, van construir-se més escoles nacionals i va augmentar el nombre de mestres nacionals. No obstant, el centralisme del règim també es va fer notar en la manipulació de la història d’Espanya que s’ensenyava a les aules, i el 1926 es va reformar el batxillerat dotant els instituts de textos únics i continguts homogeneïtzats.
La dictadura de Primo de Rivera va rebre, inicialment, el suport inicial dels industrials bascos i catalans. Les seues promeses d’ordre van afavorir el recolzament de la burgesia, i burgesia hi havia a Catalunya i a les províncies basques. No obstant, el règim va ser fonamentalment centralista, i en aquest punt caldria reflexionar sobre el tarannà real del possibilisme polític català i basc.
Respecte a les mesures concretes, la dictadura va perseguir la CNT. Així, al llarg de 1924 tingueren lloc una sèrie de proscripcions i detencions que decapitaren l’organització. Com a reacció, el 1927 els àcrates purs fundaren la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) perquè el vessant sindicalista de la CNT, per tal de reconstruir el sindicat, va plantejar-se acceptar el sistema.
Pel que fa a la política social, dissenyada per Eduardo Aunós, es construïren cases barates, s’estengué el sistema de jubilacions, es creà la nova Sanitat nacional (el 1927), es respectaren les vagues (sota determinades condicions) i es dissenyaren les relacions laborals sobre un sistema corporatiu, de la mateixa manera que el sistema electoral. Aquest últim punt és relativament lògic: pensem que la dictadura, de caire paternalista, no deixava de banda el món obrer però negant amb fermesa la lluita de classes. Així, des d’una perspectiva integradora, va crear-se el 1926 l’Organització Corporativa Nacional.
Aquesta organització es basava en un sistema jeràrquic de baix a dalt. Baix del tot es trobaven, en les empreses industrials i comercials, els Comitès Paritaris de Patrons i Obrers, el president dels quals era un delegat del Govern. Aquests Comitès enviaven delegats a les Corporacions de Sectors professionals, configurant així un sistema en què es trobaven representats, per cossos professionals, tant els patrons burgesos, com els assalariats treballadors i obrers.
Aquestes organitzacions estaven suportats en els sindicats lliures i els sindicats catòlics, i també la UGT, que, sobretot arran de la mort de Pablo Iglesias el 1925, va estar dirigida per Largo Caballero, qui va arribar a ser vocal del Consell d’Estat el 1924. com a conseqüència, van créixer els sindicats legals, és a dir, els sindicats que acceptaven el sistema. Evidentment, la CNT, no.
Respecte a la política econòmica, el règim es va caracteritzar, com a sistema conservador que era, per un important intervencionisme de l’Estat, i per un acusat nacionalisme econòmic, tot en correlació amb el seu caire anti-liberal i nacionalista espanyolista. Per tant, les seues característiques foren la intervenció pública i el corporativisme, el nacionalisme proteccionista i l’antiliberalisme.
El corporativisme es materialitzà en organitzacions com ara el Consell d’Economia Nacional, més endavant Ministeri d’Economia. Aquesta institució estava organitzada per sectors econòmics, i, de forma vertical, per juntes i comitès, per tal de decidir sobre l’obertura de noves empreses...
La intervenció es feu palesa mitjançant una política de manteniment dels preus, de forma artificial. Així, es van mantenir a un nivell molt alt. A més a més, l’Estat va intervenir mitjançant la creació de monopolis, com ara la CTNE per a les comunicacions telefòniques, la CAMPSA per a l’explotació de derivats del petroli... i a través d’inversions en regs, carreteres (es va avançar en el disseny d’un traçat radial) i infrastructures hidràuliques (es van crear moltes Confederacions Hidrogràfiques).
Aquesta política d’intervenció de l’Estat no va poder desenvolupar-se sense una modificació dels impostos. D’aquesta manera, es van crear uns de nou, establerts directament sobre el nivell de riquesa personal.
Com a conseqüència d’aquestes inversions, la indústria va créixer considerablement (sobretot els ciments, per les obres públiques; la química i la elèctrica...) així com la banca privada i els bancs estatals. És a dir, es van transformar l’estructura econòmica del país, en un procés que, no obstant, ja venia d’abans. Tanmateix, no es va alterar l’estructura de la propietat de la terra, amb la qual cosa va quedar irresolt un dels problemes més greus de la societat, tot i el pretés caire paternalista del règim.
La societat sí que va experimentar canvis en altres aspectes. D’aquesta manera, va créixer la població, es va fomentar l’emigració i va augmentar la taxa d’urbanització. També es van desenvolupar noves pautes socials i familiars, i van aparèixer noves formes d’oci: es van generalitzar el cinema, els esports (el 1928 es va fundar la Lliga de futbol) els bous...
Respecte al paper de l’Església, l’Estat no estava sacralitzat, però el clergat rebia el suport de les institucions estatals, i aquestes rebien el recolzament del segment eclesiàstic de la societat. A més, el règim es caracteritzava pel seua caire conservador...i catòlic, és clar. Així, les ordes religioses van augmentar la seua influència en l’ensenyament universitari, per la qual cosa es va trencar el monopoli estatal en aquest nivell de l’ensenyament.
Tanmateix, va descendir el sindicalisme catòlic (per la pujada de la UGT) i el règim va donar suport a l’ensenyament secundari públic, a més de xocar amb el clergat nacionalista.
Pel que fa a l’estructura de l’Estat, com és lògic suposar, les estructures es van centralitzar encara més, sota un paraigües castellanista, i es van augmentar les competències determinades en la llei de jurisdiccions, el 1923. En aquesta línia centralitzadora, es van prohibir les manifestacions nacionalistes perifèriques, com ara les banderes no espanyoles.
Respecte a l’ensenyament, el règim, en la línia del regeneracionisme, va lluitar amb duresa contra l’analfabetisme. Així, van construir-se més escoles nacionals i va augmentar el nombre de mestres nacionals. No obstant, el centralisme del règim també es va fer notar en la manipulació de la història d’Espanya que s’ensenyava a les aules, i el 1926 es va reformar el batxillerat dotant els instituts de textos únics i continguts homogeneïtzats.
EL SISTEMA POLÍTIC DE PRIMO DE RIVERA
EL SISTEMA POLÍTIC
Tot i la pretesa temporalitat del règim, amb el temps Primo de Rivera intentà institucionalitzar-lo, encara que va fracassar-hi. D’aquesta manera, el 1925 va substituir el Directori Militar per un Directori Civil, compost de diversos ministres i només cinc militars (el president, el sot-president, Governació, Guerra i Marina). Altra mesura va ser el increment del control dels jutges per part de l’executiu, mitjançant la suspensió de sentències dels tribunals si els ministres consideraven que allò era necessari.
En la línia amb el caire centralista, corporatiu i conservador de la dictadura, Primo de Rivera va convocar eleccions per a una Assemblea Nacional Corporativa. Evidentment, no es tractava d’una institució amb poder legislatiu, ja que no aprovava lleis, ni controlava el govern, ni era sobirana.
A ella van acudir representants dels municipis i diputacions, de l’Estat...però, al final, els procuradors que s’hi van asseure van ser, majoritàriament, designats per l’executiu.
Bàsicament, la seua tasca va consistir a redactar un avantprojecte de lleis constituents. Amb això, el dictador va tractar d’institucionalitzar, i de perllongar-se en el poder.
Aquestes lleis contenien les següents característiques: monarquia inviolable, estat militar, oficialització de la religió catòlica, intervenció de l’Estat en les relacions econòmiques, corporativisme en la representació política i laboral, sobirania de l’Estat (no de la Nació), restricció en la potestat legislativa del Parlament, i creació del Consell del Regne (òrgan assessor del Rei, qui, a més a més, el controlava sense restriccions). Com a conseqüència, es creava un nou sistema polític, una mena de dictadura monàrquica, amb la qual el dictador no va estar d’acord.
Aquest sistema, que no va poder desenvolupar-se, va haver d’enfrontar-se a diverses insurreccions, moltes d’elles com a resultat de la confluència de civils i militars. La primera va ser la Sanjuanada de 1926. Alguns militars (general Aguilera) i alguns civils (Comte de Romanones, Melquíades Álvarez, Sánchez Guerra...) van conspirar per tal de tornar a l’ordre constitucional de 1876. però van fracassar.
La segona, en la línia de l’anterior va datar de 1929, i va ser un intent de Sánchez Guerra, amb el suport d’altres militars, per tal d’implantar unes Corts Constituents que dugueren a terme una reforma de les estructures en un sentit democràtic de debò.
Els intel•lectuals, per la seua banda, també van protagonitzar diversos intents de manifestació de postures opositores. Unamuno, Blasco Ibáñez, Marañón, Ortega y Gasset, els professors i els alumnes de la Universitat... que van enfortir les fileres del republicanisme. D’aquesta forma, alguns d’ells van fundar partits polítics republicans com ara l’Acció Republicana de Manuel Azaña, o l’Aliança Republicana (formada pel Partit Republicà Radical, els federals, i els catalanistes d’esquerra).
Els socialistes també s’hi van oposar al règim. De fet, decidiren no entrar en l’Assemblea Nacional Consultiva, tot i el seu suport inicial.
Per últim, l’exèrcit, disconforme amb el sistema d’ascensos i per la fundació de l’Acadèmia General Militar de Saragossa (que posava fi als privilegis d’Artilleria...) també s’hi va oposar, per la qual cosa al dictador ja no li quedaven suports. D’aquesta forma, el 28 de gener de 1930 dimití, i el rei va cridar al poder el general Dámaso Berenguer, un africanista.
La funció d’aquest militar va ser, fonamentalment, preparar el país per a la tornada al règim de llibertats de la Restauració, i per a tal objectiu, la convocatòria d’unes noves Corts. D’aquesta forma, va decretar una important amnistia, va derogar la legislació anticatalanista i va posar fi a la construcció d’obres públiques (per tal de no endeutar-se més). També va renovar els ajuntaments tornant-hi als majors contribuents de les localitats i als regidors elegits entre 1917 i 1923. no obstant això, trigà excessivament a reimplantar un règim de llibertats.
El republicanisme estava creixent, i alguns polítics monàrquics van passar-se al bàndol republicà. Exemples com el de Sánchez Guerra, Alcalá Zamora, Miguel Maura o Ortega y Gasset demostraren l’escàs suport del rei i de les seues solucions. Molt prompte se signà el Pacte de Sant Sebastià per part d’un grapat important de republicans i de catalanistes, que decidiren com passar a l’acció, i quin tipus de règim implantar. I, en aquesta situació d’oposició política creixent, va sumar-se el grapat de conseqüències socials i econòmiques del Crack de 1929: atur, crisi econòmica...i el PSOE, la UGT i la CNT es pronunciaren a favor d’una república.
El 12 de desembre de 1930 va tenir lloc la sublevació dels capitans republicans Galán i García Hernández. Foren afusellats. La crispació política arribà a un nivell insostenible, i en gener es programaren eleccions. Davant el retraïment de moltes forces polítiques, el general Berenguer dimití, i fou substituït per l’almirant Aznar, qui formà un govern de concentració monàrquica, com el de 1918.
Aquest militar ideà un procés de retorn a la normalitat constitucional de 1876 mitjançant un cadenat de convocatòries electorals que s’encetaria amb eleccions municipals el 12 d’abril de 1931, seguint amb eleccions provincials per al 3 de maig, i, per acabar, eleccions generals, que es podrien plantejar com a constituents, el 7 i el 14 de juny. Fins i tot prometé un sistema d’autonomia per a Catalunya, però no va ser suficient.
Tot i la pretesa temporalitat del règim, amb el temps Primo de Rivera intentà institucionalitzar-lo, encara que va fracassar-hi. D’aquesta manera, el 1925 va substituir el Directori Militar per un Directori Civil, compost de diversos ministres i només cinc militars (el president, el sot-president, Governació, Guerra i Marina). Altra mesura va ser el increment del control dels jutges per part de l’executiu, mitjançant la suspensió de sentències dels tribunals si els ministres consideraven que allò era necessari.
En la línia amb el caire centralista, corporatiu i conservador de la dictadura, Primo de Rivera va convocar eleccions per a una Assemblea Nacional Corporativa. Evidentment, no es tractava d’una institució amb poder legislatiu, ja que no aprovava lleis, ni controlava el govern, ni era sobirana.
A ella van acudir representants dels municipis i diputacions, de l’Estat...però, al final, els procuradors que s’hi van asseure van ser, majoritàriament, designats per l’executiu.
Bàsicament, la seua tasca va consistir a redactar un avantprojecte de lleis constituents. Amb això, el dictador va tractar d’institucionalitzar, i de perllongar-se en el poder.
Aquestes lleis contenien les següents característiques: monarquia inviolable, estat militar, oficialització de la religió catòlica, intervenció de l’Estat en les relacions econòmiques, corporativisme en la representació política i laboral, sobirania de l’Estat (no de la Nació), restricció en la potestat legislativa del Parlament, i creació del Consell del Regne (òrgan assessor del Rei, qui, a més a més, el controlava sense restriccions). Com a conseqüència, es creava un nou sistema polític, una mena de dictadura monàrquica, amb la qual el dictador no va estar d’acord.
Aquest sistema, que no va poder desenvolupar-se, va haver d’enfrontar-se a diverses insurreccions, moltes d’elles com a resultat de la confluència de civils i militars. La primera va ser la Sanjuanada de 1926. Alguns militars (general Aguilera) i alguns civils (Comte de Romanones, Melquíades Álvarez, Sánchez Guerra...) van conspirar per tal de tornar a l’ordre constitucional de 1876. però van fracassar.
La segona, en la línia de l’anterior va datar de 1929, i va ser un intent de Sánchez Guerra, amb el suport d’altres militars, per tal d’implantar unes Corts Constituents que dugueren a terme una reforma de les estructures en un sentit democràtic de debò.
Els intel•lectuals, per la seua banda, també van protagonitzar diversos intents de manifestació de postures opositores. Unamuno, Blasco Ibáñez, Marañón, Ortega y Gasset, els professors i els alumnes de la Universitat... que van enfortir les fileres del republicanisme. D’aquesta forma, alguns d’ells van fundar partits polítics republicans com ara l’Acció Republicana de Manuel Azaña, o l’Aliança Republicana (formada pel Partit Republicà Radical, els federals, i els catalanistes d’esquerra).
Els socialistes també s’hi van oposar al règim. De fet, decidiren no entrar en l’Assemblea Nacional Consultiva, tot i el seu suport inicial.
Per últim, l’exèrcit, disconforme amb el sistema d’ascensos i per la fundació de l’Acadèmia General Militar de Saragossa (que posava fi als privilegis d’Artilleria...) també s’hi va oposar, per la qual cosa al dictador ja no li quedaven suports. D’aquesta forma, el 28 de gener de 1930 dimití, i el rei va cridar al poder el general Dámaso Berenguer, un africanista.
La funció d’aquest militar va ser, fonamentalment, preparar el país per a la tornada al règim de llibertats de la Restauració, i per a tal objectiu, la convocatòria d’unes noves Corts. D’aquesta forma, va decretar una important amnistia, va derogar la legislació anticatalanista i va posar fi a la construcció d’obres públiques (per tal de no endeutar-se més). També va renovar els ajuntaments tornant-hi als majors contribuents de les localitats i als regidors elegits entre 1917 i 1923. no obstant això, trigà excessivament a reimplantar un règim de llibertats.
El republicanisme estava creixent, i alguns polítics monàrquics van passar-se al bàndol republicà. Exemples com el de Sánchez Guerra, Alcalá Zamora, Miguel Maura o Ortega y Gasset demostraren l’escàs suport del rei i de les seues solucions. Molt prompte se signà el Pacte de Sant Sebastià per part d’un grapat important de republicans i de catalanistes, que decidiren com passar a l’acció, i quin tipus de règim implantar. I, en aquesta situació d’oposició política creixent, va sumar-se el grapat de conseqüències socials i econòmiques del Crack de 1929: atur, crisi econòmica...i el PSOE, la UGT i la CNT es pronunciaren a favor d’una república.
El 12 de desembre de 1930 va tenir lloc la sublevació dels capitans republicans Galán i García Hernández. Foren afusellats. La crispació política arribà a un nivell insostenible, i en gener es programaren eleccions. Davant el retraïment de moltes forces polítiques, el general Berenguer dimití, i fou substituït per l’almirant Aznar, qui formà un govern de concentració monàrquica, com el de 1918.
Aquest militar ideà un procés de retorn a la normalitat constitucional de 1876 mitjançant un cadenat de convocatòries electorals que s’encetaria amb eleccions municipals el 12 d’abril de 1931, seguint amb eleccions provincials per al 3 de maig, i, per acabar, eleccions generals, que es podrien plantejar com a constituents, el 7 i el 14 de juny. Fins i tot prometé un sistema d’autonomia per a Catalunya, però no va ser suficient.
LES MESURES REGENERACIONISTES DE PRIMO DE RIVERA
LES MESURES REGENERACIONISTES DE PRIMO DE RIVERA
Les mesures que el general Primo de Rivera va adoptar en el moment del colp d’Estat van ser, com ja hem explicat abans, d’un caire conservador, autoritari i nacionalista espanyolista. El general es considerava hereter de 25 anys de regeneracionisme militar, i, d’aquesta manera, considerava que la institució militar encarnava les virtuts nacionals del país, i els polítics professionals eren una mena de pou de fem.
Totes elles eren molt semblants a les idees de Joaquim Costa, qui va parlar de la necessitat, temporal, d’un cirurgià de ferro que implantara una mena de règim dictatorial per tal d’extirpar els oligarques i cacics.
En aquesta línia, va redactar un manifest al país i a l’Exèrcit, en què manifestava els seus punts de vista del colp i de la situació de la nació. Aquests punts de vista eren fonamentalment masclistes i patriòtics, però poc més.
Tot seguit, va dissenyar un directori militar que, a l’estil d’una Junta de Defensa nacional, estiguera format per un general de brigada procedent de cada regió militar (no el cap de cadascuna d’elles) i un contraalmirant. Tots ells actuarien com a vocals, perquè no més hi havia un ministre responsable, Primo de Rivera.
Respecte a l’administració provincial, va cessar els governadors civils, i els va substituir per governadors militars, però tan sols per set mesos. Dins del control dels mitjans de comunicació, des de 1923 va adoptar una fèrria censura de la premsa i de les comunicacions telefòniques, però no la de llibres.
Pel que fa a l’administració en general, va establir amb rigidesa els horaris dels funcionaris, per tal d’evitar la pèrdua d’hores de treball públic. Així mateix, va legislar contra la simultaneïtat dels llocs de treball públic, una cosa molt comuna en l’època, i es va lluitar contra les recomanacions per a la provisió d’aquestes ocupacions.
Sobre l’administració de justícia, va depurar els jutges i va abolir els jurats populars, però va augmentar les intromissions del govern en el treball dels jutges, pel qual la el poder executiu es va solapar amb el judicial, tot limitant la de per sí dubtosa separació de poders.
Referent al caciquisme rural, va dissoldre els ajuntaments i va substituir els regidors per vocals associats, triats per sorteig entre els majors contribuents de la localitat. Així mateix, va designar un delegat del govern al front de cadascú dels partits judicials en què es dividien les províncies. Aquests delegats del govern serien militars, per la qual cosa l’Exèrcit, no sols a nivell central, sinó també a nivell provincial, passava a controlar els ressorts de l’administració. Així, esdevenia el principal instrument del regeneracionisme que encapçalava Primo de Rivera.
A l’altura de 1924, ja es feia palès que el pretés regeneracionisme temporal podia durar més temps del que s’havia pensat en un primer moment. D’aquesta manera, es definí una nova forma d’administració local i provincial, a través dels Estatuts Municipal de 1924, i Provincial de 1925. Aquests estatuts preveien una nova estructura i un nou paper, molt més autònom en les coses referents a l’autonomia financera i gestora, i que es basava en el projecte de Maura de 1907. com a conseqüència, es contemplava que un terç dels regidors dels ajuntaments serien triats mitjançant un sistema de sufragi corporatiu, i dos terços per sufragi universal (per als majors de 23 anys, incloses les dones que eren caps de família).
Respecte als diputats provincials, alguns serien triats per sufragi universal, mentre que altres, pel citat sufragi corporatiu.
Tanmateix, cap d’aquests projectes va tenir lloc, i les eleccions no van desenvolupar-se.
Pel que fa a l’altre dels instruments del caciquisme, el sistema de partits de la Restauració, va declarar dissolts els partits polítics dinàstics, i va fundar un de nou, el 1926, la Unió Patriòtica. Aquesta formació va incloure individus procedents de la burgesia mitjana ascendent, membres d’Acció Catòlica, membres dels Cercles d’Obrers, membres de l’antic Partit Social Popular...
Altre instrument en la seua tasca regeneracionista va ser el Somatén. L’origen d’aquesta institució va ser la guàrdia cívica d’origen burgés i voluntari, i ideologia conservadora, que va lluitar contra el moviment obrer a causa de l’efervescència social de finals de la segona dècada del segle.
La conseqüència de tot això és que, efectivament, el general va dissenyar un sistema administratiu centralista de caire conservador, però, a l’hora, regeneracionista. Era la seua versió del regeneracionisme. Efectivament pensava que el poble espanyol, d’essència naturalment conservadora, estava d’acord amb un sistema que intentava, des d’una perspectiva conservadora i centralista, arrencar els mals del sistema oligàrquic de la Restauració. No obstant això, bé per la pròpia idiosincràsia de la dictadura, bé perquè es van aprofitar d’ella les classes burgeses, estructuralment no va comportar el canvi quirúrgic que necessitava el país.
Les mesures que el general Primo de Rivera va adoptar en el moment del colp d’Estat van ser, com ja hem explicat abans, d’un caire conservador, autoritari i nacionalista espanyolista. El general es considerava hereter de 25 anys de regeneracionisme militar, i, d’aquesta manera, considerava que la institució militar encarnava les virtuts nacionals del país, i els polítics professionals eren una mena de pou de fem.
Totes elles eren molt semblants a les idees de Joaquim Costa, qui va parlar de la necessitat, temporal, d’un cirurgià de ferro que implantara una mena de règim dictatorial per tal d’extirpar els oligarques i cacics.
En aquesta línia, va redactar un manifest al país i a l’Exèrcit, en què manifestava els seus punts de vista del colp i de la situació de la nació. Aquests punts de vista eren fonamentalment masclistes i patriòtics, però poc més.
Tot seguit, va dissenyar un directori militar que, a l’estil d’una Junta de Defensa nacional, estiguera format per un general de brigada procedent de cada regió militar (no el cap de cadascuna d’elles) i un contraalmirant. Tots ells actuarien com a vocals, perquè no més hi havia un ministre responsable, Primo de Rivera.
Respecte a l’administració provincial, va cessar els governadors civils, i els va substituir per governadors militars, però tan sols per set mesos. Dins del control dels mitjans de comunicació, des de 1923 va adoptar una fèrria censura de la premsa i de les comunicacions telefòniques, però no la de llibres.
Pel que fa a l’administració en general, va establir amb rigidesa els horaris dels funcionaris, per tal d’evitar la pèrdua d’hores de treball públic. Així mateix, va legislar contra la simultaneïtat dels llocs de treball públic, una cosa molt comuna en l’època, i es va lluitar contra les recomanacions per a la provisió d’aquestes ocupacions.
Sobre l’administració de justícia, va depurar els jutges i va abolir els jurats populars, però va augmentar les intromissions del govern en el treball dels jutges, pel qual la el poder executiu es va solapar amb el judicial, tot limitant la de per sí dubtosa separació de poders.
Referent al caciquisme rural, va dissoldre els ajuntaments i va substituir els regidors per vocals associats, triats per sorteig entre els majors contribuents de la localitat. Així mateix, va designar un delegat del govern al front de cadascú dels partits judicials en què es dividien les províncies. Aquests delegats del govern serien militars, per la qual cosa l’Exèrcit, no sols a nivell central, sinó també a nivell provincial, passava a controlar els ressorts de l’administració. Així, esdevenia el principal instrument del regeneracionisme que encapçalava Primo de Rivera.
A l’altura de 1924, ja es feia palès que el pretés regeneracionisme temporal podia durar més temps del que s’havia pensat en un primer moment. D’aquesta manera, es definí una nova forma d’administració local i provincial, a través dels Estatuts Municipal de 1924, i Provincial de 1925. Aquests estatuts preveien una nova estructura i un nou paper, molt més autònom en les coses referents a l’autonomia financera i gestora, i que es basava en el projecte de Maura de 1907. com a conseqüència, es contemplava que un terç dels regidors dels ajuntaments serien triats mitjançant un sistema de sufragi corporatiu, i dos terços per sufragi universal (per als majors de 23 anys, incloses les dones que eren caps de família).
Respecte als diputats provincials, alguns serien triats per sufragi universal, mentre que altres, pel citat sufragi corporatiu.
Tanmateix, cap d’aquests projectes va tenir lloc, i les eleccions no van desenvolupar-se.
Pel que fa a l’altre dels instruments del caciquisme, el sistema de partits de la Restauració, va declarar dissolts els partits polítics dinàstics, i va fundar un de nou, el 1926, la Unió Patriòtica. Aquesta formació va incloure individus procedents de la burgesia mitjana ascendent, membres d’Acció Catòlica, membres dels Cercles d’Obrers, membres de l’antic Partit Social Popular...
Altre instrument en la seua tasca regeneracionista va ser el Somatén. L’origen d’aquesta institució va ser la guàrdia cívica d’origen burgés i voluntari, i ideologia conservadora, que va lluitar contra el moviment obrer a causa de l’efervescència social de finals de la segona dècada del segle.
La conseqüència de tot això és que, efectivament, el general va dissenyar un sistema administratiu centralista de caire conservador, però, a l’hora, regeneracionista. Era la seua versió del regeneracionisme. Efectivament pensava que el poble espanyol, d’essència naturalment conservadora, estava d’acord amb un sistema que intentava, des d’una perspectiva conservadora i centralista, arrencar els mals del sistema oligàrquic de la Restauració. No obstant això, bé per la pròpia idiosincràsia de la dictadura, bé perquè es van aprofitar d’ella les classes burgeses, estructuralment no va comportar el canvi quirúrgic que necessitava el país.
jueves, 20 de enero de 2011
Alternancia política en la Restauración tras la ley electoral de 1890
-->
DISTRIBUCIÓN DE LOS PARTIDOS DEL TURNO EN EL CONGRESO DE LOS DIPUTADOS
AÑOS ELECTORALES
|
PARTIDO CONSERVADOR
|
PARTIDO LIBERAL
|
SUMA DE CONSERVADORES Y LIBERALES
|
TOTAL DE LA OPOSICIÓN DE FUERA DEL TURNISMO
|
1891
|
65’6
|
20’8
|
86’4
|
13’5
|
1893
|
15’2
|
70’2
|
85’5
|
14’5
|
1896
|
69’5
|
22
|
91’5
|
8’5
|
1898
|
21
|
66’3
|
87’3
|
12’8
|
1899
|
58’7
|
30’3
|
89’0
|
10’1
|
1901
|
21’7
|
61’1
|
82’8
|
17’2
|
1903
|
59’5
|
25’3
|
84’8
|
15’1
|
1905
|
30’2
|
56’6
|
86’9
|
13’1
|
1907
|
62’3
|
19’3
|
81’6
|
18’3
|
1910
|
25’2
|
54’2
|
82’7
|
17’3
|
1914
|
52’4
|
29’6
|
83’7
|
16’3
|
1916
|
27’6
|
56’2
|
84’9
|
15’1
|
1918
|
37’9
|
40’8
|
78’7
|
21’3
|
1919
|
49’3
|
32’5
|
83’1
|
16’9
|
1920
|
56’7
|
25’1
|
83’3
|
16’7
|
1923
|
26’4
|
54’5
|
84’9
|
15’1
|
FUENTE: MARTÍNEZ CUADRADO, Miguel (1973): La burguesía conservadora (1874-1931). Madrid. Alianza universidad. Pág. 413
En esta tabla vemos representados la distribución de los escaños conseguidos por las diferentes formaciones políticas en la etapa de la Restauración, desde 1891, hasta el inicio de la dictadura de Primo de Rivera. Para ello, se ha tomado una división en seis columnas que abarcan prácticamente todos los años del período, excepto los de la dictadura de Primo de Rivera, y los primeros años del sistema canovista.
Respecto a la descripción de la tabla, en la primera columna comenzando por la izquierda, observamos los años en los que tienen lugar las elecciones. En la siguiente, el porcentaje de escaños que el Partido Conservador consiguió en los procesos electorales, y en la siguiente, los logrados por el Partido liberal. Más a la derecha, la suma de los escaños obtenidos por conservadores y liberales, y, en la última columna de la derecha, los escaños obtenidos por los partidos opositores al turnismo. Nótese que las cifras en negrita corresponden a los resultados del partido que está en el gobierno a la hora de la convocatoria de las elecciones.
Como podemos observar, aunque los porcentajes varían, las mayorías logradas por unos y otros siempre son absolutas, de manera que los diferentes gobiernos pueden desarrollar su labor sin problemas. De hecho, el gobierno en el poder siempre gana las elecciones, incluso en las de 1918, cuando éstas son convocadas por un gobierno de concentración. Excepto en este caso, el gobierno ha obtenido el acta de disolución de las Cortes y ha convocado nuevas elecciones, las cuales, en virtud de una serie de pactos y de hábiles maniobras, son siempre ganadas por el partido al que los ministros pertenecen. No hay cambios, y las cómodas mayorías permiten a los ministros no sufrir obstrucciones en su labor.
En principio, y según marcaba la Constitución, un gobierno podía estar en el poder un máximo de cinco años, pero este período nunca se llegó a agotar. De todas formas, en principio se respetó una relativa igualdad en los períodos en los que los ejecutivos disfrutaban del poder, excepto en el período entre 1910 y 1914. Este caso fue un poco atípico, ya que los liberales habían ascendido en octubre de 1909 al gobierno tras la Semana Trágica (gobierno de Moret), pero mantuvieron unos meses las Cortes con mayoría conservadora (propias del turno conservador) hasta que convocaron, como es lógico, nuevas elecciones en febrero de 1910, que, por supuesto, ganaron. Pero, pese a este hecho, no debemos pensar que los partidos dinásticos ejercían una auténtica oposición entre ellos, aunque sí que se diferenciaban.
Los resultados electorales de las opciones políticas de fuera del turnismo, fueron sistemáticamente reducidos. Es cierto que conseguían escaños, como algunos republicanos y carlistas moderados, pero en estos casos se debía a que éstos también se apoyaban en cacicazgos para llegar al Congreso y a la parte electiva del Senado. En definitiva, todos de alguna manera se beneficiaban de un sistema adulterado en el que cada uno sabía qué papel jugaba, y qué obtenía a cambio de aceptar el guión marcado. Evidentemente, los intereses de las masas populares estaban totalmente obviados, pese a los intentos de avance en materia social.
El sistema fue muy estable, pero para ello se tuvieron que manipular las elecciones. En un primer momento, en virtud de la ley electoral de 1878, esto fue relativamente sencillo, pero cuando en el turno liberal de 1890 se aprobó la ley de sufragio universal, con el aumento de electores esta práctica necesitó incluso el recurso a la violencia para conseguir domesticar al electorado.
miércoles, 1 de diciembre de 2010
El Rasgo
Aquesta entrada és una còpia d'una que vaig redactar fa alguns anys.Es refereix a un article que va aparèixer en un diari de caire republicà, encara que el text no ho és explícitament. No obstant això, expressa la necessitat d'un canvi de sistema polític, donat que el moderantisme doctrinari estava esgotat, i ja no podia abastar les necessitats de la societat espanyola.
Un bon exemple d'aquest esgotament és la reacció subsegüent a la publicació de l'article, pròpia d'un sistema conservador que no mostrava molt de respecte per les llibertats. No oblidem que s'havia eliminat el judici per jurats que apareixia en els textos constitucionals progressistes (el de 1837 i el de 1856), i que l'Esglèsia, arran del Concordat, havia représ la capacitat de censura.
DOCUMENT 24: FRAGMENT DE EL RASGO. Castelar.
“[…] En els països constitucionals el Rei deu comptar per única renda […] l’estipendi que les Corts li decreten per a sostenir la seua dignitat. Impedint al Rei tenir una existència a banda, una propietat, com a Rei, a banda dels pressupostos generals del país.” […]
“Fa molt de temps que es veu encarint quant podien servir per a traure de compromisos a l’Erari els bens patrimonials de la Corona. […]
La Reina es reserva els tresors de les nostres arts, els territoris d’Aranjuez, el Pardo, la Casa de Camp, la Moncloa, Sant Llorenç, el Retir, Sant Ildefons: més de cent llegües quadrades, on no podrà donar els seus fruits el treball lliure, on l’amortització estendrà la seua lepra cancerosa. La Vall d’Alcúdia, que és la principal riquesa del Patrimoni, [...] no podrà ser desamortitzat […]. En igual cas es troba la molt rica finca de l’Albufera, […] Si després d’això es transmet a la Corona el vint-i-cinc per cent de quant ha de vendre’s, volguerem que ens digueren els periòdics reaccionaris, què resta sinó un gran i terrible desencant”.
“Els bens que es reserva el Patrimoni són immensos; el vint-i-cinc per cent, desproporcionat; la Comissió que ha de fer les divisions i la delimitació de les terres, tant de temps tarda com les que delimiten els bens del Clergat; i, en últim resultat, el que reste del botí que acapara sense dret el Patrimoni vindrà a engrosar una dotzena de traficants, d’usurers, en lloc de cedir en benefici del poble. Ha de veure’s, doncs, si tenim raó; [...] si tenim dret per a protestar contra aqueix projecte de Llei, que, des del punt de vista polític, és un engany; des del punt de vista legal, un gran desacatament a la llei; des del punt de vista popular, una amenaça als interessos del poble, i des de tots els punts de vista un d’aqueixos mànecs de què el partit moderat es val per tal de sostenir-se en un Poder que la voluntat de la nació rebutja; que la consciència de la nació maldiu”.
FONT: GÓMEZ URDÁNEZ, TUÑÓN DE LARA, MAINER, GARCÍA DELGADO (1985) Textos y documentos de historia moderna y contemporánea (siglos XVIII-XX). Madrid. Labor. Págs. 207-208 (Traducció i adaptació pròpies).
BREUS ANOTACIONS SOBRE EL DOCUMENT.
Aquest escrit és un intent d’oferir a l’abast dels lectors unes breus anotacions sobre el document que hem seleccionat. Per tal de redactar aquestes breus anotacions, en primer lloc tractarem d’ubicar el text en un moment concret, així com d’identificar l’autor i el destinatari. Així mateix, més endavant passarem a exposar el contingut del text. Tot això pertany a un primer nivell d’ubicació i identificació temporal i espacial del document. En aquest punt és important explicar a grans trets les característiques històriques del moment en què el text es troba, per tal d’aplicar-les després quan passem a explicar el seu contingut.
Referent a l’explicació del contingut, fent referències al document seleccionarem aquestos fets històrics que ens ajuden a explicar el que suposem que el text vol dir-nos.
Per últim, tractarem d’establir relacions amb altres períodes tenint en compte l’essència del document, el seu veritable sentit i objectiu. És molt important aprehendre el veritable sentit del document per tal de relacionar-lo amb moments i fets del passat i del futur, que tinguen alguna relació i que suposen pervivències o canvis. Aquest apartat és molt obert i en ell es pot afrontar la significació històrica de molt diverses maneres.
Pel que fa a la identificació del document, del seu contingut i del període en què es pot incloure, el document seleccionat és un fragment que En Emili Castelar va publicar en un diari de l’època, i que s’intitula El Rasgo.
Òbviament, es tracta d’un text públic perquè està dirigit al públic lector, i qui el signa va ser un catedràtic d’Història de la Universitat Central de Madrid. Més concretament podem afirmar que es tracta d’un document de caire periodístic publicat en el diari del professor, La Democracia. Per tant, és una font primària i històrica de primer ordre, com després observarem.
Respecte al contingut del text, l’autor es queixa d’una nova legislació que apareix el 1865, mitjançant la qual el govern ven una part de les possessions de la Corona, reservant per a ella el 25% del producte de la venda, i deixant per a l’Estat el 75% restant. L’autor afirma que en els països constitucionals la Corona viu de la part dels pressupostos de l’Estat que les Corts decideixen, però que en el cas espanyol no és així. De fet, la Corona disposa d’àmplies extensions de terreny que estan amortitzades. Si es té en compte que el 1865 el país pateix un important problema de Deute Públic, Castelar considera desproporcionat un percentatge d’un 25% per a la Corona. És més, l’autor denuncia que aquesta és una de les maniobres del Partit Moderat per tal de perpetuar un sistema polític i social en què monopolitza el poder en exclusiva.
De l’exposició del contingut del document podem deduir que el document es pot incloure dintre de l’eix temàtic del Segle XVIII i la construcció de l’Estat liberal, i més concretament dintre del procés de construcció de l’Estat liberal que succeeix en l’època isabelina.
En aquest període de la història d’Espanya el sistema polític que està construint-se és el doctrinarisme, entés, com ja hem dit altres vegades, com el sistema a mig camí entre el liberalisme pur que podia identificar-se amb la Constitució de 1812 i les Corts de Cadis, i l’Antic Règim. D’aquesta manera, tant a nivell polític com social i econòmic, les antigues elites de l’Antic règim, en un entorn com ara el doctrinarisme, continuen gaudint de unes quotes de poder i preeminència que en un sistema liberal pur no podrien tenir, com és el cas de propietats que no es desamortitzen, capacitat d’intervenció en la creació de les lleis, una concentració de poders que encara que no arriba a ser el que era en l’Antic Règim és massa densa com per a parlar de liberalisme, unes eleccions sotmeses a uns sistemes de sufragi massa restringits i censitaris que a més estan sent sistemàticament manipulades, etc.
Aquest sistema és el que va construir-se al llarg del període isabelí. No obstant això, en el cas que ens ocupa, en l’etapa més concreta en què s’inclou, el doctrinarisme està en declivi ja que el Partit Moderat, el més clar exemple d’aquesta ideologia i d’aquesta pràctica política, ja està molt desgastat. Massa temps en el poder, i adoptant mesures i pràctiques polítiques ja molt allunyades de l’evolució social i econòmica del país, creen les condicions per a un canvi de sistema. Es tracta del període entre 1863 i 1868.
Noves idees filosòfiques i polítiques estan començant a estendre’s pel país, com ara el krausisme, la democràcia, les teories republicanes (federalistes i unitàries) i fins i tot el marxisme i l’anarquisme (les idees que estan gestant-se dintre de la I Internacional). Totes elles comencen a arrelar més o menys en la població gràcies a les noves condicions econòmiques i al desenvolupament tècnic del país: la xarxa de telègrafs i ferrocarrils s’estén pel territori i contribueix a propagar les noves idees que estan desenvolupant-se en l’Europa del moment. El doctrinarisme tal i com està dissenyat en l’etapa isabelina té els seus dies comptats. És veritat que aquestes idees ja existien abans moltes d’elles, però no van arrelar tant. Les noves condicions econòmiques i socials van ser un camp abonat per a elles. A més, la ideologia política dels progressistes, que anteriorment havia sigut el refugi de les classes populars, després de l’assaig del Bienni Progressista, va demostrar que no defenia els interessos de les classes baixes.
Per altra banda, és aquesta una època en què la crisi econòmica contribueix així mateix a desgastar el sistema polític. Una crisi que té diferents variants i nivells. Així, a nivell alimentici es constata una manca d’aliments. La causa d’aquesta manca, que esdevé en crisi de subsistències, és, a més dels problemes estructurals del sistema econòmic espanyol, una política econòmica inadequada. Això s’explica perquè ja que en anys anteriors l’Estat espanyol va decidir exportar aliments, i en un moment de carestia i de baixes collites no va disposar de recursos alimenticis. A Espanya els mitjans de producció eren molt rudimentaris i obsolets, i per tant la productivitat era molt baixa. Per aquest motiu no es va poder afrontar un període de baixes collites, i va aparèixer la fam.
A tot això s’afegeix una important crisi industrial. L’escassa i obsoleta indústria espanyola va caure en una espiral descendent perquè a nivell internacional, arran de la Guerra de Secessió americana, les importacions de cotó van minvar i la indústria cotonera catalana va arruïnar-se. Com a conseqüència, els que van patir els efectes de la crisi van ser els treballadors. Uns obrers que van a poc a poc decantant-se per opcions polítiques més radicals, com ara el republicanisme i el moviment obrer exemplificat, com ja hem esmentat abans, en la I Internacional. També la indústria siderúrgica va patir els efectes de la crisi. La conseqüència social d’aquest conjuntura tan roïna va ser l’empitjorament de la situació laboral i vital dels treballadors, de les classes menys pudents, que comencen a radicalitzar el seu discurs polític.
Altra branca de la crisi que també va incidir en el proletariat va ser la crisi del ferrocarril, tot i la legislació que havia afavorit l’aparició d’una xarxa viària important, que depenia massa del capital estranger. Com a conseqüència de la crisi ferroviària, els productes es van encarir i el consum es va constrènyer. Si a això afegim els efectes de la crisi alimentícia i industrial, tenim un panorama econòmic difícil.
La caiguda i la ruïna d’alguns bancs europeus va contribuir també a la crisi financera del sistema bancari espanyol, de manera que aquest element va coadjuvar a l’empitjorament de la situació econòmica i social.
Per altra banda, com que el sistema impositiu des de la reforma de Mon es basava en els impostos indirectes, en els maleïts consums, que gravaven sobretot el poble ja molt perjudicat per la conjuntura econòmica del moment, el clima social començava a enrarir-se. A més, cal tenir en compte la crisi de l’Erari públic, que no podia recaptar recursos financers d’una població en una situació econòmica penosa. Evidentment no es podia esperar recaptar impostos indirectes basats en el consum si les classes populars perdien el seu treball per la conjuntura econòmica de crisi imperant. I tot això dintre d’un sistema polític que beneficiava massa les classes pudents i perjudicava les classes obreres, en una conjuntura com la descrita no podia sobreviure.
En aquest moment el govern va decidir desamortitzar algunes propietats de la Corona i la reina decidí vendre algunes joies. Per la llei que permetia aquesta venda, la monarquia percebia el 25% del producte, quedant el 75% restant per a l’Estat. Aquesta llei, de 12 de maig de 1865 determinava els bens que eren de la Corona i els que l’Estat podia vendre. Com a resultat, un catedràtic d’Història d’Espanya de la Universitat Central de Madrid, Castelar, va escriure una important sèrie d’articles per tal de denunciar no sols la mesura legislativa, sinó la situació d’un sistema polític caduc i obsolet, a més de repressiu.
El catedràtic defensava que una monarquia (sistema que per cert no criticava encara que va ser el que més endavant redactara el projecte de Constitució federal de la I República), en un país constitucional (línia 1) no havia de viure d’altres ingressos que l’estipendi que les Corts hagueren decidit per a ella. Però a Espanya els mitjans de vida de la Corona incloïen unes territoris massa extensos, com s’especifica en el paràgraf tres, en què enumera les possessions de la monarquia, que estan afectades per la seua lepra cancerosa, i siga, per l’amortització. És aquesta una de les característiques del doctrinarisme, entés no sols com a una ideologia d’un partit concret, sinó com a l’aplicació pràctica d’uns principis que no estan monopolitzats sols pel Partit Moderat.
Per tant, l’autor del text defensa un dels principis econòmics que començaven a estendre’s per la societat espanyola, el lliurecanvisme. Aquest terme, si bé és cert que ja s’havia plantejat com a un dels principis econòmics fonamentals dintre de la revolució liberal, al llarg del domini del Partit Moderat s’havia deixat de banda en recórrer-se a aranzels i en abandonar-se la desamortització. Aquest últim element era un instrument fonamental per tal de dissenyar un sistema econòmic liberal, com ja sabem.
En aquest moment, quan ja les propietats de l’Església havien sigut massivament privatitzades, i les dels municipis estaven venent-se, la desamortització de les propietats de la Corona era altre element important, però no s’havia discutit. Per a Castelar aquest instrument era molt important ja que tenia com a objectiu evitar que la monarquia continuara gaudint d’extensions de terres que podrien privatitzar-se, incloure’s dintre dels circuits comercials, i conrear-se. D’aquesta manera, augmentaria la producció agrícola, la qual cosa era molt important ja que en aquell moment, com ja sabem, estava patint-se una forta manca d’aliments. Però és que a més es donaria treball a camperols que vivien en situació de misèria. Per tant, l’autor defensava l’aplicació d’un principi bàsic de la revolució liberal. En el seu article no estava mostrant una postura republicana, que seria més radical, i que era precisament la seua ideologia. Estava defensant un principi elemental en la construcció d’un estat veritablement liberal, i no com el que estava construint-se a Espanya, que era doctrinari.
L’autor quan critica en el text, com ja hem exposat, la propietat d’extenses propietats per part de la Monarquia, en realitat no està propugnant només un aspecte econòmic, sinó el rerefons ideològic i polític d’aquesta mesura. Està propugnant que les Corts, com a representants legítims de la nació, haurien de ser les que decideixen els mitjans de vida de la Corona (l’estipendi que les Corts li decreten per a sostenir la seua dignitat. Impedint al Rei tenir una existència a banda, una propietat, com a Rei, a banda dels pressupostos generals del país). És a dir, en realitat està defensant la sobirania nacional entesa no sols com a un principi polític abstracte, sinó com a la potestat de la Nació d’utilitzar els seus recursos, que són seus, i no de la Corona. Aquest residu de propietat de la Corona és en realitat una reminiscència de l’Antic Règim, sistema en què la monarquia era la propietària de tots els recursos del territori. Un sistema en què la nació no era tal, sinó un patrimoni de la Corona.
Un altre aspecte que desenvolupa aquest article és l’especificat en l’últim paràgraf, on denuncia que el projecte de llei del Partit Moderat en què especifica que el producte de la venda del patrimoni de la Corona es dividiria en dues parts (el ja citat 25%, que seria per a la reina, i el 75%). En ell conclou que, a banda de ser il·legítim, en realitat contribueix a mantenir el Partit Moderat en el Poder (des de tots els punts de vista un d’aqueixos mànecs de què el partit moderat es val per tal de sostenir-se en un Poder que la voluntat de la nació rebutja; que la consciència de la nació maldiu), ja que, com que segons la Constitució de 1845, vigent fins el 1868, la Corona pot designar i separar lliurement els ministres, els governants, per tal d’assegurar-se que la reina sempre decidira recórrer a ells per a formar l’executiu, havien d’aconseguir la seua confiança. És el que es coneix com a la doble confiança, és a dir, la teòrica necessitat del govern de disposar de la confiança de les Corts i de la Corona per a governar, en un sistema de sobirania compartida. No obstant això, sabem que aquesta doble confiança era més bé una confiança simple, en la Corona, perquè les Corts eren fabricades pel Partit en el govern, i no el govern per les Corts.
De tot el que hem exposat podem deduir que l’objectiu del document no és només la denúncia d’una llei en particular (la de 12 de maig de 1865), sinó la denúncia d’un sistema, el moderat doctrinari, que retalla la llibertat del poble, que trepitja la seua sobirania, i que li condemna a la pobresa i a la misèria.
La conseqüència d’aquest escrit va ser l’intent per part del ministre de Foment, del fet que Castelar fóra separat de la seua càtedra en la Universitat. No obstant, el rector de la mateixa, Montalbán, es va negar. Per aquest motiu va perdre el seu treball i va ser substituït pel marquès de Zafra. Com a resposta, els dies 9 i 10 d’abril de 1865 alguns estudiants i companys de Castelar i de Montalbán es van reunir a la Porta del Sol de Madrid per tal de manifestar-se en contra. El govern va respondre traient la Guàrdia Civil al carrer, i va haver hi un conjunt de morts i de ferits. És el que es coneix com a la Nit de Sant Daniel, que va ser la primera manifestació dels intel·lectuals contra el règim polític. Va ser la primera qüestió universitària. La repressió d’intel·lectuals iniciada aquell 1865 va continuar, i el ministre de Foment anys més tard, el 1867, Orovio, va depurar altres catedràtics universitaris que estaven vinculats amb la ideologia kraussista, demòcrata i republicana. Aquestos intel·lectuals van iniciar el camí de posicionament polític de la intel·lectualitat en les darreries del règim, que va donar suport a plantejaments demòcrates i fins i tot republicans.
Però no sols això, també aquest fet va ser, juntament amb alguns intents de pronunciaments progressistes i demòcrates, l’inici de la formació d’una oposició general al sistema d’Isabel II que va desembocar en la revolució Gloriosa de setembre de 1868. D’aquesta manera, el Pacte d’Ostende (pacte entre els progressistes i els demòcrates per tal d’enderrocar Isabel II) i la Quarterada de Sant Gil a càrrec del general Pierrad, un demòcrata que es va revoltar, van continuar el procés iniciat en la Nit de Sant Daniel i van erosionar un règim ja molt deslegitimat. Aquest i altres fets van acabar de decidir i decantar l’actitud dels demòcrates. A més, les morts de O’Donnell i de Narváez van acabar d’eliminar els últims suports de la monarquia dels Borbons. La revolució acabaria esclatant en setembre de 1868. Isabel II, rere la formació per tot el país de juntes revolucionàries i rere la pèrdua de la Batalla d’Alcolea a mans del sublevats, va haver d’exiliar-se. Era l’oportunitat de la democràcia.
En altre ordre de coses, cal destacar que l’article de Castelar denunciava un fet que estava molt vinculat al caire del règim. D’aquesta forma, la tinença de propietats a banda dels pressupostos de l’Estat, en un sistema de propietat a mig camí entre el liberalisme i l’absolutisme, com ja hem explicat abans, és molt propi de sistemes polítics reaccionaris. No obstant, l’abolició d’aquest tipus de propietat i la definició de la sobirania nacional no sols com a un principi polític abstracte, sinó com a un principi d’ordenament econòmic, es va dur a terme en períodes més oberts. Per aquest motiu, el 19 de desembre de 1869, aprovada la Constitució democràtica de 1869, va aprovar-se una llei que declarava extingit el patrimoni de la Corona i que transferia els seus béns a l’Estat (deixant de banda algunes excepcions, és cert). Aquesta mesura era lògica tenint en compte el nou període, en el qual la sobirania nacional i l’assumpció de les propietats nacionals per part de l’Estat era una constant i una de les bases del sistema.
El 24 de juliol de 1873, ja dintre de l’experiment de la I República, les Corts van aprovar una llei per tal de confiscar tots els béns que quedaren en propietat de la monarquia. Lògica aquesta mesura pel caire republicà del sistema polític imperant en aquella època.
Continuant amb aquesta línia d’argumentació, en tornar al sistema monàrquic amb la Restauració dels Borbons, i amb un sistema, a més, doctrinari, encara que en una versió més perfeccionada i completa, van restituir-se a la Corona els béns no venuts el 14 de gener de 1875. Més endavant, el 26 de juny de 1876 va aprovar-se una llei que disposava que es tornara a constituir el patrimoni dels Borbons.
De tot el que hem exposat, podem afirmar que el document objecte del nostre anàlisi fa referència a la lluita per la sobirania nacional i per la democràcia, en un sistema que mancava d’aquestos principis. D’aquesta manera, les circumstàncies que denuncia es fan vigents en moments en què el sistema polític és més tancat i la sobirania és compartida. Per tant, el plantejament paral·lel a la sobirania compartida a nivell polític, és un sistema que a nivell econòmic i social siga també un sistema a mig camí entre l’Antic Règim i el liberalisme. Així, tornarà a ocórrer, com ja hem vist, al llarg de la Restauració dels Borbons, que comporta també la restauració de la sobirania compartida i del doctrinarisme. No obstant, s’eliminarà quan els principis polítics siguen democràtics, és a dir, al llarg de la monarquia democràica de la Constitució de 1869, i al llarg de la I República, períodes en què la sobirania és realment nacional (i en el cas de la I República, segons el projecte de Constitució de Castelar, precisament, de 1873, fins i tot popular).
Altre element que cal destacar és la reivindicació de la llibertat d’expressió de Castelar, que en el seu diari La Democracia tracta de desenvolupar. Només en els períodes democràtics abans al·ludits podrà materialitzar-se, perquè amb la Restauració dels Borbons tornen els mateixos protagonistes. De fet, de nou el ministre de Foment Orovio va atacar els professors que no apliquen els criteris i els conceptes de la doctrina catòlica en les seues classes, i va provocar així la segona qüestió universitària. A conseqüència d’ella, va crear-se una de les institucions més importants en la vida cultural i política de l’Espanya del segle XX, la Institució Lliure d’Ensenyament, on els criteris i principis kraussistes i democràtics van aplicar-se amb èxit. De fet, els governants i molts dels protagonistes de la II República van ser hereters d’aquesta institució d’ensenyament lliure.
Aquest document, per a concloure, no és sols la denúncia d’una mesura legislativa o l’inici de l’oposició dels intel·lectuals al sistema doctrinari isabelí. Tampoc és només l’inici d’una sèrie de fets que van desembocar uns anys més tard en la Revolució Gloriosa de 1868. Aquest document és la personificació de la llibertat d’impremta i d’expressió, la lluita per la sobirania nacional i pels principis de la democràcia, i l’inici de la presa de postura política dels intel·lectuals que va prolongar-se fins 1931.
Un bon exemple d'aquest esgotament és la reacció subsegüent a la publicació de l'article, pròpia d'un sistema conservador que no mostrava molt de respecte per les llibertats. No oblidem que s'havia eliminat el judici per jurats que apareixia en els textos constitucionals progressistes (el de 1837 i el de 1856), i que l'Esglèsia, arran del Concordat, havia représ la capacitat de censura.
DOCUMENT 24: FRAGMENT DE EL RASGO. Castelar.
“[…] En els països constitucionals el Rei deu comptar per única renda […] l’estipendi que les Corts li decreten per a sostenir la seua dignitat. Impedint al Rei tenir una existència a banda, una propietat, com a Rei, a banda dels pressupostos generals del país.” […]
“Fa molt de temps que es veu encarint quant podien servir per a traure de compromisos a l’Erari els bens patrimonials de la Corona. […]
La Reina es reserva els tresors de les nostres arts, els territoris d’Aranjuez, el Pardo, la Casa de Camp, la Moncloa, Sant Llorenç, el Retir, Sant Ildefons: més de cent llegües quadrades, on no podrà donar els seus fruits el treball lliure, on l’amortització estendrà la seua lepra cancerosa. La Vall d’Alcúdia, que és la principal riquesa del Patrimoni, [...] no podrà ser desamortitzat […]. En igual cas es troba la molt rica finca de l’Albufera, […] Si després d’això es transmet a la Corona el vint-i-cinc per cent de quant ha de vendre’s, volguerem que ens digueren els periòdics reaccionaris, què resta sinó un gran i terrible desencant”.
“Els bens que es reserva el Patrimoni són immensos; el vint-i-cinc per cent, desproporcionat; la Comissió que ha de fer les divisions i la delimitació de les terres, tant de temps tarda com les que delimiten els bens del Clergat; i, en últim resultat, el que reste del botí que acapara sense dret el Patrimoni vindrà a engrosar una dotzena de traficants, d’usurers, en lloc de cedir en benefici del poble. Ha de veure’s, doncs, si tenim raó; [...] si tenim dret per a protestar contra aqueix projecte de Llei, que, des del punt de vista polític, és un engany; des del punt de vista legal, un gran desacatament a la llei; des del punt de vista popular, una amenaça als interessos del poble, i des de tots els punts de vista un d’aqueixos mànecs de què el partit moderat es val per tal de sostenir-se en un Poder que la voluntat de la nació rebutja; que la consciència de la nació maldiu”.
FONT: GÓMEZ URDÁNEZ, TUÑÓN DE LARA, MAINER, GARCÍA DELGADO (1985) Textos y documentos de historia moderna y contemporánea (siglos XVIII-XX). Madrid. Labor. Págs. 207-208 (Traducció i adaptació pròpies).
BREUS ANOTACIONS SOBRE EL DOCUMENT.
Aquest escrit és un intent d’oferir a l’abast dels lectors unes breus anotacions sobre el document que hem seleccionat. Per tal de redactar aquestes breus anotacions, en primer lloc tractarem d’ubicar el text en un moment concret, així com d’identificar l’autor i el destinatari. Així mateix, més endavant passarem a exposar el contingut del text. Tot això pertany a un primer nivell d’ubicació i identificació temporal i espacial del document. En aquest punt és important explicar a grans trets les característiques històriques del moment en què el text es troba, per tal d’aplicar-les després quan passem a explicar el seu contingut.
Referent a l’explicació del contingut, fent referències al document seleccionarem aquestos fets històrics que ens ajuden a explicar el que suposem que el text vol dir-nos.
Per últim, tractarem d’establir relacions amb altres períodes tenint en compte l’essència del document, el seu veritable sentit i objectiu. És molt important aprehendre el veritable sentit del document per tal de relacionar-lo amb moments i fets del passat i del futur, que tinguen alguna relació i que suposen pervivències o canvis. Aquest apartat és molt obert i en ell es pot afrontar la significació històrica de molt diverses maneres.
Pel que fa a la identificació del document, del seu contingut i del període en què es pot incloure, el document seleccionat és un fragment que En Emili Castelar va publicar en un diari de l’època, i que s’intitula El Rasgo.
Òbviament, es tracta d’un text públic perquè està dirigit al públic lector, i qui el signa va ser un catedràtic d’Història de la Universitat Central de Madrid. Més concretament podem afirmar que es tracta d’un document de caire periodístic publicat en el diari del professor, La Democracia. Per tant, és una font primària i històrica de primer ordre, com després observarem.
Respecte al contingut del text, l’autor es queixa d’una nova legislació que apareix el 1865, mitjançant la qual el govern ven una part de les possessions de la Corona, reservant per a ella el 25% del producte de la venda, i deixant per a l’Estat el 75% restant. L’autor afirma que en els països constitucionals la Corona viu de la part dels pressupostos de l’Estat que les Corts decideixen, però que en el cas espanyol no és així. De fet, la Corona disposa d’àmplies extensions de terreny que estan amortitzades. Si es té en compte que el 1865 el país pateix un important problema de Deute Públic, Castelar considera desproporcionat un percentatge d’un 25% per a la Corona. És més, l’autor denuncia que aquesta és una de les maniobres del Partit Moderat per tal de perpetuar un sistema polític i social en què monopolitza el poder en exclusiva.
De l’exposició del contingut del document podem deduir que el document es pot incloure dintre de l’eix temàtic del Segle XVIII i la construcció de l’Estat liberal, i més concretament dintre del procés de construcció de l’Estat liberal que succeeix en l’època isabelina.
En aquest període de la història d’Espanya el sistema polític que està construint-se és el doctrinarisme, entés, com ja hem dit altres vegades, com el sistema a mig camí entre el liberalisme pur que podia identificar-se amb la Constitució de 1812 i les Corts de Cadis, i l’Antic Règim. D’aquesta manera, tant a nivell polític com social i econòmic, les antigues elites de l’Antic règim, en un entorn com ara el doctrinarisme, continuen gaudint de unes quotes de poder i preeminència que en un sistema liberal pur no podrien tenir, com és el cas de propietats que no es desamortitzen, capacitat d’intervenció en la creació de les lleis, una concentració de poders que encara que no arriba a ser el que era en l’Antic Règim és massa densa com per a parlar de liberalisme, unes eleccions sotmeses a uns sistemes de sufragi massa restringits i censitaris que a més estan sent sistemàticament manipulades, etc.
Aquest sistema és el que va construir-se al llarg del període isabelí. No obstant això, en el cas que ens ocupa, en l’etapa més concreta en què s’inclou, el doctrinarisme està en declivi ja que el Partit Moderat, el més clar exemple d’aquesta ideologia i d’aquesta pràctica política, ja està molt desgastat. Massa temps en el poder, i adoptant mesures i pràctiques polítiques ja molt allunyades de l’evolució social i econòmica del país, creen les condicions per a un canvi de sistema. Es tracta del període entre 1863 i 1868.
Noves idees filosòfiques i polítiques estan començant a estendre’s pel país, com ara el krausisme, la democràcia, les teories republicanes (federalistes i unitàries) i fins i tot el marxisme i l’anarquisme (les idees que estan gestant-se dintre de la I Internacional). Totes elles comencen a arrelar més o menys en la població gràcies a les noves condicions econòmiques i al desenvolupament tècnic del país: la xarxa de telègrafs i ferrocarrils s’estén pel territori i contribueix a propagar les noves idees que estan desenvolupant-se en l’Europa del moment. El doctrinarisme tal i com està dissenyat en l’etapa isabelina té els seus dies comptats. És veritat que aquestes idees ja existien abans moltes d’elles, però no van arrelar tant. Les noves condicions econòmiques i socials van ser un camp abonat per a elles. A més, la ideologia política dels progressistes, que anteriorment havia sigut el refugi de les classes populars, després de l’assaig del Bienni Progressista, va demostrar que no defenia els interessos de les classes baixes.
Per altra banda, és aquesta una època en què la crisi econòmica contribueix així mateix a desgastar el sistema polític. Una crisi que té diferents variants i nivells. Així, a nivell alimentici es constata una manca d’aliments. La causa d’aquesta manca, que esdevé en crisi de subsistències, és, a més dels problemes estructurals del sistema econòmic espanyol, una política econòmica inadequada. Això s’explica perquè ja que en anys anteriors l’Estat espanyol va decidir exportar aliments, i en un moment de carestia i de baixes collites no va disposar de recursos alimenticis. A Espanya els mitjans de producció eren molt rudimentaris i obsolets, i per tant la productivitat era molt baixa. Per aquest motiu no es va poder afrontar un període de baixes collites, i va aparèixer la fam.
A tot això s’afegeix una important crisi industrial. L’escassa i obsoleta indústria espanyola va caure en una espiral descendent perquè a nivell internacional, arran de la Guerra de Secessió americana, les importacions de cotó van minvar i la indústria cotonera catalana va arruïnar-se. Com a conseqüència, els que van patir els efectes de la crisi van ser els treballadors. Uns obrers que van a poc a poc decantant-se per opcions polítiques més radicals, com ara el republicanisme i el moviment obrer exemplificat, com ja hem esmentat abans, en la I Internacional. També la indústria siderúrgica va patir els efectes de la crisi. La conseqüència social d’aquest conjuntura tan roïna va ser l’empitjorament de la situació laboral i vital dels treballadors, de les classes menys pudents, que comencen a radicalitzar el seu discurs polític.
Altra branca de la crisi que també va incidir en el proletariat va ser la crisi del ferrocarril, tot i la legislació que havia afavorit l’aparició d’una xarxa viària important, que depenia massa del capital estranger. Com a conseqüència de la crisi ferroviària, els productes es van encarir i el consum es va constrènyer. Si a això afegim els efectes de la crisi alimentícia i industrial, tenim un panorama econòmic difícil.
La caiguda i la ruïna d’alguns bancs europeus va contribuir també a la crisi financera del sistema bancari espanyol, de manera que aquest element va coadjuvar a l’empitjorament de la situació econòmica i social.
Per altra banda, com que el sistema impositiu des de la reforma de Mon es basava en els impostos indirectes, en els maleïts consums, que gravaven sobretot el poble ja molt perjudicat per la conjuntura econòmica del moment, el clima social començava a enrarir-se. A més, cal tenir en compte la crisi de l’Erari públic, que no podia recaptar recursos financers d’una població en una situació econòmica penosa. Evidentment no es podia esperar recaptar impostos indirectes basats en el consum si les classes populars perdien el seu treball per la conjuntura econòmica de crisi imperant. I tot això dintre d’un sistema polític que beneficiava massa les classes pudents i perjudicava les classes obreres, en una conjuntura com la descrita no podia sobreviure.
En aquest moment el govern va decidir desamortitzar algunes propietats de la Corona i la reina decidí vendre algunes joies. Per la llei que permetia aquesta venda, la monarquia percebia el 25% del producte, quedant el 75% restant per a l’Estat. Aquesta llei, de 12 de maig de 1865 determinava els bens que eren de la Corona i els que l’Estat podia vendre. Com a resultat, un catedràtic d’Història d’Espanya de la Universitat Central de Madrid, Castelar, va escriure una important sèrie d’articles per tal de denunciar no sols la mesura legislativa, sinó la situació d’un sistema polític caduc i obsolet, a més de repressiu.
El catedràtic defensava que una monarquia (sistema que per cert no criticava encara que va ser el que més endavant redactara el projecte de Constitució federal de la I República), en un país constitucional (línia 1) no havia de viure d’altres ingressos que l’estipendi que les Corts hagueren decidit per a ella. Però a Espanya els mitjans de vida de la Corona incloïen unes territoris massa extensos, com s’especifica en el paràgraf tres, en què enumera les possessions de la monarquia, que estan afectades per la seua lepra cancerosa, i siga, per l’amortització. És aquesta una de les característiques del doctrinarisme, entés no sols com a una ideologia d’un partit concret, sinó com a l’aplicació pràctica d’uns principis que no estan monopolitzats sols pel Partit Moderat.
Per tant, l’autor del text defensa un dels principis econòmics que començaven a estendre’s per la societat espanyola, el lliurecanvisme. Aquest terme, si bé és cert que ja s’havia plantejat com a un dels principis econòmics fonamentals dintre de la revolució liberal, al llarg del domini del Partit Moderat s’havia deixat de banda en recórrer-se a aranzels i en abandonar-se la desamortització. Aquest últim element era un instrument fonamental per tal de dissenyar un sistema econòmic liberal, com ja sabem.
En aquest moment, quan ja les propietats de l’Església havien sigut massivament privatitzades, i les dels municipis estaven venent-se, la desamortització de les propietats de la Corona era altre element important, però no s’havia discutit. Per a Castelar aquest instrument era molt important ja que tenia com a objectiu evitar que la monarquia continuara gaudint d’extensions de terres que podrien privatitzar-se, incloure’s dintre dels circuits comercials, i conrear-se. D’aquesta manera, augmentaria la producció agrícola, la qual cosa era molt important ja que en aquell moment, com ja sabem, estava patint-se una forta manca d’aliments. Però és que a més es donaria treball a camperols que vivien en situació de misèria. Per tant, l’autor defensava l’aplicació d’un principi bàsic de la revolució liberal. En el seu article no estava mostrant una postura republicana, que seria més radical, i que era precisament la seua ideologia. Estava defensant un principi elemental en la construcció d’un estat veritablement liberal, i no com el que estava construint-se a Espanya, que era doctrinari.
L’autor quan critica en el text, com ja hem exposat, la propietat d’extenses propietats per part de la Monarquia, en realitat no està propugnant només un aspecte econòmic, sinó el rerefons ideològic i polític d’aquesta mesura. Està propugnant que les Corts, com a representants legítims de la nació, haurien de ser les que decideixen els mitjans de vida de la Corona (l’estipendi que les Corts li decreten per a sostenir la seua dignitat. Impedint al Rei tenir una existència a banda, una propietat, com a Rei, a banda dels pressupostos generals del país). És a dir, en realitat està defensant la sobirania nacional entesa no sols com a un principi polític abstracte, sinó com a la potestat de la Nació d’utilitzar els seus recursos, que són seus, i no de la Corona. Aquest residu de propietat de la Corona és en realitat una reminiscència de l’Antic Règim, sistema en què la monarquia era la propietària de tots els recursos del territori. Un sistema en què la nació no era tal, sinó un patrimoni de la Corona.
Un altre aspecte que desenvolupa aquest article és l’especificat en l’últim paràgraf, on denuncia que el projecte de llei del Partit Moderat en què especifica que el producte de la venda del patrimoni de la Corona es dividiria en dues parts (el ja citat 25%, que seria per a la reina, i el 75%). En ell conclou que, a banda de ser il·legítim, en realitat contribueix a mantenir el Partit Moderat en el Poder (des de tots els punts de vista un d’aqueixos mànecs de què el partit moderat es val per tal de sostenir-se en un Poder que la voluntat de la nació rebutja; que la consciència de la nació maldiu), ja que, com que segons la Constitució de 1845, vigent fins el 1868, la Corona pot designar i separar lliurement els ministres, els governants, per tal d’assegurar-se que la reina sempre decidira recórrer a ells per a formar l’executiu, havien d’aconseguir la seua confiança. És el que es coneix com a la doble confiança, és a dir, la teòrica necessitat del govern de disposar de la confiança de les Corts i de la Corona per a governar, en un sistema de sobirania compartida. No obstant això, sabem que aquesta doble confiança era més bé una confiança simple, en la Corona, perquè les Corts eren fabricades pel Partit en el govern, i no el govern per les Corts.
De tot el que hem exposat podem deduir que l’objectiu del document no és només la denúncia d’una llei en particular (la de 12 de maig de 1865), sinó la denúncia d’un sistema, el moderat doctrinari, que retalla la llibertat del poble, que trepitja la seua sobirania, i que li condemna a la pobresa i a la misèria.
La conseqüència d’aquest escrit va ser l’intent per part del ministre de Foment, del fet que Castelar fóra separat de la seua càtedra en la Universitat. No obstant, el rector de la mateixa, Montalbán, es va negar. Per aquest motiu va perdre el seu treball i va ser substituït pel marquès de Zafra. Com a resposta, els dies 9 i 10 d’abril de 1865 alguns estudiants i companys de Castelar i de Montalbán es van reunir a la Porta del Sol de Madrid per tal de manifestar-se en contra. El govern va respondre traient la Guàrdia Civil al carrer, i va haver hi un conjunt de morts i de ferits. És el que es coneix com a la Nit de Sant Daniel, que va ser la primera manifestació dels intel·lectuals contra el règim polític. Va ser la primera qüestió universitària. La repressió d’intel·lectuals iniciada aquell 1865 va continuar, i el ministre de Foment anys més tard, el 1867, Orovio, va depurar altres catedràtics universitaris que estaven vinculats amb la ideologia kraussista, demòcrata i republicana. Aquestos intel·lectuals van iniciar el camí de posicionament polític de la intel·lectualitat en les darreries del règim, que va donar suport a plantejaments demòcrates i fins i tot republicans.
Però no sols això, també aquest fet va ser, juntament amb alguns intents de pronunciaments progressistes i demòcrates, l’inici de la formació d’una oposició general al sistema d’Isabel II que va desembocar en la revolució Gloriosa de setembre de 1868. D’aquesta manera, el Pacte d’Ostende (pacte entre els progressistes i els demòcrates per tal d’enderrocar Isabel II) i la Quarterada de Sant Gil a càrrec del general Pierrad, un demòcrata que es va revoltar, van continuar el procés iniciat en la Nit de Sant Daniel i van erosionar un règim ja molt deslegitimat. Aquest i altres fets van acabar de decidir i decantar l’actitud dels demòcrates. A més, les morts de O’Donnell i de Narváez van acabar d’eliminar els últims suports de la monarquia dels Borbons. La revolució acabaria esclatant en setembre de 1868. Isabel II, rere la formació per tot el país de juntes revolucionàries i rere la pèrdua de la Batalla d’Alcolea a mans del sublevats, va haver d’exiliar-se. Era l’oportunitat de la democràcia.
En altre ordre de coses, cal destacar que l’article de Castelar denunciava un fet que estava molt vinculat al caire del règim. D’aquesta forma, la tinença de propietats a banda dels pressupostos de l’Estat, en un sistema de propietat a mig camí entre el liberalisme i l’absolutisme, com ja hem explicat abans, és molt propi de sistemes polítics reaccionaris. No obstant, l’abolició d’aquest tipus de propietat i la definició de la sobirania nacional no sols com a un principi polític abstracte, sinó com a un principi d’ordenament econòmic, es va dur a terme en períodes més oberts. Per aquest motiu, el 19 de desembre de 1869, aprovada la Constitució democràtica de 1869, va aprovar-se una llei que declarava extingit el patrimoni de la Corona i que transferia els seus béns a l’Estat (deixant de banda algunes excepcions, és cert). Aquesta mesura era lògica tenint en compte el nou període, en el qual la sobirania nacional i l’assumpció de les propietats nacionals per part de l’Estat era una constant i una de les bases del sistema.
El 24 de juliol de 1873, ja dintre de l’experiment de la I República, les Corts van aprovar una llei per tal de confiscar tots els béns que quedaren en propietat de la monarquia. Lògica aquesta mesura pel caire republicà del sistema polític imperant en aquella època.
Continuant amb aquesta línia d’argumentació, en tornar al sistema monàrquic amb la Restauració dels Borbons, i amb un sistema, a més, doctrinari, encara que en una versió més perfeccionada i completa, van restituir-se a la Corona els béns no venuts el 14 de gener de 1875. Més endavant, el 26 de juny de 1876 va aprovar-se una llei que disposava que es tornara a constituir el patrimoni dels Borbons.
De tot el que hem exposat, podem afirmar que el document objecte del nostre anàlisi fa referència a la lluita per la sobirania nacional i per la democràcia, en un sistema que mancava d’aquestos principis. D’aquesta manera, les circumstàncies que denuncia es fan vigents en moments en què el sistema polític és més tancat i la sobirania és compartida. Per tant, el plantejament paral·lel a la sobirania compartida a nivell polític, és un sistema que a nivell econòmic i social siga també un sistema a mig camí entre l’Antic Règim i el liberalisme. Així, tornarà a ocórrer, com ja hem vist, al llarg de la Restauració dels Borbons, que comporta també la restauració de la sobirania compartida i del doctrinarisme. No obstant, s’eliminarà quan els principis polítics siguen democràtics, és a dir, al llarg de la monarquia democràica de la Constitució de 1869, i al llarg de la I República, períodes en què la sobirania és realment nacional (i en el cas de la I República, segons el projecte de Constitució de Castelar, precisament, de 1873, fins i tot popular).
Altre element que cal destacar és la reivindicació de la llibertat d’expressió de Castelar, que en el seu diari La Democracia tracta de desenvolupar. Només en els períodes democràtics abans al·ludits podrà materialitzar-se, perquè amb la Restauració dels Borbons tornen els mateixos protagonistes. De fet, de nou el ministre de Foment Orovio va atacar els professors que no apliquen els criteris i els conceptes de la doctrina catòlica en les seues classes, i va provocar així la segona qüestió universitària. A conseqüència d’ella, va crear-se una de les institucions més importants en la vida cultural i política de l’Espanya del segle XX, la Institució Lliure d’Ensenyament, on els criteris i principis kraussistes i democràtics van aplicar-se amb èxit. De fet, els governants i molts dels protagonistes de la II República van ser hereters d’aquesta institució d’ensenyament lliure.
Aquest document, per a concloure, no és sols la denúncia d’una mesura legislativa o l’inici de l’oposició dels intel·lectuals al sistema doctrinari isabelí. Tampoc és només l’inici d’una sèrie de fets que van desembocar uns anys més tard en la Revolució Gloriosa de 1868. Aquest document és la personificació de la llibertat d’impremta i d’expressió, la lluita per la sobirania nacional i pels principis de la democràcia, i l’inici de la presa de postura política dels intel·lectuals que va prolongar-se fins 1931.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
