BREUS ANOTACIONS SOBRE "EL RASGO", DE CASTELAR

DOCUMENT 24: FRAGMENT DE EL RASGO. Castelar.
“[…] En els països constitucionals el Rei deu comptar per única renda […] l’estipendi que les Corts li decreten per a sostenir la seua dignitat. Impedint al Rei tenir una existència a banda, una propietat, com a Rei, a banda dels pressupostos generals del país.” […]
“Fa molt de temps que es veu encarint quant podien servir per a traure de compromisos a l’Erari els bens patrimonials de la Corona. […]
La Reina es reserva els tresors de les nostres arts, els territoris d’Aranjuez, el Pardo, la Casa de Camp, la Moncloa, Sant Llorenç, el Retir, Sant Ildefons: més de cent llegües quadrades, on no podrà donar els seus fruits el treball lliure, on l’amortització estendrà la seua lepra cancerosa. La Vall d’Alcúdia, que és la principal riquesa del Patrimoni, [...] no podrà ser desamortitzat […]. En igual cas es troba la molt rica finca de l’Albufera, […] Si després d’això es transmet a la Corona el vint-i-cinc per cent de quant ha de vendre’s, volguerem que ens digueren els periòdics reaccionaris, què resta sinó un gran i terrible desencant”.
“Els bens que es reserva el Patrimoni són immensos; el vint-i-cinc per cent, desproporcionat; la Comissió que ha de fer les divisions i la delimitació de les terres, tant de temps tarda com les que delimiten els bens del Clergat; i, en últim resultat, el que reste del botí que acapara sense dret el Patrimoni vindrà a engrosar una dotzena de traficants, d’usurers, en lloc de cedir en benefici del poble. Ha de veure’s, doncs, si tenim raó; [...] si tenim dret per a protestar contra aqueix projecte de Llei, que, des del punt de vista polític, és un engany; des del punt de vista legal, un gran desacatament a la llei; des del punt de vista popular, una amenaça als interessos del poble, i des de tots els punts de vista un d’aqueixos mànecs de què el partit moderat es val per tal de sostenir-se en un Poder que la voluntat de la nació rebutja; que la consciència de la nació maldiu”.
FONT: GÓMEZ URDÁNEZ, TUÑÓN DE LARA, MAINER, GARCÍA DELGADO (1985) Textos y documentos de historia moderna y contemporánea (siglos XVIII-XX). Madrid. Labor. Págs. 207-208 (Traducció i adaptació pròpies).


BREUS ANOTACIONS SOBRE EL DOCUMENT.

Aquest escrit és un intent d’oferir a l’abast dels lectors unes breus anotacions sobre el document que hem seleccionat. Per tal de redactar aquestes breus anotacions, en primer lloc tractarem d’ubicar el text en un moment concret, així com d’identificar l’autor i el destinatari. Així mateix, més endavant passarem a exposar el contingut del text. Tot això pertany a un primer nivell d’ubicació i identificació temporal i espacial del document. En aquest punt és important explicar a grans trets les característiques històriques del moment en què el text es troba, per tal d’aplicar-les després quan passem a explicar el seu contingut.

Referent a l’explicació del contingut, fent referències al document seleccionarem aquestos fets històrics que ens ajuden a explicar el que suposem que el text vol dir-nos.

Per últim, tractarem d’establir relacions amb altres períodes tenint en compte l’essència del document, el seu veritable sentit i objectiu. És molt important aprehendre el veritable sentit del document per tal de relacionar-lo amb moments i fets del passat i del futur, que tinguen alguna relació i que suposen pervivències o canvis. Aquest apartat és molt obert i en ell es pot afrontar la significació històrica de molt diverses maneres.

Pel que fa a la identificació del document, del seu contingut i del període en què es pot incloure, el document seleccionat és un fragment que En Emili Castelar va publicar en un diari de l’època, i que s’intitula El Rasgo.

Òbviament, es tracta d’un text públic perquè està dirigit al públic lector, i qui el signa va ser un catedràtic d’Història de la Universitat Central de Madrid. Més concretament podem afirmar que es tracta d’un document de caire periodístic publicat en el diari del professor, La Democracia. Per tant, és una font primària i històrica de primer ordre, com després observarem.

Respecte al contingut del text, l’autor es queixa d’una nova legislació que apareix el 1865, mitjançant la qual el govern ven una part de les possessions de la Corona, reservant per a ella el 25% del producte de la venda, i deixant per a l’Estat el 75% restant. L’autor afirma que en els països constitucionals la Corona viu de la part dels pressupostos de l’Estat que les Corts decideixen, però que en el cas espanyol no és així. De fet, la Corona disposa d’àmplies extensions de terreny que estan amortitzades. Si es té en compte que el 1865 el país pateix un important problema de Deute Públic, Castelar considera desproporcionat un percentatge d’un 25% per a la Corona. És més, l’autor denuncia que aquesta és una de les maniobres del Partit Moderat per tal de perpetuar un sistema polític i social en què monopolitza el poder en exclusiva.

De l’exposició del contingut del document podem deduir que el document es pot incloure dintre de l’eix temàtic del Segle XVIII i la construcció de l’Estat liberal, i més concretament dintre del procés de construcció de l’Estat liberal que succeeix en l’època isabelina.

En aquest període de la història d’Espanya el sistema polític que està construint-se és el doctrinarisme, entés, com ja hem dit altres vegades, com el sistema a mig camí entre el liberalisme pur que podia identificar-se amb la Constitució de 1812 i les Corts de Cadis, i l’Antic Règim. D’aquesta manera, tant a nivell polític com social i econòmic, les antigues elites de l’Antic règim, en un entorn com ara el doctrinarisme, continuen gaudint de unes quotes de poder i preeminència que en un sistema liberal pur no podrien tenir, com és el cas de propietats que no es desamortitzen, capacitat d’intervenció en la creació de les lleis, una concentració de poders que encara que no arriba a ser el que era en l’Antic Règim és massa densa com per a parlar de liberalisme, unes eleccions sotmeses a uns sistemes de sufragi massa restringits i censitaris que a més estan sent sistemàticament manipulades, etc.

Aquest sistema és el que va construir-se al llarg del període isabelí. No obstant això, en el cas que ens ocupa, en l’etapa més concreta en què s’inclou, el doctrinarisme està en declivi ja que el Partit Moderat, el més clar exemple d’aquesta ideologia i d’aquesta pràctica política, ja està molt desgastat. Massa temps en el poder, i adoptant mesures i pràctiques polítiques ja molt allunyades de l’evolució social i econòmica del país, creen les condicions per a un canvi de sistema. Es tracta del període entre 1863 i 1868.

Noves idees filosòfiques i polítiques estan començant a estendre’s pel país, com ara el krausisme, la democràcia, les teories republicanes (federalistes i unitàries) i fins i tot el marxisme i l’anarquisme (les idees que estan gestant-se dintre de la I Internacional). Totes elles comencen a arrelar més o menys en la població gràcies a les noves condicions econòmiques i al desenvolupament tècnic del país: la xarxa de telègrafs i ferrocarrils s’estén pel territori i contribueix a propagar les noves idees que estan desenvolupant-se en l’Europa del moment. El doctrinarisme tal i com està dissenyat en l’etapa isabelina té els seus dies comptats. És veritat que aquestes idees ja existien abans moltes d’elles, però no van arrelar tant. Les noves condicions econòmiques i socials van ser un camp abonat per a elles. A més, la ideologia política dels progressistes, que anteriorment havia sigut el refugi de les classes populars, després de l’assaig del Bienni Progressista, va demostrar que no defenia els interessos de les classes baixes.

Per altra banda, és aquesta una època en què la crisi econòmica contribueix així mateix a desgastar el sistema polític. Una crisi que té diferents variants i nivells. Així, a nivell alimentici es constata una manca d’aliments. La causa d’aquesta manca, que esdevé en crisi de subsistències, és, a més dels problemes estructurals del sistema econòmic espanyol, una política econòmica inadequada. Això s’explica perquè ja que en anys anteriors l’Estat espanyol va decidir exportar aliments, i en un moment de carestia i de baixes collites no va disposar de recursos alimenticis. A Espanya els mitjans de producció eren molt rudimentaris i obsolets, i per tant la productivitat era molt baixa. Per aquest motiu no es va poder afrontar un període de baixes collites, i va aparèixer la fam.

A tot això s’afegeix una important crisi industrial. L’escassa i obsoleta indústria espanyola va caure en una espiral descendent perquè a nivell internacional, arran de la Guerra de Secessió americana, les importacions de cotó van minvar i la indústria cotonera catalana va arruïnar-se. Com a conseqüència, els que van patir els efectes de la crisi van ser els treballadors. Uns obrers que van a poc a poc decantant-se per opcions polítiques més radicals, com ara el republicanisme i el moviment obrer exemplificat, com ja hem esmentat abans, en la I Internacional. També la indústria siderúrgica va patir els efectes de la crisi. La conseqüència social d’aquest conjuntura tan roïna va ser l’empitjorament de la situació laboral i vital dels treballadors, de les classes menys pudents, que comencen a radicalitzar el seu discurs polític.

Altra branca de la crisi que també va incidir en el proletariat va ser la crisi del ferrocarril, tot i la legislació que havia afavorit l’aparició d’una xarxa viària important, que depenia massa del capital estranger. Com a conseqüència de la crisi ferroviària, els productes es van encarir i el consum es va constrènyer. Si a això afegim els efectes de la crisi alimentícia i industrial, tenim un panorama econòmic difícil.

La caiguda i la ruïna d’alguns bancs europeus va contribuir també a la crisi financera del sistema bancari espanyol, de manera que aquest element va coadjuvar a l’empitjorament de la situació econòmica i social.

Per altra banda, com que el sistema impositiu des de la reforma de Mon es basava en els impostos indirectes, en els maleïts consums, que gravaven sobretot el poble ja molt perjudicat per la conjuntura econòmica del moment, el clima social començava a enrarir-se. A més, cal tenir en compte la crisi de l’Erari públic, que no podia recaptar recursos financers d’una població en una situació econòmica penosa. Evidentment no es podia esperar recaptar impostos indirectes basats en el consum si les classes populars perdien el seu treball per la conjuntura econòmica de crisi imperant. I tot això dintre d’un sistema polític que beneficiava massa les classes pudents i perjudicava les classes obreres, en una conjuntura com la descrita no podia sobreviure.

En aquest moment el govern va decidir desamortitzar algunes propietats de la Corona i la reina decidí vendre algunes joies. Per la llei que permetia aquesta venda, la monarquia percebia el 25% del producte, quedant el 75% restant per a l’Estat. Aquesta llei, de 12 de maig de 1865 determinava els bens que eren de la Corona i els que l’Estat podia vendre. Com a resultat, un catedràtic d’Història d’Espanya de la Universitat Central de Madrid, Castelar, va escriure una important sèrie d’articles per tal de denunciar no sols la mesura legislativa, sinó la situació d’un sistema polític caduc i obsolet, a més de repressiu.

El catedràtic defensava que una monarquia (sistema que per cert no criticava encara que va ser el que més endavant redactara el projecte de Constitució federal de la I República), en un país constitucional (línia 1) no havia de viure d’altres ingressos que l’estipendi que les Corts hagueren decidit per a ella. Però a Espanya els mitjans de vida de la Corona incloïen unes territoris massa extensos, com s’especifica en el paràgraf tres, en què enumera les possessions de la monarquia, que estan afectades per la seua lepra cancerosa, i siga, per l’amortització. És aquesta una de les característiques del doctrinarisme, entés no sols com a una ideologia d’un partit concret, sinó com a l’aplicació pràctica d’uns principis que no estan monopolitzats sols pel Partit Moderat.

Per tant, l’autor del text defensa un dels principis econòmics que començaven a estendre’s per la societat espanyola, el lliurecanvisme. Aquest terme, si bé és cert que ja s’havia plantejat com a un dels principis econòmics fonamentals dintre de la revolució liberal, al llarg del domini del Partit Moderat s’havia deixat de banda en recórrer-se a aranzels i en abandonar-se la desamortització. Aquest últim element era un instrument fonamental per tal de dissenyar un sistema econòmic liberal, com ja sabem.

En aquest moment, quan ja les propietats de l’Església havien sigut massivament privatitzades, i les dels municipis estaven venent-se, la desamortització de les propietats de la Corona era altre element important, però no s’havia discutit. Per a Castelar aquest instrument era molt important ja que tenia com a objectiu evitar que la monarquia continuara gaudint d’extensions de terres que podrien privatitzar-se, incloure’s dintre dels circuits comercials, i conrear-se. D’aquesta manera, augmentaria la producció agrícola, la qual cosa era molt important ja que en aquell moment, com ja sabem, estava patint-se una forta manca d’aliments. Però és que a més es donaria treball a camperols que vivien en situació de misèria. Per tant, l’autor defensava l’aplicació d’un principi bàsic de la revolució liberal. En el seu article no estava mostrant una postura republicana, que seria més radical, i que era precisament la seua ideologia. Estava defensant un principi elemental en la construcció d’un estat veritablement liberal, i no com el que estava construint-se a Espanya, que era doctrinari.

L’autor quan critica en el text, com ja hem exposat, la propietat d’extenses propietats per part de la Monarquia, en realitat no està propugnant només un aspecte econòmic, sinó el rerefons ideològic i polític d’aquesta mesura. Està propugnant que les Corts, com a representants legítims de la nació, haurien de ser les que decideixen els mitjans de vida de la Corona (l’estipendi que les Corts li decreten per a sostenir la seua dignitat. Impedint al Rei tenir una existència a banda, una propietat, com a Rei, a banda dels pressupostos generals del país). És a dir, en realitat està defensant la sobirania nacional entesa no sols com a un principi polític abstracte, sinó com a la potestat de la Nació d’utilitzar els seus recursos, que són seus, i no de la Corona. Aquest residu de propietat de la Corona és en realitat una reminiscència de l’Antic Règim, sistema en què la monarquia era la propietària de tots els recursos del territori. Un sistema en què la nació no era tal, sinó un patrimoni de la Corona.

Un altre aspecte que desenvolupa aquest article és l’especificat en l’últim paràgraf, on denuncia que el projecte de llei del Partit Moderat en què especifica que el producte de la venda del patrimoni de la Corona es dividiria en dues parts (el ja citat 25%, que seria per a la reina, i el 75%). En ell conclou que, a banda de ser il·legítim, en realitat contribueix a mantenir el Partit Moderat en el Poder (des de tots els punts de vista un d’aqueixos mànecs de què el partit moderat es val per tal de sostenir-se en un Poder que la voluntat de la nació rebutja; que la consciència de la nació maldiu), ja que, com que segons la Constitució de 1845, vigent fins el 1868, la Corona pot designar i separar lliurement els ministres, els governants, per tal d’assegurar-se que la reina sempre decidira recórrer a ells per a formar l’executiu, havien d’aconseguir la seua confiança. És el que es coneix com a la doble confiança, és a dir, la teòrica necessitat del govern de disposar de la confiança de les Corts i de la Corona per a governar, en un sistema de sobirania compartida. No obstant això, sabem que aquesta doble confiança era més bé una confiança simple, en la Corona, perquè les Corts eren fabricades pel Partit en el govern, i no el govern per les Corts.

De tot el que hem exposat podem deduir que l’objectiu del document no és només la denúncia d’una llei en particular (la de 12 de maig de 1865), sinó la denúncia d’un sistema, el moderat doctrinari, que retalla la llibertat del poble, que trepitja la seua sobirania, i que li condemna a la pobresa i a la misèria.

La conseqüència d’aquest escrit va ser l’intent per part del ministre de Foment, del fet que Castelar fóra separat de la seua càtedra en la Universitat. No obstant, el rector de la mateixa, Montalbán, es va negar. Per aquest motiu va perdre el seu treball i va ser substituït pel marquès de Zafra. Com a resposta, els dies 9 i 10 d’abril de 1865 alguns estudiants i companys de Castelar i de Montalbán es van reunir a la Porta del Sol de Madrid per tal de manifestar-se en contra. El govern va respondre traient la Guàrdia Civil al carrer, i va haver hi un conjunt de morts i de ferits. És el que es coneix com a la Nit de Sant Daniel, que va ser la primera manifestació dels intel·lectuals contra el règim polític. Va ser la primera qüestió universitària. La repressió d’intel·lectuals iniciada aquell 1865 va continuar, i el ministre de Foment anys més tard, el 1867, Orovio, va depurar altres catedràtics universitaris que estaven vinculats amb la ideologia kraussista, demòcrata i republicana. Aquestos intel·lectuals van iniciar el camí de posicionament polític de la intel·lectualitat en les darreries del règim, que va donar suport a plantejaments demòcrates i fins i tot republicans.

Però no sols això, també aquest fet va ser, juntament amb alguns intents de pronunciaments progressistes i demòcrates, l’inici de la formació d’una oposició general al sistema d’Isabel II que va desembocar en la revolució Gloriosa de setembre de 1868. D’aquesta manera, el Pacte d’Ostende (pacte entre els progressistes i els demòcrates per tal d’enderrocar Isabel II) i la Quarterada de Sant Gil a càrrec del general Pierrad, un demòcrata que es va revoltar, van continuar el procés iniciat en la Nit de Sant Daniel i van erosionar un règim ja molt deslegitimat. Aquest i altres fets van acabar de decidir i decantar l’actitud dels demòcrates. A més, les morts de O’Donnell i de Narváez van acabar d’eliminar els últims suports de la monarquia dels Borbons. La revolució acabaria esclatant en setembre de 1868. Isabel II, rere la formació per tot el país de juntes revolucionàries i rere la pèrdua de la Batalla d’Alcolea a mans del sublevats, va haver d’exiliar-se. Era l’oportunitat de la democràcia.

En altre ordre de coses, cal destacar que l’article de Castelar denunciava un fet que estava molt vinculat al caire del règim. D’aquesta forma, la tinença de propietats a banda dels pressupostos de l’Estat, en un sistema de propietat a mig camí entre el liberalisme i l’absolutisme, com ja hem explicat abans, és molt propi de sistemes polítics reaccionaris. No obstant, l’abolició d’aquest tipus de propietat i la definició de la sobirania nacional no sols com a un principi polític abstracte, sinó com a un principi d’ordenament econòmic, es va dur a terme en períodes més oberts. Per aquest motiu, el 19 de desembre de 1869, aprovada la Constitució democràtica de 1869, va aprovar-se una llei que declarava extingit el patrimoni de la Corona i que transferia els seus béns a l’Estat (deixant de banda algunes excepcions, és cert). Aquesta mesura era lògica tenint en compte el nou període, en el qual la sobirania nacional i l’assumpció de les propietats nacionals per part de l’Estat era una constant i una de les bases del sistema.

El 24 de juliol de 1873, ja dintre de l’experiment de la I República, les Corts van aprovar una llei per tal de confiscar tots els béns que quedaren en propietat de la monarquia. Lògica aquesta mesura pel caire republicà del sistema polític imperant en aquella època.

Continuant amb aquesta línia d’argumentació, en tornar al sistema monàrquic amb la Restauració dels Borbons, i amb un sistema, a més, doctrinari, encara que en una versió més perfeccionada i completa, van restituir-se a la Corona els béns no venuts el 14 de gener de 1875. Més endavant, el 26 de juny de 1876 va aprovar-se una llei que disposava que es tornara a constituir el patrimoni dels Borbons.

De tot el que hem exposat, podem afirmar que el document objecte del nostre anàlisi fa referència a la lluita per la sobirania nacional i per la democràcia, en un sistema que mancava d’aquestos principis. D’aquesta manera, les circumstàncies que denuncia es fan vigents en moments en què el sistema polític és més tancat i la sobirania és compartida. Per tant, el plantejament paral·lel a la sobirania compartida a nivell polític, és un sistema que a nivell econòmic i social siga també un sistema a mig camí entre l’Antic Règim i el liberalisme. Així, tornarà a ocórrer, com ja hem vist, al llarg de la Restauració dels Borbons, que comporta també la restauració de la sobirania compartida i del doctrinarisme. No obstant, s’eliminarà quan els principis polítics siguen democràtics, és a dir, al llarg de la monarquia democràica de la Constitució de 1869, i al llarg de la I República, períodes en què la sobirania és realment nacional (i en el cas de la I República, segons el projecte de Constitució de Castelar, precisament, de 1873, fins i tot popular).

Altre element que cal destacar és la reivindicació de la llibertat d’expressió de Castelar, que en el seu diari La Democracia tracta de desenvolupar. Només en els períodes democràtics abans al·ludits podrà materialitzar-se, perquè amb la Restauració dels Borbons tornen els mateixos protagonistes. De fet, de nou el ministre de Foment Orovio va atacar els professors que no apliquen els criteris i els conceptes de la doctrina catòlica en les seues classes, i va provocar així la segona qüestió universitària. A conseqüència d’ella, va crear-se una de les institucions més importants en la vida cultural i política de l’Espanya del segle XX, la Institució Lliure d’Ensenyament, on els criteris i principis kraussistes i democràtics van aplicar-se amb èxit. De fet, els governants i molts dels protagonistes de la II República van ser hereters d’aquesta institució d’ensenyament lliure.

Aquest document, per a concloure, no és sols la denúncia d’una mesura legislativa o l’inici de l’oposició dels intel·lectuals al sistema doctrinari isabelí. Tampoc és només l’inici d’una sèrie de fets que van desembocar uns anys més tard en la Revolució Gloriosa de 1868. Aquest document és la personificació de la llibertat d’impremta i d’expressió, la lluita per la sobirania nacional i pels principis de la democràcia, i l’inici de la presa de postura política dels intel·lectuals que va prolongar-se fins 1931.