BREUS ANOTACIONS SOBRE EL PROJECTE DE CONSTITUCIÓ DE 1873

DOCUMENT 32: CONSTITUCIÓ DE 1873.
Tota persona troba assegurats en la República, sense que cap poder tinga facultats per a cohibir-los, ni cap llei autoritat per a minvar-los, tots els drets naturals.
1º El dret a la vida, i a la seguretat i a la dignitat de la vida.
2º El dret al lliure exercici del seu pensament i a la lliure expressió de la seua consciència.
3º El dret a la difusió de les seues idees mitjançant l’ensenyament.
4º El dret de reunió i d’associació pacífiques.
5° La llibertat del treball, de la indústria, del comerç interior, del crèdit.
6º El dret de propietat, sense facultat de vinculació ni amortització.
7° La igualtat davant la llei.
8° El dret a ser jurat i ser jutjat pels Jurats; el dret a la defensa [...] en judici; el dret, en cas de caure en culpa o delicte, a la correcció i a la purificació a través de la pena. Aquestos drets són anteriors i superiors a tota legislació positiva.
Art.1 Composen la Nació espanyola els Estats d’Andalusia Alta, Andalusia Baixa, Aragó, Astúries, Balears, Canàries, Castella la Nova, Castella la Vella, Catalunya, Cuba, Extremadura, Galícia, Múrcia, Navarra, Puerto Rico, València, Regions Bascongades. […]
Art.2 Les Illes Filipines, de Ferran Poo, Annobón, Corisco, i els establiments d’Àfrica, composen territoris que […] s’alçaran a Estat pels poders públics. […]
Art.4 Ningú espanyol ni estranger podrà ser detingut ni pres sinó per causa de delicte. […]
Art.6 Ningú espanyol podrà ser pres sinó en virtut de manament de Jutge competent. […]
Art.7 Ningú no podrà entrar en el domicili d’un espanyol o estranger resident a Espanya sense el seu consentiment, excepte en els casos urgents d’incendi, inundació o altre perill igual […] Fora d’aquestos casos […] sols podrà decretar-se per Jutge competent. El registre de papers i efectes tindrà sempre lloc en presència de l’interessat o d’un individu de la seua família, i en el seu defecte de dos testimoni veïns del mateix poble. […]
Art.9 En cap cas podrà detenir-se ni obrir-se per l’autoritat governativa la correspondència confiada al correu, ni tampoc detenir-se la telegràfica. […]
Art.10 Tot auto de presó, de registre de morada o de detenció de la correspondència escrita o telegràfica, serà motivat. […]
Art.13 Ningú espanyol podrà ser processat ni sentenciat sinó pel Jutge o Tribunal a qui […] competa al coneixement i en la forma que aquestos prescriguen. No podran crear-se tribunals extraordinaris ni comissions especials per a coneixement de cap delicte.
Art.14 Tota persona detinguda o presa sense les formalitats legals o fora de los casos previstos en aquesta Constitució serà posada en llibertat […]
Art.15 Ningú podrà ser privat temporal o perpètuament dels seus bens i drets, ni torbat en la possessió d’ells, sinó en virtut d’auto o sentència judicial. […]
Art.16 Ningú podrà ser expropiat dels seus bens sinó per causa d’utilitat comuna i en virtut de manament judicial, que no s’executarà sense prèvia indemnització […]
Art.17 Ningú està obligat a pagar contribució que no s’haja votat per les Corts, o per les corporacions populars legalment autoritzades a imposar-la, i el cobrament de la qual no es faça en la forma prescrita per la llei. […]
Art.18 Ningú espanyol que es trobe en el ple gaudiment dels seus drets civils podrà ser privat del dret de votar en les eleccions.
Art.19 Tampoc podrà ser privat ningú espanyol: Del dret d’emetre lliurement les seues idees i opinions […]Del dret de reunir-se i associar-se pacíficament per a tots els fins […] que no siguen contraris a la moral pública. Del dret de dirigir peticions individualment o col·lectiva a les Corts i a les demés autoritats de la República. […]
Art.21 No s’establirà […] disposició alguna preventiva que es referira a l’exercici dels drets definits en aquest títol. Tampoc podran establir-se la censura, el dipòsit ni l’editor responsable per als diaris. […]
Art.23 Les autoritats municipals poden prohibir els espectacles que ofenen el decoro, els costums i la decència pública. […]
Art.25 Ningú impedirà, suspendrà ni dissoldrà cap associació […] els individus de la qual no contraiguen obligacions clandestines.
Art.26 Tot espanyol podrà fundar i mantenir establiments d’instrucció o d’educació sense prèvia llicència, llevat de la inspecció de l’autoritat competent per raons d’higiene i de moralitat. […]
Art.29 Tots els espanyols són admissibles a les ocupacions i càrrecs públics, segons el seu mèrit i capacitat provada. […]
Art.30 Tot espanyol està obligat a defendre la Pàtria amb les armes, quan siga cridat per la llei, i a contribuir a les despeses de l’Estat en proporció dels seus habers. […]
Art.34 L’exercici de tots els cultes és lliure a Espanya.
Art.35 Queda separada l’Església de l’Estat.
Art.36 Queda prohibit a la Nació o Estat federal, als Estats regionals i als Municipis gestionar directament ni indirecta cap culte. […]
Art.38 Queden abolits los títols de noblesa.
Art.39 La forma de govern de la Nació espanyola és la República federal.
Art.40 En l’organització política de la Nació espanyola tot l’individual és de la pura competència de l’individu; totes les coses municipals són del Municipi; totes les regionals són de l’Estat, i totes les nacionals, de la Federació.
Art.41 Tots els Poders són electius, amovibles i responsables.
Art.42 La sobirania resideix en tots els ciutadans, i s’exerceix en representació seua pels organismes polítics de la República constituïda mitjançant sufragi universal.
Art.43 Aquestos organismes són: El Municipi. L’Estat regional. L’Estat federal o Nació.
La sobirania de cada organisme reconeix per límits els drets de la personalitat humana. […] el Municipi reconeix els drets de l’Estat, i l’Estat els drets de la Federació.
Art.44 A Àfrica i a Àsia poseeix la República espanyola territoris en què no s’han desenvolupat encara suficientment els organismes polítics, i que, per tant, se regiran per lleis especials, destinades a implantar allí els drets naturals de l’home i a procurar una educació humana i progressiva.
Art.45 El poder de la Federació es divideix en Poder legislatiu, Poder executiu, Poder judicial i Poder de relació entre aquestos Poders.
Art.46 El Poder legislatiu serà exercit exclusivament per les Corts.
Art.47 El Poder executiu serà exercit pels ministres.
Art.48 El Poder judicial serà exercit per Jurats i Jutges, la designació dels quals no dependrà mai més d’altres Poders públics.
Art.49 El Poder de relació serà exercit pel President de la República. […]
Art.50 Les Corts es compondran de dos Cossos: Congrés i Senat.
Art.51 El Congrés es compondrà de diputats, devent haver-hi un per cada 50.000 ànimes, i sent tots elegits per sufragi universal directe.
Art.52 Els senadors seran elegits per les Corts dels seus respectius Estats, que enviaran quatre per cada Estat, siga qualsevol la seua importància y el número dels seus habitants.
Art.53 Les Corts es renovaran en la seua totalitat cada dos anys. […]
Art.55 […] Els diputats i senadors seran renovats en la seua totalitat cada dos anys. […]
Art.60 Totes les lleis seran presentades al Congrés o per iniciativa d’aquest, o per iniciativa del President, o per iniciativa del Poder executiu. […]
Art.66 El Congrés té el dret d’acusar davant el Senat al President i els ministres; el Senat té el dret a declarar que ha lloc o no a la formació de causa, i el Tribunal Suprem a jutjar-los i sentenciar-los. […]
Art.68 Els senadors i diputats són inviolables per les opinions i vots que emeten en l’exercici del seu càrrec. […]
Art.70 El Senat no té la iniciativa de les lleis. Correspon al Senat exclusivament examinar si les lleis del Congrés desconeixen els drets de la personalitat humana, o els poders dels organismes polítics o les facultats de la Federació, o el Codi fonamental. […] Tanmateix, al Poder judicial, representat pel Tribunal Suprem de la Federació, li queda la facultat sempre de declarar en la seua aplicació si la llei és o no constitucional.
Art.71 El Poder executiu serà exercit pel Congrés de Ministres, sota la direcció d’un President, el qual serà designat pel President de la República. […]
Art.77 En el cas que el Poder legislatiu done alguna llei contrària a la Constitució, el Tribunal Suprem en ple tindrà facultat de suspendre els efectes d’aquesta llei.
Art.78 En els litigis entre els Estats entendrà i decidirà el Tribunal Suprem de la Federació.
Art.79 També entendran en les funcions jurídiques ordinàries que determinen les lleis; en els conflictes que se susciten sobre intel·ligència dels tractats; en els conflictes entre els Poders públics d’un Estat; en les causes formades al President, als ministres en l’exercici dels seus càrrecs, en els assumptes en què la Nació siga part. […]
Art.81 El Poder de relació serà exercit pel […] President de la República Federal, i el càrrec del qual sols durarà quatre anys, no sent immediatament reelegible. […]
Art.83 Els electores votaran en cada Estat una Junta composta de doble nombre d’individus del que envien al Congrés i al Senat federals. […]
Art.85 Reunida la Junta en la capital de l’Estat, procedirà a la designació del President i Vice-president de la República, […].
Art.92 Els Estats tenen completa autonomia econòmic-administrativa i tota l’autonomia política compatible amb l’existència de la Nació.
Art.93 Els Estats tenen la facultat de donar-se una Constitució política, que no podrà en cap cas contradir a la present Constitució.
Art.94 Els Estats designen els seus Governs respectius i les seues assemblees legislatives per sufragi universal.
Art.95 En l’elecció dels Governs, dels legisladors i dels empleats dels Estats no podrà mai intervenir ni directament ni indirecta el poder federal.
Art.96 Els Estats regiran la seua política pròpia, la seua indústria, la seua hisenda, les seues obres públiques, els seus camins regionals, la seua beneficència, la seu instrucció i tots els assumptes civils i socials que no hagen sigut per aquesta Constitució remesos al Poder federal. […]
Art.99 Els Estats no podran legislar ni contra los drets individuals, ni contra la forma democràtica republicana, ni contra la unitat i la integritat de la Pàtria ni contra la Constitució federal. […]
Art.101 Els Estats no podran mantenir més força pública que la necessària per a la seua política i seguretat interior. La pau general dels Estats es troba garantida per la Federació […] Els Estats constituiran els seus Poders amb entera llibertat, però amb analogia al tipus federal, i dividint-los en els tres fonamentals de legislatiu, executiu i judicial.
Art.102 Els Estats subjectaran les seues Constitucions respectives al judici i sanció de les Corts federals, que examinaran si estan respectats o no en elles els drets de la personalitat humana, els límits de cada Poder i els preceptes de la Constitució federal. […]
Art.105 Cap nou Estat serà format de la reunió de dos o més Estats sense el consentiment de les Corts dels Estats interessats i sense la sanció de les Corts federals.
Art.106 Els Municipis tenen en totes les coses municipals autonomia administrativa econòmica i política. […] designaran por sufragi universal seus governs o els seus alcaldes, que exerciran el poder executiu municipal. Designaran també per sufragi universal els seus Ajuntaments […] Designaran per sufragi universal els seus jutges, que entendran en les faltes i en els judicis verbals i actes de conciliació. […]
Art.108 Els alcaldes i Ajuntaments no podran ser separats sinó per sentència del Tribunal competent, ni substituïts sinó per sufragi universal.
[…] [Està] en poder dels Municipis l’administració de la justícia civil i criminal […] la policia de ordre i de seguretat i de neteja. […] La Constitució dels Estats deu exigir de tot Municipi: Que sostinguen escoles de nens i d’adults, donant la instrucció primària gratuïta i obligatòria. […]
Art.110 Tot espanyol es troba obligat a servir la seua Pàtria amb les armes. […]
Art.112 S’estableix una Reserva Nacional forçosa.
Art.113 Tots els ciutadans de 20 a 40 anys pertanyen a la Reserva. […]Els caps i oficials de la Reserva de la Nació seran designats pel Govern federal. […](Traducció pròpia).

BREU COMENTARI SOBRE EL PROJECTE DE CONSTITUCIÓ DE 1873.

Aquest text és un breu comentari sobre el projecte de constitució republicana de 1873. Per tal de fer-ho, haurem de desenvolupar una sèrie de punts. No obstant, cal esmentar que aquests punts no són els únics que s'han d'abordar, sinó que es pot fer d'altres maneres. Nosaltres ens hem decidit per aquest sistema, però tornem a insistir en què no és l'única forma.

Pel que fa als aspectes que nosaltres abordarem, en primer lloc identificarem de forma somera el document. És a dir, haurem d'exposar quin document és i de quin tipus. Posteriorment, identificarem l'etapa en què s'inclou i explicarem els aspectes més notoris d'ella. També haurem d'exposar el contingut del text seleccionat.

El segon aspecte que haurem d'abordar és precisament l'explicació del contingut del document objecte del nostre anàlisi. En aquest punt seleccionarem els continguts conceptuals que ens poden servir per tal de desenvolupar aquesta tasca. És molt important fer referències contínues al document, ja que es tracta d'un comentari de text, i el text ha de ser el centre de la nostra argumentació, no un pretext per a escriure sobre un tema.

Per últim, després d'esbrinar l'essència del document i explicar el seu contingut, caldria establir les oportunes vinculacions i relacions amb altres moments històrics. És a dir, caldria explicar els canvis i permanències que l'essència del text ha tingut més endavant, i les influències anteriors, així com els canvis que ha implicat tenint com a referència moments històrics previs. Aquest punt és molt obert i ampli, de manera que oferirem una possible forma de dur-lo a terme, però sóm conscients que no és l'única.

Respecte al primer punt de la nostra exposició, hem de comentar que el document objecte del nostre anàlisi és el projecte de Constitució republicana de 1873. És a dir, es tracta d'un document públic de naturalesa històrico-jurídica que va ser redactat per Castelar, el mateix catedràtic d'Història d'Espanya de la Universitat Central de Madrid que va escriure una sèrie d'articles els quals van tenir com a conseqüència l'expulsió de la seua càtedra el 1865 (la primera qüestió universitària).

Per tant, es tracta d'un document primari d'una importància capital per a la comprensió del període en què s'inclou. Aquest període (o més bé eix temàtic) és El Segle XVIII i el procés de construcció de l'Estat liberal, més concretament el procés de construcció de l'Estat liberal i els primers intents democratitzadors. I dintre d'aquest període, s'ha d'incloure dins de la I República, un règim que va aparèixer després de l'abdicació d'Amadeu I l'11 de febrer de 1873 i la posterior formació de l'Assemblea Nacional. Aquesta institució va ser la unió del diputats i senadors que, assumint la sobirania nacional, van decidir, davant la impossibilitat d'altre sistema polític, la instauració de la I República.

Aquesta I República va desenvolupar-se al llarg de diferents etapes. La primera d’elles va ser una etapa d'indecisió. Això era lògic, tot tenint en compte que els propis republicans, sorgits el 1868 quan el Partit Demòcrata va possicionar-se a favor d'una monarquia, i el partit es van dividir entre els demòcrates cimbris o monàrquics, i els demòcrates republicans. Però aquestos últims es van dividir, a la seua vegada, en republicans unitaris i en republicans federals. En aquest primer període d'indecisió, no se sabia què s'havia de fer amb l'estructura de l'Estat, encara que hi havia posicions més o menys clares.

Però és que, a més, dintre dels republicans federals, hi havia dos tipus diferents de federalisme: el federalisme dels intransigents, partidari d'un pacte sinalagmàtic des de baix, inspirat en les doctrines de Pi I Margall que pretenien un pacte entre els municipis i el Cantó, i entre el Cantó i l'Estat central; i el federalisme orgànic des de dalt, dissenyat des d'un Estat definit i constituït que en un moment donat decideix descentralitzar-se. Com a conseqüència es pot deduir que la desunió era una característica important en els protagonistes de la política del període.

En aquest primer període d'indefinició, el president del Govern va ser Estanislau Figueras, qui va basar-se en la tasca legislativa de l'Assemblea Nacional. Entre els problemes amb què es va trobar cal citar, a banda de la guerra carlista i la guerra de Cuba, els alçaments de camperols davant les mesures d'ordre del govern, i l'intent de Catalunya de configurar un sistema federal abans que es decidira en una Constitució.

El període va concloure quan es varen convocar eleccions a Corts Constituents després de dissoldre's l'Assemblea Nacional. Com que quasi totes les forces polítiques es van retraure, i només que van concórrer els federals, les Corts Constituents van tenir un marcat signe federal.

Després d'Estanislau Figueras, el següent president del Govern va ser Francesc Pi i Margall, que no obstant, no va aconseguir implantar el seu ideari basat en un pacte sinalagmàtic (que era el fonament del seu pensament polític). D'aquesta manera, el sistema federal que es va imposar va ser el federalisme orgànic que plantejava Castelar, un republicà molt més moderat pel que fa a l’estructura de l’Estat. Per tant, es va dur a terme un projecte fonamentat en l'organicisme que no va arribar a ser discutit, i es va quedar en això, en projecte. Pi i Margall va perdre el poder i va ser substituït per Salmerón i després per Castelar, que van donar-li a la República un cert caire dretà.

L'experiència republicana va acabar quan estava intentant arribar al poder Eduard Palanca, de signe més obert. En aquell moment el general Pavía va entrar en les Corts i les va dissoldre, lliurant el poder al seu superior jeràrquic, el general Serrano.

Aquest militar va controlar el poder executiu al llarg de 1874, i va acabar amb l'experiència republicana. No obstant, el seu règim no ha de considerar-se com a una dictadura, ja que encara que es governava mitjançant decrets, els principis polítics que se seguien eren els de la Constitució de 1869, i els protagonistes eren fonamentalment liberals. Per tant, cal parlar de la República de Serrano, o d'un règim híbrid sense Constitució.

Aquest sistema, molt ambigu i sense definició possible, va acabar amb el pronunciament del general Martínez Campos a Sagunt, que va donar lloc a la Restauració dels Borbons en la persona d'Alfons XII.

Referent al contingut del text, s'observa des del primer moment una declaració de drets molt àmplia i desenvolupada: el dret a la vida, al lliure exercici de pensament, el dret de reunió i d'associació, el de treball, el de propietat, el d'igualtat davant la llei, l'habeas corpus, la inviolabilitat del domicili..., és a dir, els drets democràtics de la Constitució de 1869 però més desenvolupats i concretats.

Pel que fa a la confessionalitat de l'Estat, en el projecte federal de 1873 (com es veu en l'article 39, que defineix l'Estat espanyol com a Estat federal) apareix una total separació de l'Estat i l'Església, un avenç molt important en el procés de creació d'un Estat constitucional (article 35).

Molt connectat amb això és la definició que el document fa de la sobirania, que en aquest cas pot considerar-se fins i tot popular (en tots els ciutadans que la exerceixen mitjançant les institucions representatives, com s'especifica en l'article 42).

La divisió de poders és molt clara, la qual cosa ens fa suposar que ens trobem davant una constitució molt democràtica, al menys en aquest aspecte. Així, el poder legislatiu només (article 46) és desenvolupat per un Congrés i un Senat (article 50). Aquest Senat funciona com a una cambra territorial ja que planteja quatre senadors per estat (article 52). També dintre del poder legislatiu cal esmentar que la iniciativa legislativa pot desenvolupar-se mitjançant el president del Govern, el mateix Govern o el Congrés, però no el Senat (article 60).

El poder executiu és competència dels ministres (article 47) i del president elegit pel President de la República (article 71), i el poder judicial, per jurats i jutges totalment independents dels poders públics (article 48). A més, dintre de la divisió de poders hi trobem un altre poder més, el poder de relació, que és competència del President de la República.

Pel que fa a l’administració territorial de l’Estat, la nació espanyola es compon d’estats independents econòmicament i administrativa (article 92), que a més disposen d’autonomia política. De fet, poden redactar una Constitució política que no ha de ser incompatible amb la de l’Estat central (article 93), i poden establir assemblees legislatives i governs (article 94) per tal de desenvolupar una política pròpia, un sistema industrial i hisendístic propi (article 96)... però mai poden entrar en contradicció amb el poder federal central (article 99) i les seues constitucions hauran d’estar sotmeses a les Corts federals (article 102). També s’han de constituir municipis, que disposen d’autonomia administrativa, econòmica i política (article 106) i disposen, fins i tot, dels seus jutges.

De tot el que s’ha exposat es pot deduir que ens trobem davant una constitució molt progressista, no sols per la forma de govern, que és la republicana, ni per l’estructura de l’estat, clarament descentralitzat, sinó per la declaració de drets i per la divisió de poders, així com per la sobirania, del poble, i per la separació de l’Església de l’Estat.

Pel que fa a l’explicació d’aquestes idees, és evident que els principis rectors d’aquest projecte són els propis de l’etapa en què apareix. D’aquesta manera, el projecte de Castelar es basa en l’iusnaturalisme racionalista, de la mateixa manera que la Constitució de 1869, i encara més enllà. També, al igual que aquest document, es basa en la democràcia, i, com a un pas mé endavant, en la república i en el federalisme. És lògic, tenint en compte que la I República pot considerar-se com a el cim del procés democratitzador del sexenni. I com a tal cim, aquest projecte de constitució, que sense ser el més avançat, és més progressista que el de 1869, constitueix el cim del procés democratitzador al menys en el que es refereix a les constitucions. No sols per la formulació dels drets individuals i les llibertats públiques, o per la separació de poders i la relació entre ells, o per la qüestió religiosa, sinó per la forma federal de l’Estat.

No obstant, ha de destacar-se que el pensament federal a Espanya va nàixer anteriorment, en els anys cinquanta, amb els escrits de Fernando Garrido arreplegats en La república democrática federal, de 1855, i La reacción y la revolución de 1854 de Pi i Margall. Més endavant, aquestes idees federals van evolucionar i el 1864 es va publicar El principio federativo, de Proudhon, que també parla, al igual que Pi i Margall, de federalisme pactista. Aquest federalisme madurarà més endavant amb Las nacionalidades de Pi i Margall, ja el 1876.

Per tant, el pensament federal no era una novetat. Sí la plasmació en un document constitucional, encara que sabem que el federalisme que es va plasmar en aquest document era un federalisme orgànic, de dalt a baix. De fet, els projectes constitucionals de la I República plantejaren diferents possibilitats.

La primera d’elles, del Partit Republicà Federal, va ser obra de Salmerón i Chao. Aquest projecte no es va arribar a debatre’s en les Corts Constituents. Plantejava una reacció envers el pactisme de Pi i Margall i per tant imprimia una certa superioritat a l’Estat central. Per això era un tant centralista i en ell es detectaven les influències de Giner de los Ríos i dels kraussistes. Per això es podria considerar com a una via intermitjana entre el federalisme i l’unitarisme.

El segon projecte era el de la minoria intransigent de les Corts Constituents. Aquest projecte tampoc va arribar a discutir-se. En contraposició amb l’anterior, plantejava un federalisme de baix a dalt, sinalagmàtic i pactista i estava inspirat en el pensament de Pi i Margall. Fins i tot va servir d’inspiració per al moviment cantonal. De fet, en el seu article 60 es pronunciava a favor del fet que la sobirania residia en el poble, qui l’exercia mitjançant el cantó, defenent que el cantó era sobirà.

El tercer projecte, el que va ser debatut en les Corts però no va ser votat (per la tremenda inestabilitat en què es trobava el país), plantejava un poder federal fort. Per tant, aquest projecte, que és el que hem seleccionat per tal d’analitzar el pensament federal en la I República, era certament centralitzador, comparant-lo amb el projecte de la minoria intransigent. En els articles 92, 93, 94, 95 i 96 el projecte determinava una divisió territorial fonamentada en els estats, que disposaven d’importantíssimes capacitats, però mai havien de legislar, ni executar ni jutjar de forma contrària als interessos de l’Estat central. Per tant, era un projecte allunyat dels pressupostos del federalisme pactista.

Com a conseqüència d’aquest projecte, que tallava un tant el plantejament sinalagmàtic abans ressenyat, van esclatar moviments cantonals, de caire intransigent, disconformes amb la forma de disseny de l’Estat federal. El cantonalisme, per tant, va ser la conseqüència de la creació d’un Estat federal des de dalt. I aquest moviment, sumat al problema carlista, i a la Guerra de Cuba, va comportar una fortíssima inestabilitat que va dificultar enormement la tasca de govern.

El cantonalisme va esclatar fonamentalment a Llevant i al Sud i va tenir en general un caire de reivindicació territorial. No obstant això, en localitats com Alcoi, va unir-se a reivindicacions socials de les classes obreres, insatisfetes amb mesures socials que consideraven massa febles i poc adients. Em de recordar que la I República, encara que pel que fa a la forma d’Estat i a l’estructuració del territori fóra molt avançada (comparada amb els sistemes monàrquics i territorials anteriors), a nivell de mesures socials va ser un règim burgés, tot i l’actuació de Pi i Margall, que pretenia mesures més esquerranes. Això va implicar ja des del principi insurreccions desl insatisfets, per exemple a Andalusia. Aquest clima d’insatisfacció dels treballadors va mesclar-se en algun cas amb les reivindicacions de pactisme, com ja hem vist.

Com a conseqüència d’aquest conjuntura, va necessitar-se un exèrcit més nombrós que el que proporcionaven els Voluntaris de la Llibertat, cos de voluntaris que tractava de substituir l’exèrcit regular i les quintes forçoses. Tres guerres a la vegada era massa per a un cos poc nombrós. Per això els governants que seguiren Pi i Margall, Salmerón i Castelar, van adoptar mesures d’ordre i van recórrer a l’estament castrens. Un estament que desitjava la tornada dels Borbons. És a dir, la república basava la seua supervivència en una institució naturalment monàrquica i borbònica. No podia sobreviure.

Pel que fa a altre ordre de coses, la forma d’Estat, la república, per a alguns autors i per a Alfons XII (com va exposar en el Manifest de Sandhurst) va decidir-se de forma il·legal en una reunió conjunta dels diputats i senadors, en Assemblea Nacional, fórmula que no es contemplava en cap article de cap document legislatiu. Per tant, la decisió d’implantar una república hauria estat fora de lloc. No obstant, nosaltres no pensem així. En la nostra opinió, va ser el poble, mitjançant els seus representants, el que, després d’assumir la sobirania nacional, va decidir el canvi de sistema empentat per les circumstàncies (la impossibilitat de tornar als Borbons, l’abdicació del llavors rei d’Espanya Amadeu I, la dificultat de tornar a cercar un monarca...), només quedava la possibilitat de la república. I aquest forma d’Estat va ser la que va decidir l’Assemblea Nacional. Un acte, per tant, revolucionari en sí mateix però motivat per les circumstàncies.

Sobre la sobirania, com s’especifica en l’article 42, descansava en tots els ciutadans que l’exerceixen mitjançant les institucions representatives. És a dir, sobirania del poble, sobirania popular. D’aquesta manera, la sobirania popular es diferencia de la sobirania nacional en què la nació, terme que podia manipular-se, podia implicar un cos abstracte exemplificat i encarnat en les classes més elevades, i per tant podia donar lloc a un sufragi censitari o a diferents formes de manipulació de la pràctica política que contribuïren al fet que les classes elevades controlaren les institucions de poder. Amb la sobirania popular s’indicava que el poder radicava en el poble, en les classes més baixes, populars, i d’alguna manera es tallava la possibilitat de les classes elevades de dissenyar algun mecanisme per tal d’aprofitar-se de les institucions.

La relació de drets individuals i llibertats públiques és molt àmplia. De fet, fins i tot en el preàmbul es fa una exposició d’aquestos drets que després es desenvoluparan en l’articulat, com a símptoma de la importància que es dóna a aquest element de la constitució. Com a referent, al igual que en la Constitució de 1869, està el iusnaturalisme racionalista. Per tant, hi apareixen el dret a la vida, el lliure exercici del pensament, el dret de reunió i associació, el dret a la propietat (principi fonamental del liberalisme), la igualtat davant la llei (igualment bàsic per a la construcció del sistema liberal), l’habeas corpus, o la inviolabilitat del domicili. Tots ells configuren un sistema de drets i llibertats molt democràtic, juntament amb els articles 34, 35 i 36 (que desenvolupen la separació de l’Església i de l’Estat, i la llibertat en l’exercici del culte religiós), que beu del document constitucional de 1869. Per tant, la llibertat personal és garantida en aquest document, però com que va ser discutit però no votat, aquestos pressupostos com a màxim es van aplicar al llarg del breu període de Pi i Margall, ja que les mesures tant de Salmerón com de Castelar, com que van ser molt més autoritàries, no sempre van basar-se en aquesta declaració, que no oblidem que no va promulgar-se. Tot i això, cal recordar que Salmerón va dimitir com a president perquè va negar-se a signar algunes sentències de mort. Per tant, el principi del dret a la vida sí que el va defensar (Preàmbul Tota persona troba assegurats en la República, sense que cap poder tinga facultats per a cohibir-los, ni cap llei autoritat per a minvar-los, tots els drets naturals. 1º El dret a la vida, i a la seguretat i a la dignitat de la vida.).

La divisió de poders és un dels elements que diferencia aquest document dels anteriors i del posterior. En aquest cas es tracta d’una divisió efectiva i real, com ja hem exposat anteriorment. Aquest element és fonamental per a dissenyar un sistema democràtic. En un sistema doctrinari, la divisió de poders és més matisada, o fins i tot no existeix-hi. No obstant, els articles 46, 47 i 48 ens indiquen que les diferents variants del poder polític són desenvolupades per institucions diferents. En les constitucions doctrinàries anteriors el poder executiu, exercit per la Corona, intervenia molt en el legislatiu i fins i tot controlava el judicial, però no és així en aquest cas, ja que fins i tot la institució capçalera de l’Estat, la Presidència de la República, desenvolupa un poder privatiu i propi, el relacional, i no l’executiu. Tot això és molt propi d’un sistema que procedeix de l’assumpció de la sobirania nacional en l’Assemblea Nacional de l’11 de febrer de 1873, dintre d’un procés de democratització de les estructures polítiques que va iniciar-se en setembre-octubre de 1868. No podia ser d’altra manera.

L’administració territorial, igualment, en circumscriure’s a un període democràtic, com estem veient, no sols permet el desenvolupament de la llibertat de gestió dels municipis i la lliure elecció dels càrrecs municipals (a diferència d’altres constitucions anteriors i la immediatament posterior, sinó que fins i tot planteja, com ja sabem, una estructura federal.

Tot i el que hem exposat, el projecte de 1873 tenia un defecte evident i clar: no incloïa un procediment per a l’accés de les regions a l’estatus d’estat federal. Tampoc contemplava un règim transitori d’assumpció de competències per als nous estats federats, ni el paper de la Federació en el procés de creació de dits estats.

Aquest projecte de constitució, com hem vist, és un projecte imbuït per la ideologia democràtica, des de la definició de la sobirania, passant per la forma d’estat, l’exposició de drets individuals i llibertats públiques, la relació de l’Església amb l’Estat, fins a la separació de poders, l’administració local, etc. Evidentment, estableix una continuïtat amb la Constitució de 1869, clarament democràtica, encara que fóra una monarquia i encara que es tractara d’un sistema unitari, molt en la línia del liberalisme del segle XIX.

Respecte a altres constitucions anteriors, com poden ser la de 1845 o la de 1837 (o el projecte de Bravo Murillo de 1852), és clarament rupturista. Aquestes altres exemplificaven el doctrinarisme (sobretot la de 1845) entés, com ja sabem, com a una ideologia a mig camí entre l’absolutisme i el liberalisme de la Constitució de 1812. Plantejaven una separació de poders molt incompleta, una sobirania compartida (encara que en el cas de 1837 ho podem discutir), la confessionalitat de l’Estat més o menys marcada, un sufragi censitari, la configuració d’una estructura estatal centralitzada, etc. Tots aquests elements no hi apareixen en el model de 1873, que és una demostració del liberalisme radical.

El projecte de 1873 proposa i desenvolupa la sobirania ja no sols nacional (com en la Constitució de 1812) sinó popular. Una sobirania que es fonamenta en l’utilització del sufragi universal en totes les eleccions de les institucions estatals, des de l’Estat central a les institucions més locals.

La separació de poders és, com ja hem reflectit abans, un element bàsic per a la configuració d’un sistema democràtic. En el cas de la Constitució de 1869 si existia, com en el cas de 1812 (encara que matisat, ja que hem de recordar el dret de veto suspensiu del monarca), però no així en la Constitució de 1837 (amb dret de veto absolut, designació i separació lliure de ministres, iniciativa legislativa, dissolució del Congrés, elecció indirecta del Senat...) ni en la de 1845 (dret de veto absolut, designació sencera dels membres del Senat, administració de justícia en lloc de poder judicial...) o en el projecte de 1852.

La declaració de drets fonamentals i llibertats públiques és molt àmplia en el projecte de 1873. Es basa en la Constitució de 1869, i manifesta una ruptura en la línia seguida fins aleshores en la història del constitucionalisme a Espanya, llevat de la Constitució de 1812 (on hi havia una declaració de drets molt àmplia però desordenada). Per tant, plantejaria el rescat dels principis de 1812, que havien desaparegut el 1837, el 1845 i el 1852. Això es deu al fet que tractem d’un període democràtic, l’inici del qual és la Constitució de 1869. Un exemple d’això és la llibertat de cultes, plantejada per primera volta a Espanya en el document constitucional fill de la revolució de setembre de 1868.

Pel que fa a l’estructura de l’Estat, el projecte de 1873 planteja, per primera vegada, un sistema federal. No obstant, com ja sabem aquest principi ja va aparèixer en els anys cinquanta (amb els escrits de Fernando Garrido i de Pi i Margall). Tanmateix, hem de ressaltar que el federalisme que ací apareix és un federalisme orgànic, de dalt a baix. Encara així i tot, configura una ruptura important respecte al pensament oficial i constitucional anterior. Fins i tot comparant-lo amb la Constitució de 1869. per tant, és un pas endavant i el cim del sexenni revolucionari.

Tots aquestos principis van ser deixats de banda en la Constitució de 1876, la de la Restauració, que imposa de nou un règim doctrinari, si bé és cert que més matisat que el de la Constitució de 1845.

Molts aspectes com poden ser la sobirania popular, la declaració de drets fonamentals i llibertats públiques tan extensa, el sufragi universal, etc. es van perdre i es va tornar al sufragi censitari (universal des de 1890), declaració de drets i llibertats més restrictiva, separació de poders més atenuada i matisada, forma monàrquica, i, per descomptat, un sistema d’administració local centralitzat ja que es va tornar a les províncies i a institucions locals elegides en part per la Corona.

Com a conseqüència, podem afirmar que el projecte de Constitució federal de 1873 va exemplificar el cim, com ja hem dit, del procés de democratització del sexenni democràtic, tot i materialitzar la branca orgànica del federalisme, i no la branca pactista.

Els seus pressupostos no es van recuperar fins 1931, amb la Constitució republicana de l’Estat integral, la qual, per cert, no va durar molt i va experimentar un reflux important (la dictadura del general Franco). Tanmateix, alguns dels seus elements es van recuperar amb la Constitució monàrquica, sí, però democràtica, de 1978, la nostra.