ALGUNES ANOTACIONS SOBRE EL MANIFEST VISCA ESPANYA AMB HONRA!

DOCUMENT 27: VISCA ESPAÑA AMB HONRA!
La ciutat de Cadis, posada en armes amb tota la seua província, amb l’armada ancorada en el seu port […] declara solemnement que nega la seua obediència al govern que resideix a Madrid, segura que és fidel intèrpret dels ciutadans que en el dilatat exercici de la paciència no hagen perdut el sentiment de la dignitat, i resolta a no deposar les armes fins que la Nació recobre la seua sobirania, manifeste la seua voluntat i s’acomplega. […]

Trepitjada la llei fonamental; convertida sempre, abans en celada que en defensa del ciutadà; corromput el sufragi per l’amenaça i el suborn; depenent la seguretat individual, no del dret propi, sinó de la irresponsable voluntat de qualsevol de les autoritats; mort el municipi; pasto l’Administració i la Hisenda de la immoralitat […]; tiranitzada l’ensenyament; muda la premsa i sols interromput l’universal silenci per les freqüentes notícies de les noves improvisacions, del nou negoci, de la nova reial ordre encaminada a defraudar el tresor públic; de títols de Castella vilment prodigats, de l’alt preu [...] a que aconsegueixen la seua venda la deshonra i el vici. Tal és l’Espanya de hui. […]
No; no serà. Ja basta d’escàndols.

Des d’aquestes muralles, sempre fidels a la nostra llibertat i independència; deposat tot interès de partit, atents només al ben general, us cridem tots a que sapigueu partícips de la glòria de realitzar-ho.

La nostra heroica Marina, que sempre ha romàs estranya a les nostres diferències interiors, en llançar la primera el crit de protesta, ben clarament demostra que no és un partit el que es queixa, sinó que els clamors ixen de les entranyes mateixes de la pàtria. No tractem de delimitar els camps polítics. La nostra empresa és més alta i més senzilla. Lluitem per l’existència i el decoro. Volem que una legalitat comuna, per tots creada, tinga implícit i constant el desig de tots. Volem que l’encarregat d’observar i fer observar la Constitució no siga un enemic irreconciliable.

Volem […] viure la vida de l’honra i de la llibertat. Volem que un govern provisional que represente totes les forces vives del país assegure l’ordre, en tant que el sufragi universal posa els ciments de la nostra regeneració social i política.

Comptem per a realitzar el nostre inviolable propòsit amb el concurs de tots els liberals, unànimes i compactes davant el comú perill: amb el recolzament de les classes acomodades, que no voldran que el fruit dels seus suors siga enriquint la interminable sèrie de[...] favorits; amb els amants de l’ordre, si volen veure-ho establert sobre les fermíssimes bases de la moralitat i del dret; amb els ardents partidaris de les llibertats individuals, les aspiracions del qual posarem sota l’empar de la llei; amb el recolzament dels ministres de l’Altar, interessats abans que ningú a cegar en el seu origen les fonts del vici del mal exemple; amb el poble tot i amb l’aprovació, [...] de l’Europa sencera; ja que no és possible que en consell de les nacions s’haja decretat ni es decrete que Espanya ha de viure envilecida. […]

Espanyols: acudiu tots a les armes, únic mitjà d’economitzar l’efusió de sang; i no oblideu que en aquestes circumstàncies en què les poblacions van successivament exercint el govern de sí mateixes, deixen escrits en la història tots els seus instints i qualitats amb caràcters indelebles. Haveu de ser, com sempre, valents i generosos. L’única esperança dels nostres enemics consisteix ja en els excessos a què desitgen veure’ns lliurats. Hem de desesperar-los des del primer moment, manifestant amb la nostra conducta que sempre vam ser dignes de la llibertat que tan iniquament ens han arrabassat.
Acudiu a les armes, no amb l’impuls de la rancúnia, sempre funest; no amb la fúria de la ira, sempre feble, sinó amb la solemne i poderosa serenitat amb què la justícia empunya la seua espasa.
Visca Espanya amb honra! Cadis, 19 de setembre de 1868.
RODRÍGUEZ ALONSO, Manuel (1998): Los manifiestos políticos en el siglo XIX. (1808-1874). Barcelona, Ariel. Págs. 173-176 (Traducció pròpia).


BREU COMENTARI DEL DOCUMENT

Per tal de redactar unes breus notes sobre el document que hem seleccionat, haurem de proposar un senzill esquema de comentari. En aquest aspecte, hem de ressaltar que no ens interessa el tipus de comentari clàssic. Pensem que aquestes notes estan pensades per a la Prova d’Accés a la Universitat (PAU), que, en el moment de la redacció del text, no consta d’un comentari clàssic, a l’estil de l’esquema que sol aparèixer en els manuals dedicats a aquesta tasca. No obstant, opinem que pot ser necessari per a la seua comprensió la utilització d’alguns punts de dit sistema d’anàlisi.

En primer lloc, haurem d’identificar i d’ubicar el text en el seu context històric. A més, serà necessari extraure el contingut del document i per últim, en aquest primer apartat d’ubicació i identificació, haurem de vincular-lo amb algun dels grans eixos temàtics de què consta el temari. Però a més serà important també concretar de forma més específica el moment concret i les circumstàncies generals del període en què hem decidit incloure’l.

En un segon moment haurem d’explicar el contingut del document que ja hem exposat. En aquest cas no es tracta només d’exposar-lo, sinó d’explicar-lo en funció de les coordenades històriques. És a dir, caldrà explicar el perquè i les conseqüències del contingut del text seleccionat.

Per últim, acabarem el document tractant de fer una exposició de les reminiscències, paral·lelismes, canvis i pervivències que observem, tenint en compte el caire del procés històric en què hem inclós el document. En aquest punt hem de ressaltar que es tracta d’un aspecte molt obert. No hi ha receptes per tal de realitzar aquesta última tasca, de forma que plantegem només que una proposta, que evidentment no és l’única ni segurament la més adient, sinó una més. De fet, fins i tot podríem plantejar diverses propostes, però l’espai d’aquest escrit ens obliga a ser breus.

Pel que fa al primer punt, el text seleccionat per tal de realitzar l’anàlisi històric és un document primari, ja que procedeix d’un moment pretèrit. Més concretament, es tracta del manifest Visca Espanya amb honra!, que l’almirall Topete va signar a Cadis el 19 de setembre de 1868.

Per tant, ens trobem davant un text que es troba en les darreries del període isabelí. Com a conseqüència, es troba dintre de l’eix temàtic de El segle XVIII i la construcció de l’Estat liberal, i més concretament dintre del tema La construcció de l’Estat liberal i els primers intents democratitzadors. Amb més exactitud, podríem centrar-lo al final del període isabelí. Quan terminem d’exposar el contingut del document podrem justificar aquesta ubicació.

Per tant, pel que fa al contingut del document, el text ens diu que la flota que està ancorada a Cadis es pronuncia contra el govern de Madrid per tal que la nació puga recobrar la seua sobirania. I això ho fa perquè la llei fonamental, és a dir, la Constitució, no es respecta. També perquè el sufragi està corromput i els processos electorals estan plens d’amenaces i suborns. Fins i tot no es respecten els drets individuals. Però és que, a més, els municipis no tenen vida. I, com que la premsa no pot denunciar aquestes situacions i l’ensenyament està controlat, el sistema no pot continuar, està esgotat.

De tots aquests fets no es queixa, segons el manifest, un partit o una organització política, sinó la nació sencera. És a dir, se senten representats per tot el poble, per totes les classes socials, incloent-hi les més prestigioses, com les classes acomodades o els sacerdots. Per això els signants del document demanen un govern provisional format per totes les forces vives del país, que haurà de mantenir l’ordre i de convocar eleccions mitjançant el sufragi universal.

Per tant, l’objectiu dels revolucionaris és garantir les llibertats individuals mitjançant les lleis, i també els drets de la religió, dels religiosos. Per tal d’aconseguir-ho, arenguen els espanyols a anar a les armes, encara que sempre mantenint l’ordre, perquè si hi haguera desordres, perdrien legitimitat.

Òbviament, el document s’inclou dintre d’un període convuls i crític de la història d’Espanya. Aquest període és la part final del regnat d’Isabel II i l’inici del Sexenni Revolucionari o Democràtic.

Ja des de l’arribada de nou dels moderats al poder després del període de la Unió Liberal, va observar-se que el seu projecte polític ja estava acabat. De fet, hi aparegueren noves idees polítiques de tendència més esquerrana, que van estendre’s amb relativa facilitat gràcies a les noves condicions econòmiques i d’imfraestructures (pensem en el telègraf o en el ferrocarril). A més, ja a principis dels anys seixanta va aparèixer-hi una forta crisi econòmica que va empitjorar considerablement la vida dels espanyols.

El projecte polític moderat no podia satisfer les noves necessitats arran d’aquesta crisi. I en aquell context, va promulgar-se una nova llei mitjançant la qual la Corona vendria unes joies i propietats, el producte de les quals es dividiria deixant un 25% per a la Corona, i el 75% restant, per a les despeses de l’Estat. Això va provocar un fort moviment d’oposició que va materialitzar-se en un recull d’articles periodístics contra el doctrinarisme i contra el domini del Partit Moderat. Com a conseqüència, el règim va reaccionar suprimint i expedientant els autors dels articles. Però el germen de la discòrdia ja estava sembrat.

El 1866 va esclatar un intent d’insurrecció en el quarter de Sant Gil, sota el comandament del general Pierrad, d’ideologia demòcrata. Però va ser suprimit. No obstant, l’oposició contra el sistema doctrinari de la monarquia isabelina estava creixent. De fet, el mateix 1866 va signar-se a Ostende un pacte entre els progressistes i els demòcrates per tal d’enderrocar la reina i convocar eleccions a Corts Constituents mitjançant sufragi universal. Nous pronunciaments l’any següent mostraven el grau d’inaceptació del règim, i al final, rere la mort d’O’Donnell, la Unió Liberal, sota el comandament del general Serrano, també va incorporar-se al Pacte d’Ostende. A Isabel II només li quedava el suport de Narváez, però va morir el 1868. Es quedava, així, sola davant els revolucionaris.

El 18 de setembre de 1868 l’almirall Topete es pronunciava a Cadis amb el manifest objecte del nostre anàlisi. Aquest manifest comentava les raons per les quals els revolucionaris s’havien revoltat i els objectius que pretenien assolir. Tanmateix, no feia al·lusió a cap forma de govern, amb la qual declaració incloïa el màxim d’opcions polítiques contràries a Isabel II possible. Així s’iniciava un moviment revolucionari que va concloure amb la batalla del pont d’Alcolea entre el general Novaliches i el general Serrano, en la qual va guanyar aquest últim. La reina va haver de fugir cap a França i a Espanya va encetar-se un nou període de sis anys en què van assajar-se noves formes polítiques, molt més democràtiques.

Per tant, el document objecte del nostre anàlisi és el manifest amb què s’encetava la revolució Gloriosa de 1868. I s’encetava a Cadis, ciutat tradicionalment vinculada amb la defensa de les llibertats davant sistemes polítics autoritaris, i, com ja sabem, el règim isabelí ho era. Així, el text s’enceta amb el desig que el poble recobre la sobirania. És a dir, es tracta d’un al·legat a favor de la sobirania nacional. Recordem que les constitucions doctrinàries del període isabelí es caracteritzaven per les sobiranies compartides. Iniciatives legislatives entre la Corona i les Corts, parlaments bicamerals que estaven formats per un Congrés elegit per sufragi censitari (llei de 1846 que fins i tot parlava del sufragi capacitari defensat per Donoso Cortés) i un Senat elegit sencerament o en part per la Corona (en la Constitució de 1845, de forma sencera), dret de veto absolut del monarca i lliure designació i separació dels ministres, a més de dret de dissoldre les Corts, etc. Totes aquestes característiques van comportar que la sobirania no fóra nacional sinó compartida.

Els motius al·legats pels autors del manifest eren el control de l’ensenyament, la manca d’autonomia dels municipis, el control de la premsa, el sufragi corromput, la falta de garanties en el desenvolupament dels drets individuals... és a dir, totes les característiques del doctrinarisme abans esmentat. Els municipis estaven elegits, segons la legislació moderada (1840 i 1845) pel govern o per la Corona, de forma més o menys indirecta. Per això es diu que estava mort el municipi. Els autors del document denuncien aquest fet i defensen que els ajuntaments han de tenir autonomia.

El control de l’ensenyament i de la premsa, fets també denunciats pel document, eren una conseqüència, entre d’altres, del Concordat amb la Santa Seu de 1851, que proporcionava a l’Església la capacitat de censurar llibres i escrits. A més, estava relacionat amb la Constitució de 1845, que en el seu articulat garantia un tímid dret de llibertat d’expressió però amb les restriccions que marcara la llei. I la legislació moderada era molt dura al respecte. En contra d’aquesta legislació clamava el document.

Sobre l’ensenyament, al igual que la premsa, cal assenyalar que estava controlat pel Concordat que s’havia signat el 1851. Però, a més, la Llei Moyano, basada en el Pla Pidal, coartava la llibertat d’ensenyament i determinava com i què s’havia d’ensenyar. Per tant, tallava un altre dret del poble.

Però, a més, el text denunciava la corrupció en el sistema electoral. Pensem que els moderats, a la Llei de 1846 havien dissenyat un sistema en què les circumscripcions electorals eren petites, i només que s’elegia una persona per cada districte. No eren circumscripcions electorals grans. Això tenia com a conseqüència que era molt fàcil falsejar els processos electorals perquè es podia influir en la votació. Evidentment, els resultats electorals es falsejaven i així s’explica que el govern guanyara sempre en les eleccions. La reina dissolia les Corts, designava un nou cap de Govern, i aquest anomenava un ministre de la Governació. Aquest últim s’encarregava de posar-se en contacte amb cacics locals i amics polítics per tal d’adulterar el procés electoral i que el seu partit, o en el període isabelí, més bé la seua facció del Partit Moderat, guanyara. Així el poder legislatiu sortia de l’executiu, i no a l’inrevés. Era tota una mena de corrupció.

Contra aquesta situació s’alçaren els revolucionaris, que no pertanyien a un partit en concret, sinó que representaven la voluntat de la nació. Era la nació en armes la que s’alçava contra l’arbitrarietat i la corrupció.

Com a solució a aquesta situació, com ja hem assenyalat, proposaven la formació d’un Govern provisional que representara les forces vives del país, és a dir, els diferents grups polítics i d’interessos, per tal d’imposar l’ordre i el sufragi universal. Per tant, el que estaven intentant era imposar un sistema democràtic, sí, però dintre d’un marc d’ordre. No era, per tant, una proposat radical i extremada. Era un intent de subvertir l’ordre establert, però sense radicalitzacions. De fet, el règim a què va donar lloc aquest manifest va ser així, democràtic però amb ordre. El general Serrano va ser el president del Govern provisional que va encarregar-se de dirigir el país fins que s’elegiren unes Corts Constituents. No obstant, també van existir-hi unes juntes revolucionàries que constituïen la versió més radical de la revolució. Evidentment, els autors del document ja havien anticipat el que podia ocórrer. I de fet és el que ocorregué. Van coexistir, per tant, dos poders paral·lels, el del Govern provisional, més moderat i controlat pels unionistes i els progressistes, i el de les juntes revolucionàries, controlades pels demòcrates i els republicans. Només quan van prendre’s mesures de caire democràtic, com ara el sufragi universal o l’abolició de les quintes i dels consums, es van dissoldre.

Rere aquesta primera etapa provisional, es van convocar eleccions a Corts Constituents que van ser guanyades per la Coalició Monàrquico-democràtica, és a dir, per una coalició formada pels unionistes, els progressistes i els demòcrates cimbris, els que propugnaven un sistema democràtic però dintre d’una monarquia (fet que va comportar la separació de l’ala esquerrana del Partit Demòcrata, i es van configurar el Partit Republicà i el Partit Republicà Federal, el 1868).

El partit majoritari rere aquestes eleccions va ser, com ja hem esmentat, la Coalició Monàrquico-democràtica, que també va ser qui va formar govern. La Constitució que van redactar va ser monàrquica i democràtica, la de 1869, i, com que no tenien monarca, va necessitar-se designar un regent, que va ser el general Serrano (de l’antiga Unió Liberal), mentre que el cap del govern seria el general Prim (del Partit Progressista).

Les mesures que escometrien serien democràtiques, és cert, però tendents a mantenir l’ordre. Per tant, aquest paràgraf va tenir un significat, i va determinar el tipus de revolució que s’havia de desenvolupar. No calia desbordar-se. Així, el règim de la Constitució de 1869, el règim de la regència del general Serrano i de la monarquia d’Amadeu I, va ser un règim de mesures innovadores, però al final va tendre a l’ordre i la mesura. Un exemple d’això pot ser l’inicial intent de substituir les petites circumscripcions moderades uninominals, molt més fàcils de controlar per tal d’adulterar les eleccions, per circumscripcions provincials i llistes de diversos candidats, com jan sabem. Però, amb el pas dels esdeveniments, aquest sistema va canviar-se i es va tornar al sistema anterior. La conseqüència és òbvia: calia mantenir l’ordre i contenir la revolució.

Pel que fa a la significació històrica del text, si considerem que el que pretén és afavorir l’esclat d’un procés revolucionari però dintre d’un marc de contenció i de mesura, el document aconsegueix complir el que defén. Les seues posicions són les dels elements més moderats de la revolució de 1868. d’aquesta manera, mentre que els membres de la Junta Superior Revolucionària, expressió del radicalisme revolucionari en la seua versió demòcrata i, fins i tot, revolucionària, en són desplaçats, els membres del Govern provisional, procedents del unionisme i del progressisme moderat, són els que imposen les seus tesis. Així es convoquen eleccions a Corts Constituents, segons sufragi universal, sí, però amb la finalitat de constituir un règim monàrquic. És aquest el primer pas cap a un sistema d’ordre. Sí que és veritat que el govern adopta els principis del liberalisme democràtic, com ara la llibertat de cultes, l’extinció dels convents i de cases de religiosos i la dissolució de la companya de Jesús, però també adopta mesures de manteniment d’ordre i de dissolució de les juntes.

El sistema polític a què dóna lloc, la monarquia de la Constitució de 1869, en principi, davant l’absència de rei, es manifesta mitjançant la regència del general Serrano. En aquest període, les mesures democràtiques són les que s’adopten, com ara la reforma del poder judicial mitjançant una llei orgànica (que delimita les jurisdiccions religiosa i militar, retallant la seua influència). També es reforma el Codi Penal el 1870, democratitzant-se més el contingut i alleugerant-se les penes, i s’adopta per llei el sufragi universal masculí per a homes de més de 25 anys. Fins i tot es promulga una llei de matrimoni civil. Com es pot observar, es tracta de mesures laiques i democràtiques. Però no són molt radicals, per la qual cosa el republicanisme es divideix en una branca moderada partidària d’entrar en el joc polític, i en una revolucionària i insurreccional, que tendeix als cops d’estat. Només es pot justificar l’existència d’aquesta branca radical del republicanisme si es té en compte el caire relativament moderat i mesurat del govern i del poder establert, en consonància amb el que s’ha defensat en el document objecte del nostre anàlisi.

Més endavant, amb el regnat d’Amadeu I, les mesures encara es moderen més. Fins i tot es torna, com ja hem assenyalat, als districtes uninominals propis del sistema electoral moderat, contràriament al que s’havia establert en la llei de 1870. Per tant, continuem en la línia de democràcia, però continguda.

Al llarg de la I República, les mesures escomeses en els diferents períodes demostren que va ser un sistema democràtic, sí, i més encara que el de la Constitució de 1869, però amb una certa mesura. Fins i tot en el període de Pi i Margall es van adoptar mesures que tendien a mantenir l’ordre. Per descomptat, en altres etapes més conservadores, com ara les de Figueres, o de Salmerón i Castelar, el concepte de democràcia, però amb ordre que es dedueix del manifest Visca Espanya amb honra!, continua vigent.

El període de Serrano, l’etapa indefinida de 1874, també respon als pressupostos del manifest (encara que podria considerar-se un període dictatorial). És a dir, bases democràtiques però sense excedir-se. És lògic, tenint en compte que es tracta d’un antic unionista i que a més, va ser el president del Govern provisional que va dur a terme els principis de manifest.

La democràcia del període conclou amb la Restauració dels Borbons en la persona d’Alfons XII. En aquest període els principis defensats en el manifest, es dilueixen, tot i que el 1890 es promulga el sufragi universal masculí de nou. Un altre manifest, el de Sandhurst, defendrà una monarquia de caire doctrinari, molt allunyada de la monarquia que donaran lloc els principis exposats en el manifest dels revolucionaris de setembre de 1868. Per tant, en aquest cas assistim a un canvi en els plantejaments polítics de dos documents públics de naturalesa política, però que són molt diferents entre ells.