LA NACIÓ ESPANYOLA, i en el seu nom las Cortes Constituents, elegides per sufragi universal, desitjant fiançar la justícia, la llibertat i la seguretat, i proveure al ben de quants viuen a Espanya, decreten i sancionen la següent Constitució:
Art. 2 Ningú espanyol ni estranger podrà ser detingut ni pres sinó per causa de delicte.
Art. 3 Tot detingut serà posat en llibertat o lliurat a l’autoritat judicial dintre de les vint-i-quatre hores següents a l’acte de la detenció. […]
Art.4 Ningú espanyol podrà ser pres sinó en virtut de manament de Jutge competent. L’auto […] se ratificarà o reposarà […] dintre de les seixanta i dos hores següents a l’acte de presó.
Art.5 Ningú podrà entrar en el domicili d’un espanyol o estranger resident a Espanya sense el seu consentiment, excepte els casos urgents de […]
Art.6 Ningú espanyol podrà ser compel·lit a mudar de domicilio o de residència sinó en virtut de sentència executòria.
Art.7 En cap cas podrà detenir-se ni obrir-se per l’autoritat governativa la correspondència confiada al correu, ni tampoc detenir-se la telegràfica. […]
Art.8 Tot auto de presó, de registre de morada o de detenció de la correspondència escrita o telegràfica, serà motivat. […]
Art.9 L’autoritat governativa que infringisca el prescrit en els articles 2, 3, 4 i 5, incorrerà […] en delicte de detenció arbitrària o de violació de domicili, i quedarà a més subjecta a la indemnització prescrita […]
Art.10 Tindrà així mateix dret a indemnització, regulada pel Jutge, tot detingut que dintre del terme assenyalat en l’article 3er no hi haja sigut lliurat, i l’Autoritat judicial. […]
Art.11 Ningú espanyol podrà ser processat ni sentenciat sinó pel Jutge o Tribunal a qui, en virtut de lleis anteriors al delicte, competa el coneixement i en la forma que aquestes prescriguen. No podran crear-se Tribunals extraordinaris ni comissions especials para conèixer de cap delicte.
Art.12 Tota persona detinguda o presa sense les formalitats legals, o fora dels casos previstos en aquesta Constitució, serà posada en llibertat […]
Art.13 Ningú podrà ser privat temporalment o perpetua dels seus bens i drets, ni torbat en la possessió d’ells sinó en virtut de sentència judicial. […]
Art.14 Ningú podrà ser expropiat dels seus bens sinó per causa d’utilitat comuna i en virtut de manament judicial, que no s’executarà sense prèvia indemnització […]
Art.15 Ningú està obligat a pagar contribució que no haja sigut votada en Cortes, […] i cobrament no es faça en la forma prescrita per la llei. […]
Art.16 Ningú espanyol que es trobe ple gaudiment dels seus drets civils podrà ser privat del dret de votar en eleccions de senadors, diputats a Corts, diputats provincials i regidors.
Art.17 Tampoc podrà ser privat ningú espanyol: Del dret d’emetre lliurement les seues idees i opinions, ja de paraula, ja per escrit, valent-se de la impremta o d’altre procediment semblant, dret a reunir-se pacíficament, dret d’associar-se per a tots els fins de la vida humana que no siguen contraris a la moral pública; i per últim, dret de dirigir peticions individualment o col·lectiva a les Corts, al Rei, i a les autoritats.
Art.18 Tota reunió pública estarà subjecta a les disposicions generales de policia. Les reunions a l’aire lliure i les manifestacions polítiques sols podran celebrar-se de dia.
Art.19 A tota associació els individus de la qual delinquiren pels mitjans que la mateixa els proporcione, podrà imposar-li la pena de dissolució. […] Tota associació l’objecte de la qual o els mitjans de la qual comprometen la seguretat de l’Estat podrà ser dissolta per una llei. […]
Art.21 La Nació s’obliga a mantenir el culte i els ministres de la religió catòlica. L’exercici públic o privat de qualsevol altre culte queda garantit a tots els estrangers residents a Espanya, sense més limitacions que les regles universals de la moral i del dret. Si algú dels espanyols professaren altra religió que la catòlica, és aplicable als mateixos tot el dispost en el paràgraf anterior.
Art.22 No s’establirà ni per les lleis ni per les autoritats disposició alguna preventiva que se referira a l’exercici dels drets definits en aquest títol. Tampoc podran establir-se la censura, el dipòsit ni l’editor responsable per als diaris. […]
Art.24 Tot espanyol podrà fundar i mantenir establiments d’instrucció o d’educació sense prèvia llicència, llevat de la inspecció de l’autoritat competent per raons d’higiene i moralitat. […]
Art.27 Tots els espanyols són admissibles en les ocupacions i càrrecs públics segons el seu mèrit i capacitat. L’obtenció i el desenvolupament d’aquestos ocupacions i càrrecs, així com l’adquisició i l’exercici dels drets civils i polítics, són independents de la religió que professen els espanyols. […]
Art. 28 Tot espanyol està obligat a defendre la Pàtria amb les armes quan siga cridat per la llei, i a contribuir a les despeses de l’Estat en proporció dels seus habers.
Art. 29 L’enumeració dels drets consignats en aquest títol no implica la prohibició de qualsevol altre no consignat expressament. […]
Art. 31 Les garanties consignades en els articles 2é, 5é i 6.a i paràgrafs 1er, 2n i 3er del 17, no podran suspendre’s en tota la Monarquia ni en part d’ella sinó temporalment i mitjançant una llei, quan així ho exigisca la seguretat de l’Estat en circumstàncies extraordinàries. […] Però ni en una ni en altra llei es podran suspendre més garanties que les consignades en el primer paràgraf d’aquest article, ni autoritzar el Govern per a alienar del Regno, ni deportar els espanyols, ni per a desterrar-los a distància de més de 250 k¡lómetros del seu domicili. […]
Art.32 La sobirania resideix essencialment en la Nació, de la qual emanen tots els poders.
Art.33 La forma de govern de la Nació espanyola és la Monarquia.
Art.34 La potestat de fer les lleis resideix en les Corts. El Rei sanciona i promulga les lleis.
Art.35 El poder executiu resideix en el Rei, que l’exerceix mitjançant els seus ministres.
Art.36 Els Tribunals exerceixen el poder judicial.
Art.37 La gestió dels interessos peculiars dels pobles i de les províncies correspon respectivament als Ajuntaments i Diputacions provincials, segons les lleis.
Art.38 Les Corts es composen de dos Cossos Colegisladors, a saber: Senat i Congrés […] iguals en facultats, excepte en els casos previstos en la Constitució.
Art.39 El Congrés es renovarà totalment cada tres anys. El Senat es renovarà per quartes parts cada tres anys. […]
Art.41 Ningú senador ni diputat podrà admetre dels seus electors mandat algú imperatiu.
Art.42 Les Corts es reuneixen tots els anys. Correspon al Rei convocar-les, suspendre-les i tancar les seues sessions i dissoldre un dels Cossos Colegisladors, o ambdós a la vegada. [...]
Art.49 Cap projecte podrà arribar a ser llei sense que abans siga votat en los dos Cossos Colegisladors. [...]
Art.54 La iniciativa de les lleis correspon al Rei i a cadascú dels Cossos Colegisladors. […]
Art.57 Els senadors i diputats són inviolables per les opinions que emeten en l’exercici del seu càrrec.
Art. 58 A més de la potestat legislativa, correspon a les Corts: [...] 4° Fer efectiva la responsabilitat dels ministres; [...]
Art.60 Els senadors s’elegiran per províncies. Al efecte, cada districte municipal elegirà per sufragi universal un nombre de compromissaris igual a la sexta part del de regidors que deuen composar el seu Ajuntament. [...]
Art. 61 Qualsevol que siga en endavant la divisió territorial, mai s’alterarà el nombre total de senadors que […] resulta de la demarcació actual de províncies. [...]
Art.63 Seran a més elegibles els 50 majors contribuents per contribució territorial i els 20 majors per subsidi industrial i comercial de cada província. [...]
Art.65 El Congrés es compondrà d’un diputat al menys per cada 40.000 ànimes de població elegit segons la llei electoral. [...]
Art.67 La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Són responsables els ministres.
Art.68 El Rei designa i separa lliurement els seus ministres.
Art.69 La potestat de fer executar les lleis resideix en el Rei, i la seua autoritat s’estén […] a la conservació de l’ordre públic en l’interior i a la seguretat de l’Estat en l’exterior, segons la Constitució i les lleis. […]
Art.71 Una sola vegada en cada legislatura podrà el Rei suspendre les Corts sense el consentiment d’aquestes. [...]
Art.78 Si arribare a extingir-se la dinastia que siga cridada a la possessió de la Corona, les Corts faran noves crides com més convinga a la Nació. [...]
Art.89 Els ministres són responsables davant les Corts dels delictes que cometen en l’exercici de les seues funcions. Al Congrés correspon acusar-los i al Senat jutjar-los. [...]
Art.91 Als Tribunals correspon exclusivament la potestat d’aplicar les lleis als judicis civils i criminals. [...] Uns mateixos Codis regiran en tota la Monarquia, sense perjudici de les variacions que per particulars circumstàncies determinen les lleis. En ells no s’establirà més que un sol fur per a tots els espanyols en els judicis comuns, civils i criminals.
Art.92 Els Tribunals no aplicaran els reglaments generals, provincials i locals sinó en quant estiguen conformes amb les lleis.
Art.93 S’establirà el judici per jurats per a tots els delictes polítics i per als comuns que determine la llei. [...]
Art.98 Els jutges són responsables personalment de tota infracció de llei que cometen, segons el que determine la llei de responsabilitat judicial. […]
Art.99 L’organització i atribucions de les Diputacions provincials i Ajuntaments es regiran pels seues respectives lleis. Aquestes s’ajustaran als principis següents: [...]
4° Intervenció del Rei, i en el seu cas de les Corts, per a impedir que les Diputacions provincials i els Ajuntaments s’extralimiten de les seues atribucions en perjudici dels interessos generals i permanents;
5° Determinació de les seues facultats en matèria d’impostos perquè els provincials i municipals no es troben mai en oposició amb el sistema tributari. [...]
Art.108 Les Corts Constituents reformaran el sistema actual del govern de les províncies d’Ultramar, quan hagen pres seient els diputats de Cuba o Puerto Rico, per a fer extensius a les mateixes, amb les modificacions que es creguen necessàries, els drets consignats en la Constitució.
Art.109 El règim pel que es governen les províncies espanyoles situades en l’arxipèlag filipí serà reformat per una llei. [...] (Traducció i adaptació pròpies).
BREUS NOTES SOBRE LA CONSTITUCIÓ DE 1869.
Com en altres anotacions, l'esquema que seguirem constarà de diverses parts. En un primer apartat començarem per identificar el document i realitzar una senzilla classificació taxonòmica. Prosseguirem amb una exposició smera i concisa del contingut del text i, com a conclusió, deduirem la ubicació temporal del moment en què es va escriure. Per a concloure aquest primer apartat exposarem les característiques fonamentals del període en què s'inclou.
En un segon moment passarem a explicar el contingut del text que ja haurem exposat abans utilitzant els coneixements de què disposem i fent contínues referències al text.
Per últim, haurem de concloure el nostre escrit plantejant una possible significació històrica de la font seleccionada. En aquest aspecte hem de ressaltar que es tracta d'un apartat molt obert, en el qual haurem de fer referències a moments anteriors i posteriors, per tal de ressenyar les pervivències i els canvis que han tingut lloc e relació amb l'essència del contingut del document.
Pel que fa a la identificació del text, el que hem seleccionat és un conjunt molt extens d’articles. Per tant, podem deduir que es tracta d’un text legislatiu i de naturalesa jurídico-política. A més, podem definir-lo com a una font primària ja que procedeix del moment en què està escrit i reflecteix de forma directa unes realitats jurídiques i polítiques pròpies del període. Concretament ens referim a la Constitució de 1869.
Aquest document és un exemple del radicalisme plural de la revolució de 1868, que es manifestà mitjançant aquest element, netam,ent democràtic.
La democràcia es fa palesa en el reconeixement de la sobirania nacional i en el seu element bàsic, que va ser el sufragi universal. Aquests dos elements, sufragi universal i sobirania nacional es van reivindicar com a els fonaments de la revolució gloriosa de 1868, in en el Pacte d'Ostende que agrupà els unionistes, els progressistes i els demòcrates.
Pel que fa a la sobirania nacional, aquesta es manifesta en el preàmbul i en l'article 32, fonamentalment, encara que la resta d'elements de la Constitució són la plasmació d'aquests principis. Per exemple, l'article 16 garantia el dret de tot espanyol a exercir el dret de sufragi.
Un altre element cabdal va ser la declaració de drets fonamentals i llibertats públiques, com ara el dret de reunió i d'associació, formulats per primera vegada explícitament en un text constitucional.
Respecte al contingut del text, en el document constitucional de 1869 la forma d'Estat és una monarquia constitucional, com es constata en l'article 33 (La forma de govern de la Nació espanyola és la Monarquia.). Però, a diferència de documents constitucionals anteriors, la sobirania és nacional. Així es veu en el preàmbul (LA NACIÓ ESPANYOLA, i en el seu nom las Cortes Constituents, elegides per sufragi universal, desitjant fiançar la justícia, la llibertat i la seguretat, i proveure al ben de quants viuen a Espanya, decreten i sancionen la següent Constitució:) i en l'article 32.
La relació de drets individuals i llibertats públiques és molt extensa i àmplia, al menys en comparació amb altres documents constitucionals anteriors. Entre elles destaquen l'habeas corpus, la inviolabilitat del domicili, el respecte per la propietat individual, el dret de votar de tots els espanyols (art 16), llibertats públiques com ara la llibertat d'expressió (article 17), d'associació (amb matisos) i de reunió (article 18, també amb matisos). Aquests últims elements, com ja em comentat adès, van ser formulats palesament per primera vegada.
Respecte a la confessionalitat de l'Estat, és cert que aquest es compromet a mantenir i sufragar les despeses de culte i de clergat, però es pot desenvolupar el culte a altres religions (article 21). Per tant, ens trobem per primera vegada davant la llibertat religiosa, encara que es detecten elements propis de períodes doctrinaris anteriors. Un trencament massa radical no era oportú en aquell moment.
Pel que fa a la divisió de poders, la Constitució de 1869 presenta una separació molt més clara que en constitucions anteriors. Aquesta es defineix de forma que el poder legislatiu el desenvolupen les Corts, que són bicamerals, però no en el rei, encara que s’admet que sancione i signe les lleis (article 34) però de forma obligatòria. Tanmateix, el rei, juntament amb les Corts, disposa de la iniciativa legislativa (article 54) i pot dissoldre i convocar les Corts (article 42) encara que una vegada per legislatura (article 71).
Per altra banda, cal destacar que el legislatiu, desenvolupat per les Corts, és bicameral, però amb un Senat que no és un residu de l’Antic Règim, como ocorreria en un sistema doctrinari, sinó que funciona com a una cambra territorial, ja que els senadors són elegits pel poble amb un nombre concret per cada província.
El poder executiu l’exerceixen el rei i els ministres (article 35), que a més poden ser separats i designats lliurement pel monarca (article 68) i el judicial els tribunals (article 36) i a més es contempla l’existència de judici per jurats per a delictes polítics i comuns (article 93).
Per últim, cal destacar que referent a l’administració territorial, existeixen diputacions provincials i ajuntaments que són tan autònoms que poden estar regits per les seues pròpies lleis, encara que sempre tenint com a referència la constitució central, aquesta constitució. De fet tant les Corts com el rei poden intervenir en els assumptes interns de les institucions locals i provincials si en les seues legislacions trepitgen alguns dels principis del conjunt de l’Estat, o perjudiquen els interessos generals (article 99).
De tot el que hem exposat podem deduir que el document objecte del nostre anàlisi pertany a un període diferent al doctrinarisme d’etapes anteriors. No obstant això, es pot incloure dintre del procés de construcció de l’Estat liberal i els primers intents democratitzadors. De fet, és un d’aquestos intents democratitzadors. Concretament, de la monarquia democràtica que va establir-se després de la revolució de 1868, la Revolució Gloriosa.
Rere aquesta revolució que va obligar Isabel II a exiliar-se, en un primer moment el poder el tenien les juntes revolucionàries que van formar-se de forma espontània. D’elles va elegir-se la Junta Superior Revolucionària, com a coordinadora de totes elles, i que fou elegida per sufragi universal. En aquest moment ja aquest fet implicava un caire democràtic del fenomen junter. De fet, els revolucionaris defenien canvis radicals importants que trencaren el sistema doctrinari imperant fins aquell moment.
Canvis com el sufragi universal (contra el censitari del sistema anterior), la llibertat d’impremta (oposada al control de la premsa de la constitució moderada i del Concordat amb la Santa Seu de 1851), i de cultes (contra el citat Concordat i contra l’article 11 de la Constitució de 1845), la llibertat d’indústria i de comerç (oposada al proteccionisme moderat), una única contribució (reivindicació tradicional de les masses populars, molt perjudicades `per un sistema de quintes que descansava quasi en exclusiva en ells), drets de reunió i associació (per primera vegada), una descentralització administrativa (front la centralització de la legislació moderada)... tots aquestos canvis van ser defensats per aquesta Junta i van ser represos pel Govern Provisional encapçalat pel general Serrano i que va estar format pels més moderats dels que van sublevar-se contra la reina.
Aquest govern va coexistir amb les juntes fins que aquestes es dissolgueren quan els primers adoptaren mesures democràtiques. No obstant, com que els membres del govern provisional eren monàrquics, i van defensar la fórmula de la monarquia per al nou sistema polític, van esclatar insurreccions de persones més radicals que preferien una República, i el Partit Demòcrata va perdre la seua branca esquerra, els republicans, que van donar lloc al Partit Republicà i al Partit Republicà Federal.
En aquest 1868 també va esclatar la Guerra de Cuba, la Guerra dels Deu Anys, que va tenir una important incidència en el desenvolupament polític posterior, ja que va enrarir molt el clima del país, juntament amb altres problemes, i va fer inviable el nou sistema. De fet, per tal de fer front al conflicte cubà, el govern va haver de convocar de nou les impopulars quintes, si bé és cert que ja havia abolit els consums, que eren les dues reivindicacions clàssiques de les classes populars.
Aquest nou sistema es va institucionalitzar amb la convocatòria d’eleccions a Corts Constituents, i amb la redacció i aprovació d’un nou document constitucional, el de 1868, de caire monàrquic i democràtic. Però, com que no hi havia un monarca, provisionalment la capçalera de l’Estat va estar desenvolupada pel general Serrano, fins que per fi es va decidir per Amadeu de Saboia, el fill del rei d’Itàlia, com a nou rei espanyol.
Aquest nou monarca va haver d’enfrontar-se a problemes molt greus. En principi, la guerra de Cuba, però també l’oposició per la dreta dels carlistes, que van declarar una nova carlistada, dels moderats alfonsins (partidaris d’Alfons XII, el fill d’Isabel II després de l’abdicació d’aquest última el 1870), i per l’esquerra dels republicans unitaris, dels republicans federals i del moviment obrer organitzat. Però és que a més dintre del propi sistema polític els partits que l’havien acceptat, els constitucionalistes i els radicals, van lluitar enconadament entre ells i van provocar una forta inestabilitat política. No es podia governar, i, davant tantes dificultats, Amadeu I va haver d’abdicar l’11 de febrer de 1873.
En principi el sistema d’Amadeu I, el sistema de la Constitució de 1869, era molt diferent del sistema anterior. Es tractava d’un sistema democràtic, amb escasses concessions a les antigues elites de l’Antic Règim, amb un respecte important per les llibertats individuals i pels drets públics, i estava dissenyat per tal de fer efectiva la democràcia. Fins ni tot, les circumscripcions electorals mitjançant les quals havia de desenvolupar-se el sufragi universal (per als homes majors de 25 anys) eren més grans que en el període anterior, i en elles s’aplicaven un sistema de llistes, i s’elegien les més votades. Això tenia com a fonament l’intent d’evitar la influència dels cacics en els processos electorals. No obstant, amb el temps va modificar-se i es va tornar als districtes més petits pels quals s’eligirien no llistes, sinó persones. És a dir, districtes uninominals, molt més fàcils de controlar pels cacics. Estava tornant-se al sistema isabelí.
Tot i això, els principis en què es fonamentava el sistema de la Constitució de 1869 eren la democràcia (pel sufragi universal i la sobirania nacional abans esmentats), la descentralització administrativa (per la capacitat de les institucions locals de decidir i d’organitzar les seus lleis) i el iusnaturalisme racionalista (per la declaració de drets, que era molt més llarga, completa i intensa que en altres documents constitucionals).
La sobirania nacional que apareix en el preàmbul i en l’article 32 és un element fonamental en la definició del nou règim. Pensem que la ideologia democràtica des de mitjans dels seixanta va ser un element ideològic que es va propagar amb facilitat gràcies al telègraf i als ferrocarrils, i va ser una de les reivindicacions de les juntes. Per tal d’eliminar la seua influència política, el govern provisional, controlat per la coalició monàrquico-democràtica (és a dir, pels partits més moderats que havien signat el Pacte d’Ostende el 1866), va haver de fer concessions als demòcrates.
Pel que fa a la forma de l’Estat, la monarquia, com es veu en l’article 33, va ser un element consubstancial als antics unionistes, als progressistes i als demòcrates cimbris (els demòcrates monàrquics) però va comportar l’escissió del Partit Demòcrata dels republicans, tant en la seua versió unitària com en la versió federal.
Els drets individuals eren molt extensos. Pensem que, com més doctrinària siga una constitució, menys drets individuals i llibertats públiques hi apareixen. És el cas de la de 1845 o el projecte de Bravo Murillo de 1852 (on no hi apareixen), o en menor mesura la de 1837 o fins i tot 1856. En aquest cas fins i tot es parla de dret d’associació, reunió i una llibertat d’expressió molt més àmplia (típica de l’ideari kraussista que va influir en la revolució se setembre de 1868) que en períodes anteriors, en què estava determinada per les lleis, és a dir, per la censura.
La divisió de poders s’estableix molt clarament. En un sistema constitucional amb trets democràtics, aquest aspecte és fonamental. Pensem que el doctrinarisme, com a sistema polític a mig camí entre l’absolutisme de l’Antic Règim i el liberalisme del segle XIX, amb una sobirania compartida, una de les característiques del important paper concedit a la Corona era la potestat d’aquesta institució d’exercir el poder executiu i part del legislatiu mitjançant el dret de veto, la iniciativa legislativa i la designació en tot o en part del Senat, a més del control de les eleccions per part del ministeri de la Governació, designat amb anterioritat a la celebració del procés electoral. No obstant, en el cas de la Constitució de 1869, a més de la sobirania nacional definida així en el Preàmbul i en l’article 32, la separació de poders més clara i evident posava de manifest l’aplicació real d’aquest principi. El rei ja no disposava del dret de veto i només que signava i sancionava les lleis. Sí que és veritat que, juntament amb les Corts, que a més encara que foren bicamerals eren elegides pel poble sencerament, disposava de la iniciativa legislativa. Però, pel que fa al poder judicial, aquest era completament independent dels altres. En la Constitució de 1845, per exemple, el poder judicial no era tal, sinó que la funció de jutjar era desenvolupada per l’administració de justícia.
Tot i el que hem explicat, el rei podia designar i separar lliurement els ministres, motiu pel qual al final d’alguna manera estava caient-se en el mateix defecte del sistema isabelí, és a dir, la possibilitat de crear un govern abans de formar-se les Corts, pel qual motiu el legislatiu d’alguna manera passava a dependre de l’executiu, que era el poder de què disposava el rei. Si a tot això afegim el canvi en el sistema electoral, que de circumscripcions electorals grans es passava a circumscripcions electorals petites, més fàcils de controlar per tal d’adulterar el resultat electoral, estem davant un sistema que en la pràctica podia assimilar-se al doctrinarisme isabelí. Ara bé, només que en la variant electoral, perquè els principis polítics eren netament diferents, eren democràtics.
Aquestos principis polítics democràtics no van poder-se aplicar i desenvolupar si no hi existira una legislació complementària que contribuïra a materialitzar-los. D’aquesta manera, al llarg de 1870 va a aprovar-se tot un recull de lleis de caire clarament democràtic. Entre elles destacaren la llei electoral de juny de 1870, que consolidava el sufragi universal masculí, una llei d’ordre públic per tal de regular situacions excepcionals, una llei orgànica del poder judicial, el Codi Penal de 1870, que alleugerava les penes que havien d’imposar-se en el judicis, la llei d’administració municipal i local, la llei de matrimoni civil, etc. Dos anys més tard va promulgar-se una llei per als judicis criminals el 1872, que restablia el judici per jurats.
Totes elles, com es pot deduir, plantejaven un sistema democràtic, que no obstant, no va quallar. Entre els problemes que afectaren el sistema de la Constitució de 1869 cal esmentar els interns propis de la Coalició Monàrquico-democràtica del govern, que es va dividir en dos partits, el Constitucionalista de Sagasta, i el Radical de Ruiz Zorrilla, massa oposats entre ells.
Però és que també va haver-hi pressions des de la dreta, entre les classes socials que defenien els moderats alfonsins, favorables al sistema esclavista que existia en les colònies, i que semblava que la monarquia d’Amadeu I pretenia alterar. Però més a la dreta els neocatòlics carlistes. I també per l’esquerra, els republicans de diferents tendències i l’incipient moviment obrer organitzat. I a tot això s’afegia el conflicte carlista i el conflicte de Cuba, que implicaven la necessitat de reclutar soldats, quan les quintes eren molt impopulars i havien estat una de les reivindicacions clàssiques de les masses populars que havien creat juntes revolucionàries. Aquestes juntes revolucionàries s’havien dissolt per les mesures avançades del govern provisional. Però davant la conjuntura, eren necessàries mesures d’urgència, que eren molt impopulars, com el recurs a les quintes. Així la població no va acceptar el govern.
Davant la manca de suports, el rei no va poder desenvolupar la seua tasca i va haver d’abdicar l’11 de febrer de 1873. com a resultat, el Congrés i el Senat, reunits en Assemblea Nacional, van decidir implantar la primera experiència republicana a Espanya.
Pel que fa a la significació històrica del document, podem comentar que, encara que va rebre la tradició de la Constitució Non Nata de 1856, ha de considerar-se com a pionera en la democratització de les estructures.
Fins aleshores no s’havia dissenyat un sistema de llibertats públiques tan ampli. A més, en desaparèixer el dret de veto del monarca, la sobirania nacional avançava molt. És veritat que la Constitució de 1812 va declarar-la obertament, però hi existia un veto suspensiu que donava molt de poder a la Corona.
La iniciativa legislativa (Art.54 La iniciativa de les lleis correspon al Rei i a cadascú dels Cossos Colegisladors. […]) descansava no sols en la Corona, sinó en el rei i cadascú dels cossos colegisladors, que a més estaven elegits pel poble. Pensem que en la Constitució de 1845, amb matisos, i fins i tot en la de 1837, el Senat era un cos colegislador elegit pel monarca en tot o en part. Amb aquesta mesura, la Constitució de 1869 plantejava una reducció molt important de la potestat d’influir en l’elaboració de les lleis que fins aleshores havia tingut el monarca. Per tant, era un altre avenç en la creació d’un sistema més democràtic.
En altre ordre de coses també va haver-hi un important avenç. És el cas de la possibilitat de gaudir de llibertat per a desenvolupar les pròpies creences. És veritat que, com s’especifica en l’article 21, l’Estat havia de comprometre’s en el manteniment del culte i del clergat, però no hem d’oblidar la tradició que en aquest sentit tenia el liberalisme espanyol, i el fet que la majoria de la població era creient. De fet, els noms amb què es batejava la gent eren els noms, en general, del Sant que coincidia amb el naixement. Però és que la cultura religiosa implicava que els moments més importants de la vida d’una persona estaven regits per criteris religiosos. Per això no ha de sorprendre aquesta mesura en la Constitució de 1869. i tampoc implica un demèrit en la constitució d’un sistema democràtic. És més, el citat article 21 plantejava una llibertat de creences de caire kraussista i lliure-pensant que reafirma el tarannà democràtic del text constitucional, abans no vist.
La relació entre els poders també va ser un element dintre del procés de democratització de les estructures. Pensem que fins aleshores les diferents institucions definides en les constitucions experimentaven una mescla de poders. Per exemple, en la Constitució de 1845 la Corona, que tenia la iniciativa legislativa i elegia un dels dos cossos colegisladors, podia separar i designar lliurement els ministres. A més, el poder judicial no era tal, sinó que es tractava, com ja hem vist, d’una administració de justícia, i per tant les institucions judicials depenien del govern. Com a conseqüència, l’executiu, desenvolupat pel monarca, era el poder més important.
En la Constitució de 1845 aquest fet no es donava tan clarament, però sí era així. Com a conclusió podem afirmar que la separació de poders no hi existia en realitat. No obstant, en la Constitució de 1869 sí que existeix més clarament, encara que és cert que el rei podia separar i designar lliurement els ministres (article 68) però en general els poders estan molt definits i expressament separats (articles 33, 34 i 35). Va ser la primera vegada que això va ocórrer i va ser un antecedent molt important de sistemes polítics democràtics com ara el del projecte de 1873, la Constitució de 1931 o la de 1978.
L’administració local i provincial va experimentar també un avenç important en la democratització del seu funcionament. Així, l’àmplia llibertat de decisió d’aquestes institucions mostrava un canvi molt important amb la legislació moderada (lleis de 1840, 1845, Constitució de 1845...) que tallava la seua capacitat decisòria. La Constitució de 1869 permetia fins i tot l’elaboració de lleis pròpies, si bé és cert que mentre que no posaren en perill els interessos generals de l’Estat, la qual cosa, per cert, és lògica si tenim en compte que un tracte diferenciat pel que fa a drets i possibilitats pot implicar el manteniment o aparició de privilegis poc desitjables. De qualsevol manera, va suposar un important canvi en l’estructura de l’estat que després va donar un pas endavant amb el projecte de Constitució de 1873, i sobretot el 1931 i el 1978.
No obstant, aquestos principis, que al llarg del Sexenni van experimentar una important empenta amb el projecte de 1873, amb la Constitució de la Restauració de 1876, fins aleshores la que més temps ha estat en vigor, van retallar-se. La Constitució de 1876, doctrinària com la de 1845 (si bé és cert que no tant) va donar un pas enrere en el procés de democratització de les estructures. Aquest pas enrere es va accentuar amb el franquisme, tot i l’intent de la II República.
Com a conclusió, si observem els períodes en què els principis democràtics van imposar-se, podem afirmar que van ser períodes molt breus, encara que hui en dia han tingut la seua influència en el nostre sistema. Però, no obstant, en general han predominat els principis doctrinaris, com es veu en la vigència de les Constitucions de 1845 i 1876.
No hay comentarios:
Publicar un comentario