Algunes consideracions sobre l'Estatut de Baiona

Com sabem, des d'un punt de vista dels textos constitucionals, l'Estatut de Baiona va ser el primer document constitucional de la història de l'Estat espanyol.

El procés històric que va arribar a la creació, gestació i promulgació d'aquest text constitucional va començar arran dels esdeveniments que tingueren lloc a causa del Motí d'Aranjuez i l'abdicació de Carles IV en el seu fill Ferran. 

A causa d'això, els dos "monarques", el recentment abdicat, i el nou, van demanar a Napoleó I, emperador dels francesos, el seu "vist-i-plau", en una entrevista en la qual van abdicar, a la seua vegada, en el monarca francès. 

Aquest, en virtut del seu poder polític, va oferir la corona a diversos germans seus, dels quals només Josep, el futur Josep I, la hi va acceptar. Es tractava de lliurar-se d'aquella branca dels Borbons que estava tan desprestigiada. 

Napoleó I, el veritable dipositari de la sobirania, va convocar una assemble a Baiona, també denominada Junta Nacional, que es va organitzar en els tres braços comúnment acceptats en l'antic règim, algunes universitats, les províncies aleshores encara aforades, etc. 

L'emperador els va oferir un document ja acabat, que fou sotmés a la seua aprovació. Una aprovació que va ser efectiva el 6 de juny de 1808, i jurat pel nou sobirà, Josep I Bonaparte, el dia 8. Consegüentment, el text, format per 146 articles organitzats en 13 títols, no va ser el producte d'un debat dins d'un organisme emanat de la voluntat del poble, sinó una disposició atorgada per un monarca en virtut de ser el dipositari de la sobirania. Així doncs, es tracta d'una Carta atorgada i no pròpiament una constitució. 

I- PRINCIPIS POLÍTICS DEL TEXT

Dins dels principis polítics del text, hi trobem un liberalisme relatiu a les estructures polítiques, perquè trenca l'absoluta sobirania del rei, com ocorria amb anterioritat. 

Així doncs, respecte dels drets individuals i llibertats públiques, les trobem diseminades per tot el text constitucional. I, pel que fa a ells, comprovem que hi existeix la llibertat personal, garantida per l'habeas corpus i una Junta senatòriaque estaria encarregada de sustanciar els casos referits a aquesta matèria. 

La inviolabilitat personal és un altre element, així com la inviolabilitat del domicili, la llibertat d'impremta (revisada per la Junta senatòria) i la supressió dels privilegis d'exportació de les colònies i dels tributaris. 

En aquesta línia de liberalització, hi trobem també l'abolició del turment i la publicitat dels processos criminals. 

Respecte de la confessionalitat de l'Estat, ja des de l'article 1 es percep l'oficialitat de la religió catòlica. 

II- SEPARACIÓ DE PODERS 

El poder executiu correspon, com va ocòrrer en altres textos constitucionals del liberalisme espanyol, al rei, amb el qual col·laboren els ministres, que n'eren nou i que estaven designats i n'hi podien ser separats lliurament pel monarca, el Senat i el Consell d'Estat. 

El Senat hauria de estar format pels infants d'Espanya, i per 24 persones hi designades pel monarca entre els que hagueren desempenyorat alguns càrrecs en l'Estat. 

Per últim, el Consell d'Estat estava presidit pel Rei, que designava tots els seus membres, però que era només un òrgan consultiu. 

El poder legislatiu també corresponia al rei, fins que es celebraren les primeres eleccions a Corts. Aquestes Corts haurien d'estar integrades per tres estaments. D'ells, la nobleça i el cregat estaven composats per 25 membres cadascú amb caire vitalici. El tercer estament estaria representat amb 62 per juntes provincials, 30 pels ajuntaments més importants 15 designats pel monarca entre comerciants importants (el que implica un determinat caire de Corts orgàniques), i 15 per les Universitats. Tots ells tenien una vigènica de 3 anys. 

A tot això caldria afegir que les Corts no tenien iniciativa legislativa, que sí tenía el Consell d'Estat. 

El poder judicial era inamovible i independent (a diferència de textos considerats com a constitucions, com ara el text de 1845), i se suprimien els tribunals especials. Així doncs, de forma complementària, cal dir que es va programar la futura unitat de furs en un únic Codi de Comerç, un únic Codi Civil i un únic Codi Criminal. 

III- IMPORTÀNCIA EN EL PROCÉS DE DESENVOLUPAMENT DEL CONSTITUCIONALISME ESPANYOL

El text de Baiona, si bé és cert que s'ha de considerar com a una Carta Atorgada, i que no conferia al poble la sobirania (per tant, parlem de sobirania compartida), en qüestions econòmiques i socials va trencar les estructures antic-regimentals.  Així doncs, va iniciar una tradició constitucional i històrica en la qual la versió del sistema trencador de l'Antic Règim va ser, en línies generals, conservador. Un conservadorisme que es va materialitzar en textos com ara el de 1845, fonamentalment, però també el de 1837 i el de 1876, ambdòs doctrinaris. Doctrinaris perquè generaven una sobirania compartida entre el rei i les Corts, tot i que el de 1837, en el seu preàmbul, manifestava que la sobirania era nacional, Un principi polític que, en virtut d'instruments com ara el dret de veto  o la designació (parcial) del Senat per part del monarca, no s'hi posava de manifest.  

Selecció d'articles del text de l'Estatut

L’ESTATUT DE BAIONA.

En nom de Déu Totpoderós, DON JOSEF NAPOLEÓN, per la gràcia de Déu Rei de les Espanyes i de les Índies: Havent sentit de la Junta Nacional, congregada a Baiona d’ordre del nostre molt car i molt amat germà Napoleó, Emperador dels francesos […] Hem decretat i decretem la següent Constitució, perquè es guarde com a llei fonamental dels nostres Estats i com a base del pacte que uneix als nostres pobles amb Nos, i a Nos amb els nostres pobles.

Art. 1º.La religió Catòlica, Apostòlica i Romana, a Espanya i a totes les possessions espanyoles, serà la religió del Rei i de la Nació, i no es permetrà cap altra.

Art. 27º. Haurà nou Ministeris […]

Art. 32º.El Senat es compondrà: 1º Dels infants d’Espanya que tinguen divuit anys acomplerts. 2º De vint-i-quatre individus, designats pel Rei entre els Ministres, els Capitans Generals de l’Exèrcit i Armada, els ambaixadors, consellers d’Estat i els del Consell Reial.

Art. 33º. Ningú podrà ser designat Senador si no té quaranta anys acomplerts.

Art. 34º. Les places de Senador seran de per vida. (…).

Art.39º. Toca al Senat vetllar sobre la conservació de la llibertat individual i de la llibertat d’impremta, després que esta última s’establisca per Llei, com es preveu després.

Art. 40º. Una junta de cinc senadors […] coneixerà […] de les presons […] quan les persones presses no han sigut posades en llibertat, o a disposició dels Tribunals, dintre d’un mes de la seua presó. […].

Art.45º. Una junta de cinc senadors, designats pel mateix Senat, tindrà l’encàrrec de vetllar sobre la llibertat d’impremta. (…) aquesta junta s’anomenarà Junta senatòria de la llibertat d’impremta.

Art.46º. Els autors, impressors i llibrers que creen tenir motiu per a queixar-se de que els hagen impedit la impressió o  la venda d’una obra, podran recórrer directament i mitjançant de petició a la Junta senatòria de llibertat d’impremta.

Art.47º.Quan la Junta entenga que la publicació de l’obra no perjudica l’Estat, requerirà el Ministre que ha donat l’ordre perquè la revoque.

Art.52º.Hi haurà un Consell d’Estat presidit pel Rei, que es composarà de trenta individus com a mínim, i de seixanta com a màxim, i es dividirà en sis seccions (…).

Art.57º.Els projectes de lleis civils i els reglaments generals de l’administració pública seran examinats i estesos pel Consell d’Estat. […]

Art.61º.Hi haurà Corts o Juntes de la Nació, composta de 172 individus, dividits en tres Estaments, a saber: l’Estament del Clergat. El de la Noblesa.            El del Poble (…).

Art.67.Els diputats de les províncies d’Espanya i illes adjacents, seran designats per aquestes a raó d’un diputat per 300.000 habitants, poc més o menys (…).

Art.72.Per a ser diputat de les províncies o per les ciutats es necessitarà ser propietari de béns arrels.

Art.87º.Els regnes i províncies espanyoles a Amèrica i Àsia gaudiran dels mateixos drets que la metròpoli.

Art.88º.Serà lliure en dits regnes i províncies tota espècie de cultiu i indústria.

Art.89º.Es permetrà el comerç recíproc entre els regnes i províncies entre sí i amb la metròpoli.

Art.90º.No podrà concedir-se privilegi algú d’exportació o importació en dits regnes i províncies.

Art.96º.Les Espanyes i les Índies es governaran per un sol Codi de lleis civils i criminals.

Art.97º.L’orde judicial serà independent en les seues funcions.

Art.98º.La Justícia s’administrarà en nom del Rei, per Jutjats i tribunals que ell mateix establirà. Per tant els Tribunals que tenen atribucions especials i totes les justícies d’abadeng, ordes i senyorius, queden suprimides.

Art.99º.El Rei designarà tots els jutges.

Art.116º.Les Duanes interiors de partit a partit i de província a província queden suprimides en Espanya i Índies. Es traslladaran les fronteres de terra o mar.

Art.117º.El sistema de contribucions serà igual en tot el Regne.

Art.118º.Tots els privilegis, que actualment existeixen concedits a cossos o a particulars, queden suprimits. La supressió d’aquests privilegis, si han sigut adquirits per preu, s’entén feta sota indemnització; la supressió dels de jurisdicció serà sense ella. (…).

Art.135º.Tota [...] primogenitura [...] de les que actualment existeixen i els béns de les quals, siga per sí sols o per reunió d’altres en una mateixa persona, no produiran una renda anual de cinc mil pesos forts queden abolides. El posseïdor actual continuarà gaudint de dits béns restituïts a la classe de lliures.     

Art.136º.Tot posseïdor de béns actualment afectes a [...] primogenitura [...] que produïsquen una renda anual de més  de cinc mil pesos forts, podrà demanar, si no ho té per convenient, que dits béns tornen a la classe de lliures.

            El permís necessari per a aquest efecte ha de ser el Rei qui el concedisca.

Art.137º.Tota [...] primogenitura [...], de les que actualment existeixen, que produïsquen per sí mateix o per la reunió de moltes [...] primogenitures […]  una renda anual que excedisca de vint mil pesos forts, es reduirà al capital que produïsca líquidament la referida suma, i els béns que passen de dit capital, tornaran a entrar en la classe de lliures, continuant així en poder dels seus actuals posseïdors.

Art.140.Els diferents graus i classes de noblesa actualment existents, seran conservats amb les seues respectives distincions, encara que sense exempció alguna de les càrregues i obligacions públiques, i sense que mai puga exigir-se la qualitat de la noblesa per a les ocupacions civils ni eclesiàstiques, ni per als graus militars de mar i terra. Els serveis i els talents seran els únics que proporcionaran els ascensos.

SOBRE EL "HABEAS CORPUS"

El habeas corpus, del latín he aquí el cuerpo, es una institución jurídica que podemos incluir dentro de los derechos individuales de los ciudadanos.

En virtud de esta institución, un ciudadano tenía el derecho de que el motivo por el que hubiera sido apresado, fuera revisado ante un juez, o ante la autoridad judicial competente, en un plazo previamente fijado por la ley. De esta forma, si, al ser examinado su caso, el juez decidía que existían motivos objetivos para mantenerlo preso, el ciudadano continuaba en esta situación. Sin embargo, si esta circunstancia no tenía lugar, es decir, si no había pruebas que demostrasen su culpabilidad, el ciudadano debía ser puesto en libertad.

Con este sistema, se garantizan, en un estado de derecho, dos cuestiones: por un lado, el no estar sometido a la decisión arbitraria de un juez cuyo poder no emana del pueblo (y, por ello, no es responsable ante él) sino de otra autoridad (un monarca absoluto o autoritario, por ejemplo). Por otro lado, la garantía de que, al reducirse la estancia en prisión, no justificada objetivamente, se minimiza la posibilidad de ser torturado, algo muy común en el Antiguo Régimen o en sistemas de libertades reducidas.  

Este habeas corpus podía variar dependiendo del grado de libertad de un sistema de poder. Así pues, en un sistema muy democrático el habeas corpus podía establecerse en 72 horas. En otros sistemas, de libertades más restrictivas, este período podía prolongarse. 

El sentido de este derecho es la consideración de la presunción de inocencia, sumada a la consideración de que un ciudadano, como miembro partícipe de la soberanía, tiene ciertos derechos que se manifiestan en el control de la actuación de los poderes públicos sobre la ciudadanía.  

Aunque tradicionalmente esta institución se vincula con la aparición del Estado liberal, en realidad, como tiene un sentido de control de la autoridad pública, en la Monarquía Hispánica, desde su institución a finales del XV, existía en la Corona de Aragón. En ese territorio, en concreto en el Reino de Aragón, el Justicia Mayor podía demandar la presencia de un preso del rey, para revisar su caso(la Manifestación de personas) y evitar que fuese torturado. 

En la actualidad, el ordenamiento institucional y constitucional español, democrático, determina el proceso de aplicación de este derecho en la Ley Orgánica 6/1984, de 24 de mayo. En este texto, se desarrolla esta garantía que aparece en la Constitución de 1978 (Artículo 17.4), que permite a todo detenido ser puesto de inmediato a disposición judicial para revisar el caso y tomar las decisiones jurídicas y penales pertinentes. 

BREVE REFLEXIÓN SOBRE EL ANTEPROYECTO DE CONSTITUCIÓN DE 1929

En esta entrada apuntaremos algunos elementos más o menos notorios del Anteproyecto de Constitución monárquica de 1929. Por problema de espacio, y para simplificar el contenido de la entrada, obviaremos una selección de artículos que podéis encontrar en el anexo de textos de los apuntes.

En 1929, durante el Directorio Civil, y en los últimos meses de la dictadura, se planteó el problema de la ausencia de marco legislativo fundamental. Tras varios debates, se desarrollaron tres opciones con el fin de articular un nuevo marco legislativo fundamental.
La primera de ellas defendía reformar el texto de 1876 en su parte orgánica, para adaptarlo a la nueva realidad política.
Una segunda corriente defendía la vuelta al texto íntegro de la Restauración, y una tercera, personificada en el dictador, defendía la redacción de una nueva Constitución. Fue esta última la que al final se impuso. 
El proyecto de Constitución de 1929, llamada Estatuto Fundamental de la Monarquía, fue un proyecto de Carta Otorgada, porque estaba redactada por la Sección Primera de la Asamblea Nacional (institución consultiva, como sabemos).  

Este texto, el Anteproyecto de 1929, planteaba un sistema político basado en una monarquía constitucional, típico sistema de los Borbones. En este marco, los tres poderes estaban sometidos al doble principio de diferenciación y coordinación. Pero, en realidad, la concentración de poderes en la persona del monarca era un hecho. De esta manera, el rey disponía del poder ejecutivo, que estaba desarrollado por el gobierno en su nombre. El judicial estaba desempeñado por los tribunales, pero el legislativo, que teóricamente lo ejercerían las Cortes, estaba bastante repartido. Esto se debe a que ya la propia formación de esta institución recortaba ostensiblemente la soberanía del pueblo (lo cual era lógico, ya que la soberanía no era nacional ni compartida, sino, como se manifestaba en los artículos 4 y 5, del Estado). Los diputados se dividían una mitad por sufragio directo (que por primera vez incluía a las mujeres), y la otra mitad, parte por sufragio corporativo, y parte por designación real y por derecho propio. Pero es que la cuestión estaba en que esta institución carecía de un contenido y un poder legislativo real. Esto se debía a que perdía la inciativa legislativa en los asuntos verdaderamente importantes, como los impuestos o la defensa; perdía el control del gobierno; sus propuestas legislativas podían verse vetadas por el Consejo del Reino (que era el organismo que en realidad era el que controlaba al ejecutivo y que asesoraba al Rey) e incluso se veía en la situación de permitir que los ministros legislasen también.

En otro orden de asuntos, este Anteproyecto defendía la confesionalidad del Estado, que además se comprometía, en la más rancia costumbre constitucional española, a sostener al culto y al clero (ideas que provenían de la legislación moderada, como la Ley de 1845). Este elemento, unido a lo anteriormente expuesto y a la exaltación de la unidad nacional, confería a este documento un carácter muy conservador.

Es cierto que se mantenían los derechos individuales y libertades públicas aparecidos en el texto de 1876, a los que incluso se sumaban el derecho al trabajo o a la enseñanza, pero dichos derechos aparecían contenidos en muy pocos artículos.
Por otra parte, la concentración de poder en la figura del monarca era tal, que algunos autores han defendido el carácter absolutista del régimen diseñado.

Como es evidente, un texto de esta índole generó una miríada de reacciones en contra. Incluso el monarca, observando los riesgos que podía comportar la asunción de un marco legislativo de esta índole, retiró su apoyo al texto. Pero es que tampoco estaba conforme Primo de Rivera, porque el texto creaba, de facto, una especie de dictadura monárquica en la cual el rey disponía de amplísimos poderes.

El reinado de Fernando VII

En https://www.youtube.com/watch?v=Df7205sMXYs  he encontrado este video. Muy interesante.

Repaso de la crisis del Antiguo Régimen, por los compañeros del IES Sánchez de Lastra

En https://www.youtube.com/watch?v=HPmV3F8LDbY he encontrado este video sobre la crisis del Antiguo Régimen

La I Guerra Carlista

En  https://www.youtube.com/watch?v=-OVd7QswC1Y he encontrado este video sobre la I Guerra Carlista, que nos puede servir para repasar lo visto en clase.

Esbozo de algunos planes de división provincial

En estas imágenes podemos observar de qué forma se intentó racionalizar el sistema de gestión del territorio de la Monarquía hasta mediados del siglo XIX.

No se trata de una muestra pormenorizada ni detallada, puesto que faltan algunos proyectos, como el de las Cortes de Cádiz, pero puede servirnos para comparar el sistema territorial diseñado en virtud de la concesión de privilegios provenientes de la soberanía real, hasta los intentos de gestión del territorio de forma más racional y centralizada, como es el caso del régimen de José I o el sistema liberal del Trienio.

 Este mapa muestra la distribución territorial, a grandes rasgos, proveniente de la monarquía de los Habsburgo. Como se puede observar, se trata de una distribución producto de la concesión de privlegios por parte de la Corona.

 El mapa superior muestra el intento borbónico de gestionar un territorio tratando de aplicar criterios de racionalidad. No obstante, no se pudo conseguir por las trabas quer los privilegios que anteriores titulares de la Corona habían concedido a los diferentes territorios del Estado.

El mapa superior muestra el intento de la monarquía de Carlos IV, de un cierto talante reformista, de gestionar el Estado. Este intento se ensayó  durante el período de Godoy.

El mapa anterior muestra el intento de José I Bonaparte de crear un sistema basado en prefecturas, copia del modelo francés.

Este mapa es el perteneciente a la división provincial en 52 provincias, que se planeó durante el Trienio Liberal. Como sabemos, este intento de homogeneizar el Estado duraría muy poco, puesto que, en 1823, las atribuciones que la Corona tradicionalmente había disfrutado, volvieron a ella tras el paréntesis liberal.

Ahora bien, este proyecto es interesante por el intento de homogeneizar el territorio estatal.