La Constitució de 1837

DOCUMENT 4: LA CONSTITUCIÓ DE 1837.
[...] ISABEL II, per la gràcia de Deu i la Constitució de la Monarquia espanyola […] les Corts generales han decretat i sancionat, i Nos de conformitat acceptat el següent: Sent la voluntat de la Nació revisar, en ús de la seua sobirania, la Constitució promulgada a Cadis […] les Corts generals […] decreten i sancionen la següent Constitució de la Monarquia espanyola
Art.2Tots els espanyols poden publicar lliurement les seues idees sense prèvia censura, amb subjecció a les lleis. La qualificació dels delictes d’impremta correspon exclusivament als jurats.
Art.3 Tot espanyol té dret a dirigir peticions per escrit a les Corts i al Rei com determinen las lleis.
Art.4 Uns mateixos codis regiran en tota la Monarquia i en ells no s’establirà més que un sol fur per a tots els espanyols en els judicis comuns, civils i criminals.
Art.5 Tots els espanyols són admissibles a les ocupacions i càrrecs públics, segons el seu mèrit i capacitat.
Art.6 Tot espanyol està obligat a defendre la Pàtria amb les armes quan siga cridat per la llei, i a contribuir en proporció dels seus habers per a les despeses de l’Estat.
Art.7 No pot ser detingut, ni pres, ni separat del seu domicili cap espanyol, ni violada la seua casa, sinó en els casos i en la forma que les lleis prescriuen.
Art.8 Si la seguretat de l’Estat exigira en circumstàncies extraordinàries la suspensió temporal en tota la monarquia o en part d’ella, d’allò dispost en l’article anterior, es determinarà per una llei.
Art.9 Cap espanyol pot ser processat ni sentenciat sinó pel Jutge o Tribunal competent en virtut de lleis anteriors al delicte i en la forma que aquestes prescriuen.
Art.10 No s’imposarà mai la pena de confiscació de bens, i cap espanyol serà privat de la seua propietat, sinó per causa justificada d’utilitat comuna, prèvia la corresponent indemnització.
Art.11 La Nació s’obliga a mantenir el culte i els ministres de la Religió Catòlica que professen los espanyols.
Art.12 La potestat de fer les lleis resideix en les Cortes amb el Rei.
Art.13 Les Corts es composen de dos Cossos Colegisladors, iguals en facultats: el Senat i el Congrés dels Diputats [...]
Art.15 Els senadors són designats pel Rei a proposta en llista triple, dels electors que en cada província designen els diputats a Corts [...]
Art.20 Els fils del Rei i del hereter immediat de la Corona són senadors a la edat de vint-i-cinc anys.
Art.21 Cada província designarà un diputat al menys per cada cinquanta mil ànimes de la seua població.
Art.22 Els diputats s’elegiran pel mètode directe i podran ser reelegits indefinidament.
Art.23 Per a ser diputat es requereix ser espanyol, de l’estat seglar, haver complert vint-i-cinc anys i tenir les demés circumstàncies que exigisca la llei electoral.[...]
Art.25 Els diputats seran elegits per tres anys.
Art.26 Les Corts es reuneixen tots els anys. Correspon al Rei convocar-les, suspendre i tancar les sues sessions, i dissoldre el Congrés dels Diputats; però amb l’obligació, en aquest últim cas, de convocar altres Corts i reunir-les dintre de tres mesos.[...]
Art.36 El Rei i cadascú dels Cossos Colegisladors tenen la iniciativa de les lleis.
Art.37 Les lleis sobre contribucions i crèdit públic se presentaran primer al Congrés dels Diputats, i si en el Senat sofriren alguna alteració que aquell no admeta després, passarà a la sanció reial el que els diputats aprovaren definitivament.
Art.39 Si un dels Cossos Colegisladors rebutjare algun projecte de llei, o li negare el Rei la sanció, no podrà tornar-se a proposar un projecte de llei sobre el mateix objecte en aquella legislatura.
Art.40 A més de la potestat legislativa que exerciren les Corts amb el Rei […]
2. Resoldre qualsevol dubte de fet o de dret que ocorrega en ordre a la successió de la Corona.
3. Elegir Regent o Regència del Regne i designar tutor al Rei menor, quan ho preveu la Constitució.
4. Fer efectiva la responsabilitat dels ministres, els quals seran acusats pel Congrés i jutjats pel Senat.
Art.41 Els senadors i els diputats són inviolables per les seues opinions i vots en l’exercici del seu càrrec. […]
Art.44 La persona del Rei és sagrada i inviolable, i no està subjecta a responsabilitat. Són responsables els ministres.
Art.45 La potestat de fer executar les lleis resideix en el Rei, i la seua autoritat s’estén a tot quant condueix a la conservació de l’ordre públic en el interior, i a la seguretat de l’Estat en el exterior, segons la Constitució i les lleis.
Art.46 El Rei sanciona i promulga les lleis.
Art.47 A més de les prerrogatives que la Constitució assenyala al Rei, li correspon: […]
10. Designar i separar lliurement els ministres.
Art.48 El Rei necessita estar autoritzat per una llei especial: 1. Per a alienar, cedir o permutar qualsevol part del territori espanyol. […]
Art.50 La Reina legítima de les Espanyes és Na Isabel II de Borbó. […]
Art.55 Quan regne una femella, el seu home no tindrà cap part en el govern del Regne. […]
Art.63 Als Tribunals i Jutjats roman exclusivament la potestat d’aplicar les lleis en els judicis civils i criminals sense que poden exercir altres funcions que las de jutjar i fer que s’execute el jutjat.
Art.64 Les lleis determinaran els Tribunals i Jutjats que ha d’haver, l’organització de cadascú, les seues facultats, el modus de exercir-les, i les qualitats que han de tenir els seus individus.
Art.65 Els judicis en matèries criminals seran públics en la forma que determinen les lleis. […]
Art.69 En cada província haurà una Diputació provincial, composta del nombre d’individus que determine la llei, designats pels mateixos electors que els diputats a Corts.
Art.70 Per al govern interior dels pobles hi haurà Ajuntaments, designats pels veïns, a quins la llei concedís aquest dret. […]
Art.73 No podrà imposar-se ni cobrar-se cap contribució ni arbitri que no estiga autoritzat per la llei de pressupostos o altra especial. […]
Art.77 Hi haurà en cada província cossos de milícia nacional, l’organització i servei de la qual s’arreglarà per una llei especial; i el Rei podrà en cas necessari disposar d’aquesta força dintre de la respectiva província; però no podrà fer-la servir fora d’ella sense atorgament de les Corts.
ARTICLES ADICIONALS
Art 1º Les lleis determinaran l’època i el modus en què s’ha de establir el Judici per Jurats per a tota classe de delictes.
Art 2º Les províncies d’Ultramar governades per lleis especials.
Segons al dispost en aquesta Constitució m’afegeix a ella i l’accepte en nom de la meua augusta filla la Reina Na Isabel II. — MARIA CRISTINA, Reina Governadora. (Traducció pròpia).

El text objecte del nostre anàlisi és un conjunt d’articles que data de 1837. Concretament es tracta de la Constitució d’aquest any. Per tant, estem davant un document primari de caràcter històrico-jurídic i destinat al públic.

Qui va redactar-lo van ser les Corts que van sorgir el 1836, i per tant, es tracta d’un document que s’ha d’incloure dintre del procés de construcció de l’estat liberal, més concretament en la regència de Maria Cristina.

La regent, la reina governadora, arran de la guerra carlista, va haver de canviar de sistema polític i deixar de banda els ministres reformistes que va heretar dels seu marit. Eren aquestos personatges com a Cea Bermúdez i Javier de Burgos, tots ells molt conservadors a nivell ideològic però reformistes en els aspectes tècnics. Llavors va haver de confiar la formació de govern a liberals moderats com ara Martínez de la Rosa, el comte de Toreno o Istúriz. Tots ells van governar sota la cobertura jurídica de l’Estatut Reial, un document que no pot considerar-se una constitució en el sentit literal del terme, sinó una carta atorgada.

Com es pot suposar, tots ells eren liberals, però moderats. Per aquest motiu, un grup de sergents va revoltar-se a la Granja de Sant Ildefons i va obligar la regent a acceptar la Constitució de 1812. Així, unes noves Corts elegides per sufragi universal indirecte van sorgir i van decidir canviar la constitució de Cadis. D’aquesta forma es va encetar el canvi constitucional i va sorgir la constitució de 1837, les característiques de la qual poden concretar-se de la següent forma:
Pel que fa a la forma d’estat, podem parlar de monarquia constitucional, en part perquè per a ser parlamentària hauria d’haver desenvolupat un paper de simple àrbitre, però no va ser així, sinó que va prendre un paper quasi rector del nou règim, tot i que es considera liberal.
Sobre la sobirania, en principi hi ha autors com ara García Cárcel, que sostenen que es tracta de sobirania nacional, perquè ho diu en el preàmbul. No obstant això, hi ha altres que defenen que en realitat és una sobirania compartida, com és el cas de Torres del Moral o Josep Fontana. Aquestos últims es basen en la consideració que el preàmbul, tot i que diu […] les Corts generales han decretat i sancionat, i Nos de conformitat acceptat el següent: Sent la voluntat de la Nació revisar, en ús de la seua sobirania, la Constitució promulgada a Cadis […] les Corts generals […] decreten i sancionen la següent Constitució de la Monarquia espanyola, també fa referència a la sobirania per voluntat divina, com s’afirma afegint ISABEL II, per la gràcia de Deu i la Constitució de la Monarquia espanyola. A més, hi ha una segona cambra, el Senat, elegit per un sistema mixt entre elegit pel poble i elegit per designació reial.

Altre element que apareix en l’articulat i que determina el tipus de sobirania podria ser el dret de veto, és a dir, la capacitat del sobirà de no signar un projecte de llei, al igual que pot ocórrer si les Corts no l’aproven, circumstància que provoca la no discussió sobre aquest tema en tota la legislatura (article 39) . Com es pot veure, el poder legislatiu es comparteix entre el monarca i les Corts. Però és que, a més, el monarca disposa de la iniciativa legislativa al igual que el parlament (article 36), i de forma explícita s’accepta la capacitat d’ambdues institucions de desenvolupar la tasca legislativa, com apareix en l’article 12 i en el 40.

Si parlem del poder executiu, la corona desenvolupa en exclusiva aquesta tasca (Art.45 La potestat de fer executar les lleis resideix en el Rei, i la seua autoritat s’estén a tot quant condueix a la conservació de l’ordre públic en el interior, i a la seguretat de l’Estat en el exterior, segons la Constitució i les lleis) però, a més, el rei pot separar i designar lliurement els ministres, com es planteja en l’article 47. Fins i tot pot convocar i dissoldre les Corts (article 26). Òbviament, la capacitat d’intervenir en el legislatiu i en el judicial és molt extensa.
És cert que el poder judicial és independent, i en aquest cas està desenvolupat per tribunals independents i per jutges, i que fins i tot hi ha un jurat per a delictes d’impremta, la qual cosa determina una certa democratització del poder judicial, però tot el que hem exposat ens indica que es tracta d’una sobirania compartida i d’un doctrinarisme clar i evident, en la nostra opinió.
Altres aspectes sí que contribueixen a fixar el caire progressista de la Constitució. És el cas de l’administració local, que es materialitza al voltant de diputacions i ajuntaments, tots ells elegits pel sufragi que més endavant es concretarà. I la forma en què es concreta és mitjançant la llei de 1837, que determina que els ciutadans que poden votar són els que paguen una renda anual de 200 reials. Per tant, es tracta d’un sufragi censitari, tant per a l’administració local com provincial i central.

També pot considerar-se progressista aquesta constitució pel fet de crear un cos de milícia nacional (article 77). Aquest cos de manteniment de l’ordre és una institució que permet els ajuntaments una certa independència administrativa, a més que s’organitza de forma democràtica ja que els comandaments són elegits pels propis milicians. Per tant, la seua ideologia és liberal, però progressista, fonamentalment si tenim en compte que, com que l’armament i els uniformes són sufragats pels milicians, aquestos òbviament han de tenir uns determinats mitjans de vida. Però això no implica que la pertanyen a l’alta burgesia, sinó que són una burgesia mitjana, la classe social que nodreix sobretot els progressistes.

De tot el que hem esmentat, es pot deduir que es tracta d’un document a mig camí entre l’Estatut Reial i la Constitució de 1812. De fet, s’observen influències del doctrinarisme de Bentham i de Constant, que van donar lloc a textos constitucionals com ara el francés de 1814 o el belga de 1831.

Els principis rectors de Cadis es veuen salvaguardats en la divisió de poders clara i evident en tres institucions separades, no com en el cas de la futura Constitució de 1845, en què el poder judicial es veu reduït a una mera administració de justícia. No obstant, en el poder legislatiu s’observa un clar residu de l’Estatut Reial, i per tant del moderantisme, en e fet d’existir dues cambres, i un sufragi censitari per a l’elegida pel poble.

Pel que fa a la declaració de drets, en aquest cas tenim una declaració molt més sistemàtica que en el text de Cadis. És lògic, perquè es tracta d’un liberalisme ja més madur i menys ingenu. Però fins i tot en ella es veu el doctrinarisme propi de la sobirania, del poder polític compartit, ja que en l’article 3 es permet l’elevació de peticions a les Corts, però també a la Corona.

Altres drets són els típics del liberalisme: l’habeas corpus, la inviolabilitat del domicili, la protecció de la propietat, el jurat per a delictes d’impremta, la llibertat d’expressió, la contribució a les necessitats de l’estat segons la riquesa dels ciutadans, l’accés a les ocupacions públiques segons el mèrit i la capacitat, la igualtat de codis...tot això molt important, ja que cal distanciar-se ideològicament dels pressupostos carlistes, que és la ideologia a la qual s’està combatent en els camps de batalla.

De tot això podem deduir que es tracta d’un document basat per una banda en l’Estatut Reial, com ja hem afirmat, i en la Constitució de Cadis. Però és un liberalisme madur, sense els excessos revolucionaris dels liberals gaditans tot i que ha d’afirmar-se contra les idees absolutistes dels carlistes. Per aquest motiu es tracta d’un text doctrinari que contribueix a crear un tipus d’estat liberal que a poc a poc va allunyant-se del poble. Un poble que per a defensar els seus drets haurà d’acostar-se a un nou partit polític creat el 1849 per la insatisfacció de les masses populars davant l’experiència d’uns progressistes que, si bé són la versió més esquerrana del doctrinarisme, no per això deixen de ser-ho. És veritat, no obstant, que l’ordre polític creat arran de la Constitució de 1845 ja és definitòriament doctrinari, però aquesta constitució és progressista comparada amb l’Estatut Reial, la del 45 o la de 1876 (la de la Restauració). Si es compara amb la del 69, ja democràtica, o amb qualsevol dels projectes de constitució republicana de 1873, s’ha de considerar doctrinària i conservadora. No ha d’oblidar-se que, el 1837, quan va redactar-se, un teòric del doctrinarisme que pertanyia al Partit Moderat, com era Donoso Cortés, va afirmar que els arquitectes eren els moderats i que els paletes eren els progressistes, però que tots junts van treballar en una obra idea dels liberals més conservadors.