Constitució de 1845

DOCUMENT 5: LA CONSTITUCIÓ DE 1845
Na Isabel II. Per la gràcia de Deu i de la Constitució de la Monarquia espanyola, Reina de les Espanyes […], SABEU: […] que la intervenció que les seues Corts han tingut […] modificant […] la Constitució […] de 1837, hem vingut, en unió i d’acord amb les Corts […] en decretar i sancionar la següent CONSTITUCIÓ ESPANYOLA
Art.2 Tots els espanyols poden imprimir i publicar lliurement les seues idees sense prèvia censura, amb subjecció a les lleis.
Art.3 Tot espanyol té dret de dirigir peticions per escrit a les Corts i al Rei com determinen les lleis.
Art.4 Uns mateixos codis regiran en tota la Monarquia.
Art.5 Tots els espanyols són admissibles en les ocupacions i càrrecs públics, segons el seu mèrit i capacitat.
Art.6 Tot espanyol està obligat a defendre la Pàtria amb les armes quan siga cridat per la llei i contribuir en proporció dels seus habers per a les despeses de l’Estat.
Art.7 No pot ser detingut, ni pres, ni separat del seu domicili ningú espanyol, ni violada la seua casa, sinó en els casos i en la forma que les lleis prescriuen.
Art.8 Si la seguretat de l’Estat exigira en circumstàncies extraordinàries la suspensió temporal en tota la Monarquia o en part d’ella del dispost en l’article anterior, es determinarà per una llei.
Art.9 Ningú espanyol pot ser processat ni sentenciat sinó pel Jutge o Tribunal competent, en virtut de lleis anteriors al delicte i en la forma en què aquestes prescriguen.
Art.10 No s’imposarà mai més la pena de confiscació de bens, i ningú espanyol serà privat de la seua propietat sinó per causa justificada d’utilitat comuna, prèvia la corresponent indemnització.
Art.11 La Religió de la Nació espanyola és la Catòlica, Apostòlica i Romana. L’Estat s’obliga a mantenir el culte i els seus ministres.
Art.12 La potestat de fer les lleis resideix en les Corts amb el Rei.
Art.13 Les Corts es composen de dos Cossos Colegisladors, iguals en facultats: el Senat i el Congrés dels Diputats.
Art.14 El nombre de senadors és il·limitat; la seua designació pertany al Rei.
Art.15 Sols podran ser designats senadors els espanyols que, a més de tenir trenta anys sencers, romanguen a les classes següents: Presidents d’algú dels Cossos Colegisladors. […] Ministres de la Corona. Consellers d’Estat. Arquebisbes. […] Grans d’Espanya. Capitans generales […] deuran a més gaudir 30.000 reals de renda, procedents de bens propis o de sous de les ocupacions […]. Títols de Castella que gaudeixen de 60.000 reals de renda. Els que paguen amb un any d’antelació 8.000 reals de contribucions directes i hagen sigut senadors o diputats a Corts o diputats provincials o alcaldes en pobles de 30.000 ànimes, o presidents de Juntes o Tribunals de Comerci. […]
Art.17 El càrrec de senador és vitalici. […]
Art.20 El Congrés dels Diputats es composarà dels que designen les Juntes electorals en la forma que determine la llei. Es designarà un diputat com a mínim per cinquanta mil ànimes de població.
Art.21 Els diputats s’elegiran per mètode directe i podran ser reelegits indefinidament. [...]
Art.24 Els diputats seran elegits per cinc anys. […]
Art.26 Les Corts es reuneixen tots els anys. Correspon al Rei convocar-les, suspendre-les i tancar les seues sessions i dissoldre el Congrés dels Diputats, però amb l’obligació, en aquest últim cas, de convocar altres Corts i reunir-les dintre de tres mesos. […]
Art.31 El Rei obri i tanca les Corts, en persona o mitjançant els ministres. […]
Art.35 El Rei i cadascun dels Cossos Colegisladors tenen la iniciativa de les lleis.
Art.38 Si un dels Cossos Colegisladors rebutgés algun projecte de llei, o li negare el Rei la sanció, no podrà tornar-se a proposar un projecte de llei sobre el mateix objecte en aquella legislatura.
Art.39 A més de la potestat legislativa que exerceixen les Corts amb el Rei, pertanyen les facultats següents: […] 3º Fer efectiva la responsabilitat dels Ministres, els quals seran acusats pel Congrés i jutjats pel Senat.
Art.40 Els senadors i els diputats són inviolables per les seues opinions i vots en l’exercici del seu càrrec. […]
Art.42 La persona del Rei és sagrada i inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Són responsables els ministres.
Art.43 La potestat de fer executar les lleis resideix en el Rei, i la seua autoritat s’estén a tot quant condueix a la conservació de l’ordre públic en l’interior i a la seguretat de l’Estat en l’exterior, segons la Constitució i les lleis.
Art.44 El Rei sanciona i promulga les lleis.
Art.45 A més de les prerrogatives que la Constitució assenyala el Rei, li correspon:
1° Expedir els decrets, […] 10º Designar i separar lliurement als ministres. […]
Art.49 La Reina legítima de les Espanyes és Na Isabel II de Borbó. […].
Art.66 Als Tribunals i Jutjats pertany exclusivament la potestat d’aplicar les lleis en els judicis civils i criminals; sense que puguen exercir altres funcions que la de jutjar i fer que s’execute allò jutjat. […]
Art.71 La justícia s’administra en nom del Rei.
Art.72 En cada província hi haurà una Diputació provincial elegida en la forma que determine la llei i composta pel nombre d’individus que aquesta assenyale.
Art.73 Hi haurà en els pobles alcaldes i Ajuntaments. Els Ajuntaments seran designats pels veïns a quins la llei conferisca aquest dret.
Art.74 La llei determinarà l’organització i atribucions de les Diputacions i dels Ajuntaments, i la intervenció que hagen de tenir en ambdues corporacions els delegats del Govern. […]
Art.76 No podrà imposar-se ni cobrar-se cap contribució ni arbitri que no estiga autoritzat per la llei de pressupostos o altra especial. […]
Art.79 Les Corts fixaran tots els anys, a proposta del Rei, la força militar.
ACTA ADICIONAL a la Constitució […] (Reial Decret de 15 de setembre de 1856)
Art.1 La qualificació dels delictes d’impremta correspon als jurats, llevat de les excepcions que determinen les lleis.[...]
Art.3 La primera creació de Senadors no podrà excedir de cent quaranta. Feta aquesta, sols podrà el rei designar senadors quan estiguen obertes les Corts.
Art.4 La llei electoral de diputats a Corts determinarà si aquestos han d’acreditar o no el pagament de contribució o la possessió de renda. […]
Art.9 A més dels casos en l’article 46 de la Constitució el rei necessitarà estar autoritzat per una llei especial: 2° Per a alienar en tot o en part el patrimoni de la Corona. […]
Art.13 El rei sols podrà designar alcaldes en els pobles que tinguen quaranta mil ànimes, i en els demés exercirà en les designacions dels alcaldes la intervenció que determine la llei. […]
REIAL DECRET DE 14 D’OCTUBRE DE 1856 (anul·lant l’Acta Addicional)
[…] Art.1 Sols regirà i s’observarà la Llei Constitucional de la Monarquia, promulgada en unió i d’acord amb les Corts [...] reunides en 23 de maig de 1845. […] en Palau a 14 d’octubre de 1856. (Traducció pròpia).


Aquest document és una selecció d’articles de la Constitució de 1845, més l’Acta Adicional de 1856 i el decret d’anul·lació de dita Acta de 1856. Per tant, es tracta d’un document de caire històric i jurídic. Una font primària, per tant, que data de 1845 i 1856 com ja hem assenyalat.
La selecció d’articles proposada conté les característiques polítiques, jurídiques i socials del moderantisme, entés com la versió més conservadora del doctrinarisme. Així, és un text que pertany al procés de construcció de l’estat liberal, i més exactament als moments en què aquest moderantisme està vigent.

El Partit Moderat instaura un règim segons els seus pressupostos ideològics arran del pronunciament de 1843 que va enderrocar Espartero. En aquel moment es van revoltar una part del partit progressista i els moderats de Narváez, i van derrotar Espartero a Torrejón d’Ardoz. Amb aquest fet es dóna lloc a un període transitori en què Isabel II va arribar a la Corona sense regents. El govern que va designar va contenir els progressistes contraris a Espartero i els moderats. Però, tot i aquesta coexistència, van emprendre mesures de caire moderat. I així van encetar un procés de moderantització de les institucions. És el cas de la Guàrdia Civil, un element fonamental per a centralitzar l’administració militar interior (perquè va dependre del Ministeri de la Guerra) en lloc de la Milícia Nacional, els càrrecs de la qual eren elegits pels milicians. La Guàrdia Civil, creada el 1844, va ser un organisme capital per a la centralització i per a la jerarquització del manteniment de l’ordre públic.

En aquest període les eleccions van ser guanyades pels moderats, per la qual causa els progressistes es van retraure i d’aquesta manera el Congrés va estar dominat per les diverses faccions del Partit Moderat, que amb l’absència dels progressistes van desenvolupar tasques de govern i d’oposició, depenent de l’opció que estiguera al front del govern. Així van dominar tota una època, la dècada moderada, i altres etapes com ara el període de 1856 a 1858, el període des de 1863 a 1868, i, fins i tot, l’època de la Unió Liberal, tot i que aquest teòricament fóra un partit de centre entre els moderats i els progressistes.

En aquestos períodes, el sistema polític i social serà el del doctrinarisme en la seua versió més conservadora. És a dir, major poder de la Corona, congelació del procés desamortitzador, concessions a l’Església, centralització administrativa civil i militar, reducció dels drets individuals com ara el d’impremta i la configuració d’un sistema impositiu que va durar molt de temps. També l’adopció d’un sufragi el llindar del qual es va rebaixar des dels 600.000 que votaven amb la llei de 1837, fins els 100.000 que pogueren votar amb la de 1846 i que es va mantenir fins el bienni progressista, i amb el posterior canvi electoral de 1865, però ja a finals de l’era isabelina. També un sistema educatiu centralitzat i controlat per l’estat central i per una església que va assolir un paper rector fonamental arran del Concordat amb la Santa Seu de 1851. Per tant, va a ser un sistema polític en què les classes socials més pudents van assolir el poder i el van a mantenir sense traves, un sistema en què la Corona i l’Església van reconquerir quotes de poder, i un sistema en què es van fer importants concessions a les antigues elits de l’antic règim. Per tant, un sistema molt poc liberal.

El document objecte del nostre estudi va sorgir arran de l’arribada al poder dels moderats que va coincidir amb la pujada al trono d’Isabel II i amb la derrota d’Espartero. Els progressistes s’havien retret i no havien participat en les eleccions, encara que sí que hi havia alguns en les Corts, però de forma molt minoritària. Així, els moderats van tenir carta blanca per a reformar el sistema si ho hagueren desitjat. De fet, una branca d’ells, la més esquerrana, preferia continuar amb la Constitució de 1837. Eren Pacheco, Ríos Rosas...
Altra, la més dretana, desitjava una Carta Atorgada i pactar amb els carlistes. Fins i tot plantejaren casar Isabel II amb el fill de Carles Maria Isidre.

Per últim, l’element centrista propugnava una nova constitució. I va ser aquesta, una constitució plenament conservadora encara que no fóra una Carta Atorgada.

En aquest document, la forma d’Estat és clarament una monarquia constitucional, perquè els seus poders, molt amplis, estan definits i determinats per la Constitució. De fet, la sobirania ha de considerar-se clarament compartida per diverses raons: en el preàmbul exposa que Isabel II, reina d’Espanya per la gràcia de Déu i per les Corts ha decidit juntament amb dites Corts, modificar la Constitució de 1837. És un cas flagrant de sobirania compartida que més endavant es materialitza en la més que dubtosa separació de poders.

Pel que fa al legislatiu, és desenvolupat per unes Corts bicamerals formades per dos cossos co-legisladors iguals en funcions. Un d’ells, el Senat, és elegit pel Rei, els senadors són il·limitats (article 14) i disposen del seu càrrec per a tota la vida (article 17). I després, un congrés elegit de la forma que es dirà, i que serà la Llei de 1846 que reduïa el nombre d’electors en virtut del fet que només podien votar els electors amb una renda anual de 400 reials, o 200 si tenien títol universitari (el sufragi capacitari de què parlava Donoso Cortés, l’ideòleg del document). A més, el poder legislatiu explícitament pertany a les Corts però també al rei (article 12), que pot dissoldre i convocar el Congrés (article 26) i disposa també de la iniciativa de les lleis (article 35), del dret de veto (article 38 i 44) i pot emetre normes amb rang de llei mitjançant decrets (article 45.1).

L’executiu és un poder desenvolupat en exclusiva pel rei (article 43), que pot separar i designar lliurement els ministres (article 45.10). Com a conseqüència, el monarca pot designar el cap de govern, lliurar-li el decret de dissolució de les Corts i encarregar-li la convocatòria d’eleccions, que guanyarà en virtut d’un sufragi molt censitari i d’un sistema electoral en què es formen districtes petits per a controlar millor els electors. D’aquesta manera el govern sempre guanyarà les eleccions. I el rei, com a responsable últim de la designació del govern, gaudeix d’una important quota de poder. Així es pot afirmar que no existeix una separació real entre el poder legislatiu i l’executiu.

Respecte al judicial, la Constitució de 1845 parla d’administració de justícia, encara que el poder judicial el desenvolupen els tribunals i els jutges (article 66). No obstant, la justícia s’exerceix en nom del rei (article 71) i el Senat té també funcions judicial s en determinats casos. Un Senat que, com ja sabem, és elegit pel monarca per complet.

La conclusió de tot això és que la separació de poders no està gens clara i que hi ha una clara sobirania compartida entre el rei i unes Corts controlades indirectament per ell.
Un altre punt important és l’administració local i provincial, que al llarg dels articles 72 i 73 no especifica de quina manera van a materialitzar-se. Òbviament amb aquestos articles el legislador deixa espai perquè puga redactar-se una llei molt restrictiva al respecte, com passarà el 1845. Així, mitjançant la llei de gener de 1845 el govern passava a designar els alcaldes en els ajuntaments de més de 2000 habitants. L’autonomia local es veia d’aquesta forma clarament retallada.

Sobre l’administració militar, no es parla de la Milícia Nacional, lògic perquè ja s’havia creat la Guàrdia Civil el 1844, que havia de substituir-la. Amb l’eliminació de la Milícia Nacional el règim moderat va adoptar la Guàrdia Civil per a guardar l’ordre públic. Era aquest un cos d’ordre la natura del qual era mig militar i mig civil. De fet, el seu armament, la seua organització interna i el ministeri de què depenia, eren militars. En realitat, implicava la introducció de l’exèrcit en l’ordre interior. Fins i tot hi ha autors que sostenen que va ser una forma de declarar la guerra al poble.

A més, la introducció de la Guàrdia Civil i l’eliminació de la Milícia Nacional va ser un altre aspecte més en el procés de reducció de les llibertats democràtiques que poguera albergar el sistema liberal. Com que la seua organització no es basava en l’elecció dels comandaments pels milicians, com era el cas de la Milícia Nacional, sinó que la jerarquia estava imposada des de dalt, des del ministeri de Madrid, va implicar la reducció de l’autonomia administrativa dels diferents municipis, que fins aquell moment podien determinar quins eren els milicians (perquè eren voluntaris) i quins eren els comandaments. Amb la Guàrdia Civil, els comandaments i els guàrdies venien de fora. Així els municipis van perdre autonomia.

A banda de tot això, cal parlar de la confessionalitat de l’estat, que és clarament catòlica, com s'especifica en l’article 11, en què fins i tot s’indica l’obligatorietat del manteniment del clergat i del culte. Per tant, s’ha de considerar com una concessió a les postures més conservadores, actitud pròpia del doctrinarisme.

De tot el que hem exposat és obvi deduir que es tracta d’un document que va donar llum a un règim, el moderat, que es va imposar al llarg de la dècada moderada, després del bienni progressista, fins i tot incloent-hi l’etapa de la unió Liberal, com ja hem dit.

Les característiques d’aquest règim van ser la transacció amb les elits de l’antic règim. El Senat és un dels mitjans d’aquesta transacció, però també la política religiosa. Hem de recordar que l’article 11 diu La Religió de la Nació espanyola és la Catòlica, Apostòlica i Romana. L’Estat s’obliga a mantenir el culte i els seus ministres. És a dir, l’Estat està garantint la preponderància de la religió catòlica, que per descomptat és l’oficial de l’Estat, i a més es compromet a mantenir el clergat catòlic i a subvencionar les activitats de culte. Fins i tot la desamortització es paralitza i alguns moderats (Sáinz d’Andino...) es plantegen tornar a l’Església les seues propietats. Al final no serà així, però s’enceta un procés de transacció amb l’Església que es plasmarà el 1851 amb el Concordat amb la Santa Seu. Ara bé, les bases d’aquest Concordat es posen en la Constitució de 1845.

Pel que fa al Concordat amb la Santa Seu, aquest se signa el 1851, com ja hem dit, al llarg del govern de Bravo Murillo, un moderat molt conservador que fins i tot proposa un canvi de Constitució en un sentit encara més dretà.

El Concordat se signa rere lleis com la de 1845 que plasmava de forma concreta aquest article 11, rere un decret de 1845 que tornava als eclesiàstics els béns encara no venuts en el procés desamortitzador, i altres al final de la dècada dels quaranta. Es tracta d’una negociació molt dura i llarga que es culmina per fi el 1851 amb la signatura del Concordat. Aquest document, recolzat en la Constitució de 1845, permetia el govern intervenir en la designació dels bisbes (regi patronat), i obtenia de la Santa Seu el reconeixement que deixava a banda els carlistes, l’opció política i dinàstica que en principi més concordava amb el Vaticà. Però a canvi l’estat havia hagut de renunciar a la desamortització, havia de permetre adquirir béns a les institucions eclesiàstiques, i permetia els bisbes a exercir el control de la censura així coma les ordres religioses el desenvolupament de tasques educatives. Per tant, la Constitució de 1845 d’alguna manera dóna suport a una església que va interferir en la vida civil i en la mentalitat de la societat espanyola. Una conseqüència futura d’aquesta intervenció serà més endavant la formació d’un pensament anticlerical que marcarà la política de la Restauració i de la II República (crema de convents, la Setmana Tràgica, el problema de Nozaleda, les mesures de Canalejas...).

Altres lleis molt importants que es van a basar en la Constitució de 1845 i que van determinar-la són, per exemple, el sufragi capacitari concretat en la Llei de 1846, mitjançant el qual només que podia votar el que pagara una renda mínima de 400 reials i 200, si tinguera un títol universitari, tot en la línia del pensament de Donoso Cortés. No obstant, cal dir que a finals de l’era isabelina, el llindar moderat es va a relaxar i es va tornar al llindar progressista de 1837. no obstant això, no és suficient i encara s’ha de parlar d’un sistema censitari i oligàrquic.

Altre aspecte, la centralització educativa arran de Gil de Zárate i del Pla de Pidal, un ministre de la Governació (perquè encara els assumptes educatius no tenien un ministeri específic adscrit i dedicat a aquestes tasques). Mitjançant aquest pla, el govern determinava els graus de l’educació, quines institucions havien de fer-se càrrec, i com serien els plans d’estudi. Així, entre un govern molt conservador i entre les prerrogatives de l’Església en matèria educativa, es varen configurar les consciències dels espanyols.

Pel que fa a la legislació administrativa, a més de la Llei d’Ajuntaments de gener de 1845, que recollia els elements més essencials de la llei de 1840 (que havia provocat un conflicte que acabà amb la regència de Maria Cristina) van aparèixer els Consells Provincials, institucions formades per membres designats per la Corona i presidits pel Governador Civil. Per tant, una forma de controlar l’administració provincial i de obstaculitzar la tasca de la Diputació Provincial, tot i que fóra ja molt restringida.

Respecte a les llibertats individuals, el document constitucional de 1845 les talla clarament. És cert que les determina, però afegint la fórmula, amb subjecció a les lleis i com determinen les lleis. De fet, lleis posteriors com ara la d’impremta de 1845 terminen de limitar les poques possibilitats d’expressar-se lliurement. És més, amb el Concordat de 1851, fins i tot s’instal·la-hi una censura eclesiàstica, la qual circumstància, unida a la desaparició del judici per jurats per a delictes d’impremta, contribueix a configurar la manca de llibertats del règim liberal del 45.
A més, el 1848, amb el ressò de la revolució que esclata a Europa, s’inicien conflictes de caire més democràtic a Espanya. La resposta del govern de Narváez va a ser la suspensió de les garanties constitucionals, l’adopció de poders extraordinaris i la repressió.

De tot el que hem exposat podem deduir el tarannà tan conservador i reaccionari del règim de la Constitució de 1845. Només es trencarà amb la revolució de 1854 i la Constitució Non Nata de 1856, que no arribarà a nàixer per l’actuació copista d’un dels generals que van coadjuvar a eliminar el moderantisme, O’Donnell. Aquest militar va eliminar la Constitució de 1856 abans que poguera nàixer i va tornar a 1845, encara que amb un Acta Adicional que l’atenuava un tant. Nogensmenys, quan va tornar al poder el general Narváez el 1856, va eliminar l’Acta Adicional mitjançant un decret que reposava en tot el seu esplendor la Constitució de 1845.

El seu esperit, tot i la revolució de 1868 i el subsegüent període revolucionari i democràtic, va tornar amb la Constitució de 1876, la més duradera fins ara de la nostra història constitucional. Una constitució que arreplegava els principis de 1845, amb certes limitacions més pròpies de 1837, però encara dintre d’un sistema, el doctrinari, que és el que més temps ha tingut per a definir-se i madurar en la nostra història constitucional.

Com a conclusió final podem afirmar que, si no exactament la Constitució de 1845, que va durar el que va durar, el seu esperit, l’allunyament de la classe política de la resta de la societat i de les seues necessitats va mantenir-se tant de temps que de fet podria considerar-se una de les causes de la Guerra Civil, perquè aquest sistema va allunyar la classe política de la resta de la societat, que es va sentir menyspreada i insatisfeta.