El Conveni de Bergara

DOCUMENT 19: EL CONVENI DE VERGARA.
Art 1.°. El capità general, en Baldomero Espartero, recomanarà amb interés al Govern el compliment de la seua oferta de comprometre’s formalment a proposar a les Corts la concessió o modificació dels furs.
Art 2.° Seran reconegudes les ocupacions, graus i condecoracions dels generales, caps, oficials i la resta d’individus dependents de l’exèrcit del Tinent general en Rafael Maroto, qui presentarà les relacions amb expressió de les armes a que pertanyen, quedant en llibertat de continuar servint, defenent la Constitució de 1837, el trono d’Isabel II i la regència de la seua augusta mare, o bé de retirar-se a les seues cases els que no volgueren seguir amb les armes en la mà.
Art 3.° Els que adopten el primer cas de continuar servint, tindran col·locació en els cossos d’exèrcit, ja d’efectius, ja de supernumeraris, segons l’ordre que ocupen en l’escala de les inspeccions a l’arma de la qual corresponguen.
Art 4.° Els que preferisquen retirar-se a les seues cases, sent generals o brigadiers obtindran el seu quarter per a on el demanen, amb el sou que pel reglament els corresponga: els caps i oficials obtindran llicència il·limitada o en retir segons el seu reglament. Si algú volguera llicència temporal, la sol·licitarà pel conducte de l’inspector de la seua arma respectiva i li serà concedida, sense exceptuar aquesta llicència per a l’estranger; i en aquest cas, feta la sol·licitud, pel conducte del capità general en Baldomero Espartero, aquest els donarà el passaport corresponent, al mateix temps que done curs a les sol·licituds recomanant l’aprovació de S. M.
Art 5.° Els articles precedents comprenen tots els empleats de l’exèrcit; fent-se extensius als empleats civils que es presenten als dotze dies de ratificat aquest conveni.
Art 6.° Si les divisions navarra i arabesa es presentaren en la mateixa forma que les divisions castellanes, biscaïna i guipuscoana, gaudiran de les condicions que s’expressen en els articles precedents.
Art 7.° Es posarà a disposició del capità general en Baldomero Espartero els parcs d’artilleria, maestrances, dipòsits d’armes de vestuaris i queviures que estiguen sota la dominació i arbitri del tinent general en Rafael Maroto.
Art 9.° Els presoners pertanyents als cossos de les províncies de Biscaia i Guipúscoa i els dels cossos de la divisió castellana que es conformen en un tot amb els articles del present conveni, quedaran en llibertat, gaudint de les advantatges que en ell mateix s’expressen per a la resta. Els que no se conviniren sofriran la sort dels Presoners.
Art 10.° El capità general en Baldomero Espartero farà present el Govern perquè aquest ho faça a les Corts, la consideració que se mereixen les viudes i horfens dels que han mort en la present guerra, corresponent als cossos a quins compren aquest conveni [...]

EL CONVENI DE BERGARA.

En aquest apartat tractarem d’exposar un possible model de comentari de text històric. Hem de ressaltar, no obstant, que no és l’única forma de fer-lo, sinó que n’hi ha moltes. Ara bé, el que proposem és un sistema que podria adaptar-se al model de selectivitat, que, òbviament, no és en puritat un comentari de text clàssic, sinó que consisteix a redactar un escrit en el qual mostrem els nostres coneixements històrics utilitzant com a base determinades fonts, bé històriques, bé historiogràfiques. No obstant això, hem d’assenyalar que mentre que a la prova de la PAU s’utilitzen dues fonts d’informació, nosaltres, en aquest moment del curs, en farem servir només una. La causa és òbvia: la dificultat de produir un text escrit basat en dos documents, moltes vegades fonts primàries. Per aquest motiu, per tal de fer una transició gradual al model d’examen proposat, hem plantejat començar per un text primari només. Opinem que és més assequible per las alumnes.
Pel que fa al sistema d’anàlisi, desenvoluparem el nostre escrit al voltant dels següents punts: en primer lloc, haurem de presentar-lo explicant el tipus de text, en què consisteix, etc. També extraurem les idees fonamentals del document per tal d’identificar el problema històric a què fan referència les fonts. Tot seguit tractarem de vincular-lo amb el context d’un nucli temàtic en particular, les característiques de qual haurem de comentar de forma molt somera.
En segon lloc, passarem a comentar el contingut de la font d’informació en concret, relacionant-lo amb el nucli temàtic en què l’hem inclós, sense deixar de banda el document que tenim a les mans.
Per últim, tractarem d’establir les oportunes connexions amb altres moments històrics i plantejarem les pervivències i canvis del procés en què s’inclou la font que estem fent servir.
No hem d’oblidar, és clar, la importància de la llibertat alhora de plantejar un escrit d’aquesta natura. De fet, quan comencem a fer servir dues fonts d’informació, plantejarem noves formes d’abordar aquesta tasca. Nogensmenys, totes elles hauran d’estar en consonància amb l’objectiu plantejat per l’actual sistema d’examen de les PAU.

Tot seguit, passarem a analitzar el document proposat, que és el conveni de Bergara.
Es tracta d’un document primari de caràcter jurídico-polític, el contingut del qual bàsicament és el reconeixement dels graus, sous, ocupacions, condecoracions (article 2), i vides dels militars de l’exèrcit del general Maroto, que és la branca del carlisme que va signar la pau el 1839. A més, va prometre sotmetre al debat de les Corts el futur dels furs dels territoris que es van alçar contra Isabel II (article 1).

De la lectura d’aquest document, per tant, es pot concloure que pertany al procés de construcció de l’estat liberal, que té en la Primera Guerra Carlista un moment d’importància capital. Aquest procés històric és el que transcorre entre un sistema, com ara el sistema absolutista, que estava edificat sobre el privilegi, tant des del punt de vista polític (monarquia absoluta) com des del punt de vista social (privilegis estamentals) i econòmic (propietat vinculada, propietat amortitzada, mayorazgos, gremis, Mesta, monopolis...), i un sistema com ara el liberal, que tractava, al menys teòricament, de trencar els privilegis de qualsevol tipus (centralització administrativa, igualtat davant la llei, separació de poders i sobirania nacional...).

El moment del procés de canvi entre un sistema i l’altre ja s’havia encetat al llarg del segle XVIII entre el partidaris de l’absolutisme i els partidaris dels canvis estructurals que portaren al liberalisme, els il·lustrats. Aquest procés va tenir un moment d’importància capital a la mort de Ferran VII, quan la seua filla, en virtut de la Pragmàtica Sanció de 1789, no publicada per Carles IV però sí pel seu fill, va heretar el trono. Tanmateix, no va ser acceptada per tots. Així, els partidaris del seu oncle, els absolutistes, van iniciar una guerra civil que no va acabar fins el 1840.

No obstant, en aquest punt hem de remarcar que el teòric liberalisme de la regent no va ser un liberalisme assumit i acceptat. De fet, la regent només va designar un ministeri liberal quan va encetar-se la guerra. El 1833 va heretar els ministres (Cea Bermúdez, Javier de Burgos...) que havia tingut el seu marit, i que si bé és cert que no eren absolutistes per complet, no eren més que una mena d’il·lustrats tècnics d’ideologia molt conservadora encara que reconegueren que era necessari un canvi administratiu. El 1834 ja va canviar de ministres designant liberals com ara Martínez de la Rosa. Liberals, per cert, molt moderats, que van traure endavant un text constitucional com ara l’Estatut Reial, una autèntica Carta Atorgada. Fins i tot els gremis van perviure fins el 1836, la qual cosa ens fa suposar el grau de liberalisme del govern. No serà fins el 1836 quan, arran del cop d’estat dels sergents a La Granja de Sant Ildefons, hi haja un canvi de govern i l’executiu d’Istúriz siga substituït per un altre més liberal, i la Constitució de 1812 recupere vigència. Com a mesures paral·leles d’aquesta reposició es va aprovar la llei de règim local de 1836, progressista, la desamortització de Mendizábal...etc. No obstant, un any més tard les Corts unicamerals van decidir un canvi de constitució i van aprovar el text de 1837, a mig camí entre el de 1812 i l’Estatut Reial. Òbviament, no es pot afirmar que la regent Maria Cristina fóra liberal, sinó que va veure’s empentada pels esdeveniments: la guerra carlista i el cop d’estat. I va ser en aquest context de guerra en el qual el liberalisme va eixir triomfant: arran de la desamortització (mitjançant una subhasta en què es pagava part en metàl·lic i part en paper de crèdit al seu valor nominal quan els títols de deute s’havien depreciat) va crear-se una capa social burgesa que va donar suport total a un règim les mesures econòmiques i socials del qual eren molt profitoses per als seus interessos. Així va començar a guanyar-se la guerra i els carlins van haver de retrocedir...i van haver de rendir-se. Una part d’ells, a Oñate, i l’altra, un any més tard, al Maestrat. I és aquest el moment del document objecte del nostre comentari.

Pel que fa al comentari concret del document en qüestió, cal dir que es tracta del Conveni de Bergara, més concretament el Conveni d’Oñate, signat a Bergara entre el general Espartero pels cristins (els seguidors de la regent Maria Cristina) i el general Maroto pels carlins.

La primera guerra carlista, que va esclatar el 1833 amb diverses partides reialistes entre els partidaris del pretendent Carles i la seua neboda Isabel II, va ser un conflicte molt més greu i profund que el provocat per la lluita entre els defensors d’un candidat o de l’altre, sinó una lluita per dues concepcions diferents de l’estat. Així, quan a l’article 1 el conveni fa referència a la promesa de sotmetre a discussió a les Corts la pervivència dels furs, és obvi recordar la lluita entre la concepció centralista de l’estat defensada pels liberals, contra la concepció foralista dels carlins. En aquest punt, tanmateix, cal fer una important matisació. Així, mentre que per a autors com ara Josep Carles Clemente, la guerra carlista era una guerra que fonamentalment defenia les llibertats foralistes i el poble postergat per les mesures liberals, altres com ara Jordi Canal admeten aquesta tesi però amb matisos, perquè segons ell, la defensa dels furs només va aparéixer al final de la guerra, quan estava perdent-se i calia obtenir suports. És més, per a Canal, aquest article 1 només podria explicar-se després de la desamortització i el subsegüent suport de la burgesia als cristins, així com rere el fracàs del setge de Bilbao diverses vegades (una de les quals va tenir com a resultat la mort de Zumalacárregui, un dels herois del carlisme), de les expedicions successives (la expedició del general Guergué, la del general Gómez o l’expedició Reial)...és a dir, seria un intent de justificar la seua causa en un context de pèrdua de posicions.

Pel que fa al respecte a les ocupacions civils i militars a què fan referència la resta d’articles (2, 3, 4, 5, 6...), cal esmentar que, rere l’alçament, el pretendent Carles V va organitzar una primigènia estructura estatal. Aquest estat disposava d’un exèrcit que incloïa els militars que s’havien alçat, sumats als nous que havien assolit un càrrec mitjançant les operacions bèl·liques; una Junta de Navarra i unes diputacions en les províncies basques; un executiu format per dos ministeris com ara el de Guerra i el d’Estat; i una Junta Consultiva. Tots ells, per tant, ocupacions desenvolupades per diversos funcionaris. I tots els que s’acolliren a la pau signada per una part dels carlins (els transaccionistes que havien escapat de les purgues comeses per Carles V després de 1837), podrien gaudir dels seus sous i ocupacions dintre de l’estat liberal. És a dir, s’assimilarien a l’estat isabelí. Per tant, l’article cinquè, que diu textualment els articles precedents comprenen tots els empleats de l’exèrcit, fent-se extensius als empleats civils [...] es refereix als funcionaris de l’estat carlista que, en perdre la guerra, han d’assimilar-se a l’estat liberal ja plenament, del règim de la Constitució de 1837, que és el que va guanyar en el conflicte civil.

Les conseqüències del conveni de Bergara van ser importants: una part del carlisme, la versió intransigent o apostòlica, és a dir, Carles V i alguns partidaris exaltats més, com ara el general Cabrera, van continuar lluitant al Maestrat fins al 1840, quan definitivament van ser derrotats per Espartero.

Altra conseqüència podria ser un dels inicis del procés de creació d’un exèrcit macrocefàlic amb un excés de comandaments i una manca de soldats. De fet, va ser un dels problemes que va tenir l’exèrcit espanyol al llarg de tot el segle XIX i gran part del XX. Fins i tot, alguns historiadors sostenen que una de les raons per les quals els militars van estar tan involucrats en la política al llarg de l’època isabelina, va ser l‘excés de militars en relació amb els reclutes. Tot l’articulat que va defendre la integració dels militars carlistes va coadjuvar a crear un cos d’oficials massa gran per a les necessitats i per als ingressos d’un sistema, com ara el liberal, que va descansar en els impostos directes, i els indirectes (els consums) arran de la reforma d’Alexandre Mon en la dècada moderada.

Per altra banda, una altra conseqüència d’aquest conveni va ser l’activació d’un carlisme intransigent que va lluitar al llarg del període isabelí mitjançant guerrilles i alçaments violents. Un exemple d’aquestos alçaments va ser, en la dècada dels quaranta, quan Carles V va abdicar en el seu fill, Carles VI (el comte de Montemolín), la guerra dels Matiners entre 1846 i 1849 (a Catalunya, Aragó, Navarra i Guipúscoa), i el 1860 a Sant Carles de la Ràpita. Tots ells van fracassar (fins i tot Carles VI va ser capturat rere l’intent de 1860 i va haver d’abdicar en el seu germà Joan III), però van contribuir a enrarir el clima polític. Aquest enrariment va durar fins el Sexenni Revolucionari, quan Carles VII va encetar una nova guerra que va concloure el 1876. I ja en la Restauració el carlisme va iniciar una nova via d’expressió, la lluita política i pacífica juntament amb els neocatòlics de Càndid Nocedal.

A més de tot això, caldria fer un comentari de l’article 1. En principi, un dels elements ideològics que va defendre el carlisme, va ser la defensa dels furs, encara que ja hem comentat que no tots els autors estan d’acord amb aquest punt de vista. Altre element és la defensa de la tradició. I tradició és per a ells la Llei Sàlica dels Borbons, però Felip V també va introduir un element important per a la configuració del nou, els Decrets de Nova Planta, que eren centralitzadors. Si es considera la legislació de Felip V, pel que fa a la primera de les mesures esmentades, el marc de referència a considerar com a justificació de les seues reivindicacions, la postura referent a l’estructura de l’estat hauria de ser centralista. No obstant, encara que els escrits de Carles V no reflecteixen res de l’estructura de l’estat allà per 1826 (una carta dirigida al seu germà recomanant-li pregar com a fórmula ideal per al bon govern), a finals de la guerra va assolir un caire autonomista. Òbviament, es tracta d’una postura incongruent, poc clara i ambigua, que per a alguns autors ha sigut la causa de la supervivència d’un moviment eminentment reaccionari, fins el moment actual. Hui en dia encara els carlistes acudeixen als processos electorals.
Respecte als antecedents, ja va haver-hi una sèrie de intents d’acord entre la branca transaccionista del carlisme, i els liberals. El primer va ser el conveni Elliot, que va establir les bases per a l’intercanvi de presoners. Altre va ser el 1839 el tractat de Lécera-Segura. I, l’últim anell de la cadena va ser el citat conveni de Bergara, sobretot, pel que fa a l’aspecte d’intercanvi de presoners, en el seu article novè.

De tot el que hem comentat podem concloure que el document citat va significar, per una banda, el trencament del carlisme en dues opcions, encara que no molt definides: per un costat els transaccionistes, i per altre els apostòlics o radicals. Per altra banda, va encetar un procés d’hipertròfia de l’exèrcit que s’arrossegarà al llarg de tota la història contemporània d’Espanya. Per últim, va significar la cristalització d’un element importantíssim, la defensa dels furs, que arribarà a una branca del nacionalisme basc i català predominantment, encara que aquest element no fóra en els seus inicis el més definitori del moviment. Un moviment molt indefinit, aspecte que l’ha permés perviure fins el moment actual.