POSSIBLE RESOLUCIÓ D'EXAMEN DE PAU.

ASSAIG D’EXAMEN DE SELECTIVITAT.

DOCUMENT 1: FRAGMENT DE LA CONSTITUCIÓ DE 1845.
Na Isabel II. Per la gràcia de Deu i de la Constitució de la Monarquia espanyola, Reina de les Espanyes […], SABEU: […] que la intervenció que les seues Corts han tingut […] modificant […] la Constitució […] de 1837, hem vingut, en unió i d’acord amb les Corts […] en decretar i sancionar la següent CONSTITUCIÓ ESPANYOLA
Art.11 La Religió de la Nació espanyola és la Catòlica, Apostòlica i Romana. L’Estat s’obliga a mantenir el culte i els seus ministres.
Art.12 La potestat de fer les lleis resideix en les Corts amb el Rei.
Art.13 Les Corts es composen de dos Cossos Colegisladors, iguals en facultats: el Senat i el Congrés dels Diputats.
Art.26 Les Corts es reuneixen tots els anys. Correspon al Rei convocar-les, suspendre-les i tancar les seues sessions i dissoldre el Congrés dels Diputats, però amb l’obligació, en aquest últim cas, de convocar altres Corts i reunir-les dintre de tres mesos. […]

DOCUMENT 2: CARLOS MARICHAL, La revolución liberal y los primeros partidos políticos en España: 1834-1844, Madrid, Cátedra, 1980, pàgs. 169-170.
Durant el període que va de 1837 a 1840 els partits polítics Progressista i Moderat van tenir un notable desenvolupament. La seua creixent força va fer esclatar al mateix temps l’antagonisme entre ells, manifest en enconades batalles electorals i disputes parlamentàries, tot i que estaven lluny de ser partits de masses en el sentit modern. Essencialment eren partits oligàrquics que cercaven amb afany fiançar el seu poder i promoure els interessos materials dels grups relativament restringits que representaven.

La lluita pel poder no es limitava exclusivament a la pugna per controlar el parlament [...] També s’estenia al terreny municipal [...] els governs municipals controlaven l’organització de la Milícia Nacional, el reclutament per a l’exèrcit i tenien àmplies facultats amb respecte a la recaptació d’impostos. L’objectiu dels moderats era subordinar aquestos poders “democràtics” i “federals” a l’autoritat del govern central. En canvi, els progressistes veien en la relativa autonomia municipal un instrument fonamental per a aconseguir el suport popular necessari per a dur a terme les reformes encara pendents.

[...] Els progressistes donaren suport als sectors de la burgesia comercial i professional, de la petita burgesia i dels artesans que reivindicaven els seus drets a participar en l’exercici del poder polític. Els moderats estaven més identificats amb aquells sectors de les classes altes que s’oposaven a les reformes avançades.


PROPOSTA DE RESOLUCIÓ DE L’EXAMEN.

Com ja sabem, l’examen de selectivitat transcorre al voltant dels següents punts: un primer, d’ubicació espacial i temporal, així com d’identificació de les fonts d’informació, del problema o procés històric plantejat entre les dues, així com del període en què es pot incloure; un segon punt, d’explicació del problema històric plantejat entre les dues fonts; i un tercer, en què s’haurà d’establir una valoració històrica de la informació proposada per les fonts, i els canvis i les permanències que el problema històric ha vingut plantejant en la història.

En un primer apartat, haurem de precisar que una de les fonts proposades, la selecció d’articles de la Constitució de 1845, és una font històrica, i per tant ens proporciona una informació de caire primari. La segona, per la seua banda, és una font secundària perquè és un fragment d’una obra de Carlos Marichal que reflexiona sobre els partits polítics en el període isabelí i per tant ofereix el plantejament de l’esmentat autor sobre el particular. Ambdues, per altra banda, són fonts de tarannà polític perquè la informació que ens donen és política i jurídica (la Constitució de 1845).

De la lectura de les dues podem concloure que el contingut de la primera ens mostra les característiques del liberalisme doctrinari, això és, un sistema en què la Corona disposa d’àmplies quotes de poder, així com l’Església, que encara que ha perdut gran part dels privilegis de què disposava en l’Antic Règim (com a estament nobiliari privilegiat), continua gaudint d’un estatut a banda del gruix de la societat.

El segon document ens parla de les característiques fonamentals dels partits polítics més paradigmàtics del regnat d’Isabel II, el Progressista i el Moderat, entesos com a partits d’elits, restringits, que defenien els interessos dels grups socials que els donaven suport (la petita burgesia al Progressista i l’alta burgesia, alta Església i noblesa al Moderat). Per tant, no es diferenciaven estructuralment en massa aspectes, tot i que en assumptes com ara l’autonomia municipal sí que plantejaven considerables diferències.

Com a conclusió de la lectura i exposició del contingut de les fonts proposades, es pot deduir amb facilitat que el problema o procés històric a què fan referència entre les dues és la construcció de l’estat liberal a Espanya, que segueix un model molt concret de sistema polític. És a dir, es tracta de la construcció del doctrinarisme, que es generalitza fonamentalment en el període isabelí.

Pel que fa al sistema polític doctrinari en particular, podem començar per explicar de forma molt somera les diferents etapes en què es pot dividir aquest període, per a després passar a explicar la seua essència, tot recorrent a les fonts proposades. És aquesta una forma de fer-ho, però s’ha de insistir en el fet que no és l’única.

Per tant, referent a les etapes de la construcció de l’estat liberal a Espanya, a banda dels tímids intents d’imposar la Constitució de Cadis de 1812 al llarg del regnat de Ferran VII, tots ells fallits, en morir aquest monarca va esclatar una guerra entre els partidaris d’un sistema ambigu i incoherent, l’absolutista foralista defensat pel pretendent Carles Maria Isidre, i els partidaris de la successió de la branca isabelina.

Aquestos últims en realitat no eren partidaris d’un sistema liberal. De fet, en un principi, en declarar-se la guerra el 1833, els primers col·laboradors de la regent Maria Cristina van ser els últims ministres de Ferran VII. És veritat que constituïen una tercera via entre l’absolutisme més radical i tradicional representat per Carles Maria Isidre i pels hereters dels malcontents, així com de ministres com ara Calomarde, però tampoc eren liberals convençuts. Ara bé, quan la regent va observar que es feia necessari obtenir el suport dels liberals, va tractar d’obrir el règim mitjançant la designació de Martínez de la Rosa, que va traure endavant l’Estatut Reial, una mena de Carta Atorgada. Per tant, doncs, no podem parlar encara d’un règim liberal.

Per tant, mentre que la guerra carlista estava dibuixant-se, així mateix les característiques del nou règim començaven a plantejar-se. Un nou règim, doncs, caracteritzat per una resistència al canvi. De fet, en un primer moment, l’esmentat Estatut Reial, com a Carta Atorgada que era, dissenyava un sistema polític més obert, és veritat, que el règim absolutista, però encara no plantejava un canvi estructural (inexistència de la sobirania nacional, no especificació de la relació entre el Govern i les Corts, bicameralisme radical, etc.). Sols quan el 1836 els sergents que estaven acantonats a La Granja de Sant Ildefons es van revoltar contra la política de la regent (la designació del massa moderat Istúriz com a cap de Govern), va llevar-se de la circulació l’Estatut Reial i va tornar-se a la Constitució de 1812. Una Constitució que va durar molt poc, ja que les Corts noves, en modificar-la per a adaptar-la als nous temps, en realitat van redactar una de nou, la de 1837, primer epígraf del doctrinarisme (sufragi censitari, veto absolut del monarca, i, tot i el preàmbul, sobirania compartida, entre altres elements).

Amb aquest nou règim sí que es va encetar el procés de canvi estructural de les estructures de l’antic règim: desamortització, desvinculació, abolició de drets senyorials i dels residus jurídics de l’antic règim...però, quan la guerra es va guanyar i el liberalisme va consolidar-se, el 1840 la branca moderada va guanyar les eleccions i va encetar la seua resistència: una nova llei de règim local de 1840 permetia el control de les institucions locals. Però, encara així i tot, els progressistes (la branca més esquerrana del liberalisme, identificat amb la sobirania nacional i la resta dels principis inspiradors de la Constitució de 1812) van tenir l’oportunitat de revoltar-se, enderrocar la regent i imposar en el càrrec al seu líder, el general Espartero. Estava, en principi, salvaguardada la sobirania (compartida?), l’autonomia municipal...No obstant, no hem d’enganyar-nos, perquè va ser un breu parèntesi: el 1843 un alçament moderat ajudat per alguns progressistes oposats a Espartero el va enderrocar i va alçar Isabel II al trono. Així es va iniciar un règim, el moderat, exemplificat en la Constitució de 1845, un fragment de la qual tenim com a font d’informació. El moderantisme s’estava implantant.

Pel que fa a les característiques del moderantisme que es varen plasmar en les fonts proposades, el sistema moderat que es configura inicialment en el període de les regències però que es materialitza en el regnat isabelí, es basa en el següents fonaments:

En primer lloc, el paper de la Corona, que, com apareix en el preàmbul de la Constitució de 1845, Na Isabel II. Per la gràcia de Deu i de la Constitució de la Monarquia espanyola, Reina de les Espanyes […], SABEU: […] que la intervenció que les seues Corts han tingut […] modificant […] la Constitució […] de 1837, hem vingut, en unió i d’acord amb les Corts […] en decretar i sancionar la següent CONSTITUCIÓ ESPANYOLA. Per tant, es tractava d’una sobirania compartida. Era, doncs, un pas intermedi entre la sobirania reial de l’antic règim, i la sobirania nacional del liberalisme teòric, ingenu i inicial de la Constitució de 1812.

Conseqüència del principi anterior, era la conformació del Parlament, que, per descomptat, no gaudia en exclusiva del poder legislatiu, ja que la Corona també disposava de competències legislatives a través del dret de veto absolut (és a dir, que si un projecte de llei no li convenia al monarca, podia negar-se a signar-lo, a sancionar-lo, amb la qual cosa el assumpte sobre el qual versava la llei en qüestió no podia discutir-se en la legislatura) i de la iniciativa legislativa i de l’article 12 (La potestat de fer les lleis resideix en les Corts amb el Rei.), a més de la possibilitat del govern de legislar mitjançant decrets. Però, a més, podia intervenir en el poder legislatiu mitjançant la designació lliure de la segona cambra, el Senat (Art.13 Les Corts es composen de dos Cossos Colegisladors, iguals en facultats: el Senat i el Congrés dels Diputats.), i de la dissolució de les Corts i la lliure designació dels ministres, que, dut a la pràctica, implicava la designació d’un determinat govern, la posterior dissolució de les Corts i la convocatòria de noves eleccions per part del nou gabinet, que, a través d’una convenient xarxa d’influències, podia adulterar el procés electoral i aconseguir la formació d’unes Corts afins. Però, a més, això es veia afavorit per lleis com la de 1846 de sufragi censitari, que a més a més determinava que els districtes electorals havien de ser uninominals i per votació majoritària, amb la qual cosa es feia més fàcil encara la influència en el resultat electoral.

L’executiu, per tant, que era prerrogativa en exclusiva de la Corona, era el poder que determinava la formació del legislatiu, i no a l’inrevés. D’aquesta manera, la Corona disposava d’un poder constitucional teòric, i a més a més, en la pràctica electoral, molt ampli. La divisió de poders, d’aquesta manera, no estava molt clara. Recordem que en els sistemes democràtics moderns, els representants del poble han de controlar la resta d’institucions, que a més no han de gaudir de les competències de les institucions representatives. En cas contrari, el caire del sistema polític gira perillosament cap a la dreta, cap a l’autoritarisme.

Els partits polítics, per a la qual circumstància el segon document ens proporciona una informació molt valuosa, eren principalment el Moderat i el Progressista (encara que, a causa del progressiu doctrinarisme d’aquest últim, va escindir-se la branca esquerra, que va configurar el Partit Demòcrata). Cap d’ells eren partits de masses, i és més apropiat afirmar que eren en realitat partits de notables (línia 4 del text 2), tot i les seues diferències teòriques pel que fa a l’extracció social, com s’especifica en l’últim paràgraf del document 2. És a dir, que la pertinença a l’un o a l’altre depenia més d’amistats i filiacions personals que a diferències doctrinals o socials. No obstant, sí que és veritat que, en principi, i com especifica el segon document, els progressistes pertanyien a una burgesia més baixa, i pretenien una major autonomia municipal, així com un sufragi més obert (que no universal, ja que la llei electoral progressista, de 1837, plantejava que votarien aquells propietaris masculins majors de 25 anys, que pagaren una renda anual mínima de 200 reials).

Per últim, cal destacar la importància que en el període va assolir l’Església, en el sentit que el doctrinarisme, com sistema polític en què les llibertats personals eren més limitades (així es constata en la declaració de drets individuals i llibertats públiques de la part dogmàtica de la Constitució de 1845), l’Església, com representant d’una presa de postura a nivell ideològic i de pensament, cobra més importància. De tota manera, cal destacar que, a nivell internacional, i com a conseqüència a nivell de consolidació interna, el règim isabelí va necessitar el reconeixement del Vaticà en contra de l’opció carlista. Per assolir aquest objectiu van aprovar-se una sèrie de mesures legislatives que van iniciar-se amb la llei de dotació de culte i clergat, amb l’atur de la desamortització i amb el compromís de l’Estat de sufragar el culte i els eclesiàstics ja des de l’article 11 de la Constitució de 1845 (La Religió de la Nació espanyola és la Catòlica, Apostòlica i Romana. L’Estat s’obliga a mantenir el culte i els seus ministres.). El cúlmen d’aquest procés de consolidació de l’estament eclesiàstic va ser la signatura del Concordat amb la Santa Seu en el període de Bravo Murillo. Un concordat que va respectar-se en els períodes doctrinaris, i en els que el doctrinarisme es matisava o s’eliminava, se suspenia.

Tots aquestos elements van ser els pilars del procés de construcció de l’estat liberal a Espanya, que es va confeccionar d’una forma clarament doctrinària i amb moltes concessions a les antigues elites de l’Antic Règim. Aquest sistema es va reforçar amb mesures com la creació de la Guàrdia Civil, element a mig camí entre una milícia ciutadana civil i l’exèrcit; l’esmentada llei electoral de 1846 (basada en les idees de Donoso Cortés); la llei d’impremta, clarament restrictiva i que responia al dret de llibertat d’expressió de la Constitució de 1845; la llei d’ajuntaments, que arreplegava els principis del projecte de 1840 que va provocar l’enderrocament de Maria Cristina; la reforma tributària de Mon (basada en la pervivència d’impostos indirectes, com els consums, que van gravar prioritàriament les classes populars i així no van redistribuir la riquesa); o el Pla Pidal d’ensenyament.

El doctrinarisme moderat va desenvolupar-se prioritàriament al llarg de la Dècada Moderada, ja que la revolució de 1854 en principi va comportar l’arribada d’un nou sistema. No obstant això, i tot i mesures com ara la desamortització de Madoz, el Bienni Progressista en realitat va implicar només un canvi de govern, ja que molt prompte va adoptar-se mesures moderades de caire doctrinari. De fet, el 1856 va tornar-se a la Constitució de 1845 amb un Acta Adicional que la matisava, i aqueix 1856, definitivament a la Constitució de 1845 sense l’Acta Adicional. La resta del regnat d’Isabel II va ser típicament doctrinària, tot i l’assaig de la Unió Liberal (des de 1858 a 1863).

El doctrinarisme va ser eliminat per fi el 1868 arran de la Revolució Gloriosa de 1868, però, tot i encetar-se un nou període, el regnat d’Amadeu I, encara que es basava en els principis democràtics de la revolució, en la seua pràctica va ser un sistema doctrinari en part (hem de recordar la tornada a les circumscripcions uninominals). Ara bé, el sistema doctrinari com a tal va recuperar-se el 1875, amb la Restauració dels Borbons. La nova Constitució, de 1876, encara que era més oberta que la de 1845, en realitat en essència es basava en els mateixos principis (recuperació de l’Església, sobirania compartida, divisió de poders molt matisada, sufragi censitari en virtut de la llei de 1878, partits polítics burgesos i de notables, etc.).

En el fons, el poble no va recuperar la seua voluntat fins 1931, amb la II República. Amb aquell sistema, la sobirania va ser realment popular i els territoris que conformaven l’Estat espanyol van tenir l’oportunitat d’establir un sistema d’articulació territorial en què les aspiracions de les regions amb una cultura i un sentit diferenciat del castelanocentrisme pogueren realitzar-se. Per tant, podem afirmar que la tònica general va ser un conjunt de sistemes polítics que van dissenyar-se de forma que les antigues elites de l’Antic Règim pervivien d’alguna manera. La sobirania, en general, no va ser propietat del poble espanyol fins 1931, i va ser-ho per molt poc de temps. I, per fi, fins la Transició, no vam ser els propietaris dels nostres destins.